Ernesto Cardenal, un revolucionari convençut

Arran de la mort del teòleg i poeta Ernesto Cardenal, voldria dedicar-li un pensament a qui va ser per a molts una llum dins l'ombra d'un catolicisme desorientat i mal entès. Cardenal va ser un revolucionari com també ho va estar Jesús al seu temps. Una figura totalment contrària a la cúria romana, que havia optat per la riquesa i a l'empara de la classe dominant.

L'entorn de Cardenal, a Nicaragua, va afavorir la seva lluita contra la injustícia, la dictadura de Somoza. Va fer costat a la revolució sandinista, però va abandonar el Front d'Alliberament Nacional quan el seu president Daniel Ortega va derivar a una posició autoritària que res tenia a veure amb les intencions inicials que tant havia defensat Cardenal.

Els que havíem confiat en els efectes del Concili Vaticà II, ens vàrem entristir veient en què s'estava convertint la institució eclesiàstica, amb el Papa Joan Pau II, que havia fer marxa enrere i desencisat molts catòlics convençuts en el paper de l'Església en benefici dels pobres. Va ser la teologia de l'alliberament el que va fer somiar i creure que no tot estava perdut, i persones com Ernesto Cardenal varen liderar la revolució dins l'Església fins que el van fer fora, i posteriorment readmès gràcies al Papa Francesc.

Ha mort un referent de l'església humana, l'exemple de la lletra de l'Evangeli. Cap tipus d'aliança amb el poder, amb la classe dominant, sinó tot el contrari. Nosaltres, els catalans, tenim una figura molt estimada en la persona de Pere Casaldàliga, un altre ferm defensor de la teologia de l'alliberament.

Catalunya necessita el relleu dels nostres polítics

Cada vegada resulta més evident que Catalunya necessita unes eleccions, i el que és més important: nous polítics i jubilar els actuals. Necessitem bons polítics que sàpiguen gestionar el país, d'acord amb la realitat actual i mirant el futur del nostre país. 

És una necessitat que el govern actual dimiteixi i es convoquin eleccions al Parlament, però sobretot cal que noves persones més intel·ligents i operatives entrin a la política per trencar aquest estancament des de fa tant de temps. La paràlisi política que vivim perjudica el país, la seva economia, la seva productivitat, però també les persones, la seva ment, la seva esperança d'aconseguir un país millor.

Ens trobem amb la petició de molts d'aconseguir una independència i sortir de l'Espanya que no ens vol bé, però davant dels fets dels darrers dies, queda clar que la prioritat és aconseguir un estat democràtic i fer fora aquest aire antidemocràtic que es respira després de la sentència del Tribunal Suprem. Una sentència que no castiga només els líders independentistes, sinó que aporta mesures no democràtiques a les possibles reivindicacions socials de tots els espanyols.

Com llegia avui a la premsa, els jutges han substituït els polítics en la definició i creació de noves lleis que ho són tot menys demòcrates.

La joventut ha sortit al carrer i lamentem la violència emprada, però no podem oblidar que la provocació judicial i política espanyola ha engendrat un moviment revolucionari que resulta difícil de decantar-ne els nostres fills i néts.

Fem-nos les preguntes que Jordi Muñoz es planteja avui al diari ARA, i en les respostes veurem per què hem anat a parar on som ara. Cal seny i força de gent capacitada, i a la política catalana actual ens fan falta nous elements capaços de liderar el nostre projecte de país.

Mor el dictador revolucionari Fidel Castro

Sens dubte que la notícia més rellevant de la jornada és la mort del dictador cubà Fidel Castro, un personatge potent del segle XX que no ha deixat indiferent a ningú. Castro va fer fora un dictador en defensa del poble i es va convertir en un nou dictador en perjudici del poble.

Entrar a valorar i comparar amb quin dictador vivien millor els cubans, si amb Batista o Castro, no té cap mica d'importància per al cap i a la fi els cubans varen continuar sent governats per un dictador que no tenia en compte la llibertat d'expressió ni la seva voluntat. 

A Espanya el cop d'estat del dictador va ser per fer fora una república i passar a governar amb repressió i sense consideracions al poble espanyol. A Cuba Fidel Castro va fer fora un dictador, però ell va esdevenir un nou dictador. 

No podem recular fins als temps de la meva joventut quan patíem una dictadura feixista i l'esquerra lloava la dictadura comunista de la URSS. Les persones ens mereixem alguna cosa més. Ni d'esquerres ni de dretes, cap sistema dictatorial té justificació. No es tracta de matisos quan la veu del poble no és escoltada. No es pot sacrificar la llibertat amb l'excusa de l'educació o la sanitat, per importants que siguin aquests serveis.

Sempre m'he resistit a fer comparacions, i també he defensat que en democràcia no tot està garantit, ni tan sols la llibertat d'expressió. Nosaltres mateixos vivim el cas que amb l'excusa de les lleis i la Constitució se'ns nega el dret a decidir. Res pot imposar el nostre silenci, diguem-ne dictadura o democràcia, i per tant sempre consideraré Fidel Castro un dictador, i al PP de Rajoy uns enyorats del franquisme.