Mentides, grans mentides i estadístiques

Aquesta frase del titular no me l'he inventat jo, sinó que me l'he apropiat per explicar com ens podem enganyar si només ens fixem en les dades que ens donen i no rasquem a fons. Ho he buscat per Internet i sembla que l'autor és un tal Benjamin Disraeli, polític i escriptor.

Avui llegíem a la premsa que l'atur a casa nostra ha baixat i s'ha situat una mica per sota del 8%. Recordem que la mitjana europea deu rondar al voltant del 5%, però és cert que l'anem reduint. També ens diuen que ha apujat la taxa ocupacional. Ambdues notícies són positives i seria bo que la tendència continués. De totes maneres, tal com ja he comentat darrerament, tenim un problema greu i és que els salaris són molt baixos i fa que la pobresa no sigui patrimoni dels aturats, sinó que moltes famílies treballadores se situen sota el seu llindar.

Avui és més fàcil trobar feina que no pas fa uns anys, però ens hem de preguntar a quin preu. La precarietat laboral ha anat en augment. Pots estar treballant les quaranta hores setmanals amb un sou que no et permet viure dignament. Els joves no es poden emancipar, i les persones grans tenen encara una pensió massa baixa, i això que les pensions s'han revalorat per sobre dels salaris.

Hi ha problemes que han esdevingut estructurals. Tenim uns sectors amb molta necessitat de mà d'obra, sense qualificar i, per tant, amb uns salaris molt baixos. L'hostaleria i el turisme, en són dos clars exponents, que atrauen immigració, provocant un creixement de la població activa, però amb poca capacitat econòmica, la qual cosa, a part de dificultar-los la vida, limita la despesa i condiciona la producció.

Amb tot això vull dir que no ens podem despistar amb unes xifres, que són positives, però que no van acompanyades d'una necessària reforma del sistema que millori la productivitat, augmenti els salaris i allunyi la sensació de moltes famílies que els polítics diuen que anem bé, quan hem de reduir la despesa perquè no arribem a finals de mes. 

Trobava a faltar els nostres pagesos

Feia dies que comentava, estranyat, que a diferència del que havia passat a Alemanya o França, els nostres pagesos no es mobilitzaven. Ja sé que els pagesos francesos són molt actius i han demostrat, al llarg de la història, ser uns experts en mobilitzacions i amb força radicalitat. Els pagesos catalans també han sortit al carrer quan ha calgut, però ara semblava que estaven molt callats, suportant tot el que els ve a sobre. Avui ja és un fet que la nostra pagesia surt a cridar l'atenció perquè tots plegats estiguem conscienciats de quina és la seva realitat, i per reclamar justícia davant de la pedregada que han de suportar.

    No descobreixo res de nou si dic que ser pagès avui dia és gairebé un acte d'heroïcitat. No és gens fàcil perquè ho tenen tot en contra. Començant pels fenòmens meteorològics, que tenen una incidència molt important en la seva producció agrària, ara amb la sequera, però quan plou en excés o apedrega també en reben les conseqüències. A això s'hi ha afegit el problema del porc senglar que és present a moltes contrades, destruint tot allò que han plantat, sense que es trobi gaires remeis.

    I si això no és suficient, podem sumar-hi tot el que depèn dels humans. La gran competència que pateixen per les lleis europees que sembla que s'acarnissin amb ells, amb una regulació severa i amb poc control a la competència que ve de fora. Amb una limitació de la producció que a vegades fa llençar la tovallola.

    Tampoc ho tenen fàcil per la socialització. El camp esclavitza i no permet una regulació horària com tenen altres sectors econòmics. Això ha passat tota la vida, però avui es fa més difícil de suportar, i per això el jovent en marxa, deixant el territori abandonat, però també la producció agrària, i aquesta la necessitem.

    Per tot plegat, i altres raons que els pagesos ens podrien explicar molt millor, és lògic que hi hagi mala maror entre la pagesia i que s'arribi a un punt que exploti i surtin al carrer. Les seves manifestacions no són fàcils d'organitzar i probablement provoquen afectacions a persones que no hi tenen cap culpa, però estem cansats de veure vagues, molt sovint sense tanta justificació, que han aconseguit alterar molt més la vida rutinària de la població.

    Governar no és fàcil, i el repartiment de competències entre els diferents nivells administratius encara ho complica més. Els nostres polítics han de vetllar pels interessos de tothom, i no poden oblidar-se d'un sector, la pagesia, que fa massa temps que rep batzegades. Ja no és qüestió d'intermediaris i de veure com augmenten els preus dels productes des de que surten del mas fins que arriben al mercat. Ara ja és qüestió d'eliminar aquella burocràcia innecessària, facilitar la feina del pagès, i millorar els seus beneficis. No ens podem permetre perdre un món tan essencial com aquest. No tractem les manifestacions d'aquests dies com una anècdota, sinó que hem de trobar la solució dels problemes.

El poder adquisitiu dels treballadors

Les declaracions d'avui del president del Foment, el senyor Josep Sánchez Llibre, sobre la necessitat d'apujar els salaris, perquè els treballadors no perdin poder adquisitiu, tenint en compte el fort augment de l'IPC, sorprenen, no pas perquè no tingui raó, sinó perquè es contradiu amb el que va manifestar pocs mesos enrere.

És evident que la forta inflació perjudica els treballadors, si aquests no veuen incrementat el seu salari, com passa amb pensionistes i treballadors públics. La reducció del poder adquisitiu, provoca alhora una disminució forçada de la despesa i en definitiva també afecta la producció del país.

No cal dir que els moviments econòmics desencadenen uns efectes que poden arribar a convertir-se en una bola que ho arrastra tot. Des de fa molts mesos, per no dir anys, els preus es mantenien força estables, i això ho experimentaven les persones que tenen algun tipus d'hipoteca variable. Ara, amb el fort increment dels darrers mesos del 2021, tot ha canviat i les famílies han de fer un reajustament de la seva economia. També les empreses.

Resistir-se a la pujada dels salaris no és bo per l'economia del país, però també és cert que cal pactar uns increments que no la desestabilitzin. Si només ens fixem en preus i salaris, podem arribar a un punt de no retorn, difícil per al país, que ja té una economia molt feble i poc productiva. S'ha de mirar tots els conceptes i regular també la productivitat. Aquí, Catalunya i Espanya, té una feina a fer important, si es volen mantenir més o menys competitives.

Hem de regular els increments salarials a pactar amb els sindicats, però no podem oblidar-nos del salari mínim, que no pot mantenir-se tan avall. Cada dia llegim escrits sobre la pobresa a casa nostra, i el nombre de famílies que tenen grans dificultats per subsistir. Això és un tema que ens implica a tots, com a membres d'una societat que necessita millorar, per aconseguir ser més justa socialment i econòmica.

Frenar la pujada del preu de l'electricitat

El consum d'electricitat no és un luxe, sinó una necessitat bàsica. En tot cas s'ha de vetllar pel mal ús, però s'ha de trobar la manera d'abaratir els costos que representen per a les famílies. Si de veritat creiem que tenim un govern progressista, hauria d'aplicar el màxim de mesures progressistes entre elles l'abaratiment de l'electricitat.

Avui el Consell de Ministres extraordinari ha acordat rebaixar l'IVA del 21 al 10%. No fa gaires dies va sortir publicada una comparativa del percentatge de l'impost a diferents països europeus, i el més car era l'espanyol. Aquesta mesura s'ha pres amb caràcter provisional, però espero que es prorrogui més enllà del 31 de desembre i quedi així fixada.

No pot ser que l'electricitat, que cada dia és més cara en el mercat, sigui una llosa tan pesant per a les famílies. S'ha de regular de manera que s'abarateixi el cost i ja està bé que ens ajudin a regular-ne el consum.

Fins no fa gaire temps, la producció d'electricitat amb plaques fotovoltaiques a les llars espanyoles era una dificultat sense sentit. Va ser una gran victòria que s'alliberessin els obstacles per instal·lar-les i que no es consideressin productors d'energia a l'hora de demanar la corresponent llicència. Ara caldria fer un altre pas.

L'excedent de producció energètica que reverteix a la xarxa elèctrica caldria que fos remunerada a un preu més raonable. Aquesta contribució de les famílies en la producció d'electricitat provenint del sol, hauria de ser valorada amb més empenta i incentivar les famílies a instal·lar les plaques. Ja és bo que els ajuntaments hi contribueixin amb la bonificació de l'IBI, però caldria un esforç per part de les companyies elèctriques per ajudar en la iniciativa i contribució de les famílies. 

Cap de setmana amb Camus i la creu de Canet

Ahir divendres vàrem assistir a l’estrena de l’obra “El malentès”, d’Albert Camus, a càrrec de Fènix Teatre sota la direcció d’en Jordi Pons. Com que hi haurà més representacions durant el cap de setmana, i probablement més enllà, us recomano que l’aneu a veure.

Diuen que el text d’una obra ho aguanta tot, però segons com i quan es diu pot semblar que estàs criticant els actors i la seva interpretació o la mateixa direcció, i no és això. Simplement penso que una obra ben escrita té moltes possibilitats d’agradar a l’auditori, després la direcció i interpretació que se’n faci acabaran d’arrodonir-ho.

L’obra d’ahir el vespre no té res a veure amb la darrera producció que ens va preparar Fènix Teatre. En aquella ocasió, l’obra “Un barret de palla d’Itàlia”, d’Eugène Labiche no s’aguantava i per més que s’hi esforcessin els actors, en vàrem sortir molt decebuts. Ahir vam recuperar el Jordi Pons de sempre, gràcies al text de Camus, el seu bon art i una bona interpretació dels dos personatges clau de l’obra: la Martha i la seva mare. Felicitats Jordi!

I aquest matí ens hem ajuntat al grup que, passant arran del castell de Santa Florentina, pujava a la creu de Canet. Ha estat una bona estirada de cames, per acabar presenciant una bona imatge del Maresme. L’AMPA de La Presentació ha organitzat la matinal que afavoreix el compartir el lleure entre escolars i els seus pares, un dissabte de finals de maig.

Algú exclamava “som uns privilegiats”, i he pensat que tenia molta raó. Ens trobem en una bella comarca del país on és possible viure-hi confortablement. Només caldria que totes les famílies tinguessin la mateixa sort, els mateixos drets i les mateixes oportunitats. Si construïm una república catalana ha de poder ser amb aquests objectius principals, si no és així, no val la pena tants esforços.