Quaranta-cinc anys després

Han passat quaranta-cinc anys i ho recordem com si fos ahir. Va ser l’ensurt de pensar que potser fèiem marxa enrere en el procés de transformar el país en una democràcia. Sortir de quaranta anys de dictadura. Aquesta por de recular en drets i llibertats encara la tenim.

L’auge de l’extrema dreta amb el suport inconscient de molts, alguns dels quals no han tastat la repressió d’un dictador, ens fa témer que puguem arribar a perdre fites aconseguides amb molt d’esforç, amb víctimes que s’han quedat pel camí.

El president del govern espanyol ha anunciat que demà el Consell de ministres desclassificarà papers de l’intent de cop d’estat. Veurem què ens deixen llegir i fins on arribarà la nostra sorpresa. Tot i que considero necessari facilitar tota la informació, no crec que ens serveixi de gaire res.

El pitjor que ens pot passar és que es converteixi en una narració de fets, més ben documentats que no pas ara, però sense desvetllar qui estava realment al darrere. Ja ens ho imaginem i podem entendre que els protagonistes de l’intent de desestabilitzar el país eren uns simples figurants. Es varen servir d’ells, però no ho varen aconseguir.

No podem ignorar que si bé el cop d’estat no va reeixir, sí que es va produir una frenada del procés de recuperació de la normalitat política i això ha estat la xacra que ha condicionat la situació present, i que no es depuressin responsabilitats. És per això que avui podem afirmar que en el món judicial no es va transitar cap a la democràcia i que les seves institucions són hereves del franquisme, ancorades a l’extrema dreta i actuant amb total parcialitat. 

Han passat quaranta-cinc anys, però mantenim la por al cos i dubtem de tot i tothom. No ens hem fet grans democràticament i tenim l’amenaça a la cantonada.

Ensurt al Pla dels Frares

Ahir a la nit es va originar un incendi en un local dels pisos que són propietat de l'Agència Catalana de l'Habitatge, a Arenys de Mar. Sortosament, tot va quedar en un ensurt, sense que es registrés cap persona afectada ni calgués desallotjar els veïns. Aquest fet se suma al conjunt d'incidents que es produeixen durant l'any, des de la seva inauguració.

Aquests pisos socials que gestiona la Generalitat són un pou de conflictes i no pas per la gent que hi viu, sinó per les ocupacions sistemàtiques, la deixadesa de la propietat i la impotència del govern municipal per aconseguir una gestió d'acord amb les necessitats i característiques d'aquests habitatges.

Dissortadament, el mal funcionament no és exclusiu d'aquí a Arenys, sinó que el model i els problemes es repeteixen arreu on hi ha aquests habitatges de titularitat pública. És aquesta experiència nefasta el que ha fet desconfiar, sovint, de la creació de nous habitatges socials. Som molts els arenyencs que encreuem els dits, i desitgem que les fundacions encarregades de gestionar els nous habitatges de lloguer assequible, a la zona del Bareu, no comportin els problemes que estem acostumats a veure.

Des de la seva inauguració, els baixos dels anomenats pisos dels frares, estan tapiats sense cap mena d'activitat que podria ajudar a dinamitzar el barri i, qui sap, si alleugerir els problemes d'ocupació i abandonament que hi tenen lloc. 

Em consta que el govern local, d'ara i d'abans, ha intentat resoldre la situació d'aquests habitatges, sense gaire èxit. Des de la distància, malgrat les múltiples reunions que s'han celebrat, no es viuen ni pateixen els problemes existents, i això fa que tot quedi en paraules i promeses de millora sense que s'acabi resolent.

La defensora del ciutadà, de la nostra vila, hi ha dedicat hores i esforços des del primer dia, insistint a les diferents administracions perquè trobessin una solució a tots els problemes. Van passant els anys i res no canvia. Aquesta nit ha estat un incendi, que encara no es coneixen les causes, però no saps què pot passar demà, i això no permet viure tranquils els seus residents i de retruc ens fa mal a la resta de vilatans.

No m'agraden els petards!

Hi ha coses que sembla fer vergonya a la gent reconèixer-ho, sobretot en ambients de festa i diversió, o en celebracions com la revetlla de Sant Joan, tan nostrada. Em consideraran estrany, val més que no ho sàpiguen. Ho dissimularé i faré com si no passés res. Com si fos la persona més feliç i més enrotllada de tots!

Doncs, no! A mi no m'agraden els petards. Ho trobo una bestiesa, sense sentit. Una despesa inútil i una manera de molestar els altres. Ja sé que un pot gaudir dels petards sense emprenyar ningú, però no em negareu que emociona a més d'un veure l'ensurt que li claves al veí, o a aquella persona que circula tranquil·lament pel carrer.

És cert que de totes les coses se'n pot fer un bon o mal ús, però no em direu que no és absurd gastar-te els diners per encendre la metxa i fer esclatar un petard, o té sentit? Ja sé que hi ha moltes coses sense sentit que fem sovint i no ens queixem, però no em negareu que un dia assenyalat com la vigília de Sant Joan, amb l'arribada de la flama, procedent del Canigó, amb tot el que significa per als catalans, no sigui un bon moment per declarar que no m'agraden els petards! 

Cal anar encenent i llençant petards per aquí i allà? Fins i tot acompanyant la flama?

No em detindré a comentar fets luctuosos que els arenyencs tenim ben presents, només cal veure les notícies de les persones, normalment joves, que ingressen als hospitals i centres sanitaris la diada d'avui, per culpa dels petards. I encara que no ens facin mal ni el provoquem, quin sentit li donem? Gaudir de la fressa i les corredisses? No tenim res més a fer?

Mai m'han agradat ni mai n'he comprat. No crec que canviï d'opinió. Tothom és lliure de fer el que més li plagui, però intenteu no molestar els altres. Si de cas, tanqueu-vos a casa i comenceu a encendre els petards. Fins i tot podreu gaudir de l'art de socarrimar les parets. Es poden dibuixar imatges ben originals!

Treballar en la seguretat ciutadana

No sé a quin lloc de l'escala de preocupacions ciutadanes es troba ara mateix la inseguretat ciutadana, però en tot cas és un problema que preocupa força i no s'acaba de trobar la manera de millorar la seguretat, i la sensació de seguretat, que aparentment tindria més facilitat per resoldre's. Perquè una cosa és el conjunt d'actes incívics i de violència que provoquen inseguretat i l'altra la sensació de trobar-te insegur i la por de patir qualsevol estrebada o robatori.

Se'n parla molt, però la sensació que tens és que no avancem en la millora de la seguretat. No cal parlar dels actes extrems, amb morts per apunyalades que, malauradament, es repeteixen sovint. Només tenint en compte els petits furts, els ensurts que es troba la gent quan surt al carrer, o els petits robatoris als domicilis, ja produeix una angúnia que preocupa la gent.

Tot i que hi ha punts concrets on les possibilitats de patir alguna agressió són més importants, també ens trobem en casos a llocs molt habituals i en hores que no són ni nocturnes ni de matinada, sinó fins i tot a ple dia. La resposta ràpida de molts és exigir l'empresonament del delinqüent, el càstig exemplar, evitar la reincidència deguda a la facilitat que tenen els delinqüents de sortir alegrament de les comissaries de policia. Probablement no tot passa per aquestes mesures estrictes, però sí que ens agradaria veure que el ciutadà que es comporta no esdevé amb tanta facilitat una víctima propícia del delicte.

En alguna ocasió he demanat més presència policial al carrer. No es tracta de viure en un estat policial, on no pots fer un pas que no et trobis amb un parell de policies, però crec que seria bo que aquests trepitgessin més el carrer, i que fossin visibles.

Alguns municipis, amb més o menys encert i resultats, tenen establerts els policies de carrer, o de barri, que es coneixen el terreny i les persones que hi conviuen, i mantenen, fins i tot, converses amb la gent que hi viu. Millorar la relació entre ciutadans i policia és una bona manera de millorar-ne la confiança, i disminuir la sensació de por a ser agredits al carrer.

Crec que els nostres governants locals s'haurien de prendre més seriosament els problemes de convivència que són fruit d'aquesta por i d'aquesta desconfiança vers la nostra policia i la seva capacitat per aturar els delinqüents, o si més no fer-los la vida més difícil. És per això que insistiria en la meva petició de demanar més presència policial al carrer, i més lligams amb la ciutadania a qui es deuen, com a servidors públics que són.

Borrell, el primer ensurt del govern català

Després d'alegrar-nos per la coça al cul a M. Rajoy, i sense esperar-ne grans avenços, el govern català i molts de nosaltres vàrem rebre el primer ensurt del canvi de president a Madrid. Em refereixo a la designació de Josep Borrell com a ministre d'Exteriors.

Penso que és la pitjor persona que el PSOE podia col·locar, i en el pitjor lloc. Tots recordem les últimes setmanes del nou ministre, insultant els nostres polítics i totes les persones que ens sentim profundament catalanes. Si en alguna cosa el PSC ha destacat en aquests darrers mesos és en el seu posicionament favorable al 155 i la seva crítica insultant als que no pensen com ells. Una de les veus més escoltades i que ho ha expressat amb més èmfasi ha estat el senyor Josep Borrell.

Col·locar Borrell de ministre d'Exteriors és la manera que té Pedro Sánchez d'avisar-nos que no ens les prometem tan felices, perquè el sentit de Pàtria i de Nacionalisme espanyol persisteixen, ara en mans del PSOE, de qui ja tenim bones o no tan bones referències en temps de Zapatero.

Encara que celebràvem la derrota de M. Rajoy i no la victòria de Pedro Sánchez, alguns crèiem que no ens ho posarien tan malament. Penseu que Borrell és la persona ideal per sembrar porqueria per Europa i aconseguir contrarestar la propaganda que fins ara s'ha fet des del bàndol independentista. 

Col·locar Borrell a Exteriors és gairebé el mateix que posar Boadella a Cultura. Ambdós personatges, amb diferències, s'han encarregat de parlar malament de Catalunya, els seus dirigents i les seves persones. Ells saben que, sent catalans, el mal que poden produir és més gran. Són dues persones amb molta supèrbia, que destrossen de la manera que sigui tothom que no pensi com ells.

La designació de Borrell farà que no baixem la guàrdia i continuem lluitant per aconseguir la República catalana, i fer-ho, senyor CGO, amb intel·ligència i obrint de veritat la base.

Atenció catalans amb les salves!!!

Aquest matí, sortint de casa per anar a la feina, un veí m'ha demanat si ja havien arribat els de Madrid. Havia escoltat uns trets que no identificava. Li he explicat que ERC una vegada més havia organitzat les salves matinals en memòria de l'afusellament del president Lluís Companys.

Avui també he llegit que el secretari dels trabucaires de Cardedeu havia estat sancionat per la Delegació del Govern de l'Estat a Catalunya, amb 25.000 euros per haver disparat salves davant de la casa del regidor del PP durant les festes del mes d'agost passat.

Ja veieu que s'ha d'anar molt alerta en disparar salves, no sigui que algú no ho interpreti correctament i provoqui corredisses i algun ensurt.

Però si alguna cosa ens ha de preocupar és el nivell de molts dirigents polítics. Avui ens podem fixar en les declaracions de la presidenta del PP català, la senyora Alícia Sánchez-Camacho, en relació a la consulta del 9N. Segons Sánchez Camacho "que no es pugui votar és una victòria de la democràcia". Com us podeu imaginar, la xarxa va plena de comentaris ridiculitzant-la. M'imagino que els col·leccionistes de frases històriques n'hauran pres nota i la guardaran en un lloc destacat.

Ens poden dir que la frase treta del seu context es pot interpretar malament, però la frase és el que és, i cal ser prou curós amb què es diu perquè sempre hi ha persones i periodistes a l'aguait per prendre'n nota. De totes maneres la frase és prou creïble venint de qui ve, pel tarannà i el que ens té acostumats.

Ahir parlava de Joan Herrera. Avui ho podria fer també de Miquel Iceta, Rivera o Oriol Junqueras. Aquests dies els titulars periodístics es cotitzen a la baixa, perquè l'oferta és abundant. N'hi ha molts per escollir. Demà continuarem.