dimarts, 31 de gener del 2017

No hi ha ni un pam de net!

Amb aquesta expressió casolana conveníem que a tot arreu hi trobaves problemes, actituds deplorables, situacions crítiques, embolics de tot tipus... No sabies cap on mirar per no veure-hi coses que no acabaven de funcionar, baralles, discussions i... Ara parlem de corrupció i pràctiques il·legals, com el pa de cada dia, i sense que passi res.
En la meva lectura diària d'abans d'escriure el post m'he fet un tip de llegir notícies que evidenciaven un tipus o altre de corrupció, favoritisme descarat, insults demagògics... tot per amagar la realitat, no donar la cara i anar allargant el patiment de tots.
Ningú no ens va dir que els mesos que vindrien no serien tensos i imprevisibles, però sempre confies que no sigui tant extrem com en la realitat succeeix. Deia l'altre dia que amb l'aprovació dels pressupostos que ens va anunciar la CUP, ja no hi havia excusa per convocar el referèndum. El problema està en saber com es pensa fer i les possibilitats que sigui factible, encara que de tot plegat el pitjor són els polítics que tenim en un i altre costat, la seva manera d'actuar i el trist nivell democràtic de l'actual sistema polític.
Ens preocupem si veiem Errejón i Iglesias barallant-se i no es preocupen prou si la lleialtat institucional i bon govern estan garantits o no. Mai m'hauria imaginat que la necessitat de sortir al carrer per treure'ns de sobre l'opressió tornaria, malgrat formar part d'Europa i haver enterrat el franquisme. I a nivell mundial tampoc era creïble que ens haguessin de recordar com Hitler va guanyar unes eleccions, amb la mirada posada als Estats Units.
Podem estar pitjor i això ho hauríem de tenir molt present per tal de posar obstacles al retorn als dies negres del segle XX. No ens ho podem agafar a la lleugera encara que ens pugui semblar que exagerem. No abaixem la guàrdia perquè no hi ha un pam de net! 

dilluns, 30 de gener del 2017

L'anècdota que no ho hauria de ser, però som a Espanya

A casa, de petits ens havien ensenyat a dir sempre la veritat, ser educats amb les persones, cedir el pas a les persones grans, no dir 'paraulotes', ser honrats... tota una sèrie de valors que ara sembla que te n'hagis d'avergonyir, que parlar-ne sigui ser cursi o fins i tot friqui, perquè ara tot això no es porta, encara que quan la gent se'n troba algun, es sorprèn i fins i tot els agrada.
Són moltes les actuacions que a casa reprovem i després d'exclamar-nos i sorprendre'ns com han estat capaços de fer tal cosa, amb el que els pot arribar a passar, acabem amb la pregunta: I?, una simplificació de: I tu creus que els passarà res? Evidentment que la resposta és sempre la mateixa: No!
Avui he llegit que el diputat al Congrés, en Francesc Homs, ha registrat una denúncia contra el president del govern espanyol per prevaricació i desobediència a les sentències del Tribunal Constitucional, ja que sembla ser que n'hi ha unes quantes, i ara caldrà veure si el Fiscal General també actuarà... Tots sabem què passa quan no es respecten aquestes decisions en el cas de les institucions i càrrecs polítics catalans. Quan qui incompleix les seves decisions és el govern espanyol què passa? Res.
Aquest és un petit exemple que reforça la idea que molts tenim que la justícia no és igual per a tothom. El rei emèrit pot haver blanquejat diners o disposar de grans fortunes en bancs estrangers, però ell és immune. El president del govern espanyol pot haver estat cobrant dietes de desplaçament mentre vivia a Madrid i fins i tot a la Moncloa, i s'arxiva. El govern espanyol pot incomplir sentències del Constitucional, i el Fiscal General ni s'immuta, ni cap jutge els porta a judici.
Als Estats Units que hi ha un president tan dolent que no deixa entrar musulmans la jutgessa el fa callar. Aquí als refugiats els disparen bales de goma i no passa res!
I podríem parlar de la corrupció del PP, de les trifulgues entre l'ex-ministre d'Interior i l'ex-director de l'Oficina Antifrau, o dels temes que vulguem, multitud d'anècdotes que no deixen de ser només això, quan haurien de ser motiu de penes i, per què no, d'anys d'inhabilitació o presó. País! i desprès no entenen perquè alguns volem donar-nos-en de baixa.

diumenge, 29 de gener del 2017

Des d'ahir la CUP ja no és excusa

Des que ahir la CUP va donar a conèixer quina seria la seva posició davant dels pressupostos que ha treballat el govern de Junts pel Sí, ja no són excusa per no convocar el referèndum. Fins ara hi cabia la possibilitat que no s'aprovessin els pressupostos i que es convoquessin eleccions, una solució aplaudida per tota l'oposició i potser també per part dels partits polítics que governen.
Perquè ara s'ha de resoldre la negativa del govern de Madrid a permetre la convocatòria del referèndum, no ja pactat, sinó simplement permès. Ara s'ha de veure què pot fer el govern català per aconseguir realitzar el referèndum. Un nou 9-N no serà possible, perquè ara la mecànica del govern per impedir-ho no fallaria com abans, ni tampoc seria una solució per als sobiranistes que demanen un referèndum amb tots els ets i uts.
S'ha obert la tanca que impedia acostar-se al precipici i caldrà veure si es fa el pas, amb totes les conseqüències. Tot el que passi a partir d'ara servirà per donar fortalesa al govern català o bé deixar-lo en evidència i comprovar si tot ha estat un miratge, un fer volar coloms com l'han acusat els partits unionistes.
No només caldrà fixar-se en els passos que farà el govern, sinó també en l'actitud dels comuns, que en més d'una ocasió s'han manifestat favorables al referèndum, però en una situació massa còmode i poc compromesa. El seu paper en tot aquest entramat podrà ser una crossa per als partits sobiranistes, o una estocada mortal que els deixi fora de joc i a molts catalans tocats per molt temps.

dissabte, 28 de gener del 2017

Les trampes al solitari del PDECAT

En diferents ocasions he debatut i discutit a fons amb persones que defensaven els partits polítics per sobre de tot. Tot i comprendre que el sistema democràtic on ens belluguem es basa en l'existència de partits polítics, jo sempre he pensat que es podria repensar i en tot cas he estat molt crític amb el funcionament intern de la majoria dels partits polítics.
L'estratègia de la unanimitat i la dependència a les decisions del partit en qualsevol de les decisions que els militants prenen en l'exercici d'un càrrec polític m'ha semblat, en la majoria dels casos, discutible. La crítica que es fa als governs a qualsevol nivell esdevé moltes de les vegades una extrapolació del que passa internament en els partits polítics.
L'escenari actual ens ha donat mostres de crisi interna en molts partits, i amb el dubte de l'autèntic exercici de la democràcia de les seves direccions. C's ens ha brindat un exemple clar de fer callar les bases en benefici dels seus dirigents, un autoritarisme que deixa entreveure quin tipus de democràcia ens poden brindar en el cas d'aconseguir el govern.
A nivell català llegim dia sí dia també les trifulgues dels ex-convergents per definir un nou partit polític PDECAT per aconseguir ressorgir de les cendres, provocades principalment per l'afer Pujol i l'esgotament del model autonomista i el seu gir a l'independentisme. Un nou partit que, al meu entendre va néixer ferit de mort, i que necessita molts esforços per posar-lo dret.
L'absència d'una direcció forta ha provocat diferents ensurts en l'intent de sobreviure, un dels quals ha estat el tema de les incompatibilitats en els càrrecs que aquest cap de setmana han resolt saltant-se la lletra d'uns estatuts gairebé sense estrenar. Molt han de canviar les coses perquè aconsegueixin ser el partit que lideri el futur del nostre país, en contraposició d'unes altres forces que anteposen l'acció social a la independència, i amb una ERC a l'expectativa per agafar el relleu, amb el permís dels comuns.

divendres, 27 de gener del 2017

Santi Vidal, mentider o bocamoll inoportú

Avui és molt fàcil criticar l'exjutge Vidal per les declaracions que des de fa temps realitza en les diferents trobades per terres catalanes. Personalment no el criticaria si fins ara l'hagués defensat, però totes les persones que em coneixen i han compartit amb mi debats sobre la independència i en concret sobre l'actuació de Santi Vidal saben que jo mai l'he defensat, sinó més aviat l'he criticat i no he volgut assistir mai a cap de les seves conferències.
Deixant de banda si l'exjutge es mereixia el càstig d'apartar-lo de la seva professió, la seva actuació redactant una constitució pel seu compte ja no em va semblar bé i vaig considerar que tenia massa ànsies de protagonisme. Com a càrrec polític ha quedat igualment demostrat que no dóna la talla, ni més ni menys que molts altres polítics, però no se'l pot considerar un bon polític.
Mancat de sentit comú i estratègia, només empès per mobilitzar i agradar multituds, s'ha dedicat a mentir o descobrir actuacions que no s'ajusten a la legalitat, i això és el que caldrà conèixer. Sigui una cosa o l'altra, però Santi Vidal no ha estat encertat i s'ha deixat portar per l'entusiasme de les masses a qui es dirigia, i al final ha fet un flac favor als que deia defensar.
No vull crucificar la persona ja que penso que tots errem i en moltes ocasions hem de rectificar. Això és el que haurà de fer Santi Vidal al lloc on acabi actuant. Lloable la decisió de dimitir, encara que hagi pogut estar convidat a fer-ho, però és una sortida digna que no acostuma a passar al nostre món.
Espero que quedi demostrat que les paraules de Vidal no eren certes, sinó que es tractava de frases incendiàries per fer aixecar de les cadires els seus oients i seguidors, tots ells il·lusionats per un somni que des de fa uns quants anys està latent en bona part de la ciutadania. Cal, però intel·ligència política i bon fer, qualitats que han abandonat l'exjutge Santi Vidal.

dijous, 26 de gener del 2017

De què està disposat a parlar Rajoy?

Des de la presa de possessió del nou president dels Estats Units, i fins i tot abans, no hi ha dia que no tinguem tema per opinar. He de fer un esforç per canviar de subjecte malgrat hi ha notícies que són prou interessants i curioses, sense necessitat d'entrar a valorar-ne la bondat ni les conseqüències que poden comportar cadascuna de les decisions del senyor Donald Trump.
Però a casa nostra tampoc no quedem curts, i dic casa nostra fent-ho extensiu a l'Estat que ens estima tant. Si no és per comentaris despectius contra els catalans, o pífies del president espanyol, o decisions judicials contra el nostre govern o el Parlament català, sempre succeeix algun o altre fet que és prou significant per parlar-ne.
A mesura que es refreda l'impacte de l'estada del nostre president a Brussel·les, van sorgint nous temes que el substitueixen amb l'acompanyament de les crítiques més o menys despectives cap a comentaris o decisions de càrrecs electes catalans, això sí, del bàndol sobiranista, perquè els unionistes tenen la butlla pagada.
Avui Rajoy ha dit que descartava qualsevol plantejament d'establir un pacte fiscal per a Catalunya perquè això provocaria "problemes descomunals" a l'Estat. Què ha volgut dir amb això? Tampoc està disposat a parlar d'una modificació de l'Estatut de Catalunya. Doncs on és la voluntat de diàleg? De què vol parlar amb Catalunya? D'inversions!
D'inversions sí que en vol parlar, però el problema és que els catalans estem escarmentats. Fa massa anys que ens prometen inversions miserables i ni aquestes s'acaben realitzant. Què ens pot prometre que ens puguem sentir còmodes dins d'Espanya? El corredor del Mediterrani? L'accés al port? De què i com ens vol convèncer?
Continuo pensant que els catalans que defensen Rajoy ho deuen tenir molt clar o bé en treuen suficient rèdit, però a mi se'm fa molt difícil trobar-hi sentit i un mínim de confiança en què tot pot millorar. Els defensors del referèndum pactat encara piulen? Ho creuen de veritat o bé ens estant enganyant? Tinc molts amics federalistes, però... tan ingenus són? Probablement pensen en el futur de Catalunya, quan ni ells ni jo existirem, el futur dels seus néts o besnéts. I malgrat tot els considero optimistes.

dimecres, 25 de gener del 2017

Demagògia menyspreable en boca del delegat del govern

Avui s'ha fet ressò de les paraules del delegat del govern a Catalunya, el senyor Josep Enric Millo, amb un discurs de demagògia barata que ens avergonyeix i ens estranya que polítics amb alts càrrecs de responsabilitat utilitzin d'una manera tan barroera i sense prejudicis. 
Vivim un temps perillós per a la salut de la democràcia, no només a casa nostra, sinó a tot el món occidental. Sembla que ens prenem massa alegrament actituds i actuacions que no beneficien en res la nostra societat i ens presenta un futur inquietant.
De demagògia n'hi ha hagut sempre i l'ha utilitzat bastant tothom, però darrerament s'ha produït un salt alarmant fins al punt d'assimilar-se com la cosa més normal del món. Avui, però Josep Enric Millo ha estat cruel, com comentaven uns tertulians a la ràdio, perquè ha jugat amb la malaurada mort d'una nena de 8 anys a Blanes. Utilitzar una desgràcia com aquesta sense cap necessitat, és una mala pràctica del discurs polític que només aconsegueix menyspreu respecte qui l'utilitza. Avui el delegat del govern a Catalunya m'ha decebut i he trobat barroer i mesquí.
Entre tots hauríem de fer un esforç de parlar amb arguments i no utilitzar les desgràcies dels altres per defensar allò que és indefensable. El senyor Millo té tot el dret de criticar l'actuació del president català, però cal que ho faci en la justa mesura, argumentant la seva opinió, sense caure en la baixesa. 
Però el senyor Millo ho tenia difícil, perquè el seu partit en el govern a Madrid té molts punts per ser criticat utilitzant la demagògia. La millor defensa és l'atac, però aquest atac ha de ser intel·ligent, i evitar criticar el web de la Generalitat per no utilitzar el castellà, quan això no és cert i sí en canvi que el govern espanyol i les seves institucions tenen un llarg recorregut a emprendre si volen posar en pràctica la defensa de les altres llengües de l'Estat.

dimarts, 24 de gener del 2017

Sense arguments només hi cap fer el ridícul

He pensat durant una estona abans de començar a escriure aquest post si seria capaç de fer-ho sense exagerar la meva posició personal, que evidentment és contrària a totes les actuacions del govern espanyol i del PP per intentar boicotejar la conferència del nostre president a Brussel·les.
Riuria si no fos que resulta patètica la carta enviada pel representant del Partit Popular al Parlament Europeu, demanant als membres del Partit Popular Europeu, en condició d'amic, que no assistissin a la conferència del president català.
Voldria per un moment posar-me en la pell d'un unionista contrari al referèndum per comprovar quines són les sensacions en conèixer com ha actuat el partit polític que governa Espanya. De fet, però tots hem pogut escoltar les declaracions del senyor Albiol, i som conscients que la tàctica de ridiculitzar l'enemic és la més practicada per qui no té arguments sòlids per defensar la seva posició.
Temps era temps quan els partits polítics de manera sigil·losa posaven pals a les rodes perquè els adversaris no poguessin aconseguir els seus objectius. Utilitzaven trampes amagades que resultaven difícils d'observar. Ara això ja no cal. Es pot fer de la manera més barroera i a la llum del dia. No passa res. Ningú castiga els corruptes, els que operen de manera ridícula o fins i tot il·legal. Simplement es tracta de tenir els jutges al costat i utilitzar un Tribunal Constitucional que ja fa anys que està desacreditat.

dilluns, 23 de gener del 2017

Comiat a l'Andreu Majó

Ahir vàrem conèixer la mort de l'Andreu Majó, qui va ser alcalde d'Arenys de Munt en una llista independent que a nivell comarcal defensava ICV. Tot i que ambdós coneixíem el paper polític, en el meu cas de curta durada, la coneixença va venir més a partir del diàleg i debat, i d'unes sessions de filosofia que va impartir a través de l'Aula d'Extensió Universitària de la Gent Gran d'Arenys de Mar.
No vaig tenir moltes ocasions per parlar amb l'Andreu, però en totes elles vaig poder gaudir de la seva simpatia, amabilitat i senzillesa, però de fortes conviccions i molt temps donant-li voltes a les coses. 
L'Andreu era d'aquelles persones que pensaries que no pot tenir enemics, que és impossible, la qual cosa de ben segur no era certa pel simple fet d'haver dedicat uns quants anys a la política i haver pres decisions importants com alcalde del municipi veí.
Estic segur que a l'Andreu se l'ha estimat moltíssima gent i que molts hem plorat la seva mort, i ens ha tingut preocupats durant molt temps amb la seva lluita contra la malaltia que finalment l'ha vençut. 
La seva mort ha coincidit amb un desgraciat accident d'un jove de si fa o no fa l'edat del meu fill, en una baixada amb esquís a Andorra. Un jove que es troba a cures intensives i que desitjo de tot cor que superi aviat la situació i es pugui recuperar, per ell, que té molts anys per endavant, i per la seva mare, la Mireia, que és una gran persona, que només fa el bé i estima, i es fa estimar. Ni la Mireia ni el seu fill es mereixien aquesta desgràcia i és per això que prego perquè tingui un final feliç i quedi tot plegat en una anècdota, difícil d'esborrar, però finalment superada. Adéu Andreu! Ànims Mireia!

diumenge, 22 de gener del 2017

Patxi López, la salvació de l'esquerra espanyola?

Si no fos que en política mai no tens la certesa de que allò que avui et promet un polític demà t'ho continuï defensant, avui podríem tenir clar quin líder socialista ens interessa més a Catalunya i caldria donar-li suport des del PSC. 
Continuo pensant que Susana Díaz és la pitjor alternativa, no només per a nosaltres, sinó també per al futur de l'esquerra a Espanya. S'ha demostrat que el socialisme andalús, liderat per la candidata, és molt proper a la dreta i prefereix renunciar als principis socialistes per donar la mà a la dreta més rància del PP de Rajoy.
Penso que l'entrada de Patxi López en la lluita per aconseguir liderar el PSOE és el millor que li podia passar al PSOE i en definitiva al socialisme espanyol, i voldria pensar que també a l'esquerra espanyola. Una lluita només entre Sánchez i Díaz hauria estat força perversa per convertir-se en un enfrontament personal i entre defensors d'un i altre personatge.
És cert que Patxi López no és nou en política i ha deixat molt clar com pensa, però el veig fora de la pugna entre persones i defensor de l'esquerra contraposada a la dreta reaccionària del PP. És un socialista d'una comunitat amb aspiracions sobiranistes, que l'ha presidit i que les entén encara que no les comparteixi, i que pot fer molt per al bé d'Espanya i també de les comunitats que no creuen en el cafè per a tots i que voldrien un canvi real de la política espanyola, que no ens podrà donar mai ni Susana Díaz ni Rajoy.

dissabte, 21 de gener del 2017

Lluís Llach amenaça amb marxar

El diputat Lluís Llach ha avisat que si no s'aproven els pressupostos se'n va. Estic convençut que no és l'únic diputat que ho pensa, encara que no ho diran ni tampoc ho faran. I encara estic més convençut que hi ha molts ciutadans que n'estan molt farts, alguns d'ells votants de les CUP i que a més de penedir-se'n no ho tornaran a fer mai més.
La posició de les CUP és patètica i absurda i demostra que mai podran ser opció de govern, sinó simplement mosca collonera del govern de torn. No han bloquejat només l'acció de govern, sinó que a més l'han deixat en evidència fins a ratllar el ridícul i fer-nos avergonyir de la seva actuació.
Aquest panorama és vergonyant i difícilment superable. Passi el que passi el dia 28 de gener, decideixin el que decideixin les CUP, el mal ja està fet i l'honorabilitat del govern català ha caigut molt avall.
Em sap greu el paper de les CUP perquè tenen idees defensables i assenyades, i compten amb persones valuoses, però les persones que varen ser escollides com a diputades fan pensar que gaudeixen essent criticades i encara més insultades. És aquest el seu objectiu? Fer-se antipàtiques? Han confós tenir veu al Parlament amb tenir la paella pel mànec i, al meu entendre, han fet un mal ús de la confiança que molts catalans varen dipositar en ells. Trist i patètic!

divendres, 20 de gener del 2017

Donald Trump, president dels Estats Units d'Amèrica

Molts haurem seguit, sinó totalment, bona part de la presa de possessió del nou president dels Estats Units, el senyor Donald Trump, i de segur que no hem escoltat uns comentaris gaire imparcials, la qual cosa ens ha de fer pensar que a la vida les coses no són blanc o negre, ni bons o dolents, i que no ens podem deixar condicionar pels comentaris dels altres.
No cal dir que Trump ha estat una revolució en la història dels candidats presidencials dels Estats Units. Un candidat rebutjat inicialment pel partit a qui ha acabat representant. Un candidat amb el discurs típicament populista en el sentit de dir allò que la gent vol escoltar. La seva lluita contra l'establishment li ha donat bons fruits, perquè és això el que realment molesta a la majoria de ciutadans. 
El principal enemic del president serà ell mateix i el gran repte la capacitat per adaptar-se al nou rol i no decebre abans d'hora els que l'han votat. Haurà de negociar amb els líders dels republicans, que tenen majoria a la Càmera de Representants i al Senat, i aconseguir tirar endavant els projectes que més rebombori han provocat durant la campanya electoral.
Trump necessitarà bons assessors al seu costat, però el seu currículum es basa en tirar pel dret sense escoltar ningú. La seva inexperiència política, i encara menys la internacional, li pot jugar una mala passada.
Malgrat tot, qui cregui que amb Clinton les coses anirien molt millor, que hi pensi una estona. Tal com molts han estat dient durant les primàries i la campanya electoral, aquesta vegada deu haver estat la pitjor curricularment parlant d'ambdós partits majoritaris.

dijous, 19 de gener del 2017

Necessitem polítics valents i decidits

Ens falten polítics valents que no amaguin la veritat encara que això els pugui representar perdre la cadira. De ben segur que si hi ha coherència entre les seves paraules i la seva manera d'actuar i defensen el que sempre han promès, no serà l'electorat qui els farà fora, sinó en tot cas l'aparell del partit que pensa més en la seva estabilitat que en el bé de les persones.
Em fa molta ràbia comprovar la hipocresia de molts polítics i la falta de valentia per dir allò que és evident, però que potser sona malament. És cert que moltes vegades preferim que ens enganyin que no pas ens diguin la veritat, però entre tots ens hi hauríem d'anar acostumant si és que en algun moment volem sortir d'aquesta bombolla hipòcrita i embogida.
També és cert que els polítics són un reflex de la societat a qui representen i que molts ciutadans farien el mateix que ells si tinguessin la possibilitat de sortir escollits, però això no és excusa per a ningú. Hi ha moviments ciutadans, i ahir en parlava d'un d'ells, que són classistes, racistes, xenòfobs o simplement egoistes. Mirem-nos-ho bé abans de llançar la pedra contra els que ens governen.
Hi ha també polítics honrats i d'aquests se'n parla poc. Seria bo que els recordéssim després que han deixat les seves responsabilitats polítiques, com a mostra d'una gran majoria de persones que han dedicat un temps de la seva vida a treballar per al seu poble o nació, i que ho fan fet honradament i tan bé com han sabut, i han marxat en silenci i sense escarafalls, acceptant les accions dels seus successors, encara que no ho hagin vist bé.
D'aquestes persones no en parlem, sinó que tots tenim al cap personatges com Aznar o González, que han tingut el màxim protagonisme a l'Estat espanyol, però en marxar han estat incapaços de callar, sobretot quan no han estat a l'alçada dels valors que en el seu moment havien defensat i intentat inculcar-nos. 
Ara, però trobo a faltar veritables polítics que donin la cara, que diguin les coses pel seu nom, encara que això els pugui fer fora de la política en mans dels que dominen el capital i els interessos dels grans del món.

dimecres, 18 de gener del 2017

Demagògia, engany i enriquiment fraudulent també en les okupacions

Arran de la notícia de l'intent d'okupació del pis del regidor de Barcelona per ERC, Alfred Bosch, han estat molts els comentaris i opinions sobre la progressió de les okupacions de pisos a les nostres ciutats. Un fet que presenta argumentacions molt perilloses que no tenen cap voluntat de matisar les diferents situacions que es produeixin i fan passar bou per bèstia grossa.
És cert que hi ha moltes persones que tenen necessitat de disposar d'un habitatge i no els és possible. També és cert que les administracions locals dediquen moltes hores i esforços per aconseguir pisos amb preus socials que siguin assequibles per a famílies amb pocs recursos i moltes d'elles a l'atur. Negar-ho no ho nega ningú, però on hi ha discrepàncies és sobre les responsabilitats i la picaresca que s'ha desfermat aprofitant l'avinentesa.
Jo sempre parlo dels okupes bons i els altres. Dels okupes que el seu pecat ha estat entrar en un pis buit per no quedar-se al carrer, sense provocar aldarulls amb els veïns de l'escala, i d'aquells que sense necessitar-ho rebenten portes i en fan negoci. És molt perillós sortir al carrer manifestant la irresponsabilitat de l'administració pública o fins i tot dels bancs, sense distingir entre uns okupes i els altres. Sense adonar-se que aquests segons dificulten que famílies necessitades disposin de pisos buits per entrar-hi a viure.
Molta demagògia per part d'uns quants i molts d'altres que van amb el lliri a la mà. Convé obrir els ulls i no deixar-nos entabanar. Hi ha molts espavilats corrent pel món que fàcilment enganyen les persones més dèbils, aquelles que pateixen per menjar i arribar a finals de mes. Cal que l'administració sigui ferma defensant els defensables i castigant els que s'aprofiten dels altres, de la misèria, per enriquir-se.

dimarts, 17 de gener del 2017

Actituds de vilatans que ens avergonyeixen

Ens omplim la boca exigint justícia a les autoritats europees i criticant-los per la situació dels refugiats, però sortim al carrer per evitar que la comunitat musulmana d'Arenys de Mar instal·li una mesquita al nostre barri. Com ho anomenaríeu això? Hipocresia? Racisme dissimulat?
És insultant i que ningú em vingui a explicar històries! Aquelles persones que recullen signatures perquè les campanes de l'Església continuïn sonant, per què no en recullen perquè la comunitat musulmana pugui tenir un nou centre cultural i religiós sense que ningú els posi pals a les rodes?
Què farà l'Ajuntament de la vila? Donarà suport al moviment dels veïns insolidaris que demostren la seva actitud racista més primària? Confio que una de les coses que distingeixi a l'actual govern municipal sigui precisament la seva política social sense excepcions i lluny de posicions xenòfobes que tant critiquem quan ens parlen d'altres indrets, lluny de casa!
És defensable que qualsevol persona vetlli perquè la seva llar estigui en les millors condicions de salubritat, tranquil·litat i amb bons serveis al voltant. Ens pot preocupar que hi tinguem un bar o un supermercat a prop, també una sala de festes i fins i tot una mesquita, però hem de ser coherents i actuar sempre de la mateixa manera. És preocupant que aquestes actituds i mobilitzacions només passin per anar en contra d'una mesquita o un prostíbul. Caldria que tots plegats ens ho féssim mirar i donar la cara quan observem postures xenòfobes entre els nostres veïns.

dilluns, 16 de gener del 2017

Per què el govern de Colau té manifestacions al carrer?

No sé si us heu plantejat mai la pregunta de per què un govern format per persones amb una llarga història al carrer reivindicant justícia i ser escoltades, es trobi amb manifestacions en contra. Sembla que només la dreta pot trobar-se amb reivindicacions de veïns i veïnes molestes en no ser escoltades ni tingudes en compte.
A l'esquerra se li suposa una experiència reivindicativa que l'ha de preparar per governar sense trobar-se amb trifulgues al carrer. Això, però, no és cert i trobaríem molts casos que ho corroborarien. Segur que recordem importants manifestacions i fins i tot vagues en governs socialistes.
Ara, que representaria que el govern municipal de Barcelona es troba més a l'esquerra dels socialistes, també passa. Per què?
Crec que a la ciutadania més disposada a sortir al carrer li resulta incomprensible i menys acceptable que un govern d'esquerres no els escolti ni procuri resoldre les seves demandes. Això faria que s'animessin més a sortir al carrer.
Per altra banda tinc la impressió que l'esquerra del nostre país actua més d'esquerra quan és a l'oposició que no pas quan governa. Deu ser que és més complicat mantenir els ideals quan tens responsabilitat de govern, però això és una cosa que caldria analitzar i tractar d'evitar. No pot ser que assolit el govern es claudiqui i es continuï fent política de dretes.
El cas concret de la superilla el desconec i per tant no puc entrar a valorar-ho, però en tot cas sembla que s'ha escoltat poc els veïns afectats i s'ha treballat massa des del despatx. No es pot acontentar tothom, però és molt important escoltar els veïns, no pas per mantenir la cadira del poder, sinó per pacificar el territori i fer més fàcil la vida de les persones.

diumenge, 15 de gener del 2017

Una crisi política europea que s'eternitza

A l'espera de l'onada de fred siberià que ens han anunciat per aquesta setmana no puc deixar de pensar en el fred que pateixen les persones bloquejades als camps de refugiats, i la insensibilitat manifesta dels polítics dels estats europeus. És vergonyós viure en aquesta Europa insolidària i responsable de la mort de víctimes innocents que han sortit de casa seva fugint de la guerra i la mort, per trobar-la, alguns d'ells, a l'Europa somiada.
Fa mal escriure tot això perquè et fa sentir fals i demagog, explicant-ho des de casa al costat del radiador, i arribes a entendre sortides desesperades de persones que varen intentar endur-se a casa refugiats, de manera il·legal. També les persones que responen a crides poc intel·ligents, però ben humanes, de recollida de roba per pal·liar el fred dels refugiats.
I fa ràbia reviure l'atac de la policia espanyola contra desesperats subsaharians quan intentaven arribar a la costa per salvar-se. Quinze d'ells varen morir i ningú va assumir-ne la responsabilitat, ni els policies que els varen disparar les pilotes de gomes ni el llavors ministre de l'Interior, el senyor Jorge Fernández, que devia ser a missa pregant per la seva salvació.
Les autoritats europees no poden al·legar imprevisió quan fa molts mesos que sabien que això podia passar, si no es buscava una solució abans de l'arribada del fred. La por als moviments xenòfobs i a perdre la cadira del poder ha fet que els refugiats morin de fred i els partits xenòfobs continuïn creixent amb una expectativa de vots superior més que mai.
No és just que la ciutadania hagi de lluitar per salvar vides mentre els seus representants polítics se'n renten les mans i només procuren fer una bona campanya electoral per mantenir-se en el govern. Per què els necessitem si no són capaços de resoldre els problemes que causen víctimes humanes? Podem criticar el futur president nord-americà, però tenim molt feina a netejar la política europea que des de fa molt està en crisi.

dissabte, 14 de gener del 2017

Impeachment a Donald Trump?

Ahir amb una colla d'amics comentava que tenia la impressió que el nou president americà no duraria els quatre anys de mandat. De totes maneres no en feu gaire cas perquè els meus pronòstics no acostumen a complir-se.
Si em demaneu en què ho argumento us hauré de parlar de coses que són evidents, però no necessàriament concloents. L'actitud que Trump ha mantingut durant tota la campanya electoral i també després de guanyar les eleccions no podem dir que sigui gaire pacificadora, sinó més aviat crispa i ho fa en diferents espais i circumstàncies.
No es tracta de les paraules dites contra els seus adversaris demòcrates, amb l'encara president del país o la candidata superada, sinó també amb la CIA, Mèxic, Xina... L'ús del twitter gairebé com a únic mitjà de comunicació i contacte amb els ciutadans americans tampoc entren dins la normalitat a què estàvem acostumats.
La crispació no és mai bona, encara que pugui semblar letal. La crispació crea més crispació, i la por a perdre poder i privilegis pot provocar reaccions impensables fins ara. Bé, la història presidencial americana ha viscut situacions crítiques que no voldríem veure repetir-se.
Avui he llegit la crònica a La Vanguardia sobre la possibilitat d'un impeachment, com a forma de procés de destitució per part del Congrés Nord-Americà format per la Càmera de Representants i el Senat, avui amb majoria republicana.
Donalt Trump xerra molt, diu moltes coses i no són pas inofensives, per la qual cosa tots sabem que aquesta lleugeresa comporta a vegades problemes seriosos. És una manera molt diferent a la que ens té acostumats Mariano Rajoy.
El passat de Trump no és molt afalagador i els moviments que sembla ser que va fer durant la campanya electoral tampoc li resultarien favorables si es donessin a conèixer. Deia al començament que els meus pronòstics no tenen gaire credibilitat, però si ho diu més gent...

divendres, 13 de gener del 2017

Poders Executiu i Judicial contra el Legislatiu

A Espanya, no només no hi ha independència entre els tres poders (legislatiu, executiu i judicial), sinó que, ara que no hi ha majoria absoluta del partit del govern, l'executiu busca l'empara del judicial per deixar fora de joc el legislatiu.
Es tracta d'agafar-se en un punt de la lletra de la Constitució per dir que les lleis que aprova el Congrés de Diputats contra la voluntat del govern del PP provocarien un augment del pressupost, i amb això queden tan amples. O sigui que si domines l'executiu i ets amic del judicial no cal que pateixis per les decisions del legislatiu, ja que tot serà paper mullat. 
Tenim un cap d'Estat que diu i fa el que li mana el president del govern. Tenim un poder judicial que està en mans de l'executiu. Tenim un legislatiu que no pot aprovar lleis en contra de l'executiu, perquè el judicial via Tribunal Constitucional el deslegitima. Serà molt simplista la meva argumentació, però penso que és força preocupant. 
Si tot funciona d'aquesta manera, qui pot imaginar-se que hi pugui haver un referèndum pactat per la independència! És totalment absurd i una pèrdua de temps anar-hi donant voltes. 
I permeteu-me que digui que la ministra d'Ocupació i Seguretat Social menteix i ens enganya. No és cert que no perdem poder adquisitiu i les estadístiques que presenta són interessades. És lògic que l'increment de noves feines a Europa sigui alt a Espanya, perquè venim de molt avall.

dijous, 12 de gener del 2017

La manca de majoria absoluta trasbalsa els ministres

En diuen globus sonda, però jo més aviat ho anomenaria disbauxa o potser irresponsabilitat. Em refereixo a les darreres declaracions de diferents ministres de l'Estat espanyol, amb contradiccions entre ells o fins i tot rectificant declaracions pròpies del dia abans.
Fa uns dies que la flamant ministra de la quota catalana, la senyora Dolors Montserrat, va manifestar que modificarien els imports dels medicaments que paguen els pensionistes, d'acord amb la seva renda. L'endemà ho negava, no sé si després de ser renyada pel propi president del govern espanyol. Ella mateixa ja s'havia embolicat unes setmanes abans parlant de temes d'Ensenyament, que no sé perquè n'havia de parlar, sobre erasmus entre comunitats espanyoles per alumnes de batxillerat.
Sempre he pensat que era una dona molt xerrameca i ja passa que aquelles persones que els costa està callades fàcilment cometen disbarats. Ella és una persona que quan parla ni respira i aconsegueix que et falti l'alè només d'escoltar-la.
També se les han tingut els ministres Català i De Guindos parlant de les clàusules terra que el segon declarava que els bancs haurien de tornar els imports en el termini de tres mesos, i corria l'altre a negar-ho. Per què passa això?
Segons el meu entendre tot ve degut a la manca de majoria absoluta del PP que els obliga a fer afirmacions que agradin a l'audiència sense pensar en les conseqüències de la seva posada en marxa. Després quan hi paren a pensar s'adonen que allò no pot ser. Si tinguessin majoria absoluta, tal com hi estan acostumats, no tindrien cap necessitat de fer declaracions i tot això que s'estalviarien.
Ens queixem de l'estancament en la gestió política catalana, però l'espanyola no ens va pas al darrere. Sort n'hi ha que estúpidament ens consolem veient què passa als Estats Units.

dimecres, 11 de gener del 2017

A la caça dels més dèbils!

Sovint em pregunto, i crec haver-ho escrit en el meu bloc, com és possible que famílies amb rendes baixes i problemes laborals puguin votar el PP que fa tot el possible per fer la guitza als pobres i defensar i protegir els rics? L'única explicació que trobo lògica és que l'esquerra espanyola no ha fet gaire més per a ells, ni tampoc per als que ens considerem classe mitjana.
Avui es feien públiques unes declaracions de l'expresident de l'Organització Professional d'Inspectors d'Hisenda de l'Estat, José Maria Peláez, en què deia que Hisenda persegueix més les treballadores de les llars, els pensionistes i els joves que no pas els grans fraus. Que Hisenda enfoca massivament les seves accions contra els més dèbils. Per què serà?
Hi poden haver moltes explicacions. En primer lloc perquè és molt més fàcil. Aquests col·lectius prioritzats ho tenen molt més complicat defraudar i, a més, quan els enganxen no tenen gaires recursos per defensar-se o esquivar la multa. També perquè aquests pobres infeliços són 'els altres'. No és estrany comprovar que els grans corruptes tenen molts parentius i fils conductors amb els que governen i per tant amb els que prenen la decisió de a qui cal perseguir primer.
I esclar, si a la notícia hi sumes els acords del PP i el PSOE per nombrar els nous càrrecs del Tribunal Constitucional, t'adones que la gran majoria estem sota el poder i pressió d'una minoria que té grans capitals i molt poder. Hi ha molts catalans que volen marxar d'Espanya pel seu nacionalisme i la defensa de la llengua i cultura catalanes, però n'hi ha d'altres que ho volen fer per estar farts de tanta corrupció i manipulació de la dreta espanyola i la incapacitat de l'esquerra per solucionar-ho. Tot i així cal que l'alternativa sigui transparent i clara, no fos cas que sortíssim del foc per caure a les brases!

dimarts, 10 de gener del 2017

El perill de mirar-se massa el melic

He llegit l'article de Marc Murtra "TV3 i Maquiavel", al diari ARA, i l'he trobat interessant i al mateix temps he compartit el seu contingut, que va més enllà d'una crítica constructiva a TV3, sinó que ens critica com a societat que sovint oblidem que els altres potser també tenen raó, que també hi són i potser en són més i tot.
En relació a TV3, que és el canal més seguit a casa, amb un percentatge proper al 100, estic d'acord amb els comentaris totalment esbiaixats, sobretot en espais de tertúlia en què els moderadors o moderadores actuen d'una manera totalment parcial. Ja sé que sumant totes les tertúlies que es poden seguir a Catalunya el sobiranisme perd per golejada, però no és menys cert que cal lluitar per una televisió seriosa, que no amagui res ni tanqui la porta a ningú.
També estic d'acord que la llengua catalana ha estat la gran beneficiada de l'existència de TV3, i que continua essent una llengua que necessita ser protegida. Convé, però saber quina és la realitat del nostre país i en això ens hi ha d'ajudar la nostra televisió en lloc de mostrar-nos una societat irreal, que no s'adequa amb el que realment passa.
També és interessant l'article de Jaume López "Dues paperetes per a Catalunya", al mateix diari, que ens fa avergonyir en pensar que durant tots aquest anys hem estat incapaços d'aprovar una llei electoral catalana, i tot per interessos de partit.

dilluns, 9 de gener del 2017

Època de molts equilibris dels partits polítics

En un moment de baralles internes en la majoria de partits polítics, i d'una pèrdua important de la seva credibilitat, observem que el PP, que es manté ben cimentat i sense escletxes aparents, veu com des de fora, qui va ser president del partit i del govern durant dues legislatures, els està apunyalant descaradament i els diu tous.
Avui ens han recordat que Aznar, quan plegava, va afirmar que només tornaria a la política activa si Espanya el necessitava, i sembla ser que ara, a ulls seus, ha arribat aquest famós moment. Espanya el necessita perquè el seu hereu, la persona que va col·locar al capdavant del partit, el president Rajoy, no ho fa prou bé.
Cal dir que no m'imagino Aznar encapçalant un nou partit i presentant-se a les eleccions si no ho té tot lligat i assegurat el triomf. Aznar no pot fer el ridícul i sortir a perdre ho seria. En aquests moments tampoc està clar que trobi prou gent per fer-li costat, sobretot quan el PP té la comoditat de governar en front d'una oposició que trontolla i no li pot fer ombra.
Un PSOE amb tendència a perdre encara més vots i que es mig salva per la mala salut política de Podemos i C's. Una situació que molt bé podria ser la millor plataforma per a unes noves eleccions i una victòria per majoria absoluta del Partit Popular.
A Catalunya no estem pas millor i excepcionalment les expectatives del PP català són a l'alça, també en bona part per les dificultats d'estructurar positivament el relleu de CDC, i la multiplicació d'alternatives de partits de dretes. Hi ha qui només s'aguanta pel discurs independentista i la promesa de dur a terme el referèndum. Si els falla se n'aniran en orris. 
Cada vegada més tot s'aguanta per un fil finíssim que de moment només voleia, però es pot arribar trencant. Llavors trobarem la terra erma i una sequedat extrema. Ens hem oblidat de llaurar-la i abonar-la.

diumenge, 8 de gener del 2017

Indignació davant la injustícia i la barbàrie

Com ja hem comentat moltes vegades, els continuats atemptats terroristes, sobretot a Síria i Iraq, fa que ens convertim en persones menys sensibles. Esdevé una rutina i fa més difícil posar-nos a la seva pell, experimentar el seu dolor i neguits per aquesta inestabilitat i inseguretat que no té fi.
És molt difícil parlar-ne sense indignar-te i queda clar que els ciutadans de peu són els grans damnificats per aquest injust repartiment del capital. No cal anar gaire lluny per adonar-te'n, però és cert que geogràficament podem determinar qui té més números per patir l'abús del poder.
A Espanya continuem indignant-nos per la immoralitat de molts polítics que no assumeixen mai les responsabilitats i, malgrat totes les conseqüències, continuen exercint càrrecs públics i cobrant alts salaris. Aquest és el problema de viure en un Estat on no es castiga la corrupció, sinó el dret d'expressió. ¿On són les accions denunciadores de la corrupció i els corruptes que tan predicaven des de C's? Han trigat molt poc temps per demostrar que tot era falç i que són com els seus amics del PP a qui varen donar el suport per governar igual que ho ha fet sempre. I el PSOE no està lliure de culpa. Amb aquest panorama, de qui ens hem de refiar?

dissabte, 7 de gener del 2017

No és diàleg, sinó pressió

Fa temps quan parlàvem de la desafecció dels catalans pels maltractes d'Espanya dèiem que l'actitud del govern espanyol era contrari al sentit comú. Crèiem que si ens atenien diferent potser no provocarien que tanta gent s'apuntés a l'independentisme. Es tractava d'invertir el que havien promès, respectar la nostra llengua i cultura... La seva reacció era contrària i cada vegada ens anaven collant més.
Amb el nou govern de Rajoy ha vingut el discurs i la promesa del diàleg, però a mesura que passen els dies ens adonem que tot plegat era una enganyifa. La vicepresidenta ha instal·lat un despatx a Barcelona com per demostrar que hi seria sovint per dialogar amb el govern català. De moment però només ha dialogat amb els líders de l'oposició del Parlament català.
Realment no és diàleg el que pretenen imposar en les relacions entre Catalunya i Espanya, i avui ho deia molt clarament el líder del PP a Catalunya, el senyor Albiol. El que pretén el govern espanyol és ofegar-nos en les visites a Catalunya. Ser-hi més present per vetar qualsevol iniciativa que no els agradi, perquè a Catalunya adoctrinem els nens i nenes i els ensenyem a odiar Espanya.
Amb aquest discurs, que no creença, resulta molt difícil pensar que hi pot haver diàleg entre Catalunya i Espanya. Per més que sorgeixin idees i projectes com el que presenten els senyors Piqué, Borrell i De Carreras, no aconseguiran ofegar les aspiracions catalanes d'autogovern. La forma l'hauríem de decidir entre tots, però mai negar-nos el dret. 
El Partit Popular continua prepotent davant la incapacitat dels partits rivals, que tenen prou feina per mantenir-se units. És per això que els corruptes populars continuaran vivint de la renda, sense que res ni ningú els faci pagar el mal ocasionat. Entretant qui pot fer mal a Rajoy és el seu antic mentor, el senyor Aznar, que està furgant per crear un partit més a la dreta.

divendres, 6 de gener del 2017

Obres il·legals en zones no urbanitzables

Aquest matí he arreplegat un exemplar de l'Agenda del mes de gener i m'he fixat en l'article sobre les obres il·legals en una zona no urbanitzable. Un moviment de terres que no podia tenir llicència perquè la normativa urbanística vigent no ho permet.
A partir d'aquí, i per l'experiència que tenim a Arenys, sorgeixen els dubtes per saber com ha estat possible que es duguessin a terme aquestes obres. No queda clar si s'havien iniciat sense permís o bé corresponia a un tracte de favor, com sembla ser que en alguna altra ocasió ha passat.
Sigui com sigui, m'imagino que ja s'esbrinarà i si hi ha algun culpable en rebrà les conseqüències, sí que m'agradaria puntualitzar, però que ens cal més sentit de poble i empènyer aquells projectes i actuacions que ens beneficien a tots i denunciar allò que es fa malament. Al capdavant, però, hi ha d'haver les persones que han estat escollides per tirar endavant la vila, formin part de l'equip de govern o de l'oposició.
Sempre s'ha dit que a l'oposició fa molt fred. No ho he viscut personalment, però m'ho puc imaginar. Malgrat tot, és important la fiscalització que pot fer l'oposició a la mala gestió del govern de torn, però també s'ha de responsabilitzar d'estar alerta perquè ningú actuï contrari a la llei i les normes, en aquest cas urbanístiques.
En aquests moments hi ha més regidors i regidores a l'oposició que no pas a govern. No és qüestió de números, però en tot cas tenen l'oportunitat per vetllar perquè tothom actuï correctament i denunciar allò que s'està fent malament. Ho desconec, però molt em temo que si rasquéssim una mica trobaríem més casos d'obres il·legals, amb permís o sense, però il·legals.

dijous, 5 de gener del 2017

Reis Mags, centreu-vos en la mirada i il·lusió dels petits

Els adults sovint tirem molt de la demagògia. Ens agrada donar consells i exigir actituds que potser nosaltres mateixos som incapaços d'observar. Ens justifiquem i auto-perdonem, i a l'hora d'escriure la carta als reis mags demanem que canviïn moltes coses, però potser no fem el propòsit de canviar nosaltres també. Si es tracta de reflexionar en veu alta estarà bé, sempre i quan intentem posar-hi remei o una mica d'esforç de la nostra part.
Als reis mags d'enguany algú els demanarà la república catalana i d'altres que s'acabi el procés d'una vegada. Els reis, per més mags que siguin, no sé si ens podran satisfer, però en tot cas no ho podran fer a tothom a l'hora.
Perquè el sistema polític que ens governa no és una joguina per entretenir-nos dia rere dia sense pensar en gairebé res més. És una eina per aconseguir avançar com a societat justa, en defensa dels menys afavorits, i ho podem fer des d'un estat o una autonomia, però s'ha de fer seriosament i respectuosament.
La manera d'organitzar-nos és massa important per deixar-ho en mans de corruptes, il·lusos o mediocres, i el problema és trobar les persones que puguin exercir els càrrecs de responsabilitat pensant en els altres i no en ells mateixos. L'egoisme de tots plegats ens ha portat a un cul-de-sac del qual només en sortirem si fem algun pas enrere i agafem el camí correcte.
Segur que els reis mags d'enguany es sorprendran de com actuem i què els demanem. S'adonaran, però que des de l'any passat no hem avançat gaire. En algun poble es trobaran amb un alcalde canviat, o alcaldessa, però sense que es noti en res a la vila. Potser hi haurà més estelades en mans de nens i nenes que no entenen el significat ni els ho podran explicar. Sortosament la il·lusió dels petits amagarà aquesta grisor que des de fa temps impera al nostre país i que ens pot deixar molt tocats, si no ens ho agafem tot més seriosament.

dimecres, 4 de gener del 2017

Consells municipals de participació a Arenys de Mar

El 16 de març de l’any passat vaig escriure un post sobre l’activitat dels consells municipals de participació d’Arenys de Mar. De fet, més que parlar de l’activitat comentava les dificultats per saber quants consells existien i quins funcionaven.
En l’escrit manifestava els problemes que vaig tenir per trobar els consells existents i quedava en evidència que l’organització del web era inapropiada i que l’activitat dels consells, que d’allí es desprenia, era ridícula.
Deu mesos després ho intentat de nou, suposant que amb l’entrada en vigor de la nova llei de Transparència i Bon Govern, la situació hauria canviat i no em resultaria tan difícil localitzar els consells. Anava errat.
El web municipal continua essent un caos, si més no pel que fa als consells municipals de participació. A l’apartat de consells només n’hi surten tres: el Consell de les Dones i el de Cultura, sense cap tipus informació d’activitats, i el Consell Sectorial de la Residència Geriàtrica, on la darrera acta és del 28 de setembre de 2015.
Imaginant que n’hi havia d’haver més i també més actius, he accedit a “Govern Obert”, a l’”Agenda dels Consells Municipals”, que deixa clar que es tracta d’un espai on pots consultar el llistat de consells municipals de participació.  En aquest apartat, però, només hi ha el Consell Municipal de la Gent Gran, que no figurava a l’apartat anterior, però no hi ha cap activitat, i el Consell Municipal de les Dones, amb un parell d’intervencions sense resposta dels anys 2013 i 2015.
No m’he donat per vençut i he intentat trobar consells en alguna altra secció del web municipal, i ho he aconseguit. He buscat servei a servei si tenien cap consell i quina era l’activitat que realitzaven.
El Servei d’Igualtat té el Consell Municipal de les Dones, l’únic que he trobat a tot arreu, i a més hi ha l’acta de la sessió del 19 de setembre de 2013.
El Servei de Cooperació Internacional i Solidaritat també té un consell, el de Cooperació, però no hi ha cap convocatòria.
El Servei d’Educació parla del Consell Escolar Municipal, que no es constitueix per iniciativa municipal, sinó que ve determinat pel Departament d’Ensenyament, però no hi ha cap informació de convocatòries ni actes.
El Servei d’Esports, en l’apartat d’activitats, hi figura el Consell d’Esports que té com a darrera acta la de la sessió del 14 de juliol de 2015.
El Servei de Gent Gran disposa del Consell de la Gent Gran, que ja havia trobat abans, i en aquest cas la darrera acta és la del 12 de setembre de 2013, i una convocatòria per al 20 de març de 2014.

No he sabut trobar res més. Aquest és el panorama de la participació ciutadana a través dels consells de participació, previstos en el Reglament de Participació Ciutadana vigent del nostre Ajuntament, i també del desmanec del web municipal.

dimarts, 3 de gener del 2017

En memòria dels pares que hem estimat

Avui fa un any que ens va deixar el pare. Gairebé no et pots creure que el temps passi tan de pressa. Ha estat un any complicat i en molts moments em venia al cap la idea de trucar-lo per comentar-li un fet o demanar-li si recordava tal cosa. 
Amb la mort dels pares et vénen a la memòria moltes anècdotes viscudes i compartides. Moments alegres i d'altres no tant, però al mateix temps apareix una cortina espessa que no et deixa veure més enllà i per tant desapareix la possibilitat de recordar coses que de ben segur ells t'ho podrien explicar, però no els tens amb tu.
S'esborra, doncs, una part del passat que no arribaràs a conèixer mai. Amb els pares també han marxat els seus amics, els germans i germanes. No ha quedat ningú. Ara som nosaltres la generació que es troba a primera fila i la que ha d'afrontar el pas del temps amb l'obligació de fer-ho còmode per als nostres fills.
T'adones realment que aquella frase que sovint sents sobre la durada del temps, és real. Han passat més de seixanta anys i sí que és cert que hi ha moltes vivències a la memòria, però al mateix temps tens la impressió que han volat i que l'esperança de vida és molt més curta que tot el que has viscut.
Aquesta setmana recordarem el pare i la mare en l'aniversari de la seva mort, un i catorze anys respectivament, i ho farem amb les persones que tenien més properes, i en un dels llocs que varen visitar freqüentment: el Santuari del Far, a les Guilleries.

dilluns, 2 de gener del 2017

Es reprodueixen els tics i defectes de sempre

La negació del dret d'autodeterminació, la prohibició d'una negociació bilateral Generalitat-Govern de l'Estat per al finançament, i una proposta de modificació tímida de la Constitució sense consultar-ho en referèndum a la població, són la demostració del sistema democràtic que imposa el Partit Popular i que de ben segur obtindrà el suport de C's i PSOE.
Per altra banda també he volgut destacar les declaracions del portaveu de la gestora del PSOE sobre la llibertat de pactes del PSC, és a dir, sobre la impossibilitat que pacti amb altres formacions polítiques sense el permís del PSOE. 
Tot això ens ensenya quina llibertat de moviments tenim els catalans anant junts amb la resta d'Espanya. Una demostració clara de la dependència total de la resta d'Espanya, encara que l'aportació sigui superior al que correspondria en un sistema de solidaritat que respectés el principi d'ordinalitat.
Resulta cansat i molt complicat d'explicar-ho a qui té obsessivament la creença en la Unitat de la Pàtria. A qui és incapaç de valorar la diferent implicació de les persones organitzades en estats autonòmics. I sap molt greu quan això no es veu des de casa nostra, quan ens volen fer creure que som uns elitistes o uns creguts i insolidaris. Els números compten i tothom, amb un mínim d'intel·ligència i voluntat, ho pot veure i entendre.
Comencem un nou any amb els tics i defectes de sempre. La meva mare tenia estima en el número 17. A veure si això és un símptoma d'optimisme i esperança per als 363 dies que encara ens queden.

diumenge, 1 de gener del 2017

Comencem un nou any contents i enganyats

Marxem del 2016 molt contents perquè ens diuen que cada vegada estem més bé, que tot va de cara, però ens enganyen de dalt a baix i sembla que no ens n'adonem. Comencem el 2017 amb un increments ridículs del salari mínim i de les pensions, però amb apujades en els preus de l'elèctric, el gas i l'aigua. També les autopistes catalanes i la benzina. 
Què vol dir tot això, doncs que el poder adquisitiu de la gran majoria de la població decreix, és a dir, serem més pobres, necessitarem més diners per fer el mateix que en aquest 2016, i llavors ens venen que anem a millor. Qui va a millor?
Segur que els beneficis de la banca pujaran, i les empreses multinacionals també obtindran més beneficis que es repartiran entre els grans. Ells sí que milloraran la seva economia, però nosaltres, les persones de les classes baixa i mitjana, la gran majoria de la població, estarem pitjor.
I què farem si hi ha eleccions? Continuarem votant els partits polítics que perpetuen aquesta situació i continuarem enganyats pensant que la situació no pot canviar. És així?
No, no és així, sinó que tot es podria canviar si fóssim valents i donéssim suport a una esquerra avui desconeguda, però que anhelem des de fa molt temps. 
Si una cosa desitjo per aquest 2017, a part de la salut que és imprescindible, és que sapiguem obrir els ulls, adonar-nos qui ens està prenent el pèl i siguem capaços de revoltar-nos i exigir justícia, no la justícia que practiquen els tribunals espanyols, sinó la veritable justícia que tenim molt lluny de casa i ens convé recuperar. Fermesa i consciència clara del que ens estan fent!