Jordi Sánchez, una passa al costat

Jordi Sánchez ha anunciat que no es presentarà a la reelecció com a secretari general de JxCat en el proper congrés del mes de juny, i d'aquesta manera ha aclarit molts dubtes que hi havia sobre la seva decisió i, sobretot, ha alegrat la vida a moltes persones contràries a la seva gestió. Des de fora, penso que és una bona decisió, que caldria situar al voltant de la idea de Jordi Cuixart de fer una passa al costat i deixar el camí lliure a altres persones menys implicades en el Procés.

Sempre analitzat des de fora, crec que la gestió de Jordi Sánchez no ha estat encertada i ha provocat una situació de crisi constant entre les formacions independentistes que, probablement amb altres casuístiques, han ajudat a la paràlisi actual del govern. A Jordi Sánchez se li ha d'agrair el seu sacrifici i lamentar que hagi estat pres per culpa d'un Estat repressor, però el seu treball polític, una vegada indultat, tampoc ha ajudat a avançar com a país.

El futur de JxCat no està clar i m'imagino que el proper congrés haurà de decidir molt bé què pensa fer en un futur, i com encaren la continuïtat del pacte amb ERC al capdavant del govern català, assumint que continuen sent la segona força independentista, i que no poden fer res sense un consens amb ERC.

Precisament llegia a l'ARA l'article que parlava avui del proper congrés de JxCat, i el paper a jugar de Puigdemont, Borràs, Turull i Sánchez. Segons l'articulista el dilema Turrull-Sánchez es presentava complicat per les declaracions del primer en què no veia clar un enfrontament amb Sánchez per ocupar la secretaria general. Amb les declaracions d'avui, Turull té el camí obert si continua optant a aquesta secretaria, sempre i quan Borràs no li barri el pas, com seria el cas que Puigdemont repetís com a president de la formació.

Per ara, com que les eleccions parlamentàries encara queden lluny, tot es centra en la definició dels principals càrrecs del partit, sense oblidar la pressió que encara exerceixen les conseqüències judicials del Procés, i en el cas de Borràs, el possible judici per la seva actuació al capdavant de la Institució de les Lletres Catalanes.

Cedir sense que sigui vist

ERC i PSOE volen els indults, però ningú vol passar per haver cedit davant l'adversari. Ambdós voldrien que arribessin de manera natural sense que ningú pogués dir que aquest o l'altre han cedit. No és fàcil, perquè la dreta espanyola té molt clar que els indults no s'han de concedir, i la Justícia hi és al darrere per fer-ho impossible.

Les paraules amables dels presidents català i espanyol, i la carta de Junqueras des de la presó semblen anar en aquesta línia. Alguns socialistes ja han dit que els ha agradat la carta de Junqueras, entenent que és un pas al costat, per facilitar la solució.

A ningú se li pot escapar que l'indult té un alt cost polític per al PSOE, però també és l'única sortida viable per mantenir la majoria que li permet governar Espanya. Aquests esforços per mantenir l'equilibri no son puntuals, sinó que s'han de veure com una solució a llarg termini. La dreta espanyola ho té difícil mentre els nacionalistes catalans i bascos es mantinguin forts. Aquests sempre estaran més a favor de l'esquerra espanyola que no pas de la dreta intransigent.

Si el PSOE és capaç d'adonar-se d'aquest fet, procurarà afavorir la situació dels nacionalistes que li han d'aguantar la majoria parlamentària. Una altra cosa és com es veu des de Catalunya. ERC sembla que ho té clar, però no li passa el mateix a JxCat. Una bona solució seria que es deixés treballar ERC a nivell intern, i que JxCat continués guanyant batalles a nivell europeu. No podem oblidar que la veu d'Europa farà molt per a la futur de Catalunya.

Lliçons jurídiques

Finalment el Parlament europeu ha retirat la condició d'eurodiputat a Oriol Junqueras, des del dia 3 de gener. Manté que abans ho havia estat, perquè no hi havia sentència ferma del Tribunal Suprem. A la història recent, Oriol Junqueras haurà estat eurodiputat sense haver pogut asseure's en cap moment al seu escó parlamentari.

Sense ganes, hem arribat a entendre moltes qüestions relacionades amb la justícia, i també les seves trampes legals. Hem pogut observar com de polititzada està la justícia a Espanya, i la manca de revisió al llarg de la transició, que no ha existit en el món judicial.

Tot i que m'imagino que encara hi haurà recursos i noves decisions jurídiques, d'alguna manera els neòfits aparquem el cas Junqueras i ens centrem en el que encara belluga, el cas del president Torra. Tant el Tribunal Suprem com la Junta Electoral Provincial han donat per fet que Torra ja no és diputat del Parlament català, però el seu president diu que encara manté l'acta, perquè no hi ha sentència ferma del Tribunal Suprem. Aquesta arribarà aviat i llavors caldrà dilucidar si, no essent diputat, pot continuar sent president. Una altra cosa que aprendrem, però ja no sé si dir mal aprendrem.

Per responsabilitat

És curiós sentir el candidat a president del govern espanyol demanar als grups de l'oposició que votin "per responsabilitat" allò que el beneficia a ell: aconseguir la presidència. Ho deia l'altre dia i és evident que aquest país no acaba d'entendre el sistema parlamentari i només sap jugar a una carta: la majoria absoluta.

En el moment que calen coalicions per formar govern, tot trontolla. No en saben, no tenen arguments per aconseguir-ho i han de passar al punt de les declaracions, exigir els altres que prenguin una resolució quan ells no són capaços d'atraure altres formacions polítiques.

Avui Pedro Sánchez no ha estat escollit president del govern, perquè no ha aconseguit la majoria absoluta dels vots, però amb els resultats d'avui tampoc ho aconseguiria en segona instància, perquè el nombre de paperetes contràries ha estat superior a les favorables.

Les negociacions no crec que estiguin acabades, i en tot cas hi ha un bri d'esperança que el sentit del vot de l'oposició canviï. Podemos podria sortir de l'abstenció per donar el sí, i ERC s'abstindria, no així JxCat. Caldrà doncs esperar què passa a la propera sessió parlamentària, però el que tenim molt clar els catalans, és que no som moneda de canvi i que no hi ha cap possibilitat que el govern entri a dialogar amb els partits independentistes. És evident, que el pas l'hem de fer des de Catalunya, i per això necessitem uns millors polítics.

Pendents d'Istanbul

Avui se celebren les eleccions municipals a la capital cultural i econòmica de Turquia, Istanbul. Unes eleccions que s'han hagut de repetir després que Erdogan, president turc, n'impugnés el resultat on va sortir-ne perdedor. Avui es repeteixen i tots tenim la mirada posada per veure si torna a perdre el partit del president, o bé aquest aconsegueix capgirar els resultats.

No hi ha dubte que la pèrdua de les eleccions per part del partit d'Erdogan seria una patacada seriosa per al president, que ja va perdre altres grans ciutats, com Ankara, la capital. La pèrdua del partit d'un president sempre és un fet notable, sobretot en un país com Turquia on no està gaire clar el sistema polític, i es dubta de la seva qualitat democràtica.

Amb els esdeveniments polítics espanyols arran del procés, han estat moltes les situacions que ens han fet pensar en Turquia. No és bo ni just comparar els països perquè hi ha prou elements diferenciats, però sí que és lògic que ens hi recordi. Espanya ha demostrat que té una democràcia molt feble, que es trenca en segons quins moments i aspectes, amb una barreja clara dels poders judicial i legislatiu, amb unes influències d'una casta jurídica arrelada en el franquisme i no del tot desafectada. Un estat on el poder judicial substitueix el parlamentari i l'executiu en funcions clarament polítiques, tot per salvar la unitat espanyola.

Aquest vespre coneixerem els resultats de les eleccions a Istanbul i, amb més o menys coneixement dels fets, agrairem que Erdogan no triomfi a l'espera que la seva política autoritària es debiliti en bé de la qualitat democràtica de Turquia.

Albiol es queda sense alcaldia

Contra tots els pronòstics Albiol s'ha quedat sense alcaldia. Albiol va fer una campanya amagant la marca del PP que havia obtingut molt mals resultats i va aconseguir una gran victòria, però que no ha estat suficient per poder ser nomenat novament alcalde de Badalona. Tal com ha passat en molts d'altres municipis, la llista més votada no ha obtingut el regal de l'alcaldia, sinó que l'oposició ha aconseguit la majoria absoluta amb un altre candidat. 

El caràcter i l'actitud d'Albiol, sovint en posicionaments polèmics, ha fet que molts badalonins, però també d'altres municipis, estiguessin pendents de què acabava passant en la constitució del nou Consistori. Molts adversaris que renunciaven a la seva opció sempre que aconseguissin evitar que Albiol tornés a l'alcaldia. 

Per Albiol és una patacada després d'haver fracassat com a parlamentari català i ara no haver aconseguit l'alcaldia. Albiol no és persona de segona fila, necessita estar al davant i polemitzar amb qui sigui. No me'l ser imaginar de líder de l'oposició durant quatre anys, però és massa jove per renunciar a la política i no té, dins del PP, cap esperança o al menys això em fa pensar, atesa la situació en què es troba el partit.

Qui sí ha triomfat al marge del partit ha estat el nou alcalde de Terrassa que va dimitir arran de l'actitud del PSC en l'aplicació de l'article 155 de la Constitució i s'ha presentat en una nova llista i ha aconseguit fer fora el PSC de l'alcaldia. Albiol ho ha intentat amagant les sigles del PP, però n'ha quedat fora. Veure ara quin paper l'espera i si el respectarà durant gaire temps.

Al PP i la CUP els separen 12.000 vots

La vicepresidenta diu no creure que Mas pugui pactar amb un partit minoritari i anticapitalista com és la CUP. L'opinió que pugui tenir la vicepresidenta és tan lloable i respectable com la que pugui tenir qualsevol persona, fins i tot jo.

Independentment del que pugui pensar Mas sobre els plantejaments de la CUP, no seria la primera vegada que el govern d'un país obté la majoria per governar gràcies a la concurrència de grups minoritaris. Això el PP, a nivell espanyol, ho sap prou bé. Només cal fer memòria.

Per altra banda, la vicepresidenta s'oblida d'una dada important. A les passades eleccions autonòmiques la CUP va obtenir tan sols un diputat menys que el PP, i en vots, 12.069 de menys, que representa un 0,3% del total de vots. Això vol dir que no hi ha tants catalans i catalanes que hagin preferit el PP per davant de la CUP, la qual cosa ho hauria de tenir en compte a l'hora de jutjar el partit.

En política, també, es jutja de manera subjectiva i d'acord amb els propis interessos. Podem dir que un pacte de 62+18 no hauria de ser un pacte al 50%, però ja se sap que el petit sempre pot fer valdre que el gran el necessita, per exigir més a compte. 

La CUP, doncs, té tota la legitimitat de fer-se estimar i exigir més del que ens semblaria raonable, i ningú li pot recriminar, de moment, perquè si la seva actitud forcés unes noves eleccions autonòmiques, probablement un bon nombre dels vots obtinguts el 27 de setembre, no els aconseguiria mantenir, i el seu projecte tornaria a ser un cant en el desert parlamentari.

Titulars de premsa d'un any electoral

Hi ha dies que estàs més inspirat que d'altres. Dies que ho veus tot negre i tens poques ganes d'obrir la boca perquè no trobes res ben fet. Aquests dies són complicats d'escriure, perquè pots caure en el parany de descriure la realitat, la teva visió d'ella, amb un to massa pessimista. 

Avui, per exemple, si em posés a parlar de la premsa del nostre país i dels corresponsals locals seria molt dur, probablement gens injust, però sí massa cruel. Ja sé que quan ells escriuen, precisament es valen de la crueltat per fer-se llegir més i vendre més notícies als directors i responsables dels diaris. Quan uns i altres estan en sintonia, el resultat pot ser fatídic.

Que ningú pensi que les notícies no s'han d'explicar, encara que no siguin agradables per als afectats, però seria molt lloable que l'autor abans de donar per llest l'escrit es posés a la pell de l'altre i donés el vistiplau. Hi ha persones que es creuen infal·libles, que ho fan tot bé. Jo tinc la sort que m'equivoco molt i se'm fa més difícil pecar d'orgull.

Avui, però ens podem fixar en frases titulars dels diaris, a càrrec de polítics que tenen clar que enguany és un any electoral. "Roben als més pobres per donar-ho als independentistes", parlamentari del PP català. "Anar amb ICV-EUiA a Barcelona no crec que sigui regenerador", alcalde de Barcelona. 

Però a Espanya passen més coses. A l'Audiència Nacional perden l'expedient sobre l'esborrat dels ordinadors de Bárcenas. El president de Telefónica, César Alierta manifesta que en quatre anys Espanya situarà la taxa d'atur per sota del 8%. L'any 2014 es va tancar en gairebé un 24%. Arturo Fernández, expresident de la Patronal madrilenya CEIM, justifica la utilització de les black card en els seus restaurants perquè eren més barats. O sigui, negoci rodó.

Però nosaltres tranquils que tot quedarà resolt, i continuarem pobres i enganyats.