Com compaginar els drets?

Aquests dies ha sorgit la discussió sobre els drets d'uns a fer vaga enfront dels drets d'uns altres a desplaçar-se per les vies interurbanes. Aquest conflicte, que algú vol liquidar molt fàcilment, no és senzill de tractar i encara menys de resoldre. Crec que tots tenim clar que el dret a la vaga s'ha de defensar, però no tots ho veiem de la mateixa manera quan el dret dels altres ens perjudica.

Segur que haureu llegit comentaris a les xarxes socials, o pel carrer mateix, en què algunes persones afectades pels talls de carretera han començat a escridassar o malparlar dels mestres i professors. La reacció més freqüent és demanar-los que es manifestin allà on no perjudiquin la resta de ciutadans.

Si ara organitzés una enquesta sobre què penseu al respecte, segur que hi hauria divisió d'opinions, i estic convençut que es podrien defensar prou bé, encara que, en ser contradictòries, alguna decisió caldria prendre.

El primer conflicte en una vaga acostuma a ser els piquets informatius que més que informar el que pretenen és evitar que els treballadors díscols entrin a la feina. Ens podem preguntar que si algú vol exercir el seu dret a la vaga, per què no hi pot haver algú altre que vulgui exercir el seu dret a treballar? És clar que si els vaguistes, a qui se'ls descompta el sou, aconsegueixen millores, els no vaguistes també en sortiran beneficiats. Ah!

Després hi ha els afectats dels talls a les carreteres. Si jo, que no tinc res a veure amb l'ensenyament, em trobo aturat per una manifestació que em fa perdre el vol, o arribar tard a la meva feina, quina culpa en tinc? Qui m'ho compensarà? 

Segur que ens podríem plantejar més preguntes, i arribaríem a la conclusió que la resposta no és gens clara. Jo no m'atreveixo a donar la raó a uns o altres. Repeteixo que el dret a la vaga és irrenunciable. En tot cas podríem estudiar la manera de no afectar a tanta gent, sense perdre poder de pressió per aconseguir els objectius perseguits.

Miserables

Avui anava llegint diferents notícies que sortien a la premsa i pensava que està vist i comprovat que els humans ens comportem de manera miserable, sense adonar-nos del ridícul dels nostres actes. El que està passant aquests dies és molt trist i, permeteu-me que em repeteixi, miserable.

El principal problema de comportaments miserables és quan els seus autors tenen prou poder per incidir a la societat i causar danys, a vegades irreparables, o si més no, que requeriran molt temps i esforços per revertir.

A prop de casa, i que ens afecta com a catalans, tenim l'actuació miserable del PP contra la nostra llengua. Pressionant els estats europeus perquè el català no esdevingui oficial a la Unió Europea. Una activitat d'un partit polític que ha governat i que ho tornarà a fer en el futur, i que ara s'entreté convocant una manifestació per fer fora de la presidència del govern espanyol al seu adversari. És el seu estil, i ja ho va practicar l'expresident Aznar per fer fora a l'expresident González. Misèria pura. Els catalans hem patit en diferents ocasions la seva manera de fer política. Una manera mesquina i menyspreable que no és la mena de política que un partit amb aspiracions de govern hauria de fer. 

L'actitud del president dels EUA també es troba en aquest grup de misèries humanes. Està demostrant molt poca intel·ligència, però gràcies al seu poder, ell no en sortirà perjudicat. Seran els seus adversaris, però també la majoria dels seus votants els que ho pagaran car. 

I els nostres veïns de l'Aragó, que sigui quina sigui la força política que els governi, mai ens han estimat prou, s'entesten a recuperar un patrimoni que encara existeix, no pas per mèrits d'ells, i que segons sembla pot destruir-se si s'obeeix la sentència judicial d'un tribunal que sempre ha destacat per l'animadversió contra Catalunya. Tenim prou exemples coneguts que no cal mencionar en aquest post.

Tot plegat, doncs, després d'una lectura de cap de setmana, et fan venir moltes ganes de dir ja s'ho faran! Però hi ha moltes persones que no tenen la sort d'alguns, i que per culpa d'aquests miserables que ens governen, ho passaran molt malament. 

El porta a porta generalitzat

Ahir el Ple de l'Ajuntament d'Arenys de Mar va aprovar definitivament l'adjudicació a l'empresa Acciona de la recollida selectiva de la brossa per als pròxims anys. En el procés de licitació només es va presentar una empresa i això sempre fa patir una mica. No saps si els plecs tècnics i administratius han estat ben elaborats o quina pot haver estat la causa que no hi optessin més empreses. 

El repte d'aquesta empresa no serà fàcil i el govern municipal i tota l'oposició n'és conscient. Arenys necessita millorar en neteja, però sobretot en comportament cívic de tots els vilatans a l'hora de treure les deixalles de casa. Sigui quin sigui el sistema que s'apliqui en una població, si la gent no segueix les directrius el resultat és caòtic. 

Alguns critiquen el sistema porta a porta i preferirien els contenidors. És cert que hi ha famílies que no treuen la brossa correctament, o aprofiten el divendres, el dia destinat al rebuig, per treure tot el que no han fet durant la setmana. Els usuaris dels contenidors, però, hauran observat que algunes persones tampoc dipositen les bosses al contenidor corresponent, o simplement les deixen al seu voltant. 

El govern municipal informa que a partir del mes de juliol s'iniciarà una campanya orientativa de com s'ha de treure la brossa de casa, sobretot pensant en la part alta de la població que fins ara s'ha estat recollint a través de contenidors. Caldrà, però, sensibilitzar a qui no ho estigui, perquè entenguin que una bona pràctica beneficia el conjunt de la vila. Que un mal ús ens perjudica a tots i que les normes de convivència són imprescindibles per viure en societat.

Si hi ha poblacions que han aconseguit un bon comportament força generalitzat, amb uns percentatges de reciclatge alts, per què no a Arenys? Cal, doncs, la nostra implicació i voluntat de fer bé les coses, però el govern té la potestat de sancionar qui no ho vulgui fer bé, no pas amb ànim recaptatori, sinó aprofitant que sempre hi ha algú que no es mou fins que li toquen la butxaca. 

Qui controla les baixes laborals?

Ara que s'està parlant de la reducció de la jornada laboral a 37,5 hores, i també de l'augment del salari mínim interprofessional m'agradaria introduir un tema que em preocupa, que és delicat de parlar-ne, per ser molt sensible i fàcilment mal interpretat, com són les baixes laborals. Partint de la base que les baixes laborals s'han de contemplar, acceptar i defensar, com a un dret bàsic de tot treballador, també fora interessant trobar la manera de controlar possibles abusos.

Hi ha qui es passa la seva vida laboral d'una baixa a l'altra, i no perquè la seva salut sigui delicada, sinó perquè és un gandul i ha trobat la manera que li concedeixin les baixes d'una manera fàcil i sense que ningú hi estigui a sobre per verificar que realment aquella persona té motius per encadenar una baixa darrere l'altra.

Que ningú cregui que l'encadenament de baixes sense motiu és només una guerra plantejada contra l'empresari, sinó que comporta un problema afegit als companys de treball que han de suplir-lo, moltes vegades assumint més tasques de les que tenen encomanades. I això no és un simple detall, sinó que té prou força perquè també els sindicats participin en reduir els casos d'aquesta pràctica.

Tot i que no soc un entès en la matèria, em consta que hi ha establerts uns mecanismes de control i uns tempos, amb les corresponents revisions mèdiques, però, així i tot, no és suficient per evitar que algú abusi de les baixes perjudicant l'empresa i els companys.

Ens queixem dels sous baixos, i és cert, i també la poca productivitat al nostre país. Una cosa va força lligada amb l'altre i considero que els nostres governants no hi fan prou per millorar la situació. És un engany il·lusionar-nos per la millora de les dades macroeconòmiques quan el llindar de la pobresa cada vegada abasta més famílies. 

Cal analitzar a fons què està passant i com podem, per una banda, millorar la productivitat, per l'altra incrementar els salaris, perquè ens permetin viure dignament, i paral·lelament vetllar perquè tothom sigui més honest i compromès amb la feina, sobretot tenint en compte que encara hi ha persones a l'atur.

Obrir en diumenge

La notícia de l'obertura dels comerços barcelonins els diumenges i festius ha tornat a encendre el debat sobre la conveniència o no d'aquesta mesura. El dilema de la conciliació familiar i laboral per a moltes persones. El benefici per a la ciutadania que pot anar a comprar en diumenge, i el perjudici per a qui haurà de treballar un dia festiu.

El debat no pot ser simplista i ha de contemplar totes les casuístiques. Els pros i contres s'han de posar damunt la taula i intentar valorar què pesa més si els punts favorables o els negatius. Els horaris dels comerços sempre han provocat molta discussió, i la reforma horària també ha estat present en moltes converses i debats. 

Hi ha qui sempre ha defensat la llibertat absoluta d'horaris comercials i qui ha lluitat per acotar-los i permetre una vida familiar més amable. Els grans supermercats sempre hi surten guanyant en front del petit comerç, a vegades familiar, que dubta entre obrir, sacrificant la família, o mantenir-se ferm en horaris restringits i poder gaudir de la vida en família.

Crec que el més important de tot és arribar a fons en el tractament de les persones implicades en l'obertura dels dies festius, o bé fins a última hora del dia. D'alguna manera s'ha de regular perquè aquesta llibertat d'hores i dies no resulti una explotació laboral per a les persones contractades. Els sindicats hi tenen moltes coses a dir i a defensar, perquè la mesura no resulti només beneficiosa per a les grans empreses i els treballadors en resultin escaldats.

Per la part dels consumidors o compradors, crec que la llibertat total d'horaris, també en dies festius, no és necessària, encara que pugui agradar a uns quants. La majoria de mortals som prou capaços d'organitzar-nos per trobar la manera d'anar a la botiga en un dia feiner, sobretot tenint en compte que al nostre país els comerços tanquen molt tard del vespre.

Per tot això penso que a l'hora d'opinar sobre la idoneïtat d'obrir el comerç els diumenges i festius, cal centrar-se en les condicions laborals dels treballadors afectats, que els seus horaris tinguin una regulació adequada i no s'espatlli el que tant ha costat de regular a través dels anys, quan veníem d'una situació perjudicial del treballador contractat.

Nusos de fils a les façanes

He aprofitat una fotografia de Facebook que ensenya com es troben moltes façanes de les nostres cases de pobles i ciutats del país. Aquesta és un representació gràfica de la manera de posar en ordre les nostres cases i la manera de treballar del nostre país en temes tan moderns com és la telecomunicació.

Us haig de ser franc si us dic que em fa una mica de mandra parlar d'aquest tema perquè la batalla està perduda. Va haver-hi un moment que semblava que les coses es podien fer millor i que es trobarien maneres perquè els nostres carrers estiguessin més decents. Ens demanen que tinguem cura de les nostres cases, però ens les empastifen amb fils i més fils.

He vist exemples de propietaris d'habitatges que han lluitat contra les empreses instal·ladores del cablejat d'internet i alguns se n'han sortit, però és trist que hi hagi d'haver aquesta lluita, i sobretot quan això comporta un perjudici per a veïns que volen instal·lar wifi a casa seva.

Havia defensat que quan s'obrissin carrers de la vila s'aprofités per canalitzar-ho tot per sota la vorera i d'aquesta manera anar-ho regularitzant, sense necessitat de fer grans inversions. Més que obligar a canviar el pas superior a l'inferior a tots aquells que ja ho tenen instal·lat, es tractava de fer passar per sota les noves conduccions, i animar els propietaris que rehabiliten les cases a preveure la instal·lació per sota.

A casa ho hem fet, però no ha servit per res. L'Ajuntament no ha fet cap pas per forçar les companyies a fer les noves instal·lacions per sota terra, la qual cosa fa que cada dia hi hagi més fils a les façanes de les cases. Com deia al començament, fa mandra parlar del tema perquè una cosa que podria ser força senzilla en bé de l'estètica dels nostres pobles es converteix en la cançó de l'enfadós.

La Fiscalia i els pisos ocupats

Segons he pogut llegir, sembla ser que la Fiscalia ha fet un pas endavant i vol donar solucions a l'ocupació dels pisos. De fet, darrerament es respirava una preocupació important per l'auge experimentat en ocupació de pisos, amb totes les casuístiques possibles. A part del perjudici per als propietaris i la preocupació constant per veure si els hi ocupaven, també ha empitjorat tot el conjunt d'actes vandàlics que ocasionen problemes als veïns.

El tema és molt complex, perquè hi ha situacions de famílies sense habitatge pendent de resoldre, però no té sentit que això caigui a l'esquena dels petits propietaris, que a vegades es refien del lloguer per poder sobreviure. S'ha de poder diferenciar cada situació i resoldre el cas en funció de la casuística.

He llegit la notícia que parla com ho encara la Fiscalia, i penso que és força encertat. Cal diferenciar el tipus d'ocupant i també de propietari, sense posar en dubte els drets dels propietaris, intentant resoldre situacions crítiques el millor possible.

No pot ser que un propietari estigui patint tot el dia perquè no li ocupin el pis, però tampoc hi ha dret que una família no tingui lloc on viure. La Constitució ho diu molt clar, i és cosa de l'administració el trobar solucions a tot. Això vol dir diner públic, i per això estic en contra d'actituds com la de la presidenta de la Comunitat de Madrid, rebaixant impostos. Si afeblim l'administració pública, aquests problemes i altres quedaran sense resoldre's. Això és el que vol la dreta, perquè ja té els mínims coberts. Aquí és on l'esquerra ha d'abocar-hi tots els esforços. 

França canvia el primer ministre

La notícia que informa del cessament de tot el govern francès i el nomenament del nou primer ministre, parla dels motius d'aquest canvi que convé tenir en compte. És una mica allò que diem sempre que es treballa més les qüestions personals que no pas les de país. 

El comentari de la notícia ve a dir que el canvi ve produït per la voluntat del cap d'estat francès de fer fora qui li fa ombra, l'actual primer ministre, i posar-hi algú més tècnic i poc conegut, pensant en les eleccions presidencials d'aquí a dos anys. És a dir, importa poc el benefici que em pugui treure el poble francès, i molt les conseqüències per a l'actual cap d'estat.

Aquesta lluita personal, que podria ser legítima, no hauria de suposar cap perjudici al funcionament del país. No pot ser que una ambició personal passi per davant dels interessos de la nació. Tot això va més enllà de lluita partidista, interessos de grup, sinó que simplement busca els guanys personals. Se'm fa difícil pensar que es tracta d'una estratègia per servir més i millor el poble francès. 

Desconec els personatges implicats i la seva capacitat per servir la població, però llegint la notícia sí que m'ha cridat l'atenció la manera com es plantejava, i que m'he cregut perquè la veig totalment factible. Sap greu, que aquests siguin els motius del canvi del govern francès. Sempre es diu que són els millors possibles, si més no això passa al nostre país, encara que a la llarga es demostra que hi ha més literatura que realitat.

Ara és el torn del ministre de Sanitat

L'acumulació d'acusacions de corrupció i gestió indeguda de càrrecs públics del PP els deixarà sense candidats honestos per a les properes eleccions. Cada dia que passa ens anem assabentant de més personatges que han jugat amb el càrrec per treure'n beneficis personals o dels seus amics. Llavors ens demanen la nostra confiança i, sobretot, el vot.

Segons llegeixo a la premsa, l'actual ministre, en funcions, de Sanitat, el senyor Alfons Alonso, quan era alcalde de Vitòria va signar un contracte de lloguer d'un edifici per un preu desorbitat que provocava un perjudici a l'Ajuntament. Com podeu veure, hi ha moltes maneres d'actuar de manera corrupta, algunes d'elles dissimulades, però corruptes al cap i a la fi.

El pitjor de tot és que ja s'ha convertit en un costum i no ens sorprenem com caldria. Això fa que no exigim responsabilitats i al final de tot plegat no saps mai què ha acabat passant. Qui serà el següent?

Cal exigir responsabilitats als gestors municipals

No n'hi ha prou en demanar perdó quan es tracta del malversació de recursos públics. En el cas d'Arenys i la pel·lícula Laia no sé com catalogar-ho, però penso que caldria que s'expliqués bé, per què va poder passar? Qui en són responsables? i Quin és el perjudici per a les arques municipals.

En cap moment m'he posicionat en contra de la pel·lícula. Es tracta d'esbrinar quina responsabilitat hi ha en el fet que l'Ajuntament atorgués una subvenció sense tenir-ho previst pressupostàriament. Les subvencions via conveni, com deu ser el cas, s'han de preveure amb temps i en forma. Encara que tots estiguéssim d'acord que l'Ajuntament havia de subvencionar el projecte en 60.000 euros, el que no es pot fer és actuar sense respectar la normativa.

Avui llegeixo que la Diputació no farà efectiva la subvenció, per la qual cosa l'Ajuntament haurà de treure'ls de la caixa. Hi ha hagut molt rebombori arran de la moció de censura que ha deixat l'anterior equip de govern a l'oposició. En tot cas, actuacions com la que comento, que sembla ser que no és l'única, són prou preocupants com per fer fora els responsables d'aquestes actuacions.

Atès que la majoria ens deixem portar per les imatges i sovint per la pena i la compassió, desconeixent la realitat dels aparentment màrtirs, és bo que de tot es doni a conèixer el fons, perquè no ens deixem entabanar una altra vegada. Els encantadors de serpents són perillosos.