Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Exili. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Exili. Mostrar tots els missatges

dissabte, 15 d’agost del 2026

Els Catarres a la Riera

Ahir a la nit. Bé, hauria de dir aquesta matinada, ja que el concert ha començat passades les 12 h, la Riera d'Arenys de Mar estava plena a vessar per escoltar i cantar les cançons dels Catarres. Un grup d'Aiguafreda, ara ja Osona, que es varen fer famosos amb una cançó que va sorprendre a molta gent. Em refereixo a la Jenifer.

És típic i usual que els grups de casa nostra iniciïn la seva carrera musical amb una cançó que esdevé una revolució, ja que durant molt de temps la sents a tots cantons. La Jenifer era una noia de Castelldefels, poc nostrada, que entrava a la vida d'un noi ben arrelat a la cultura catalana.

De fet, jo que no soc seguidor d'aquest grup, però que vaig ser-hi durant tot el concert, em vaig quedar amb les proclames a favor del país i la llengua. Avui ho trobem a faltar una mica, sobretot després de la patacada del Procés i totes les conseqüències. Encara tenim polítics a l'exili i d'altres imputats, amb una llei de l'amnistia aprovada pel Poder Legislatiu, però que el Poder Judicial no té ganes d'aplicar. Sorprenent, oi?

Deia, doncs, que els Catarres no varen deixar de felicitar la gent que assistia al concert, majoritàriament quitxalla i adolescents, que coneixien les lletres de les cançons interpretades, tot dient que junts som invencibles. I és cert que si anéssim tots a l'una, aconseguiríem moltes coses. Fins i tot que la recollida de la brossa de la nostra vila fos tot un èxit. Quan cadascú va a la seva, esdevé un caos lamentable i només som capaços de culpar els altres.

Em va agradar assistir al concert, tot i que no soc gaire amant de participar en actes multitudinaris, on reps cops i masegades. La majoria podien ser els meus nets, però alguns adults també les taral·larejaven gairebé totes. 

El concert formava part d'una munió d'actes del cap de setmana per celebrar la festa de Sant Roc. Avui tindrem la representació de la Pesta i demà els macips i la dansa d'Arenys. No us ho perdeu!

dissabte, 1 d’agost del 2026

Algú que m'ho expliqui

Sempre que parlo de tribunals de justícia i sentències judicials comento que hi ha moltes coses que no entenc i que necessito que algú me les expliqui. Puc estar més o menys d'acord amb les decisions dels diferents jutges, però sempre em falta informació suficient i si pot ser objectiva millor. Una altra cosa és que critiqui la lentitud dels judicis. No pot ser que es triguin tants anys a sentenciar, sigui per absoldre o per condemnar.

També he posat en dubte l'objectivitat d'alguns jutges i d'algun tribunal de justícia a l'hora de dictar sentència i fins i tot a l'hora d'alentir un procediment que no els agrada. Crec que sense necessitat d'entendre de lleis, hi ha coses que queden molt clares i evidents. El cas de la no aplicació de la llei d'amnistia crec que és el més clar de tots en aquests moments.

Després de la sentència del TJUE em fa l'efecte que el Tribunal Suprem té plantejada una estratègia per evitar acceptar la derrota i aplicar l'amnistia. L'estratègia consistiria a anar amnistiant a poc a poc les causes menys impactants. Aquelles que afecten polítics i alts càrrecs de segona fila, deixant al calaix, de moment, els principals protagonistes que tothom coneix i n'espera el veredicte.

M'imagino que a la llarga tothom serà amnistiat, però l'orgull dels jutges que han fet mans i mànigues per mantenir imputats i a l'exili a uns quants, no els permet acceptar de cop la derrota. Ells no ho voldrien, i ha quedat palès des del començament, però cada vegada tenen menys excuses. D'arguments fa temps que no en tenen. Són només excuses i estratègies confuses que els mortals no coneixem ni entenem.

És una llàstima tot plegat perquè al final qui hi surt perdent és tot el sistema judicial i la mateixa democràcia. La desconfiança és total. Ja no creiem en l'objectivitat de la Justícia al nostre país, i això és molt negatiu en molts sentits, i un d'ells la convivència en un món divers i plural.

dijous, 30 d’abril del 2026

Rodoreda, un bosc

Aquest matí hem fet una escapada a la capital, en tren fins a la plaça Catalunya, sense incidències i amb puntualitat. Cal remarcar-ho, perquè no és cosa habitual i quan funciona, s'ha de dir. Hem anat al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona on hi ha l'exposició "Rodoreda, un bosc", dedicada a l'obra de Mercè Rodoreda, que es podrà visitar fins al 25 de maig.

 És una gran exposició, amb infinitat de referències a l'obra de l'escriptora catalana més important del segle XX. No és una exposició fàcil de seguir i, al meu entendre, per gaudir-ne plenament cal conèixer bé la seva obra i, a poder ser, haver rellegit darrerament les seves novel·les.

Els lectors de Rodoreda si no hi han anat, no s'ho poden perdre i m'agradaria que em diguessin què pensen de l'orientació de la comissària de l'exposició, la Neus Penalba. Estic convençut que si es plantegés un debat sobre la manera com s'ha preparat l'exposició, hi hauria opinions per a tots els gustos. Personalment, que no soc un gran coneixedor de Rodoreda, ni de bon tros, m'ha sorprès el to de l'exposició. Seria interessant recollir aquí opinions dels visitants.

Sigui com sigui, penso que no es pot perdre l'oportunitat de visitar l'exposició i recordar fets i textos de l'escriptora. També intentar situar-se en l'època i entendre què significa viure trenta anys a l'exili. Contextualitzar és sempre un bon exercici per entendre la gent i la seva obra.

No cal dir que els catalans podem sentir-nos orgullosos de Mercè Rodoreda i tot el que va escriure, que s'ha traduït a moltíssimes llengües, que permet que persones d'arreu del món coneguin detalls i circumstàncies molt nostrades i que a través de la seva obra traspassen fronteres.

Si no hi heu anat, feu-hi una escapada, i m'ho comenteu. 

dilluns, 8 de desembre del 2025

Als catalans de Mèxic

Avui la Clara s'ha acostat fins al centre de l'Orfeó Català de Mèxic, per fer la donació d'un exemplar del llibre de novel·la de ficció, del seu cosí Gil Pratsobrerroca, "El joc del silenci", que té un èxit espatarrant. És la primera novel·la d'en Gil i estic segur que no s'esperava la resposta dels lectors.

Aprofitant que la Clara visitava la ciutat de Mèxic, i havent-se endut el llibre per aprofitar les hores de viatge, ha semblat oportú fer aquesta donació i permetre que catalans d'aquella ciutat i usuaris de la seva biblioteca, puguin gaudir, en préstec, del treball de l'escriptor vigatà.

Aquests dies tenim molt present el país mexicà. No només pel viatge de la nostra filla, sinó també per la fira internacional del llibre de Guadalajara, amb Barcelona com a ciutat convidada d'enguany. Però Mèxic també se'ns fa present quan recordem l'època de la dictadura franquista i li reconeixem l'acolliment que va brindar a tants exiliats espanyols, i catalans de manera especial.

Hi ha diferents casals catalans arreu de món, que destaquen per la seva activitat cultural. A la ciutat de Mèxic, l'Orfeó Català és un clar exponent del nostre país, a vegades més ben considerat a l'altra banda de l'Atlàntic, que no pas més enllà de l'Ebre.

Tant de bo que el llibre d'en Gil entusiasmi els lectors mexicans, com ho està fent als de casa nostra, i que el gest de la Clara sigui entès com una manera de connectar catalans d'aquí i d'allà.

dimarts, 5 d’agost del 2025

Evitar el quòrum al preu que sigui

Avui m'ha cridat l'atenció la notícia dels congressistes demòcrates dels EUA que han marxat de Texas per evitar la votació d'una reforma electoral que beneficiaria a Trump a les eleccions de l'any vinent, de mig mandat, i que les té un xic complicades. Se'n van de Texas per aconseguir que no hi hagi prou quòrum per posar-ho a votació, i la policia no els detingui i els forci a presentar-se al Congrés federal. Un exili voluntari per evitar una trampa legal favorable a l'actual president. 

Cada vegada resulta més vergonyós observar tot el que es fa sota els paraigües de la democràcia. Sortir d'un règim autoritari per entrar en un sistema de democràcia representativa era el desig de molts. Era la salvació i la manera de poder exercir els nostres drets sense que ningú, de manera dèspota i autoritària, ens els trepitgés. Amb el temps hem obert els ulls i ens adonem que no tot és bonic com ens ho pinten, i que sota l'aparença de democràcia hi ha qui s'espavila per reduir les nostres llibertats.

El cas de Trump és paradigmàtic per la significació que té. No és el mandatari d'una república bananera sinó dels EUA, que es vanten de ser la primera democràcia del món. L'exemple a seguir. Ja fa temps que el seu funcionament democràtic s'havia anat posant en dubte. Ara amb Trump s'ha fet un salt qualitatiu molt important, i no sabem fins on es pot arribar.

Si ho he llegit bé, les eleccions de mig mandat són el novembre de 2026 i, per tant, queden prou dies perquè el president Trump no aconsegueixi els seus propòsits. Tampoc ser si els congressistes exiliats resistiran tant temps per evitar una reforma que els condemni a l'oposició dos anys més. Trump va intentar evitar la derrota electoral provocant un assalt al Capitoli, de què no serà capaç ara que ostenta tot el poder?

Per cert, Trump castiga el Brasil perquè tenen en arrest domiciliari l'expresident Bolsonaro. Un altre expresident que no va acceptar la derrota electoral i va intentar revertir-ho assaltant les institucions de l'estat. Quin parell!

dimarts, 10 de desembre del 2024

Els tirans i els seus amics

Pendents de tot el que està passant a Síria, i desitjant encert dels nous dirigents, en benefici de tota la seva població, ens preguntem què passarà amb el tirà Al-Assad? Estem massa acostumats que aquests personatges aconsegueixen un refugi segur que els evita presentar-se davant la justícia per ser jutjats pels molts crims comesos. 

Aquests dies estem descobrint les atrocitats comeses pel dictador que, tot i no venir de nou, impressionen i ens repugnen per la crueltat i la quantitat de persones torturades i assassinades. Un sirià format a Europa que va heretar un país en mans d'un cruel dirigent, i que fins i tot s'ha superat en la maldat de les seves accions.

El tirà s'ha refugiat a Rússia, amb un altre personatge del nostre món més inhumà, el senyor Putin, que li ha fet costat fins ara, evitant la seva caiguda anys ha, en els primers moments de la revolució avortada. Putin, però, no és un home en qui confiar, i pot trair-lo en qualsevol moment si en pot treure algun rèdit. És per això que Al-Assad no pot viure gaire refiat, i potser hauria d'estar mirant de trobar un altre aixopluc que li asseguri una vida d'exili tranquil·la, sense ensurts.

En moments com aquests penso en la dictadura franquista i el paper que varen jugar els estats europeus, aquells que estaven en contra de postulats feixistes, i no varen fer res per alliberar-nos del dictador. T'adones que l'actitud dels estats és hipòcrita i que només busquen els seus propis interessos, valorant què els convé més, sense importar-los gaire el que pugui patir la ciutadania d'aquell país veí. El suport de Rússia o dels EUA, sempre parteix dels mateixos principis: pensen en ells i quan deixen de tenir-hi interès, se'n van. No cal recordar què ha passat a l'Afganistan al llarg de la història més recent.

L'interès de Putin en aquests moments està centrat en Ucraïna, i el dels EUA està per veure, esperant el nou president, encara que hagi deixat molt clar que primer són ells i els altres que els bombin.



dilluns, 17 de juny del 2024

Ni amb aigua calenta!

N'hi ha que no se senten al·ludits per més insistència que hi pugui haver. D'una manera prou explícita, importants dirigents d'ERC, i també històrics, demanen a l'actual direcció que s'ho pensi dues vegades i faci un pas al costat. Cal renovar les persones, sobretot després del fracàs. I si l'únic dirigent que ha manifestat que vol tornar-hi és Oriol Junqueras, queda clar que el manifest va dirigit a la seva persona. No se n'adona?

    Sempre he pensat que era molt cregut i que actuava per sobre del bé i del mal. Són apreciacions a la distància i, per tant, poden ser equivocades. Són sensacions. Ara, però, veien el que està passant i la manera de reaccionar, gairebé que m'ho corrobora.

    Ens queixem molt de personatges que teòricament han desaparegut, però no deixen de fer la punyeta i amargar tothom. Els dos grans exemples són els presidents Aznar i Felipe González, però n'hi ha més. I en tenim de molt a prop, com és el cas del senyor Junqueras, però tampoc no està sol. 

    Les persones hauríem de ser prou llestos i adonar-nos quan fem nosa. I això no vol dir que no s'hagi de reconèixer tots els mèrits, la feina ben feta, els sacrificis personals i dedicació, i les conseqüències, com poden ser la presó o l'exili. Hi ha un moment, però, que un ha de saber retirar-se i donar pas a altres persones que segur que també ho faran bé. Això ho trobaríem arreu, però en política crec que és més evident que enlloc més.

    El manifest signat per molts càrrecs i militants d'ERC hauria de fer reflexionar el president en hibernació, i pensar-s'ho dues vegades si el 30 de novembre ha de presentar candidatura, o bé es queda al costat, ajudant a qui agafi el relleu, que ben segur li serà molt útil. 

    És una qüestió de partit i, per tant, han de ser els militants qui acabin decidint quin és el futur. Seria una llàstima que un excés d'ego fer perdre posicions a un partit polític que ha liderat el govern català durant els darrers anys, i que ha patit tota la repressió del nacionalisme espanyol. Cal renovar el partit, i recuperar tot el que s'ha perdut, en el seu benefici, però també en el de tot el país.

dilluns, 10 de juny del 2024

Ja tenim president!

Ja tenim el nou Parlament constituït sota la presidència de Josep Rull, si tot va bé i no hi ha cap decisió judicial que ho faci tirar enrere. D'alguna manera el PSC ha permès que així fos, m'imagino que amb l'esperança que la presidència de la Generalitat acabi a les seves mans, com a força guanyadora a les passades eleccions. D'alguna manera deuen haver pensat: renunciem a lluitar per a la presidència del Parlament, que en gaudeixin els independentistes de Junts, però a nosaltres que ens donin el govern del país, que això és el que hem perseguit des de fa anys. Ara caldrà veure si ERC els hi facilita i ells es queden a l'oposició per preparar una nova temptativa per d'aquí a quatre anys.

    El PP i Vox no han acceptat el vot delegat dels dos polítics exiliats i m'imagino que donaran més feina als seus jutges amics, perquè tractin aquesta desobediència manifesta de la taula d'edat, presidida pel diputat senyor Colomines. Josep Rull, el nou president del Parlament, és d'alguna manera la cara amable de Junts, després del seu pas per la presó. ERC no ha simpatitzat mai amb els exiliats, com si la veritable opció fos entrar a la presó i no sortir a l'exterior. La valoració de què ha funcionat millor difícilment ens farà posar d'acord. Personalment, crec que les dues opcions en paral·lel han funcionat prou bé, i d'alguna manera han ajudat a sensibilitzar la gent i també externalitzar el problema de l'encaix de Catalunya amb Espanya. Una altra cosa és que algun país no hagi demostrat simpatia cap a nosaltres ni hagi mogut fitxa per ajudar a resoldre la situació.

    Tenim Parlament i ara anem per elegir el president del govern. Algú voldria que això no es materialitzés i que, passat l'estiu, haguéssim de tornar a votar. Potser aquesta serà la manera d'engreixar encara més la bossa de l'abstenció i fastiguejar la població, amb diners malgastats i pèrdua de temps i oportunitats. I entretant... qui ens soluciona els problemes?

    El sainet continua i això és un mai no acabar. Seguirem llegint la premsa, la que ens sembli més honesta. Avui ja no saps a qui creure!

dijous, 18 d’abril del 2024

Exili i llibertat d’expressió

La decisió de la Junta Electoral Provincial de Barcelona de prohibir l’ús del mot exili referit al president Puigdemont i altres persones en situació semblant és una demostració més de la malaltia que pateix la democràcia al nostre país. Una mostra clara que la democràcia no està consolidada i de l’arbitrarietat de les institucions del món judicial i la seva deriva autoritària i repressiva.

    Davant de decisions con aquesta no ens queda cap més remei que proclamar amb la veu ben alta quina és la realitat que pateixen persones com el president Puigdemont, encara que hi estiguem lluny políticament. La llibertat d’expressar una situació política com l’exili no pot ser prohibida en un estat democràtic sa. Paral·lelament s’ha de dir que els partits polítics que denuncien i propicien aquestes prohibicions cauen en el mateix sac dels malalts de la democràcia i no es mereixen ocupar llocs de representació política a les nostres institucions.

    Les reaccions d’alguns partits polítics en campanya electoral haurien de fer-nos veure de quin mal pateixen i con podrien arribar a prostituir la nostra democràcia si sortissin escollits amb prou força com per condicionar el nostre futur. Salvant les distàncies, tenim exemples prou clars com Argentina, que cada dia apareixen, als diaris, notícies alarmants per als seus habitants. Un país que tot fa pensar que va sortir del foc per caure a les brases.

    Pensant en el nostre país, espero i desitjo que com a mínim aquells partits polítics que podem deixar arraconats, desapareguin definitivament de les nostres institucions i restin en l’oblit per a la nostra salut democràtica. Ja tenim prou feina amb aguantar el Poder Judicial i les Juntes electorals, que no em podem prescindir ni podem o trobem la manera de canviar, i que van més enllà del seu paper d'impartir justícia o regular els processos electorals.

dilluns, 1 d’abril del 2024

Ens movem per les novetats

Està vist i comprovat que només ens crida l'atenció la novetat, i aquesta és efímera i ràpidament ens n'oblidem. Les notícies dels diaris tenen l'impacte al començament i poc a poc passen a un segon pla, encara que hi hagi prou motius per estar-ne pendents. Necessitem passar pàgina i anar per un altre tema més recent. Si repassem els fets que han estat notícia els darrers mesos ens adonarem que es van succeint amb molta rapidesa, tot i la significança que puguin tenir. Potser només ens mou la curiositat i ens avorreix aprofundir en les problemàtiques que regnen al món. Per altra banda sembla com si només existís allò que ens donen a conèixer, i quan deixen de parlar-ne desapareix de la nostra ment.

    Llegia avui a la premsa la informació dels darrers atacs sanguinaris de l'exèrcit israelià i pensava que malgrat l'extrema violència ens passa més o menys desapercebut. És cert que la guerra a Gaza continua present als mitjans de comunicació, però ho hem normalitzat tant que hi ha el perill de no donar-hi la importància que té. No ens podem quedar només en la comptabilització del nombre de víctimes, estem parlant de persones que estan patint, amb poques esperances de sortir-ne vius, i que fa massa temps que ho pateixen. 

    És per això que resulta indignant observar que les institucions mundials que hem creat per posar ordre al món i defensar els drets essencials de les persones, es fan un tip de discutir sobre els fets, sense ser capaços d'aturar la guerra. Moltes reunions, moltes declaracions i promeses, però sense cap resultat.

    A casa nostra estem entretinguts amb les eleccions que s'acosten, tant a nivell català com europeu. Ens espanta el que pugui passar, amb l'auge de l'extrema dreta a Europa, i amb uns resultats inútils a Catalunya. Uns resultats que facin inviable cap canvi que ens permeti sortir del cul-de-sac on ens trobem des de fa uns anys. Aquí no hi ha novetats, i potser per això no hi ha manera que ens movem.

    No és estrany, doncs, que els partits polítics busquin els elements impactants per moure'ns de la cadira. Uns impactes que s'han de concentrar en un principi, perquè després ja és massa tard. Fitxar l'home del temps, per solucionar el canvi climàtic, o restituir el president exiliat, per tornar a intentar no se sap ben bé què. PP i PSC no presenten novetats i probablement seran els que més creixeran, potser per la disbauxa i el desengany que la resta de partits polítics ens han provocat.

diumenge, 19 de novembre del 2023

Manifestacions sense resposta?

La pregunta que ens fem moltes persones és com hauria d'actuar el govern i les institucions judicials espanyoles davant dels fets produïts als carrers de Madrid i alguna altra capital. No pas pel fet de manifestar-se, perquè és un dret que s'ha de respectar, agradin més o menys les consignes i les motivacions, sinó per aquelles persones que s'han passat de frenada.

Ho pensem bàsicament perquè des de 2017 hem vist a Catalunya com s'ha reprimit tot intent de protestar contra el desenllaç del Procés, amb empresonaments i sentències, la majoria de les quals han acabat en no-res, però el mal ja estava fet. Ara hem vist bloquejar el cotxe del president. Hem escoltat insults i amenaces de mort, tant al president del govern com al nostre president a l'exili, i no hem sabut veure reaccions ni comentaris del Poder judicial com sí que es varen produir contra els CDR i independentistes, alguns dels quals també es varen passar de frenada.

Tens la impressió que l'esquerra, al nostre país, no acaba de trobar-s'hi còmode, i que ha de dissimular per aconseguir mantenir-se a dalt, com si es tractés d'un favor que li fa la dreta, o com una sort haver aconseguit deixar a la dreta a l'oposició. I com que, "encara gràcies", fa que es passi de puntetes i s'aguanti tot allò que els altres no han volgut ni sabut aguantar.

Llavors és quan arribes a la conclusió que la famosa frase que la Justícia és igual per a tothom és totalment falsa i demostrable. Ho hem vist en la persona del rei emèrit, que ha actuat de manera corrupta i no li ha passat res, tret que se l'ha convidat a marxar del país i viu "com un rei" en un país sense llibertats ni respecte als drets humans". Però també ho veiem en personatges de l'extrema dreta que campen tranquil·lament donant ordres a la policia "perquè són dels nostres", com aquell qui diu!

I buscant una resposta a la pregunta que inicia el post d'avui he de concloure que es fa molt difícil pensar que el govern o els magistrats que podrien actuar d'ofici acabin fent gaire res, tret en casos que es pugui demostrar que l'actuació ha estat escandalosament greu. Perquè... organitzacions i sindicats estranys que es personin a la Justícia com a afectats per les manifestacions de Ferraz i la Porta del Sol no n'hi haurà gaires. Potser perquè hi ha més responsabilitat i sentit del deure en aquest bàndol, o perquè estem tan aclaparats que ja no tenim esma per reaccionar. Atenció, però, que no tothom va del mateix pal, i que a vegades s'ha de ser contundent, si no es vol que la cosa es vagi degenerant fins al punt de no trobar cap aturador.

dimecres, 16 d’agost del 2023

L'hora de la veritat per a qui?

A poques hores de la constitució del nou Congrés de Diputats ens trobem amb la incertesa de què passarà, i concretament què faran els diputats de Junts, ja que la resta sembla quedar clara la seva posició. La casualitat ha volgut que Junts, amb el president Puigdemont a l'exili, acabin sent decisius a l'hora de conformar la presidència del Congrés, i també de la presidència del govern espanyol.

Ens diuen que tot depèn d'ells per saber si el PSOE manté la presidència del Congrés, amb una candidata pensada per agradar als nacionalistes. Potser s'obliden que fins ara la presidenta era catalana, del PSC, i no n'hem tret cap benefici. Què fa pensar que ara serà diferent?

Ja ho he dit anteriorment i ho repeteixo. Junts no serà la culpable d'una situació o una altra, sinó que els culpables són els governants socialistes que han fet el que han volgut, prometent moltes coses i complint-ne encara no la meitat. Què fa pensar que ara les promeses es compliran? Junts s'ho ha de creure? Nosaltres, tots, ens ho creurem?

Tot plegat és una mostra més de la poca credibilitat dels nostres polítics. Llavors s'estranyen que la gent no voti o que ho faci a formacions feixistes com Vox. La desconfiança amb els nostres governants és total i justificada. Sabem que un govern de la dreta, amb el suport de l'extrema dreta pot ser molt perjudicial per al país, i d'una manera especial per a Catalunya, però tampoc tenim la certesa que amb un govern socialista s'arreglin les coses. ERC ha intentat pressionar el govern espanyol i no ha aconseguit res, més enllà de l'indult. Es pot esperar res més?

Avui sentia el president del govern espanyol prometre que treballaria perquè el català fos present a les institucions europees. Ens ho hem de creure? I encara que fos cert, per què no permeten que el català sigui present a les institucions espanyoles? No seria més lògic? Per què Europa ho ha de permetre i Espanya no? Això sol demostra l'engany sistemàtic de les autoritats espanyoles, de posar-nos una pastanaga al davant perquè comencem a córrer, i no arribar enlloc.

Amb menys de vint-i-quatre hores sabrem el primer resultat. Veurem què prioritza Junts a l'hora decisiva. Sigui quina sigui la seva decisió, l'encaix de Catalunya a Espanya continuarà grinyolant, i només un govern valent, honest i creïble ho pot encaminar. De moment no sé veure a ningú capaç de tirar endavant l'encàrrec, i és per això que la sortida de Catalunya és l'opció més racional a falta de compromisos clars i valents de la resta de l'Estat.

dilluns, 14 d’agost del 2023

L'extrema dreta continua bevent del descontentament

Tot s'encomana i sembla ser que els argentins també estan donant suport a l'extrema dreta, una manera de protestar contra els partits polítics que han estat governant sense aconseguir resoldre els principals problemes de la població, sobretot pel que fa a la situació econòmica, molt greu a l'Argentina, amb una inflació anual superior al 100%.

Vist el que passa arreu del món, potser estranya la baixada de Vox a les darreres eleccions generals. És clar que el PP no es troba tan lluny de l'extrem dret, i per tant s'emporta vots que no acaben de distingir la diferència entre PP i Vox, i potser per allò del vot útil alguns simpatitzants de Vox varen optar per votar el PP.

Sigui com sigui, els governs del món occidental i més enllà, haurien de mirar bé què està passant i què estan fent malament per crear tanta desafecció entre la ciutadania, i aquesta tendència a votar partits polítics que exerceixen el populisme, enganyant a tothom, i aconseguint bons resultats.

Ho diem sempre i no em cansaré de repetir-ho. Hi ha votants de l'extrema dreta, o diguem-ne directament feixisme, que seran els primers perjudicats de la seva victòria. Malgrat tot cauen en el parany, enfadats amb el govern de torn que fa moltes promeses però no les acaba complint.

Vivim uns temps de confusió on les dades macroeconòmiques són favorables i fan pensar que la cosa va bé, però la realitat, quan analitzem la situació de les famílies, el nivell de pobresa, la precarietat laboral, t'adones que no es correspon amb les xifres que ens venen els polítics i que trobes a la secció d'economia dels diaris i mitjans de comunicació.

Resulta molt preocupant que governs que es declaren progressistes d'esquerra no siguin capaços d'adonar-se de quina és la realitat i no treballin ni s'esforcin més per aconseguir capgirar la situació. Els principals afectats per l'auge de l'extrema dreta, que acompanya el descontentament de la població, són precisament els partits d'esquerra, i no s'acaba d'entendre que no facin res per aturar la inèrcia.

Ara tothom està pendent de la decisió de Junts aquest dijous de constitució del Congrés de Diputats. Ara, però, ja és tard. El PSOE ha viscut alegrament durant els darrers quatre anys i ara li agafen totes les pors. Haver-ho previst abans i haver treballat tant la qüestió econòmica de les famílies més desafavorides, com les relacions amb Catalunya. Ara no estaríem en aquesta situació d'incertesa pel que pugui acabar decidint un polític a l'exili que, a criteri de Pedro Sánchez, és simplement una anècdota.

dimecres, 29 de març del 2023

Unes hores per Barcelona

Tothom té dret a representar el paper que considera que li escau en cada moment i nosaltres hem de ser capaços d'entendre-ho. Ens agradarà més o menys, però sabem que els formalismes tenen la seva importància, i en política també, potser més que en segons quins àmbits.

Ahir la consellera Clara Ponsatí, i actualment eurodiputada, va decidir tornar per unes hores al país que en va haver de marxar exiliada, inicialment amb l'amenaça de penes de presó i en aquests moments només reclamada per desobediència. I va venir sense fer el tràmit de passar per Madrid per visitar el Tribunal Suprem tot demostrant que no li reconeix cap tipus d'autoritat.

El resultat va ser una detenció puntual per portar-la davant del jutge de guàrdia perquè al jutge Llarena li interessava que tothom veiés que hi continua essent, i que no es cansarà mai de jugar el paper que ha volgut prendre en aquest procés. 

Cadascú, doncs, va fer el numeret que va voler, i la reacció va ser l'esperada per totes bandes. Els partits independentistes es varen posar al costat de l'eurodiputada, i els partits nacionals espanyols, molt contents de la reacció del jutge, i amb moltes ganes que la detenció pogués ser de llarga durada. En cap moment va pesar la condició d'immunitat, pel càrrec que ostenta, perquè els espanyols són així. Qui els ha de dir què han de fer i deixar de fer?

Particularment no dono gaire importància al fet, que haurà servit per engrescar a persones que estaven una mica avorrides perquè no passava res, però el problema de l'encaix de Catalunya a aquesta Espanya tan retrògrada continua i no té cap pinta de poder trobar-hi solucions. Ens volen submisos i sense cap privilegi especial, ni reconèixer la història ni els drets adquirits. De fet, el discurs del senyor Tamames ja va deixar clar quin era el pensament majoritari dels espanyols i, com apuntava en un post d'aquests darrers dies, si poguessin modificar la Constitució seria per fer-la encara més restrictiva quant als nostres drets diferencials. Ens ho varen descafeïnar amb el cafè per a tothom, però ara encara anirien més enllà i s'apuntarien a eliminar les comunitats autònomes per defensar la unitat territorial de tot l'Estat.

dijous, 12 de gener del 2023

La reforma del Codi Penal entra en vigor

Avui han començat a veure's moviments dins del món judicial, amb l'entrada en vigor de la reforma del Codi Penal, a través de la qual desapareix el delicte de sedició i apareix la llei dels desordres públics agreujats, que vaig comentar un dia que resultava perillosa per la interpretació que cada jutge en pugui fer.

Són moltes les especulacions que es fan al respecte, i cadascú hi diu una mica la seva. La interpretació que en pugui fer el jutge Llarena, a l'hora de reclamar l'extradició del president Puigdemont i la resta de polítics exiliats, condiciona l'actitud dels partits polítics catalans, i també l'opinió que sobre ells té la població catalana. 

De tot plegat, però, el més trist és el paper que els jutges representen, més polític que jurídic. Des que el PP va delegar les seves competències als jutges, aquests s'ho han pres molt seriosament, i no hi haurà manera de fer-los baixar del burro. Ells no es limitaran a fer la seva feina, i actuaran políticament d'acord amb la seva ideologia.

Europa ja no és un model de moltes coses, però encara hi veiem un cert respecte amb la diferenciació de competències entre els poders judicial i legislatiu, que Espanya ha perdut des de fa uns quants anys. Refiar-nos, però del que ens puguin dir i manifestar, ja no ens convenç i hem obtingut prou patacades com per pensar que la solució vindrà d'allà. 

Els propers dies seran claus per veure com evoluciona tot plegat. Tot fa pensar que ara el president Puigdemont ho té més complicat per mantenir-se a l'exili, sense l'amenaça de l'extradició. Si bé és cert que Europa té una darrera paraula pendent, a la llarga podria ser que se li acabés la corda i finalment l'extradició fos una realitat.

El jutge Llarena ja ha manifestat que se'l pot acusar de malversació, però no amb la pena rebaixada arran de la modificació de la llei, sinó amb les màximes conseqüències, entenent que la seva acció produïa un gran perjudici a l'administració pública, al marge de si se l'havia embutxacat o no.

Políticament també tindrà les seves conseqüències. La picabaralla entre Junts i ERC s'agreuja, quan els primers acusen a ERC d'haver propiciat l'absolució del seu líder en detriment del possible empresonament, per molts anys, de qui fou el president de la Generalitat en el moment del referèndum d'autodeterminació.

divendres, 6 de gener del 2023

Aquest any el rei blanc!

Aquest any també hem menjat tortell de reis. Arrosseguem unes quantes setmanes de dolçor i arriba l'hora de dir prou i controlar el sucre que ens entra a la boca. Realment el nostre país té molt present les pastisseries, i també cada vegada hi ha més famílies que els preparen a casa. Potser és el sucre el que ens fa passar millors dies i ens fa oblidar tots els desastres que succeeixen pel món, alguns d'ells no gaire lluny de casa.

Avui ens despertàvem amb les tradicionals pancartes a la plaça de l'església i la de l'ajuntament, i com acostuma a passar, el govern de torn és el més citat i criticat, amb algunes mostres d'enginy, i d'altres una mica més passades de to. Crec, però, que no hi ha hagut ni bandalisme ni actes incívics que haguem de lamentar. Això espero.

I ara comença un període que políticament ens portarà a les eleccions municipals del mes de maig, però també tindrem sentències que ocuparan les primeres pàgines dels diaris, i que per algunes persones poden ser claus de cara el seu futur. El pacte entre ERC i el PSOE per aprovar els pressupostos generals de l'Estat, a canvi de les modificacions legislatives en termes de sedició i malversació podrien facilitar el retorn no volgut de qui fou president del govern català i que des de fa cinc anys viu exiliat a Bèlgica.

De tot plegat, però, ens hauríem de quedar en les decisions que prenem dia rere dia. Valorar què signifiquen i comporten, i procurar treballar perquè els grans objectius puguin fer-se realitat. A vegades són temes personals, d'altres familiars, i en alguna ocasió decisions que poden incidir en el conjunt de la població.

Si bé tenim molt present el darrer cap de setmana de maig, no podem oblidar que cada dia que passa és important per a tots nosaltres, i no podem deixar de banda tot allò que ajuda a viure millor i més dignament, sobretot les famílies que tenen més problemes per fer-hi front. Des de la responsabilitat que cadascú de nosaltres ha assumit en aquesta vida, i en aquests moments, convindria que ens esforcéssim per ser útils als altres i fer més agradable la vida de tothom. 

No m'ha tocat el rei, i per tant no m'he hagut de col·locar la corona. Decididament, però, es tractava del rei blanc, res a veure amb els reis Borbons que ens tenen amargats, vivint a costa dels nostres calerons.

dilluns, 10 d’octubre del 2022

Ho ha dit Andreu Mas-Colell

Ahir diumenge el diari ARA publicava un article molt interessant de l'exconseller Andreu Mas-Colell, El camí cap a la marginalitat, que us animo a llegir. Es tracta d'un article que considero molt encertat i al mateix temps molt dur. M'imagino que l'expresident Puigdemont l'haurà llegit i probablement no li haurà fet gaire gràcia, però si hi reflexiona una mica, de ben segur que li farà pensar.

Destaco un paràgraf de l'article referit al resultat de la consulta als militants de JuntsXCat, però s'ha de llegir tot: "Aquesta ha estat una victòria pírrica de l'exili, un error que pagarà. L’exili té una agenda de gran envergadura que molta gent segueix amb expectació i simpatia. I encara més gent, amb respecte. És la batalla jurídica als tribunals europeus i la política al Parlament. Però amb el seu protagonisme en la crisi de govern, l’exili intervé en el dia a dia de la política catalana i ho fa d’una manera que mostra que la problemàtica econòmica i social, crítica en aquest moment, no li importa absolutament gens. L’exili s’empetiteix. Una llàstima.".

Hem de tocar de peus a terra, i sembla que hi ha polítics, i seguidors, que no ho tenen clar, que no pensen el mateix, i que encara estan situats a l'any 2017, quan una il·lusió se'n va anar a l'aire, amb les conseqüències que tots hem pogut comprovar, i amb una aturada de tota l'activitat política amb repercussions a la vida social i econòmica de tots nosaltres.

El títol de l'article va dirigit a Junts, però podria aplicar-se ben bé a tot el país, a tots nosaltres. Una marginalitat que fa mal i que ens porta al passat, a una situació molt pitjor de la que podríem estar. Mas-Colell no treu valor als exiliats, ni mèrit. Es posa al seu lloc, però d'alguna manera els convida a que no intervinguin en la política actual, amb tot el que hem de fer front. Viuen del passat i volen que el país els miri i esperi d'ells la resposta a la situació de Catalunya, però la realitat la tenim aquí, i és aquí on s'han de resoldre els problemes del dia a dia.

Estic convençut que Andreu Mas-Colell s'ha guanyat nous enemics. Quan es diuen les coses tan clares acostumen a descontentar els protagonistes, però és de lloar. Tant de bo tothom fos tan reflexiu i clar en els seus arguments. No ens podem estar enganyant més. Ja hem perdut massa temps. Ho deia jo l'altre dia en aquest blog, referint-me a la presidenta suspesa del Parlament. Se n'ha sortit amb la seva! Ha conduit Junts a la marginalitat per un excés d'ego, per no haver paït encara la pèrdua de les darreres eleccions. 

Desconec el futur que li espera al partit polític de Laura Borràs, però entretant el país coixeja, i haurem de continuar en la travessia del desert, sense tenir clares les coses, ni un timó prou ben agafat, per afrontar els reptes que el món en general té, i que ens pot deixar cada vegada més a l'estacada.

dimarts, 16 d’agost del 2022

Mala peça al teler!

No és cap novetat la lluita fratricida entre JuntsXCat i ERC i d'això en som testimonis totes les persones que llegim els diaris, mirem la televisió o fem una ullada a les xarxes socials. Diria que la cosa ve de molt lluny, però molt probablement es va agreujar en el moment que els resultats electorals van donar avantatge a ERC per sobre de Junts. Crec que això no ho han paït mai, i ha estat motiu d'aquestes baralles davant de qualsevol situació, i el nostre país ha viscut prou situacions que conviden a posar-s'hi nerviós.

Fa temps que vaig perdre la confiança en els nostres polítics, i encara que no tots són iguals, sí que m'han donat motius com per pensar que la seva actuació és molt semblant i han fet que no em cregui res del que diuen que faran, i penso que ens estan enganyant un dia rere l'altre. També, i ho he dit aquí mateix moltes vegades, estic convençut que el seu nivell és molt mediocre i voldria pensar que el nostre país es mereix millors polítics i millors persones.

El nivell de crispació ha arribat tan amunt que hem menystingut aquells que han estat empresonats per la seva actuació política, o viuen a l'exili. La llàstima de tot plegat és que ens han donat exemples que han portat cap a aquesta manera de pensar sobre ells, oblidant moltes vegades el sacrifici que els ha suposat, i la pena que han hagut de passar.

Aquests dies Oriol Junqueras també ha estat criticat per l'aparent canvi en la manera de pensar i proclamar-ho als quatre vents. Hi ha hagut una baralla dialèctica entre ell i Lluís Llach en relació al posicionament sobre què cal fer amb l'estat espanyol. Al marge de les simpaties que pot generar un o altre personatge, crec que és just recordar les paraules d'Oriol Junqueras no fa tants mesos, on afirmava que amb l'estat espanyol no es podia negociar. Un discurs totalment diferent del que ara practica el seu partit polític i ell mateix defensa.

Hem d'acceptar que al llarg del temps el nostre pensament pot variar, i allò que en algun moment vèiem com a impossible, acabi essent acceptat i fins i tot defensat davant de qualsevol crítica. Si bé això és acceptable, també cal reconèixer el canvi de mentalitat i no avergonyir-te'n, però sí que s'ha d'explicar bé perquè els que en algun moment han cregut amb tu, puguin entendre el canvi d'opinió i siguin lliures de continuar confiant en tu o no.

Amb el posicionament de segons quins militants d'ERC, amb Oriol Junqueras al capdavant, i de militants de JuntsXCat, com per exemple la senyora Laura Borràs, que ja no sé si parlar-ne com a presidenta o expresidenta del Parlament, som moltes les persones que trigarem temps a confiar amb polítics que ens vulguin treure de l'atzucac on ens trobem. Tenim mala peça al teler!

dimarts, 17 de maig del 2022

Ànims Valtònyc!

Una vegada més la justícia belga s'ha manifestat en contra de l'extradició del raper Valtònyc, i sembla ser que la fiscalia no presentarà cap més recurs, per la qual cosa la sentència seria definitiva, que no vol dir que es normalitzi la situació, ja que el raper haurà de continuar vivint a l'exili, perquè la justícia espanyola el continua acusant d'injúries a la Corona, perquè com molt bé se sap, el rei emèrit ha aconseguit lliurar-se del judici que com a corrupte hauria d'haver afrontat.

Aquesta justícia espanyola que està a mans del poder de l'Estat i en contra del poble. Una justícia que com hem dit moltes vegades no actua de la mateixa manera amb tothom, i permet situacions tan injustes com aquesta, en què un corrupte, per ser rei, pot passejar-se tranquil pel país, i qui l'hi ha cantat les quaranta, amb prou base, ha de viure a l'exili, només emparat per la justícia d'altres països europeus.

El pitjor de tot, però, no és que el rei emèrit se n'hagi sortit, sinó que tingui el suport de la majoria dels partits polítics espanyols, amb el partit socialista més progressista de la història al capdavant, i també de la majoria de la població, que acata, gràcies a la força mediàtica, i exculpa de corrupció un rei que només ha procurat per a ell.

En cap cas s'ha dit que l'actuació del rei emèrit no fos corrupta, sinó que no se'l podia jutjar, ja fos per haver prescrit alguns dels seus delictes, o pel fet que la Constitució el consideri inviolable. Una consideració que s'interpreta, al meu criteri, malament, perquè una cosa és protegir el rei en l'exercici del seu càrrec, i l'altra, molt diferent, protegir-lo davant del delicte.

Ahir parlava del retorn, encara que només sigui temporal, del rei emèrit a Espanya, i avui llegia que es confirma que serà aquest dissabte 21 de maig. La vergonya que hem de patir tots els seus súbdits, també aquells que no ens hi considerem, però que ens hi obliguen per imperatiu legal.

No estem discutint tant la conveniència o preferències entre monarquia o república com la necessitat d'obligar a qui sigui a comportar-se d'una manera legal i transparent, encara que es tracti del rei. Crec que això no és demanar tant, i aquesta seria la pregunta que m'agradaria fer al nostre president del govern, que té la barra de presentar-se com a progressista en un Estat de democràcia dubtosa, encara que no ho reconeguin. Ànims Valtònyc!

dilluns, 16 de maig del 2022

L'emèrit torna

Diuen que el rei emèrit té previst venir uns dies. Ara que l'han descarregat de qualsevol culpa, es veu amb cor de venir a passar uns dies, amb la intenció de tornar a marxar, perquè segons sembla a Abu Dhabi hi està molt bé.

Ha quedat demostrat que parlar de la corrupció del rei i la seva inviolabilitat és una pèrdua de temps. Espanya és així i no hi ha res a fer. La llei, contràriament al que deia el mateix emèrit, no és igual per a tothom, i s'ha vist i comprovat que la seva actuació corrupta no l'ha portat a cap tipus de condemna, més enllà d'una condemna moral que avui dia no fa cas ningú.

Si ens entretenim parlant de situacions com aquesta no sé si és per unes ganes irrefrenables de reclamar justícia o més aviat es tracta d'autoflagelar-nos amb la impotència d'aquell que no aconseguirà mai res. Ha quedat demostrat que ni amb el govern més progressista de la història s'ha aconseguit plantar els corruptes davant de la Justícia. Tot el contrari! aquests viuen lliures a costa nostra i els que han gosat criticar-los són a la presó o a l'exili.

El rei, fill de l'emèrit, pretén fer-nos creure que ha trencat qualsevol lligam amb ell, més enllà del lligam familiar, però tots sabem com ha arribat a l'exercici del seu càrrec i de quina manera ha aconseguit el patrimoni de què disposa. A vegades crec que ens prenen per babaus, quan simplement haurien de donar per fet les coses, que no deixen de ser una imposició amb tots els ets i uts.

Que ningú es pensi que l'aparent decadència de l'Estat espanyol és un camí a la transformació i a la regeneració política i social del país. El que tenim continuarà malgrat tot, i no hi haurà qui ho faci caure, perquè no interessa a ningú. Ens permeten escriure de manera crítica tot el que està passant, convençuts que la sang no arribarà al riu. El control és total, i la crítica que apareix a les xarxes socials és la justa per anar fent bullir l'olla, deixant entreveure el més superficial, i amagant tot allò que en una societat normal, transparent i democràtica faria trontollar de veritat l'estabilitat del país.

Tot el que puguem veure amb l'arribada de l'emèrit formarà part de l'attrezzo necessari per dissimular la vergonya que una persona decent no podria aguantar. La indecència i la corrupció són patrimoni d'aquest país, que entre tots anem construint.