Els tirans i els seus amics

Pendents de tot el que està passant a Síria, i desitjant encert dels nous dirigents, en benefici de tota la seva població, ens preguntem què passarà amb el tirà Al-Assad? Estem massa acostumats que aquests personatges aconsegueixen un refugi segur que els evita presentar-se davant la justícia per ser jutjats pels molts crims comesos. 

Aquests dies estem descobrint les atrocitats comeses pel dictador que, tot i no venir de nou, impressionen i ens repugnen per la crueltat i la quantitat de persones torturades i assassinades. Un sirià format a Europa que va heretar un país en mans d'un cruel dirigent, i que fins i tot s'ha superat en la maldat de les seves accions.

El tirà s'ha refugiat a Rússia, amb un altre personatge del nostre món més inhumà, el senyor Putin, que li ha fet costat fins ara, evitant la seva caiguda anys ha, en els primers moments de la revolució avortada. Putin, però, no és un home en qui confiar, i pot trair-lo en qualsevol moment si en pot treure algun rèdit. És per això que Al-Assad no pot viure gaire refiat, i potser hauria d'estar mirant de trobar un altre aixopluc que li asseguri una vida d'exili tranquil·la, sense ensurts.

En moments com aquests penso en la dictadura franquista i el paper que varen jugar els estats europeus, aquells que estaven en contra de postulats feixistes, i no varen fer res per alliberar-nos del dictador. T'adones que l'actitud dels estats és hipòcrita i que només busquen els seus propis interessos, valorant què els convé més, sense importar-los gaire el que pugui patir la ciutadania d'aquell país veí. El suport de Rússia o dels EUA, sempre parteix dels mateixos principis: pensen en ells i quan deixen de tenir-hi interès, se'n van. No cal recordar què ha passat a l'Afganistan al llarg de la història més recent.

L'interès de Putin en aquests moments està centrat en Ucraïna, i el dels EUA està per veure, esperant el nou president, encara que hagi deixat molt clar que primer són ells i els altres que els bombin.

Deixem que es vengin!

Les declaracions de l'intendent, subcap dels Mossos d'Esquadra a la regió de Girona, m'han deixat astorat. Segons diu l'intendent, varen permetre que els familiars de les persones assassinades a Girona aquesta setmana destruïssin tres habitatges del presumpte assassí, a Figueres. Es tractava, segons diu el subcap dels Mossos, d'una qüestió d'honor, d'una teatralització. Els familiars anaven amb pals i destrals. És que varen tenir por? Només cal actuar quan els ciutadans violents van desarmats?

    L'intendent diu que si la policia actuava, les conseqüències podien ser pitjors, i per això ell va entendre que era preferible que els violents cremessin els habitatges i se n'anessin tranquils cap a casa, amb els deures fets. A mi, però, em sembla que no és excusa. Seguint aquest criteri hi haurà persones que decidiran armar-se fins a les dents per atacar a aquells altres que els han ofès o molestat, amb la tranquil·litat que la policia els ho deixarà fer. 

    Algú m'ho hauria d'explicar perquè no ho entenc. Suposo que ha de ser el conseller d'Interior en funcions, que ens ha de dir si defensa l'opinió de l'intendent responsable de la no-actuació, o bé el destitueix. 

    Ens queixem de la violència als carrers. Cada dia hi ha imatges d'actes violents, amb morts o ferits, i la gent té por de sortir al carrer. Es demana més policia als carrers, però llegint aquestes declaracions arribes a la conclusió que no et cal policia. Com que aquest col·lectiu té unes normes de comportament, els ho permetem, encara que vagin en contra de les normes que ens guien a tots. És això el que s'ha d'entendre i acceptar?

    Si creieu que vaig equivocat, sisplau ajudeu-me a resoldre els meus dubtes i a entendre el posicionament de la nostra policia. Si volem una societat on es pugui conviure, que es respectin els drets de totes les persones i se'ns protegeixi dels incívics i violents, crec que la millor manera és ensenyar que, a part dels drets, hi ha unes obligacions que tots hem de respectar i complir. Si no és així, no hi sé veure cap solució efectiva.

Unes morts que no impedeixen la presidència

Mentre van morint soldats russos, Putin anuncia que es tornarà a presentar a les eleccions presidencials del març vinent. A qui ha sorprès? Sembla ser, per les informacions que rebem, que cada vegada hi ha més morts entre les forces russes, i que per no perjudicar les seves aspiracions electorals, no té previst fer cap nou allistament fins després, quan ja tingui el càrrec confirmat novament. Entretant, tot indica que es realitzen incorporacions més o menys amagades i dissimulades, aprofitant l'oferiment de bons sous o commutació de penes de presó. 

    I els humans som així. Un personatge com Putin, amb tot el seu currículum continuarà governant el país, perquè els seus habitants li donaran el seu vot. Aquesta capacitat d'atreure els electors explica com som i què ens mereixem. Un país on l'oposició està prohibida, perseguida i empresonada, si no assassinada, i en plena guerra per les ànsies de poder del seu president, que renova una vegada i altra la confiança dels seus habitants. Tenen capacitat per fer alguna cosa diferent?

    Desconec el dia a dia de la seva gent. Hi vaig ser fa molts anys i la impressió que vaig rebre va ser de tristesa. Probablement veien el futur molt negre, tot i que per aquells temps s'albiraven alguns canvis. Han passat els anys i la població russa ha hagut d'abaixar el cap, davant la pressió d'un dèspota a qui les urnes han avalat, però que no demostra estimació per la gent. 

    Entretant molt fills es veuen obligats a anar a la guerra, sense possibilitat de renunciar-hi, arriscant la seva vida perquè el seu president s'ha entossudit a recuperar un passat "gloriós" que va desaparèixer per la incapacitat dels seus governants de mantenir-se en un món cada vegada més hostil, amb un capitalisme a les portes que enlluernava els quatre que tenien la possibilitat de veure-hi més enllà de les fronteres, dels murs que no podien traspassar.

    Convivim amb dues realitats nefastes, amb la mort de víctimes innocents per culpa d'uns dirigents sense escrúpols, i un món occidental, amb els EUA al capdavant, que els dona suport explícit, en el cas d'Israel, mogut només pels seus interessos econòmics, sense que els importi la vida de les persones que són carn de canó.

    S'acosta Nadal, i tothom intenta maquillar la realitat amb llums i colors, i proclames de pau i amor, però les morts se succeeixen sense treva. Hi ha qui no podrà celebrar res, perquè amb prou feines trobarà un racó segur on resguardar-se de les bombes de l'enemic. Tot plegat molt cruel!

El dret a defensar-nos

A què dona dret el dret a defensar-nos? Tot s'hi val? El que està fent l'exèrcit israelià és defensar-se? No ho entenc!

Ho vaig escriure el primer dia de l'atac de Hamàs a Israel. Res no justifica els crims perpetrats per Hamàs en territori d'Israel. Dit això, la revenja contra la població civil indefensa, on està escrit que formi part del dret a defensar-se? 

El conflicte entre Palestina i Israel no és simple. Qualsevol opinió al respecte necessita molta reflexió, també contrastar la informació que ens arriba, i sentit comú. Els crims, siguin d'un costat o l'altre no tenen cap justificació ni es poden aplaudir, com alguns fan. Massacrar la població civil és un acte criminal que no pot defensar ningú, i això que critica el senyor Putin, s'ho hauria d'aplicar en el cas d'Ucraïna.

Vivim un temps on les imatges poden ser falses, manipulades intencionadament, però és molt difícil no creure que l'exèrcit d'Israel està destruint la Franja de Gaza, matant tota la seva població, amb l'excusa de derrotar el grup terrorista Hamàs. No és això!

He llegit que el Parlament tenia la intenció d'aprovar una declaració institucional a favor del dret a defensar-se d'Israel. Potser ja ho ha fet (?). Hi estaria d'acord, però no a qualsevol preu. Una cosa és defensar-se i l'altra cosir a trets totes les persones d'un país. No són danys col·laterals, sinó actes criminals intencionats. Quan bombardegen la població de Gaza són conscients que estan matant víctimes innocents. Tan se val que siguin nens, joves, dones o persones grans. Estan segant vides humanes que han tingut la dissort de néixer en un país amb un conflicte permanent i que ara s'ha agreujat per l'atac del passat 7 d'octubre.

Que algú m'expliqui en què consisteix defensar-se perquè pugui entendre les barbaritats que està fent Israel amb la població palestina. No tinc necessitat de posicionar-me en cap bàndol, simplement critico i rebutjo els assassinats que s'estan cometent, amb l'excusa d'una defensa, que seria legítima, si no es tractés d'una matança sense límits.

Occident ha ensenyat les vergonyes. Ni l'ONU, ni la UE, ni els diferents països europeus i nord-americans han demostrat estar a l'alçada de les circumstàncies. És una vergonya que tots hem d'assumir. Estem destruint la poca credibilitat del món occidental.

Prou!

La Natza Farré, a l'ARA, m'ha inspirat el títol d'aquest post, i en certa manera el contingut del mateix. Prou! és l'expressió que tots hauríem d'utilitzar contra les injustícies d'aquest món. No tots, però, tenim les mateixes facilitats per expressar-ho. Al nostre país, on ens queixem tant pel tracte que rebem de l'estat espanyol, no patim la repressió que trobem en països com l'Iran, Rússia, Afganistan... i molts més. Allà dir Prou! no representa el mateix que dir-ho a casa nostra.

Hi ha persones que s'enfronten amb la mort directament. La seva vida corre perill si s'encaren als seus governs repressors. No és el mateix dir-li Prou! al president Putin, a l'aiatol·là Alí Khamenei o als talibans que dominen l'Afganistan, que no pas dir-li al president del govern espanyol o les institucions judicials espanyoles que tenen controlada la política del país. Uns i altres en fan cas omís, però els primers no tenen manies a l'hora de tancar-te a la presó, on la teva vida corre perill, com s'ha demostrat recentment a l'Iran.

Durant el franquisme teníem molt clar que calia dir Prou!, i d'alguna manera ens hi vàrem enfrontar, i uns quants s'ho varen passar malament de veritat. També hi va haver víctimes mortals. Ara ens queixem molt des de la butaca de casa, i com a molt sortim cada onze de setembre a reivindicar els nostres drets. El resultat és negatiu: no passa res!

Cal dir Prou! als assassinats de dones víctimes del masclisme imperant; a la pobresa desatesa mentre les grans companyies i bancs obtenen grans beneficis; a la repressió contra les persones migrades per culpa de la fam o de la guerra... I ha moltes causes pendents de resoldre que nosaltres hauríem de manifestar-nos-hi en contra per la desídia dels nostres polítics. Ens queixem quan ens toquen la butxaca, quan en rebem les conseqüències directes, però ens quedem a casa quan tot és molt lluny, quan les víctimes no tenen res a veure amb nosaltres.

Aquests dies he estat llegint l'obra "el mag" de Colm Tóibín, i realment m'adonava que els humans, i en aquest cas els europeus, som realment estúpids i repetim els mateixos errors de sempre. No escarmentem. L'experiència del nazisme, a la meitat del segle XX, no ha servit per evitar l'escalada de la ultradreta, com estem veient a Suècia, Itàlia, i també a Espanya.

És per això que hauríem de ser capaços de dir Prou! per molts motius, tots ells significatius de la mala manera que tenim d'organitzar-nos, i del mal ús de la política. Hem estat molts anys vivint ben cofois, pensant que érem una democràcia, ja no dic consolidada, i ens adonem que al nostre costat hi ha persones que pateixen injustament. Cal obrir els ulls i lluitar per canviar aquesta tendència al caos, a l'agreujament dels problemes que són fruit de les desigualtats. Prou!

La justícia argentina no jutjarà Martín Villa

El dia de Nadal les notícies també es paralitzen, i sembla que la vida hagi entrat en una pausa a l'espera de l'inici de la nova setmana. Enguany podem parlar de les mesures contra la Covid, però tampoc no són cap novetat, ja que l'any passat ja teníem el coronavirus entre nosaltres.

Tot es paralitza i només algunes desgràcies poden ocupar les primeres pàgines dels diaris. El País hi ha col·locat el rei, arran del seu discurs anual. Un discurs que sembla ser que no ha aportat res de nou, i tampoc s'esperava.

Llegint els diaris digitals m'he detingut en la notícia que anunciava que la justícia argentina no jutjaria l'exministre espanyol Martín Villa, que també va ser governador civil de Barcelona. Des de fa més de 10 anys hi ha una moguda per acusar l'exministre d'haver comès crims contra la humanitat, arran de les morts de tres obrers a Vitòria l'any 1976, i un altre durant les festes de San Fermín, a Pamplona, l'any 1978.

A Espanya ha estat impossible aconseguir portar-lo a judici per la llei d'amnistia general, que ho va perdonar tot, i es va obrir la via des de l'Argentina, que sembla que tampoc haurà reeixit, encara que la sentència podrà ser recorreguda. Els motius que s'han donat són que no hi ha proves suficients com per imputar-li els assassinats esmentats.

La transició ha servit per mantenir els poders fàctics de sempre, i permetre que els botxins del franquisme rentessin la roba i entressin dins del model democràtic nets de culpa, malgrat tot el que havien fet o permès fer. Aquesta manera de perdonar els pecats i mirar només endavant, ha provocat que quaranta anys després ens adonem que el camí no va ser del tot encertat, però ara ja és tard.

No seria el mateix si els culpables de les matances durant el franquisme, ara estiguessin aparcats i no tinguessin cap influència sobre la política i l'economia del país, però no és així. Aquests que es varen estalviar enfrontar-se a la justícia pel mal provocat, són els que tallen el bacallà avui dia. Aquest problema l'arrossegarem sempre més, i caldrà moltes generacions fins que no puguem alliberar-nos d'uns fets que han marcat la història del nostre país.

Desè aniversari dels fets d'Utoya

En el desè aniversari dels assassinats a l'illa d'Utoya se'ns convida a fer una reflexió sobre la situació de l'Europa que tan hem anhelat els catalans i que viu un període convuls amb un predomini d'idees xenòfobes, amb un ressorgiment de l'extrema dreta que ens preocupa especialment, perquè no es tracta d'una opció política, sinó de la negació dels drets més elementals en una societat democràtica.

No cal dir que els fets d'ara fa deu anys a Noruega són especialment durs i que podem considerar un extrem de la barbàrie, però no ens podem relaxar i és lògic que l'aparició de Vox al nostre país, amb presència a les institucions, no ens pot deixar indiferents. No ens ho podem agafar a la lleugera ni pensar que és una cosa passatgera, sinó que el perill és que hagi arribat per quedar-s'hi.

Polònia o Hongria són exemples d'estats de la Unió Europea que provoquen molt de rebuig. No estem parlant d'altres països com Turquia, sinó de membres de la Unió Europea i per tant molt vinculats a nosaltres. Els seus discursos populistes i autoritaris, tergiversen el sentit democràtic de les institucions que volen passar com a democràtiques, i això és el pitjor.

És per això que darrerament escrivim tant sobre l'actitud del Poder Judicial a Espanya, perquè el seu comportament surt de l'òrbita democràtica i es basa en principis autoritaris, utilitzant el seu poder per menystenir la voluntat del poble representada per les institucions democràticament escollides.

Convé ser positius, però realistes. No podem claudicar en les nostres reivindicacions per a una democràcia real al nostre país, i lluitar perquè Europa no repeteixi els errors del passat. Hem de ser forts davant el caos que l'extrema dreta vol imposar per fer-nos oblidar dels principis ètics i morals que han de dirigir una societat que es vol democràtica i justa. No podem callar! Hem de denunciar la injustícia i ser inflexibles davant l'atac sistemàtic a la democràcia.

Més víctimes de violència masclista

Continuen succeint-se morts de violència masclista que fan esgarrifar. El darrer a Porqueres, al Pla de l'Estany. Com una plaga que no ens deixa indiferents, però sí impotents per resoldre-ho. La societat està malalta i la dona esdevé víctima de la barbàrie. 

La reacció de la gent de les diferents poblacions on succeeixen aquests assassinats, és de dolor i ràbia. La llàstima de tot això és no poder evitar les morts. En alguns casos hi ha elements que haurien de fer preveure possibles atacs, però en la majoria passen desapercebuts. Són veïns que no desperten curiositat ni sospites.

L'agressivitat dels assassins es veu reforçada per la nostra manera de viure, on s'hi sumen les dificultats sorgides per les darreres crisis. No son, però, només causes econòmiques, sinó també de pèrdua de la fe en la bondat de les persones. La manca de solidaritat i estima, l'egoisme i ànsies de poder. El buscar la comoditat per sobre de tot.

El respecte a les persones s'ha perdut i sembla que et dona dret a fer i a desfer. Aquest menystenir el valor de la vida dels altres, aquesta facilitat per empunyar una arma assassina, aquest encegament.

Tots plegats som una mica còmplices de la situació que hem deixat el món, i encara que no ens fa responsables d'aquests assassinats, sí que ens ha de fer obrir els ulls i treballar per a un món més just i solidari. Evitar les diferències tan pronunciades i que donen lloc a tanta injustícia. Aconseguir que al nostre voltant es respiri millor, i que se'n beneficiïn els nostres veïns i amics, pot ajudar que l'entorn no sigui tan caòtic i potser, qui sap, evitar que tantes persones caiguin en la temptació de fer mal la seva parella, eliminant el possessiu i ajudant a posar-se en la situació de l'altre

Retrobament de Praga

Certament avui era el dia per recordar els assassinats de Barcelona i Cambrils. Als catalans se'ns barrejaven moltes coses després d'un any mogut i remogut, amb decisions judicials injustes i ficades de peu inesperades. Avui fa un any de la matança i molts hi hem pensat encara que no haguem estat presents als actes organitzats. Com ja ens va succeir l'any passat, els fets ens han trobat lluny de casa i també de Barcelona.

No volia escriure el post d'avui sense recordar els fets del 17-A, perquè nosaltres hem tingut la sort de viatjar per una part d'Europa, unes ciutats que vaig visitar fa exactament 29 anys, cosa que hi ha gent que hi va perdre la vida o la dels seus familiars i amics.

No cal dir que la primera impressió en arribar a Praga ha estat de totalment desconeixement, com si fos una altra ciutat, tot i que a mesura que hem anat recorrent els carrers i places de la ciutat m'han vingut flaixos de la darrera vegada, sobretot el pont de Carles i la plaça de la ciutat vella. 

Quant a gent, circulació de cotxes, vies urbanes... no té res a veure. Ens hem cansat, com acostuma a passar el primer dia que arribes a una ciutat, però ens esperem dos dies de visita tranquil·la sense voler-ho veure tot.

Quaranta anys de la mort del dictador

Demà divendres farà exactament quaranta anys de la mort del dictador espanyol. Una mort esperada per moltes persones que varen patir la dictadura, plena d'assassinats i judicis sumaríssims. Una mort que aplanaria el camí a la transició democràtica, que ens faria sortir del cul-de-sac en què ens havia situat la llarga agonia del dictador.

Demà és el dia en què els nostàlgics de l'antic règim, la majoria d'ells nascuts després de la mort de Franco, surten al carrer per recordar la figura del dictador. Però el pitjor de tot, no és l'existència d'aquestes persones predemocràtiques, sinó el fet que polítics franquistes han gaudit dels privilegis del sistema democràtic, sense haver pagat per la seva responsabilitat històrica.

Hem venerat una transició que ha estat injusta per a les víctimes del franquisme, amb una successió de governs d'esquerra i dreta, sense que en cap moment s'hagi plantejat seriosament demanar disculpes per les morts injustes, ans al contrari, perquè han estat els botxins els que han gaudit del perdó sense penediment.

Quaranta anys també d'ignomínia, de la vergonyosa Marxa Verda. Quaranta anys vergonyosos, no només per Espanya, sinó també per la mateixa Nacions Unides, incapaces de donar una sortida justa als ciutadans sahrauís. 

El mal ús de la barbàrie de l'Estat Islàmic pot afectar la nostra convivència

La informació que ens arriba de l'Estat Islàmic és esgarrifant i et fa posar de molt mal humor. Et vénen mal pensaments. Desitjaries que els assassins morissin tots, i només hi veus maldat. Es fa molt difícil entendre què està passant, però per sobre de tot el que no es pot admetre són els crims, tinguin o no justificació, que no en tenen.

Per més que ens poséssim a la pell dels jihadistes no podríem admetre els assassinats massius que estan realitzant, en nom d'un Déu que no existeix, perquè Déu és bo i mai avalarà la guerra ni les morts indiscriminades per culpables d'atrocitats que haguessin fet, que no és el cas.

El Papa Francesc va dir que calia aturar els assassinats de l'Estat Islàmic, però sense bombardejar-los, però com es pot fer? Entenc la intencionalitat de les paraules de Francesc, però amb l'Estat Islàmic no hi ha paraules ni consensos per aturar la maldat. Tan de bo fossin capaços d'asseure's en una taula per dialogar, però si tinguessin aquesta capacitat ja no estarien matant com ho estan fent.

La pregunta que em faig aquests dies és sobre la repercussió als nostres països. Som molt propensos a simplificar les coses i aquestes actuacions de l'Estat Islàmic faciliten opinions simplistes. Ajuden a que hi hagi qui posi en el mateix sac totes les persones que professen la religió de l'Islam, i això és un greu error.

És un problema perquè moltes persones de bona fe poden caure en el parany de culpar tots els islamistes, i també una excusa per a uns partits xenòfobs, per enganyar els ciutadans i fer-los creure que tots són iguals. De la mateixa manera que la majoria no combreguem amb idees xenòfobes de partits com PxC i PP, tampoc tots els islamistes combreguen amb la manera de pensar i d'obrar de l'Estat Islàmic. Precisament són la immensa majoria d'islamistes les principals víctimes d'aquesta barbàrie indesxifrable. Una lectura interessada dels fets de Síria i l'Iraq pot complicar la convivència a casa nostra.

És per tot això que els dono tot el meu suport i empenta per superar aquesta situació tan complicada que uns assassins els han posat a prova. 

Ja hi som tots! Bones vacances!

Avui ens hem reunit tota la família per compartir quinze dies de vacances. Vacances a casa, on vivim tot l'any, però que la feina i els estudis no ens permeten gaudir-ne plenament. Vacances a Arenys de Mar, la vila que durant l'estiu explota, gràcies al mar i les festes que ordenadament es van succeint.

Ens hem retrobat després que cadascú fes la seva sortida i avui, amb l'arribada de l'Ignasi a primera hora de la tarda, ja podem dir que comencen les vacances. 

Podem donar gràcies a Déu que ens ha anat bé, i això que aquest estiu hi ha hagut una colla d'accidents d'aviació que els més aprensius els pot fer dubtar a l'hora d'enlairar-se. Un estiu en què la confessió de Jordi Pujol ens va sorprendre tota la família escampada, i que de tornada hem anat seguint una mica incrèduls, però molt emprenyats. No és una errada, que tots podem cometre, sinó un viure en fals i amb engany descarat durant molts anys. 

Fernando Trias de Bes, a l'ARA, perdonava Jordi Pujol "...si veritablement no hi ha més que el que ha explicat... però si es tracta d'una mentida per ocultar mentides més greus, ningú no el perdonarà mai". Perdonar, ho hem de fer, però el que no se'ns pot demanar és que hi tornem a confiar, sobretot confiar-hi a cegues, en primer lloc els que li varen donar suport en totes les eleccions i afrontant tots els problemes, però també les persones que l'hem respectat i considerat el nostre president.

També és un estiu ple d'injustícia a diferents parts del món. La pitjor injustícia és haver de suportar una guerra sense tenir-ne cap culpa i veure morir els teus éssers estimats, desfeta la teva vida i amb molts interrogants sobre el futur.

Antoni Puigverd, en el seu article d'avui, criticava la diferent manera de tractar els atacs d'Israel a Gaza i els assassinats dels islamistes al nord de l'Iraq. El tema és delicat, perquè hi ha gent sempre a punt de veure-hi més enllà de la cosa escrita. Estic d'acord que la nostra societat creu que només és notícia allò de què es parla. Les dificultats per la premsa de poder presenciar què passa amb els pobres cristians i yazidites a l'Iraq, la notícia la concentrem a Gaza, i una mica amb l'ebola, sobretot ara que hi ha occidentals afectats.