Un dia dedicat a la Cultura

Varem començar el dissabte a Barcelona visitant la casa-museu Joan Maragall i assistint a un monòleg sobre la vida del poeta, que ens va tenir durant una hora i mitja embadalits. La vida i obra de Joan Maragall escenificada és una manera amena de conèixer el poeta, emmarcant-lo en la seva època, un fet que no sempre sabem fer. Sovint, quan parlem del passat prenem com a referència el nostre moment i per això no acabem d'entendre els avantpassats. El monòleg, molt encertat segons la meva apreciació, et permet situar Maragall en un moment de la història del nostre país prou difícil, encara que probablement res a envejar amb el que estem vivint ara.

Els amics i familiars juguen un paper important a la vida de Joan Maragall, i la seva activitat literària pateix la incomprensió dels contemporanis espanyols, que encara avui no han estat capaços d'entendre la diversitat cultural i social dels pobles que conformen, de bon grat o no, el que anomenem Espanya.

Si us deixeu aconsellar, us animo a fer una visita a la casa-museu i assistir a la representació del monòleg, que us ajudarà a entendre el poeta barceloní que va renunciar a seguir el negoci familiar per dedicar-se a la poesia i als articles periodístics.

I a la tarda vàrem tornar a Barcelona, i en aquesta ocasió per anar al teatre amb els amics de l'Ateneu Arenyenc. L'obra, que ja des d'un principi no em despertava un interès especial, era The Party, de Sally Potter, i dirigida per Sergi Belbel. Vaig intentar entrar a dins i oblidar-me que estava presenciant una representació teatral, però no ho vaig aconseguir. En tot moment era conscient que tenia al davant uns actors que intentaven parlar-me d'una colla de tòpics, que ens trobem al dia a dia, amb ganes de fer-nos riure i potser que ens adonéssim de la simplicitat amb què tractem el que ens envolta i que en algunes persones els pot marcar sensiblement. He intentat valorar positivament l'obra, però se m'ha fet complicat. Si al començament us animava a visitar la casa-museu de Joan Maragall, en el cas de l'obra de teatre del Poliorama us haig de dir que és prescindible. 

Sigui com sigui, va ser un dissabte plenament cultural que m'ha ajudat a oblidar-me, encara que fos per unes hores, dels drames que ens afecten, si no a casa nostra, sí molt a prop. Un genocidi amb la concessió d'una treva de quatre dies, però que ningú confia que s'aturi. Una aberració a que molts occidentals han girat l'esquena perquè no veient-ho no se'n senten responsables. Em venen a la memòria els meus convilatans, representants al Consistori arenyenc, i el seu vot contrari a la moció en contra d'aquest genocidi, que en cap moment avalava l'atac cruel de Hamàs, que és injustificable, però que deixava palès quina realitat es viu a Gaza, després de tants anys d'opressió i injustícia, i que ara ha vist la mort de tants milers de víctimes innocents. 

I al setè dia hem descansat.

Titulars que enganxen

Reconec que necessitaria seguir un curs d'elaboració de titulars per als meus escrits. Sempre he pensat que, al marge de l'encert o no dels meus articles, a l'hora de posar-hi un títol tinc molts problemes, i mai l'encerto. La premsa ho té molt estudiat i sap com titular els seus articles per enganxar la gent. A vegades t'emportes una desil·lusió, perquè el titular no té res a veure amb el contingut del text, o bé no desperta l'interès que pressuposaves amb el titular.

Avui he llegit l'article da l'ARA que deia: "Un treballador català ha de treballar 20 mesos per guanyar el mateix que un d'alemany en un any". L'article no era gaire fàcil de seguir, però intentava reflectir la diferència entre europeus, en sous, índex de preus i volum de despesa. 

Parlem molt de la Unió Europea i de les dificultats per aconseguir polítiques comunes. El principal problema que tenim és una política fiscal diferent, la qual cosa fa difícil la integració dels estats membres, i provoca enfrontaments i ganes de sortir-ne, com va passar amb la Gran Bretanya. La realitat, però, és la que és, i no podem comparar la situació d'un alemany amb la d'un búlgar, per posar un exemple.

Analitzar les casuístiques al voltant dels salaris és interessant perquè t'explica molt bé què passa a cada lloc. Els nostres sous són molt més baixos que a Alemanya, i el cost de la vida no és proporcional. Això vol dir que el sacrifici nostre és més gran, i el nivell de pobresa també és més elevat. Si intentem viatjar entre els dos països, ho acabem de constatar.

El turisme, que ha estat i continua essent una font important d'ingressos per al nostre país, no ha evolucionat com hauria calgut, i això ha comportat una baixa qualitat dels serveis, però també del tipus de turistes que ens visiten. Sempre hem tingut por de no espantar els visitants, i això ha fet que no ens haguem mogut de la part baixa, tant dels serveis com dels turistes que ens visiten.

Tornant al tema de l'article, segurament hauríem de concloure que si realment hi ha voluntat d'enfortir la Unió Europea, caldria tenir en compte les diferències existents, i procurar desenvolupar millor la política de compensació. Les reticències dels països del nord s'entenen, però també han de veure que el mercat que els proporcionem els beneficia. Es tracta de ser solidaris, fins i tot per al seu propi interès. Uns països europeus del sud o de l'est precaris no els ajuda a créixer econòmicament. Catalunya, que no està a sota de tot, hauria de treballar per millorar la situació laboral de la seva gent, i treballar perquè el llistó de la pobresa no ens estigui escanyant tant. Com deia fa uns dies, les dades macroeconòmiques ens enlluernen, però la realitat de les nostres butxaques és tota una altra història. Hi ha molta feina a fer!

Els nostres diaris

Al llarg dels anys he estat lector i subscriptor de diferents diaris. Si bé és cert que no és la mateixa situació la d’ara si ho comparem amb quaranta anys enrere, en tot moment he volgut valorar el contingut dels diaris que llegia, la seva intencionalitat, la transparència i la riquesa de les aportacions dels seus professionals i col·laboradors. La pressió que reben avui els diaris amb l’existència de les xarxes socials i la facilitat que tens de rebre informació immediata des de l’altra punta del món, fa que els actuals periodistes no ho visquin de la mateixa manera que els seus antecessors.

Com totes les coses de la vida, els diaris passen èpoques i no sempre assimilen els canvis ni s’hi saben adaptar amb la mateixa facilitat i professionalitat. Sempre hem dit que la premsa espanyola està molt esbiaixada a la dreta, i una dreta molt extrema amb serrells poc democràtics, amb una tendència a l’engany interessat ja sigui políticament o econòmicament. Catalunya ens semblava una excepcionalitat i que teníem un ventall més ric de periòdics. 

Actualment soc subscriptor del diari ARA, després de deixar-ne alguna altra i també de deixar de llegir de manera sistemàtica altres periòdics. M’hi vaig subscriure en el moment que va néixer, amb l’esperança que la dinàmica i tarannà del seu director ens oferiria un diari proper i voltat de bons professionals i col·laboradors. 

Darrerament, i això no és de fa quatre dies, sinó d’uns quants mesos, he tingut molts dubtes a l’hora de mantenir la meva subscripció, també per la inexistència d’una alternativa que m’il·lusionés. Cada dia que passa tinc més dubtes, per la línia que ha pres últimament i els articles de periodistes de plantilla i amb càrrec al diari. Només la qualitat d’escrits d’alguns dels seus col·laboradors ha frenat la meva intenció de deixar la meva subscripció. 

Potser el que demano a un diari avui no es pot exigir a cap editorial, i m’hagi de conformar en una lectura amb moltes suspicàcies, marcant distància i sense esperar grans treballs periodístics. Potser és això, però en tot cas no sé si hi estic prou disposat. Permeteu-me, per acabar, que us recomani la lectura dels articles d’avui de Ferran Sáez i Josep Ramoneda, i en canvi ometre el d’Ignasi Aragay, una vegada més prescindible.

TV3 necessita millorar

La Mònica Planas és una periodista que escriu a la secció CríticaTV del diari ARA, i que acostumo a llegir per assabentar-me una mica de què passa pel món de la televisió i també què en pensa dels programes que he tingut ocasió de veure.

Aquesta setmana ha escrit dos articles sobre dos nous programes de TV3 i 8TV que no he tingut ocasió de veure, però que una vegada llegits, no em vénen gens de ganes de fer-ho. Es tracta de l'article dedicat al programa Tarda oberta, que substitueix Divendres, les tardes de TV3, i el programa  Catalunya directe, també en horari de tarda, però a 8TV.

Confesso que no segueixo el canal 8TV, però sí TV3, i haig de dir que no em ve de nou que es pugui fer un programa tan dolent, com comenta la Mònica, tenint en compte la davallada general en la qualitat de la nostra televisió pública. No sé si es tracta d'una casualitat, però coincideix amb el nomenament del nou director, el senyor Vicent Sanchis, que ni va entrar en bon peu, per la manera que es va nomenar, ni genera la suficient empatia per estar al capdavant d'una entitat com la televisió pública.

Tampoc li atribuiré tota la culpa, encara que quan una empresa no rutlla bé, qui en té responsabilitat és la direcció. Potser es creia que arribant i modificant quatre coses la nostra televisió faria un gir, que darrerament consideràvem tan necessari, però això no és com bufar i fer ampolles.

El programa Divendres havia acabat amb la paciència de molts des de feia molt temps, i els seus presentadors se'ns havien arribat a fer molt pesats, però si la substitució és tan dolenta com ens pinta la Mònica, potser encara trobarem a faltar l'Helena García Melero i en Tian Riba. Pel que pugui ser, trigaré uns dies a sintonitzar el programa, a veure si l'acaben de polir i no l'han de clausurar abans d'hora. 

Les plantes guanyen a les persones

He fullejat per alt la revista L'Agenda d'aquest mes de setembre i m'han cridat l'atenció dos articles: la zona protegida de la platja per a plantes i animals, que és en portada, i la investigació de Fors i Masgrau per uns decrets no signats, que multaven unes obres il·legals. 

No m'he cansat de repetir que a Arenys de Mar hi ha, entre altres, un problema en la interpretació de l'ecologia, el respecte a les plantes (arbres inclosos) i animals. No seré jo qui en culpi al tècnic de Medi Ambient, però que sí fa l'alcaldessa, segons el redactat de l'Agenda. En els meus escrits deia que es respectava més els arbres que no pas les persones que en rebien les conseqüències. Ara veig que no sóc sol en pensar-ho.

No sé si la paraula és obsessió, però sí que és cert que el nostre ajuntament ha destinat molts recursos en tot el que fa a la fauna i la flora, i potser seria interessant que ho posés sobre la taula i, si són tan participatius, demanés l'opinió als vilatans i escoltés les seves queixes. La llàstima que tenim els arenyencs és que l'oposició és molt benèvola i ningú diria que el govern actual està en majoria. Molt haurien de canviar les coses per començar a treure'n profit.

Quant a la investigació a l'ex-alcalde i ex-regidor d'Urbanisme cal tenir en compte la presumpció d'innocència i no acusar-los abans que el jutge. En tot cas, però, no és un tema menor i si es confirmessin els fets seria greu, no tant per sortir als diaris com per desconfiar dels polítics que obren d'una manera o altra en funció de les persones que tracten, i això no es pot permetre. Deixarem, doncs que coneguem el resultat de la investigació per opinar al respecte.

L'activitat frenètica del darrer any del mandat polític

De la lectura que he fet avui de la premsa destacaria els articles i comentaris al diari ARA sobre els partits socialistes, i un article de La Vanguardia, de José Antonio Zarzalejoa "Catalunya, emprenyada". 

De l'ARA haig de dir que hi ha opinions interessants sobre el moment que viu el socialisme a Europa, Espanya i Catalunya, i també de les causes que els han dut a la situació actual. No estem parlant d'un partit polític qualsevol, sinó que han liderat durant anys la política econòmica i social de molts països i en aquests moments no han trobat l'encaix en la societat que ha evolucionat.

Estic convençut que els dirigents dels partits socialistes tenen molt present tot el que ha passat i succeeix en aquests moments, i intenten trobar la sortida perquè no continuïn baixant posicions respecte el conjunt de partits polítics. L'altra cosa que ja no tinc tan clara és si seran capaços de fer sacrificis per aconseguir remuntar. Quan dic sacrificis em refereixo a treure protagonisme al partit en sí, i dedicar-se a escoltar i apropar-se realment a la gent.

I acostar-se a la gent no vol dir visitar el Mercat del dissabte d'una població com Arenys, sinó trepitjar el carrer dia rere dia, com no fan la majoria dels partits, tret de quan s'acosten les eleccions.

I ho dic també per aquelles forces polítiques que inicien processos participatius el darrer any del mandat municipal, i d'aquelles que ni tan sols fan això. Quan els critiques la seva poca voluntat participativa, et venten a la cara un simulacre molt vistós que mai té continuïtat, més enllà del dia de les votacions.

De l'article de Zarzalejos voldria ressaltar el fet que només pots entendre el que diu després de seguir-li els darrers articles. Ho desitja amb tanta força que ho retrata com una realitat viscuda i patida. No dic que no hi hagi signes que ho puguin fer pensar, però en el seu cas és més el seu anhel de que es confirmi, que no pas el que està passant en realitat.

Qui està realment lluitant contra el món?

Rajoy avisa Mas que no es pot lluitar contra el món, però de quin món està parlant i, realment, qui està lluitant-hi en contra? Demanar el dret a decidir no hauria de ser cap lluita, sinó simplement una petició, amb una única resposta: endavant.

L'excusa que el govern espanyol i els contraris a la consulta hi han posat és la de confondre consulta amb independència. Ni els esforços del PSC per explicar que volen la consulta, però no la independència, no han servit per fer-los baixa del burro. Potser el PSC no ha estat prou clar, o bé el PP és més tossut que qualsevol dels burros que haguem conegut.

Demanar poder exercir el dret a decidir no és lluitar contra el món. Precisament és negar aquest dret el que explica i determina que s'està anant en contra del món, si més no del món democràtic en què la sobirania emana del poble i no dels 12 jutges d'un Tribunal Constitucional, per més bons que siguin.

No sé si el president Mas tindrà prou forces per aguantar fins al final, ni si ERC li farà costat davant de qualsevol situació en què es pugui trobar, però el que és cert és que el govern espanyol continuarà desgastant el govern català. 

M'ha agradat molt l'article d'en Toni Soler, avui a l'ARA, diferenciant l'anar a la una tots els partits catalans, del fet de presentar-se en una sola candidatura a les europees del mes de maig. Precisament a la tertúlia d'aquest divendres passat ho vaig comentar. El ventall polític s'ha de mantenir, i no seria lògic que esquerra i dreta formessin una única candidatura, quan és evident que es pensa diferent. Una altra cosa és que en el tema del dret a decidir, es faci camí junts i es defensi el mateix plantejament. És per aquest mateix motiu que posaríem en dubte la solució de les eleccions plebiscitàries, que alguns polítics ja han rebutjat.

Avui Mas ha dit que, digui el que digui Rajoy, el president català convocarà la consulta. Avui, 9 de març, som a vuit mesos del dia anunciat per celebrar la consulta. Continua el compte enrere.

Massa energia perduda per defensar els nostres drets

Dediquem massa temps i persones per combatre els atacs a la llengua i a la sobirania catalana. És una llàstima que sigui així i que no puguem dedicar el nostre temps i recursos per millorar la nostra societat, sobretot ara que encara estem immersos en la greu crisi econòmica. Les notícies avorreixen i atorguen una qualificació molt baixa a la política, i això no és bo.

Fins i tot els ministres espanyols, el senyor Margallo entre ells, perden massa hores en contrarestar l'impuls sobiranista català. Tot això sense capacitat de diàleg. Una política de veure qui és més fort, qui aguanta més el tipus, i també d'amagar el cap sota l'ala, una pràctica habitual del nostre intel·ligent president espanyol.

M'agradaria pensar que la mobilització de molts catalans per aconseguir el dret a decidir, sigui positiva, ens aporti coneixement, sensibilitat i capacitat de diàleg. Que no ens creiem que som millors que els altres, un fet que a vegades ens ha traït i ha ajudat a que els espanyols ens critiquin amb ràbia, encara que el pes se l'emporti la premsa espanyola i els polítics espanyols, que venen una imatge falsa de la realitat.

Avui llegia l'article de Francesc-Marc Álvaro a La Vanguardia "Súmate trenca tòpics", i hi estic molt d'acord. Sense donar-los més importància de la que tenen, sí que és important reflexionar-hi al respecte. Tant per part dels partits unionistes, que consideren dels seus als catalans castellanoparlants, com per part dels catalans més puristes que ratllen actituds xenòfobes.

El col·lectiu Súmate dóna una lliçó a aquells catalans que defensaven que en una Catalunya independent, el català fos l'única llengua oficial. Només per sentit comú ja no es podia defensar, però Súmate ho corrobora. 

Tants regals m'han ben distret. Com al rei espanyol

Ja em perdonareu, però m'he passat tot el dia menjant i jugant amb els regals dels reis i no he tingut temps per poder fer el post del dia. Quan dic els reis no incloc el d'Espanya, perquè per no passar-me, ni tan sols m'ha sabut fer arribar un discurs sense entrebancar-se. Diuen que és perquè la il·luminació no era correcte. En aquest cas el funcionari encarregat d'il·luminar el rei hauria de dimitir.

Malgrat tot, permeteu-me que tingui alguns dubtes al respecte. El rei s'ha fet gran. No tant per l'edat, que en té 17 menys que el meu pare, sinó pel desgast. Que tampoc és que sigui fruit del treball, perquè estic segur que el meu pare ha treballat molt més que ell. És un desgast degut a la mala vida. Això d'haver de rebre tantes visites de gent estranya, haver d'anar a caceres d'animals tan grossos, tenir tantes persones a acontentar, patir un martiri amb el cas Nóos que volen implicar-hi la seva filla, la bona. Tot això...

Per cert, si no heu llegit l'Iu Forn al diari ARA d'avui, no us ho perdeu. L'IU no diu res de l'altre món, però hi té la seva gràcia, i avui penso que és dels dies que ha estat fi. 

Si no teniu massa temps per llegir el diari, jo us recomano que no us perdeu les columnes de l'Empar Moliner, l'Iu Forn, i en Sebastià Alzamora. També, els divendres és interessant en Xavier Roig, i les contraportades de l'Albert Om i d'en Toni Soler. Amb això no vull dir que no hi hagi ningú més interessant, el que passa és que aquests són articles més o menys curts, divertits i normalment escaients, i que t'alegren la vida, o no! Després amb més calma podeu continuar llegint els altres col·laboradors, l'entrevista de l'Antoni Bassas o el reportatge del dia. 

Amb això no us creieu que tingui un abonament per fer publicitat del diari ARA, encara que actualment és un diari que no es pot deixar de llegir. Jo el comparteixo amb La Vanguardia, on també podeu llegir la Pilar Rahola, en Gregorio Morán (que a vegades m'indigna), i altres col·laboradors interessants, com l'Antoni Puigverd. N'hi ha més, però algun d'ells em cansa o toca temes que no m'acaben d'interessar. La Contra acostuma ser interessant.

Els diaris també els he llegit, entre joc i joc i queixalada, però les notícies d'avui no m'han acabat de fer el pes. Estic a l'espera de si el PSC s'acaba integrant al bàndol del PPC i C's, i tampoc cedirà el cens per a la consulta del 9 de novembre. Seria una llàstima, perquè jo encara hi confio. Encara penso que tornaran a mare.