Què podem esperar d’Europa?

La meva generació somiava amb Europa. Teníem clar que l’única manera d’alliberar-nos de la dictadura franquista era entrar a Europa per poder esdevenir un país democràtic, recuperant la llibertat i els drets més essencials que amb la guerra civil i la victòria feixista vàrem perdre. Després ha passat el que ha passat.

    De la mateixa manera que arriba un moment que els fills s’adonen que els seus pares no són perfectes ni els millors del món, nosaltres també hem descobert les vergonyes d’Europa, les seves imperfeccions, les servituds i debilitats. Somiàvem amb un espai idíl·lic i hem constatat que no és així. Ens hem sentit protegits d’alguna manera, perquè hi ha hagut intents de desestabilitzar el país, però no n’hi ha prou.

    El món ha canviat i la posició europea també, no només per l’ampliació dels països membres, cada vegada més diversos, sinó també en relació amb la resta de potències mundials. El paper dels EUA no és el mateix, i la Xina ha esdevingut una potència de primer ordre. I Europa? El model ha quedat obsolet i caldria una revisió a fons per evitar caure en un pou, un estancament econòmic i polític que més aviat ens ofegui.

    Se’m fa molt difícil imaginar l’Europa del futur, però tinc molt clar que si no hi ha un canvi radical en la seva organització i la interrelació dels països membres, cada vegada ens servirà menys, i la nostra dependència de fora serà més gran i costosa. Continuo pensant que formar part d’Europa és un sort, veient com funciona Espanya, en tots els àmbits i aspectes, i també en relació al tracte que dispensa a Catalunya, però això no treu que no haguem d’asseure’ns a estudiar de quina manera sortim d’aquesta situació d’impàs i feblesa que no ens deixa avançar i que pot hipotecar-nos per al futur.

    Hem de preguntar-nos què podem esperar d’Europa, però només som a dins i per tant també ens hem de preguntar què podem fer per millorar aquesta Europa, que ens va ajudar a sortir de la repressió franquista, però que necessita un nou impuls.

La ciència i el dia a dia

Llegint notícies com la de l'allunatge d'una nau de l'Índia se'm generen molts dubtes i em faig moltes preguntes. És evident que l'evolució científica és important i estimulant, i que és bo que no tot quedi a mans dels de sempre. De totes maneres, quan veus aquests èxits, i t'imagines el cost que deu haver tingut, i llavors mires com viu la gran majoria de la població del seu país, no ho acabes de veure clar.

D'acord que hem d'anar endavant i fer més que menjar i dormir cada dia, però no hi ha manera d'eradicar la pobresa? No es podrien fer més esforços perquè la gent visqués dignament? Mires el que t'arriba d'aquell país i hi veus molta misèria. També molta injustícia, on uns pocs viuen molt bé i la gran majoria amb prou feines pot sobreviure.

També és cert que als Estats Units d'Amèrica, que han liderat les exploracions a l'espai, també hi ha misèria, i per tant també podem criticar la despesa per arribar a l'espai mentre hi ha gent del seu país que no en té prou per viure. Amb aquestes reflexions, probablement la ciència no hauria avançat gaire, però humanament què? No seria un gran èxit que ningú patís fam, guerra ni misèria?

Ja he dit al començament que se'm desperten dubtes i preguntes. No és clar i sempre hi ha el risc de moralitzar-ho tot, però és molt preocupant com vivim, a esquenes de la misèria i els problemes d'una gran part de la població mundial.

L'Índia ha aplaudit l'èxit de l'allunatge i es sentirà orgullosa de ser una de les quatre potències que han aconseguit arribar-hi. De ben segur que el treball que ara puguin realitzar serà en benefici de tots, i no només del seu país. Rússia, una vegada més, haurà de claudicar i entendre que les coses tenen sempre un perquè. A Putin li hauria anat molt bé l'èxit ara fa unes setmanes, per fer oblidar, encara que només sigui per uns moments, tot el mal que està causant a Ucraïna des de fa un any i mig. L'Índia probablement també aprofitarà l'avinentesa per amagar una realitat que no voldríem a casa nostra.

En tot cas celebro l'èxit de l'Índia, però els hi demano que no oblidin que aquí a la Terra, tenen encara molta feina a fer per tal de sentir-se orgullosos com a poble. Han de resoldre els problemes mundans i aconseguir que tots els seus habitants puguin gaudir dels èxits, sobretot si tenen prou diners per viure, i fer-ho d'una manera digna.

La força dels xenòfobs sembla imposar-se a la UE

Que algú m'ho expliqui bé, però m'ha semblat entendre que la darrera tàctica de la Unió Europea és la d'evitar els partits xenòfobs tot actuant com ells, és a dir, perquè no guanyin les eleccions incorporaran polítiques típiques dels xenòfobs i llavors als europeus ja no els caldrà votar-los. És així?

Si prohibim que els ciutadans no europeus rebin ajuts socials, els autòctons estaran contents i ja no votaran els partits d'extrema dreta. És així com ha d'actuar la Unió Europea? És això el que demana la majoria? On són els principis ètics?

A més també volen controlar aquells europeus que creuen fronteres per beneficiar-se dels drets del país veí. Això em fa pensar que la Unió Europea és un somni i res més. No ens ho acabem de creure, i no només fem riure a les grans potències mundials, sinó que nosaltres ens fem trampes al solitari.

Ara ja s'està parlant que la Gran Bretanya es pot convertir en un nou paradís fiscal per als països que continuem a la Unió Europea. Potser aviat no serà tan 'xollo' ser membre de la UE, i encara millor si amb la independència no ens hi volen. Si tants països es plantegen sortir-ne, o com a mínim tenen partits polítics que ho avalen i estan pujant, quin interès per continuar a dins?

Probablement no és molt lluny el dia en què la teoria sobre els beneficis d'actuar al marge de la UE guanyi per majoria i llavors el desapuntar-se serà tan fàcil com ho ha estat de la UDC, que ahir en parlava.

Un nou acord per acabar amb la guerra a Síria

Que ve el llop! que ve el llop! Oi que ja no ens ho creiem? Doncs això és el que passa amb l'avís sobre l'acord entre Rússia i els EUA de reduir les hostilitats a Síria. Ens han dit massa vegades que havien arribar a un acord i després no s'ha complert, que ja no ens ho creiem.

Diuen que els dos països es posaran d'acord per definir ben bé qui és l'enemic comú, i no com ara que uns defensen el president sirià i els altres, d'alguna manera, defensen les milícies rebels. Ara no. Ara els enemics són els jihadistes, però jo em pregunto que són els kurds? amics dels dos? enemics de les dues potències? cadascú els veu de manera diferent?

Com em passa moltes vegades, allò que pronostico que passarà m'agradaria equivocar-me i que no succeís. A veure si aquesta vegada tenim més sort i la guerra de Síria i voltants va a la baixa, i realment les grans potencies mundials es posen d'acord en aturar-la definitivament.