S'inicia el conclave

Aquesta tarda, els 133 cardenals que hauran de decidir qui serà el successor del papa Francesc, s'han reclòs a la Capella Sixtina a deliberar. La fumata blanca serà la que anunciarà l'acord pel nomenament, que pot trigar uns dies, si tenim en compte tot el que s'ha dit sobre els candidats i els posicionaments encontrats entre seguidors de Francesc i aquells que s'hi han afrontat, i que faran el possible per evitar un candidat continuista.

De totes maneres, a vegades penso que això és parlar per parlar, ja que la història ens ha ensenyat que després de moltes especulacions, el resultat ha estat totalment contrari als pronòstics i, al mateix temps, tampoc els papes han respost sempre a les expectatives creades.

És curiós veure tota l'expectació creada en un món cada vegada més allunyat de la fe catòlica. Un signe de la importància de la figura del papa, al marge de creences religioses. La premsa i televisions d'arreu hi han enviat els seus corresponsals, per tal de posar a la primera plana dels diaris i l'inici de les retransmissions informatives, les notícies que es puguin desprendre des del Vaticà.

S'ha parlat molt de la pressió que el corrent més conservador ha exercit per tal d'evitar un papa continuista. En un món cada vegada més ancorat a la dreta, temen que la màxima autoritat de l'Església catòlica pugui deixar en evidència actituds poc humanitàries, en contra de la immigració i la població més vulnerable. Es tracta que ningú aixequi la llebre, i procurar mantenir el poder d'uns pocs.

Seguirem tot el que ens arribi des del Vaticà, esperant conèixer qui serà el nou papa, però sobretot, mantindrem la nostra atenció per analitzar no només el seu perfil, sinó també quins canvis proposa i executa. Massa sovint tot queda en la intencionalitat dels canvis, però aquests no acaben d'arribar mai.

L'alternativa a l'extrema dreta

Generar confiança, promoure la prosperitat econòmica i el benestar de les comunitats, donar als joves, esperances de futur, i frenar la deriva cap al populisme de l'extrema dreta. Ho llegia en un article del diari ARA, referit a Alemanya, pensant en les eleccions del pròxim 23 de febrer.

També Salvador Cardús es preguntava si el Partit Demòcrata dels EUA seria capaç d'aprofitar-se de la probable desfeta i fracàs en l'incompliment de les expectatives generades per Donald Trump. Perquè cal tenir clar que l'auge de l'extrema dreta és una conseqüència del fracàs de l'alternativa de govern, dels partits polítics que s'han anat alternant en el poder als estats d'Occident.

Quan una societat ha perdut l'esperança que els seus governants els resolguin els seus problemes, que no són capricis, sinó necessitats de subsistència i dignitat, la gent s'agafa a ferro roent. És quan surten els discursos populistes, totalment fraudulents, que prometen allò que la gent reclama, sense cap garantia que ho portin a terme. Després, quan obren els ulls, ja és massa tard. La història ens ho ha demostrat, però nosaltres no n'hem fet cas i ensopeguem en la mateixa pedra.

Si no som capaços de canviar la dinàmica actual i afrontar els problemes reals de la gent, el populisme anirà prenent territori fins que esclatarà, però s'endurà moltes víctimes innocents. No es tracta d'atacar els estafadors, sinó deixar-los en evidència. Es tracta de treballar perquè el llistó de la pobresa no vaig pujant, deixant cada vegada més famílies en situació de crisi econòmica persistent.

Desaprensius com Donald Trump n'hi haurà molts, i faran molt mal, però aquests marxaran i la feina de formigueta no es pot ignorar. En el fons és el treball constant, sovint silenciós, el que acaba resolent els problemes. Amb ferides greus i el risc que tot se'n vagi a l'aire, però amb constància i fermesa es pot arribar a aconseguir capgirar una tendència que avui resulta preocupant i perillosa, i ens deixa amb el cor enlaire, sense saber massa què hi podem fer.

El perill de l'abstenció

Quan s'acosten les eleccions els partits polítics treballen per aconseguir el vot dels ciutadans, i per això fan mans i mànigues per engrescar-los, sobretot a base de promeses, i aprofitant les parades a carrers i places per acostar-se als vilatans tot demanant-los què voldrien que prioritzessin en el cas d'aconseguir el govern. Malauradament, la majoria de les promeses no s'acaben complint i les plataformes de participació i mecanismes per acostar la veu de persones i entitats esdevenen estèrils.

Aquesta manera de procedir és el gran causant de la desafecció de la majoria de la població, i provoca un augment de l'abstenció, davant les poques expectatives que tot allò que els han promès s'acabi complint, i el menysteniment patit durant els quatre anys de mandat. L'abstenció, doncs, no és imputable a la població, sinó als polítics i la seva manera de procedir.

Tot i que aquesta actitud és molt general, hi ha partits polítics que ho porten en el seu ADN. Són partits que només es mouen per interessos personals o de partit, buscant el poder i utilitzant el ciutadà en benefici propi. Quan penso en els resultats electorals i el nivell d'abstenció considero que encara hi ha prou persones que es mobilitzen per anar a votar i mai no els ho agrairem prou. 

A la nostra vila, durant aquest mandat, s'ha pogut constatar que el govern no s'ha esforçat gaire per obrir les portes de l'Ajuntament a persones i entitats. S'han limitat a organitzar festes i actes lúdics, sense comptar amb la gent. L'activitat dels consells de participació ha estat mínima, amb algunes excepcions en aquells que els podia donar cert rèdit propagandístic i pocs reptes a superar, com pot ser el consell d'infants. No s'ha creat el consell de Cultura, com s'havia promès, ni tampoc existeix el de Joventut.

El nou govern que es constitueixi el mes de juny no tindrà gaires dificultats per superar el nivell de participació, empatia i capacitat d'escoltar la gent, però ho haurà de fer, i no totes les opcions polítiques que es presenten tenen la voluntat i la garantia d'entomar aquest repte i prioritzar-ho. És cert que gestionar un ajuntament vol dir moltes més coses. El problema que tenim és que al nostre municipi han quedat massa coses al calaix.

Des de la CUP volem demanar la confiança dels arenyencs per canviar la manera de fer política del nostre Ajuntament. Sabem que hi ha motius suficients que emmandreixen a l'hora de sortir de casa per anar a votar, però els animem a fer un esforç per capgirar la situació de la casa de la vila i entrar tots plegats a dins, per aconseguir un govern participatiu de millora i eficiència per sortir del cul-de-sac on ens han deixat.

Trobada de Junqueras i Puigdemont

La trobada de dimecres entre Junqueras i Puigdemont genera una sèrie d'expectatives al voltant del to i el contingut de la reunió prevista. Tots sabem que han estat moltes les discrepàncies entre els dos líders, si més no després de la fallida declaració d'independència, però també s'ha escrit molt sobre la situació prèvia. 

Desconec com estan les coses, però molt em temo que molta concòrdia no hi ha, i això no és bo per al país. Encara que puguem pensar que es tracta de polítics dels passat, tenen prou influència en la situació actual, i el seu discurs pot afectar de manera important el futur de Catalunya.

Darrerament algunes declaracions de Junqueras han donat a entendre com si afluixés una mica la seva pressió a Madrid, i el fet d'haver rebut l'indult i poder-se moure lliurement, també m'imagino que l'ha de condicionar. Per l'altra banda tenim el president Puigdemont que continua a l'exili amb la impossibilitat de tornar al país. A través de les xarxes socials continua pressionant contra l'Estat espanyol, i donant força a qui encara pensa en una sortida unilateral al conflicte.

Continuo pensant que ara necessitem un temps de tranquil·litat i de caminar segurs, sense oblidar el passat ni la situació en què es troben molts polítics catalans i alts càrrecs, amb el Tribunal de Comptes al darrere pressionant per embargar-los-hi tot. És per això que és important aquesta trobada de dimecres, si més no perquè no creï més enrenou del compte. No sé si fer les paus, però sí almenys no embolicar-ho més.

Conseqüències de la derrota electoral

És ben cert que tothom s'apunta a cavall guanyador, i quan pinten bastos correm-hi tots! En el món de la política això es fa molt evident i ho hem pogut comprovar darrerament amb partits polítics com el PP o C's.

Avui llegia dues notícies referides a aquests dos partits. Per una banda el representant del PP a l'Ajuntament de Barcelona, el senyor Bou, amenaçava de marxar del partit si no plegaven els del capdamunt, a qui acusava d'haver portat el partit al desastre, després dels mals resultats a les eleccions autonòmiques. També la coordinadora de C's a la demarcació de Tarragona ha dimitit.

En el cas del PP és un esglaó més de la davallada a Catalunya i el poc pes polític que té des de ja fa molts anys. Quant a C's segueix la tònica iniciada a les eleccions generals en què va patir una patacada molt forta, que va provocar la dimissió del seu líder, i que ara s'ha repetit a Catalunya, sense que ningú, però, s'hagi sentit al·ludit i hagi dimitit.

Aquests partits, com C's, que no han tingut mai una estructura consolidada, han estat molt vulnerables i molt en funció de les expectatives electorals. A diferència de partits com el PSC, que han tingut els seus moments baixos, sí que han aprofitat el seu arrelament per recuperar posicions, quan els vents els han estat favorables. Se'm fa difícil pensar que això pogués passar a C's, i potser per això els seus dirigents han anat sortint tan de pressa com han pogut.

En el cas del PP, sobretot a Catalunya, tot dependrà molt de la resistència que pugui tenir Vox, amb un discurs molt directe i sense escrúpols. Els seus dirigents hauran de mantenir el seu caràcter bel·licós i amenaçador, per retenir els seus votants. El seu discurs populista és difícil de conservar si la força és petita, o bé si es té la possibilitat de governar. És en un entremig que es pot captivar els votants, i sobretot si el seu discurs s'impregna en les institucions on són presents i aconsegueixen modelar els altres. A vegades n'hi ha prou en fer por, per acovardir qui tindria les regnes del poder.

Especulant sobre les eleccions al Parlament

Les eleccions al Parlament català queden lluny, massa lluny per als que voldríem que quedés resolta la situació política del nostre país. Els partits polítics encara estudien quina ha de ser la seva estratègia, i més enllà de la picabaralla entre els socis de govern per veure qui aconsegueix la victòria, també hi ha moviments en els altres partits de l'oposició.

La més que provable entrada de Vox al Parlament fa témer al PP les conseqüències que això pot tenir per al seu partit, però a més desencadena un rebuig als altres partits que el consideren poc democràtic. Sens dubte que hi haurà un abans i un després de l'entrada de Vox, encara que amb Ciutadans ja es va notar.

Ciutadans tenen problemes d'identitat, i el canvi de discurs d'Arrimadas provoca enfrontaments a les bases. Avui llegia que tenen por que la probable patacada d'aquestes eleccions faci que molts militants se'n vagin al PP. 

Potser qui millors expectatives té és el PSC, que ve d'una posició molt baixa i que les enquestes li pronostiquen un fort augment d'escons, molts dels quals vindrien d'exvotants de C's. ERC, per altra part, està esperant que es confirmi que queda en primera posició, per davant finalment de JxCat, a qui han intentat superar moltes vegades sense aconseguir-ho.

Totes aquestes especulacions es van confeccionant mentre la ciutadania està neguitosa veient com el govern actual fa figa per tots cantons, sense criteri ni cap tipus de credibilitat. Avui mateix les sales de concerts estan nervioses perquè en un primer moment el DOGC ha publicat que no podrien obrir a partir de dilluns, tal com s'havia anunciat. Esperen que es tracti d'un error, però tot suma a la manca de confiança vers un govern que és totalment obsolet des de fa temps.

L'auditoria més gran de la història

Acostuma a passar que quan s'anuncia alguna cosa amb un cert misteri es creen falses expectatives que acaben amb un rebuig i una crítica a la informació que es trasllada. Sempre he pensat que no és bo fer creure que allò que direm o farem serà extraordinari i mai vist, perquè per bo que sigui sempre resultarà insuficient per algú. 

El conseller d'Interior, que des del primer dia he considerat que li venia gros el càrrec, va avançar que aquest dilluns explicarien els resultats d'una investigació mai vista sobre l'actuació dels Mossos d'Esquadra arran dels aldarulls provocats pel coneixement de la sentència de l'1O.

Com era de suposar, el resultat ha estat un fracàs que no ha convençut a ningú, perquè s'havien creat massa expectatives. És absurd actuar d'aquesta manera i demostra una vegada més la incompetència del conseller.

S'havia arribat a dir que es tractava de "l'auditoria més gran de la història dels Mossos d'Esquadra", però tot ha quedat en investigacions a mitges i un sol mosso sancionat, i sense donar detalls. Decebedor, encara que a mi no m'ha sorprès. M'ho esperava, perquè no m'imaginava que del conseller en pogués sortir cap cosa extraordinària. I ara què?

Qui tot ho vol tot ho perd

Aquesta frase a casa me l'havien repetit moltes vegades. Era una manera de fer-me entendre que no és bo voler acaparar-ho tot, perquè al final et pots quedar sense res. Cal que valoris el que tens i en treguis el màxim profit. Ara la frase la podríem aplicar al president en funcions, el senyor Pedro Sánchez.

El president diu, falsament, que ho ha intentat tot per aconseguir formar govern. Tots sabem que no és cert, que ha anat fent la puta i la ramoneta fins aconseguir el que pretenia: unes noves eleccions, ara que les enquestes li són favorables. 

Pedro Sánchez pretén créixer en vots i poder formar govern sense necessitar ningú, però molts creiem que això no passarà, malgrat pugui obtenir més escons. La dreta no hi té res a perdre. El PP va punxar tan estrepitosament que siguin quins siguin els nous resultats, difícilment seran pitjors. De C's no sé què se'n pot esperar, però per mèrits haurien de perdre pes al Congrés de Diputats. I Podemos?

Podemos ha mantingut una coherència que a molts ha molestat, però que li pot haver servit per millorar expectatives. Podemos ha anat perdent marxa i aquesta posició inalterable li pot ajudar a recuperar adeptes.

La lliçó seria que la dreta sumés majoria i deixés Pedro Sánchez a l'oposició. Aquesta seria una bona lliçó d'humilitat, però el problema és que, si més no jo, no tinc cap interès que la dreta espanyola sumi, perquè el país, no només Catalunya, se'n ressentiria. Ja ho vàrem patir amb M. Rajoy, no volem que es repeteixi. En canvi sí que alguns pensem que fora bo que continués necessitan els vots favorables de Podemos, perquè aprengui la lliçó i es posi a treballar d'una vegada, que entre tots li paguem el sou.

Menys inscripcions a la manifestació de la Diada

Carrizosa (C's) diu que les inscripcions a la manifestació de l'onze de setembre han baixat un 25% perquè la gent està farta del procés. Jo penso que té raó. Som molts que n'estem farts, però potser no de la manera que Carrizosa ho pressuposa.

Molts catalans estem farts del govern, dels partits polítics, de l'ANC, de... estem una mica farts de tot i tothom, perquè la impressió que tenim és que no hi ha ningú que lideri res. El govern no funciona, els partits independentistes estan barallats, l'ANC convoca la ciutadania al marge dels partits polítics, i la gent no sap a qui ha de creure.

Tens la sensació que arriba el dia onze de setembre i toca manifestar-se. No sabem gaire quin és el lema, ni què pretenem demostrar. Volem sumar més gent? Això no serà possible, perquè no estem prou motivats. Volem avisar que en funció de la sentència actuarem d'una manera o altra? Doncs no sabem què farem, ni com ho decidirem.

El senyor Carrizosa, doncs, té raó quan diu que n'estem farts, i el dia onze de setembre segur que es farà un tip de repetir-ho, però això no vol dir que les ganes de ser independents hagin afluixat. Probablement les expectatives són més baixes, les forces s'han reduït, però les ganes de fer un salt i marxar de qui no ens estima, sinó que simplement ens utilitza, hi continuen sent.

Sembrar l'odi

Jo sóc dels que creuen que el discurs de Trump és un discurs que ajuda a sembrar l'odi. Això no vol dir que sigui culpable de tots els delictes que es cometen arreu, però sí que se li ha de fer entendre que la seva manera d'actuar i de xerrar no és la millor manera per generar pau arreu del món.

Un president no pot actuar com un simple ciutadà del carrer, perquè té una imatge que crea expectatives, modes, exemple. És per això que és més responsable que qualsevol altre ciutadà que es manifesti racista o xenòfob. La seva política de construir una muralla entre Mèxic i els Estats Units va acompanyada d'un discurs que ajuda a malfiar-se dels immigrants, de fins i tot els hispans que es troben ja en territori dels EUA.

I parlem del president de la potència mundial que els seus actes tenen incidència més enllà de les seves fronteres. És molt trist que l'home que presideix la primera potència mundial sigui precisament Trump, un home sense valors i amb el pitjor discurs que pots esperar d'un ésser humà.

Trump no serà el culpable de tots els mals de la humanitat, però hi ajudarà molt i només podem esperar la seva desaparició, com a polític de primer nivell, per aconseguir refer el camí de la solidaritat de tots els pobles i el bon fer de les institucions internacionals.

Valls renyeix amb C's

El trencament entre Valls i C's ha ocorregut en el moment que més els convenia a tots ells. L'excusa d'haver donat el vot a Colau és realment això, una excusa. Estic segur que feia molt temps que les relacions no els anaven bé i buscaven la manera i el moment de fer-ho públic. No podia ser abans de les eleccions perquè els hauria ocasionat un fracàs encara més gros. Ha estat després de constituir-se el nou Ajuntament el millor moment per partir peres i donar-ho a conèixer.

Valls ha estat un fracàs, però ell s'ho ha passat prou bé. Ha viscut de renda i ha intentat aconseguir una cadira còmode al Consistori barceloní. Valls és un fracassat i un mal educat. El seu gest davant del president de la Generalitat no es justifica per res. Som molts els que no ens agrada l'actual president, però això no et dóna dret a comportar-te com va fer ell. Si volia fer públic el seu enuig podia haver escollit no presentar-s'hi, tal com va fer el representant del PP. 

Valls va venir a Barcelona, a Catalunya, creient-se que el seu passat polític li permetia passar la mà per la cara a tota aquesta colla d'aprenents de polítics. La modèstia no sap què és i tampoc té prou vergonya com per adonar-se que la seva manera d'obrar no és la millor possible.

Si no ho he entès malament, C's es dividirà en dos, amb tres regidors per a cadascú. Serà el millor que li podia haver passat al partit, tenint en compte les expectatives a l'Ajuntament de Barcelona, després del seu fracàs en les generals a Catalunya. 

Després d'aquest parèntesi, la política autonòmica tornarà a agafar protagonisme i la municipal quedarà en un segon pla.

Jornada de reflexió a la nostra vila

Hem arribat a la penúltima jornada de reflexió d'enguany, segons les expectatives de molts, atès que sembla molt probable que el proper mes d'octubre ens trobem amb unes noves eleccions autonòmiques. Caldrà veure com acaba el judici, quina és la sentència i si els catalans podem continuar aguantant l'actual govern de Torra.

A Arenys de Mar són vuit les llistes que es presenten demà per formar part del Consistori de la vila. De les vuit llistes sembla ser que n'hi ha un parell o tres que s'estarien jugant la seva entrada o no a l'Ajuntament. Em refereixo a Primàries, PP i C's. Aquests dos darrers es podrien fer la guitza mútuament. De totes maneres no està res clar, sobretot en un any tan polititzat, també al nostre Ajuntament.

L'actual alcaldessa lluita per fer rendible el govern dels darrers tres anys, amb la il·lusió de ser la llista més votada, però les enquestes i opinió de molts és que serà l'exalcalde Estanis Fors qui guanyarà les eleccions, amb la incògnita si podrà formar govern o quedarà fora amb el concurs de totes les altres forces polítiques.

La CUP aspira a créixer gràcies al seu compromís d'entrar a govern. Un compromís que hauria d'animar a molts a donar-los la confiança, aprofitant una llista jove, il·lusionada i amb bon potencial, davant d'una ERC on li ha faltat cintura durant el seu mandat, amb moltes ganes de protagonisme, però molt poca empatia amb les persones. Un equip que ha anat a remolc del lideratge de l'alcaldessa i el bon treball de la seva regidora Laia Martín.

Caldrà veure si el tarannà i imatge de Josep Antoni López li farà guanyar vots i recuperar els dos regidors que es varen perdre ara fa quatre anys. La capacitat de treball de qui ara es retira de la política activa, la Isabel Roig, caldrà veure si es veu recompensada.

Demà diumenge coneixerem quin serà el nou Consistori, i potser ja tindrem clar qui serà el nou alcalde o alcaldessa de la vila, o les possibilitats de pacte per formar un equip de govern que molts esperem que sigui creatiu, treballador i eficient.

Els vots catalans per al Congrés espanyol

Avui és molt difícil emetre pronòstics perquè tot canvia ràpidament. Hi ha imprevistos que de manera sobtada en modifiquen les expectatives creades. Dir que tal o tal altre partit guanyarà les eleccions resulta arriscat perquè avui és una cosa i el dia 28 d'abril en pot ser una de totalment diferent. Malgrat tot, els centres d'opinió no se n'estan de publicar els seus pronòstics a partir de les enquestes d'opinió.

Llegia que ERC sembla ser que guanyarà les generals a Catalunya, i que els Comuns en seran els més perjudicats. D'entrada, sense tenir informació contrastada, tothom ho afirmaria, simplement atenent el que està passant en els propis partits, amb un PDECat que no aixeca el cap, i uns Comuns que han perdut la bandera i tampoc s'han recuperat. Dels dos ERC en pot rebre votants.

També el PSC hi surt guanyant, però també s'ha de dir que parteix d'una situació molt magre i, per tant, té tota la lògica del món que puguin créixer, o això o morir. Un altre partit polític que a nivell de Catalunya perd pistonada és C's. No és fàcil aquest pronòstic, perquè no tenen una alternativa clara, a no ser que molts votants socialistes que es desviaren cap a C's en el passat, tornin al punt de sortida.

L'enquesta també parla del Front Republicà, on s'hi han apuntat els cupaires de Poble Lliure, i els situa dins del Congrés espanyol. M'imagino que serà l'opció que girarà al voltant del percentatge mínim per entrar-hi. 

Qui votarà el Front Republicà? O dit d'una altra manera, a qui li traurà vots? Segons les estadístiques, sembla ser que molts dels votants de la CUP en altres eleccions, per a les generals optaven per ERC. Ara que es presenten dins del Front Republicà és probable que votin als seus. També podran rebre vots dels que s'abstenien, però... el fet que no sigui la CUP, sinó Poble Lliure qui hagi pres la decisió de presentar-se podrien ser menys els que decidissin donar suport al Front Republicà.

Jo ho sóc més que tu, elis!

Com de pati d'escola hem pogut llegir les baralles entre el PDCAT i ERC per demostrar qui ho ha fet millor, o gràcies a qui estem on estem. De fet, a vegades sembla que valdria més la pena passar desapercebut i no voler ser protagonista del lloc on ens trobem.

Pere Aragonés parla de les finestres d'oportunitat i que aviat en vindran més. Que les coses no surten perquè sí. En això últim hi estic del tot d'acord, però hauria d'afegir, que és bo saber d'antuvi què pot passar si fem aquella o aquella altra acció. La impressió que tenim molts és que, sigui qui sigui qui va portar la veu cantant, no havia estudiat prou la continuïtat.

Els nostres polítics tenen la sort que el poble és al darrere, i que aguanta més del que calia suposar. A hores d'ara hi ha massa incògnites sense resoldre i les expectatives es troben en un punt mort. Només falta que els dos principals partits independentistes es tirin els trastos pel cap, només per aconseguir protagonisme.

El que convé és que defineixin estratègia, però sobretot objectiu, perquè no torni a quedar interromput a mig fer, i amb moltes persones a presó i esperant judici.

Borrell ja treu pit

Segons he pogut llegir, el ministre Borrell ja ha tret pit i ha volgut deixar clar que, en temes d'exteriors, qui mana és ell. El currículum de Borrell és molt clar i ja des del moment de conèixer el seu nomenament com a nou ministre d'exteriors, imaginàvem que no posaria fàcil les coses al govern català.

De moment ja es veu que vol frenar el calendari de reobertura de les ambaixades catalanes que amb tant il·lusió va tancar l'anterior govern espanyol, gràcies al famós article 155 de la Constitució. No sigui cas que Catalunya torni a la normalitat més de pressa del compte. I estem parlant d'ambaixades que tenen altres comunitats espanyoles.

Veurem en què acaba aquest estira i arronsa entre els dos governs. Espero i desitjo que tot es limiti a una pura formalitat, i que no hi hagi, al darrere, cap intencionalitat política per minvar les expectatives del govern català, en la seva lluita per fer créixer, en tots els sentits, el nostre país.

L'actitud d'Arrimadas evidencia l'objectiu de C's

No vull pecar d'innocent i pensar que amb Pedro Sánchez de president del govern espanyol s'hauran acabat els mals de Catalunya, però sí que crec que podem avançar tots plegats, també Espanya, en posar una mica d'ordre en la gestió política, havent decantat el PP, però sobretot havent clavat una bufetada a C's.

La moció de censura ha situat C's en una posició molt complicada. Els obliga a canviar de tàctica, però a Catalunya encara no han reaccionat, ni sembla que en siguin capaços. El nomenament de Sánchez com a president del govern espanyol, i si s'acompanya d'un bon treball d'Iceta, facilitaria que C's reculés en expectatives de vot i el socialisme català recuperés posicions que no havia d'haver perdut.

Que ningú s'imagini que el PSC canviarà de bàndol, si això estàvem pensant, però sí que pot superar la tendència a esdevenir un partit residual i plantar cara al seu adversari polític, C's, que només sobreviu a base de la crispació, encara que s'hagi demostrat al llarg de la història, que aquesta pràctica no té futur.

C's, i Arrimadas, s'adonaran que la seva tàctica és infantil i absurda. Que no es pot estar enganyant la ciutadania amb rebequeries sense sentit. No es pot acusar els altres del mateix que ells fan. Si, segons ells, el president no ho és de tots, tampoc la cap de l'oposició ho és. Anar per aquest camí no porta enlloc.

Hi ha prou temes a debatre i a discutir com per realitzar una bona gestió d'oposició al govern de la Generalitat. Encallar-se en els símbols i en la falsa retòrica només vol dir una cosa: no es disposa de cap programa alternatiu per governar Catalunya. L'únic interès de C's és la confrontació i el menysteniment del país i les seves institucions. Confiem que el canvi a Madrid, recol·loqui tothom al seu lloc.

Va, tindrem nou president o noves eleccions?

Iceta té raó: a Albert Rivera li interessa el conflicte a Catalunya, però jo li preguntaria: per què li va a la banda? per què el PSC, amb el PSOE, no són capaços d'aprofitar el naufragi del PP i deixen de donar-li oxigen a C's?

Però avui la notícia, des d'ahir a les 20.15h, és el candidat de JxCat a la presidència de la Generalitat. Els altres protagonistes són la CUP. Què volen aquesta gent?

És curiós que quan el Tribunal Constitucional, el govern espanyol i el jutge Llarena han posat una pausa en el contra-procés, permetent el vot delegat de Puigdemont i Comín, i per tant que JxCat + ERC puguin escollir nou president, amb l'abstenció de la CUP, ara aquests diuen que potser hi votaran en contra.

Mirat des de fora, realment fa una mica de vergonya. Sembla com si estiguéssim jugant al joc dels disbarats. És allò que dèiem a casa, i que no he sabut trobar, que quan un lliga l'altre molla. Que no sabem, o no volem posar-nos d'acord, i així qui dia passa, any empeny.

Demà dissabte s'ha convocat el Parlament per a la investidura de Quim Torra, i està previst que la  segona volta, quan s'hauria d'aconseguir la majoria simple, sigui dilluns, però abans els senyors de la CUP, de manera assembleària decidiran si volen president o noves eleccions. Potser les expectatives que han sortit entre ahir i avui, de l'increment de fins a 11 diputats, els ha engrescat a tornar a votar. A mi se'm fa una mica pesat.

Uns en diuen coherència, d'altres excés d'ego. La primera vegada els va sortir malament i varen perdre sis diputats, crec. Ara pensen augmentar, però... i si l'expectativa falla i encara baixen més? Jo no sé què mou a votar la CUP ara més que abans. Alguna cosa se m'escapa i no ho acabo de veure clar.

Per què no vàrem votar Catalunya en Comú Podem?

Com és tradicional en mi, estic de vacances i em trobo malament. No sé què és estar de baixa laboral, però... tot com això! Intentaré explicar-me sobre perquè els comuns no eren una bona opció i per això varen retrocedir.

Quan a les eleccions al Congrés varen guanyar-les a Catalunya algú deia que a les eleccions al Parlament l'alcaldessa de Barcelona els havia fet un lleig i per això havien quedat tan avall. En aquesta ocasió han tingut el suport de Colau i el cap de llista era potent, amb un bon currículum al Congrés de diputats. Què ha passat? Per què han perdut escons?

El seu missatge era confús, perquè intentaven nedar i guardar la roba. Les seves expectatives de ser la clau es basaven en la pèrdua de la majoria absoluta dels grups independentistes, i no ha passat. No tenien un objectiu clar, partien de la base que serien un partit amb poca representació, però que podrien fer decantar la balança, però cap on? Només la podien fer decantar cap a posicions constitucionalistes i aquests, per poc, han perdut.

A poblacions com la meva els amics d'ICV els feia vergonya la campanya, i per això pràcticament no n'han fet. Perquè ells es consideren independentistes, però el discurs dels seus no ho és, i llavors, en lloc de donar la cara i defensar-ho han preferit amagar-se i esperar a veure què passava. Estic segur que això ha passat en altres poblacions. No és tant un càstig al treball fet al Parlament, que tampoc hi ha ajudat gaire, sinó més aviat a una proposta electoral fosca que no ha engrescat l'electorat, més enllà dels simpatitzants fidels.

Tot i no tenir la clau, entenc que des de l'oposició poden fer bona feina sobretot per diferenciar-se del primer grup del Parlament, C's, que acusa Puigdemont de defensar i fer política per a la meitat dels catalans i ells estan fent el mateix.

Incertesa pels efectes de la declaració d'independència

Avui no és, o no hauria de ser, un dia de blancs o negres, de guanyadors o perdedors, sinó que és un dia de grisos, d'incerteses i d'expectatives de què pot acabar passant i quan menys actes irreversibles hi pugui haver millor. La declaració unilateral d'independència és transcendent i comporta efectes polítics immediats, i tan de bo només sigui política.

Com ja comentava fa temps, quan la situació no era tan crítica com la d'avui, voldria creure que les decisions preses no s'han fet a la lleugera, sinó que han estat fruit de la incapacitat d'arribar a cap tipus de diàleg i amb la certesa que el president Puigdemont i el seu govern tenen molt clar els passos a seguir per fer efectiva aquesta declaració.

També confio que no ho deixen tot en mans del poble, que en bona part els ha donat suport, sinó que hi ha escrit un full de ruta que no comporti cap tipus de violència als carrers del nostre país, ni càstigs desmesurats.

Hem vist moltes vegades documentals cinematogràfics de la proclamació de la República al balcó de la Generalitat, ara ho hem viscut en directe i desconeixem què passarà, només sabem què va passar la darrera vegada que es va proclamar.

Penso que tots hem perdut una mica la perspectiva i ens movem a cop de sentiments, a favor o en contra de la independència, i amb un desconeixement absolut de les conseqüències dels actes d'avui, que són fruit de tot el que ha passat fins ara, jo diria des de l'any 2010. És per això que els polítics han de tenir molt clar, amb els recels obvis, quins passos han de seguir per avançar d'acord amb la declaració aprovada.

Un pacte d'esquerres a benefici de la dreta

La possibilitat que el PSOE s'enfonsi per la força de la coalició d'Izquierda Unida i Podemos pot fer que l'anhelada gran coalició PP-PSOE s'acabi imposant. Interpretadors de les enquestes apunten que una embranzida de la nova esquerra pot provocar un govern conservador dels dos grans partits de la història democràtica espanyola, la qual cosa posa en dubte la bondat dels resultats.

Sacrificar Rajoy ajudaria a que el PSOE, potser sense Pedro Sánchez, pactés la presidència del govern a mans del PP, repartint-se papers a l'espera de millors temps. La situació actual del PSOE no li permet fer gaires cabrioles i tot el que sigui frenar Pablo Iglesias i els seus es donarà per ben pagat.

Caldrà veure com evoluciona la campanya i comprovar si les expectatives dels diferents partits polítics es mantenen o bé es produeixen canvis. Això va passar en les darreres eleccions generals, i no hi ha tantes diferències, al marge del pacte electoral de Garzón i Iglesias.

A Arenys es continuaran dedicant esforços per rentar la roba bruta que s'havia acumulat.