Relleu a Bulgària

La Unió Europea se les prometia molt felices amb l'espectacular derrota electoral de Viktor Orbán a Hongria, i ahir diumenge va veure com un amic de Putin guanyava les eleccions a Bulgària. Plega un i n'entra un altre. No és clar que el substitut d'Orbán al capdavant del govern hongarès posi les coses fàcils a la Unió, però el que sí que es veu avui és que, si més no, hi haurà un relleu en la figura del president electe búlgar.

Ho he dit moltes vegades, i no em cansaré de repetir-ho, que Europa, si vol avançar econòmicament i socialment, ha de reformar-se. Ha de canviar la manera d'actuar. Ha de ser més transparent i que la ciutadania europea tingui una incidència més directa en les institucions. I ha de canviar el sistema de prendre les decisions. No pot ser que un país pugui bloquejar la Unió, com ha estat fent fins ara Hongria, i que pot tenir el relleu de Bulgària.

Rumen Radev, exmilitar i declarat admirador d'Orbán, ja ha manifestat que és contrari a l'euro, però sobretot que està en contra de l'ajuda militar a Ucraïna. És amic de Putin i suposo que farà el possible perquè aquest li pagui les gràcies. Amb la desaparició d'Orbán agafarà protagonisme i qui sap si serà capaç de reflotar el país més pobre de la Unió.

A la darrera conversa d'ahir, dins dels actes del festival literari Les Set*Ciències, a càrrec d'en Ferran Mascarell i l'Enric Sierra, i que tractava de les ciutats, es va parlar molt de política, mirant força el melic. Avui hem de mirar a Europa, si volem ser forts i anar units contra totes les disbauxes que passen pel món, i intentar tenir les idees clares i saber-les defensar. 

40 anys a Europa

Avui he assistit, en línia, a la conferència organitzada per Cafè Europa, "40 anys a Europa". Es tractava d'una segona conferència sobre l'entrada d'Espanya a la Unió Europea. A la primera no hi vaig poder participar, i s'analitzava el paper dels ajuntaments, i avui era la visió de la ciutadania. 

Si em seguiu el blog sabreu que el tema de la Unió Europea m'interessa i sovint faig comentaris al respecte. Les tres persones que han intervingut a la xerrada eren de generacions diferents, dels 22 anys de la més jove, a 61 anys el més gran. Tots més joves que jo. La diferència d'edat ha servit per valorar les sensacions d'uns i altres. No és el mateix haver viscut el final del franquisme i l'entrada a la Unió Europea, que haver nascut estant a dins.

No pretenc fer un resum de tot el que s'ha dit, perquè m'allargaria massa, però voldria destacar el to optimista del futur de la Unió que es respirava en les intervencions. Més aviat és el contrari del que acostumem a llegir, sobretot darrerament. És bo pensar que hi ha futur, però també és cert que aquest no vindrà sol, sinó que cal treballar-ho de valent.

Per xat he comentat que em preocupa que els acords s'hagin de prendre per unanimitat, sobretot tenint en compte que cada vegada som més els països que en formem part, i som més diversos. En un principi els països membres eren molt semblants, culturalment, de raça i religió. Ara ha canviat i cada vegada som més diversos. I això s'ha de tenir en compte per evitar que la unanimitat bloquegi els acords per avançar la Unió. 

Tots esperem que es revisin els protocols d'actuació, entre ells, aquesta unanimitat per canviar-ho a majories qualificades. Segons Xavier Mas, un dels conferenciants, pensant a quaranta anys vista, veu possible l'entrada de Rússia. Un fet que canviaria radicalment la situació actual. En la línia positiva que he comentat que es respirava, la Unió Europea emprendria una bona via de consolidació.

I per acabar, una idea que m'ha semblat molt interessant: el futur de la Unió Europea ha de ser l'Europa de les ciutats, que és on hi ha l'activitat i el progrés, i no pas dels estats. Això donaria per un debat específic.

Abans, cal millorar el transport públic

Trobo interessant que els governs estudiïn models de reducció del transport privat de vehicles, sobretot a les grans ciutats i les seves àrees metropolitanes. Cada vegada hi ha més embussos a les carreteres i a les grans vies de les ciutats, i probablement es tracta d'un abús en l'ús del vehicle propi, tenint l'alternativa del transport públic. Totes les conclusions a què arribin seran benvingudes. A l'hora de posar en pràctica nous models i directrius, però cal assegurar que el transport públic funcioni eficientment.

La xarxa de Rodalies és un niu de problemes. Si el seu funcionament fos l'esperat, segur que eliminaria molts cotxes de les carreteres. No recordo les vegades que he hagut d'anar a socórrer la meva filla a la sortida de la feina per culpa de retards o cancel·lacions del trajecte ferroviari. Això s'ha de tenir en compte, perquè és el pa de cada dia.

La connexió entre pobles i ciutats que no disposen d'estacions de tren s'ha de suplir amb autobusos i aquestes línies també necessiten millorar. Hi ha pobles incomunicats amb transport públic i ciutats que el transport per carretera es fa a peu dret, i això tampoc no s'hauria de permetre. Ciutats com Mataró que no disposen d'una estació central d'autobusos, obligant-los a circular per carrers més o menys estrets provocant aglomeracions.

El transport a casa nostra és massa radial, tot dirigit cap a la gran capital. La manca de transversalitat, amb molt rares excepcions, provoca la concentració de vehicles a l'àrea metropolitana i una gran quantitat d'hores per desplaçar-te d'una ciutat a una altra. Paral·lelament a l'estudi de com reduir l'ús del vehicle, caldria un estudi de nous itineraris i infraestructures del transport.

Hi ha molta feina a fer, i això no es pot fer alegrament amb pocs anys. Cal una planificació a mitjà i llarg termini que trobem a faltar des de fa molts anys i molts governs. De la mateixa manera que calen mesures preventives contra els efectes del canvi climàtic, també cal estudiar i planificar el futur de la mobilitat al nostre país. Si es manté l'èxode dels municipis petits, el transport cada vegada resultarà més car i necessari, si no volem que aquests es buidin del tot. 

Qui tenim de veí?

Hi ha dies que apareixen notícies que et semblen increïbles. Com pot haver passat? Ahir coneixíem que en una població del nord d'Espanya varen alliberar tres germans, de 8 a 10 anys, que havien passat quatre anys tancats en una casa en condicions insalubres. Els segrestadors, per dir-ho d'una manera, han estat els seus pares.

No és la primera vegada que sentim un fet com aquest i malgrat això, ens estranya que sigui possible. D'entrada semblaria que els veïns més propers han de conèixer qui viu en una casa. No es tracta pas de xafarderia, i la intimitat és important i s'ha de respectar, però d'aquí a desconèixer que en un habitatge del veïnat hi viuen o no tres germans, hi ha una gran diferència.

Em venen a la memòria, converses on comparàvem viure en una gran ciutat o en un poble. Els defensors de les ciutats grans acostumen a destacar el fet que no et sents controlat, cosa que en un petit poble és difícil de passar desapercebut. No sé exactament la ubicació de l'habitatge en qüestió, però en tot cas crec que si tots plegats tinguéssim més consciència de col·lectivitat i de compartir serveis i espais, potser això no passaria, o si més no seria més complicat.

I també em ve al cap aquella campanya de saludats on es convidava la gent a desitjar-se el bon dia, en coincidir al carrer, encara que no tinguessin lligams ni coneixença. Crec que actituds com aquesta no ens han de condicionar ni fer perdre la llibertat de moviments i, en canvi, són punts de millora a la convivència. No saps mai de qui t'hauràs de refiar, i no em direu que no us sentiu satisfets quan heu tingut l'oportunitat de fer una petita ajuda a un veí o veïna?

Ens saludem?

L'altre dia, navegant per Internet, vaig veure una notícia sobre Manlleu, on hi ha endegada una campanya perquè els veïns es saludin. La notícia va sortir a TV3, i per tant m'imagino que moltes persones n'estan al cas, però m'agradaria saber l'opinió de la gent, ja que no tothom té el costum de saludar, quan es va pel carrer, i fins i tot a algunes persones els hi estranya.

    Sempre que hem parlat de viure en ciutats grans o pobles petits, m'ha cridat l'atenció el fet que moltes persones opinen que prefereixen la gran ciutat perquè facilita l'anonimat. En una gran ciutat pots estar caminant una bona estona pels seus carrers sense trobar-te cap persona coneguda, i per a la majoria això vol dir no haver de saludar a ningú. Quan vius en una població més petita passa tot el contrari. La majoria de la gent que et trobes són amics, coneguts o saludats.

    Ja sigui perquè gairebé sempre he viscut en pobles i ciutats petites o mitjanes, o per costum familiar, a mi sempre m'ha agradat saludar pel carrer, i em resulta estrany quan passo pel costat d'una persona i no ens saludem. Una campanya com la de Manlleu ajuda a trencar el gel, i afavorir que tothom agafi el costum de desitjar el bon dia a la resta de convilatans. 

    És cert que no pel fet de saludar, com d'inèrcia, ja millorarem la convivència a la vila, però estic segur que acostumar la gent a saludar-se hi pot contribuir. Com totes les coses, es pot fer amb més o menys gràcia, i si el que s'acaba aconseguint és que es tracti simplement d'un ritual sense cap sentiment afegit, potser no aconseguirem l'objectiu que un principi podríem pretendre.

    Crec que podríem apuntar-nos a la iniciativa manlleuenca i fer-ho també a la nostra vila, sobretot quan entrem en un local o una botiga. No sé si us hi heu fixat, però hi ha persones que són capaces d'entrar en un establiment sense dir ni piu, ni saludar els que hi ha dins. A casa dèiem que era qüestió d'educació. Podem entendre que en una ciutat com Barcelona la gent no se saludi pel carrer, però en entrar a la botiga... Podem començar pels carrers estrets, aquells on amb prou feines pot passar més d'una persona per la vorera, cedint el pas a les persones més grans, i després anar-ho ampliant a vies més grans. Totes les campanyes que ens facin més amables seran benvingudes. El món ja està prou carregat de problemes com per no intentar viure una vida més agradable.

La nostra cara bruta

Quan surto de viatge i visito pobles i ciutats haig de fer un esforç per no deprimir-me. Em pregunto moltes vegades per què ells ho poden fer i nosaltres no. Com és possible que ho tinguem tan mal organitzat si pots comprovar que n’hi ha d’altres que ho apliquen tan fàcilment. I el resultat és evident, i la pregunta no té resposta, a no ser que no et sàpiga greu d’enfadar-te amb tu mateix i amb tothom.

Aquesta vegada també em vaig fixar en la neteja dels carrers i com la majoria de la gent es comportava cívicament, una assignatura pendent a casa nostra. Però la meva observació preferent va ser una altra. Em preguntava si el país que visitava no tenien llum a les cases, ni gas, ni telèfon, ni fibra òptica. Tot el que es podia observar a les façanes de les cases eren els pluvials, la majoria d’ells, per no dir tots, soterrat el desaigüe. I això no passava en un poble, dos o tres, sinó en tots. Pobles i ciutats, fos quin fos el nombre d’habitants.

A casa nostra és una vergonya! Ni les companyies s’encarreguen de mantenir bé el cablejat, ni es posen d’acord amb els ajuntaments per soterrar-ho, ni els ajuntaments aprofiten la urbanització dels carrers per preveure’n el soterrament. Si no arreu del país a la majoria de pobles i ciutats, i a tots els carrers.

Sé que la solució no és fàcil, ni econòmicament ni conceptualment. I és llavors quan veiem uns carrers amb unes façanes que fan fàstic, per més bona voluntat dels seus propietaris.

Suposo que enteneu la meva desesperació. Gaudeixo de la visita. Em meravella la manera com cuiden les cases, pobles i ciutats, i procuro oblidar-me de com ho tenim a casa. Jo continuaré denunciant aquesta manca de sensibilitat, però soc conscient que és picar ferro fred. 

Què està fent el nostre govern?

No podem quedar-nos contemplant els aldarulls de les nits violentes a diferents ciutats de Catalunya i simplement lamentar-nos. Hem d'exigir el nostre govern que prengui una posició seriosa al respecte, sense ambigüitat. Necessitem que el govern actuï i no només faci proclames i doni excuses del mal pagador.

Avui, la resposta d'Iceta l'he trobat encertada, en demanar al president Torra que dialogui amb l'oposició. Té raó quan diu que abans d'exigir parlar amb el president del govern espanyol, doni exemple i parli amb els grups parlamentaris de l'oposició. Per què no ho fa?

Tinc por de pensar que no ho fa perquè no se'n veu capaç. Parlar no és trair les pròpies conviccions ni creences, sinó posar-les sobre la taula, defensar allò en què es creu i admetre els errors propis o dels afins. Tan difícil és?

Sense que serveixi de precedent, dono suport a la idea d'Iceta i també demano al nostre president que s'assegui a parlar amb Lorena Roldán, Miquel Iceta, Carles Riera i Alejandro Fernández, i potser també li hauria de demanar que s'assegui a parlar amb Pere Aragonès, perquè sembla ser que no van gaire coordinats.

Se'm fa difícil creure que això pugui passar, perquè no veig en Quim Torra, el president, capacitat suficient per afrontar la realitat d'aquests dies i començar avançar en algun sentit. Trist president, el nostre.

Tots sota els símptomes de procés i referèndum

Mentre hi ha qui reflexiona i estudia la resposta, el president català, el poble se'n va al Montseny a buscar rovellons. Vaig veure la notícia que era gairebé impossible trobar aparcament a Santa Fe del Montseny. Això acostuma a passar a Barcelona i la solució la trobes entrant en un aparcament públic, però al Montseny no n'hi ha.

Diuen que tancaran el pas i transportaran els visitants en autobús gratuït. És allò dels aparcaments a les entrades de les grans ciutats i utilitzar el metro per arribar al centre. Algun sociòleg ens pot explicar el fenomen? ¿Aquesta invasió al Montseny es deu a l'afició al bolet o a la necessitat d'esbargir-nos després de tanta pressió política?

Divendres vaig anar a Tavertet i ningú feia cara de trobar-se indisposat per atacs de procés o referèndum. Això no vol dir que no tinguessin els símptomes, però els portaven molt bé. Avui a la Mostra d'Entitats del barri mataroní de Cerdanyola, tampoc es respirava l'aire viciat dels darrers dies, però a la més petita ocasió de fer-la petar sortia el tema.

I ara molts pensem en demà, en què respondrà el president Puigdemont i com s'ho prendrà l'altre president. Sabem d'entrada que la clau de la caixa la continuaran tenint ells, i que si no entenen la resposta aplicaran l'article 155, no fos cas que els enredéssim. 

A ningú agrada viure pressionat, però avui és molt difícil treure-te-la del damunt, a no ser que tiris la tovallola, però si això passa, deixarem de tenir pressió per patir l'ofec.