L'ANC en hores baixes

Aquests dies l'ANC està vivint uns moments complicats, amb moltes tibantors, i un rebuig a la direcció per part d'una bona part dels seus secretaris nacionals. Segons he pogut llegir a la premsa, l'actitud de la seva presidenta no es considera l'adequada, amb un tarannà poc democràtic i sense tenir en compte la majoria, volent marcar perfil propi, com si es tractés d'una autocràcia.

Coincidint en el temps amb una crisi important dels partits polítics independentistes, si més no dels dos que configuraven el govern català, la societat civil organitzada també trontolla, i aquells que semblava que havien de donar lliçons als partits polítics, exigint unitat, també tenen problemes de consistència i les picabaralles són a l'ordre del dia.

Des de fora es fa difícil entendre què està passant realment, i fins a quin punt és l'actitud de la seva presidenta, o bé un entorn polític i social crispat que no facilita les coses, sobretot si es volen prendre mesures contundents i massa improvisades. Semblaria que les ganes de la presidenta Dolors Feliu per confeccionar llistes electorals per a les municipals del 28 de maig, haurien trobar el rebuig de la majoria de secretaris nacionals de l'entitat, i això no li ha agradat. 

Em venen a la memòria les candidatures d'ara fa quatre anys, anomenades Primàries, que també tenien el component alliçonador per a la resta dels partits polítics i que varen fracassar a la majoria de poblacions. També a casa nostra. No sé si les podem comparar, però sí que tenen en comú el voler ser més papistes que els papa, i això ho diu una persona que canviaria el sistema electoral de llistes tancades, per donar pas a les llistes obertes, amb els matisos que calgués.

No sé, però, si el rebuig a la confecció de llistes municipals és l'únic motiu que ha provocat  l'enfrontament intern a l'ANC, o bé hi ha altres temes que desconeixem. En tot cas seria bo que tots plegats ens aturéssim a reflexionar què estem fent, i com podem aconseguir canviar la dinàmica i intentar anar més junts per aconseguir aquells objectius importants que en el fons perseguim. Ens perden les formes i això no ens beneficia, sinó que dona més força als nostres adversaris i enemics, que es fan un tip de riure veient com ens quedem al clot, sense iniciativa ni esperances de futur. 

Aragonès, el paper de la trista figura

Aquests dies podies veure a les xarxes socials molts comentaris sobre la representativitat del nostre president català. Moltes persones afirmaven que no se sentien representades pel president, i alguns precisaven que era el president que menys els havia representat.

Arran d'aquests comentaris he reflexionat sobre què en pensava i quin grau de representativitat li atorgava al president Pere Aragonès. Jo sempre he dit que al marge de quina hagi estat la meva opció, a l'hora d'emetre el meu vot, el president escollit era el meu president. Aquesta manera de pensar no ha estat fàcil, sobretot en moments en què les decisions preses pels meus representants no han estat, segons la meva opinió, les més encertades.

En aquests moments també se'm fa difícil veure el president com a meu. No li nego la seva legitimitat, però sí que discrepo molt de la seva manera de pensar, però sobretot d'actuar. Crec que és incoherent amb les seves paraules, i ahir, per exemple, en clau partidista, va fer un discurs prou fals i ple de tòpics.

Avui és a la reunió de presidents autonòmics i les notícies han remarcat el fet de no aparèixer a la fotografia amb el rei. Tal com algú ja ha manifestat a les xarxes, ho considero una actitud infantil i que es vol perdre molt el temps en les formes i es fa molt poca feina amb el contingut.

Fa molt temps que hem perdut el nord, i els nostres polítics encara no han baixat de l'hort. És una llàstima que tinguem el país aturat i amb uns polítics que no són la millor opció. També crec que no hi ha gaires alternatives, potser perquè la gent vàlida no s'atreveix a sortir. Ens quedem en la mediocritat que és el que predomina a casa nostra. 

El president català farà el titella a La Palma i no en traurà cap benefici que ens pugui fer sentir orgullosos. Continuarem pensant que tenim uns polítics que no ens mereixem, que estan més pendents de la fotografia que no pas de trobar solucions reals als nostres problemes. 

Llibertat d'expressió i d'opinió

Amb tantes històries de pancartes no sé si riure o plorar. Ja entenc que el missatge és clar i l'interès per penjar-les o fer-les despenjar també, però el problema és que a part d'aquest moviment de pancartes no hi ha res més, sobretot res d'important. Ens quedem en les formes, però no tenim contingut.

Ja estic d'acord que tot s'ha d'il·lustrar i que les formes són importants, però no més que els continguts, i ara estem buits de contingut. No sabem on som ni on volem anar, si més no com ho podem fer amb un mínim de garanties i no tornar a caure en la mateixa pedra.

Si tinguéssim tots plegats una mica més del sentit de la decència, ningú s'hauria d'oposar a reclamar explícitament la llibertat dels presos polítics, dient-ne el nom que més els agradés. No és just tenir els presos tant temps en presó preventiva i per això estiguis d'acord amb la seva actuació o no, no hauries de permetre-ho. En aquest cas a ningú li faria nosa la pancarta ni el llacet groc. 

Concloure que manifestar-se amb un llaç groc és partidista i per això, en precampanya electoral, l'obliguen a despenjar, és una mica de cinisme i interpretar interessadament la Justícia. No és estrany, doncs, que malfiem de la justícia espanyola i no esperem res de bo de la sentència. 

Veurem què passa amb la pancarta penjada ara reclamant el dret d'opinió i d'expressió. En una situació normal, i un país normal, només els antidemocràtics hi haurien d'estar en contra, però coneixent com actua la justícia a Espanya, és probable que també es consideri partidista i la facin treure. En tot cas, si aquesta és la raó, hauríem de concloure que els partits unionistes, en aquest cas, no són partits demòcrates, perquè no estarien defensant la llibertat d'expressió i opinió.

Mantenir les formes, també en la Justícia

Aquests dies s'ha criticat el pacte entre el PSOE i el PP a l'hora de nomenar els jutges que hauran de formar part del Consell General del Poder Judicial, però sobre tot a l'hora de decidir qui el presidirà i també el Tribunal Suprem. El president del CGPJ el nomenen els vocals, però en aquesta ocasió ni això faran, o si més no ja els han dit a qui han de votar.

Si els nostres polítics fossin escrupolosos no haurien pactat en obert el nomenament del president del tribunal, sinó que haurien donat les consignes als vocals a qui haurien de votar, i d'aquesta manera tots pensaríem que el resultat ha estat fruit de la deliberació i decisió dels vocals. Tots ho pensaríem i ningú creuria que el poder polític s'ha posat pel mig.

Ho dic perquè fa vergonya i ràbia al mateix temps, el discurs de molts polítics remarcant la independència dels tres poders, quan no hi ha dia que no es presenti alguna evidència que tira per terra el seu discurs. Haurien de pensar com demostrar, per exemple, que amb aquesta intervenció política millora la composició del poder judicial, i deixar de mentir descaradament com si tothom fos ignorant i no se n'adonés.

Hem tingut un canvi de cromos en el govern de Madrid i, tot i que jo prefereixo que hi siguin els d'ara, poca cosa ha canviat, en aquest cas, ni les formes.

Els partits independentistes perden les votacions

No he pogut seguir gens tot el que ha passat al Parlament català, però m'he assabentat del trencament entre JxC i ERC la qual cosa ha provocat que perdessin la majoria de votacions. No tinc prou informació per poder fer judicis i encara menys previsions de què pot passar els propers dies. M'imagino que el govern espanyol deu respirar una mica i veure amb millors ulls ERC.

D'entrada penso que la notícia no ens hauria de sorprendre tant, sobretot veient la tossuderia de JxC dels darrers dies. Estic d'acord que les formes són importants, però també crec que el fons s'ha de cuidar i probablement és la millor manera per avançar.

Del poc que he llegit fins ara, estic d'acord amb l'anàlisi que algú feia a les xarxes socials, sobre la voluntat d'ERC en prioritzar l'eixamplament de la base sobiranista en front del criteri de JxC d'anar pel dret. Veurem qui té més raó, si és que al final aconseguim sortir d'aquest atzucac.

No sé quina ha estat la reacció del president Puigdemont, ni tampoc la del president Torra. Aquest ha viscut molt a prop tot el procés del trencament de l'acord entre els dos partits independentistes. La CUP entretant pot tenir la consciència tranquil·la, perquè si han faltat vots favorables, aquests no han estat els seus, sinó dels diputats suspesos de JxC.

La plaça Lloveras no va en el lot participatiu

Avui els diaris digitals es fan ressò del rebuig del president espanyol en funcions a estrènyer la mà de Pedro González en la trobada que han mantingut els dos dirigents mentre duren les converses per trobar president del govern. Sembla ser que s'ha tractat d'un simbolisme i que d'amagat si que les han encaixat.

Ja ho dic sempre que les formes tenen importància, i aquest gest de Rajoy pretén demostrar el seu enuig perquè el líder socialista li refusa la proposta de gran pacte sota el seu mandat. Les formes són importants, perquè sinó no caldria que els dos dirigents es trobessin, sobretot per part de Pedro Sánchez que, des del primer dia, ha negat la possibilitat de cedir a Rajoy quatre anys més de presidència del govern.

A Arenys de Mar també estan negociant, però en aquest cas es tracta d'aconseguir el suport necessari per aprovar el pressupost d'enguany. Al marge de declaracions d'algunes formacions de l'oposició que es neguen a votar favorablement el pressupost, perquè no és el que ells voldrien, desconec els punts de discòrdia de formacions com el PSC i les CUP, que poden acabar aprovant-lo.

És allò que parlava l'altre dia de la transparència. Tot i la nova llei de Transparència i Bon Govern, som molt lluny d'aconseguir una gestió transparent i encara més participada. Perquè ens prometen que podrem decidir com endrecem l'últim tram cobert de la Riera, o bé on volem instal·lar la biblioteca, però no podem opinar si ens agrada que a la plaça Lloveras hi construeixin un hotel. La incoherència del govern municipal ens fa dubtar que el seu discurs participatiu sigui realment sincer. De fet, la primera cosa que va fer l'actual alcalde en el mandat municipal anterior va ser eliminar la regidoria de Participació Ciutadana. Això més que un gest va ser una decisió de com pretenia governar.