Suport a la ciutadania

El dia a dia és prou complicat perquè, a més, t'apareguin problemes inesperats i que et poden fer anar de corcoll. No sempre estàs preparat per afrontar segons quins conflictes i necessites algun professional que t'ajudi a resoldre'ls. L'Administració t'ofereix el suport en temes com l'habitatge, el consum, o la mediació, que no sempre es coneixen. El recurs d'acudir a un advocat o directament als Jutjats sempre hi és, però a vegades es pot evitar acudint a serveis de competència municipal o supramunicipal.

A Arenys de Mar, com a la majoria de poblacions de dimensions semblants, tenim dos serveis que treuen fum, però que, tot i això, són desconeguts per una part de la població. Em refereixo a l'Oficina Municipal d'Informació al Consumidor (OMIC), que es troba a l'edifici del Xifré, i el Servei de Mediació Ciutadana, que atent des de l'edifici del Calisay.

Segurament que en alguna ocasió ens hem trobat davant de problemes relacionats amb empreses dels subministraments de gas, llum o aigua, o amb comerços o industrials del mateix Arenys o de fora. L'experiència i professionalitat de les persones que estan a l'OMIC et faciliten tots els tràmits i t'ajuden a resoldre aquells dubtes que t'hagin pogut sorgir.

La convivència no és fàcil i en alguna ocasió hem pogut patir algun conflicte amb els veïns. La mediació és una manera fàcil, sempre que l'acceptem, de resoldre aquelles discussions que no cal portar als Jutjats, possibilitant arribar a acords. És també un o una professional de la mediació la que aconsegueix simplificar la situació i estalviar-te diners i temps.

Aquests són dos exemples de serveis municipals que tenim a l'abast, però n'hi ha d'altres. És bo que se'n tingui un coneixement, encara que puguem desitjar no haver-los de menester. 

Com podem veure, no tot és negatiu. També hi ha aspectes positius que cal considerar i fer públic. No podem estar tota la vida veient només les coses negatives, que n'hi ha, perquè viure són quatre dies i cal gaudir-ne.

Com ens condiciona el temps!

Aquests darrers dies notava que la primavera era a prop, amb molta més llum i més hores de sol. Tot plegat generava un estat més optimista i alegre. L'hivern i la foscor sembla que ens condiciona i ens fa estar més apagats. Ja donàvem per un fet que l'hivern estava superat! Avui, però, de cop i volta el temps ha canviat. Ja ens ho havien avançat. Ens hem llevat plovent i ho ha continuat fent durant tot el dia, sense poder observar el sol i tot molt més fosc.

Ho he notat anímicament. M'he adonat que certament el temps, si és plujós o assolellat, ens condiciona totalment. I és aquí quan puc entendre els europeus del nord, amb menys hores de sol que no pas nosaltres, amb molta més pluja i nuvolades. És per aquest motiu que anhelen venir al nostre país a prendre el sol, a tombar-se a les platges. I què hem fet nosaltres? Ben poca cosa, i després ens lamentem del nivell de turisme que predomina a casa nostra. No excel·leix. Només oferim sorra i sol.

Les coses no surten soles. S'han de treballar. No et pots limitar a oferir allò que tens i no lluitar per millorar-ho, per afegir nous serveis, per engrescar més gent a venir. És cert que els nòrdics busquen sol i platja, i potser no els interessa gaire el patrimoni cultural i històric del nostre país, però també és cert que si els ho ofereixes, els obres els ulls, descobreixen coses que no sabien i probablement engresques a més gent a venir.

Amb tot el que està passant al món i amb les seves repercussions, necessitem que el sol brilli i ens animi una miqueta. L'euríbor s'apuja, el preu de la benzina també i d'aquí a pocs dies també ho faran els aliments, el transport. Tot plegat aspectes negatius. Cal contrarestar-ho amb dies assolellats que ens permetin sortir al carrer i gaudir de la natura. Agafem-nos amb allò que puguem. Fem-nos-hi una mica!

Recordant Salvador Espriu

Avui, quaranta-un anys de la mort de Salvador Espriu, he assistit a la presentació del llibre d’en Pep Quintana i l’Ignasi Massaguer, Salvador Espriu i els seus veïns, una guia del cementiri de Sinera, a l’Ateneu arenyenc. La sala feia goig i els participants a l’acte ens han fet gaudir d’una bona estona. Música, recitats, records i anècdotes s’han intercalat durant una hora llarga.

Haig de dir que en moments així m’adono que m’he fet gran i que el temps vola. Sembla que era ahir que em trobava cantant al cementiri de Sinera, en l’últim adéu al poeta.

Es respirava un aire de satisfacció i, per què no, d’orgull arenyenc. De sentir-nos covilatans de l’insigne poeta.

Sebastià Bonet, filòleg lingüista i poeta català, ens ha retratat el seu avi oncle, amb anècdotes i referències que només un familiar proper pot guardar i estimar, apropant-nos una mica més a un personatge referent d’una època, un país i una cultura significativa.

No cal dir que hem d’agrair l’Ateneu l’organització d’aquest acte, i naturalment a tots els que es trobaven dalt l’escenari. Breu recital de violins, molt ben interpretat, i una lectura fresca de fragments de la Tereseta-que-baixava-les-escales. En guardarem un bon record i en llegirem el llibre, i segur que en gaudirem.

Exercir de català no és fàcil!

Avui ho he experimentat. Una vegada més. Haig de dir que tothom ha estat molt amable i que algú, des de fora, podia pensar que l’impertinent era jo. Si vols defensar el teu dret a expressar-te en la teva llengua sempre t’has d’enfrontar amb mil obstacles. No és estrany que moltes persones cedeixin i es passin al castellà. No és el meu cas.

Necessitava contactar amb una empresa de serveis, que en soc client. Tot i que l'app que tinc d'ells et permet utilitzar el català, quan t'hi poses en contacte no és tan fàcil que t'entenguin. Si, com és el meu cas, no canvies de llengua, la comunicació es complica i necessites més temps. Val la pena? Sí!

He començat escrivint en un xat de l'empresa, però el meu interlocutor s'ha excusat. No m'entenia. M'ha demanat que li confirmés el meu número de telèfon i m'ha comentat que en pocs minuts es posarien en contacte amb mi. Ha trigat una mica, però al cap d'una estona una noia, molt amable, m'ha trucat per dir-me que em transferia a un seu company, que m'atendria en català. 

Crec que aquesta és la manera d'actuar. Amb amabilitat i empatia, però sense claudicar. Sense passar-se al castellà, perquè si no defensem la nostra llengua nosaltres, està vist i comprovat que els altres no ho faran. Alguns per odi i ganes de perjudicar-nos. D'altres, per ignorància o poca voluntat.

Aquesta empresa, que té un abast internacional, instal·la unes plaques informatives a les façanes dels seus clients. N'he vist a Suècia, en suec. També a Alemanya, en alemany. I al nostre país acostumen a ser totes en castellà. A casa nostra, però, no! A casa la tenim en català, perquè en tenen disponibles, però l'has de demanar expressament. Malauradament, he pogut comprovar que la majoria, per no dir totes les plaques que he vist, són en castellà. Per què no demanem que les volem en català? Varen trigar uns dies més del compte, però ens les varen proporcionar.

Aquesta constància i insistència és l'única manera d'aconseguir que el català sigui present al nostre país. Cal tenir-ne consciència i no defallir. Ens constarà un mica, i potser algú ens dirà talibans, però hi tenim tot el dret. No us desanimeu. És molt el que podem aconseguir!

Ser puntuals, ser respectuosos!

No acostumo a parlar de futbol en aquest espai perquè no hi entenc, però també perquè ja se'n parla prou arreu. De totes maneres això no vol dir que no llegeixi notícies sobre esports, i futbol concretament, i que segueixi de lluny les competicions, amb les meves simpaties, que no fanatismes.

Avui llegia que l'entrenador del Barça castiga els jugadors impuntuals amb la suplència. Ho he trobat interessant i m'ha donat peu a parlar precisament de la puntualitat, que no és un do natural de la gent del nostre país, sobretot en els serveis públics, però no només. A la meva vila, quan s'organitzen actes públics es parla dels cinc minuts de cortesia, i amb aquesta excusa es comença tard. A mi em fa molta ràbia perquè ho considero una manca de respecte a les persones que tenen el costum de ser puntuals a les cites.

Hi ha persones que tenen per costum arribar tard a les reunions o els actes programats, i obtenen el premi d'aquesta falsa cortesia. Els que tenim la mania de la puntualitat, ens volen acostumar a esperar, la qual cosa és un càstig immerescut.

Sempre que he organitzat algun acte he exigit començar a l'hora convinguda, i si no depèn de mi i només soc un col·laborador, no deixo de protestar i mostrar la meva disconformitat. La pregunta que faig és per què hem d'esperar que arribin els de sempre?

L'excusa que pot haver sorgit algun inconvenient que faci arribar tard a la gent és ben bé només això, una excusa. Si analitzem qui arriba tard als llocs, i és fàcil de veure-ho en una població on ens coneixem gairebé tots, arribarem a la conclusió que sempre són les mateixes persones i, per tant, seria molta coincidència que sempre i només elles tinguessin un motiu per haver arribat a misses dites.

Tant de bo que tothom prengués consciència de l'error dels cinc minuts de cortesia i fóssim més respectuosos amb les persones que són formals i puntuals. El seu temps té massa importància per fer-lo perdre amb una cortesia que no té cap ni peus.

 

Proscrit per haver-se presentat a les eleccions

S'ha obert un debat interessant que m'agradaria que fos serè i argumentat sense exabruptes, declaracions fora de lloc i encara menys insults i atacs personals. El tema és prou interessant per comentar-lo i es pot anar ampliant amb altres exemples que tots tenim present a la memòria. Em refereixo a les portes giratòries que també provoquen discussions i no crec que s'hagi pogut arribar a cap conclusió.

Tomàs Molina, el famós meteoròleg de TV3 es va acomiadar de la televisió perquè havia decidit presentar-se a les eleccions europees per ERC. No volia aprofitar la finestra ni influir en els resultats electorals. Que la gent no votés ERC perquè s'hi presentava. 

Si més no abans, els presentadors de programes televisius tenien vetat fer anuncis publicitaris, per no confondre la gent. No sé si això encara funciona d'aquesta manera, però sens dubte que sortir a la televisió té un afegit d'influència prou important per regular-ho.

Sigui com sigui, però, Tomàs Molina no va aconseguir entrar al Parlament Europeu. Probablement va aconseguir vots personals, però no els suficients, i es va quedar fora. I ara què fa? Pot tornar a presentar les notícies del temps o se l'ha de vetar eternament?

El consell professional de TV3 considera que no pot sortir en pantalla. Que ha de continuar treballant-hi d'amagat. És just? Té sentit? Quin mal pot provocar? D'alguna manera ell es va pronunciar políticament anant en unes llistes concretes, però això l'inhabilita per sempre? Una cosa és valorar què passa en campanya electoral i l'altra és tancar-li les portes de la televisió per sempre.

Suposo que tothom hi dirà la seva, i espero que les opinions no vinguin condicionades pel nom del partit on es va presentar. Avui formar part d'unes llistes electorals condiciona negativament la teva imatge. Et col·loquen una etiqueta com si no hi hagués vida més enllà dels partits polítics. Si entenem la política com a servei públic, l'efecte hauria de ser el contrari. Tot haurien de ser elogis per la valentia i predisposició a treballar per a tothom, sempre segons la teva manera de pensar, i això ningú ho hauria de qüestionar. És cert que tots coneixem comportaments no desitjables, i probablement aquests són l'esca del pecat.

A les envistes del Matagalls

Hem tingut les Agudes ben a prop, i el Matagalls. Ens hi hem apropat, i hem pogut observar la seva majestuositat. Sempre he pensat que era una sort tenir el Montseny tan a prop, i poder gaudir-ne gairebé sense moure'ns de casa. 

Tot i les amenaces dels homes del temps hem fet cap a Espinelves per passejar-nos pels boscos que l'envolten. Sabíem que a la tarda el temps canviaria, i era qüestió d'aprofitar el matí, amb el sol traient el cap entre les nuvolades que més tard han cobert tot el cel.

Es tractava d'endinsar-nos pel bosc sense pretendre fer grans caminades ni enlairar-nos gaire. Era una passejada entre les fulles per no rovellar-nos i aprofitar l'avinentesa per conversar amb els vells amics, alguns dels quals feia molt temps que no vèiem ni hi xerràvem.

No es pot dir que haguem pogut observar grans vistes panoràmiques, ni tampoc hem augmentat el nostre nivell de vitamina D, però sí que hem gaudit de l'ombra d'uns arbres que sense rebregar-se pujaven directes al cel, amb l'esperança de poder distingir allò que nosaltres percebíem entre el seu fullatge.

I un dinar per acabar de posar-nos al dia de tots aquests anys sense contacte directe. Per recordar les nostres antigues caminades, i adonar-nos que malgrat el pas dels anys, encara ens podem atrevir a calçar-nos les nostres sabates de muntanya i amb ajuda o no de bastons, travessar les entranyes de la muntanya que tan estimem.

M'han recordat una sortida de Cantonigròs a Tavertet, de potser fa trenta anys, i m'han vingut ganes de repetir-la. De petits, amb la mare i la meva germana, era una ruta que no descuidàvem cap estiu. L'arribada a Tavertet era de somni. Un poble silenciós, on amb prou feines hi trobaves a ningú, fins a darrera hora de la tarda, quan els homes tornaven a casa, i li demanàvem a l'Àngel si ens podia portar fins al Pla de Can Codina, amb la seva DKW.

La pluja ha accelerat la nostra partida i no ens ha permès fer una passejada generosa per la població, però sí que hem pogut observar la bella església romànica, que presideix tota la contrada, i que és visible des de l'eix transversal que ha esdevingut la via més freqüentada per accedir a la bonica població d'Espinelves.

Amb tot el temps del món

Hi ha moments i circumstàncies de la vida que sembla que tot es paralitza, també el temps, i tens la impressió que disposes de tot el temps del món encara que no l’aprofitis, el deixis escapar, sense que ningú et vingui després a demanar comptes. És en aquests moments que la teva actitud ha de canviar i diferenciar-se de la del dia a dia en què acostumes a anar de bòlit, amb la sensació que no ho pots abastar tot, relativitzant-ho de la millor manera possible.

Avui seria un dia d’aquests en què ho tens tot programat i només depèn dels altres que tot vagi bé. Que poca cosa pots fer per millorar-ho. Actues passivament, deixant fer, sense preocupar-te de res, i menys del temps. Un temps que passa lentament i desaprofitat, que en certa manera el perds, però que ningú t’ho recriminarà.

Probablement aquest és l’esperit de les vacances. Un trencament amb la rutina, amb les presses per complir amb els compromisos, una mica pendent de les obligacions que t’has fixat o que t’han marcat. I si això són les vacances, benvingudes siguin. Les gaudirem i en prendrem nota per recordar-les. Ens hi posarem bé i ens fixarem en tot allò amb que es diferencia de la resta de dies, sobretot ara que ja he passat a l’etapa de la jubilació i que el ritme i les obligacions han canviat.

I no ens hi posarem nerviosos. Tenim tot el temps del món i l’aprofitarem al màxim. Si podem descobrir coses noves molt millor, però si ens hem d’estar tres o quatre hores asseguts a la cantonada d’una sala d’espera, ens ho agafarem bé, i dedicarem el temps a pensar-hi i a escriure tot allò que ens passa pel cap. És una etapa més de la nostra vida que hem de compartir i mirar de trobar-hi sempre les coses positives.

Glòria a Sant Zenon!!!

Portem la meitat de les festes i encara no ha arribat el sant gloriós. Avui és el dia de cantar l'Himne i no caldrà patir per fer ploure, perquè ja ho ha estat fent aquests dies. Només en pensar que l'aigua és vida, et fa oblidar els maldecaps dels organitzadors dels actes de la Festa Major, la majoria dels quals tenen lloc a l'aire lliure.

La calor d'aquests dies no podia acabar de cap altra manera, tot i que els homes del temps de TV3, crec que no ho han acabat d'encertar gaire. Portem un parell de dies que en un moment o altre plou, i avui ja portem un parell de ruixats. Sort que la cantada de l'Himne a Sant Zenon té lloc a l'església de Santa Maria i estarem a aixopluc.

Avui també hem sabut que la vila d'Arenys de Mar estarà representada a la Diputació de Barcelona, per la nostra alcaldessa, i al Consell Comarcal, pel guanyador de les passades eleccions, l'Estanis Fors. Confiem que el fet de tenir-hi el peu, sobretot a la Diputació, que és on hi ha els calés, es noti d'alguna manera i podem comptar amb noves inversions.

De moment guardeu-vos de la pluja i cantem tots plegats: Glòria a Sant Zenon!!!

De què tenen por el Suprem i la Fiscal?

Podríem considerar-la una pregunta retòrica. És molt evident que hi ha sentiment de culpabilitat entre els magistrats que hauran de jutjar els polítics independentistes, però no poden fer marxa enrere, i l'únic camí és arribar fins al final, amb la confiança que el temps una cura tot. Juguen realment amb el temps.

Veurem què acaba passant i sí deixen que els observadors internacionals puguin entrar a seguir en directe, des de la sala, el judici als polítics catalans. El comportament de jutges i fiscals es basa en no afluixar, encara que es col·loquin fora de la llei, perquè d'aquesta manera no deixen que aquesta sigui ben aplicada. Si tens la paella pel mànec, no permetis que es posi en dubte cap de les teves accions i decisions. Evita que l'adversari, la víctima en aquest cas, pugui arrambar-se a cap branca que li pugui donar esperances.

És un morir amb orgull, encara que no sigui ni ètic ni moral. Això explica totes les excuses presentades des del primer dia fins avui. Qüestionen la jurisprudència del TDHE, però temen una possible sentència contrària. Es refien certament del temps.

No parlem d'independència, ni de sobiranisme, ni d'obediència. Aparquem-ho per un moment, i fixem-nos simplement en coherència, honorabilitat, sinceritat. Aquests valors trontollen davant el posicionament dels tribunals judicials espanyols, perquè només pensen en la defensa de la unitat d'Espanya, com si això estigués per sobre de tot, i aquí hi ha el greu i gran error de la conxorxa dels poders espanyols.

Festa del Voluntariat a Mataró

Avui Mataró celebra la Festa del Voluntariat. Per tercer any consecutiu Mataró convoca els voluntaris i voluntàries de la ciutat amb motiu del dia Internacional del Voluntariat, el dia 5 de desembre, per agrair-los el temps i el treball que dediquen per tirar endavant una gran quantitat de projectes i activitats que tenen lloc durant l’any a Mataró.

Cada vegada hi ha més voluntaris que actuen discretament per a la nostra societat, fent companyia a persones grans, ensenyant la llengua, a conrear l'hort, a aprendre hàbits de conducta que els facin la vida més fàcil, i enguany comptem amb la participació dels voluntaris de la custòdia del niu de tortuga babaua, aquest estiu a la platja de Sant Simó.

La Festa d’aquest vespre vol agrair la seva tasca, però al mateix temps fer-ne difusió per tal d’engrescar a més persones, perquè si volem una societat més justa, més humana, més rica socialment, hem d’afavorir la tasca del voluntariat.

El voluntari no espera res a canvi, però rep molt. La satisfacció de sentir-te útil, d'ajudar els altres i veure'ls contents i agraïts. Avui a Mataró es trobarà una petita part dels molts voluntaris que la ciutat té, i els felicitarem i els animarem a continuar endavant.

M'agradaria una TV3 de més qualitat

No només els polítics han de millorar, sinó també el món periodístic i de la televisió, i tota la societat en general. Crec que fa temps que vàrem agafar una drecera equivocada i més aviat ha resultat una marrada, que ens ha fet perdre molt de temps i energies.

A diferència d'alguns que critiquen TV3 perquè no els agrada que hagi esdevingut un símbol del país, que ha fet molt per normalitzar la llengua i la cultura catalanes, la meva crítica és perquè crec en la televisió autonòmica i em sap greu la situació en què es troba, força degradada amb un llistó de qualitat molt baix.

De manera totalment subjectiva, sempre havia pensat que TV3 donava mil voltes a la televisió espanyola, molt més endarrerida i centrada en l'Espanya més conservadora, típica del lema "Spain is different" que tant de relleu va agafar. Ara, però, he vist que la qualitat de la 'nostra' televisió, de la qual em sentia orgullós, ha baixat estrepitosament i, al meu entendre, són quatre els programes que se salven. Fins i tot els telenotícies, que destacàvem sovint, tampoc són el que han estat durant molts anys. Locutores amb dificultats per fer-se entendre, vocalitzant malament i cometent moltes errades...

Vull dir-vos que estic molt d'acord amb la crítica que la periodista Mònica Planas fa, al diari ARA, de l'estrena de 39+1 d'aquesta setmana. M'agrada veure el primer dia dels nous programes perquè és quan decideixo si m'interessa continuar-los mirant o ja en tinc prou. En aquest cas puc dir que ja en tinc prou.

Quan ni el text, ni el guió, ni la interpretació tenen un bon nivell, és difícil que el resultat sigui satisfactori. Això no vol dir que no agradi. Ja sabem que en el món de la televisió l'audiència no té massa a veure amb la qualitat de l'espectacle. En tenim prou proves en la televisió privada. I, a més, tot això és molt subjectiu, molt personal.

A mi, però em sap greu que un programa que neix ara, com també el debat que dirigeix l'Ariadna Oltra, els dijous, siguin tan fràgils i que de moment s'aguantin, com en el cas del .cat, perquè tracten temes d'actualitat amb molta ressonància, però que veurem com continuaran, pel fet que flaquegin tant en la direcció i moderació. No hi ha millors professionals al nostre país? és qüestió de pressupost que tinguem aquest planter? cal esperar noves i millors fornades? què podem esperar de la 'nostra' televisió? espero que es tracti d'un lapsus que aviat puguem corregir.