Excés de tacticismes

Puc entendre que en el món de la política els partits que governen o aspiren a poder-ho fer, utilitzin diferents tàctiques per aconseguir guanyar adeptes esperant el moment de les eleccions. Si féssim un paral·lelisme amb el futbol veuríem que els bons equips estudien diferents tàctiques per aconseguir fer entrar la pilota a la porteria contrària més vegades que el seu adversari. La tàctica és important, però no ho és tot.

Sovint ens trobem que s'abusa del tacticisme fins al punt que ens avorreix o, el que encara és pitjor, ens decep i provoca desconfiança. La fiscalització que fa l'oposició a l'obra de govern pot utilitzar diferents tàctiques que li siguin favorables i aconseguir deixar en evidència el govern. Aquest també n'utilitzarà per confondre l'oposició i justificar la seva política de govern. El problema està quan tot plegat és un conjunt de tàctiques que només pretenen confondre l'altre i seguir governant, o bé embolicar la troca per intentar fer caure el govern, sense una alternativa clara i positiva que beneficiï la ciutadania.

Aquesta setmana hem tingut un exemple que, al meu entendre, és fruit d'un tacticisme equivocat i que no ha aconseguit millorar la situació ni resoldre res beneficiós per a la ciutadania. Em refereixo a la llei òmnibus que ha presentat el govern de l'estat al Congrés de Diputats i que ha estat rebutjada. Què pretenia el govern? Deixar en evidència els partits dretans davant la negativa d'aprovar l'augment de les pensions? 

És cert que molts ciutadans, entre ells molts pensionistes, s'han enfadat amb el vot del PP, Vox i Junts, però probablement no s'han adonat dels motius del vot contrari d'aquests partits polítics. Realment estan en desacord amb l'increment de l'import de les pensions, o el que no els agrada és tot el que el govern havia afegit al darrere per intentar colar-ho?

Crec que l'honestedat és molt important, també en política. Si vols aprovar un augment de les pensions, presenta-ho sense farciment i segur que ho aconseguiràs. Si pretens aprovar més coses, sigues valent i lluita-ho per aconseguir-ho. Llavors deixaràs realment en evidència els altres, no pas ara.

Atenció amb les rebaixes!

Aquests dies et trobes anuncis del Black Friday arreu. Aparadors de botigues, correus electrònics, als diaris i a la televisió... Avui, però, quan he anat a pagar la visita del dentista m'ha dit que ells no ho celebraven i m'ha fet pagar el preu de sempre, actualitat, evidentment.

També hem llegit que han sancionat unes quantes empreses per haver enganyat els seus clients l'any 2023. La trampa és apujar els preus abans de la campanya de rebaixes i llavors fer veure que et fan un descompte. I la gent, vinga a comprar... És tan fàcil! Ho pots fer des de la butaca de casa.

No acostumem a comparar preus. Confiem en els botiguers que ens venen la moto i tots contents i il·lusionats ens deixem ensarronar. No ho fan tots, però... Es controla prou? Diuen que sí que ho fan, però després, quan els enganxen, els sancionen amb uns imports que passa allò de sempre: els surt més a compte enganyar els clients i pagar la multa que no pas rebaixar el marge de benefici.

Ens hauríem d'acostumar d'elaborar una taula comparativa de preus al llarg del temps, si més no d'aquells productes que comprem sovint. Segur que ens sorprendria la variació dels preus. Al mateix temps caldria anotar els grams. S'ha dit prou vegades que hi ha empreses que redueixen el pes per mantenir el preu, o apujar-lo lleugerament. Una altra manera d'enredar-nos.

Hem de tenir en compte que en aquestes campanyes de rebaixa de preus, els establiments fan el seu agost. La venda dels seus productes representa un percentatge molt elevat de tota la venda anual. És per això que s'aboquen en la publicitat i, com que tothom s'hi apunta, ja no els cal invertir-hi gaire.

Cal, doncs, tenir en compte dues coses importants. La primera és analitzar bé si allò que comprarem ho necessitem realment o bé podríem passar sense. I després, comparem preus i fixem-nos si aquests estan rebaixats o ens ho fan creure i piquem com a babaus. 

Casal d'estiu per a tothom

Amb motiu de l'aprovació dels nous preus del casal municipal d'estiu d'Arenys de Mar, que encara s'ha de licitar, caldria analitzar la coherència en la presa de decisions i esbrinar si realment hi ha criteris preestablerts o bé s'improvisa constantment. La sensació és aquesta, la improvisació, però potser no és així, sinó que el govern municipal té una intencionalitat política que no sabem apreciar.

És evident que tot servei genera uns costos que s'han de cobrir, sigui a través dels usuaris o bonificat per l'administració pública i, per tant, assumint-ho tots a través dels nostres impostos. En el Ple d'aquesta setmana els grups municipals de l'oposició varen manifestar el seu desacord, sense conseqüències atesa la majoria absoluta del govern, per l'excessiu augment de preus. Si bé és cert que els preus estaven congelats des de fa anys, quan s'incrementen és bo tenir en compte què pot originar un augment exagerat.

Estem d'acord que els arenyencs ens mereixem un casal d'estiu de qualitat i no una simple guarderia, entesa com un contenidor de criatures. També és cert que a més serveis i activitats el cost per dur-ho a terme s'incrementa. En això no hi ha cap dubte ni discrepància. La qüestió està en si el cost d'aquest servei l'ha d'assumir totalment les famílies o bé pot entrar en el paquet de serveis sufragats en part per l'Ajuntament. 

Un altre element, que no s'ha tingut en compte, és la tarifació social, és a dir, pagar en funció dels ingressos familiars, facilitant que les famílies més vulnerables puguin accedir al servei, i no quedin al marge per problemes econòmics. L'aplicació de la tarifació social no és fàcil, i el control del bon ús, evitant picaresques, tampoc, però és un pas cap a la justícia social, que hauria de ser un primer objectiu de l'administració pública. 

I la comparativa amb altres serveis que presta l'administració també és un punt important a tenir en compte. I aquí és on podríem analitzar si la diferència en l'aplicació de la subvenció municipal en uns serveis i no en uns altres és premeditada o fruit de la casualitat, la improvisació o la manca de planificació. Molt temem que les coses s'estiguin fent a la babalà, sense ordre ni concert.

Salari mínim i IRPF

Ho vaig escriure no fa gaire. S'ha de legislar bé per evitar nyaps o resolucions que al final encara resultin perjudicats els que en principi n'haurien de sortir beneficiats. Ho vaig escriure arran del nyap i les rectificacions que varen haver de fer al Congrés de Diputats sobre la Llei d'Habitatge, i ara ens podem trobar en una situació que, volent millorar el salari mínim, l'increment obtingut pels beneficiats l'hagin de pagar, amb escreix, a l'hora de fer la declaració de la renda.

El govern ha decidit incrementar en 50 euros el salari mínim interprofessional, però no ha modificat l'import mínim per tributar per l'IRPF, per la qual cosa, i per primera vegada, els receptors del salari mínim hauran de tributar a Hisenda.

L'argument per defensar-ho és que cada vegada el salari mínim s'acosta més al salari mitjà, i per això ens posen tots al mateix sac. De la mateixa manera que en alguna ocasió ens hem pogut trobar que un petit augment salarial ens hagi mogut del tram de retencions on ens trobàvem i passem a cobrar menys, ara també podria ser que el resultat final els sigui contraproduent.

La meva impressió és que no s'estudien prou els efectes de les normes que es porten a aprovar. No sé si és improvisació o bé ineficàcia dels nostres legisladors, en aquest cas l'executiu espanyol. Si en fets tan palpables es cometen aquestes relliscades, llevat que això sigui el que realment es busqui, què no passarà en circumstàncies més complexes i menys transparents?

Els passos en fals generen desconfiança i llavors no ens ha d'estranyar la reacció de la gent, i que l'extrema dreta, que té un discurs populista i fals, guanyi adeptes i vots en les convocatòries electorals. 

Mesures econòmiques de primers d'any

Una de les notícies d'aquest inici de l'any és l'encariment dels productes de consum, alguns d'ells molt habituals i necessaris. També la repercussió que tindrà en la factura de la llum el fet que s'apliqui novament l'IVA del 21%. Ens havíem acostumat a uns preus energètics moderats i ara ens despertarem d'aquest somni.

Quan es bonifiquen els preus no penses que vindrà un dia que t'ho trauran, sobretot quan són productes de primera necessitat. En el cas de l'electricitat tot queda molt clar. Les factures reflecteixen bé els diferents conceptes i pots comprovar què estàs pagant i què t'estan abonant, però en altres casos la cosa no està tan clara i hi trobo a faltar més control. Em refereixo, per exemple, en el cas del pa, que ja n'he parlat en alguna altra ocasió. Un dia el govern va decidir treure l'IVA del pa, i els consumidors no vàrem notar cap diferència. En el moment que es va recuperar l'impost, llavors sí que es va notar l'augment del preu. Què vol dir això? Que la rebaixa de l'IVA va ser profitosa pels industrials, les fleques, i, per tant, poc profit en vàrem tenir els consumidors.

Molts dels problemes econòmics són deguts a una mala política governamental, amb un control nefast o nul sobre el funcionament del sistema. El problema el pateix el més feble, que té pocs recursos per poder protestar i beneficiar-se de les mesures fiscals que un govern fort i progressista ha de dictar per redistribuir la renda. 

I després està tot el tema dels sous. Per més que el govern actual estigui movent a l'alça el salari mínim interprofessional, el tenim tan avall que s'hauria d'incrementar ostensiblement per poder ser més justos i aconseguir que el poder adquisitiu de les famílies no s'estanqui o fins i tot vagi a la baixa. Caldria anar de pressa, perquè quan torni la dreta, això ja no ho tocaran. El mal que patim en aquest país és que l'esquerra, quan governa, és molt lenta en aplicar i legislar a favor de la gent amb menys recursos. 

Una de les mesures que s'aplicaran a partir d'avui és la limitació de l'augment del preu del lloguer dels habitatges, quan toca revisar el contracte. Caldria també que el govern trobés la manera de fer efectiva la seva promesa de construcció d'habitatges de preus assequibles i evitar que l'estoc d'habitatges protegits desaparegui, passant al mercat lliure. Un fet massa habitual i que condemna als més necessitats.

Lectura dels resultats

Tal com passa cada vegada, l'endemà de les eleccions toca fer una valoració dels resultats, i els partits polítics els primers. De cara a fora gairebé sempre són lloances i agraïments, per la capacitat de trobar la part positiva de les coses i amagar la crua realitat, que de ben segur va per dins. Així tenim que les declaracions dels portaveus acostumen a ser d'elogi als resultats, a l'eficàcia de la campanya i la feina feta. He volgut fixar-me en la cita electoral d'ahir diumenge al País Basc, i la valoració que m'imagino que fan per dins i per fora els partits polítics.

    Vox proclamarà que estan molt contents perquè malgrat la pressió que reben i que molts els voldrien fora del Parlament, han aconseguit mantenir-se a dins i poder continuar predicant el seu discurs en contra d'una majoria parlamentària caduca. Per dins haig d'entendre que no els agrada no haver aconseguit millorar els seus resultats, amb la intenció de demostrar que estan a l'alça i que a les properes eleccions, les europees, obtindran els seus fruits.

    Sumar, que aconsegueix entrar, ho vendrà com un gran èxit per les dificultats que han tingut després del seu trencament amb Podemos, que han desaparegut del marc parlamentari basc. Interiorment patiran el desencís de només haver aconseguit un escó dels sis de què disposava Podemos.

    El PP contentíssim perquè jugant fora de casa han augmentat el nombre d'escons. No els haurà agradat que els socialistes hagin augmentat la diferència, ja que volien que paguessin un preu ben alt per tot el que estan pactant a nivell estatal.

    Els socialistes bascos, al meu entendre, estaran satisfets de cara a fora i també interiorment. Després del que va passar a Galícia i els equilibris que Pedro Sánchez ha de fer per mantenir-se al govern, no es podien esperar la crescuda. Com a molt podien aspirar a mantenir-se igual.

    Bildu està eufòric per uns resultats històrics, i això és el que explicaran a tothom. Per dins segur que els hauria agradat avançar el PNB, i això els produeix un cert disgust que intentaran dissimular en tot moment.

    El PNB ha guanyat i això és el que ens fan saber. Una gran alegria que per dins perd pistonada perquè és l'inici d'una davallada. Bildu els fa por, i saben que hauran de treballar molt per evitar que a la propera ocasió perdin el lideratge que sempre han mantingut.

    I a diferència del que acostuma a passar a casa nostra, allà el sondeig a peu d'urna sembla que va funcionar i l'encert gairebé va ser total. A veure si dels resultats d'ahir els catalans n'aprenem alguna cosa!

Com dissimular la pujada de preus

Avui he recordat la mare quan ens parlava d'en Quico, que ens venia la llenya a Cantonigròs, perquè preguntant-li sobre el preu d'aquell any, sempre deia que ell no variava el preu, el mantenia, tot i que, això sí, en reduïa la quantitat. 

A Planta Baixa, de TV3, han parlat de diferents marques de productes alimentaris que han adoptat la mesura per combatre la inflació, tot mantenint el preu, però disminuint la quantitat del producte. Parlaven de pasta, de iogurts, cacau en pols... I comentaven que era una mesura legal, encara que discutible.

Aquests dies ho veiem arreu, que els preus s'han disparat. Tothom es queixa que en cosa de pocs dies els productes s'han encarit d'una manera bàrbara, i això es nota a les butxaques. Estic convençut que l'increment de les primers matèries té una repercussió sobre els productes finals, però els meus dubtes són si tots els productes han experimentat aquest increment de costos com per accelerar l'augment de preus.

Tinc la impressió que moltes productors han aprofitat l'avinentesa per augmentar els preus i d'aquesta manera tenir un increment de beneficis. Entenc que això és molt difícil de comprovar, i que al final tothom acaba pagant allò que se'ns demana sense entrar en polèmica. Alguna cosa caldria que hi fes l'administració pública per evitar que aquesta pràctica vagi en augment i l'increment de preus no tingui aturador.

Ahir, una veïna de casa ens comentava que la culpa era nostra. Ens deia que si anaves al supermercat t'adonaves que hi faltava de tot. Que la gent comprava i acaparava, al marge del preu, i per això els venedors i productors s'animaven a apujar el preu en veure que els clients no ho deixaven de comprar.

Sigui com sigui, ens trobem en un període d'inflació, que té repercussió en tot, menys en els salaris i les pensions. Si la cosa dura gaire, veurem com el nostre poder adquisitiu ha disminuït sensiblement, i potser ens haurem de plantejar si canviem el nostre ritme de compra, i reduïm el consum que puguem considerar superflu. En situacions com l'actual no es bo que hi hagi reducció de despesa, però pot arribar un moment que no hi hagi cap més possibilitat.

Any nou, preus nous

Una de les coses típiques del primer dia de l'any són els increments de preus en autopistes i transport públic. Ho veníem patint des de fa molts anys. Enguany, però ha coincidit amb la desaparició de la majoria de peatges a Catalunya, la qual cosa ha fet que molts de nosaltres no haguem d'experimentar aquesta crescuda anual, que s'hi afegeix el fet que enguany tampoc no hauran apujat els preus del transport. Sí que hi ha un augment del preu de les autopistes que encara tenen aplicat un peatge, però que estan molt localitzades i no tenen els efectes generals com fins ara.

Aquesta notícia, que podria ser motiu d'alegria i esperança per a molts, queda del tot superada pel fort increment de l'electricitat, que hem anat patint durant els darrers mesos de l'any, i que tot fa pensar que continuarà en els propers. La llum no és un bé que en puguem prescindir, i això fa que la despesa mensual de la totalitat dels contribuents es vegi afectada per aquest fort augment.

A casa, encara sense gaires mesos de referència, sí que hem pogut observar un estalvi important en el cost mensual de l'electricitat, gràcies a haver instal·lat plaques fotovoltaiques que generen electricitat que revertim a la xarxa general. La localització de casa nostra no és la millor, atès els pisos alts que tenim pels costats, però malgrat això ho notem a la factura de cada mes.

És per això que animo tothom a instal·lar plaques fotovoltaiques, amb una inversió que a la llarga pot sortir a compte, sobretot si l'administració pública, Ajuntament i Generalitat, hi col·laboren amb una subvenció. És una manera d'incrementar la captació energètica renovable, l'estalvi familiar, i la millora ecològica del nostre sistema.

Arrimadas confia en què l'augment de la participació se l'emporti ella

Deixo per a demà parlar dels resultats electorals d'avui. Ara, quan encara falten gairebé dues hores perquè es tanquin els col·legis, el que està passant és que hi ha un increment important de la participació que se situaria en cinc punts per sobre de les eleccions de 2015, que ja varen batre el rècord en unes eleccions autonòmiques.

Sempre havíem dit que hi havia un conjunt important de catalans que no es mobilitzaven en les eleccions al Parlament català, però que sí ho feien en les generals. Unes persones que donaven per fet que les autonòmiques tenien menys importància. Unes persones que el fet nacional català no els deia res i no es molestaven per anar a votar. Ara això hauria canviat.

Si es confirma aquest increment de la participació podrem dir que algú ha estat capaç de motivar els electors, fer-los creure que el seu vot era important per al futur de Catalunya, ja sigui per avançar en el sobiranisme, com per frenar qualsevol idea de trencament amb Espanya.

Tot faria pensar, doncs, que un augment de la participació implicarà un augment del vot no sobiranista, aquells que creuen que, per sobre de tot, són espanyols, i circumstancialment catalans, sense que això els aporti cap valor afegit, sinó tot el contrari.

Veurem en què queda tot plegat, però estic segur que en aquests moments, Arrimadas s'està fregant les mans, amb l'esperança de resultar la força guanyadora, encara que no puguin sumar majoria absoluta amb PSC i PP. Només poder dir que C's ha guanyat a Catalunya ja seria una importantíssima victòria, i una excusa per acusar qui no la fes presidenta. Caldrà veure també què passa amb el PSC.

El sou de l'alcalde de Girona

Diuen que el president Tarradellas una vegada va dir que el que no es podia fer en política era el ridícul. Aquesta situació és probablement la que ha viscut Albert Ballesta, des de que s'ha fet càrrec de l'alcaldia de Girona.

En el tema dels sous dels polítics hi ha molta demagògia i la crítica no sempre és encertada. Jo sempre he pensat que els polítics han d'estar ben pagats, però amb transparència total, sense afegitons ocults. Normalment els sous fixats són baixos i fins i tot, en alguns casos, perillosament baixos. 

És per això que no pretenc criticar el sou de l'alcalde de Girona, sinó en tot cas la manera de treballar el seu augment. Ballesta ha entrat amb mal peu a l'alcaldia per fer malament les coses. La manera com hi ha accedit, l'error en el jurament i ara amb el frustrat augment del sou, li suposen una càrrega que haurà de suportar durant tot el seu mandat.

En política no s'acostuma a jugar net i les enveges són cruels i persistents. El diàleg acostuma a substituir-se per la crítica i fins i tot el descrèdit i la infàmia. Això, que no és agradable, s'ha de conèixer i obliga a actuar més escrupolosament i amb intel·ligència. L'alcalde de Girona sembla ser que no ha estat encertat en les formes i caldrà que realitzi un curs accelerat, sinó vol viure un calvari difícil de suportar.