Trepitjant l'Alt Empordà

Ahir, una vegada més, vaig poder constatar que la gent és, per naturalesa, bona, amable, agraïda. El problema que pateix la nostra societat és que els quatre maleducats i incívics es fan notar massa i fa que desconfiem, d’entrada, de les persones que no coneixem.

Vàrem descobrir un municipi, Maçanet de Cabrenys, que ens ha encantat, per la bellesa, la netedat i cura, sense pretendre ser res de l'altre món, i per la gent amb qui ens vàrem trobar pels carrers, o a la Unió Maçanenca. Perquè l'excel·lència no cal buscar-la en grans inversions, restauracions impecables, i esdeveniments irrepetibles. No es tracta de grandeses, sinó simplement de naturalitat, estima i educació. Quan estimes una cosa i la cuides, t'agrada ensenyar-la i que els altres apreciïn i respectin l'esforç per lluir-la i gaudir-ne. Amb els nostres pobles i ciutats això també passa, i quan visites altres municipis t'adones que a casa tenim moltes coses per aprendre i millorar.

I avui hem passejat per Portbou. Havíem preparat la visita llegint alguns llibres sobre Walter Benjamin, el filòsof jueu alemany, que hi va morir tot fugint dels nazis. M'ha cridat l'atenció les referències que hi trobes, tot i que la idea que t'han venut  és que el municipi s'hi va posar d'esquena i que poca gent en coneix la història. També perquè t'expliquen el fracàs de l'intent de crear una Fundació a la seva memòria.

El monument d'homenatge a Walter Benjamin es troba en un bell indret panoràmic, al costat del cementiri on hi és enterrat, en una fosa comuna. Es tracta d'un túnel esglaonat i excavat a la roca, amb una vista impressionant del mar a través d'un vidre. Potser li caldria un millor manteniment. Ja sabeu que soc una mica crític en això de la neteja i endreça, però en tot cas és interessant que algú s'encarregués de construir aquest memorial, que ens recorda una època negra del nostre continent i que a vegades penso que no hem acabat d'enterrar.

Com diu el meu cunyat: quin país! És cert. Tenim un país ric en molts aspectes, però l'hem de cuidar i això s'aconsegueix ajudant a estimar-lo i que tothom se'l faci seu, sigui quin sigui el seu lloc de naixement, les seves creences, la seva formació, cultura i llengua. Junts podem!

L'amenaça d'un atac nuclear

Tot i que no ha desaparegut mai, des de la invasió russa a Ucraïna i el fracàs del que havia de ser una passejada per les seves terres, arribant a la seva capital i instaurant una presidència amiga, la por a l'ús de les armes nuclears ha augmentat i gairebé ningú està tranquil. Cada vegada que els president rus fa declaracions surt el tema de les armes nuclears i tothom està atent per veure què en diu.

Avui tots els mitjans de notícies ens han explicat la conferència de Putin a les dues cambres del Parlament, i han posat èmfasi en l'anunci de la suspensió del tractat de no proliferació nuclear. Tothom ha volgut saber si això era una amenaça a l'ús d'aquestes armes en el conflicte obert amb Ucraïna. Putin ha dit només que suspenia l'acord, i que no seria el primer a utilitzar les armes nuclears.

És bo saber que no té intenció d'iniciar la guerra nuclear, però havent observat les mentides continuades i la tergiversació dels fets, a què ens té acostumats el president rus, tampoc seria tan estrany pensar que, acusant l'OTAN d'haver-ho iniciat, no les arribi a utilitzar.

Des del 24 de febrer de 2022, a punt de fer un any, hem escoltat i llegit milers de comentaris sobre la decisió de Putin d'envair Ucraïna. Putin sempre ha afirmat que la seva acció era defensiva veient què estava passant al Donbass, i en el seu discurs d'avui ho ha tornat a dir. Segons ell, Rússia va sortir en defensa del seu territori i l'entorn d'influència, i desitjava salvar Ucraïna dels nazis.

Qualsevol dictador, i així és com jo el considero, necessita disfressar la veritat perquè els seus súbdits li donin la raó i el mantinguin en el poder. La seva capacitat d'enlluernar la seva gent és gran, i l'entremat organitzat per salvar-li els mobles és considerable. El seu posicionament no li permet febleses, i per tant necessita continuar amb el mateix discurs perquè no té alternativa.

Tot això no ens ha de distreure i encara menys enganyar-nos en un pla cinematogràfic de bons i dolents. Occident oblida aviat les seves pròpies misèries i, tot i el perill d'una guerra nuclear, d'alguna manera ja li va bé tot el que li passa al president rus, i la manera que té per enlluernar els seus.

Llegeixo afirmacions molt dràstiques en un sentit o l'altre, que jo no seria capaç de signar. Com en tot, una i altra banda tenen prou motius de penedir-se de les accions realitzades. El problema de sempre és la incapacitat d'asseure's en una taula a dialogar, però el pitjor de tot són els interessos ocults que, treballant de manera opaca, són l'esca del pecat. Desgraciadament, la guerra continua.

El canvi horari i el fus

Cada vegada que ens toca canviar l'hora sorgeixen els comentaris a favor i en contra d'aquesta pràctica i, des de fa alguns anys, la pressió perquè es deixi de fer. Després d'aquí ve la discussió de quin horari és l'òptim, si l'hora d'estiu o el de l'hivern, i en el cas d'Espanya, a més, si cal adaptar-nos al fus horari que ens pertoca o bé continuar amb l'actual, que va ser imposat per Franco, per amistat amb els dirigents nazis Mussolini i Hitler.

Aquests dies es comentava que si Europa no havia acabat de suprimir el canvi horari havia estat degut a la pandèmia que ho va aturar tot. Estava molt avançada la idea de deixar de canviar l'hora atès que es considerava que els motius d'estalvi energètic eren dubtosos, si més no actualment.

Aquesta propera matinada canviarem l'hora, tot retardant una hora i fent que la foscor dels vespres arribi abans. Això, que d'entrada no acaba d'agradar gaire, es correspon més a la realitat que no pas a l'estiu. Segons llegia l'altre dia, hi ha un cert acord, però sense acabar de decidir, de no només deixar de fer el canvi d'hora, que s'acabaria l'any vinent, sinó també de col·locar els diferents països europeus al fus horari que els correspon. Això faria que l'horari a Espanya fos el de l'hivern, però una hora més endarrerida, per coincidir amb la Gran Bretanya, amb qui compartim el mateix fus horari.

Si es confirmés aquest acord, voldria dir que l'estiu vinent no canviaríem l'hora, i en canvi el mes d'octubre següent endarreriríem una hora més el rellotge i la foscor llavors encara esdevendria més aviat.

El problema que hi veig és que els nostres hàbits no són els mateixos que a molts altres països, i el fet que ens situem al fus que ens correspon geogràficament, i amb l'horari d'hivern, molta de l'activitat social, però també professional, es farà de fosc. Sempre s'ha dit que té sentit que havent dinat l'activitat comercial faci una aturada llarga, per la temperatura que tenim, i això endarrereix el tancament dels establiments. Si s'apliqués el nou horari i fus, potser caldria estudiar la possibilitat de reduir aquesta pausa del migdia, sobretot tenint en compte que a l'hivern no fa tanta calor.

Llegia l'altre dia que els nous horaris dels espectacles de llocs com el Teatre Nacional, algun dia d'entre setmana, havien estat ben rebuts. És bo que de mica en mica ens anem adaptant a aquest avançament de l'hora d'inici de l'activitat cultural i social, però això ha d'anar acompanyat d'una política conjunta que d'alguna manera cohesioni i conciliï tota la nostra vida en societat.

Qui ens governa?

És preocupant que una persona com Laura Vilagrà tingui tant de protagonisme en el govern de la Generalitat. M'he queixat sovint de la mediocritat que regna entre els polítics catalans que lideren el projecte de govern, i crec que Vilagrà no se n'escapa d'aquesta categoria.

Fa uns dies, m'imagino que enfadada per la sortida de JuntsXCat del govern català, comparava els dirigents de Junts amb Vox, d'aquella manera tan simple com ens hem acostumat a sentir a parlar de nazis a tot ca i quitxo. Desconec si a hores d'ara ha rectificat, sí que ho va matisar el president del govern l'altre dia, però en tot cas no deixa en gaire bon lloc a la política d'ERC que d'alguna manera exerceix, potser sense títol reconegut, el paper de vicepresidenta del govern.

Avui llegia l'entrevista de l'ARA al cap de l'oposició, el senyor Illa, que està vivint els millors dies de la seva experiència com a guanyador de les eleccions catalanes, però arraconat a l'oposició per un pacte que ara s'ha trencat. Salvador Illa ho té molt fàcil i suposo que farà el possible per agradar a quanta més gent millor per aconseguir augmentar el suport popular i sortir amb més força en unes hipotètiques eleccions catalanes.

Definitivament els socialistes catalans han deixat enrere el desert gràcies a la desfeta, primer, de qui se l'havia menjat provisionalment, el partit de Ciutadans, i ara amb la desfeta de la coalició dels partits independentistes. L'arrelament dels socialistes al territori, amb concentració a l'àrea metropolitana, li ha permès recuperar el pes perdut, i tornar a competir entre els millors, sobretot després de la desaparició de la Convergència de Jordi Pujol, i la indefinició dels seus hereus, molt repartits en diferents forces polítiques sense gaire consistència.

Avui el nou fitxatge d'ERC per a una conselleria, el senyor Carles Campuzano, coincidia en certa manera amb l'exconseller Andreu Mas-Colell en remarcar la insignificança o marginalitat on ha caigut Junts amb la seva sortida del govern. Les expectatives estan centrades en el futur dels pragmàtics de JuntsXCat, amb Jaume Giró al capdavant, davant la poca credibilitat que ens demostren els provocadors de la desfeta, amb Borràs i Puigdemont liderant-la.

A l'article setmanal del diari ARA, Toni Soler es preguntava on és el centredreta. Un article molt ben escrit i que subscric perfectament. D'alguna manera estaria parlant també de la marginalitat on ha caigut Junts amb la seva decisió. Borràs se'n va sortir, però probablement portant el partit a la desfeta.

75 anys de l'alliberament de Mauthausen

Avui, 75 anys després de l'alliberament de Mauthausen et fa ràbia comprovar que perduren sentiments feixistes de la ultradreta espanyola. Com pot ser que amb l'exemple nefast del nazisme no n'hi hagi prou per fer fora qualsevol arrel tòxica com la perdura en persones i partits de la ultradreta? Què ho fa que la raça humana sigui tan dèbil per caure en la provocació d'una immoralitat que no té nom? Per què en el segle XXI reproduïm errors que es varen cometre ara fa cent anys?

L'aniversari de l'alliberament de diferents camps de concentració nazis d'aquests dies queda una mica a l'ombra del període de pandèmia que estem vivint, però és bo fer-hi un lloc per valorar què varen significar i què es podria fer perquè la història no es repetís. Estic convençut que perduren sentiments xenòfobs i criminals que serien capaços de reproduir els fets esmentats, i només de pensar-hi se'm regiren els budells.

Els sentiments de solidaritat i empatia que han sorgit aquests dies arran de l'epidèmia del coronavirus, s'acompanyen de discursos provocatius d'una minoria, però malauradament prou important, de veus malaltes, que confonen la societat, amb una actitud i manera de fer populista que amaga l'engany més sinistre. 

És una llàstima que els partits demòcrates espanyols no vegin el perill de l'existència de partits polítics com Vox, amb qui arriben a pactar-hi, sense el més mínim sentiment de moralitat ni ètica, només per les ànsies de poder. Hauríem de rebutjar aquells que hi pacten, perquè els fan grans i poderosos, i fan possible que vagin creixent, amb les conseqüències que se'n poden derivar.

Tant de bo que el record de l'horror dels camps de concentració alliberats ara fa 75 anys, permeti obrir els ulls de la nostra comunitat, i reaccionar amb fermesa contra el perill de l'existència de gent que només pot ocasionar-nos dolor i neguit.

Senyor Millo, sou la vergonya personificada d'aquest país

Avergonyit per tot el que està passant al nostre país. Avergonyit de llegir les declaracions del delegat espanyol a Catalunya, per la seva mediocritat, però també la seva ràbia contra tot allò que fa olor de Catalunya sobirana. Avergonyit de les cessions de càrrecs públics, com a venjança per haver gosat organitzar i aconseguir votar en un referèndum, o simplement per pensar diferent. Avergonyit pel baix nivell dels nostres polítics, sobretot d'aquells que tenen responsabilitats polítiques. Avergonyit de tot això i de la realitat que estem vivint, he sortit a passejar per intentar oblidar-me per uns moments de tanta misèria.

Ens hem remullat, però ha valgut la pena. Hem deixat de banda totes aquestes notícies que ens arriben des de Madrid, o des de Barcelona. Des de fa uns mesos estic mesurant molt bé les hores que dedico a llegir o mirar la televisió o a escoltar la ràdio, i això potser em millorarà la salut. 

Sóc molt crític amb els partits independentistes. Aquest impàs tan perllongat no és bo, i no crec que sigui estratègicament encertat. Molt crític i avergonyit del PP i sobretot del C's. Aquest partit forma part dels pitjors presagis que ens podem imaginar. Una victòria de C's, amb majoria absoluta sumant-hi el PP, ens retornaria a l'any 78 del segle passat. No és cap broma, sinó un perill latent.

Titllen els partits independentistes de nazis, perquè és un costum, una banalització de la seva essència, però qui té totes les característiques per arribar a ser un partit autoritari i lluny de la democràcia són precisament la gent de C's. Ens han ensenyat les ungles i hem vist on poden acabar arribant.

I tot això compartint l'escrit Bon vent! de Marina Subirats al diari ARA, que acaba dient "...fa massa temps que confiem els afers públics a persones que no ho mereixen, que ni intel·lectualment, ni políticament, ni èticament donen la talla. No només al PP, certament, a Catalunya n'hem tingut exemples ben propers. Però potser ja n'hi ha prou, i cal que, tots plegats, exigim un altre tipus de personal polític. O acabarem creient tristament que tenim allò que ens mereixem".

Una transició permissiva amb el feixisme

Moltes persones defensores de la unitat d'Espanya es queixen que es parli d'ells com a unionistes, i encara més que se'ls titlli de feixistes o fatxes. Molts d'ells tenen raó, perquè defensar una Catalunya dins de l'Estat espanyol no pot ser considerat feixisme, com tampoc s'hauria de titllar de nazis els independentistes, però ja sabem que el més fàcil és posar noms i adjectius, sobretot malsonants, encara que no s'adeqüin a la realitat.

De totes maneres les persones que s'han mogut pels carrers de Barcelona i alguna altra ciutat catalana defensant la unitat d'Espanya, han tingut la desgràcia d'anar de la mà d'uns impresentables preconstitucionals que s'han dedicat a agredir qui trobaven pel camí que aparentment pensava diferent d'ells. Esclar que si la policia pot fer ús de la força contra la ciutadania pacífica, per què no ho poden fer també ells?

La consigna repetida en les manifestacions en pro del referèndum ha estat de comportar-se pacíficament i no donar peu a què els altres els titllessin de violents i provoquessin les forces de l'ordre públic. La resposta ha estat immaculada i no s'ha produït cap acte de violència. Després mires què ha passat amb els altres i t'adones que una minoria ha provocat aldarulls i insults, i la policia s'ha mantingut al marge, deixant fer, excepte a la batalla campal de dijous a la terrassa del Zurich.

Les conclusions són les mateixes de sempre. Des de l'any 2010 s'han organitzat actes multitudinaris de reivindicació de l'autogovern sense que es produïssin accions violentes, entre tant, però, cada any a Barcelona pots veure cremes d'estelades i insults al govern català i el nostre Parlament, sense que ningú faci res per evitar que a la via pública es defensin propostes i símbols feixistes. Aquesta és la transició que tant ens vanagloriem.

Un acte més del camí cap al Referèndum

Els que no tenim coneixements suficientment profunds en dret ens trobem aquests dies una mica perduts, però interessats en entendre com juristes de diferent manera de pensar argumenten els pros i contres de les decisions que podrà prendre el Parlament català, amb majoria sobiranista.

D'alguna manera ens estan oferint unes classes gratuïtes de dret i per tant els ho hem d'agrair. El que no pot ser són algunes declaracions que repetitivament acusen els polítics catalans de feixistes o nazis, una manera molt simple i estúpida de criticar aquells que no pensen com tu. Jo prefereixo els arguments jurídics que puguin desfer els arguments del govern català.

Entenc que hi pugui haver juristes seriosos que estiguin defensant posicionaments oposats, perquè es tracta d'interpretacions. Probablement, doncs, cadascú té la seva part de raó i quan això passa cal una mediació, que en aquests moments se'm fa difícil veure qui l'ha de presidir o dirigir.

De moment ens estem entretenint amb diferents escenificacions amb assistència de fidels seguidors amb la intenció de fer pinya, però amb el perill de mirar-nos massa el melic i creure que tot allò que veiem és la pura realitat.

Reconec les dificultats de l'actual govern i dels parlamentaris sobiranistes d'avançar amb aquest anhel de la independència. És molt fàcil criticar-los quan no som capaços de presentar una alternativa. Amb tot el meu respecte cap a les formacions polítiques que ho intenten, no podem concebre cap tipus de possibilitat que les forces polítiques espanyoles de torn ens puguin permetre res més del que fins ara hem obtingut, amb prou mostres d'atacs sistemàtics a la nostra cultura, a la nostra manera de ser, al fet diferencial dels catalans, ni millors ni pitjors que els altres.

Amb un Tribunal Constitucional amb una lectura més restrictiva que mai dels drets diferencials dels pobles d'Espanya, no ens defensarà a l'hora de convocar un referèndum, ni comptarem mai amb una majoria al Congrés de Diputats i el Senat que permeti una modificació de la Constitució espanyola per fer possible un model polític federalista. 

A Espanya es banalitza el nazisme i la democràcia

Des de fa temps que des de posicions espanyolistes se'ns ha titllat de nazis pel simple fet de defensar la nostra nació i el dret a decidir dels catalans, i han sorgit veus crítiques amb aquesta banalització del nazisme, una crítica des de Catalunya, però també des d'Europa. Imagineu-vos quin grau de cinisme quan se'ns compara amb els nazis mentre els nostres adversaris compten amb grups que utilitzen signes feixistes i irrompen violentament en actes democràtics i de debat.

També a Espanya es banalitza la democràcia quan es considera un valor democràtic el fet de no permetre el vot. Aquesta tergiversació dels conceptes no és més que la mostra palpable que estem vivint un temps confús, encoratjat per un govern espanyol autoritari i prepotent, incapaç de dialogar i judialitzant la política, en un sistema sense independència del poder judicial, clarament sotmès a la voluntat del poder executiu. 

Un govern del PP que des de fa anys es dedica a reduir els drets dels ciutadans, beneficiant una minoria protegida des del temps del dictador, però que malgrat els seus esforços no pot evitar que es descobreixin els molt corruptes que prostitueixen la política espanyola. Un Tribunal Constitucional que des de fa molts anys ha vist perdre tota la seva credibilitat, i que darrerament ha assolit límits insospitats. 

Només confio que la imatge que aquest Tribunal i el mateix executiu espanyol estan donant, faci estralls a Europa i a tot el món, i descobreixin qui és el seu perfil i què es pot esperar d'ells en una Europa en hores baixes que no pot confiar en sistemes tan poc democràtics.

Quan parlem de democràcia no estem pensant en el mateix. La democràcia que entén el govern espanyol o partits com UPyD o C's, no té el mateix sentit que l'accepció de democràcia reconeguda universalment. 

Pels carrers de Varsòvia en la memòria d'ara fa setanta anys

Aquests quatre dies a Varsòvia m'han ajudat a entendre la facilitat en què ens creiem que som els millors del món. Ho critiquem dels nostres dirigents, però també ens ho hem d'aplicar a nosaltres mateixos. Com totes les ciutats, Varsòvia té els seus defectes, però també els seus encants, però el que més em crida l'atenció és com t'obren els ulls i la ment el veure la realitat i la compares amb la idea que te n'havies fet, o més que tot, que t'havien retratat.

No puc dir que m'hi hagi trobat com a casa, perquè no és cert, però sí que no m'hi he trobat estrany. Em fixava en les fesomies i pensava que les podia trobar a casa nostra. La moda, els costums, el bellugueig de la ciutat no diferia tant de les nostres. Sí, en canvi, he trobat una gran diferència, i ja ho vaig comentar ahir o abans d'ahir, que és la netedat dels carrers i places. No era pulcritud, perquè la ciutat té vida i també hi conviu gent incívica, però era neta. Es netejava i la gent ho respectava. No hi havia caguerades de gos, i això no només en els llocs cèntrics i més curiosos, sinó tampoc en barris com el de Praga, que té menys bona fama. 

A Arenys som bruts. Ni netegem bé, ni respectem la vila. Per què?

Ens queixem molt dels corruptes i ara de Jordi Pujol. Tenim raó per protestar contra les retallades mentre hi ha gent que s'embutxaca els diners o bé no els declara ni paga els impostos corresponents, però després tampoc ens apliquem els deures que tenim com a ciutadans, i un d'ells, que no hauria de ser tan difícil, és la netedat.

Una altra reflexió ha estat sobre el litigi entre jueus i palestins a Israel. Aquests dies he trepitjat el gueto de Varsòvia, on hi va patir i morir tanta gent pel fet de ser jueus. M'ha entristit llegir tot el que va passar allà per culpa dels nazis, que els russos no varen millorar, i després he pensat en Gaza. La crueltat dels atacs dels israelians contra la ciutat plena de gent, i he imaginat la duresa de viure allà en aquesta situació. La història ens mostra pàgines cruels de la vida, els homes i dones som incapaços d'aprendre de la història i dels nostres errors. Fins quan ha de durar aquesta guerra? Fins quan plorarem tantes morts absurdes? Com ho podem evitar?