Decebuts d'allò que és públic

Avui llegia l'article de la Montserrat Tura al diari ARA, i també els comentaris dels lectors, i he pensat que fer públic els teus pensaments comporta un risc que probablement no valorem prou bé. La crítica fàcil, amb arguments que no s'aguanten per enlloc, o fins i tot sense arguments, poden tirar per terra un escrit que, sense que l'hagis de subscriure del tot, segur que hi ha algun pensament o idea que et fa reflexionar.

Entenc que una persona que ha tingut càrrecs públics serà sempre criticada per una part de la població, perquè no sempre encertes en les decisions, i sempre hi ha qui pensa diferent i t'ho rebat, amb més o menys gràcia. Valoro, doncs, la seva valentia i em quedo amb una frase del començament del darrer paràgraf: "La principal tasca dels que volen guanyar l'extrema dreta és recuperar el prestigi del que és públic...".

Ara no se'n parla tant, però tots hem sentit a dir allò del cordó sanitari, és a dir, bloquejar qualsevol mena d'acord amb partits d'extrema dreta, partits antisistema, partits que prediquen un discurs populista que queda molt bé, però que no aporten cap garantia que, arribats al poder, puguin resoldre els nostres problemes. No en parlem tant, però cada dia llegeixes comentaris i notícies referides a partits d'extrema dreta que van entrant al cap de més gent, i això espanta, si més no a aquelles persones que hem conegut la dictadura franquista, encara que fos a les acaballes.

Realment, la gent decebuda amb el funcionament de la cosa pública és la primera que s'apunta al discurs populista que promet solucions gratuïtes, com si tot fos bufar i fer ampolles. Segurament, els partits tradicionals no han fet prou per evitar situacions com les que vivim ara, amb greus problemes d'accés a l'habitatge, un servei de Rodalies molt deficient i greus problemes a l'ensenyament o la sanitat, per posar alguns exemples. 

Si no som capaços de recuperar la confiança dels ciutadans, els partits polítics d'extrema dreta tenen les de guanyar, però hem de tenir molt clar que ells no ens resoldran res. Aquí, cadascú ha d'aprendre la lliçó i actuar amb conseqüència. Potser encara hi som a temps, però no s'hi val a badar!

Hi ha ganes de resoldre les coses?

La primera pregunta que ens hem de fer és si hi ha ganes de resoldre les coses o prioritzem l'ego, i l'ambició personal o de grup. Dirigir un país no és fàcil. Encara que tinguis molta capacitat de lideratge i suport no tens tots els elements a la mà per aconseguir fer-ho del tot bé. Cal esforç, voluntat, dedicació i recursos. Aquests acostumen a ser escassos i cal prioritzar. Què és el més urgent? Què és el que arribarà a més gent? Què podem fer per aconseguir els objectius que ens hem proposat?

I per què ho dic tot això? Doncs resulta que a vegades sents segons quins comentaris que et sorprenen. Que un dirigent proposi anar tots d'acord per resoldre els greus problemes que ens afecten no hauria de ser un acudit espontani, sinó la norma. Resoldre les dificultats de trobar un habitatge digne per a moltes persones, no és un tema senzill a resoldre en una sola legislatura. Aconseguir posar ordre en el Departament d'Ensenyament, tampoc és cosa de quatre anys. I per això és tan important el consens de totes les forces polítiques.

No es tracta de saber si tens majoria absoluta o un pacte de govern per a quatre anys. Quan es tracta de temes de llarg recorregut, cal el màxim consens, perquè la vida dona moltes voltes i les dificultats per resoldre segons quins temes necessiten el treball conjunt de tothom, des de totes les perspectives, ideològiques i pragmàtiques. Perquè no tenim tots els coneixements ni tampoc tota la raó. 

El sistema polític que regeix el món occidental es basa en els partits polítics, els quals s'esforcen per agradar i obtenir el màxim nombre de vots per poder governar. És totalment lícit, però no podem oblidar que els grans temes de país, de poble, de barri, els hem de resoldre entre tots. Pensem el que pensem, perquè el món és divers i tots ens hi hem de sentir representats.

A veure si som capaços d'asseure'ns a una cadira, parlar i, sobretot, escoltar. Després les majories obraran, però que sigui sempre després d'un extens debat, sincer, sense protagonismes estèrils i amb ganes de millorar la vida de com més gent millor.

Marató de vagues del professorat

Aquesta setmana hi ha convocada una espècie de marató de vagues del professorat, dividit per territori i dates, acabant el divendres tots plegats. Els motius o reivindicacions han estat explicades a tots els mitjans de comunicació, però al meu entendre s'arrossega de fa massa temps. Quan les coses no acaben de funcionar i no hi ha diàleg es fa molt difícil la normalitat i llavors passa el que passa.

Dirigir un país no és fàcil. Qui digui el contrari o bé menteix o no ha intentat mai posar-se al davant d'un govern o ni tan sols d'una entitat o organització. També passa a la família. Dit això, però, no hi ha dubte que dialogant i asseient-se a la taula per exposar tots els dubtes i entrebancs es fa més fàcil i, si no s'acaba resolent tot, com a mínim es redueixen els problemes. 

La meva impressió, vist des de fora, és que el Departament d'Ensenyament, l'actual i els que l'han precedit, han escoltat poc les persones implicades directament i s'ha treballat massa des del despatx, desconeixent la realitat de les aules o, si ho coneixien, fent cas omís de les seves reivindicacions i necessitats.

El factor comparatiu també té el seu protagonisme i veure que a un col·lectiu, com pot ser el de Mossos d'Esquadra, se'ls fa més cas que no pas a un altre, el professorat, crea malestar i desconfiança, i no es veu tant com un problema de recursos, com de prioritats del govern. Davant d'això, s'ha d'assumir la responsabilitat i argumentar-ho.

No vull entrar en valorar si són justes o no les reivindicacions del professorat, ni la proposta que fa el govern. En tot cas m'ha estranyat molt que des d'Ensenyament es digui que s'ha pactat amb els sindicats, quan els participants tenen una representativitat minoritària en el sector, i que no vulguin continuar les converses amb els sindicats que tenen majoria entre el professorat. Crec que és un error que no pot ajudar gens a resoldre la situació. El diàleg és bàsic i no es pot menystenir. Diuen que parlant la gent s'entén. Que ningú cregui que asseure's en una taula és rebaixar-se i perdre el control. Tot el contrari!

La unanimitat ho bloqueja tot

Soc molt pessimista sobre el futur de la Unió Europea. He dit moltes vegades que l'entrada a Europa era per a molts de nosaltres un somni que es va fer realitat quan vàrem poder-nos treure de sobre la dictadura franquista. D'alguna manera ens va semblar que entràvem a la glòria i que es resoldrien tots els nostres mals, fruit de la repressió viscuda. 

Han passat els anys i cada vegada estem més desanimats amb el funcionament del nostre entorn europeu. Es va avançar en molts aspectes, però des de fa un temps ens trobem encallats i més aviat anem enrere. Tenim la sensació que som més febles i irrellevants. Hem viscut sota l'empara dels EUA i ens hem adormit. Ara que Trump ens gira l'esquena, ens ha enganxat amb els pixats al ventre.

Més d'una vegada he parlat de la unanimitat imposada a la Unió Europea per decidir com avançar en tots els temes que es debaten, i he deixat clar que ho considerava un destorb a l'hora d'aprovar resolucions que ens permetin sortir de l'atzucac. La unanimitat ho bloqueja tot. Amb l'ampliació dels estats membres ens hem trobat amb diferents sensibilitats i això fa impossible que tothom estigui d'acord amb tot.

Ens queixem de les majories absolutes i no parlem gaire de la unanimitat. Si les primeres posen traves al diàleg i l'enriquiment que suposa rebre inputs de diferents opinions, la unanimitat tampoc ajuda a l'hora de prendre decisions. Hi ha molt debat, això sí, però situat en un bucle infinit.

La solució exigeix eliminar la clàusula de la unanimitat i buscar la majoria, amb totes les reserves i proporcions que es considerin adients. Mentre tot s'hagi d'acordar unànimement no avançarem i més enviat anirem fent passes enrere. Totes les altres potències mundials ens passaran la mà per la cara. Ens creiem molt demòcrates, però no aconseguim resoldre res. 

El debat sobre la cessió de poder dels estats a la Unió és molt interessant i necessari, però mentre no ens deslliurem d'aquesta condició no ens en sortirem. És per això que deia al començament que els meus sentiments són poc optimistes i em preocupa quin serà el nostre futur.

Memoritzadors, Empollons i Intel·ligents

Aprofitant un fragment d'una entrevista a l'economista Xavier Sala i Martín on diferenciava tres tipus d'alumnes, voldria fer-hi els meus comentaris. L'entrevistat, professor universitari, distingeix els alumnes que memoritzen, dels rosegaapunts (ell en diu empollons) i els intel·ligents. Els primers són aquells que no aprenen, si no simplement memoritzen i, per tant, no els hi canviïs cap element, perquè no se'n sortiran. Els segons aprenen allò que diu el llibre de text, però només. Finalment, els intel·ligents són els que els hi poses una situació que no han vist mai, per tant, no han ni memoritzat ni empollat, i són capaços d'improvisar una solució.

És una entrevista que us recomano que recupereu perquè és interessant. Parla de la intel·ligència artificial i, precisament argumenta que la intel·ligència artificial no és intel·ligent. Són màquines dissenyades per dir textos els més semblants als que troben a Internet, però fàcilment diuen mentides i ho diuen de manera convincent, i per tant ens posa en alerta. Sala i Martín situa la intel·ligència artificial en el grup dels empollons.

Dit això, i gairebé no em queda espai, si fem una anàlisi de la situació política i també social dels nostres dies, t'adones que ens fa falta molta intel·ligència. Persones intel·ligents que sàpiguen resoldre els problemes i situacions que apareixen cada dia, sempre diferents i de manera sobtada.

Sempre he dit que una de les grans qualitats, i que demostra la intel·ligència d'una persona, és la capacitat de reaccionar bé davant d'un problema sobrevingut. Pots tenir molt coneixement de les coses. Haver vist molts exemples, i haver analitzat les solucions emprades, però si no ets intel·ligent, seguint el raonament del professor, no seràs capaç de resoldre allò que probablement no havies vist mai ni imaginat.

Ara, si voleu, fixeu-vos en els dirigents polítics que hi ha al món i feu l'exercici de col·locar-los en el model de persones rosegaapunts o els que memoritzen, o en el grup dels intel·ligents. Estic convençut que en aquest darrer grup n'hi trobareu ben pocs, i això és un problema si partim de la base que són aquests dirigents els que fan o haurien de fer avançar el món.

Ada Colau, la família de cap de setmana

Ni credibilitat ni vergonya és el que no té l'alcaldessa de Barcelona. No es pot estar tot el dia criticant els altres i demanant mesures de seguretat i paral·lelament incomplint allò que es reclama. Avui hem sabut que la família de l'alcaldessa ha sortit de cap de setmana. Precisament s'ha demanat als barcelonins i persones de l'Àrea metropolitana que no anessin a la segona residència, atesos els rebrots del coronavirus d'aquests darrers dies. Quin exemple dona l'alcaldessa?

No ens ha de venir de nou perquè ja estem acostumats a la incoherència de la senyora alcaldessa de Barcelona, però pensem que en aquest cas podia ser més curosa i respectar les normes que es demana que facin els altres. 

Avui llegia un article d'en Miquel Puig, a l'ARA, que parlava de la categoria dels polítics al nostre país, i t'adones que és cert que no tenim les persones adequades per liderar un país just i democràtic. L'article parlava de la poca atenció dels nostres governs per al benestar de la població. En què estan ocupats?

Tant a nivell municipal com l'autonòmic o l'estatal, ens trobem amb unes persones superades per les circumstàncies, sense pensar en els aprofitats i corruptes que de tant en tant es deixen veure. Jo no penso que la majoria ho siguin, sí que hi poden caure, però no és això el pitjor, sinó la seva incapacitat de resoldre problemes i com queden desbordats per la maquinària administrativa, pel funcionament de l'administració pública.

De totes maneres, i tornant a l'inici del post, és molt trist que els polítics no siguin capaços de donar exemple. Haurien d'entendre que la gent es fixa en ells, i que han de fer-ho més bé que la majoria. No poden esperar servir bé la població si no son capaços de complir amb les seves obligacions, i ser fidels amb allò que prediquen. Llavors passa que al cap dels anys t'adones que t'han enredat, i quedes decebut i poses a tots en el mateix sac.

Jordi Arasa condemnat pel cas 15-M

Per més que ens hi empenyem, no som tan diferents com alguns voldrien suposar. El conseller Buch, a qui se li ha demanat molts cops la dimissió i ha demostrat des del principi la seva incapacitat per estar al davant de la conselleria, també premia els torturadors. Tal com acostumen a fer els ministres de l'Interior, el conseller d'Interior també ascendeix i premia aquells que més destaquen en el mal tracte a les persones.

S'ha vist en el cas de l'inspector Jordi Arasa, que va destacar pels cops de porra als concentrats del 15-M, i que ara ha estat condemnat. Buch no n'encerta ni una!

Només d'entrada a la conselleria ja va crear problemes entre els policies. Va obrar sense tenir coneixement ni tenir en compte ningú. De seguida va haver de resoldre els conflictes que ell mateix havia provocat, i mai ha donat la talla com a conseller.

De fet, no hi ha grans consellers i conselleres, i la prova és quan es troben amb els primers problemes, que no saben com resoldre i es contradiuen. Tampoc és que el seu líder, el president, els doni gaire bon exemple. I així anem tirant des de fa molts mesos. Un govern que en una situació normalitzada havia de durar ben poc, les circumstàncies els ha permès mantenir-se, a base de perdre bous i esquelles.

El coronavirus ens comportarà entrebancs i aturades econòmiques importants, haver de començar de molt enrere, però el govern que tenim tampoc no ens hi ha ajudat gens. Estem vivint uns anys molt grisos de la història de Catalunya.

El defensor del poble avisa el PP

Acabo de llegir una notícia inaudita, tenint en compte les circumstàncies polítiques que estem vivint i l'actitud de totes les institucions espanyoles, fent costat al govern corrupte del PP. Segons he pogut veure, el Defensor del Poble 'avisa' que l'apujada del 0,25% de les pensions podria ser inconstitucional. Sí, ho juro!

Serà possible que el Defensor del Poble planti cara al PP? Doncs, això sembla. Esclar que qui ho haurà de decidir és el Tribunal Constitucional, i ja sabem de qui van a favor. Com acabarà? Potser no s'atreviran a resoldre-ho favorablement al PP, però ho poden encallar pels segles dels segles.

Com podem fer obrir els ulls a la gent que continuen votant PP malgrat les lleis i tota la política que posa en pràctica els sigui contrària? És molt trist, encara que puc entendre que, a nivell d'Espanya, tenen poques alternatives saludables. El PSOE fa de crossa, junt amb C's, del PP. Podemos ha resultat ser un bluf. Abans optaven entre dos partits que no els satisfeien, i ara ho fan entre quatre, però tampoc els fan cap gràcia.

Els temps tornen i aquest anar enrere, no només ens treu drets aconseguits, sinó que provoca moviments que ja havíem aparcat. Penso en La Crida. Els més joves no ho saben, a no ser que hagin estudiat la història recent del nostre país. La meva generació la va veure néixer i créixer, i va resultar positiu per fer-nos oblidar la foscor de la dictadura, en una negror que no podíem arribar a veure el final del pou. Estem millor, molt millor! Podíem haver-ho fet encara millor i no quedar-nos en aquest estadi de retorn als orígens. Tornarà a funcionar la Crida? Diuen que mai segones parts han estat bones. Ara, però qualsevol remei és benvingut. La qüestió és sortir d'aquest atzucac en què ens trobem.

Desprotegits dels incívics i petits delinqüents

La proximitat és un bon remei per a molts mals, però no n'hi ha prou. Vull dir que els problemes vistos de prop són més comprensibles, encara que no signifiqui que els puguem resoldre. No tot està en les nostres mans, com així els passa als governs locals.

Hi ha molts problemes de convivència per actes incívics i també delictius, que els nostres ajuntaments no tenen la solució. Això no vol dir que no s'hi pugui treballar, ni deixar d'intentar d'arribar fins al límit, lluny d'una simple mirada cap a l'altra banda. 

Avui sortia més d'una notícia a la premsa referida a situacions que podríem considerar d'impotència. Resulta que segons quines lleis són molt fàcils de canviar o promulgar, però n'hi ha d'altres que no es toquen per res del món. En civisme, concretament, hi ha molt camp per córrer en la millora del respecte dels drets de les persones que actuen correctament. Hi ha molts buits legals que permeten que els incívics, i també els petits delinqüents, se surtin amb la seva i provoquin molèsties i perills als seus veïns.

Aquesta setmana uns amics nostres ens han exposat el problema que pateixen des de fa uns mesos, i com se senten en veure que poden trigar mesos o fins i tot anys per resoldre un problema que és evident i que en són perjudicats des del primer dia. 

Crec que en el nostre país hi ha un excés de "garantisme" cap a les persones incíviques i petits delinqüents, reincidents, que provoca desprotecció jurídica i social de les víctimes de l'incivisme i la delinqüència.

La solució passa per un canvi de les lleis actuals, perquè ni policia ni regidors o regidores municipals no hi poden fer res. És per això que convindria que el poder legislatiu s'aproximés a la realitat ciutadana i s'adonés de quins són els problemes importants de la població, perquè els portés a redactar unes lleis que permetessin als jutges castigar els que delinqueixen i no deixar a l'estacada qui pateix els actes incívics.