Cop d'efecte de Rodolfo Martín Villa

Aquests dies ha estat notícia l'exministre i exgovernador de Barcelona, franquista, el senyor Rodolfo Martín Villa, perquè va presentar recurs contra la decisió del ple municipal de Barcelona, de retirar-li la medalla d'or de la ciutat, i el TSJC li ha donat raó. Una vegada coneguda la notícia, ha decidit renunciar a la medalla. És això una demostració del poder que encara té el franquisme a casa nostra. Li importa un rave la medalla, però no vol que li prenguin, ell hi renuncia per vergonya de qui ha lluitat per retirar-li.

Una vegada més hem pogut constatar que la transició democràtica del nostre país és una pantomima. Els mateixos que manaven amb el franquisme, ho continuen fent ara, ja sigui des dels tribunals de justícia, les forces de seguretat o les grans empreses. Els que varen perdre la guerra, continuen a sota, i sense possibilitats que es faci justícia.

Personalment no crec gens en aquestes medalles i condecoracions, perquè no són representatives de res. Estem farts de veure nominacions de premis Nobel de la pau, de persones tacades per la sang. No cal que relacioni els noms, prou coneguts per a tothom. En el cas del senyor Martín Villa, va ser un ajuntament franquista, predemocràtic, qui li va atorgar la medalla, i amb això està tot dit.

Per diferents raons el senyor Martín Villa ha esdevingut la imatge del franquista que ha fet la transició sense que se'l jutgés ni recriminés per tot el que va fer i va permetre, però no és ell l'única persona que podríem portar al banc dels acusats. Com ell són molts més els que varen canviar de camisa sense necessitat d'amagar-se'n gaire. Han tingut totes les forces i poders de l'Estat defensant-los. La mateixa esquerra progressista, de què fa gala el president Pedro Sánchez, s'ha posicionat en la seva defensa, incapaç de fer sortir a la llum tot el seu passat. Aquesta por a remoure el passat ha portat que Espanya sigui un país de dretes, amb els poders judicial i econòmic tapant les vergonyes dels que continuen manant, encara que al davant hi pugui haver esquerranosos, que no els fan cap mica de por.

Aquesta és la història passada, present i del futur. Podem exclamar-nos i criticar la realitat, però sabem que tot plegat no passarà d'una rebequeria que no fa trontollar les estructures corruptes i autoritàries d'un Estat gens democràtic, encara que ens ho vulguin fer creure.

L'extrema dreta substitueix el procés en protagonisme

Qualsevol persona sana socialment parlant s'avergonyiria de seguir les proclames d'exacerbats de VOX prohibint avançar en la llei contra la violència de gènere. Només pot sortir de gent malalta que amb el seu discurs perjudiquen la convivència i provoquen una fractura de la societat molt més gran que no pas pugui arribar a fer el procés d'independència de Catalunya. 

Cada dia que passa ens adonem de la magnitud de la bogeria dels líders de VOX i aquells que els impulsen. No és només la voluntat de recentralitzar Espanya, eliminar les autonomies, les llengües pròpies, la societat pluricultural, imposant tradicions superades en algunes comunitats, com és el cas de les curses de braus, sinó que entren en temes tan sensibles com és la violència de gènere, on encara calen molts esforços per eliminar aquests paràsits. Com és possible que Europa amb l'experiència del segle XX pugui alimentar aquestes ideologies feixistes, autoritàries i repressores? 

Els catalans estem immersos en un atzucac sobre el procés que no hi ha manera de sortir-ne, i no ens adonem del gran perill que representa una extrema dreta amb poder de decisió. El PP i C's tenen a les seves mans atorgar-los tot el poder i iniciativa, i provocar una regressió a l'època franquista que tant enyoren els militants de VOX.

Seguirem atentament la trajectòria de la política andalusa, per avançar pronòstics de com pot acabar la transició democràtica espanyola. Caldria que el govern català obrís bé els ulls i fos intel·ligent a l'hora de prendre decisions sobre el nostre futur, no sigui que els actuals dirigents ens acabin enfonsant en lloc de portar-nos a ser més lliures.

Nostàlgics del franquisme i unionistes manifestant-se de la mà

El fet que en unes manifestacions a favor d'Espanya estiguin plegades de banderes i símbols feixistes i franquistes evidencia quina és la realitat d'una bona part de l'unionisme més friqui, que no ajuden gens ni mica als espanyols de bona fe. Considero que les imatges són un punt a favor a les persones que defensen la democràcia tot reclamant un referèndum, tot exigint el dret a expressar-se i opinar, sense necessitat d'insultar els altres, els que pensen de manera diferent i els que han arribat de terres llunyanes buscant treball i pau.

Que ningú no s'escandalitzi pel que hagi pogut veure avui, o que entre els manifestants hi hagi vist el senyor Albiol. Pels fets i les paraules les persones s'identifiquen i, si fa el cas, es desqualifiquen. Personalment, només de pensar que algunes d'aquestes persones que avui s'han manifestat poguessin estar al meu costat a l'hora de defensar o no els drets de Catalunya, ja serien prou motiu per passar-me a l'altre costat.

Crec que el camí traçat és correcte, malgrat algunes picabaralles absurdes que m'agradaria que no existissin. La incapacitat de fer-hi front amb arguments sòlids i mans esteses només fa que donar punts als que reclamem un referèndum. Em dol que el PSC no el reclami, no pas que vulgui la independència, que això és una altra cosa. Estar a favor del referèndum és una manera de defensar la democràcia. M'agradaria que el PSC també s'hi apuntés i en defensés, si així ho creuen, el vot negatiu a la independència.

Els que avui han sortit al carrer amb símbols franquistes i feixistes, hi tenen tot el dret del món, però es retraten com uns nostàlgics de les formes autoritàries de governar els estats, i d'aquests jo no en vull saber res.

La Vanguardia prescindeix de Xavier Antich

Aquests dies hem pogut llegir que La Vanguardia ha comunicat al seu col·laborador Xavier Antich que no li publicaria cap més escrit. L'articulista ha denunciat aquest fet com un càstig per un dels seus darrers escrits en què criticava el ministre de Defensa, en funcions. La Vanguardia, però, ha respost dient que molts altres col·laboradors han criticat el ministre i continuen escrivint. 

Estem tan acostumats al blindatge del senyor Jorge Fernández Díaz que ja res ens sorprèn. En un estat democràtic en tota regla el senyor Fernàndez Díaz faria temps que hauria dimitit, o per voluntat pròpia o del president del govern espanyol. A Espanya, però, això de dimitir no se sap ben bé què és. Se'n parla molt i es reclama encara més, però no s'arriba a produir. La sensació que tens és ben clara, moltes persones que es dediquen a la política no ho fan tant com a acte de servei, sinó per interessos personals, ja siguin econòmics o de prestigi. Dimitir llavors és un trauma que ningú no vol passar.

És molt lògic que La Vanguardia vetlli pel bon nom del ministre, encara que fins al dia d'avui no ens hagi demostrat estar-ne capacitat i hagin aflorat les seves tendències autoritàries, per no dir-ho més clarament. A La Vanguardia no li cal que ningú li vagi a demanar que prescindeixi de tal o qual col·laborador, perquè la sintonia amb el ministre és bona. L'actual director de La Vanguardia és la "voz de su amo", que amb el seu nomenament va suposar un punt d'inflexió i convertir una tendència més central i oberta en un pur miratge.

M'imagino que Xavier Antich serà un més de la cadena de substitucions de col·laboradors, sempre a marxa lenta, perquè no es noti tant, deixant un pòsit per justificar-se davant de la gent més crítica amb el posicionament del diari. 

"Veneçuela, en estat crític", al dossier Planeta de l'ARA

Ahir em referia al dossier dels dissabtes del diari ARA, sense entrar a parlar del tema tractat aquest darrer cap de setmana, cosa que vull fer avui. El dossier Planeta d'aquesta setmana es preguntava "Què en queda del chavisme?".

Us haig de confessar que mentre el llegia pensava en la Teresa Forcades i em preguntava què hi havia anat a trobar a Veneçuela, però sobretot em preocupava com havia pogut ser enganyada tan descaradament. Potser una manca de visió de futur? Si fos així hauríem de témer sobre les seves prediccions per al nostre país.

Crec que el treball de l'ARA sobre Veneçuela és correcte i no li veig cap intencionalitat, ni política ni social. Penso que les notícies que ens arriben d'allà són prou evidents que aquella no és la manera de fer política, encara que sigui per sortir d'unes situacions de desigualtats infames.

No vull caure en la simplicitat de parlar de Podemos i posar-los al mateix calaix. Desconec quina ha estat la responsabilitat dels membres de Podemos que hi varen anar, ni tan sols si es tractava d'una estratègia política o simplement financera. El cas és que la situació de la població veneçolana, tal com ens la presenta l'ARA, no és gens agradable i mereix tot tipus de reflexions.

Pressuposant problemes internacionals i ingerències, no es pot governar un país a base de disposicions autoritàries i ofegant l'oposició, ja sigui política o mediàtica. Esclar que a casa nostra l'exemple del PP no és gaire gratificant, ni modèlic. Tenim uns ministres del PP nefastos i d'una perillositat extrema per a la democràcia del país.

Probablement amb la pèrdua de Chávez, Veneçuela ha rebut una gran sotragada davant la incapacitat manifesta de Maduro de continuar la seva política. Es tracta, però, només de carisma? Ha pres Maduro decisions que hagin provocat una situació caòtica difícilment esmenable?

Us aconsello la lectura del dossier Planeta perquè, de la mateixa manera que en el cas de l'Islam, de l'altra setmana, t'aporta informació, criteris i relat, que t'ajuden a fer-te una idea d'allò que a vegades només llegim entre titulars.