Visitant una vila fantasma

Ahir us parlava del soroll de les ciutats, i tenia molt present la notícia que sortia del carrer de Tuset de Barcelona, i avui us parlaré del silenci. Us parlava de la contaminació acústica i de les dificultats de compaginar la gresca i alegria d'uns amb la pau i tranquil·litat a la llar, dels altres. Només aquelles persones que viuen en un carrer estret o una plaça plena de bars i terrasses poden explicar-nos què és viure i conviure amb visitants ocasionals que han decidit passar la vetllada a la fresca tot bevent una cervesa i fent-la petar.

Avui us parlaré de pobles i ciutats que durant uns mesos esdevenen ciutats fantasma, sense gairebé moviment de persones. Hotels, restaurants i botigues tancades esperant la temporada i la visita dels forasters, la majoria turistes estrangers. Pobles i ciutats que potser només els trenca el silenci un grup de jubilats de l'Imserso. Res a veure amb la gresca i la disbauxa de la temporada d'estiu.

Segur que tots hem visitat un poble turístic a l'hivern, i ens ha sorprès gratament la tranquil·litat que es respira. La pregunta que em faig és què en pensa la gent que hi viu tot l'any? Les persones que es troben desbordades de cop i volta, transformant el poble com aquell que gira el mitjó?

Probablement, les persones que tenen una certa edat valoren positivament aquests mesos de calma i solitud. Són persones que no acostumen a sortir al carrer quan aquest està ple de forasters. Els mateixos botiguers i empresaris de la restauració segurament que tampoc hi són. Els treballadors acostumen a venir de fora i, per tant, desconeixen com és el poble quan està tot tancat. 

Si em feu triar entre un extrem i l'altre m'ho posareu molt difícil. És allò que els extrems no són mai prou bons, però si insistiu us haig de dir que els pobles buits em deprimeixen i que malgrat els problemes de convivència amb què ens podem trobar, no hi ha res millor que trobar-te amb la gent i aprendre a conviure, respectant els altres i fer-los la vida fàcil.

I el dissabte, manifestació

Aquest dissabte hi ha convocada una manifestació unitària de professors de secundària a Barcelona per protestar contra la pèrdua del poder adquisitiu que xifren en el 21,64% des del 2010. Si bé és cert que l'IPC es mostra força moderat, encara que darrerament s'està disparant, els sous creixen molt a poc a poc, i això fa que cada vegada tinguis més despeses amb els mateixos ingressos.

El problema no és només dels professors, però és un col·lectiu prou important per a tenir-los en compte. També es poden queixar els professionals de salut i hi podríem anar afegint col·lectius, alguns dels quals estan molt malament, i així ens va.

Demà, doncs, es farà evident el malhumor dels professors que no només tenen problemes amb la pèrdua del poder adquisitiu, sinó també amb la disbauxa que fa anys es manifesta en el Departament d'Ensenyament de la Generalitat, on hi ha passat diferents consellers i conselleres, però el resultat ha estat el mateix. Potser caldria canviar càrrecs i responsables que no tenen gaire coneixement de la realitat dels centres.

Davant d'aquesta realitat hi ha l'efecte comparatiu. Mentre els nostres governants es vanaglorien de tenir uns serveis tan bons, només cal mirar altres comunitats autònomes, per no fixar-nos en Europa, per adonar-nos que estem en els pitjors llocs del rànquing. És clar que no es poden demanar miracles i si no es paguen bé els treballadors és lògic que la seva reacció sigui de crítica.

Desconec quines seran les mesures de força que el col·lectiu d'educadors prendran davant la més probable reacció de la conselleria. Sempre són promeses que es queden en paper mullat. 

No podem oblidar que els professors i professores són els encarregats de formar els nostres fills i, per tant, els professionals de tots els àmbits, també polítics, del futur. No és una tasca qualsevol i caldria cuidar-los una mica. Paral·lelament, que dictin les normes que siguin perquè ningú s'ho agafi a la lleugera, sense compromís ni adquirint nous coneixements a partir d'una formació permanent. Això també és important tenir-ho present per evitar que entremig hi hagi educadors que no fan la seva feina.

El Castaween

Ara en diuen Castaween i ho trobem tan normal. Fa uns anys que la nostra tradicional castanyada va començar a rebre la pressió forana del Halloween. Cada vegada hi havia menys castanyeres i més carbasses amb espelmes. Era la moda importada que resultava més atractiva als més joves, aquells que no portaven a sobre la motxilla de la tradició. La televisió i les pel·lícules en tenien bona part de la culpa.

Sempre hi ha hagut, però, persones que s'han manifestat en contra d'aquesta invasió i reivindicat la nostra festa, amb un poder de convicció, potser sí, més aviat escàs. La força del Halloween era poderosa. Amb els anys sembla que algú ha trobat la manera de compartir la nostra tradició amb la festa americana i s'ha inventat aquest mix entre castanyada i Halloween, la Castaween.

Personalment, em decanto per la castanyada nostrada, perquè a part d'agradar-me les castanyes, els moniatos i els panellets, el món del Halloween se'm fa estrany, encara que ho respecti. Tothom té dret de gaudir de la festa que més li plagui, sempre que respecti els altres.

I aquí potser podríem aturar-nos i puntualitzar que la primera cosa que hem de tenir en compte és el comportament respectuós i cívic dels participants en la festa. Acostuma a passar que moguts per l'empenta i la disbauxa ens passem de la ratlla i no sabem comprendre que no tothom s'hi sent a gust. Aquestes festes que incorporen bromes cauen en el perill de sobrepassar els límits i provoquen conflictes on no n'hi hauria d'haver.

I els comerços s'hi han apuntat. Totalment lícit, encara que en algun cas es caigui en el ridícul. Les festes han de servir per unir-nos i no pas per enfrontar-nos. La convivència entre diferents maneres de pensar i d'actuar no ha de ser un inconvenient. Hem de créixer en la diversitat i recordar que contra gustos no hi ha res escrit.

Quan els polítics estan de festa

Aquest cap de setmana la primera ministra finlandesa tenia la seva agenda lliure i va decidir d'anar de festa amb les seves amigues. Sembla ser que s'ho varen passar molt bé i que es varen animar amb música i ballarugues. Com és habitual, algú ho va enregistrar i posteriorment ho va penjar a les xarxes perquè tothom que ho volgués en veiés les imatges. La reacció no es va fer esperar, i tot seguit algú va acusar la primera ministra de disbauxa i d'haver consumit drogues i alcohol.

La primera ministra ha admès que durant la festa varen ingerir alcohol, però que en cap cas va consumir drogues, i va acceptar ser sotmesa a unes proves de control perquè quedés constància de la seva afirmació i innocència. La primera ministra no va passar desapercebuda com hauria estat en algun altre cas. El seu càrrec públic, encara que no l'estigués exercint, l'ha fet sotmetre a judici de la gent. No pot fer el que vol!

És cert que en funció de les nostres responsabilitats, no sempre tenim la llibertat d'actuar de la manera que voldríem, o si més no hem de saber que a algú no els hi agradarà que ens comportem com un mortal més. Considero que un polític ha de donar exemple les vint-i-quatre hores del dia, i no pot actuar al marge de la llei, però enlloc està escrit que un polític no pugui sortir de festa i gaudir-ne amb les seves amistats.

No sé si en el rerefons hi ha una motivació política que vol desgastar la primera ministra, però en tot cas la publicitat que se n'ha fet em sembla desproporcionada. Es tracta d'una persona desconeguda arreu. No hi ha tanta gent que conegui qui és la primera ministra de Finlàndia, com passaria amb molts altres càrrecs públics de països europeus. És per això que no es pot entendre que hi hagi gent que s'esquinci les vestidures en veure les imatges de la primera ministra ballant.

El cas ens ha de fer reflexionar i saber distingir quan estem parlant d'una càrrec públic en exercici de les seves responsabilitats, o bé quan dedica el seu temps lliure amb els seus amics i familiars. Aquest cas no té res a veure amb el que va protagonitzar el primer ministre britànic amb les festes clandestines en època d'epidèmia. Allà hi havia un trencament amb les ordres dictades pel propi govern. En aquest cas de Finlàndia ningú ha prohibit sortir de festa. Siguem més curosos a l'hora d'analitzar les notícies, i estalviem problemes allà on no n'hi ha. A mi em sembla molt bé que la primera ministra surti de festa i en gaudeixi mentre pugui fer-ho. Ja tindrà prou problemes a resoldre quan es posi al davant del seu gabinet.

L'empresariat català mou fitxa

L'empresariat català representat pel Cercle d'Economia ha donat suport als indults, com també ho va fer el Congrés de Diputats, aprofitant una moció que va presentar el PP. I també els barons socialistes que en un principi s'hi oposaven. Tot això facilita la situació de Pedro Sánchez a l'hora de prendre la decisió. 

Sabem que els indults no són una solució a res, però és un pas que en aquests moments s'ha fet imprescindible per avançar en el diàleg entre Catalunya i Espanya, amb la voluntat de trobar una sortida a l'atzucac actual. 

La posició del PP cada vegada resulta més ridícula, però sens dubte que la mantindrà per no fracassar públicament en el seu objectiu. Ara és només l'orgull de la bèstia ferida que no pot fer marxa enrere. I en la figura de la presidenta de la comunitat de Madrid hi té una bona representant. A ella no li fa res declarar qualsevol cosa, perquè se sent molt forta després dels resultats electorals que li varen donar pràcticament una majoria absoluta, necessitant només el suport de Vox.

El govern català crec que ha de fer una bona reflexió sobre el posicionament de l'empresariat català, i mirar d'aprofitar-ho per col·laborar-hi a l'hora de trobar mesures de pressió per al correcte finançament, i el control de les inversions espanyoles a Catalunya. El temps de la disbauxa ha passat i convé que tothom prioritzi la situació econòmica, la qual cosa no vol dir renunciar a res.

Manifestació, no, però disbauxa, sí

Cada dia resulta més difícil controlar el compliment de les mesures contra el contagi del coronavirus. Ho fa el cansament de la gent, que des de fa més d'un any ha vist com se li restringeixen els moviments, amb un confinament molt estricte, i que no és el mateix a tot arreu. Per què?

A Madrid hi ha molta més llibertat de moviments. Els bars, per exemple, estan oberts moltes més hores que a Catalunya i això ha fet que, en una comunitat on es prohibeix la manifestació del 8 de març, estigui plena de francesos que s'escapen del seu país per poder celebrar el cap de setmana a base de begudes.

Aquesta incoherència és la que provoca que la gent es rebel·li més fàcilment a les mesures restrictives. Per què si uns poden moure's lliurement, nosaltres ens hem de quedar a casa? Digues-ho als joves que no saben què és arribar a casa abans de les 10 del vespre!

Demà, els bars i restaurants catalans podran obrir a 2/4 de 8 h del matí i no hauran de tancar fins a les 5h de la tarda. Aquesta mesura, que no deixa de ser restrictiva comparada amb altres comunitats, és una finestra que s'obre a la gran restricció que hi ha hagut fins ara. Penso que ha estat molt exagerat, perquè amb el compliment de les mesures de separació de taules n'hi havia prou com perquè durant el dia es pogués treballar de manera continuada sense perill de contagis.

Curiosament, a Madrid, on l’extrema dreta dona suport al govern, la manifestació del dia 8 de març no s’ha autoritzat. Digui el que digui el president del govern espanyol, l’extrema dreta s’ha sortit amb la seva.

Torra, irresponsable, il·luminat, imprudent...

Podríem afegir altres adjectius com bocamoll, pallasso... Cadascú hi pot dir la seva, però s'ha de dir que el paper que juga el president no és el que ens mereixem la majoria de catalans, i no em refereixo només els no independentistes, sinó que hi incloc els independentistes que no estan d'acord amb les atzagaiades del president.

És una vergonya tenir com a president una persona que només provoca la gent sense fer cap pas, només obrint la boca. Borda molt, però no mossega. Aixequem-nos i aneu-hi. Necessitem ordre i treball, i no tantes declaracions gratuïtes. Ja hem experimentat què és tenir un govern que planta cara sense pla B. No necessitem repetir els errors d'ara fa un any i encara menys provocar disbauxa que no porta enlloc.

Se m'està fent molt pesat tot plegat, i em sap greu pels polítics que tenim tancats a la presó. No podríem fer un canvi de cromos? 

Penso que el president Puigdemont ja està fent la tasca d'internacionalitzar el problema que tenim a casa, com perquè ho deixi de fer el president Torra i es dediqui a governar i no parlar tant. Aquesta necessitat de voler ser protagonista ens sobra i preferiríem un president més discret, però efectiu i resolutiu.

Catalunya no es mereix el tracte que rep d'Espanya, però tampoc tenir un president com l'actual que es fa antipàtic davant dels adversaris, però també d'aquells que estem lluny dels partits de l'oposició.

Brasil ens aboca a la reflexió

Brasil és un exemple més de les conseqüències del desencís de la classe política. Una mala praxis política va més enllà d'una patacada per al partit en el govern, perquè provoca el sorgiment del populisme de la mà de l'extrema dreta. Ho hem vist als EUA i ara ho veiem al Brasil. L'extrema dreta de Trump i Bolsonaro irromp per la desconfiança de la ciutadania vers la classe política, sense tenir consciència que el resultat serà molt pitjor per a ells.

Vivim un temps en què la democràcia fa aigües i serveix de base per a la seva autodestrucció. Això no és la primera vegada que passa, i Europa ja va tenir la seva experiència el segle passat. Les persones no n'aprenem i ensopeguem més d'una vegada en la mateixa pedra.

Mentre a casa estem aturats recordant dia a dia què va passar ara fa un any, el món avança per mal camí, si més no políticament. L'esquerra ha decebut i la dreta s'ha anat escolant cada vegada més a l'extrem, animada per una massa popular que mirada fredament s'aboca a l'autodestrucció.

La història es repeteix i d'aquí a quants anys recordarem aquests dies com la disbauxa política d'un sistema democràtic pendent de renovar sense que s'hagi arribat al fons. El fet català té més transcendència per a Espanya del que se li suposa. No és únicament un problema nostre, sinó que del seu tractament en resultarà un model d'Estat o altre. A l'altra banda de les fronteres, a l'Europa dels nostres somnis, la rebel·lió s'està escalfant cada vegada més. No és només l'augment de partits polítics d'extrema dreta, euroescèptics, sinó que ja hi ha països prou significatius com Itàlia que ja s'hi enfronten descaradament. La incapacitat per posar ordre a tot plegat pot desembocar en una crisi difícil de resoldre.

El Tribunal Suprem en la dinàmica de la disbauxa

Sabem que al final sempre ho acabem pagant tot nosaltres, però ara el dubte era en el com. Em refereixo a l'impost sobre les hipoteques. El Tribunal Suprem havia capgirat la sentència i acordava que l'impost l'havien de pagar els bancs, i ja estàvem rumiant de quina manera ens ho repercutirien. Avui, però sembla ser que el Tribunal Suprem té dubtes, i li fa por les repercussions econòmiques i... podria tirar enrere. Algú em pot dir si això és seriós?

El Tribunal Suprem sempre actua de la mateixa manera? Algú va tenir en compte les repercussions de mantenir a la presó preventiva els nostres polítics i líders socials? No s'ho va replantejar ningú?

Ja he començat dient que d'alguna manera o altra els bancs ens ho repercutirien si se'ls hi feia pagar, però no deixa de ser sorprenent que després de dictar sentència, decideixi ara deixar-la sense efecte per la por que li fa la repercussió de la seva decisió. No és ja pels diners que puguem o no recuperar, sinó per la confiança que ens pugui oferir el Tribunal Suprem, si és que encara algú hi creia.

Un altre exemple més de la realitat judicial al nostre país. Una mostra més que la justícia s'utilitza a favor del poder, del diner, i en contra de la població que religiosament paga tots els impostos. És una realitat que ningú, de manera sincera, pot obviar i que deixa encara més en entredit tot el sistema judicial espanyol. No m'ho crec! No crec en les resolucions judicials del Poder Judicial espanyol! Continuo pensant que a Espanya no s'exerceix correctament la Justícia, i molt probablement és perquè no s'ha fet neteja dels hereus del franquisme. No s'ha democratitzat.

El joc brut de l'Estat

En totes les coses el fet més odiós és el joc brut. Malauradament és força freqüent i hi ha persones que ho tenen tan assumit que ni tan sols tenen problemes morals ni ètics. Quan és l'Estat qui practica descaradament el joc brut, el sistema polític fa aigües i res no s'aguanta. 

Arran del procés independentista que per alguns ha estat la causa de tants mals, sí que és cert que han aparegut moltes accions de joc brut, repartides entre les diferents institucions que conformen l'Estat espanyol. Hem pogut llegir molts fets que s'han intentat amagar i de ben segur que n'hi ha molts encara per descobrir.

La gran sort que té l'Estat és que entre ells es defensen i impedeixen fer net en les institucions que governen de manera autoritària i prevaricant. Només l'existència d'Europa fa possible que algunes coses no puguin seguir el camí traçat per jutges i polítics espanyols, i a alguns ens queda l'esperança que amb el temps n'hi haurà d'altres.

Una de les darreres descobertes del joc brut de l'Estat ha set la participació del govern i la monarquia per descapitalitzar Catalunya. Aquells moviments que varen iniciar La Caixa i el Banc de Sabadell, no varen ser uns moviments gratuïts, sinó que obraren per exigència del govern de l'Estat i del propi rei. D'altres entitats i empreses varen patir la mateixa pressió i molts poques es varen resistir.

Ja fa alguns anys que comentem que el període que estem vivint es recordarà històricament com el període negre de la democràcia a Espanya. Fa anys que ho venim dient, però potser no ens pensàvem que pogués arribar a tant.

Res no justifica la disbauxa del govern català i els partits independentistes, però és cert que la jugada bruta i cruel de l'Estat no ha posat les coses fàcils. Confiem que la història col·loqui tothom on es mereix.

Lluita interna per succeir M. Rajoy

Avui que es coneix oficialment la presentació de les dues candidates a dirigir el PP, les senyores Cospedal i Santamaria, avui parlaré de la successió de Rajoy. Ahir vàrem conèixer la baixa del president gallec i l'alta de l'exministre García-Margallo i el diputat Casado a la carrera per aconseguir el lloc de l'amo. N'hi ha algun més, però aquests quatre serien els que s'han sentit més en els mitjans digitals. 

Les dues exministres, que tothom diu que estan a matar, lluitaran per guanyar posicions i acabar liderant el partit. Si hagués de dir alguna cosa, penso que cap d'elles es quedarà amb el lloc de Rajoy, sinó que s'optarà per una alternativa gens conflictiva. Penso en el senyor Pablo Casado. 

Haig de dir que no veig en els candidats i candidates uns posicionaments tan contradictoris entre ells, com per sumar tantes candidatures. Hi veig més una ànsia de poder, i en el cas de les dues exministres, l'aconseguir dilucidar qui té més suport entre la militància. Tot plegat, doncs, es tracta d'un tema d'interessos personals, gens altruista, amb ganes d'assolir el poder.

Per alguns, aquesta lluita entre les candidatures només s'explica per les ganes de salvar el partit i no desaparèixer. La història del partit, plena de taques, no els ajuda a defensar el partit com a l'idoni per recuperar les rendes de la política espanyola, mantenint la disbauxa en la inexistent separació dels poders. No veig en cap d'ells la capacitat de passar pàgina a tots els esdeveniments polítics, però sobretot a la corrupció del partit, perquè tots han tingut un paper protagonista acompanyant Rajoy, i la seva alternativa no deixa de ser el mateix del mateix, amb un canvi de cromos a dalt. Quin paper hi farà Aznar? Continuarà burxant des de fora? Els deixarà plantats? Aquestes preguntes poden tenir unes respostes molt sucoses. No crec que triguem gaire a conèixer-les. Aznar pot continuar sent una pedra a la sabata, però no crec que se la jugui canviant de socis i acostant-se a Rivera. Ja li agradaria, però no és persona per rebaixar-se d'aquesta manera.

La manca de majoria absoluta trasbalsa els ministres

En diuen globus sonda, però jo més aviat ho anomenaria disbauxa o potser irresponsabilitat. Em refereixo a les darreres declaracions de diferents ministres de l'Estat espanyol, amb contradiccions entre ells o fins i tot rectificant declaracions pròpies del dia abans.

Fa uns dies que la flamant ministra de la quota catalana, la senyora Dolors Montserrat, va manifestar que modificarien els imports dels medicaments que paguen els pensionistes, d'acord amb la seva renda. L'endemà ho negava, no sé si després de ser renyada pel propi president del govern espanyol. Ella mateixa ja s'havia embolicat unes setmanes abans parlant de temes d'Ensenyament, que no sé perquè n'havia de parlar, sobre erasmus entre comunitats espanyoles per alumnes de batxillerat.

Sempre he pensat que era una dona molt xerrameca i ja passa que aquelles persones que els costa està callades fàcilment cometen disbarats. Ella és una persona que quan parla ni respira i aconsegueix que et falti l'alè només d'escoltar-la.

També se les han tingut els ministres Català i De Guindos parlant de les clàusules terra que el segon declarava que els bancs haurien de tornar els imports en el termini de tres mesos, i corria l'altre a negar-ho. Per què passa això?

Segons el meu entendre tot ve degut a la manca de majoria absoluta del PP que els obliga a fer afirmacions que agradin a l'audiència sense pensar en les conseqüències de la seva posada en marxa. Després quan hi paren a pensar s'adonen que allò no pot ser. Si tinguessin majoria absoluta, tal com hi estan acostumats, no tindrien cap necessitat de fer declaracions i tot això que s'estalviarien.

Ens queixem de l'estancament en la gestió política catalana, però l'espanyola no ens va pas al darrere. Sort n'hi ha que estúpidament ens consolem veient què passa als Estats Units.

Crispació i disbauxa a la Sala de Plens

Som en temps difícils i de bronques al Parlament i també al Ple municipal de la nostra vila. La posició decidida de Junts pel Sí i la CUP de tirar endavant amb el procés constituent ha fet que s'arribi a un enfrontament important amb les forces unionistes, que són minoria, però que tenen totes les armes judicials i polítiques espanyoles al seu favor.

A casa nostra una mala gestió política del govern municipal anterior i que va provocar la moció de censura que els va portar a l'oposició ha fet que la situació financera municipal sigui crítica quan mai no ho havia estat. Les picabaralles per culpar l'altre varen fer que ahir, segons he pogut llegir, l'alcaldessa hagués de suspendre per uns moments el Ple i convocar la Junta de Portaveus.

És cert que la majoria d'arenyencs viu bastant al marge i molts s'han quedat en l'anècdota de la moció de censura, per defensar un alcalde que no va fer bé les coses. Els que seguim més de prop la gestió pública municipal estem preocupats pel to que està agafant, que no beneficia a ningú, i ens agradaria que s'asserenessin els ànims i es busqués el treball ben fet de qui en aquests moments ens representa, ja sigui governant o bé a l'oposició.

Si l'oposició només actua en pla revenja a l'espera de fer el tomb d'aquí a tres anys, i si el govern actual no demostra que ho sap fer millor que els altres, perdrem tres anys més i deixarem la vila encara més aturada del que es troba ara. Dóna la impressió que l'única cosa que funciona són les festes i la cultura, però res a dir ni a resoldre en economia, treball, comerç...

També és cert que els arenyencs ens hem deixat anar i som menys curosos amb la selecció de la brossa, en no embrutar l'espai públic... i d'això només nosaltres en tenim la culpa, però cal que des de govern municipal demostrin que tenen les eines per resoldre aquest problema que no els podem imputar. No n'hi ha prou en aprovar mesures, reglaments i disposicions municipals si després no són capaços de fer-los complir. En aquests moments ja ni ha moltes de vigents i no es nota enlloc.

Sisplau, menys crispació i més dedicació al poble, cadascú des de la seva responsabilitat, però sense voler ser protagonista de picabaralles i voler-se penjar medalles, quan això ara no toca.

Aguantarem el pols del govern espanyol?

Si el fred pot causar estralls en la nostra pell, les batzegades del govern espanyol poden ser un bon remei a la disbauxa política que estem vivint aquests dies al nostre país. Certament no ho acabo d'entendre. Llegeixo escrits que trobo encertats, que no veuen tampoc clares les darreres decisions dels protagonistes del full de ruta independentista. 

El més important, però, no és tant si jo ho comprenc o no, sinó què en pensen els que tenen el poder de decisió, i si estan segurs del camí que segueixen, un camí que ens fan recórrer tant si volem com no, i que pot no portar-nos enlloc. 

La gran incògnita és saber quantes persones continuen interessades en el full de ruta, i encara més, quantes persones estan disposades a donar la cara per continuar el full de ruta, amb totes les traves jurídiques, econòmiques i socials que el govern espanyol anirà col·locant davant del camí. 

Ara ja es tard per analitzar de quina força es disposa. Això es calcula abans de començar, i a vegades em temo que l'anàlisi no s'ha fet suficientment. Donar pals de cec no és la millor manera d'avançar, i sovint aquesta és la impressió que tenim dels nostres governants.

Les decisions, els comentaris, els articles periodístics, les declaracions polítiques... poden ser totalment interessades i per això no cal fer-ne gaire cas, sobretot individualment, però sí que és important d'analitzar quina és la tendència, quin és el resum final, i com ho vivim nosaltres, per adonar-nos si estem gaire equivocats. 

La unió fa la força i és per això que la millor victòria passa per aconseguir que els altres es barallin entre ells. Aquesta tàctica la té molt clara el govern espanyol, i l'ha començat a emprar. Veurem quina és la capacitat de resistència, i si el frec i frec entre la CUP i CDC els ha deixat massa tocats.