Qüestió de lideratges?

Avui, fent una llegida a la premsa, m'he aturat a pensar sobre els líders dels partits polítics i el paper que juguen, o millor dit, la importància que representen per al conjunt del seu partit polític. Repassant els diferents partits polítics catalans m'he anat fixant en els seus líders i el grau de coneixença, i he intentat lligar-ho amb els resultats electorals.

Encara que puguis defensar la importància del treball d'equip i el concurs del més gran nombre de persones possible, t'adones que la significació del màxim dirigent condiciona molt el seguiment i, per què no, el nombre de vots que pot arribar a recollir un partit polític. 

Probablement no és la situació i desgast del president Puigdemont el que provoqui que Junts es trobi en moments complicats i amb una tendència a la baixa de seguidors i votants, però en tot cas es troba a faltar una direcció potent per recompondre el partit després del fracàs del Procés. 

ERC va córrer a salvar els mobles amb la recuperació de Junqueras, per manca d'una alternativa forta que evités més desastres al partit. Junqueras també està desgastat i qüestionat, però qui el pot substituir amb cara i ulls?

El PSC també necessitava un canvi de lideratge, amb uns personatges força caducats. El president Illa, tot i el seu caràcter avorrit, sembla que ha aconseguit aglutinar un partit que havia tingut temps gloriosos, però que havia quedat superat durant l'auge de Ciutadans. 

La CUP i els Comuns resisteixen com poden, possiblement mancats d'un lideratge que els permeti viure amb l'esperança de continuar vius a la política. Pot ser que sigui volgut, pel seu caràcter assembleari, però jugant al costat dels altres, que treballen i poleixen el líder ideal, ho tenen magre.

He arribat a la conclusió que les grans masses veneren els líders i que els partits polítics, per aconseguir governar, s'esforcen a trobar aquests personatges que els han de catapultar a la victòria.

Acceptar l'alto el foc?

Segur que algú m'ho podrà explicar, però jo em pregunto si realment al president rus li interessa l'alto el foc que proposa Trump i que ha acceptat el president ucraïnès. Un alto el foc temporal, de trenta dies, per intentar negociar la pau. A la meva manera de veure-ho, a Putin només l'interessa la rendició d'Ucraïna. Va decidir envair-los, com li agradaria fer en altres llocs, perquè té l'espina clavada pensant en la desfeta de la Unió Soviètica.

Trump, que se li'n fot tot el que no sigui ell, ara juga el paper de mediador, per treure'n algun profit, no pas perquè sigui l'àngel protector de ningú. Zelenski té poques possibilitats de maniobra i ha hagut d'acceptar l'aturada per no acabar del tot, però a Putin no li interessa un parèntesi perquè ell no vol negociar res. Putin vol la victòria i annexionar-se la més gran extensió de territori possible.

Quan veus les imatges de la guerra, amb la quantitat de morts per cada banda, et fixes en el president rus i no li veus cap mena de compassió per a les seves pròpies víctimes. Els seus soldats són les peces necessàries per aconseguir la victòria, i no li importa el que els pugui passar. De fet, aquesta és la realitat d'una guerra. Qui la decideix està molt còmode al seu palau presidencial i en tot cas seran les seves tropes les que la patiran.

I Europa decidim rearmar-nos per evitar què? Us imagineu per un moment una situació de guerra al vostre país?, a la vostra població? La meva generació va néixer després de la guerra i, per tant, no tenim l'experiència, però sí que hem conegut escenes viscudes pels nostres pares. És important posar-se a la pell de les persones que estan patint la guerra, sigui al seu país o envaint-ne un altre. És llavors quan t'enrabies per la manca de sensibilitat d'alguns dirigents, la seva manca d'empatia i el seu gran egoisme. 

Putin voldria recuperar la Unió Soviètica per fer què? Quin profit en trauria la seva gent? O és només una ambició personal sense escrúpols?

Ara Putin ha de decidir si acceptar l'alto el foc o el defuig. La seva decisió hauria de tenir conseqüències. Ja n'hi ha prou d'anar passant, mentre el nombre de víctimes va augmentant!

Amagar el cap sota les ales

Confesso que aquesta setmana m'he comportat com un flamenc, o com popularment es diu de l'estruç, encara que no sigui cert. He amagat el cap sota les ales. No he obert la televisió, ni he escoltat les notícies. No volia saber res del que ha passat als EUA. Només vaig conèixer la victòria de Trump i ja no he volgut saber res més. 

Reconec que és una estupidesa, i segur que recuperaré tot el que m'he perdut, però aquests dies tenia la necessitat de rebre notícies positives, que m'alegressin una mica més la vida, i sabia que si m'entretenia observant i escoltant tot el que pot arribar dels EUA, em deprimiria. No em venia bé.

Em comprometo a posar-me al dia i intentar entendre-ho i acceptar la realitat. A més, procuraré buscar la part positiva perquè ben segur n'hi deu haver, encara que aparentment no ho sembli. Les eleccions dels EUA no ens deixen indiferents, perquè la repercussió és mundial, i és trist adonar-te que els humans som incapaços d'avançar d'una manera raonada, i d'excloure els exabruptes i els que els practiquen.

La vida continua, i espero que no anem gaire enrere en drets i llibertats. Hi ha el perill de destrossar encara més tot allò que ha costat tant de construir. El fanatisme, els insults, i la venjança són tres elements que estan a la vista, i voldria pensar que no es posaran en pràctica, però la meva intuïció és que el nou president estirarà aquests i les conseqüències poden ser molt negatives.

Els petits es tapen la cara o tanquen els ulls i es pensen que no els veiem. Són reaccions infantils, espontànies que ens fan gràcia. Quan som grans això no tindria sentit, però emprem altres tècniques per despistar, però en el fons el que estem fent és enganyar-nos a nosaltres mateixos. La realitat és la que és, tant si la mirem com si hi passem de puntetes. Hem d'afrontar-la i en la mesura que puguem, millorar-la. 

Confiem que les coses caiguin pel seu propi pes i que no ens trobem en una situació tan dramàtica com aparentment ens fa pensar. Segur que s'han viscut èpoques pitjors, i el temps passa i ho cura tot. Malauradament, hi haurà persones que no s'ho passaran bé, i això és trist i preocupant. Confiem que tot no estigui perdut, i que la bona gent prevalgui per sobre dels que poden fer mal.

Quin Onze de setembre celebrem?

Som a la vigília de l'Onze de setembre, i a l'expectativa de com anirà la festa després del canvi de govern i, del desgast que arrosseguem des de fa anys. Si fem una anàlisi de com ha evolucionat la diada ens adonem fàcilment que s'ha perdut tota l'empenta i energia que movia milers de catalans a celebrar una derrota, amb l'esperança de poder cantar victòria. Ara, després del desenllaç del Procés, el pessimisme predomina, i són poques les persones que encara mantenen viva la flama.

A diferència dels anys anteriors, tenim un president de la Generalitat no independentista, i clarament contrari a qualsevol idea que s'hi assembli. Tots recordem les seves paraules elogiant l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, i això fa mal. Quin interès pot tenir Salvador Illa per celebrar la diada? Cap ni un!

M'imagino que el nou govern acudirà als actes institucions, si més no per no aixecar més polseguera de la necessària, però sense cap mena d'il·lusió ni interès. No voldran deixar en evidència el que tots ells pensen i creuen, perquè tenen clar que al país encara hi ha gent que somia amb la independència, i no es cansen de dir que volen ser el govern de tothom. 

Entretant, la societat civil té plantejat el dilema de si cal o no assistir a les convocatòries de la diada. Unes convocatòries que venen més obligades per no dir que no es fa res, que no pas pel mateix interès dels seus organitzadors. Si més no això és el que em fa l'efecte. Tenim la necessitat de girar full d'una època maldestra, però no en el sentit que voldria el nostre president, sinó per fer foc nou i tornar a començar. No podem oblidar la nostra lluita constant per defensar els nostres drets, que ningú no ens regalarà.

I hem de començar per casa. Ho hem fet tan malament que encara ens estem tirant els plats pel cap. No ens calen els adversaris o enemics, perquè tots sols ja ens compliquem la vida. Varen començar les baralles entre els partits independentistes, i ara ja són en l'àmbit intern. No sé què en quedarà d'ERC, però estic convençut que l'ego d'Oriol Junqueras és prou fort per fer cas omís de tothom i intentar recuperar el poder que no hauria volgut abandonar mai.

Asil polític per a l'opositor veneçolà

Els líders dels partits polítics no acaben d’entendre que la ciutadania està molt cansada d’ells. És lògic que cada partit polític intenti desgastar l’adversari per fer-se un lloc, per aconseguir el poder i poder implantar el seu programa polític, que hem d’entendre s’emmarca sota una ideologia concreta. El que no s’hi val és criticar l’altre faci el que faci, que probablement seria el mateix que ells farien, si poguessin.

Avui ha estat notícia la fugida de l’opositor veneçolà, que demanarà asil polític a Espanya. El govern socialista l’ha traslladat en un avió militar i, en aquests moments que escric el post, està volant cap a la base militar de Torrejón de Ardoz.

El partit popular, que hauria fet el mateix, s’ha afanyat a buscar un motiu per criticar el govern. No podia protestar contra el trasllat i ha buscat l’excusa que el govern espanyol no ha reconegut la victòria de l’opositor. Ho havia de fer?

Entenc que es posi en dubte els resultats electorals veneçolans i que es reclami les paperetes de l’escrutini per confirmar o no la victòria de l’actual mandatari. I això ho ha fet el govern socialista. Però penso que si no es pot demostrar la trampa del govern actual veneçolà, tampoc es deu poder demostrar la seva derrota, oi? Si no hi ha llum, com es pot decidir que la victòria va ser de l’oposició?

Probablement, el govern de Maduro va fer trampa, però es pot proclamar alegrament la victòria de l’oposició? Té, el PP proves que demostrin la trampa del govern de Maduro? Si no té proves, com pot exigir que el govern espanyol proclami la victòria de l’oponent?

Sense posicionar-me de cap manera, crec que la decisió del govern espanyol és prou definitòria. Exigir en aquests moments un pas més és, simplement, embolicar la troca. Criticar per desgastar l’adversari, i això és el que ens cansa, i per això l’abstenció o l’auge de partits populistes a l’extrem dret.

Ens pot agradar més o menys el govern socialista de Pedro Sánchez. Als catalans ens ha portat a l’hort més d’una vegada, i hi tornarà, si pot. Ha enredat als partits independentistes en totes les negociacions fetes. Ha incomplert pactes i terminis. Això ningú no ho pot negar, però és evident que en aquests moments no hi ha, a Espanya, una alternativa de govern que tingui un mínim de garanties de procés i gestió democràtica. De moment ens hem de refiar que l’actual govern no disposa de majoria absoluta i necessita pactar, no gran cosa més. Tampoc cal ser innocents, que déu-n'hi-do el que n'hem estat!

El mateix entusiasme de sempre

L'acord entre ERC i PSOE per cedir la presidència de la Generalitat al candidat socialista Salvador Illa ens desperta el mateix entusiasme que ens va generar conèixer la seva victòria electoral. Illa no desperta passions, probablement perquè li coneixem el passat i perquè és una persona força apàtica i eixuta. Sobre el final de les negociacions també s'ha de dir que era el que s'esperava, després de com varen anar les eleccions i la situació crítica, però al mateix temps única d'ERC a l'hora de decidir. I no ens oblidem dels Comuns, que són la crossa inútil, però necessària per als socialistes.

Ja ho he comentat darrerament i, per tant, no em repetiré. Ara les bases d'ERC hauran de decidir si donen suport als seus dirigents i no tinc cap dubte que així serà. No s'entendria gaire que la Marta Rovira i els seus no haguessin previst un suport massiu, que no unànime, a una decisió que no els deixarà tranquils, i que ben segur tindrà conseqüències de cara el futur.

Perquè estem massa acostumats als incompliments del PSOE, i el PSC no és res més que un titella en mans dels socialistes espanyols. Incompliments pel seu tarannà i manca d'escrúpols, però també perquè no totes les decisions estan lliures d'obstacles, i sortiran entrebancs, com ja ha estat habitual en els acords amb ells. El català, per exemple, encara no és llengua oficial a Brussel·les, ni la llei d'amnistia és aplicable, per l'oposició dels jutges, que faran l'impossible perquè no sigui efectiva.

I aquests incompliments, que els patirem tots, seran la llosa sobre ERC que haurà d'anar donant cops de bastó i excuses davant dels seus i, en certa manera, davant de tots els catalans. La seva decisió no és una decisió estrictament de partit, sinó que ho és de país, perquè ens condiciona.

És una llàstima que el PSC entomi el futur del nostre país en el pitjor moment de la seva història, quant a fidelitat al país i defensa dels nostres drets singulars. No és el seu millor moment, ni els seus protagonistes són els més idonis per tirar Catalunya endavant. Caldrà estar molt atents per fiscalitzar la seva feina i exigir una defensa dels nostres drets, llengua i cultura. Com ja us comentava l'altre dia, l'exemple de Collboni com a alcalde de Barcelona és l'expressió més clara de què ens espera amb Illa de president.

40 anys després de la victòria

Avui es commemoren els 40 anys de la gran victòria electoral del socialisme a Espanya. Felipe González va guanyar les eleccions amb una majoria aclaparadora i estava convidat a fer un gir important a la política d'un país que havia patit quaranta anys de dictadura.

Sempre he pensat que l'esquerra a l'Espanya postfranquista no ha sabut aprofitar els anys de govern per fer la gran transformació que el país necessitava, si més no va ser incapaç de fer irreversible un govern d'extrema dreta com ara ens temem que ens caigui a sobre, ni eliminar els privilegis de la classe més rica, hereus i beneficiaris del franquisme.

A la manca d'una contundència s'hi ha d'afegir la transfiguració personal de molts dirigents socialistes que han anat a ocupar espais del món privat que corresponen pràcticament a la dreta més poderosa, i han esdevingut molt crítics amb els petits avenços que han aconseguit els seus hereus del partit.

Estic convençut que la victòria socialista del 1982 va significar un canvi en la manera de fer i pensar dels polítics del nostre país, i que seria un engany no reconèixer la seva importància, en uns moments de molts esglais, el darrer ocorregut tan sols un any i mig abans, amb l'intent de cop d'estat del coronel Tejero.

La llàstima, en tot cas, és no haver aprofitat els moments que han residit a la Moncloa, per fer avançar millor el país cap a un sistema més just i en defensa de la classe obrera i menys afavorida. No han aconseguit, a la meva manera de veure, trencar la dinàmica proteccionista del gran capital, ni tan sols fer-los por, i a nivell personal, molts dels dirigents socialistes han caigut a la trampa del diner fàcil, les comoditats, oblidant-se dels seus principis més progressistes.

Com en totes les coses, hi ha excepcions de mèrit, però resulta força trist comprovar quins són els missatges que de manera oberta o de sotamà estan escampant, i com pressionen a líders socialistes, com va ser Zapatero o l'actual Pedro Sánchez, perquè moderin el seu discurs, i sobretot la seva actuació en defensa de la classe treballadora, per no parlar del tema Catalunya, que realment els té molt amoïnats.

Segurament hem de recordar amablement la data del 28 d'octubre de 1982, però no podem oblidar que després de quaranta anys ens trobem en una situació força dramàtica, amb un Poder Judicial que no s'ha remodelat i continua essent el feu de l'extrema dreta espanyola, i amb uns partits polítics de dretes, amb moltes possibilitats de ser els nous governants d'aquest país.

Les xarxes socials i ERC

Les xarxes socials estan sent molt dures amb ERC. Les decisions que han pres com a partit polític i també en qualitat de president del govern català no han agradat gaire, sobretot a les persones que estan empenyent diferents iniciatives en la lluita per defensar els drets dels catalans per a l'autodeterminació. D'alguna manera s'acusa ERC de claudicar davant del govern espanyol, acceptant una paràlisi que s'allarga en el temps. Donar suport a un govern que no ofereix res a canvi, només paraules amables.

No és fàcil governar en una situació com l'actual, que al marge de les circumstàncies provocades per la pandèmia i la guerra a Ucraïna, i els efectes a l'economia del país, arrossega les conseqüències de la repressió al Procés. El desànim és generalitzat, i també la societat civil està paralitzada, però molesta al mateix temps per la resposta dels actuals governants.

Avui es fa difícil preveure què passarà en un futur immediat, perquè cada dia hi ha novetats arreu, menys a l'hora de calendaritzar la taula de diàleg. Una taula que ha defensat ERC des del primer dia, però que veu com l'interlocutor va donant llargues, prioritzant altres temes, però sense que se'ls vegi cap tipus d'il·lusió per seure-hi a parlar.

La paràlisi està donant la raó a JxCat que, malgrat ser el soci de govern, ha esdevingut l'adversari des del primer dia després de les eleccions. La victòria d'ERC per sobre de JxCat està resultant molt feixuga, i només la mediocritat dels polítics de JxCat els pot salvar d'una davallada en futures eleccions. 

Ens queixem, doncs, dels polítics actuals, però tampoc agraden certes declaracions de polítics, com Junqueras, que aviat se li ha dispensat el fet d'haver passat per la presó, i se l'acusa d'haver canviat el seu discurs, com si estigués pagant el favor del seu indult. 

És fàcil criticar des de les xarxes, i encara més quan això es fa des de l'anonimat, però també és cert que els nostres polítics no estan donant la impressió de saber què cal fer, i això és molt perillós quan es té responsabilitats de govern. Per una vegada que ERC assumeix el lideratge d'un govern, les circumstàncies no li són gens favorables, i no està demostrant que sigui capaç de conduir el país a bon port.

Manifestants en suport d'Ayuso

Avui la premsa digital es fa ressò de la manifestació davant de la seu del PP, a Madrid, en suport d'Ayuso i demanant la dimissió de Casado. Com ja hem vingut dient aquests dies, el PP està passant per un moment difícil, no tant pel descobriment d'altres delictes de corrupció, la qual cosa ha esdevingut una norma, sinó per la lluita interna per aconseguir el poder dins del partit polític.

És evident que els madrilenys es manifestin favorables a la seva presidenta, després dels èxits polítics obtinguts, al marge de les possibles corrupcions, i sobretot tenint en compte la incapacitat de l'actual president del PP, el senyor Casado, de conduir amb èxit el seu partit. Ho hem dit moltes vegades i resulta molt evident, que la seva mediocritat el pot portar a la derrota. Espanya no es mereix un president de la categoria de Casado.

Dit això, però, observem amb preocupació l'estimació de vot del senyor Abascal, que és qui es pot sortir beneficiat de la lluita interna del PP. És precisament l'auge del seu partit en les darreres eleccions, el que el fa créixer, amb la mirada fixada en les eleccions de l'any vinent. Fa temps que es pronostica una victòria de la dreta, ancorada a l'extrema dreta, però ara fins i tot hi ha qui pensa que el lideratge no el pot portar el PP, sinó Vox. 

No sé com ho analitza des del PSOE l'actual president del govern espanyol. Ahir ja deia que seria un error fregar-se les mans, perquè la desestabilització del PP ens afecta a tots, en tractar-se d'un partit amb ampli suport electoral a Espanya. La dependència que el PP té en aquests moments de Vox, està anant en augment, i això posa en perill la feble democràcia espanyola. Crec que no podem despreocupar-nos de la situació, quan una força d'extrema dreta pot marcar la trajectòria del nostre país en els propers anys.

Casado ho tindrà difícil, sempre i quan Ayuso s'adoni de la força que té, el suport de la ciutadania, i les possibilitats de desbancar l'actual president del partit. Ayuso no té escrúpols de dependre de Vox a l'hora de fixar la seva política, força ancorada a l'extrem dret. La política espanyola viu uns moments força decisius per conèixer quin pot ser el futur dels propers anys. Catalunya en pot sortir escaldada. No ens ho agafem ni em broma ni com si fos una cosa que no té res a veure amb nosaltres. Els fets de Madrid i el PP tenen massa incidència sobre el futur del nostre país.

Demà eleccions a Castella i Lleó

Les eleccions autonòmiques de demà a Castella i Lleó pretenen ser un entrenament de les eleccions futures i, sobretot, veure si la inèrcia del creixement de Vox a Espanya i la suma de la dreta és possible per tal de fer fora el PSOE del govern de Madrid.

No hi ha dubte que des de fa uns anys vivim en una situació electoral continuada, i tot són conjectures sobre quan es canviarà el govern, mentre s'intenta paralitzar qualsevol iniciativa de canvi legislatiu. La situació, doncs, és una mica de paranoia que provoca o desafecció total o bé nerviosisme per saber com acaba tot plegat.

El PP pretenia amb aquestes eleccions enterrar definitivament Ciutadans i erigir-se com a partit majoritari, sense dependre de ningú. Les enquestes, de moment, no els han estat favorables i més aviat indiquen que la majoria, si l'aconsegueixen, vindrà donada pel suport de Vox, que s'ho voldrà fer pagar.

No és només la victòria a les eleccions de demà el que manté en tensió els militants del PP, sinó que també s'hi juga el lideratge del partit polític. Casado no ho té tan clar, sobretot veient la força que desprén la seva 'companya' de partit, la presidenta de la comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso. Un fracàs del PP a Castella i Lleó podria significar una derrota de Casado en la seva pugna dissimulada per liderar el PP a nivell estatal, amb Ayuso, que en sortiria beneficiada. És per això que penso que, probablement, a Ayuso li aniria bé aquesta derrota del PP, per enfocar amb més força el seu possible nomenament com a candidata a la presidència del govern de l'Estat.

L'esquerra, a Castella i Lleó, no ho té gaire clar, sobretot Podemos, que pràcticament no hi ha fet campanya, però el PSOE no ha tirat la tovallola, i pretén guanyar les eleccions per reforçar la seva hegemonia a nivell estatal. És per això que ha ignorat ERC, en la seva petició de recuperar la taula de diàleg, i ha collat Podemos a l'hora de defensar una reforma laboral amb el concurs de Ciutadans, deixant de banda els partits que li varen donar suport per erigir-se com a president del govern.

 Demà, doncs, veurem quin haurà estat el resultat electoral d'una comunitats autònoma que té els seus propis detractors interns, que voldrien transformar-la en dues comunitats diferents, amb Lleó, Salamanca i Zamora fora de Castella.

Fa fred a l'exili?

Han passat uns quants mesos, anys fins i tot, i cada vegada resulta més complicat ser actualitat, ocupar les pàgines dels diaris, cada cop fa més fred... L'esperada victòria de JxCat a les passades eleccions era una manera de mantenir viva l'existència de Puigdemont a l'exili, i també la dels seus companys de partit. Amb la victòria d'ERC per davant de JxCat, la cosa s'ha complicat, i probablement per això han anat com han anat les negociacions per formar govern.

Què passa si ERC agafa tot el protagonisme i es deixa de banda el Consell per la República? Quin paper hi juga el president Puigdemont més enllà de mantenir-se exiliat i membre del Parlament europeu? Quin futur li espera?

És cert que tenim presos polítics que ens recorden els fets de 2017 i ens els manté molt presents, però sembla que cadascú va per la seva banda i els exiliats queden més en un segon terme. La tasca realitzada a la Unió Europea no ha donat els fruits esperats i això també ha refredat la situació.

No és fàcil la vida a l'exili, no ho pot ser de cap manera, i quant més temps passi més difícil serà. Si es confirma el trencament de les negociacions per formar govern, caldrà veure el preu que haurà de pagar per aconseguir formar govern amb Pere Aragonès. Vull pensar que JxCat no ho posarà fàcil, tenint com tenen el president a l'exili, i si tot això acaba amb una nova convocatòria d'eleccions se'm fa difícil imaginar quina serà la resposta dels molts independentistes emprenyats amb els seus partits polítics.

Estic convençut que a Brussel·les fa fred i encara que anem cap al bon temps, la temperatura no fa l'efecte que tendeixi a pujar. Tenim quinze dies per acabar de veure-ho.

Laura Borràs satisfà els militants de JxCat

La victòria de Laura Borràs a les primàries de JxCat no sé com catalogar-la. Estava cantat que aquesta seria l'opció de la majoria dels militants amb dret a vot, però no està tan clar que sigui la millor opció per la majoria de l'electorat. Una cosa és agradar a tres mil persones, els que l'han votat, i una altra aconseguir el vot d'un milió de persones a les eleccions al Parlament.

El posicionament de Laura Borràs és molt clar. Tot el seu discurs gira al voltant de la independència, però no ens explica com hi vol arribar, i els catalans estem escarmentats. A part de la trencadissa al partit, i l'aparició d'una colla de partits força semblants i competitius, fa massa temps que ens trobem encallats, i no sembla que la independència sigui el camí més fàcil en aquests moments.

Presentar-se una vegada més amb l'únic objectiu de ser independents, no sembla la millor manera d'augurar bons resultats, sobretot si es pretén una gran majoria. És cert que l'alternativa a Borràs estava abocada al fracàs, però el seu discurs, no tan radical, podia engrescar més votants el dia 14 de febrer.

Penso que aquestes primàries no comportaven cap novetat, i que a Puigdemont, qui continua liderant el partit, era el resultat que volia. Però la força del president a l'exili crec que ha anat a la baixa. Potser m'equivoco, però el cansament de la majoria d'electors, a mesura que passa el temps, l'ha començat a deixar una mica de banda. Un cansament que ha estat provocat també per la mala gestió del president Torra i dels que l'han acompanyat i que ara el substitueixen.

Encara falten dies per a les eleccions i poden passar moltes coses, entre elles que tinguem problemes per celebrar-les per culpa del COVID-19. De totes maneres si no hi ha canvis en el discurs, em fa l'efecte que JxCat ho té molt complicat per revalidar la victòria i encara més difícil aconseguir un govern fort després de les eleccions.

Especulant sobre les eleccions al Parlament

Les eleccions al Parlament català queden lluny, massa lluny per als que voldríem que quedés resolta la situació política del nostre país. Els partits polítics encara estudien quina ha de ser la seva estratègia, i més enllà de la picabaralla entre els socis de govern per veure qui aconsegueix la victòria, també hi ha moviments en els altres partits de l'oposició.

La més que provable entrada de Vox al Parlament fa témer al PP les conseqüències que això pot tenir per al seu partit, però a més desencadena un rebuig als altres partits que el consideren poc democràtic. Sens dubte que hi haurà un abans i un després de l'entrada de Vox, encara que amb Ciutadans ja es va notar.

Ciutadans tenen problemes d'identitat, i el canvi de discurs d'Arrimadas provoca enfrontaments a les bases. Avui llegia que tenen por que la probable patacada d'aquestes eleccions faci que molts militants se'n vagin al PP. 

Potser qui millors expectatives té és el PSC, que ve d'una posició molt baixa i que les enquestes li pronostiquen un fort augment d'escons, molts dels quals vindrien d'exvotants de C's. ERC, per altra part, està esperant que es confirmi que queda en primera posició, per davant finalment de JxCat, a qui han intentat superar moltes vegades sense aconseguir-ho.

Totes aquestes especulacions es van confeccionant mentre la ciutadania està neguitosa veient com el govern actual fa figa per tots cantons, sense criteri ni cap tipus de credibilitat. Avui mateix les sales de concerts estan nervioses perquè en un primer moment el DOGC ha publicat que no podrien obrir a partir de dilluns, tal com s'havia anunciat. Esperen que es tracti d'un error, però tot suma a la manca de confiança vers un govern que és totalment obsolet des de fa temps.

La meitat dels nord-americans celebren la victòria de Biden

És un cap de setmana perquè els seguidors de Biden puguin celebrar la seva victòria a les eleccions presidencials dels EUA. Una victòria que molts veuen més com la derrota de l'impresentable Trump, que ha obtingut, però, més de setanta milions de vots. Unes eleccions que encara no han acabat el recompte a tots els estats, i que Trump continua defensant que encara no està decidit qui les ha guanyat, pel frau que diu que hi ha hagut, però que no pot demostrar.

Tenim, doncs, uns mesos encara amb informacions que aniran arribant sobre aquestes eleccions, perquè tal com ja deia fa uns dies, Trump no accepta la seva derrota, molt en la línia de com pensa i com és, com a persona. Certament el món no es mereix polítics com ell, i la prova és que a nivell mundial ha desestabilitzat tot allò que ha tocat. 

La victòria de Biden, a qui molts han votat per derrotar Trump, no és garantia de res més que la vida pot anar millor que amb l'actual president, que ja és molt! De mica en mica les reaccions internacionals van apareixent, i t'adones que hi ha molta hipocresia, que hi ha qui només parla quan les coses estan decidides, no fos cas que encara haguéssim de penedir-nos dels nostres comentaris.

Europa i Sud-Amèrica són, probablement, els més beneficiats del canvi de president, que en altres moments no destacaria, però que les circumstàncies i el tarannà de Trump posen en safata la millora de les relacions. Potser el cas d'Anglaterra sigui el més dubtós, ja que el primer ministre britànic tenia un bon coixí amb Trump, encara que Biden no voldrà trencar les tradicionals bones relacions entre els dos països.

Els EUA continuaran sent notícia i estic segur que veurem coses que ens sorprendran. Trump va preparar-ho tot molt bé, perquè la seva desfeta no fos fàcil, però molt s'haurien de deteriorar les coses, i posar en perill la democràcia, com perquè els fets es reinvertissin, i recuperés hostilment la presidència dels EUA.

Trump prepara l'estratègia per a no perdre

Davant les expectatives negatives de revalidar la presidència als EUA, sembla ser que l'equip de Trump està preparant el terreny per aconseguir un resultat favorable a base de trampes i enganys. Trump posaria tota la maquinària a punt per jugar brut i aconseguir que el recompte de vots li sigui favorable, ja sigui intervenint el vot per correu, o mobilitzant qui faci falta perquè no se li vagi de les mans la victòria.

Coneixent com és Trump penso que tot és possible, i molt probablement tindrem president un mandat més. El temor és tan estès, que fins i tot hi ha republicans que ho creuen, i s'han ajuntat amb els demòcrates per poder reaccionar davant d'un possible frau electoral.

Aquests dies hem pogut escoltar unes gravacions de veu d'una seva germana on deixava clar quina mena de persona era: mentidera i sense principis. No ve de nou a ningú, perquè ho hem pogut apreciar durant aquests anys de mandat presidencial. El que estranya és la capacitat de recollir vots malgrat la seva manera de ser i actuar, i que molts d'aquests vots venen de persones que no surten afavorides amb la seva política social.

L'altre dia em posaven en dubte la sobirania del poble, agafant-se amb segons quins corrents i manipulacions. És cert que el vot ciutadà ve molt condicionat, i la prova és que poden sortir escollits veritables monstres, però malgrat tot penso que en cap moment hem de posar en dubte la sobirania popular i en tot cas hem de treballar perquè la transparència ens deixi veure el veritable fons dels polítics i escollir els millors, si més no els més coherents i honrats.

Lleida es confina als domicilis

A l'espera de conèixer els resultats electorals de Galícia i el País Basc, on ningú posa en dubte les victòries del PP i el PNB respectivament, avui hem conegut que el govern català ha decidit imposar el confinament domiciliari a Lleida i un parell de poblacions més del Segrià. Sembla ser que aquesta és la mesura que pot garantir que els rebrots no vagin a més i es pugui controlar l'epidèmia.

La decisió presa és un pas enrere en el procés de normalització després de tants mesos de confinament i incertesa. Això ens fa pensar que el risc continua viu i cap població pot cantar victòria. Com ja he comentat aquests dies, ja no es tracta de tenir la mirada a la tardor, sinó que les altes temperatures de l'estiu tampoc han ajudat a decantar el coronavirus.

Algú ens haurà de dir si hem abaixat massa aviat la guàrdia, però també s'ha d'entendre que la situació en què ens trobàvem no podia continuar gaire més temps. Haurem d'esperar si les mesures preses fins ara han estat les adequades. Aquesta setmana un article del New York Times, que avui reproduïa l'ARA, parlava de l'experiència de Suècia, en què es va prioritzar l'economia a la salut, i el resultat ha estat pitjor del que s'esperava.

Suècia ha tingut més morts, proporcionalment al nombre d'habitants, que altres països i tampoc s'ha salvat dels problemes econòmics. Sembla ser que ha estat la pròpia població que ha frenat i ha afeblit l'economia del país. L'exemple de Suècia havia de servir per donar la raó a aquells que posaven per davant l'economia del país, i al final s'haurà demostrat que el més important era frenar el virus, encara que posés en perill la situació econòmica.

Un any de les darreres eleccions municipals

Avui fa un any de les darreres eleccions municipals, amb el triomf d'unes quantes forces polítiques que al final no varen aconseguir formar govern. Potser la més significativa va ser la de Barcelona, amb una victòria d'ERC, amb Ernest Maragall al capdavant, però que pocs dies més tard veuria com Ada Colau retenia l'alcaldia gràcies al suport de Manuel Valls i el PSC.

A casa nostra tampoc va ser elegit alcalde el líder del partit guanyador, sinó que una coalició d'ERC, la CUP i Arenys en Comú, va atorgar l'alcaldia a qui havia estat exercint aquest càrrec després d'una moció de censura l'any 2016.

Tot i que ha passat un any, es fa molt difícil fer balanç de la feina feta pels respectius equips de govern. El brot del coronavirus ha provocat un daltabaix aparcant els objectius i planificacions per centrar-se en combatre la malaltia, i amb ella les conseqüències econòmiques i socials que se'n deriven. Tot i que és una patacada per als polítics que governen, també ha fet que la crítica per part de l'oposició pràcticament desaparegués. 

A Arenys s'ha passat de parlar diàriament dels problemes amb la recollida de la brossa i la brutícia dels carrers, a ignorar-ho totalment, malgrat que els problemes continuen. Els esforços s'han centrat en l'epidèmia i ha canviat tot el panorama polític. 

La manca de competències de l'administració local també ajuda a ser més benèvols en els errors que es puguin cometre a l'espai públic, i el cinisme de l'Estat s'ha fet palès en no permetre, si més no de moment, fer ús del superàvit que ajuntaments com el nostre disposa, però que per llei no pot utilitzar. Es tracta del que ja hem comentat més d'una vegada de la manca de confiança entre els diferents nivells de l'administració pública.

Rufián no ha paït bé l'èxit de Perpinyà

L'èxit de Puigdemont a Perpinyà sembla ser que ha posat nerviosos la gent d'ERC. El seu diputat al Congrés de Madrid, Gabriel Rufián, la reptat a que tingui el mateix èxit a Cornellà. No se'ls hi ha posat gens bé, i tot això perquè la lluita entre els dos partits polítics està en primer pla. ERC fa tot el possible per superar JxCat, que malgrat els problemes interns d'identitat, continuen estan per sobre al Parlament català.

Rufián ha comparat els exiliats amb els presos polítics, a qui ha els ha donat tot el mèrit, davant la comoditat dels exiliats que es poden permetre mítings com el de Perpinyà. Jo, modestament, li voldria recordar que la feina que s'ha fet des de l'exterior, li agradi més o menys, ha estat molt important i considero que va ser una bona decisió marxar fora i treballar per al país. Tot això sense desmerèixer els presoners ni oblidar que gràcies a Junqueras, ara hi ha tres eurodiputats catalans de l'exili.

No podem anar bé quan les coses es plantegen d'aquesta manera. Aquesta ràbia interna no pot ser bona, si més no per al país. ERC fa massa temps que persegueix la victòria, ofuscadament, i seria bo que pensés més en el país, i adonar-se que el més important és que sumin i continuïn superant el 50% de la representació parlamentària, sigui qui sigui el primer, que per cert són els de C's.

Boris Johnson, opció guanyadora al Regne Unit?

Avui Boris Johnson guanyarà les eleccions al Regne Unit, i molt probablement ho farà per majoria absoluta. Un president populista, com està de moda a massa llocs. L'alternativa a la candidatura de Johnson, el senyor Jeremy Corbyn, es considera massa radical i no té suficient suport a les illes. Quedarà per veure el paper que juga el partit escocès en aquesta ocasió. Si recupera els vots perduts en les darreres eleccions.

Amb la victòria de Boris Johnson es farà efectiva la sortida del Regne Unit de la Unió Europea, prevista per a finals de gener 2020. Una sortida que es veuria frenada si fos el líder laborista qui guanyés les eleccions, perquè es convocaria un segon referèndum amb un resultat incert a hores d'ara.

No sé si us passa a vosaltres, però mirant el senyor Johnson no t'acabes de creure que pugui ser president d'un país com el Regne Unit. El veig molt poc seriós, i em fa dubtar de la seva capacitat per governar, de poder ser responsable del càrrec que ocupa i que aviat ho farà, amb majoria absoluta, si ens creiem totes les enquestes.

És clar que si al Regne Unit poden estar governats per Boris Johnson, no ens ha d'estranyar els polítics espanyols que hem tingut al capdavant dels successius governs espanyols.

Borrell es queda!

Quan he llegit que el ministre Borrell renunciava a l'acta d'europarlamentari el primer que he pensat era que no li asseguraven cap càrrec més enllà de l'acta com un vulgar Puigdemont o Comín. Després he llegit la notícia i es veu que encara podria ser comissari.

De moment Europa se l'estalvia i nosaltres el continuarem patint. És el nostre corcó i ell ho sap i li agrada. De la mateixa manera que C's va néixer per anar en contra de Catalunya i els seus drets singulars, Josep Borrell viu per posar travetes a qualsevol aspiració catalana. Ens haurem d'anar fent la idea que continuarà batallant contra nosaltres, contra el govern que no sigui PSOE, i contra les apertures d'ambaixades catalanes a l'exterior.

Entretant avui hem vist arribar els nostres presos polítics després d'una nova burla de les forces de l'Estat. Un trasllat que es pot fer en un dia i poques hores, l'han volgut allargar per escarni, perquè quedi clar que l'Estat espanyol fa dels presos polítics catalans allò que li dóna la gana i muts i a la gàbia!

I el nostre govern desaparegut, fent el ridícul més no poder, perdent votacions al Parlament, i esperant què més passa perquè la societat civil reaccioni. El que és ells... res de res. Aquesta ha estat una bona sotragada i la gran victòria de l'Estat espanyol. La manca d'un pla B i d'uns recanvis per al govern català ens ha portat a una crisi i a una aturada de gairebé dos anys. Des del túnel encara no veiem la sortida.