La IA ens substitueix?

Avui discrepo de l'article del filòsof Ferran Sáez Mateu, a l’ARA, i em preocupa perquè penso que probablement estic equivocat. Respecto molt tot el que diu en els seus escrits, però avui jo penso diferent, o potser és que no he acabat d'entendre el fons de l'article.

Comença dient: “De debò es pensen que començaré l’article repetint aquella equívoca vaguetat segons la qual el problema no és la tecnologia sinó l’ús que se’n fa, etc.?”, i jo sempre he cregut que la valoració que podem fer de totes les coses és precisament l'ús que se'n fa. Parla de la irrupció de la IA i deixa clar que no es pot comparar amb altres tecnologies que han aparegut al llarg de la història, sobretot perquè considera que la IA substitueix les persones i no pas les complementa. 

Soc tossut amb aquesta opinió perquè s’ha demostrat que no tot és bo o dolent d’entrada, sinó la manera com ho utilitzem. No hi entenc gaire amb tot això de la intel·ligència artificial, però el poc ús que n’he fet ha estat ben profitós i m’ha ajudat a l’hora de cercar temes, conceptes i elements a la xarxa. Res a veure amb abans que perdia moltes hores buscant i gairebé sempre em quedava amb les ganes.

És cert que la propagació de la IA ha provocat fraus importants, afectant molta gent. Els delinqüents de sempre han trobat en la IA una manera més fàcil i ràpida d’estafar.

Sáez diu que la IA no ens complementa, com va ser la calculadora o l’ordinador, sinó que substitueix les persones. Jo li faria una pregunta fàcil: què va passar amb la revolució industrial? No va eliminar molts llocs de treball? No va provocar, però que es canviessin els rols i que sorgissin nous llocs de treball?

Si l’article es limita a tractar la IA en el camp de l’educació podríem posar-nos d’acord en el perjudici que pot suposar la IA en l’aprenentatge dels alumnes, sobretot aquells que basen tot el seu treball en el resultat que els proporciona el ChatGPT, però jo pensava en qualsevol àmbit i no en un de concret. 

M’agradaria un debat amb l’articulista per intentar entendre els seus arguments i potser em convenceria del meu error, però de moment se’m fa difícil no acceptar que la IA també ens ajudarà a anar avançant i, en tot cas, caldrà trobar la manera de reprimir i reduir-ne el mal ús. 

Participar insultant

La secció de cartes al director de la premsa escrita ha passat a la història. Diria que avui no ho trobes a cap diari. Els diaris publiquen per Internet i cada vegada hi ha més persones que abandonen el paper i es passen a la lectura digital, i en aquest mitjà existeix l'espai d'opinió per a cada article i informació, i cada vegada hi ha més lectors que hi participen. El tràmit és molt senzill i immediat.

No sé si vosaltres ho feu, però jo, després de llegir els articles, acostumo a mirar què en diuen els lectors. S'ha de dir que la majoria de vegades hi ha aportacions interessants, però també hi ha qui sembla no entendre de què pala el periodista, i el pitjor de tot són els que es dediquen a insultar, sigui a l'autor de l'escrit o bé a altres persones que han opinat al respecte.

Una vegada més em queixo de l'anonimat. Si una persona es presenta amb nom i cognoms, segur que no s'atreveix a dir segons què, i encara menys insultar. L'anonimat protegeix bàsicament les persones maleducades i irrespectuoses.

Trobo a faltar el moderador de l'espai d'opinió que s'hauria d'encarregar d'eliminar els insults, i bloquejar aquells que tenen el costum d'insultar contínuament. Hi ha gent que no sap diferenciar la discordança amb l'insult. Tu pots no estar d'acord amb l'opinió de l'altre i tens moltes maneres d'argumentar la teva opinió. El que no has de tenir dret és a insultar qui no pensa com tu. A vegades els insults són prou greus, i aquests potser sí que algun mitjà els elimina, però en altres ocasions són insults constants que passen sense filtre i aquí s'hauria d'actuar.

És molt desagradable llegir les persones que insulten de manera gratuïta. Pots decidir no llegir les opinions dels lectors, però llavors et perds comentaris que sí que poden ser interessants, perquè n'hi ha.

És clar que hem perdut l'educació que abans, potser amb una certa repressió, ens frenava l'insult inútil i molest. Seria bo que tots hi penséssim. Discrepem, critiquem, opinem, però no insultem!

Els crítics fan nosa!

Com que la crítica ens molesta i no ens deixa el camí planer per fer tot allò que ens dona la gana, fora els crítics! Prohibit criticar! Canviem la Constitució, els estatuts, les regles de joc. Canviem-ho tot i que els crítics no ens impedeixin estar a dalt fent i desfent a la nostra manera!

Aquest esperit està lluny del que hauria de presidir una autèntica democràcia. El problema rau que el grau de democràcia d'avui dia arreu és molt baix. No ens ha d'estranyar que l'extrema dreta, el populisme i l'autocràcia guanyin simpatitzants i eleccions. Si els que han de defensar el sistema democràtic fan mans i mànigues per deixar fora els crítics, què podem esperar?

Ens queixem dels partits polítics i els seus dirigents, però avui, llegint tot el que està passant dins de l'ANC, t'adones que no són tan lluny d'ells. La capacitat de negociació, d'acceptar les altres opinions i respectar la majoria, s'ha posat en qüestió. Ara es vota i qui guanya pot fer el que li doni la gana!

Avui llegia els resultats de les eleccions a Romania i em sorprenia negativament que un estat europeu més es decantés cap al grup on l'extrema dreta governa o bé hi té un pes important. Ens hem d'estranyar? Si ni les entitats cíviques i socials són capaces de respectar la voluntat de la majoria i negociar amb qui discrepa, què podem esperar dels governs?

La famosa frase que diu que tenim els governants que ens mereixem, i que intentem demostrar que no és certa, sembla que quedarà ben justificada. Ens queixem de la corrupció dels nostres polítics, i és cert que n'hi ha, encara que només ho siguin uns quants, però ens costa d'acceptar que entre nosaltres et trobes amb molts comportaments poc nets i denunciables. 

Recordo que un dia, parlant de l'ANC, vaig dir que els seus problemes els havien de resoldre els seus socis. També és cert, però, que no és una entitat qualsevol i que va jugar un paper important durant uns anys de reivindicació democràtica dels nostres drets com a catalans. Potser és per això que ara ens sap tan greu que es barallin sense possibilitat d'asseure's a dialogar, i respectar els principis democràtics que sempre han defensat.

Avergonyit de segons quins comportaments

Fa uns dies que vivim pendents del cel, de si aquells núvols que ens amenacen acabaran deixant un ruixat o no. De si tota aquella tronada portarà aigua a la vila o bé una vegada més ens quedarem amb les ganes. Aquesta tarda, l’últim dia de previsió de pluges sembla que potser sí que acabarà plovent, però encara no cantem victòria. No sabem si les primeres quatre gotes en portaran d’altres o ens quedarem sense poder gaudir d’un bé tan apreciat com és l’aigua.

Però també vivim avergonyits pel comportament d’uns quants, cada vegada en són més, que no respecten els altres. Podem ser molt crítics amb tot el que passa. Hem de ser molt crítics, però respectuosos, i això, aquests dies, ho trobo a faltar.

Ja no es tracta de persones que sota l'anonimat es dediquen a insultar tothom, sinó que ja hem perdut la vergonya i a cara descoberta s'insulta i increpa, no perquè siguem crítics amb aquella altra persona i el que hagi pogut dir o fer, sinó pel simple fet de pensar diferent de nosaltres que ens fa pensar que ja podem dir-li de tot. No diguem d'aquells que menteixen deliberadament per fer mal. Ho hem vist a la premsa, entre polítics, però també entre persones de carrer.

No he vist les imatges, ni en directe ni en diferit, de l'homenatge d'ahir a Barcelona recordant els cinc anys de l'atemptat de les rambles, però segons he pogut llegir no es va respectar el minut de silenci, un símbol de respecte i homenatge als afectats, en aquest cas, de l'atemptat terrorista. Algú pot pensar que és un detall sense gaire importància, però jo no opino el mateix. Es pot discrepar de com s'han portat les coses. Malfiar-se de la intencionalitat de les institucions de l'estat a l'hora de descobrir què hi havia al darrere de tot, però mai hem de perdre el respecte a ningú, i encara menys a qui ha estat víctima innocent d'un atac terrorista despietat.

I això ho veiem cada dia. És per això que soc molt crític amb segons quins comportaments dels nostres polítics, perquè considero que haurien de donar exemple. No pretenc que siguin model de res, però sí que la seva condició de representants de la societat que els ha escollit, haurien de ser els primers de respectar tothom, en la discrepància, criticant allò que considerin injust i erroni, però sense faltar al respecte.

Hi ha principis i normes que no s'haurien de trencar mai. Hi ha un model de comportament que neix a la pròpia família, i els que hem tingut la sort de viure en una família estructurada i amb suport suficient, tant econòmic, com cultural o social, no podem deixar de respectar. Si som incapaços de respectar el contrari, el futur del nostre poble no té solució. No podrem sortir de l'atzucac en què ens trobem, i no aconseguirem créixer com a societat ni persones. És molta la vergonya que passo darrerament, i m'agradaria que fóssim capaços de canviar i aprendre a conviure amb el respecte a les persones, a les coses, a les bèsties, a les tradicions, a la cultura, al coneixement. Un respecte a tot i a tothom, que ens honori i ens faci persones.

Begur és notícia

Acostuma a passar que la gent es queixa per coses que consideren abusives i després resulta que són totalment legals, simplement que hi ha desconeixement i el primer que es pensa és que t'estan estafant i no respectant els teus drets. És important, doncs, conèixer quins són els drets i quina la normativa que regula les relacions humanes abans de presentar reclamacions, o simplement criticar actuacions. Una altra cosa és opinar sobre normatives i discrepar-ne. 

Aquest estiu he observat que Begur ha estat protagonista per diferents incidents. Recordo que aquest any, fora de temporada, vaig visitar la població de Begur, i em va agradar. No vaig anar a la platja, sinó que només em vaig bellugar per la part interior del municipi.

Fa unes setmanes que va sortir a la premsa la urbanització que ha destrossat un bosc del municipi. Realment la notícia cridava l'atenció perquè la destrossa del bosc és més que evident, i no acabes d'entendre com ha estat possible. M'imagino que tothom ha seguit els passos que els interessava, i que els promotors es varen assegurar de poder aconseguir el seu objectiu, al marge de l'estètica, que era el que menys els importava.

Desconec com ha acabat tot plegat, perquè l'Ajuntament declarava que la construcció era totalment legal, ja que es tractava d'una zona urbanitzable, i el projecte complia tota la normativa. Suposo que en tindrem més notícies.

Pocs dies després la tenista Paula Badosa feia unes declaracions que provocava moltes queixes a les xarxes socials. La noia parlava de les llengües que coneixia, i en un moment d'ofuscació va dir que si bé parlava el català, aquest no es podia considerar una llengua. Posteriorment ha demanat perdó, i no sé si es tracta d'un posicionament personal sobre el català o una incultura manifesta de la tenista. En tot cas li hauríem de perdonar i animar-la a que en alguna altra ocasió sigui una mica més llesta.

I avui llegia que molts banyistes s'han queixat de la cala Aiguablava de Begur perquè consideren que s'ha privatitzat, i fa impossible poder-hi anar sense haver de pagar per serveis de para-sol i gandula. L'Ajuntament ha justificat la concessió, que s'adequa a la llei, i al mateix temps serveix per controlar l'aforament i beneficiar els usuaris de la platja. 

Estem molt acostumats que tot és de tothom i que podem fer allò que volem a qualsevol racó del país. Ens queixem si ens fan pagar per aparcar, per banyar-nos i utilitzar un tros de platja... Organitzar la vida pública no és fàcil, i d'alguna manera hem de confiar-ho a les nostres autoritats, ja siguin municipals, autonòmiques o estatals, per tal de garantir un ús de tots els serveis sense discriminació. Tal com funciona tot, pensar que les coses s'organitzen soles sense cap tipus d'ordre ni concert és un error. Convé que algú marqui la pauta, però és important que es doni a conèixer i que, en tot cas, tinguem l'oportunitat de discrepar i opinar al respecte. Conviure no és fàcil!

La nova delegada del govern i l'aposta per al diàleg

El currículum de la nova delegada del govern espanyol a Catalunya, la senyora Maria Eugènia Gay, no és el millor per fer proclames de diàleg, que jo entenc que sí que fa falta a casa nostra i arreu. L'exemple que ha demostrat com a presidenta del col·legi d'advocats de Barcelona no fa justícia al que caldria esperar d'una delegada del govern.

La seva predecessora sí que ha demostrat aquest tarannà, la qual cosa no vol dir que tothom hi hagi d'estar d'acord, però d'entrada no tenia en el seu historial cap polèmica que la pogués desautoritzar per al càrrec que va assumir i desenvolupar des de la sortida d'Enrique Millo, quan el PP va perdre el govern de Madrid.

Penso que la reacció de Gay al discurs del llavors president del Parlament català, no va ser afortunat. Una cosa és discrepar de les persones i els seus discursos, i l'altra no saber comportar-se davant del públic, per més que creguis que són dels teus. Aquella desafortunada sortida de to, per a molts que no seguíem de prop la jurista, ens va sorprendre i predisposar en contra, no perquè ens pogués agradar més o menys el que estava dient el president del Parlament, sinó per la seva actitud en un acte públic.

Se'm fa molt difícil pensar que la nova delegada del govern sigui capaç d'afavorir aquest diàleg que demana. Tant de bo m'equivoqui i, passat el temps, pugui rectificar i valorar la seva actuació. Amb això no dic que el o la delegada del govern hagi d'estar a favor del govern català, sinó que no el vegi com l'enemic a ensinistrar. Es pot defensar els interessos del govern que t'ha escollit com a delegada, sense deixar-te portar per l'animadversió al contrari. 

El perfil de la nova delegada és molt diferent al de la seva predecessora, que vaig titllar un dia d'actuar d'una manera grisa i amb molt poc protagonisme. A vegades en aquests llocs s'ha d'evitar ser massa protagonista, com li va passar al predecessor d'ambdues, l'actual assessor a la comunitat andalusa, el senyor Enrique Millo.

S'enlaira l'Enxaneta

Aquests dies hem llegit la notícia sobre l'enlairament del primer nanosatèl·lit de Catalunya, l'Enxaneta, que ens ha omplert a tots d'una mica d'orgull. Suposo que és el que té ser un país petit que fa avenços científics i pot treure el cap entre els grans. A alguns els fa riure, com per exemple el PSC, que tot el que fan els altres són rucades. Només ells saben fer bé les coses adients.

Espero que el projecte tingui èxit i en vinguin molts més. En això ens hi trobaran a molts, i no amb tanta tonteria que endarrereix la posada en marxa del nou govern. Avui llegia declaracions de la consellera Budó, i també de la senyora Artadi, i em venien ganes d'engegar-les a totes dues a pastar fang. 

És fent projectes que progressarem com a país, i no discutint tot el dia sobre el mateix. Es va intentar i no va sortir bé, doncs canviem de tema i deixem-ho per a més endavant. Ara ens cal recuperar el lideratge del nostre país, sense renunciar als nostres drets i anhels, però sense que aquests ens tinguin aturats més temps.

És una llàstima que no tinguem una alternativa de país, sinó només un seguidisme de l'Estat espanyol. És una llàstima que no hi hagi objectius compartits entre els dos bàndols, que només discrepessin en la manera. Estem condemnats al blanc o negre, sense possibilitat de matisos, i això a vegades ens decanta cap a posicions que no triaríem, si la part contrària ens defensés com a poble sobirà i singular.

Hem rebut una bona notícia, l'enlairament de l'Enxaneta, però també una de dolenta, la mort de l'oncòleg Josep Baselga, una persona que ha fet mèrits per ser reconeguda mundialment. Ens falta més gent com el doctor i menys polítics mediocres que no ens porten enlloc.

Relleu a la Casa Blanca

Comiat a l'expresident Trump i benvinguda al nou president dels EUA, el senyor Joe Biden. Aquest migdia, nosaltres ho hem seguit durant la tarda, ha pres possessió de la presidència envoltat de banderes que substituïen les dues-centes mil persones que havien de rebre la invitació, però que les estrictes mesures de seguretat, arran dels incidents del dia de reis, han fet impossible.

El discurs, força pobre, al meu entendre, s'ha centrat molt en la unitat dels EUA i acabar amb l'enfrontament entre demòcrates i republicans, aprenent a discrepar sense violència. Biden no és un gran orador i en certa manera se'l notava cansat. No ho tindrà fàcil.

De fet el nou president ja té una edat, i resulta evident que era l'opció menys dolenta, després del que s'ha vist durant aquests darrers quatre anys. Europa està a l'expectativa de veure canvis i recuperar els EUA d'abans de Trump, però no sé si això serà possible. Pel bé del món en general, sí que seria bo que retornessin a institucions mundials que Trump ha defugit.

Resulta difícil analitzar els EUA des d'una visió europea, perquè no té res a veure. La religiositat americana sorprèn a uns europeus poc creients, que separem molt més el fet religiós del fet polític, però no és aquest l'únic aspecte que ens diferencia. Durant anys se'ns ha venut que la societat nord-americana era molt més avançada que l'europea, però en segons quins aspectes sembla com si estiguessin més endarrerits, i que arrosseguessin els pocs anys d'història.

No podem oblidar, però, que els EUA ha liderat el món occidental i ens ha creat molta dependència i que amb Trump semblava que estàvem aprenent a caminar sense el seu concurs. No sé si la trobàvem a faltar i teníem ganes de recuperar-la, o bé si ja ens està bé cert alliberament. Estarem amatents a la reacció de la Xina, que durant l'època Trump ha fet un gran salt per esdevenir una potència de primer ordre.

Recordant les paraules del rei espanyol

Es compleixen tres anys del discurs del rei Felip VI en què deixava una majoria de catalans fora i amb moltes ganes de separar-se d'Espanya i no tenir res a veure amb el rei. Un discurs que per primera vegada prenia partit per una posició excloent, molt diferent dels discursos anteriors, tots ells discrets i sense polèmica, amb frases diplomàtiques i a vegades sense gaire sentit.

El dia 3 d'octubre de 2017 el rei va ser molt clar i va renyar els catalans per haver gosat manifestar la seva opinió sobre un fet transcendental, per haver expressat públicament i en referèndum la voluntat popular. En lloc d'intentar fer amics per deixar de desitjar la independència, va fustigar i insultar la intel·ligència de molts catalans. Va crear encara més divisió entre nosaltres, i va deixar de ser el cap d'Estat de tots els espanyols.

Sortosament ara podem discrepar públicament del rei, i donar-ho a conèixer amb la crema de la seva imatge, sense el perill de ser presos. Els drets humans estan sota vigilància al nostre país, i només a base de lluita i amb el suport d'Europa es pot anar avançant. Malauradament, massa poc a poc.

Avui molts han recordat les paraules del rei, i han mantingut l'allunyament d'un personatge que ens ha recordat massa un seu antecessor homònim. Per alguns, segons em comentaven avui mateix, el rei es mereix que sigui recordat com "l'últim".

Reflexions al voltant de Torra i Arrimadas

Dubtava sobre de qui parlar avui en el meu post. Hi ha dos personatges que en aquests moments ocupen els primers llocs en el rànquing personal de comportaments inadequats que em molesten, encara que no els pugui posar en el mateix sac, perquè els motius i la sensibilitat són diferents. Finalment els encabeixo tots dos.

En primer lloc tenim a Inés Arrimadas que ha donat prou motius per menysprear i qualificar-la d'impresentable. El seu comportament és fastigós, a dins i a fora del Parlament. Una cosa és discrepar, defensar les teves idees i criticar les dels altres. En això no ens hi hem de ficar perquè cadascú defensa allò en què creu. El problema d'Arrimadas és que es desqualifica per ella sola i demostra que la seva ètica és nul·la i la moral no diguem! No es pot fer política d'aquesta manera, perquè no s'aguanta en res de positiu.

Hem arribat a pensar que és una mala persona i que no afavoreix en res la convivència a Catalunya, ans al contrari, és font d'odi i violència, i només així s'aguanten els seus postulats.

El segon personatge és el president de la Generalitat, el d'aquí, l'interí. D'un càrrec com la presidència se n'espera alguna cosa més que jugar amb els llaços grocs sabent que té les de perdre. No es pot fer el ridícul, i això és la impressió que molts tenim, fins i tot els que defensem la llibertat d'expressió, la llibertat dels presos polítics i un referèndum d'autodeterminació. No és això el que esperem del president de la Generalitat, i ens avergonyeix. 

No hi ha dubte que no es tracta del mateix. En el cas d'Arrimadas s'ha superat els límits de la decència, la moralitat i l'ètica. No es pot anar pel món d'aquesta manera, rient-se dels problemes dels altres. No se li demana que defensi la llibertat dels empresonats, però tampoc se li accepta el menyspreu i la burla. És un cas d'humanitat, de sensibilitat i respecte.

En el cas del president català més aviat li demanem i crec que cal exigir-li, més respecte a la institució que representa, al càrrec que exerceix i a la imatge que projecta amb la seva actitud. Des del moment que ens avergonyeix vol dir que no està deixant la Generalitat al nivell que tots volem, en tot cas s'assembla massa al nivell que C's col·loca les institucions catalanes.

Avui en política es paga més l'odi que l'empatia

Una cosa és discrepar de l'altre i una de molt diferent és odiar l'adversari, aquell que no pensa com tu. En política l'odi cada vegada és mes present i això ve acompanyat per uns perfils molt baixos en humanisme, ètica i saber fer. L'empatia no és una virtut que es busqui en el món de la política, sinó tot el contrari. Cada vegada hi ha més polítics que sembla que busquin ser odiats o si més no aconseguir el rebuig i insult de l'adversari.

Personatges com Casado, Rivera, Borrell, per posar només tres exemples ens recorden un passat que crèiem que havia canviat. Guerra, Aznar o el no tant llunyà Wert varen destacar per la seva actitud prepotent, fixant qui eren els dolents i pretenent ser els salvadors del món. Aquesta grisor imperant a la política porta que moltes persones, amb prou capacitat de lideratge i gestió pública, renunciïn a formar-ne part, la qual cosa fa que el nivell dels que s'hi enganxen sigui cada vegada més baix, en capacitat i en virtuts.

És evident que no podem generalitzar, però per desgràcia els que són a dalt de tot no donen bon exemple i són la cara visible dels polítics. Com a tot arreu paguen justos per pecadors, i per extensió els ciutadans i el país.

No és estrany, doncs, com comentava l'altre dia, que hi hagi persones que els vingui de nou el nivell dels polítics que estan asseguts al banc dels acusats pel procés català. No estan jutjant unes persones que s'hagin lucrat il·legalment, ni són corruptes, sinó que jutgen unes persones per les seves idees. Probablement no ho varen fer prou bé, i les circumstàncies els varen superar, però tenim molt clar, i crec que els jutges també, que es troben davant d'unes persones honestes, sinceres i injustament empresonades.

Per cert, el nostre president, l'actual, d'empatia... res de res.

Ja en són 131. Felicitats President!

Aquest matí el Parlament de Catalunya a escollit Quim Torra com a president 131è de la Generalitat de Catalunya. Poca broma! Us haig de dir que, ni per qüestió laboral ni per esgotament i poques ganes d'escoltar personatges com l'Arrimadas, no he seguit el Ple i darrerament desconnecto molt de les notícies. Se'm fa pesat, sobretot haver d'aguantar persones mal educades, tal com es manifesten els diputats de C's.

Podreu dir-me que els hi tinc mania. Potser sí, però jo no suporto la mala educació i ells no fan altra cosa. No se saben comportar als llocs. Una cosa és discrepar i criticar l'adversari, defensant els propis arguments i una altra actuar com un hooligan en mig d'un partit de futbol, o d'una festa amb barra lliure.

Malgrat aquests energúmens ja tenim nou president. No sé si és el millor a què podíem aspirar, però sí sé que no podrà fer tot allò que caldria. Des de Madrid, amb la complicitat de C's i PSC, es qüestionarà tot allò que es pretengui aprovar i decidir. De fet ja tenim prou exemples d'abans del 155, i ara en tindrem més.

Necessitem reflexionar sobre tot el què ha passat des del dia 1 d'octubre de 2017 i evitar tornar a caure en la innocència i la improvisació. Cal recuperar tot allò que hem perdut, i avançar cap al nostre gran objectiu que és el referèndum d'autodeterminació. Cal que el món exterior continuï veient que si algú no fa bé els deures no som nosaltres, sinó el govern de Madrid, amb l'empara d'un poder judicial adulterat, que encara es regeix pels principis i anhels del franquisme. I no podem oblidar-nos de les persones destituïdes injustament, les empresonades i les exiliades. Hem de treballar per retornar-les al lloc que els correspon.

Endavant President!