Els pares dels nostres presos polítics

Llegint l'article d'avui de l'Albert Om he pensat en la relació pares i fills, no sempre fàcil, però que al final valoro positivament. Entenc molt bé què pot arribar a significar la mort d'un fill per a uns pares, però mai havia pensat en la situació d'uns pares amb el fill entre reixes, sobretot quan es té la certesa de la seva innocència.

Les reflexions de l'Albert en el seu escrit són interessants i commouen. Els que malauradament ja hem perdut els nostres pares no sentiríem el mateix si ens trobéssim en la pell dels nostres presos polítics que sí que els tenen a casa, resignats o no, però amb sofriment.

Ningú desitja el mal dels seus fills, i el dolor que puguin patir de ben segur que s'accentua, en part per l'edat, però sobretot perquè es tracta dels teus fills.

És cert, com diu l'Albert, que durant aquests mesos de captiveri hem parlat més de les parelles i dels fills dels nostres presos, però ben poc dels seus pares, i es mereixen que els tinguem presents cada vegada que recordem la injustícia que pateixen els nostres presos i exiliats.

Per un moment, mentre llegia l'article de l'Albert Om, he pensat en la Inés Arrimadas i m'he preguntat què estaria pensant si ho arribava a llegir. Es mantindria amb aquell cor dur que no s'immuta? Continuaria tranquil·lament amb l'odi que manifesta alegrement per la situació dels presos? Se'm fa difícil que hi pugui haver persones tan insensibles, que siguin incapaces de posar-se a la pell del que ho està passant malament. Sempre crec que estan dissimulant, perquè els toca jugar el paper de durs, però podria ser que estigués equivocat, i que hi hagués gent tan malvada. 

La corrupció escenificada

Fins i tot la teatralització del govern espanyol amb el fiscal com a protagonista és bo si serveix per descobrir els culpables del frau i la corrupció, i posar-los entre reixes. Malauradament massa sovint veiem escenificacions molt aparatoses que acaben en un no-res. Si només es busca el teatre i fer mal a l'altre sense cap indici o possibilitat de descobrir res de nou, llavors és un engany i no ho hauríem de permetre.

Ningú no es creu que al darrera dels partits polítics no hi hagi frau en el seu finançament. Ara, gairebé ningú no es creu que els partits polítics no tinguin alguna responsabilitat en accions de corrupció. No sé qui ho deia un dia d'aquests, afirmant que probablement a Catalunya no hi ha moltes persones que s'hagin corromput per un benefici particular, però sí que n'hi haurien molts que haurien treballat el benefici col·lectiu, el rèdit per al partit polític.

No sé si es pot considerar un corrupte millor que l'altre, perquè en el fons es busca el benefici propi, ja sigui amb diners a la butxaca, o bé enriquint el partit que d'alguna manera et beneficia si no és que se't recompensa.

Tothom té la mirada fixada en la CUP, i altres partits nous, per descobrir si la persecució que fan a la corrupció els manté lliures de pecat, i són molts els que els voldrien enganxar in fraganti. Probablement és per això que són tan reticents al pacte per evitar no quedar atrapats en casos de corrupció, o bé que els titllin de col·laboradors o socis de corruptes. La virtut, però està en actuar sense caure en el mal, més que no fer res per no caure-hi. En política, o bé ets un fracassat, o tard o d'hora portes la teva motxilla. El que cal, doncs, és portar-la amb dignitat.