C's fa fora la socialdemocràcia del partit

En alguna ocasió he parlat en aquest bloc de la primera intervenció a Arenys de Mar del partit Ciudadanos. En aquells moments era tota una incògnita, encara que aviat vàrem poder observar que l'objectiu principal, per no dir l'únic en aquell moment, era atacar qualsevol moviment en defensa de la nació catalana. Era un partit espanyolista que naixia a Catalunya i que posteriorment s'ha expandit per les espanyes.

Una cosa que em va sorprendre varen ser les discussions, a la sala Josep M. Arnau del Calisay, entre aquelles persones del públic que es manifestaven d'esquerres i les que ho feien de dretes. No es posaven d'acord en si el nou partit era d'esquerres o de dretes. Uns venien desencantats del PSOE i d'altres havien votat sempre el PP.

Han passat els anys i jo he fet la meva interpretació, que no sempre han explicitat els militants i simpatitzants de C's fins ara. Jo sempre he pensat que es tractava d'un partit de dreta rància, amb un objectiu clar que era intentar contrarestar el creixement del catalanisme, ara independentisme.

Podia haver-hi militants i simpatitzants que anteriorment haguessin format part o votat el PSOE, però es tractaria d'aquelles persones que tant podrien estar en un lloc com en l'altre.

Actualment s'ha vist clar que el partit és de dretes i que actua com a tal, fins al punt que avui la premsa es feia ressò de la voluntat de Rivera d'arraconar els tics socialdemòcrates que poguessin subsistir a la formació, per renunciar-hi explícitament. És bo definir bé els posicionaments, un defecte que pateix actualment el PSOE, sobretot pel que fa a la resta d'Espanya.

L'essència de la socialdemocràcia

Pensava esperar a demà a parlar del PSOE, una vegada coneguem què faran els diputats del PSC al Congrés, a l'hora de votar el nomenament de Rajoy com a president del govern espanyol. El cas és, però que he llegit unes declaracions del senyor Ibarra, qui va ser president de la comunitat d'Extremadura, que m'han fet certa gràcia.

Ibarra parla de l'essència de la socialdemocràcia, que no permet que la militància voti, sinó només els seus representants. El PSOE no és un partit assembleari i per això les decisions les pren la direcció del partit. 

D'entrada no hi tinc res en contra, ja que cada partit polític s'organitza com vol. El problema està quan un no sap quin partit juguen, perquè canvien les normes a la mitja part. Com és que va ser la militància qui va escollir el líder socialista, i en canvi varen ser uns pocs que el varen defenestrar?

Segurament a l'expresident Ibarra ja no li va agradar el sistema que varen utilitzar per nomenar el secretari general del PSOE. Ell hauria preferit que hagués estat nomenat a dit, com tota la vida. Aquesta relació directa de la militància de base amb la cúpula del partit no li acaba d'agradar. Llavors que no s'estranyi que cada vegada hi hagi menys militants i menys vots socialistes. 

No cal ser assembleari per comptar amb la militància. El que sí cal és ser coherent i no canviar d'opinió quan ja s'han obtingut els vots defensant una altra cosa. Això no ho entén ningú, només els que viuen i han viscut de la política, alguns sense haver fet res més en tota la seva vida. És per això que hi ha tan poca confiança amb els polítics d'ofici.

Continuïtat en el PSC per arribar on?

Avui recomanaria la lectura de l'article de la sociòloga Marina Subirats al diari ARA, La llei de ferro de l'oligarquia, que fa referència al llibre 'Los partidos políticos', de Robert Michels. Sovint pensem i reflexionem sobre temes i actituds, però ens calen puntals de pensadors que ho han publicat, persones que són veritables referents del pensament, en aquest cas, del pensament polític.

Estic molt d'acord amb el raonament de Michels, i que comenta la Marina: "l'evolució interna dels partits polítics, fins i tot dels que han nascut com a partits revolucionaris, els porta a ser dominats per un grup dirigent reduït i un aparell intern que s'especialitzen i es professionalitzen agafant un caràcter funcionarial. Aquest grup es va allunyant, físicament, socialment i mentalment, de les seves bases i dels objectius d'aquestes, tendeix a perpetuar-se en la direcció i es va convertint en conservador, perquè els seus interessos particulars i l'ambient en què es mou el porta a mantenir la situació establerta, no a canviar-la".

A mesura que els dirigents socialistes del PSC es distanciaven de les bases, dels votants i simpatitzants, se'ls va començar acusar que es dedicaven més a temes de catalanitat que no pas de classe, i potser per això varen començar a sorgir tensions entre catalanistes i unionistes. Però probablement estàvem equivocats, i el que realment passava era que tots aquells anhels de justícia i de donar poder al poble es convertien en clams al desert i els dirigents renunciaven als principis de l'esquerra i la socialdemocràcia, fins al punt que en mesures econòmiques no trobàvem diferències entre un govern del PP i un del PSOE.

Núria Parlon, que no sé quin paper jugarà més enllà del seu municipi, es presentava a les primàries per canviar el PSC en contra de la postura de continuïtat i comoditat d'Iceta. Jo crec que cal un canvi, però es tracta d'un canvi profund, que no tinc clar que en aquests moments ningú de dins del partit hi estigui disposat. No és estrany, doncs, que la militància doni el suport a qui ha fet i desfet el que ha volgut dins del PSC des de fa molts anys.