El dret a fer-se ric

Com més hi penso més m'adono que tot allò que a la meva joventut considerava com els grans ideals a assolir, uns objectius plens d'obstacles atès el sistema política dominant al nostre país, avui han passat de moda. La societat no pensa el mateix ni prioritza els mateixos anhels, i això t'ajuda a acceptar que la vida en aquest món no sigui eterna. No ho podríem assimilar, ens feriríem.

Nosaltres crèiem que els diners no feia la felicitat, defensàvem el lema fes l'amor i no la guerra. M'ho ha recordat l'article d'Ignasi Aragay, avui al diari ARA. Un article que us aconsello llegir. I, com molt bé diu l'articulista, el nou paradigma és el dret a fer-se ric, i a exercir, sense escrúpols, el poder que això atorga. I ho podem veure no només en els exemples que esmenta, sinó també en casos més propers a nosaltres.

Jo també penso que en bona part en té la culpa l'esquerra moralista que no ha estat a l'altura i s'ha quedat en les paraules, sense anar a fons a transformar la societat, i ha permès que el pensament de l'extrema dreta, que predica una falsa llibertat, perquè només pensa en uns pocs, prengui les regnes del poder als diferents estats del món.

Aquest dilluns hi haurà el canvi de la presidència dels EUA, amb el retorn del senyor Trump, a qui agrada espantar la gent. Veurem si totes les amenaces es van complint. Tampoc és que la presidència de Biden hagi estat exemplar ni modèlica. Que ningú ho simplifiqui en una comparativa de bons i dolents. Quan l'extrema dreta es fa el poder no té tota la culpa. Si els actuals governs no són capaços de generar confiança ni resoldre els principals problemes de les persones, no poden aspirar a perpetuar-s'hi, i és fàcil que el discurs populista i enganyós, els substitueixi.

Reiteradament, en els meus escrits, he manifestat el meu convenciment de la necessitat de comptar amb governs forts, que puguin incidir en la societat per tal de regular allò que la lliure inèrcia no aconsegueix. Se n'ha de fer un bon ús, però, i sobretot no ens podem quedar en el discurs dialèctic. Calen obres i decisions al respecte. I aquí rau bona part de l'explicació de la transformació del món actual i el canvi de principis. 

Aprendre de l'experiència i les garrotades

Permeteu-me que parli de Clara Ponsatí i del frustrat intent d'entrar al Parlament de Catalunya amb una nova formació, Alhora. Em direu que és molt fàcil parlar-ne ara quan ja sabem els resultats, però... és que hi havia algú que creia que tindria èxit?

    Des del primer dia vaig estar convençut que el projecte de Ponsatí i Graupera seria un fracàs, i no és que em tingui per molt espavilat, sinó que tot hi apuntava. El que no he acabat d'entendre és que una persona intel·ligent com Ponsatí, no s'adonés de la situació i tirés endavant la idea de fer-se un lloc, barallant-se amb tothom, entre ells els fidels seguidors de Puigdemont i d'ella mateixa fins fa pocs mesos.

    La ciutadania és molt intel·ligent i sap què vota i per què ho fa, o per què es queda a casa. Portem massa anys de picabaralles entre els polítics que han de liderar el país, i això ja no s'aguanta. Ara molts diaris i opinadors prediquen que l'independentisme ha mort i que cal girar full. Jo no crec que l'independentisme hagi mort, sinó que hi ha un cansament general que ha fet aparcar tota l'empenta per aconseguir un objectiu al qual no s'hi ha renunciat, però que probablement ara no toca. L'independentisme ressorgirà, i ho farà més o menys bé en funció dels nous líders, de la seva capacitat d'aglutinar la gent i generar confiança.  És hora de canviar la tàctica i planificar el futur, sense oblidar el present, que el teníem una mica apartat. I en aquest futur hi serà tot, també la lluita per a la independència. 

    És per tot això que considero que els actuals dirigents polítics han de fer un pas al costat i seguir l'exemple del president Aragonès. Ho ha de fer el president Puigdemont, o el líder d'ERC Oriol Junqueras, i tot un seguit de polítics a qui hem d'agrair la feina feta, la dedicació del seu temps lliure, amb més o menys encert, i que deixin pas a altres persones que assumeixin la realitat, aprenguin dels errors passats i canalitzin les voluntats i ideals de la ciutadania. Que l'engresquin, amb arguments i realitats, i que no els defraudin.

    En el món de la política hi ha massa Messies. Persones que es creuen imprescindibles per aconseguir els grans objectius. Tots som útils, però mai imprescindibles. Tots hi hem de ser i col·laborar, reconeixent que no estem sols i que hi ha altres persones que potser ho poden fer millor que nosaltres. La decisió de Clara Ponsatí de crear un nou partit polític pot haver aigualit tot el reconeixement a molts anys de servei al país. És bo analitzar en fred la situació, i considerar que la feina s'ha de fer de la mà dels altres i no en contra de tothom.

Com ha canviat el PSC!

L’objectiu dels socialistes catalans, tal com ens presenta en Salvador Illa, d’acostar els catalans i la resta d’espanyols per a una bona entesa, estaria bé si no fos que la condició que posen, encara que no ho diguin explícitament, és que abaixem el cap i renunciem a tot. No només a ser independents, sinó als nostres drets lingüístics, a restituir el dèficit fiscal, a les inversions que ens corresponen, a defensar la nostra cultura i els nostres drets diferencials. Segons el PSC actual, només podem anar bé si ens resignem a ser uns catalans obedients i no aspirem a res. Si callem i diem Amén a tot. Quan ens queixem que portem dècades amb manca d'inversions estatals, ens diuen que practiquem un victimisme ridícul.

La diferència dels socialistes catalans actuals amb els que els han precedit és que ara posen per davant els interessos de partit als interessos de país, i ho fan en uns moments on el progressisme que s’espera d’un partit d’esquerres és totalment inoperant. És per això que el PSC d’avui no actua ni com a partit d’esquerres ni catalanista, amb la qual cosa potser s’hauria de canviar de nom. Varen perdre l'autonomia de partit polític respecte al PSOE, però ara han perdut els ideals i el sentit de país.

No és estrany, doncs, que tothom tingui assumit que el PSC fa fora Ciutadans, un projecte fracassat per no tenir cap més objectiu que fer mal a la cultura catalana, absorbint totes aquelles persones que, sense un sentiment de pertinença i estimació al país que els ha vist néixer o acollit, rebutgen les polítiques pròpies de l’esquerra. L'han convertit en un partit polític que no té res a veure amb els seus inicis, i han deixat orfes a molts socialistes convençuts. Aquesta tendència no és exclusiva, sinó força general, perquè estic segur que molts dels antics convergents s’ho aplicarien del tot.

Tot i que les eleccions municipals tenen un component diferencial respecte a unes eleccions autonòmiques o estatals, segur que la dinàmica actual tindrà els seus efectes el proper mes de maig, sobretot a les grans ciutats, on hi ha més desconeixement de les persones que es presenten a les llistes, si ho comparem amb els pobles on gairebé es coneix tothom.

Per tot això, malgrat creure en la importància de les persones, no podem oblidar quin partit hi ha al darrere, i tot el mal que s'ha ocasionat al país. El desori resultant d'un procés d'independència fallit no pot emmascarar una actitud repressora i antidemocràtica d'uns partits polítics que no han volgut respectar la voluntat d'un poble, ni tan sols permetre que es pogués expressar lliurement sobre el seu futur. 

La CUP diu no a Europa

Avui la CUP, en Assemblea, ha decidit no concórrer a les eleccions europees de l'any vinent. Ho argumenten perquè el seu projecte polític no té cabuda en les institucions europees, i que es volen concentrar en la seva tasca als ajuntaments. La decisió és respectable sobretot pel fet que ha estat decidit en assemblea i per tant ha obtingut la majoria dels seus vots.

Personalment no hi estic d'acord i hauria preferit que la CUP hagués optat per presentar-se a les eleccions, encara que no tingués opcions d'obtenir cap representació. No voldria pensar que és aquesta nul·la possibilitat la que ha empès a no presentar-s'hi. A mi m'agrada afrontar els reptes i defensar els meus ideals, encara que pensi que no hi tinc res a fer, ni m'agradi el marc on puc anar a defensar-los.

Entenc millor la seva posició sobre el Congrés i el Senat espanyols, que no l'opció europea. Si l'esquerra  hi renuncia, l'extrema dreta hi presenta totes les seves forces i el poc que es pot decidir des de les institucions europees anirà agafant un color molt fosc.

La CUP tampoc volia presentar-se a les eleccions al Parlament català i bé o ho va fer més endavant. En què havia canviat? Crec que les coses s'han de canviar des de dins, arremangats i amb els peus al mig del fangar i assumint responsabilitats. No ha estat així al Parlament des de que hi són?

Des dels ajuntaments es pot fer molt bona feina, molta més de la que s'acostuma a fer, però no podem oblidar els marcs on ens belluguem i la repercussió que tenen sobre nosaltres. Massa sovint ens escudem en què això o allò no és competència nostra. El que cal, doncs, és procurar que això o allò arribi ser de la nostra competència per canviar el que no ens agrada i millor l'actual funcionament.

C's, sou molt mala gent!!!

Parafrasejant l'expressió del foraster a TV3, però amb sentit invers, em refereixo als dirigents de C's, que intenten confondre els espanyols, també els catalans, com si fossin unes bones persones que ens volen salvar del mal i la injustícia, però realment el que fan és atacar l'estabilitat perquè creuen en aquella famosa frase que en castellà diu: "a rio revuelto ganancia de pescadores".

Es tracta de sembrar jull per fer-se amb el poder i forçar, de manera autoritària, allò que sempre han pretès: atacar la llengua i la cultura catalana.

Atacar la immersió lingüística i culpar els professors i escoles catalanes d'adoctrinament és injuriar, a propòsit, per introduir l'odi contra aquelles persones que fa anys estan fent una bona feina que es demostra amb els resultats. No es tracta d'un posicionament polític, el que fa C's, sinó d'una mentida greu de conseqüències imprevisibles.

Estic segur que dins la militància de C's hi ha bones persones. La generalització sempre és errònia i no es pot posar tothom en el mateix sac, però sí que és cert que la direcció del partit utilitza males arts per confondre la gent, insultar qui no pensa com ells i mentir descaradament. C's, que es va presentar dient que aniria contra qui corromp la política, no ha complert amb les seves promeses i és el primer de fer costat al PP, el partit més corrupte de la història.

Com que no estic parlant d'arguments, ideals o línies polítiques, sinó de mentides, enganys i prostitució de la política, no tinc cap recança en afirmar que C's són molt mala gent!

El bufó del regne ja no parla de llibertat d'expressió

El bufó del rei, que ara s'ha autoproclamat president de Tabàrnia, tindria un paper a jugar si es tractés d'una persona honesta, coherent i amb dos dits de front. Vàrem ser moltes les persones que ens manifestàrem exigint llibertat d'expressió, quan el franquisme va actuar contra els Joglars. M'imagino que no ho deu recordar. Sense haver de fer l'esforç de pensar en els polítics catalans presos a Madrid, es podria concentrar en el rapper condemnat a més de tres anys per la lletra de les seves cançons.

Si a Boadella li funcionés bé el cap s'adonaria que aquest noi que han condemnat per 'injuriar' el rei, ha estat víctima com ell, ara ja fa uns quants anys. Seria, doncs, l'ocasió per sortir a defensar-lo, però no ho farà.

Boadella fa molts anys que va fer un gir cap a la comoditat, va abraçar el poder de mans de la dreta més radical i casposa d'Espanya, per viure bé, sense problemes, encara que la seva consciència vulgues moure's i rondinar una mica. Ell no té consciència i se li en fot tot i tothom. Ell només pensa en la seva persona i renuncia als seus ideals si aquests li poden comportar algun problema.

Boadella no es va vendre al dimoni, sinó al PP d'Aznar i Rajoy, i acabarà els seus dies, Déu faci que trigui molt, rient-se de mig món, fent el paper que millor li escau, el paper de bufó del regne.

Per què el govern de Colau té manifestacions al carrer?

No sé si us heu plantejat mai la pregunta de per què un govern format per persones amb una llarga història al carrer reivindicant justícia i ser escoltades, es trobi amb manifestacions en contra. Sembla que només la dreta pot trobar-se amb reivindicacions de veïns i veïnes molestes en no ser escoltades ni tingudes en compte.

A l'esquerra se li suposa una experiència reivindicativa que l'ha de preparar per governar sense trobar-se amb trifulgues al carrer. Això, però, no és cert i trobaríem molts casos que ho corroborarien. Segur que recordem importants manifestacions i fins i tot vagues en governs socialistes.

Ara, que representaria que el govern municipal de Barcelona es troba més a l'esquerra dels socialistes, també passa. Per què?

Crec que a la ciutadania més disposada a sortir al carrer li resulta incomprensible i menys acceptable que un govern d'esquerres no els escolti ni procuri resoldre les seves demandes. Això faria que s'animessin més a sortir al carrer.

Per altra banda tinc la impressió que l'esquerra del nostre país actua més d'esquerra quan és a l'oposició que no pas quan governa. Deu ser que és més complicat mantenir els ideals quan tens responsabilitat de govern, però això és una cosa que caldria analitzar i tractar d'evitar. No pot ser que assolit el govern es claudiqui i es continuï fent política de dretes.

El cas concret de la superilla el desconec i per tant no puc entrar a valorar-ho, però en tot cas sembla que s'ha escoltat poc els veïns afectats i s'ha treballat massa des del despatx. No es pot acontentar tothom, però és molt important escoltar els veïns, no pas per mantenir la cadira del poder, sinó per pacificar el territori i fer més fàcil la vida de les persones.

La senyora Rosa Díez se supera cada dia

Us confesso que si una persona del món de la política em provoca nàusees és la senyora Rosa Díez. No és només que no combregui amb els seus ideals ni principis, sinó que la seva actitud i les seves declaracions les trobo abominables.

Tothom té el dret de canviar d'idees i passar-se d'un partit a un altre. Amb el temps tot experimenta canvis i aquests ens poden afectar i veure de diferent manera allò que abans havíem pensat i defensat. El que no penso que sigui coherent és criticar aquells que pensen tal com tu pensaves i actuaves abans. Si has fet el canvi, com a mínim has de tenir la capacitat i honestedat d'acceptar els altres que no l'hauran fet.

Avui la senyora Díez deia que si no fos perquè el nacionalisme basc els matava, el nacionalisme català seria pitjor. No sé si quan fa aquestes declaracions és realment conscient del que està dient. Si es tracta només d'una tàctica per guanyar adeptes, o bé s'ho creu realment. En aquest darrer cas s'hauria de plànyer.

Aquest cap de setmana no ha estat massa encertat el nou secretari general del PSOE amb les seves acusacions a Mas, i en aquest cas no estic d'acord amb Iceta, perquè sé que ell no pensa igual, però no ha fet res per fer-li entendre.

El cas, però de Rosa Díez és pitjor fins i tot que la senyora Sánchez-Camacho. Les seves paraules són fruit de la ira. Són unes declaracions d'impotència perquè sap que no ens pot enviar l'exèrcit, encara que per dins ho desitjaria. No suporta tot el que està passant a Catalunya, simplement perquè no accepta la possibilitat que una nació com la nostra pugui decidir si vol ser independent o no.

Però la senyora Díez no ens té el dit ficat a l'ull a partir dels darrers dos anys, sinó que li ve de lluny. Mai ha suportat el fet català i si fos per ella, aviat ens hauria suspès l'autonomia. La senyora Díez té molt poc de democràtica i massa bilis al cos. Amb personatges com aquests és normal que molts catalans desitgin ser independents.