Tants caps, tants barrets!

Amb el caos de Rodalies ens hem adonat que amb tantes ganes d'informar bé, al final ens desinformen. Tots hi fiquen el nas: Adif, Renfe, el Ministeri, la Generalitat. Saben que s'ha estat fent malament la feina i volen posar-hi remei. Improvisen amb ganes d'acontentar la gent, però els hi surt al revés, i un per l'altre, la casa sense escombrar.

Demà es restableix el servei. Ai, no!, resulta que no tenim maquinistes! Ara hi ha una nova esllavissada! Ens ha caigut el sistema! I van succeint esdeveniments que només fan que perjudicar els soferts usuaris del tren, que malgrat estar acostumats als retards i cancel·lacions, no ho acaben d'entendre i, mesells, es presenten a l'andana amb la confiança que avui potser sí que passarà el tren.

Hi ha qui demana la dimissió del ministre, i també de la consellera. Per què no tot el govern? I si ens fan cas, aconseguirem que els trens funcionin? No és també culpa dels responsables d'Adif i Renfe? Què passa amb aquestes empreses estatals que no ofereixen un servei digne als ciutadans? Ja poden anar passant ministres i conselleres, dels partits polítics que sigui. També poden anar canviant els directors generals d'aquestes empreses... tot seguirà igual.

Ahir demanava que fóssim positius. Potser és molt demanar amb el que està caient, però també és cert que amb males cares i esvalotats tampoc no resoldrem els problemes. Seria bo que els responsables polítics es prenguessin més seriosament la comunicació i la informació. Amb tot el que s'ha avançat en aquest camp és una llàstima que una vegada rere l'altra hàgim de queixar-nos que no rebem la informació necessària per poder encarar les situacions, a temps, i correctament.

Aconseguir que els trens vagin a l'hora i, sobretot, que funcionin amb una certa normalitat avui per a demà és una utopia i ja hem dit que fa massa anys que no inverteixen a la infraestructura, però informar degudament de tot el que passa i com es pensa resoldre, sí que s'hi haurien d'escarrassar una mica més i no deixar-nos abandonat de la mà de Déu. Potser els actuals dirigents no tenen la culpa de tot el que passa a les vies, però sí que són responsables de la informació que donen i de com ho comuniquen. Que no busquin excuses de mal pagador!

L'augment de població té aturador?

Les darreres xifres que situen en vuit milions d'habitants a Catalunya ha posat els crits al cel. Tenim la capacitat per anar absorbint més població al nostre territori?, la pregunta té la seva cosa i la resposta no és senzilla.

El creixement vegetatiu que es calcula tenint en compte les defuncions i els naixements és negatiu des de fa molt temps. Per contra, el creixement migratori, tenint en compte el nombre d'emigrants i immigrants és positiu i va en augment. La suma dels dos càlculs ens dona un augment important de la població a Catalunya amb tot el que això representa, pel que fa a recursos, infraestructura i serveis.

Deixant de banda els discursos racistes i xenòfobs, aconseguir l'equilibri no és fàcil i les lleis que ens regeixen no han estat les més encertades per facilitar la inserció de la nova població al nostre sistema, laboralment i en temes d'habitatge, bàsicament. 

Els municipis, que al final són els que acaben rebent els problemes de la mala gestió i que tenen recursos escassos, com comentava ahir mateix, es queixen que no se'ls té en compte i això provoca que a vegades llegeixis segons quines declaracions de responsables municipals que grinyolen una mica i cal posar en context i separar el gra de la palla.

Avui llegia com un alcalde qüestionava l'obligatorietat d'empadronar tothom. Formar part del Padró municipal et dona dret a l'atenció sanitària i educacional, com a dos dels serveis bàsics del nostre sistema. Negar l'empadronament té conseqüències negatives que no podem discutir alegrament. 

Si tenim molt clar que en un equipament, d'acord amb els metres quadrats i els serveis que pot prestar té un límit d'aforament, és lògic que un alcalde, coneixent les característiques i serveis que pot oferir al seu municipi, tingui interès a mesurar bé quins són els límits de població que pot absorbir i es preocupi quan aquests límits se superen exponencialment. Però no podem oblidar-nos de què significa estar fora del Padró. No es poden denegar serveis bàsics.

És per això que l'administració de l'Estat, l'autonòmica i la local han de treballar plegats per evitar deixar persones al marge de la societat i trobar la manera que totes tinguin l'oportunitat de viure dignament i amb tots els seus drets assegurats.

Com em passava ahir, se m'ha acabat l'espai per tractar un tema tan transcendent i que caldria debatre seriosament, amb la presa de decisions que fa massa temps que queden en un calaix perdut.

Eixos orbital i transversal

Lligat amb el comentari d'ahir, on remarcava la importància de disposar d'un bon transport públic, sobretot si es vol convèncer a la ciutadania que deixi de moure's amb el vehicle privat, avui llegia la proposta estratègica de la consellera Sílvia Paneque, per transformar la xarxa ferroviària de Catalunya. No s'inventen res, sinó que recuperen idees que hem escoltat moltes vegades, però que han acabat en això, amb idees sense posar fil a l'agulla.

Sempre ens queixem de l'Espanya radial, en què tot ha de passar per Madrid, com si a Catalunya no funcionés de la mateixa manera. La nostra xarxa viària i la ferroviària són també radials, amb l'única excepció de l'eix transversal, que té pocs anys d'història, però que va representar un canvi de mentalitat important.

Avui es fa difícil, per no dir impossible, desplaçar-te en tren sense haver de passar per Barcelona, i en aquesta estratègia de la consellera, torna a sortir l'eix orbital, que hauria d'unir Mataró amb Vilanova i la Geltrú, o bé l'eix transversal que uneixi Girona amb Lleida, com ja passa per carretera.

L'actual govern de la Generalitat sembla decidit a posar en marxa projectes encallats des de fa dècades. Voldria pensar que no es quedarà en una pluja d'intencions, com ha passat fins ara, sense que es materialitzi res. Planificar és important i hi ha governs, autonòmics o municipals, que no hi tenen gaire pràctica. Tot i això, no ens podem quedar en el paper i cal posar en marxa els projectes. No és fàcil, però ja està bé d'anar marejant la perdiu.

Tenim prou experiència en l'execució d'obres d'infraestructura que s'eternitzen. Ens agradaria que quan hi ha una idea, aquesta es portés a terme ràpidament i en poguéssim gaudir de pressa. Això no passa, i t'adones que la doble via de la línia R3 és encara una reivindicació, després de cinquanta anys. I ara, que ja s'hi està treballant, et parlen de la finalització de l'obra a molts anys vista. Això fa que no ens puguem encantar planificant, sabent que tot és tan lent.

Digueu-me desconfiat, però fins que no vegi les màquines al carrer, no em creuré gaires coses, i tenint ja una edat, tinc més pressa que mai.

I encara Rodalies

Avui el nostre Parlament parla de Rodalies. Si tots els esforços per tractar el tema s'haguessin destinat en invertir per millorar la infraestructura i donar bon servei, no estaríem perdent el temps i el podríem dedicar a altres temes també importants. El transport públic ho és d'important i no ha tingut el tracte que es mereixia. Algú pensarà que per desinterès, o potser per incapacitat per liderar un projecte polític de país. 

Els governs successius de la Generalitat ha tingut l'excusa de les competències. És cert que no som lliures i tenim una dependència econòmica i també política de la resta d'Espanya, que mai ens ha correspost com calia, tot i la nostra aportació al finançament de la resta de comunitats. Però la ciutadania no vol més excuses. Cal afrontar la realitat i encarar-se a l'Estat per aconseguir el que és just.

Segurament que ens hauríem d'autoculpar de no haver estat prou exigents. Fa mandra! A casa hi estem molt bé i sortir al carrer a aturar els trens no agrada a gairebé ningú. Els nostres governants, però, tenen altres maneres de plantar cara, que tampoc els ve de gust, però tenen tot el país al darrere. A què esperen?

No he seguit el debat del Parlament. Ja llegiré el resum que en farà la premsa. I no l'he seguit com tampoc no vaig seguir la Comissió parlamentària per sentir les altes representants del PP negar l'Operació Catalunya. N'estem farts de sentir mentides. Tot és un engany i no passa res.

El president Illa s'ha compromès a resoldre d'una vegada els greus problemes de Rodalies, amb el suport del president del govern espanyol. Prenguem-ne nota i ho analitzarem d'aquí a uns mesos, o potser anys. Ho dic perquè no és la primera vegada que ens diuen que s'hi posen, que hi dedicaran no sé quants diners i aquests no arriben.

Perquè amb nosaltres s'hi atreveix tothom. S'hi atreveixen els jutges, els polítics, els sindicats, la policia... Qualsevol intent de pacte de cessió de competències és boicotejat per algú o altre, i nosaltres ens limitem a protestar amb veu baixa, acotant el cap. El nostre mal no té remei. Marxarem d'aquest món sense haver avançat en res.

Sisplau, negocieu bé!

Si fa uns dies demanava que es legislés bé, avui la meva petició és que es negociï millor. És clar que les millores i l'assumpció de noves competències passa per la negociació. En principi ningú no es vol desprendre de res i, si això passa, és fruit de negociacions que acostumen a venir condicionades per la necessitat d'aconseguir el suport polític per governar.

Parlar de Rodalies és una mica la cançó de l'enfadós. Quants anys fa que sentim a parlar del traspàs de les competències del transport ferroviari al govern català? I quants problemes no ens generen, pràcticament diàriament, les incidències del tren que ens porta a treballar o estudiar?

Aquests dies hem llegit que l'inici del traspàs està previst per a començaments de l'any vinent, i que fins llavors s'elaboraran tots els treballs necessaris perquè la Generalitat ho pugui rebre i posar-ho en marxa sense problemes. Els més mal pensats creuen que la llufa se l'endurà el govern català, qui rebrà totes les crítiques a partir del mateix u de gener. La manca d'inversió a la infraestructura no quedarà resolta en un any de negociacions. Es podrà millorar la gestió, però la situació en què es troba la xarxa no ens mereix gaire confiança.

Per tot això, serà important que quedi tot escrit i es resolgui tot allò que cal preveure abans no sigui efectiu el traspàs. Segur que des de la proximitat es podrà gestionar molt millor. Les queixes, si les tens al costat, fan més efecte que si venen de molt lluny. Quant als diners necessaris per invertir en les millores imprescindibles per a un bon servei, caldrà que arribin sota el braç dels negociadors governamentals. Si els hem de posar només nosaltres, haurem fet el negoci d'en Robert amb les cabres!

El fet està que els negociadors són del mateix color, i mai acabes de veure si prima el partit polític o el país. Ja sé que no hauríem de pensar malament, però de moment, pel que estem veient, amb bones paraules anem cedint en tot allò que en algun moment ens havíem mostrat molt forts. És evident que deixar en mans del PSC el govern de la Generalitat i, sobretot, regalant la presidència a Salvador Illa, no era qualsevol cosa. Caldrà seguir-ho de ben a prop, començant pels que li varen obrir la porta.

El nou accés a la ciutat de Barcelona

Coincideixo amb l'escrit de l'Antoni Bassas al diari ARA, quan es pregunta si les retencions que anuncia l'equip de govern municipal barceloní, una vegada inaugurat el túnel d'accés a la ciutat per sota de la plaça de les Glòries, són de caràcter temporal o estructural.

Quan vaig llegir l'avís del govern municipal sobre els problemes que hi hauria aquest primer dilluns d'obertura del túnel no m'ho acabava de creure. La idea que en vaig treure és que no es tracta d'unes retencions provocades per la novetat, sinó pel nou disseny. Unes retencions que hauran vingut per quedar-se. Si és així, no cal dir que el resultat és pèssim, i caldria denunciar els responsables municipals per haver malgastat tants diners en unes obres que seran perjudicials per a la població.

La solució que donen per evitar les restriccions és absurda. Demanar que la gent utilitzi el transport públic està molt bé, però cal millorar-lo i fer-lo més efectiu. Si el transport públic continua malament com fins ara, no es pot demanar a la gent que l'utilitzi, i encara menys posar-ho d'excusa per evitar unes retencions de mobilitat amb la inauguració d'unes obres tan costoses.

Antoni Bassas és prou moderat en la seva reflexió, i s'ha d'entendre que formula una pregunta retòrica. Ell prou veu que és un nyap, i que només mereix una denúncia per com s'ha dissenyat la solució a l'entrada de vehicles a la ciutat.

El gran problema dels nostres representants polítics és la mediocritat de la majoria d'ells, i el fet que treballant amb els diners dels altres no es prenen prou mesures per aconseguir eficàcia i eficiència en l'obra pública. Quan inverteixes uns diners és per millorar resultats. Si el que aconsegueixes és per anar a pitjor, això és un fracàs i una mala inversió. Si ho fas amb diner públic caldria demanar-ne responsabilitats. Hi ha prou problemes financers com per permetre una mala inversió com aquesta.

Aquest cap de setmana el diari ARA també ens explicava els diners invertits en la famosa línia 9 del metro de Barcelona, i tota la maquinària i infraestructura que no ha servit de res i que s'haurà de llençar o reconstruir. No és lògic que passi tot això a l'administració i ningú doni la cara per la seva ineptitud. No és estrany que els nostres polítics rebin tanta crítica. Crec que en moltes ocasions s'ho mereixen de sobres.

Desincentivar el vehicle privat

Arran de la supressió dels peatges a la majoria d'autopistes catalanes, el govern municipal de Barcelona demana a la Generalitat i a l'Estat que busquin la manera de fer pagar l'ús de les autopistes per desincentivar l'ús del cotxe privat en benefici del transport públic. D'entrada trobo encertada la proposta sempre i quan l'alternativa sigui raonable. Si hi ha una bona infraestructura de transport públic, podem buscar la manera perquè la gent la utilitzi i deixi el cotxe a casa.

El problema que tenim és que la xarxa de transport públic a casa nostra té molt que desitjar i no resulta una alternativa satisfactòria per molts motius. Fins i tot en un àrea metropolitana com la de Barcelona, que hi ha una xarxa extensa de transport ferroviari, aquesta no acaba d'anar bé. Tothom ha experimentat els problemes que hi ha en aquesta xarxa que impossibiliten el seu ús amb normalitat.

Anar d'Arenys a Barcelona de manera continuada vol dir quedar-te penjat i arribar amb retard molts dies de la setmana. No parlem de la incomoditat de viatjar dret i sense separació de seguretat entre els usuaris, que també s'hauria de tenir en compte, sinó d'arribar a l'hora i no haver de demanar justificants per presentar a la feina.

Anar a Barcelona amb cotxe no és una comoditat. Les dificultats per evitar les cues d'entrada i el cost de l'aparcament, de seguida fomentarien l'ús del transport públic. La llàstima és que no et puguis refiar que aquest servei funcioni correctament. La manca d'inversions per millorar la línia de tren, i probablement una mala gestió, sobretot en moments de grans aglomeracions, fa que els usuaris en surtin perjudicats i alguns, més dels que convindria, optin per viatjar en cotxe particular.

Està bé, doncs, que els nostres polítics demanin buscar la manera de racionalitzar els desplaçaments, però no es poden oblidar d'exigir a l'administració que li correspon, la inversió necessària perquè el transport públic esdevingui una alternativa plausible i desitjada per a la gran majoria de persones que necessiten desplaçar-se per raó de feina o estudis.

Jocs olímpics d'hivern

Coincidint amb l'article de Germà Bel al diari ARA apareix la notícia de l'aval del govern català a la candidatura de Barcelona-Pirineus per als jocs olímpics d'hivern de 2030. En aquesta proposta hi té molta importància el paper de la ciutat de Barcelona, però també del territori dels Pirineus, i segons diu la notícia, el govern vol demanar l'opinió de la ciutadania abans de fer efectiva la seva candidatura.

Bel, en el seu article es pregunta si val la pena organitzar aquests jocs olímpics. Saber quins beneficis en trauríem i quins inconvenients i costos patiríem. La CUP ja va dir en el seu moment que no hi estava d'acord, perquè ho considerava una activitat especulativa. Barcelona diu que no ho vol liderar, encara que sí hi estaria d'acord amb la seva organització.

Aparentment l'organització dels jocs olímpics de Barcelona 1992 va ser l'oportunitat per donar a conèixer al món la capacitat del nostre país per organitzar un esdeveniment d'aquesta magnitud, i la ciutat de Barcelona es va obrir al mar, amb tot el conjunt d'inversions que s'hi varen produir. A vegades sembla que aquesta és la manera d'aconseguir fer avançar un país i millorar-ne la infraestructura.

No sé si el cas que ens ocupa és una bona ocasió per millorar les comunicacions entre la capital i el territori pirinenc. De ben segur que hi ha mancances que s'haurien de solucionar, però no ara amb motiu d'uns jocs olímpics d'hivern, sinó des de fa molt temps per respecte a la població afectada i al desequilibri territorial del nostre país.

La meva opinió no té cap interès, però sí que voldria dir que qualsevol cosa que impliqui una millora de les condicions en què vivim, sempre és benvinguda. La llàstima és si això és a costa d'inversions que després no es puguin amortitzar. El perill seria malbaratar els recursos i també la sostenibilitat mediambiental. Crec que si es decideix presentar la candidatura, caldrà anar molt en compte en no deteriorar més el país. Si l'organització dels jocs comporta destrossar el territori, és preferible oblidar-nos del projecte i dedicar tots els esforços a millorar-lo sense necessitat d'organitzar res.

Colau cancel·la el concert als terrats

Finalment l'alcaldessa de Barcelona ha cancel·lat el concert des dels terrats de Barcelona que s'havia de celebrar el proper dissabte. Hi ha hagut molta crítica per l'excessiu cost que representava l'organització del concert, però crec que més que res ha estat un malentès de tots plegats, o una manca de transparència per part de l'Ajuntament de Barcelona.

Sembla ser que als grups i cantants participants se'ls pagava mil cinc-cents euros, i el cost total representaven dos-cents mil euros per a l'ajuntament. Han sortit uns quants grups que han considerat que el cost era excessiu i que més valia dedicar els diners a altres coses més útils i necessàries ara que encara estem en mig de l'epidèmia. Crec que encobert hi havia la sensació que algú s'estava embutxacant més diners dels que caldria.

Sigui com sigui hi ha una cosa que convé tenir present: la cultura no és gratuïta i també és necessària. Suposo que s'ha organitzat malament i que l'administració pública, en aquest cas local, no ha estat a l'alçada de les circumstàncies, però no podem oblidar que també necessitem que la cultura no quedi marginada, perquè ens ajuda a viure. Quan s'organitza un concert o una representació teatral o de dansa, hi ha tot un treball al darrere que s'ha de tenir en compte. Les coses no es creen de cop, ni tenen lloc sense una infraestructura mínima. 

Potser el concert no era la millor idea, ni el cost necessari el més adient, i és millor dedicar aquests diners a disposar d'equipament de protecció contra el coronavirus, però no caiguem en l'error de col·locar la cultura a la cua de les prioritats.

Uns gestors ineptes que no ens mereixem

Podem discutir si el transport públic a casa nostra té la infraestructura adequada per donar el servei que se li reclama. També podem acceptar que hi ha fets excepcionals que poden provocar un caos en el transport, per la seva dimensió i casuística, però hi ha una cosa que no té justificació ni excusa possible i que és, al meu entendre, el que demostra els greus problemes del transport públic i per extensió de l’administració pública a Catalunya. Em refereixo al nivell d’informació que es proporciona davant d’incidències ocasionals que, malauradament, són massa freqüents.
La ciutadania no es mereix el menyspreu dels responsables del transport públic que no informen a temps, ni de manera exhaustiva, quines són les causes de l’endarreriment o aturada del transport, ni les previsions que hi ha per restablir-lo.
Passa massa sovint com per no tenir organitzat un sistema de comunicació als afectats, de tot allò que succeeix un dia i un altre. És una vergonya el tracte que reben les persones usuàries del transport públic, que tampoc és barat, i que té també una afectació a l’escola i al treball.
Tot un país paralitzat per incidents climatològics o d’un altre índole, però el més trist de tot és que ningú no ens informa i ens queda la cara de babaus, sense saber què passa ni com podem improvisar cadascú de nosaltres la manera de poder arribar abans a la nostra destinació.
Voldria creure que no es tracta d’actuacions voluntàries amb ànim de perjudicar els usuaris, sinó tan sols d’ineptitud dels seus responsables. És per això que exigim una millora del servei, fent fora aquells professionals que no es mereixen estar al capdavant d’un servei públic.

Les promeses de Rajoy, un insult a la intel·ligència

Rajoy ve a Barcelona a fer promeses d'inversió i demanar ajuda als grans empresaris escollits, i a primera fila el senyor Florentino Pérez, que hi té molts interessos personals, però sentit de país, res de res, interès col·lectiu, cap ni un. És que tot això no interessa als qui tenen els calers i només deixen anar engrunes a la majoria que, estoicament, escoltem una vegada i una altra aquelles promeses que no s'acaben complint.

Em diuen que a hores d'ara ens deuen 10.000 milions i ens en prometen 4.000 fins al 2020. Suposo que, si arriben, ho faran al final del període. Disculpeu-me, però no me'ls crec. Un govern insensible als problemes de Rodalies, a les morts de la carretera nacional pel seu pas per les terres gironines; un govern que posa entrebancs al corredor mediterrani, només pel fet que Madrid és al centre i Catalunya en sortiria beneficiada; un govern que per afany de poder centralista permet que el port de Barcelona no pugui créixer com seria possible, o l'aeroport...

Les promeses de Rajoy tenen aire de xantatge, de voler-nos enredar conscient que no ens ho creiem, i amb la intenció de ferir-nos i menysprear-nos una vegada i una altra. Rajoy sap que si promet més, si promet tot allò que ens deu, la resta de l'Estat se li posarà en contra, i és per això que ve a Catalunya a tirar-nos per la cara la burla d'unes promeses que tot Espanya sap que no es portaran a terme, i que per això no ho criticaran.

Rajoy ve a dir-nos que ens arreglarà els problemes d'infraestructura, però no accepte a escoltar-nos quan li diem que ja ens ho sabem fer nosaltres, sigui amb un estat federal o amb la independència. Que ens ho deixi fer i de ben segur que ho solucionarem millor i molt abans. És per tot això que les seves paraules no són consol de ningú, sinó un insult a la intel·ligència.