Com compaginar els drets?

Aquests dies ha sorgit la discussió sobre els drets d'uns a fer vaga enfront dels drets d'uns altres a desplaçar-se per les vies interurbanes. Aquest conflicte, que algú vol liquidar molt fàcilment, no és senzill de tractar i encara menys de resoldre. Crec que tots tenim clar que el dret a la vaga s'ha de defensar, però no tots ho veiem de la mateixa manera quan el dret dels altres ens perjudica.

Segur que haureu llegit comentaris a les xarxes socials, o pel carrer mateix, en què algunes persones afectades pels talls de carretera han començat a escridassar o malparlar dels mestres i professors. La reacció més freqüent és demanar-los que es manifestin allà on no perjudiquin la resta de ciutadans.

Si ara organitzés una enquesta sobre què penseu al respecte, segur que hi hauria divisió d'opinions, i estic convençut que es podrien defensar prou bé, encara que, en ser contradictòries, alguna decisió caldria prendre.

El primer conflicte en una vaga acostuma a ser els piquets informatius que més que informar el que pretenen és evitar que els treballadors díscols entrin a la feina. Ens podem preguntar que si algú vol exercir el seu dret a la vaga, per què no hi pot haver algú altre que vulgui exercir el seu dret a treballar? És clar que si els vaguistes, a qui se'ls descompta el sou, aconsegueixen millores, els no vaguistes també en sortiran beneficiats. Ah!

Després hi ha els afectats dels talls a les carreteres. Si jo, que no tinc res a veure amb l'ensenyament, em trobo aturat per una manifestació que em fa perdre el vol, o arribar tard a la meva feina, quina culpa en tinc? Qui m'ho compensarà? 

Segur que ens podríem plantejar més preguntes, i arribaríem a la conclusió que la resposta no és gens clara. Jo no m'atreveixo a donar la raó a uns o altres. Repeteixo que el dret a la vaga és irrenunciable. En tot cas podríem estudiar la manera de no afectar a tanta gent, sense perdre poder de pressió per aconseguir els objectius perseguits.

Polítics que no saben comportar-se

Segons he pogut llegir a la premsa, el senyor Javier Ortega Simth, portaveu de Vox a l'Ajuntament de Madrid, va llençar una ampolla d'aigua buida a un regidor de Mas Madrid. A partir d'aquí han sorgit veus demanant la seva dimissió i crec que, al final, però sense gaire convenciment, s'ha acabat disculpant. Si no ho recordo malament, no fa pas tant temps que un regidor socialista va ser convidat a dimitir, i ho va fer, per haver tocat la cara, per tres vegades, a l'alcalde de Madrid, el senyor José Luis Martínez-Almeida. 

    D'uns representants de la ciutadania a les institucions públiques caldria esperar un comportament més decent. Puc entendre que passin mals moments, i que s'arribin a enfadar, però d'aquí a actuar amb males maneres n'hi ha bon troç, i no haurien de caure en la temptació de demostrar quin tipus són. Sempre s'ha dit que tard o d'hora s'acaben descobrint les vergonyes més amagades de les persones.

    Hi ha polítics barroers, que escridassen a tort i a dret, sense que els caigui la cara de vergonya. N'hi ha que ho reconeixen, però s'excusen en la seva manera de ser i obrar. Crec que els càrrecs públics haurien de ser més curosos amb el seu comportament, si no volem que la societat es vagi degradant. Llavors ens queixem dels comportaments incívics, i no ens adonem de com actuem davant d'allò que potser no ens ve de gust, aquelles crítiques que no acabem d'encaixar.

    Si no evitem situacions d'irritació, o fins i tot agressió, com seria el cas del regidor madrileny, tant en la política com en qualsevol altre entorn on ens movem, aconseguirem que la nostra societat sigui una olla de grills, que ens belluguem entremig de baralles, insults i males cares, provocant una convivència difícil i desagradable. Si una persona és incapaç de moderar-se i respectar els altres, probablement el que ha de fer és retirar-se, per més eficaç que sigui en la seva feina. Segur que trobarem persones amables i educades que la podran substituir, i tots plegats hi sortirem guanyant.

Defensar l'actitud de la policia el dia 1-O és cinisme i mala fe

Sabeu qui és Joan Sabaté? Jo, fins avui, no en tenia ni idea. Joan Sabaté és el subdelegat del govern espanyol a la circumscripció de Tarragona. Aquest senyor, segons he pogut llegir a la notícia de l'ARA, va ser alcalde de Tortosa i diputat del PSC al Parlament de Catalunya. Doncs bé, aquest senyor, de manera intencionada o per casualitat, avui ha sortit al diari per les seves declaracions sobre l'1 d'octubre de 2017. Sabaté diu que la policia espanyola es va comportar correctament davant de la provocació que va rebre dels votants catalans. I afegeix que l'actitud cap al mossos d'esquadra va ser molt diferent.

És cert que l'actitud cap als mossos d'esquadra no va ser la mateixa, però hi ha un detall que potser no treu a l'entrevista, i és que els mossos no es varen presentar amb una porra als dits clavant cops al cap dels votants. Potser per això la resposta no va ser la mateixa, oi?

No trec aquest tema per discutir sobre els fets del dia 1 d'octubre i valorar-ne les diferents actituds, sinó per ressaltar la capacitat de moltes persones per conviure amb el cinisme més intens, per justificar la seva visió de les coses i defensar la posició política davant de la societat. 

Un pot defensar que la policia actués per mandat judicial contra un fet, la votació del referèndum, prohibit expressament per l'Estat, però d'aquí a justificar la manera d'actuar de la policia n'hi ha un bon tros. Jo, per exemple, no he deixat de criticar el jutge Llarena pel que he considerat una prevaricació en tota regla, però mai defensaré que se l'escridassi mentre sopa amb uns amics, sinó en tot cas valoraré el propi sopar i amb els amics que ho fa, per treure'n les meves conclusions. Si no sabem diferenciar una cosa de l'altra no anirem bé. Ni uns ni els altres.

Sense legitimitat per multar els vilatans

Educar no és senzill. D'alguna manera cada dia n'aprens i ho pots posar en pràctica, però hi ha uns principis que no pots perdre de vista i no són tan difícils d'aprendre i utilitzar. En sàpigues més o menys, tinguis més o menys gràcia i empatia, no pots oblidar mai que s'ensenya més pel que fas que no pas pel que dius que s'ha de fer. 

No pots pretendre que els teus fills no mal parlin si tu no procures treure't del vocabulari segons quines paraules. No podràs exigir als teus fills que no fumin o beguin si això t'ho veuen fer. Ni escridassar, ni gandulejar... Per més que els expliquis les coses, una mala praxis pot tirar per terra totes les teves bones intencions respecte a ells.

Aquesta pràctica la pots traslladar a la feina, imagina't que ets mestre, amb els amics, al teu grup de tertúlia, a la teva població, si tens responsabilitat política... I aquí anava jo. No pots multar els vilatans que practiquen malament la recollida selectiva de la brossa si tu, com a responsable polític, no ho practiques amb l'exemple.

No pot ser que els diumenges algunes cantonades de carrers hi vegis brossa amb l'etiqueta de l'ajuntament, per més explicacions que puguis donar. Si els vilatans tenim l'obligació de treure la brossa de cada dia d'acord amb el calendari setmanal, i ens exposem a la multa si no tenim la cura de fer-ho bé, no pots deixar tot un dia una brossa en una cantonada. L'impacte visual és el mateix si es tracta de brossa municipal o particular. En el primer cas, però la responsabilitat és més gran i potser a la regidora en qüestió se li hauria de demanar explicacions i, per què no, multar-la. 

Regidors i regidores, si no teniu cura d'aquests detalls no tindreu legitimitat per exigir ni multar ningú.

Cañete, l'home de la trista figura

Llàstima és el que ens provoca el candidat a comissari d'energia i canvi climàtic. No sé si és víctima de la conxorxa d'eurodiputats o bé directament del propi president de la Comissió, com si volgués deixar-lo en evidència. No és estrany que desperti certs dubtes pel seu historial, pels interessos en companyies petrolíferes, ja siguin personals o familiars, i pel seu passat com a ministre d'un govern que ha fet tant mal a les energies renovables. És ell qui haurà de treballar contra el canvi climàtic? Tots recordem que el seu president té un cosí que li va explicar que això del canvi climàtic no era cert.

Com ens podem sentir orgullosos d'aquest govern espanyol? quina poca vergonya tenen d'escridassar Pujol, per més culpable que sigui, quan el seu partit polític té una llista inacabable de polítics corruptes! I amb això no justifico res del que haurà fet Pujol durant tot el temps que ha estat president i referent del govern català, però tampoc es pot ser hipòcrita ni demagog. Cadascú ha d'assumir les seves responsabilitats.

Per altra banda, demonitzar Cañete pot comportar un cert remordiment perquè com ell n'hi ha molts d'altres i semblaria que no és just que només es parli d'ell, però ja se sap que, quan un té una vida pública amb responsabilitats, en representació dels ciutadans, es converteix en diana de molta crítica, no sempre justa, però sí que ha de demostrar el seu impecable comportament, honestedat i capacitat de gestió. Aquest senyor té un passat molt tèrbol, amb un comportament i actituds prepotents i poc dignes. No estic parlant només de les seves paraules sexistes, sinó també de la seva primera època de ministre, quan s'entretenia complicant l'existència dels habitants de les Terres de l'Ebre.

Caldrà veure com acaba l'examen en què s'afronta per aconseguir el vistiplau dels eurodiputats. En cas que l'escullin, estarem a l'aguait de la seva gestió i quina influència pot tenir en el nostre país. Per cert, avui s'ha parlat de Rodrigo Rato no pas per rebre lloances, sinó per acusar-lo d'aprofitar-se d'unes targetes que els generava diners que no declaraven. Un espanyol que ha tingut càrrec internacional i que no pot anar amb el cap ben alt, perquè s'ha beneficiat dels càrrecs per benefici propi.