Algú confia encara en l'ONU?

L'escrit de Nadia Ghulam que reprodueix el diari ARA, "A l'ONU se li escapa el món de les mans", ajuda a fer una reflexió sobre el món, en general, i d'aquesta institució que hauria de ser la garant de la pau i la justícia social al món. Un compromís de tots els països membres que cada vegada està més en dubte. Confiem en l'ONU?

Les guerres, que no s'aturen, són una demostració clara de la nostra incapacitat de compartir la vida en aquest planeta. Unes guerres que s'eternitzen en uns territoris molt castigats, i que van rebrotant arreu del món en detriment dels més febles i indefensos. 

En parlava l'altre dia quan considerava cínic el president Putin parlant de Palestina mentre el seu exèrcit continua matant civils a Ucraïna. I aquests països que tenen la capacitat de vetar qualsevol resolució, mai permetran la signatura d'acords que defensin els més castigats per l'odi i la venjança.

Resulta frustrant veure com disposem d'institucions que treballen per la pau i la millora del món, en tots els aspectes, i que hi ha l'absència de les principals potències, o bé aquestes poden evitar qualsevol sanció per incompliment dels acords acceptats per la majoria dels països del món. Aquesta frustració és la que posa en dubte l'eficàcia d'institucions com l'ONU. Què està fent per aturar la mortaldat a la Franja de Gaza? Què ha aconseguit en la guerra declarada per Rússia a Ucraïna? Què està fent per aturar la repressió contra les dones a l'Afganistan?

Hi ha evidència de la violació dels drets humans a molts països i l'ONU és incapaç de fer res per evitar-ho. Per què serveix una institució com aquesta si té les mans lligades i no pot resoldre tots els problemes que se succeeixen al món? Què podem esperar del treball, les discussions, les converses i les proclames que es fan a l'ONU?

Quan una institució creiem que no funciona només cal que fem l'anàlisi de què passaria si aquesta no existís. Si arribem a la conclusió que tot seguiria igual, sense resoldre els conflictes que ens dominen, hem de concloure que és molt millor tancar la paradeta i no viure d'il·lusions falses. Voldria pensar que l'ONU és necessària i que ens porta solucions, però cada vegada se'm fa més difícil confiar-hi. Algú em pot convèncer del contrari?

Ho podem fer junts

Deixeu-me que us digui d'entrada que no tinc la solució. No sé què hem de fer ni com, ni què és més sincer i honest, i al mateix temps més efectiu. Però sí que veig moviments i actituds que busquen més el ressò mediàtic, el posar-se una medalla, que no pas provocar una reflexió. Suposo que és una mica el que passa quan es convoca la gent a manifestar-se. De motius n'hi ha, tots ells legítims, però em preocupa l'endemà.

Aquests dies, amb tot el que està passant a Gaza i a Israel, són moltes les manifestacions de protesta i ràbia que s'organitzen, perquè la matança de civils és cruel i injustificada, sigui del bàndol que sigui. Probablement hi haurà gent que haurà obert els ulls arran de l'atac de Hamàs, sense tenir gaire present la realitat que es viu a Gaza o a Cisjordània des de fa anys, massa anys! El que està passant aquests dies, però, és molt fort.

Puc entendre la iniciativa de les convocatòries de manifestacions, però em fa por l'ús de les mateixes, i la seva data de caducitat que és totalment efímera. Penso en la situació de Catalunya, res a veure amb Palestina, i com ha derivat la convocatòria de l'onze de setembre després dels anys. No s'ha resolt res, i ens hem barallat entre nosaltres, segurament perquè les persones que havien de fer el pas, que ens havien de donar exemple, que havien de posar en pràctica tot allò que els demanava la gent, no han estat a l'alçada de les circumstàncies, i han sorgit les picabaralles entre els partits polítics per veure qui ho liderava, qui ho estava fent més bé que els altres.

No voldria pensar que una cosa semblant estigui passant a l'hora de convocar els vilatans a manifestar-se contra uns fets condemnables i sense cap tipus de justificació, com és el genocidi i la matança de civils. Competirem també per veure qui ho fa més bé? Qui es capaç de convocar més gent? És això el que pretenem, o bé volem sensibilitzar més la gent, si no ho està prou, davant de fets tan horrorosos com els que estan succeint aquests dies i al llarg dels anys a Gaza i Cisjordània?

No em demaneu la solució, però sí que convindria anar més junts, sense falsos protagonismes, atacant l'arrel del problema i exigint als nostres governants que intercedeixin perquè la justícia, el dret a una vida digna i el respecte a totes les creences, imperi de manera definitiva i sense excuses.

La guerra a Ucraïna continua

Feia dies que no llegia notícies de Ucraïna, no sé si degut a que tampoc estic tant atent a tot el que passa al món, en època d’estiu, o bé perquè ja ens hem acostumat tant a la guerra que ja res no ens impressiona, res és notícia. Avui, però, he vist la informació de l’atac a nous objectius civils, res militar, encara que els russos ho neguin. Ja no es tracta dels famosos efectes col·laterals, sinó que directament s’ataca als civils, probablement per sembrar la por i el desconcert. Per desanimar la gent. 

La crueltat de la guerra no té límits. Podies entendre que històricament hi havia unes víctimes, els soldats, que patien les conseqüències de les guerres, i els seus familiars ploraven la seva pèrdua. L’evolució de la guerra, i no és pas nou d’ara, ens ha portat a la destrucció i matança de les persones que no hi participen, i no és casualitat, sinó volgut.

No hi ha cap tipus de justificació per a la guerra i la destrucció. Tot el que es pot dir es pot rebatre fàcilment, però malgrat això les guerres continuen i en són moltes les que coincideixen ben entrat el segle XXI.

Nosaltres estem molt entretinguts amb tot el que passarà la setmana entrant quan s’haurà de constituir el nou Congrés de Diputats. No tenim la certesa de res, més enllà que l’actual presidenta no vol repetir, encara que tampoc tenia assegurada la cadira. I tot això passa mentre russos i ucraïnesos continuen en guerra, sense veure-hi un final proper. 

Ni els governs europeus ni les institucions internacionals són capaces d’aturar i fer servir el sentit comú. ¿Com es pot entendre un atac a un restaurant o a un edifici d’habitatges gens a prop de cap instal·lació militar que expliqués una falla en la direcció de l’obús?

Són les víctimes d’una guerra les que ens haurien de demanar responsabilitats. Als que han generat el conflicte i a qui no ha estat capaç de posar-hi remei. Ucraïna no és l’únic país que està patint la guerra. Etiòpia és un altre punt de conflicte, però tenim exemples de morts innecessàries i injustificades sense que s’hi hagi declarat la guerra, com pot ser Israel, que fa massa anys que duren. Fins quan haurem de patir aquesta xacra en algun punt o altre del planeta?

Molt em temo que la guerra forma part del nostre pa de cada dia, i que mentre hi hagi vida en aquest món no ens la traurem de sobre. És important que siguem conscients de la situació que pateixen molts pobles d’aquest món, i que siguem capaços d’aixecar la veu per reclamar un paper determinant als poders polítics i socials que hi poden fer alguna cosa per aturar la barbàrie i la manca de sensibilitat.

Notícies que no vols llegir

He arribat a casa i després de sopar una mica m'he posat a llegir les notícies del dia a Internet. He fet una lectura dels titulars i subtítols, com a molt, i m'han vingut moltes ganes de tancar l'ordinador i anar-me'n a dormir. Realment se'm fa difícil definir el sentiment que em genera, no sé si de rebuig, de ràbia, de desesperació... Com és possible que passi tot allò que llegeixo.

Et provoquen les notícies que arriben de Síria, de Colòmbia, d'Hongria, de Turquia, del Tribunal Constitucional, del Congrés de diputats, de Pamplona, del carrer Ferraz, de l'Audiència Nacional, de... 

Toca tombar l'acord del Parlament català sobre els toros? No es pot fer res perquè Rússia deixi de matar civils? Són tan inútils la Unió Europea i Nacions Unides? Per què beneïm dictadures encobertes? Quins interessos amagats hi ha?

Ahir vaig dir que el PSC faria un pas enrere. Si no ho he llegit malament, avui ja n'ha fet mig. Som així.

La guerra contra la població civil siriana

A Síria continua la guerra i les víctimes no són militars, sinó civils. Avui ja no es parla de danys col·laterals, perquè les civils han esdevingut l'objectiu, i el més greu és que l'exèrcit sirià els ataca de la manera més crua. I la societat occidental què hi diu? 

Els europeus només patim per l'entrada massiva d'immigrants, molts d'ells procedents de Síria, si aconsegueixen travessar el Mediterrani. Els ofegats se sumen a les víctimes de la guerra en terra ferma la qual cosa fa que el nombre de morts i desapareguts sigui esgarrifós.

Amb els anys i els grans descobriments hem aconseguit que les guerres s'adrecessin directament a la població civil. Les persones més indefenses són les que primer ho paguen amb la vida. Infants, gent gran que no tenen manera de defensar-se són l'objectiu de tot un exèrcit al servei d'un president que no para de destrossar el seu propi país, per defensar què?

Algú em pot dir què passa per la ment de Baixar al-Àssad? Quina capacitat té per posar ordre real al seu país? Hi ha algú que hi pugui fer res? 

Ahir La Vanguardia recordava la mort de Tyler Drumheller, que va ser agent nord-americà de la CIA, i que en un programa 60 minuts del 2006, parlant de la justificació de la invasió a l'Iraq, comentava que "cada vegada que els sento dir que va ser un error de la intel·ligència, se'm regira l'estómac".

L'exagent va ser molt bel·ligerant amb els seus superiors i es va fer un tip d'avisar que les armes de destrucció massiva no existien, però no li varen fer cas. No va interessar. La decisió estava presa. 

Drumheller va afirmar que "El problema és parlar de guerra contra el terrorisme. Això dóna a la gent la perspectiva que la pots guanyar. Una vegada capturem tots els membre d'Al-Qaida al món, n'hi haurà d'altres esperant". Això precisament és el que succeeix amb l'Estat Islàmic sembrant terror a diferents territoris del món.

Ara qui ho arregla tot plegat? Els occidentals varen iniciar la guerra i ara no hi ha qui ho pugui parar. De qui és la culpa? Quins són els grans perjudicats? Ho he dit abans: la població civil.