Qui ens governa?

És preocupant que una persona com Laura Vilagrà tingui tant de protagonisme en el govern de la Generalitat. M'he queixat sovint de la mediocritat que regna entre els polítics catalans que lideren el projecte de govern, i crec que Vilagrà no se n'escapa d'aquesta categoria.

Fa uns dies, m'imagino que enfadada per la sortida de JuntsXCat del govern català, comparava els dirigents de Junts amb Vox, d'aquella manera tan simple com ens hem acostumat a sentir a parlar de nazis a tot ca i quitxo. Desconec si a hores d'ara ha rectificat, sí que ho va matisar el president del govern l'altre dia, però en tot cas no deixa en gaire bon lloc a la política d'ERC que d'alguna manera exerceix, potser sense títol reconegut, el paper de vicepresidenta del govern.

Avui llegia l'entrevista de l'ARA al cap de l'oposició, el senyor Illa, que està vivint els millors dies de la seva experiència com a guanyador de les eleccions catalanes, però arraconat a l'oposició per un pacte que ara s'ha trencat. Salvador Illa ho té molt fàcil i suposo que farà el possible per agradar a quanta més gent millor per aconseguir augmentar el suport popular i sortir amb més força en unes hipotètiques eleccions catalanes.

Definitivament els socialistes catalans han deixat enrere el desert gràcies a la desfeta, primer, de qui se l'havia menjat provisionalment, el partit de Ciutadans, i ara amb la desfeta de la coalició dels partits independentistes. L'arrelament dels socialistes al territori, amb concentració a l'àrea metropolitana, li ha permès recuperar el pes perdut, i tornar a competir entre els millors, sobretot després de la desaparició de la Convergència de Jordi Pujol, i la indefinició dels seus hereus, molt repartits en diferents forces polítiques sense gaire consistència.

Avui el nou fitxatge d'ERC per a una conselleria, el senyor Carles Campuzano, coincidia en certa manera amb l'exconseller Andreu Mas-Colell en remarcar la insignificança o marginalitat on ha caigut Junts amb la seva sortida del govern. Les expectatives estan centrades en el futur dels pragmàtics de JuntsXCat, amb Jaume Giró al capdavant, davant la poca credibilitat que ens demostren els provocadors de la desfeta, amb Borràs i Puigdemont liderant-la.

A l'article setmanal del diari ARA, Toni Soler es preguntava on és el centredreta. Un article molt ben escrit i que subscric perfectament. D'alguna manera estaria parlant també de la marginalitat on ha caigut Junts amb la seva decisió. Borràs se'n va sortir, però probablement portant el partit a la desfeta.

Ho ha dit Andreu Mas-Colell

Ahir diumenge el diari ARA publicava un article molt interessant de l'exconseller Andreu Mas-Colell, El camí cap a la marginalitat, que us animo a llegir. Es tracta d'un article que considero molt encertat i al mateix temps molt dur. M'imagino que l'expresident Puigdemont l'haurà llegit i probablement no li haurà fet gaire gràcia, però si hi reflexiona una mica, de ben segur que li farà pensar.

Destaco un paràgraf de l'article referit al resultat de la consulta als militants de JuntsXCat, però s'ha de llegir tot: "Aquesta ha estat una victòria pírrica de l'exili, un error que pagarà. L’exili té una agenda de gran envergadura que molta gent segueix amb expectació i simpatia. I encara més gent, amb respecte. És la batalla jurídica als tribunals europeus i la política al Parlament. Però amb el seu protagonisme en la crisi de govern, l’exili intervé en el dia a dia de la política catalana i ho fa d’una manera que mostra que la problemàtica econòmica i social, crítica en aquest moment, no li importa absolutament gens. L’exili s’empetiteix. Una llàstima.".

Hem de tocar de peus a terra, i sembla que hi ha polítics, i seguidors, que no ho tenen clar, que no pensen el mateix, i que encara estan situats a l'any 2017, quan una il·lusió se'n va anar a l'aire, amb les conseqüències que tots hem pogut comprovar, i amb una aturada de tota l'activitat política amb repercussions a la vida social i econòmica de tots nosaltres.

El títol de l'article va dirigit a Junts, però podria aplicar-se ben bé a tot el país, a tots nosaltres. Una marginalitat que fa mal i que ens porta al passat, a una situació molt pitjor de la que podríem estar. Mas-Colell no treu valor als exiliats, ni mèrit. Es posa al seu lloc, però d'alguna manera els convida a que no intervinguin en la política actual, amb tot el que hem de fer front. Viuen del passat i volen que el país els miri i esperi d'ells la resposta a la situació de Catalunya, però la realitat la tenim aquí, i és aquí on s'han de resoldre els problemes del dia a dia.

Estic convençut que Andreu Mas-Colell s'ha guanyat nous enemics. Quan es diuen les coses tan clares acostumen a descontentar els protagonistes, però és de lloar. Tant de bo tothom fos tan reflexiu i clar en els seus arguments. No ens podem estar enganyant més. Ja hem perdut massa temps. Ho deia jo l'altre dia en aquest blog, referint-me a la presidenta suspesa del Parlament. Se n'ha sortit amb la seva! Ha conduit Junts a la marginalitat per un excés d'ego, per no haver paït encara la pèrdua de les darreres eleccions. 

Desconec el futur que li espera al partit polític de Laura Borràs, però entretant el país coixeja, i haurem de continuar en la travessia del desert, sense tenir clares les coses, ni un timó prou ben agafat, per afrontar els reptes que el món en general té, i que ens pot deixar cada vegada més a l'estacada.

La degradació social ve de lluny

La inseguretat de viure a Barcelona de què es parla aquests dies, arran dels diferents actes criminals succeïts, no és un fet aïllat que sorgeixi del no-res, sinó que és fruit d'una situació de deteriorament de la vida social de la ciutat, i també del país, que ve de lluny. La marginalitat en què viuen moltes persones afavoreix que s'acabin succeint accions criminals. La pèrdua de valors, el poc respecte als altres, la manca d'educació familiar... tot això contribueix a què la vida no sigui tranquil·la i que cada vegada tinguis més sensació que a fora al carrer no s'hi està segur.

La solució a la situació a què s'ha arribat no és fàcil, i encara menys només policial, perquè cal canviar el sistema de vida a què hem arribat. S'ha de detectar les bosses de pobresa i marginalitat i treballar per reduir-les i intentar eliminar-les. No és normal que tinguem persones dormint al carrer en pèssimes condicions. Persones sense llar i sense feina, siguin autòctons o immigrants.

El fet que hi hagi persones que necessitin delinquir per poder subsistir, és un motiu de preocupació perquè genera violència i a vegades la mort. Hem de tenir clar que les coses no s'arreglen a cops de porra o dissimulant la realitat, amagant-la sota l'estora. Cal resoldre les situacions que poden generar violència i aconseguir un món més just. Si no és així, i només amb mesures policials no ho aconseguirem, i haurem de continuar lamentant la mort de víctimes innocents.

El difícil camí cap al consens i els acords

Després dels pactes del PSC amb ERC o JxCat, per a governar ajuntaments, consells comarcals i la mateixa Diputació de Barcelona, sembla que els socialistes s'han animat i ara s'ofereixen al govern de la Generalitat per a l'aprovació dels pressupostos de 2020. De fet, el paper que més li correspon a un PSC sorgit de les cendres és intentar guanyar protagonisme a través dels pactes i diferenciar-se de C's, que li havia guanyat la partida, però que la seva actitud conflictiva, sense propostes constructives, els tornarà a la marginalitat.

Com ja he dit en alguna altra ocasió, si una cosa ha funcionat en les darreres eleccions ha estat la recuperació de vots del PSC a costa de C's. Molts independentistes els posarien en el mateix sac, però a la meva manera de veure-ho no és just. Malgrat els canvis soferts dins del socialisme català, que no té res a veure amb l'època de Maragall, el PSC sempre ha presentat propostes, que agradaran més o menys, però que volen construir. Tot el contrari de C's que només viu per atacar sense contrapropostes.

Entretant a Madrid el candidat socialista a la presidència del govern espanyol es manté fort davant de Podemos i no cedeix a les seves exigències. Si això acaba així, ens portarà a unes noves eleccions, on Pedro Sánchez sembla tenir clar que li seran més favorables. El que no està tan clar és si aquest possible augment de vots serà en detriment de Podemos, ni quin paper jugarà la dreta, ara dividida en tres i amb moltes ganes de sumar, al marge de posicions ètiques i morals.