Diàleg i consens

En els moments caòtics és quan es fa més evident la necessitat del diàleg i el consens. Quan estem ben esvalotats i que sembla que tot trontolla no podem deixar-nos portar per la inèrcia del terrabastall, sinó que hem de fer prevaldre el seny i la sang freda. Una actitud que han de tenir en compte els nostres dirigents, però també tots nosaltres. És en el desori quan es poden prendre decisions errònies, i qui sap sinó també irreversibles o difícils de reparar.

El caos circulatori dels trens de Rodalies, a escala de país, o la novetat del sistema de recollida de la brossa, en clau local, ens fa estar neguitosos. Tenim prou raons per estar preocupats, però no podem esverar-nos més del compte, i encara menys posar més llenya al foc. No cal atiar el foc, sinó intentar apagar-lo. Diàleg i raonaments són dues bones eines per posar sobre la taula.

En un acte d'aquesta setmana a algú se li havia d'explicar què vol dir consensuar un projecte entre persones amb diferent manera de pensar. La capacitat d'arribar a consens és la garantia per resoldre bona part dels conflictes. Voler fer passar per l'adreçador els altres simplement perquè tens més poder és un greu error que et pot beneficiar en un primer moment, però que a la llarga es paga.

Governar no és fàcil. No ho ha estat mai i si en alguna cosa es fa notar la capacitat de gestió és davant les adversitats, sobretot si et venen de cop sense possibilitat de preveure-les. Si a tot això hi afegeixes un dèficit de recursos que arrosseguem de fa temps, el resultat esdevé un caos absolut, i això és el que ha passat amb la supressió de la circulació de trens de Rodalies aquest dijous.

Asseguem-nos i reflexionem sobre quina és la millor solució per a tots. No vulguem fer passar la nostra raó sense escoltar la dels altres. No ens posem nerviosos, però no deixem d'actuar. No és fàcil ser optimistes, i encara menys quan veus el que està passant al món occidental, amb un prepotent amb tics feixistes que es creu l'amo del món i que tothom ha de fer el que ell vol. És complicat ser optimistes, però no podem llançar la tovallola. Ara, més que mai, se'ns necessita amb el cap ben clar i amb ganes d'arribar a acords, encara que hàgim de fer concessions.

Pendents de les decisions judicials

Mai no m'hauria imaginat que estaria tan pendent de les decisions judicials dels diferents tribunals, no només estatals, sinó també europeus. Avui coneixíem el fraccionament de la unanimitat en les sentències relacionades amb el procés, i també les picabaralles entre l'Audiència Nacional i el Tribunal Suprem, en el judici al cap dels Mossos d'Esquadra, el senyor Trapero.

Una cosa que ningú pot negar, encara que no li pugui afavorir, que el món judicial ha patit un terrabastall i qui sap si a partir d'ara començaran a formar-se les esquerdes. El gran error de la política espanyola, incapaç de gestionar políticament el país, va ser judicialitzar-ho, i els jutges s'hi han posat bé. Tots sabem el tarannà de la majoria de jutges espanyols, la seva procedència i ideologia. Els hi han posat com anell al dit. Sabem que la història donarà la raó als que ara els toca perdre. La llàstima és, com he dit moltes vegades, que la Justícia és molt lenta i entretant es condemnen moltes víctimes innocents. 

Espanya ha votat fa pocs dies i ha donat un impuls important a l'extrema dreta. Les coses no apareixen del no-res, sinó que existeixen en somort fins que no troben l'escletxa que els permet donar-se a conèixer. Els canvis són lents i Vox ha vingut per quedar-s'hi. El seu recorregut no serà com el de C's, que es troba en vies d'extinció. El seu discurs és coherent i no necessiten enganyar ningú. El populisme està molt arrelat i el terreny molt abonat. La dreta espanyola s'ha encarregat de deixar-ho a punt i el PSOE ha estat incapaç de mantenir el seu pols, cedint en un terreny que no li correspondria. Tenim debat per molts anys.

Mirant Europa

Les persones que vàrem viure el franquisme miràvem Europa com la solució als nostres mals. Ens feia ràbia la seva indiferència i inacció per treure'ns de la dictadura franquista, però anhelàvem poder-hi entrar i esdevenir un país democràtic. Vàrem haver d'esperar la mort del dictador i els primers anys de la transició per poder posar un peu al paradís somiat.

Han passat els anys i l'Estat espanyol s'ha fet un lloc a les institucions europees. Des de Catalunya el nostre somni d'aconseguir un reconeixement com a nació amb institucions pròpies, fos dins d'un món federal o arribant a la independència, ha anat fent passes amb circumstàncies diferents en funció del moment que vivíem.

La nostra mirada cap a Europa, cap als estats europeus que conviuen amb Espanya, s'ha mantingut, creient que d'allí havia de venir la solució als nostres problemes d'encaix amb Espanya. Una mirada diferent de la del temps de la dictadura, amb més escepticisme que no pas fe.

En mig del terrabastall en què ens trobem, continuem esperant que d'Europa vingui l'ajuda que necessitem per convèncer l'Estat espanyol que el tracte sofert no és el que ens mereixem. L'independentisme ha agafat força i ha deixat de banda els defensors del federalisme que ara només ho diuen amb la boca petita, però les garrotades rebudes amb presó i exili encara no han estat suficientment denunciades per qui creiem que ens hi pot ajudar. A l'espera de les conclusions d'Amnistia Internacional, confiem que com a mínim es denunciï la sentència del Tribunal Suprem espanyol perquè avergonyeixi els impulsors de la venjança per l'èxit de l'1 d'octubre de 2017.

Girona, qui t'ha vist i qui et veu

Des de la distància, i per tant amb un marge d'error important, sempre he vist bé la ciutat de Girona i els seus alcaldes. Socialistes majoritàriament, però també el convergent que ha acabat a la presidència de la Generalitat, ens han semblat uns bons polítics i el resultat de la ciutat en podria ser una bona mostra.

La sortida precipitada de l'actual president, el molt honorable Carles Pugidemont, va provocar un terrabastall que ens ha dut fins a la dimissió del fins ara alcalde de la ciutat, el senyor Albert Ballesta.

Albert Ballesta surt de l'alcaldia i del Consistori, fent un pas al costat, criticant ERC i lloant "el sentit de ciutat" del PSC. L'alcalde sortint va entrar amb mal peu i ho ha acabat pagant. Manifesta que s'ha vist pressionat per la manera com va accedir a l'alcaldia, l'error en la promesa al càrrec i l'intent fallit de pacte amb PP i C's per aprovar el cartipàs i apujar-se el sou. Reconeix els errors, però se sent trist per com s'ha comportat la gent del seu voltant.

Si no ho recordo malament, en el seu dia ja vaig referir-me a Albert Ballesta, perquè no era normal tot el que havia passat a l'ajuntament de Girona. La política és cruel i poc agraïda, i qui en surt ben parat cal que ho aprofiti mentre duri. Quan dic que ho aprofiti em refereixo, com podeu suposar, a treballar per al bé de la ciutat o país pel qual ha estat escollit a governar.

Confiem que la ciutat de Girona no en surti perjudicada i continuï essent una referent del nostre país.