Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Egoisme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Egoisme. Mostrar tots els missatges

dimarts, 21 d’octubre del 2025

Una bona notícia per sortir de la foscor

Avui m'he aturat a llegir una notícia d'aquelles que probablement només et fixes si t'afecta directament o indirecta, perquè ho pateixes o ho vius personalment, o familiars i amics, i, en canvi, són importants de llegir i conèixer, sobretot ara que estem voltats de tantes notícies negatives i decebedores.

Em refereixo a les retines artificials que permeten que persones que pateixen degeneració macular associada a l'edat (DMAE) i que els provoca ceguesa, puguin aconseguir part de la visió. Es tracta d'una malaltia irreversible que afecta a més de cinc milions de persones al món, i ara se'ls obre la possibilitat de recuperar, en part, la visió.

L'implant de la retina artificial, segons diu la notícia, no cura la degeneració macular, però sí que representa una millora. Fins ara només hi havia el recurs d'ajornar la ceguesa total injectant uns fàrmacs a l'ull, periòdicament. El pare, que ens va deixar aviat farà deu anys, va haver de recórrer a aquest procés d'injecció del fàrmac, en un ull, perquè l'altre ja l'havia perdut del tot.

Tot i que els investigadors reconeixen que és un primer pas i que encara hi ha efectes secundaris a resoldre, recalquen la importància al fet que un procés que semblava totalment irreversible, pugui arribar a canviar i permetre la visió. Només qui té dificultats per veure-hi entén perfectament què significa gaudir d'aquest sentit, i aquí ve la reflexió que ens hem de fer: som conscients de tot allò que tenim, de la nostra salut, i n'estem agraïts?

Sovint és manca de sensibilitat, pur egoisme, pensar que allò que és bo per nosaltres és bo per a tothom, i no és així. Quan convius en societat has de ser conscient que no tothom té les mateixes oportunitats, i per això, per exemple, és tan important combatre les barreres arquitectòniques que per alguns pot ser un simple detall, però per altres persones els pot representar un obstacle infranquejable.

dimecres, 12 de març del 2025

Acceptar l'alto el foc?

Segur que algú m'ho podrà explicar, però jo em pregunto si realment al president rus li interessa l'alto el foc que proposa Trump i que ha acceptat el president ucraïnès. Un alto el foc temporal, de trenta dies, per intentar negociar la pau. A la meva manera de veure-ho, a Putin només l'interessa la rendició d'Ucraïna. Va decidir envair-los, com li agradaria fer en altres llocs, perquè té l'espina clavada pensant en la desfeta de la Unió Soviètica.

Trump, que se li'n fot tot el que no sigui ell, ara juga el paper de mediador, per treure'n algun profit, no pas perquè sigui l'àngel protector de ningú. Zelenski té poques possibilitats de maniobra i ha hagut d'acceptar l'aturada per no acabar del tot, però a Putin no li interessa un parèntesi perquè ell no vol negociar res. Putin vol la victòria i annexionar-se la més gran extensió de territori possible.

Quan veus les imatges de la guerra, amb la quantitat de morts per cada banda, et fixes en el president rus i no li veus cap mena de compassió per a les seves pròpies víctimes. Els seus soldats són les peces necessàries per aconseguir la victòria, i no li importa el que els pugui passar. De fet, aquesta és la realitat d'una guerra. Qui la decideix està molt còmode al seu palau presidencial i en tot cas seran les seves tropes les que la patiran.

I Europa decidim rearmar-nos per evitar què? Us imagineu per un moment una situació de guerra al vostre país?, a la vostra població? La meva generació va néixer després de la guerra i, per tant, no tenim l'experiència, però sí que hem conegut escenes viscudes pels nostres pares. És important posar-se a la pell de les persones que estan patint la guerra, sigui al seu país o envaint-ne un altre. És llavors quan t'enrabies per la manca de sensibilitat d'alguns dirigents, la seva manca d'empatia i el seu gran egoisme. 

Putin voldria recuperar la Unió Soviètica per fer què? Quin profit en trauria la seva gent? O és només una ambició personal sense escrúpols?

Ara Putin ha de decidir si acceptar l'alto el foc o el defuig. La seva decisió hauria de tenir conseqüències. Ja n'hi ha prou d'anar passant, mentre el nombre de víctimes va augmentant!

dilluns, 27 de maig del 2024

Sortir escollit per aconseguir la immunitat

Aquesta setmana està previst que s'aprovi, al Congrés de Diputats, la llei d'amnistia que ha estat segrestada durant uns mesos al Senat, amb majoria del PP, després que canviessin les normes per endarrerir la seva aprovació. Tot plegat és un conjunt de despropòsits que no fan res més que accentuar l'allunyament de la ciutadania de la gestió pública i dels partits polítics que monopolitzen i embruten la política. I la cosa no acaba aquí. Ja ens han avançat que una vegada aprovada pel Poder legislatiu, serà el Poder judicial qui continuarà jugant a la política per intentar desautoritzar els legisladors, que són els que hem escollit en votació, no pas els jutges. No és estrany, doncs, que la gent passi de la política i només es mogui quan li toquen la butxaca, i que sempre toca als mateixos.

    Vivim en campanya electoral contínua, amb una lluita pel poder, que no té res a veure amb l'esperit de servei al poble. Presenciem en tot moment els insults i els enganys que no tenen altre objectiu que aconseguir ser a dalt i dominar-ho tot. Avui ni tan sols s'intenta amagar-ho i t'adones que persones corruptes, estafadores i menyspreables es presenten a les eleccions amb l'únic objectiu d'aconseguir la immunitat parlamentària. Aquest seria l'exemple d'un, per a mi, desconegut influencer ultradretà, perseguit per la Justícia, i això que no provoca fàstics als jutges, en una formació anomenada "Se acabó la fiesta". Més aviat jo l'anomenaria "La fiesta continua".

    Davant d'aquest panorama hi ha dies que et venen ganes de tancar la porta i engegar-los tots a pastar fang. Tot aquell esforç, amb més o menys encert, per ajudar a millorar l'entorn, solucionant els petits problemes, i col·locant-te al costat dels més necessitats, se'n va a l'aire per culpa d'uns desaprensius que només busquen el seu anar bé, sempre a costa dels altres.

    A l'obra de teatre que ahir es va representar al Teatre Principal de la meva vila, et recordaven uns fets que creies que no tornarien a passar i que s'acabarien aviat, amb la victòria de la Justícia, la Pau i la Llibertat. Després veus que els humans som tan impresentables, que caiem una vegada rere l'altra en les mateixes trampes, potser guiats per un egoisme que no ens deixa respirar, ni pensar, i encara menys estimar.  

diumenge, 14 d’abril del 2024

Pendents de l'Orient mitjà

Aquest cap de setmana estem més pendents que de costum de l'Orient mitjà, després de l'atac perpetrat per Iran contra Israel. Un atac que, segons es pot llegir, tenia més la intenció d'avís que no pas de fer destrosses. És una manera de dir que no juguin amb foc que estan a punt per qualsevol acció.

    Set mesos després de l'atac de Hamàs a territori israelià, es fa molt difícil trobar la manera de desllorigar-ho tot. Més que tot perquè aquell atac no va ser l'inici de res, sinó un acte més de tot el procés que es viu en aquella part del món, amb unes relacions massa tenses entre palestins i israelians. La convivència no és fàcil, però encara menys quan analitzes com va començar tot i com ha tractat Israel els palestins que malviuen a Gaza, ara pràcticament destruïda.

    Tot s'ha complicat més perquè no només són dos estats els que s'estan barallant, sinó que hi ha més països implicats. Iran va rebre un atac que no ha perdonat i quedava clar que alguna actuació faria. No podia permetre que la cosa quedés com si res no hagués passat. I aquí rau el problema: uns fets n'encadenen uns altres i arriba un moment que només pots demanar que qui estigui net de culpa que llenci la primera pedra.

    La responsabilitat és de tots, cadascú en funció dels seus actes i represàlies. No tots tenen la mateixa capacitat d'intervenir en el conflicte, i entenc que això s'analitza molt bé a cada bàndol per saber fins on es pot estirar la corda. 

    Una cosa, però, queda clara, i és que el genocidi perpetrat contra la població de Gaza no té cap justificació, i fa molta ràbia l'actitud de les institucions mundials que han estat incapaces d'aturar-ho. D'alguna manera haurem de passar la vergonya per aquesta irresponsabilitat, i haver permès la mort de tantes persones innocents.

    I estem més pendents de tot el que pot acabar passant, en una part per pur egoisme. Sabem que les conseqüències d'una guerra ampliada ens afectaran directament, i això encara fa més vergonya. Europa i els EUA estan preparant les seves eleccions per renovar o ratificar els seus governants, i seria bo que el resultat de les mateixes oferís una garantia de canvi en la manera de fer i actuar davant de situacions tan greus com les de Gaza, i també Ucraïna. Volia preparar-me per al concert d'aquesta tarda-vespre, però la meva ment està pendent d'uns fets que són massa greus com per deixar-los de banda.

divendres, 31 de desembre del 2021

Una llei electoral catalana que no arriba

Llegia avui una notícia que podria semblar que és una innocentada, si no fos que ja ha passat el dia 28. Em refereixo a l'intent de confeccionar una llei electoral catalana, un fet que no s'ha aconseguit durant els quaranta anys llargs de transició.

El problema és per l'interès partidista dels diputats que han d'aprovar la llei, un mínim de 90. Això vol dir que amb la composició actual, caldria que els tres partits majoritaris es posessin d'acord. Però la dificultat està en mirar què m'afavoreix més i perjudica a l'altre, i d'aquesta manera es fa gairebé impossible posar-se d'acord.

Recordo que fa anys es va mobilitzar la ciutadania a través d'una iniciativa legislativa popular, però que va quedar encallada al Parlament, i ja no se n'ha sabut res més. És tot plegat una llàstima perquè ens trobem amb una llei antiquada que caldria renovar, però que som incapaços d'aconseguir el consens. Ningú no vol afluixar, i així no anem enlloc.

Aquest egoisme dels partits polítics catalans fa que tot s'encalli i que s'avanci molt a poc a poc, si és que avancem en res. No és només la llei electoral, sinó que en tots els temes sempre hi ha entrebancs que no ens deixen ser optimistes. És precisament això que fa que la ciutadania es desentengui de la realitat política i tingui tan poca confiança en els polítics. Si no som capaços de canviar aquesta dinàmica, ens trobarem que no només no avançarem, sinó que caminarem enrere, amb perjudici per a tothom. 

El darrer dia de l'any serveix per desitjar el millor per al nou any que demà comença. En el cas de la política catalana, són moltes les coses que haurien de canviar aquest 2022, perquè poguéssim estar orgullosos dels nostres dirigents. Molt em temo que això no passarà i que l'any vinent seguirà la mateixa tònica que aquest. Sigui com sigui, però, us desitjo una bona entrada any i que sigueu molt feliços.

dijous, 3 de juny del 2021

Més víctimes de violència masclista

Continuen succeint-se morts de violència masclista que fan esgarrifar. El darrer a Porqueres, al Pla de l'Estany. Com una plaga que no ens deixa indiferents, però sí impotents per resoldre-ho. La societat està malalta i la dona esdevé víctima de la barbàrie. 

La reacció de la gent de les diferents poblacions on succeeixen aquests assassinats, és de dolor i ràbia. La llàstima de tot això és no poder evitar les morts. En alguns casos hi ha elements que haurien de fer preveure possibles atacs, però en la majoria passen desapercebuts. Són veïns que no desperten curiositat ni sospites.

L'agressivitat dels assassins es veu reforçada per la nostra manera de viure, on s'hi sumen les dificultats sorgides per les darreres crisis. No son, però, només causes econòmiques, sinó també de pèrdua de la fe en la bondat de les persones. La manca de solidaritat i estima, l'egoisme i ànsies de poder. El buscar la comoditat per sobre de tot.

El respecte a les persones s'ha perdut i sembla que et dona dret a fer i a desfer. Aquest menystenir el valor de la vida dels altres, aquesta facilitat per empunyar una arma assassina, aquest encegament.

Tots plegats som una mica còmplices de la situació que hem deixat el món, i encara que no ens fa responsables d'aquests assassinats, sí que ens ha de fer obrir els ulls i treballar per a un món més just i solidari. Evitar les diferències tan pronunciades i que donen lloc a tanta injustícia. Aconseguir que al nostre voltant es respiri millor, i que se'n beneficiïn els nostres veïns i amics, pot ajudar que l'entorn no sigui tan caòtic i potser, qui sap, evitar que tantes persones caiguin en la temptació de fer mal la seva parella, eliminant el possessiu i ajudant a posar-se en la situació de l'altre

dilluns, 20 d’abril del 2020

Farmàcies col·lapsades

Les incidències amb els dispensadors de mascaretes i medicaments de les farmàcies aquest matí són una demostració més de com som tots plegats. Es va decidir que avui es començarien a repartir les mascaretes i es va demanar alhora que no hi anéssim tots a buscar-les, sinó només aquelles persones que realment les necessitessin. Que n'hi hauria per a tothom i no calia córrer. Que s'havia d'evitar fer cues. Que no sortíssim del confinament només per anar a buscar la mascareta...
Què ha passat aquest matí? Doncs, que tothom ha sortit de casa cap a les farmàcies a buscar la seva mascareta i el programa per enregistrar el seu lliurament ha petat, de manera que ja no es podien dispensar més mascaretes ni tampoc medicaments amb recepta. Això és el que hem aconseguit.
Aquí hi ha dos elements a tenir en compte. En primer lloc l'egoisme i poc cas que fem a les recomanacions i tirem pel dret, de manera que es foti l'altre, i també que els nostres sistemes informàtics no estan preparats per a grans volums. Massa gent col·lapsen el sistema.
És una altra cosa a tenir en compte a la llista dels disbarats d'aquests dies. No només comprem malament els productes de protecció contra l'epidèmia, sinó que a més no estem preparats per lliurar-ne grans quantitats, tot i que podíem suposar que la gent no faria cas a les recomanacions. País!

divendres, 13 de març del 2020

Què entenem per confinament?

Parlen de confinament solidari i ens trobem que els barcelonins se'n van a la Cerdanya, o els madrilenys a la costa de València o Múrcia. Què entenem per confinament? La resposta la podríem trobar en una manca de solidaritat, o en pur egoisme, satisfer els propis interessos i oblidar-te del veí, del que pot rebre'n les conseqüències.
La nostra societat està malalta, però la societat no és una cosa abstracta, sinó el conjunt de tots nosaltres, i si el comportament global no és l'encertat és perquè el nostre comportament no és el que caldria esperar. Pensem massa en nosaltres mateixos i ens oblidem que formem part d'aquesta societat.
Algú podria pensar que la gent ens adonem de tot plegat i que ens ha de servir d'escarment, però no és així, ara ens podem exclamar, però hi tornarem a caure. No som solidaris quan això ens representa un sacrifici. Tenim l'experiència d'Itàlia que va un parell de setmanes per endavant, i malgrat tot caiem en els mateixos errors. 
Ens demanen que ens quedem a casa, i el primer que fem és carregar el cotxe i travessar el túnel. Què esperem? Doncs, esperem a què ens hi obliguin, només sabem creure a cops de sabre, a base de càstigs o multes. Això diu molt poc de la categoria humana. Després ens queixem dels nostres polítics. Què en podem esperar?

dimecres, 11 de març del 2020

El coronavirus i la sanitat pública

Arran del coronavirus s'ha tornat a parlar dels EUA com compadint-los. Per què? Sempre ens han dit que és la primera potència mundial on emmirallar-nos i, doncs, per què ens fan llàstima ara? Els EUA són únics i tot i tenir el millor també tenen el pitjor, i en això Trump hi contribuït. El sistema sanitari no és universal i molts milions d'americans s'ho han de pagar de la butxaca, i és aquí on hi ha el problema, perquè no tothom ho pot fer.
Què passarà amb les persones infectades si no poden acudir al metge? Aniran a treballar com si res, amb el perill d'infectar els companys de feina? No serà pitjor que al nostre país on la sanitat pública abasta tothom?
Recordo les intencions del PP de Rajoy president, quan no volien donar assistència sanitària als immigrants sense papers. Catalunya ho tenia resolt. No era molt pitjor temptar la sort i que les persones sense sanitat coberta poguessin transmetre malalties a la resta de la població? Fins i tot per pur egoisme interessava cobrir tothom, ja no era qüestió només de moral i justícia. Ni amb aquestes!
La crisi que provoca el coronavirus ens fa adonar de la importància de la cosa pública. De no deixar-ho tot a expenses de la llei de mercat, de l'oferta i la demanda. Hi ha una colla de serveis que han de ser públics i arribar a tothom. Només així podem avançar com a país just i solidari.
Els EUA ens ha meravellat en moltes coses, però ens han fet veure que més enllà de l'enlluernament hi ha una realitat molt dura per a les persones sense recursos i que, encara que visquin a la primera potència mundial, poden arribar a ser uns veritables desgraciats, amb moltes dificultats per sobreviure.

divendres, 28 de setembre del 2018

Open Arms a Arenys de Mar

He assistit a la xerrada "Open Arms, la defensa dels drets humans al mar", organitzada per la regidoria de Medi Ambient, a la sala Josep M. Arnau, al Calisay. Érem pocs, molt pocs, massa pocs per descobrir una mica més la feina d'aquesta ONG. Una feina solidària, amb l'objectiu de salvar vides de persones desesperades que fugen del seu país per trobar una vida més justa, sense guerra ni fam.
A vegades ens omplim la boca de bones intencions, però som incapaços de fer el primer pas. És per això que és bo reconèixer el valor i entrega d'aquestes persones que, de manera altruista, surten a salvar persones desconegudes i evitar-los la mort.
S'ha de dir que la xerrada ha estat una mica desmanegada, però s'hi ha dit coses molt fortes que t'obliguen a pensar en quin món vivim. El conferenciant parlava de manera apassionada perquè comentava allò que ell vivia, i que l'omplia. Potser per això el guió de la conferència ha trontollat una mica.
El representant de l'entitat, argentí, s'ha sincerat d'una manera molt natural i ha facilitat que ens apropéssim a l'escenari del salvament, però també que ens adonéssim del canvi, els darrers mesos, en l'actitud de la majoria de països europeus. Una vegada més l'egoisme i la hipocresia fan acte de presència davant de problemes humanitaris. Els han tancat les portes i els conviden a col·laborar amb Salvament Marítim, qui coordinarà el salvament, en base al port de Motril.
La reacció, resignada, però sense oblidar que allà on ara no seran, hi continuaran perdent la vida molts emigrants. 

dimarts, 20 de desembre del 2016

Un egoisme que provoca moltes víctimes

Ahir vaig veure el vídeo del moment en què era tirotejat l’ambaixador rus a Ankara i em va impressionar. Estem acostumats a veure persones vives i persones mortes, però no és tan freqüent viure el moment que l’altre passa de la vida a la mort.

Les meves dues experiències han estat la mort dels meus pares, ja que he tingut la sort de ser present en el moment que deixaven de respirar.
L’enregistrament d’ahir és diferent i malgrat no ser-hi present observes com passa de la vida a la mort de manera molt expressiva. Un gest de sorpresa, de no saber què estava passant i... tot s’ha acabat.
A cada segon es produeixen diverses morts al planeta, però nosaltres vivim un temps en què moltes persones agonitzen lentament, víctimes de la injustícia, i no fem res per evitar-ho.
Ens hem convertit en uns egoistes que ignorem què passa al nostre voltant o simplement no hi donem cap importància, perquè creiem que no és cosa nostra. Ens queixem de moltes coses, però som vius. Ens preocupa el futur dels nostres fills, però els tenim sans i bons al nostre costat. Tenim la sort d’emocionar-nos amb una bella cançó, llegint o mirant una pel·lícula, i no recordem quantes persones no ho poden fer ni experimentar.
M’he negat a seguir el debat parlamentari del pressupost, perquè no estic d’acord que els partits polítics juguin amb les desgràcies dels altres. Tots diuen ser els que més pensen en els altres, però és pura hipocresia, perquè només els interessa mantenir-se en el poder.
Tot es fa de cara a l’aparador, però els poders econòmics i polítics continuaran dirigint els destins dels més pobres, encara que ho facin amb un somriure a la boca, sobretot ara que s’acosta Nadal, quan toca estar content i celebrar-ho. 

dimecres, 3 de febrer del 2016

Necessitem més denúncies i menys insults

Aquests darrers dies, a nivell local, hem pogut llegir notícies sobre la inquietud dels veïns per actes incívics al carrer o concentració de persones poc respectuoses amb la calma i tranquil·litat que cal esperar a l'espai públic. Són situacions que es repeteixen sovint en molts llocs i que dóna la impressió que cada vegada més van en augment.
Tots necessitem un espai de repòs i la nostra llar és el lloc ideal. És per això que les persones que es troben amb conflictes prop de casa seva es preocupen i se senten incòmodes, encara que no existeixi un perill imminent. Són a vegades simplement sensacions, però suficients per desestabilitzar-nos.
Encara que algú pugui pensar que les meves reflexions són típiques de la gent gran, que sempre troben que el passat era millor, crec fermament que hem perdut en qualitat de vida social, essent molt fàcil faltar el respecte dels altres i guanyar en insensibilitat i egoisme. 
Bona culpa dels problemes dels nostres fills ve de nosaltres els pares, que hem delegat a professors i a la pròpia societat la nostra responsabilitat d'educar-los. L'exemple de molts pares també condiciona l'actitud dels fills i els condemna a caure en la pràctica del menyspreu, la manca de respecte i la insolidaritat.
Evidentment que no tot és negatiu ni tots els joves són iguals. És fins i tot admirable alguns comportaments que superen tota la impressió i deseducació de molts programes televisius, sobretot de la televisió privada. Opinadors, presentadors o tertulians televisius que insulten, degraden i menteixen vilment per provocar l'audiència, viuen impunes la seva actuació, perjudicant severament la convivència.
No volem un estat repressor que coarti la llibertat de les persones, però no estaria de més que es vetllés pel mal que provoquen segons quines declaracions i actituds públiques de personatges que tenen una influència negativa i important sobre una gran majoria de ciutadans. Hem de col·laborar en vetllar pels bons costums, denunciant tot allò que atempta la seguretat i bon funcionament de la nostra societat.

dissabte, 7 de febrer del 2015

Qui no genera entusiasme no assoleix la victòria

Com que està comprovat que la gent ens ajuntem amb els guanyadors, davant d'una consulta qui origina més entusiasme i se'ls pronostica la victòria tenen tots els números per acabar guanyant. És per això que et trobes amb uns discursos polítics que saps molt bé que ni ells se'ls creuen, però necessiten aparentar creïbles i guanyadors, per aconseguir més simpatitzants i votants.
L'exercici de dubtar del que ens estan dient i del seu convenciment de que poden guanyar, no el fem, i per això ens deixem portar per l'eufòria. Avui, encara que el més fàcil de creure és que el PSC a Catalunya i el PSOE a Espanya no aixequen el cap, els seus dirigents es mobilitzen amb uns discursos de guanyadors, d'haver superat la seva pròpia crisi. Ara falta que siguin convincents i que els electors els creguin. Molt em temo que no ho tenen gaire fàcil.
A Catalunya els independentistes estan apagats. Diuen que degut al tipus de relació que tenen els dos líders impulsors del sobiranisme. Això fa que l'efecte entusiasme s'hagi apagat, la qual cosa comporta un previsible fracàs del seu anhel. Si no hi ha l'esperança que la independència sigui un fet, avui parlaven d'un 17% les persones que s'ho creien, és gairebé impossible que el resultat, si s'acaba produint algun moviment, sigui favorable.
Després sortiran totes les explicacions i raonaments del per què del fracàs de Mas i Junqueras, però ningú voldrà assumir la seva part de culpa, perquè en el fons de tot hi ha l'egoisme compartit de que per sobre de tot hi ha el partit polític, la ideologia malentesa. I així anem.
La primera víctima haurà estat el jutge Vidal, que l'excés d'entusiasme l'ha traït. Quan ha estat l'hora de la veritat s'ha trobat sol i sense defenses. Però ell no serà l'única víctima o sacrificat, si no som capaços de corregir els errors. Esclar que d'ERC en tenim tots el cul pelat. Feu memòria històrica i us adonareu del seu recorregut. Quan s'ha pogut confiar en ells? I amb això no voldria que ningú pensés que en són els únics responsables ni els pitjors. Hi ha molt a dir d'ICV, que a mitja competició ha abandonat els col·legues, o de la incapacitat del president de liderar una federació clara i decidida cap a l'objectiu on ens hi ha embarcat. Que cadascú assumeixi els seus errors i procuri esmenar-los. Qui sap si encara hi som a temps.