Els drons, armes mortíferes

Ja fa anys que hem normalitzat l'existència dels drons. Encuriosits, vàrem observar els primers exemplars que voleiaven per sobre dels nostres caps, tot enregistrant imatges. Alguns ho vèiem com una joguina. Ens deien que calia autorització en llocs habitats i una total prohibició al voltant dels aeroports per les interferències que podien provocar. Llegíem que les empreses de transport els podrien incorporar per enviar els productes, comprats per internet, fins al domicili dels compradors. Calia regular-ho bé per evitar el caos.

Digueu-me innocent, però no em podia imaginar que poc temps després de la seva presència, es convertirien en armes destructores, utilitzades en els combats de guerra, com ara passa entre Rússia i Ucraïna. Com que no hi entenc res de guerres i armament se'm fa difícil valorar la seva eficàcia i efectivitat. M'imagino que avui, és una arma difícil de controlar i molt precisa en els seus objectius.

Històricament, les guerres s'han desplaçat dels camps de combat a les ciutats i són les instal·lacions estratègiques de l'enemic els principals objectius. Atacar nuclis habitats ha provocat víctimes civils, encara que en més d'una ocasió podem témer que matar civils no sigui una manera de desmoralitzar l'adversari i forçar la seva rendició. Voldria pensar que l'ús dels drons evitarà les víctimes col·laterals, però les mateixes sospites de les imprecisions voluntàries em fan pensar que aquest objectiu tampoc serà prioritari.

La conclusió a què arribes és que els objectes, els invents, les eines que anem creant i desenvolupant, no són dolentes per elles mateixes, sinó per l'ús que se'n fa. L'ús dels drons pot beneficiar-nos en molts aspectes i és bo millorar la seva eficàcia i tecnologia, però al mateix temps poden ser armes mortíferes. Fa quatre dies que ens varen meravellar les imatges al cel, tot contemplant la Sagrada Família, però l'endemà t'ensenyaven les destrosses ocasionades per uns altres drons. Estem, doncs, en mans de qui té la força, els diners i el poder. Només podem desitjar que tinguin escrúpols, moral i humanitat. Si aquests valors queden aparcats, el futur no és gaire engrescador.

Programes clars versus idees inconcretes

Acostumo a llegir al filòsof i articulista de l'ARA, en Ferran Sáez Mateu, perquè els seus escrits ajuden a reflexionar i agafar noves idees. A l'article d'avui ve a dir que per guanyar adeptes és millor ser inconcret i genèric i no pretendre ser clar en les idees. Espero haver-ho entès bé.

D'alguna manera el discurs de l'extrema dreta, populista, engresca molta gent perquè no l'acaba d'entendre o perquè suposa que té solucions per a tot allò que els partits tradicionals tenen problemes per resoldre-ho. També diu que a l'hora de governar o buscar complicitats se'ls veu el llautó. És una mica allò que diem sempre que és molt fàcil no portar cap motxilla, quan no has governat mai, perquè qui ho ha fet, segur que tens coses per retreure-li.

I tot plegat és una llàstima perquè les coses s'acaben sabent, però llavors és massa tard. Tenim molts exemples, alguns dels quals són vigents i en fase d'ofuscació o enlluernament, però que acabaran petant. Penso en el president dels EUA, que té molt poder i moltes possibilitats de fer molt mal. Arribarà un dia que tots veurem que hem estat enganyats, però a costa de què?

A Europa l'extrema dreta té la via oberta per anar avançant. Els partits polítics tradicionals s'han vist superats i no saben com enfrontar-s'hi. Hem de tenir molt clar que, amb més o menys raó, amb més o menys encert els partits democràtics de sempre tenen millors intencions que els populistes de moda. És cert que s'han trobat amb personatges corruptes i sense principis, que els hi han fet molt mal, però han estat prou clars en les seves intencions. No han enganyat i els seus simpatitzants els han seguit amb l'esperança de poder avançar en aquells principis.

Els populistes enganyen d'entrada i ho tenen molt assumit. Les promeses que fan són enganyoses. Entusiasmen la gent perquè es presenten com els únics capaços de resoldre tots els problemes. Amaguen, però, que limiten els drets, són sectaris i només busquen la seva supervivència. És una llàstima que tinguem tan poca vista i caiguem en la seva trampa. 

Per què es roben cotxes vells?

A vegades hi ha notícies que et sorprenen pel fet que et responen preguntes que probablement no t'hauràs fet mai. Per exemple, la notícia que he llegit avui sobre els cotxes més robats a l'estat espanyol, on Barcelona se n'emporta la palma, t'explica els motius. Es veu que les empreses automobilístiques no estan obligades a tenir en estoc recanvis d'aquells vehicles que faci més de deu anys que s'hagin deixat de fabricar. Què passa amb els vehicles que continuen circulant? Tenen problemes per obtenir recanvis.

La resposta a un dels motius perquè es robin models de cotxe antics és que els lladres busquen peces de recanvi. Els cotxes desapareixen no pas perquè els utilitzin per desplaçar-se o disposar d'un vehicle sense gastar-se ni cinc, sinó que els roben per desballestar-los i obtenir aquells recanvis que el fabricant ja no els fabrica i ha exhaurit les existències.

Què vol dir, doncs? Que els lladres del teu vehicle són propietaris d'un de semblant i que necessiten una peça de recanvi? Doncs ja tenim una pista per buscar qui t'ha robat el cotxe. O, potser, no els tenen en propietat, però es dediquen a acaparar recanvis per després vendre'ls a qui els fa falta, o a mecànics poc escrupolosos? També podem trobar una pista per investigar qui ens l'ha robat.

Al final arribes a la conclusió que el pobre és l'ase dels cops. Si no tens diners per renovar el teu vehicle vell, vas tirant com pots, t'exposes a què te'l robin. I la solució és que no el deixis aparcat gaires dies al carrer, per tant, procura tenir un garatge. O bé que l'aparquis on hi hagi càmeres de seguretat. Sigui com sigui, no estiguis tranquil pensant que el teu cotxe no és un llamí, ja que el món és al revés del que a vegades et penses. 

El mateix entusiasme de sempre

L'acord entre ERC i PSOE per cedir la presidència de la Generalitat al candidat socialista Salvador Illa ens desperta el mateix entusiasme que ens va generar conèixer la seva victòria electoral. Illa no desperta passions, probablement perquè li coneixem el passat i perquè és una persona força apàtica i eixuta. Sobre el final de les negociacions també s'ha de dir que era el que s'esperava, després de com varen anar les eleccions i la situació crítica, però al mateix temps única d'ERC a l'hora de decidir. I no ens oblidem dels Comuns, que són la crossa inútil, però necessària per als socialistes.

Ja ho he comentat darrerament i, per tant, no em repetiré. Ara les bases d'ERC hauran de decidir si donen suport als seus dirigents i no tinc cap dubte que així serà. No s'entendria gaire que la Marta Rovira i els seus no haguessin previst un suport massiu, que no unànime, a una decisió que no els deixarà tranquils, i que ben segur tindrà conseqüències de cara el futur.

Perquè estem massa acostumats als incompliments del PSOE, i el PSC no és res més que un titella en mans dels socialistes espanyols. Incompliments pel seu tarannà i manca d'escrúpols, però també perquè no totes les decisions estan lliures d'obstacles, i sortiran entrebancs, com ja ha estat habitual en els acords amb ells. El català, per exemple, encara no és llengua oficial a Brussel·les, ni la llei d'amnistia és aplicable, per l'oposició dels jutges, que faran l'impossible perquè no sigui efectiva.

I aquests incompliments, que els patirem tots, seran la llosa sobre ERC que haurà d'anar donant cops de bastó i excuses davant dels seus i, en certa manera, davant de tots els catalans. La seva decisió no és una decisió estrictament de partit, sinó que ho és de país, perquè ens condiciona.

És una llàstima que el PSC entomi el futur del nostre país en el pitjor moment de la seva història, quant a fidelitat al país i defensa dels nostres drets singulars. No és el seu millor moment, ni els seus protagonistes són els més idonis per tirar Catalunya endavant. Caldrà estar molt atents per fiscalitzar la seva feina i exigir una defensa dels nostres drets, llengua i cultura. Com ja us comentava l'altre dia, l'exemple de Collboni com a alcalde de Barcelona és l'expressió més clara de què ens espera amb Illa de president.

Unes morts que no impedeixen la presidència

Mentre van morint soldats russos, Putin anuncia que es tornarà a presentar a les eleccions presidencials del març vinent. A qui ha sorprès? Sembla ser, per les informacions que rebem, que cada vegada hi ha més morts entre les forces russes, i que per no perjudicar les seves aspiracions electorals, no té previst fer cap nou allistament fins després, quan ja tingui el càrrec confirmat novament. Entretant, tot indica que es realitzen incorporacions més o menys amagades i dissimulades, aprofitant l'oferiment de bons sous o commutació de penes de presó. 

    I els humans som així. Un personatge com Putin, amb tot el seu currículum continuarà governant el país, perquè els seus habitants li donaran el seu vot. Aquesta capacitat d'atreure els electors explica com som i què ens mereixem. Un país on l'oposició està prohibida, perseguida i empresonada, si no assassinada, i en plena guerra per les ànsies de poder del seu president, que renova una vegada i altra la confiança dels seus habitants. Tenen capacitat per fer alguna cosa diferent?

    Desconec el dia a dia de la seva gent. Hi vaig ser fa molts anys i la impressió que vaig rebre va ser de tristesa. Probablement veien el futur molt negre, tot i que per aquells temps s'albiraven alguns canvis. Han passat els anys i la població russa ha hagut d'abaixar el cap, davant la pressió d'un dèspota a qui les urnes han avalat, però que no demostra estimació per la gent. 

    Entretant molt fills es veuen obligats a anar a la guerra, sense possibilitat de renunciar-hi, arriscant la seva vida perquè el seu president s'ha entossudit a recuperar un passat "gloriós" que va desaparèixer per la incapacitat dels seus governants de mantenir-se en un món cada vegada més hostil, amb un capitalisme a les portes que enlluernava els quatre que tenien la possibilitat de veure-hi més enllà de les fronteres, dels murs que no podien traspassar.

    Convivim amb dues realitats nefastes, amb la mort de víctimes innocents per culpa d'uns dirigents sense escrúpols, i un món occidental, amb els EUA al capdavant, que els dona suport explícit, en el cas d'Israel, mogut només pels seus interessos econòmics, sense que els importi la vida de les persones que són carn de canó.

    S'acosta Nadal, i tothom intenta maquillar la realitat amb llums i colors, i proclames de pau i amor, però les morts se succeeixen sense treva. Hi ha qui no podrà celebrar res, perquè amb prou feines trobarà un racó segur on resguardar-se de les bombes de l'enemic. Tot plegat molt cruel!

Com tenim el pacte?

Voldria equivocar-me, però no em refio del pacte a què han arribat ERC i el PSOE per a la investidura de Pedro Sánchez. Ni el president en funcions és garantia de compliment dels pactes i compromisos, ni el president català i el seu partit no han demostrat fins ara que no els aixequen la camisa a la primera de canvi. Tothom els ha pres el pèl i els socialistes espanyols en són uns experts. I així ens va.

Em fa por que les ganes d’ERC de passar la mà per la cara a Junts a l’hora de negociar amb el PSOE no ens acabi estimbant pel pedregar. No seria la primera vegada, ni tampoc serà l’última. Ens considerem molt espavilats, però tothom s’hi atreveix.

El PSOE, amb Pedro Sánchez liderant-lo, farà qualsevol promesa per tal d’aconseguir els vots independentistes per a la investidura, per després demostrar que no té cap mena d’escrúpols per incomplir els pactes. I què hi farem nosaltres? Abaixar el cap, com sempre. I tot això al marge del que pugui fer el Senat, el PP i el Poder judicial. Fins i tot no caldran, perquè tot plegat quedi en no-res.

L’expresident Puigdemont va movent fitxes i té a tothom intrigat. Pactarà? Reconec que negociar amb el PSOE no ha de ser fàcil, però em preocupen massa els egos dels negociadors. Em preocupa la hipocresia dels socialistes que dirà tot allò que faci falta per aconseguir els vots. Després, quan tingui la presidència, farà i desfarà a la seva conveniència i el PSC, que podria intercedir per defensar Catalunya, no mourà ni un dit. Són el que són i ja ens ho han demostrat.

Hi ha un cronòmetre i una data límit, i com a mínim això farà que la situació no s’eternitzi. Vivim en un país de pandereta, amb uns polítics mediocres, uns poders fàctics ancorats al franquisme, i una esquerra que no ha estat a l'altura quan n’ha tingut l’oportunitat. I amb tot això hi ha els problemes d’encaixar Catalunya que arrosseguem des de fa tres segles. Està vist i comprovat que el marc no és el més idoni per avançar, i encara menys per cantar victòria.

Què passarà amb els mercenaris de Wagner?

Aquesta setmana ens anunciaven que l'aparell on viatjava el cap de Wagner, el senyor Ievgueni Prigojin, s'havia estavellat. Un accident molt dubtós, on desapareixia, si això es confirmava, la persona que va gosar enfrontar-se al president rus, amb qui tenien unes relacions que els no entesos no acabem d'entendre.

Feia temps que coneixíem l'existència dels mercenaris de Wagner, i els consideràvem uns col·laboradors valents de Putin en la seva guerra contra Ucraïna. Havíem llegit crítiques del seu líder pel poc suport rebut, i moltes queixes per com dirigien la guerra des de Moscou. No vàrem acabar de comprendre què va passar amb la seva marxa cap a Moscou, on semblava que hi hauria una espècie de cop d'estat, que finalment no va existir. I deprés un perdó tot estrany i l'exili a Bielorússia.

Moltes persones havien escrit que la vida de Prigojin corria perill i la notícia de l'accident de la seva avioneta privada ho confirmava. Això si es confirma que hi viatjava i que finalment hi va morir. 

S'em fa molt difícil entendre la situació i agafar-ne la idea correcta de tot el que ha passat, la intencionalitat real del líder desaparegut, i també del propi Putin. Llegeixo tot el que surt a la premsa sobre els mercenaris, ara desemparats, i el Kremlin, per intentar entendre-ho. No és fàcil.

Biden, el president dels EUA, va afirmar que tot el que passava a Rússia hi havia Putin al darrere, i jo m'ho crec. Les casualitats en aquell país són massa estranyes quan es refereixen a morts d'opositors i persones que han suposat algun obstacle a l'actual mandatari. D'escrúpols ja sabem que no en gasta, i per tant tot és possible.

La incògnita ara és saber què passarà amb tots els mercenaris. Tornaran a Rússia, sense que la seva vida corri perill? En són molts, i per tant, és possible que Putin s'encarregui de fer-los desaparèixer a tots, o bé els reconvertirà perquè formin part del seu exèrcit? Sabem que el grup Wagner feia molt bona feina a Rússia, i de ben segur que Putin n'estava orgullós. Què passarà ara? Probablement la feina que Prigojin duia a terme estalviava a Putin molts disgustos i ara... ho haurà de liderar ell directament? No crec que tot el que ha aconseguit al continent africà es deixi perdre, però qui hi haurà al capdavant?

Són moltes preguntes que no en sé la resposta, i em tocarà anar seguint tot el que s'escrigui a partir d'ara, confiant que les fonts siguin fidedignes. És el que passa quan t'has de refiar d'allò que t'arriba de fora. Et diuen la veritat? Tota la veritat? 

L'evolució ideològica de Ramon Tamames

Aquests dies es parla molt de l'economista Ramon Tamames, de qui moltes persones n'hem estudiat les seves teories i hem seguit la seva evolució política durant els anys. Si bé és cert que hi ha qui no entén que una persona pot passar per diferents etapes, també polítiques, sí que esdevé estrany i remarcable el fet que es pugui anar a parar a un partit polític d'extrema dreta, com és Vox, quan s'ha passat per formacions com el PCE. 

Si analitzem la vida de molts polítics, sobretot del final del franquisme i primers anys de la transició, veurem que hi ha hagut força canvis. L'explicació pot venir donada per la singularitat de la situació en cada moment. En èpoques de dictadura, com va ser el franquisme, les forces discordants s'unien per tenir més força i d'alguna manera protegir-se. En el moment que els partits polítics es varen legalitzar, és lògic que es comencessin a produir diferències de matisos, a vegades prou importants, i que militants de forces com el PSUC passessin a formacions més de centre. En tenim diferents exemples, però no deixen de ser opcions democràtiques i contràries a posicionaments autoritaris. 

Personalment se'm fa difícil que militants o simplement simpatitzants de forces democràtiques d'esquerra o fins i tot de centre, puguin acabar abraçant posicionaments d'extrema dreta i, a la meva manera de veure-ho, lluny del sentit democràtic de la política i la vida en societat. Forces que s'aprofiten de la llibertat que ofereix la democràcia per combatre-la i arribar a aconseguir règims autoritaris i repressors.

Sobre Ramon Tamames hi ha qui diu que és qüestió de l'edat, i d'altres que es tracta d'un afany de protagonisme que li ha ofert una força que, malgrat no combregar-hi, no té cap mena d'escrúpols per beneficiar-se'n. Jo no sabria què dir-ne, però sí que em sap greu i voldria pensar que és una relliscada que no trigarà a adonar-se'n.

La llibertat que et dona no militar a cap partit polític és que durant la vida evoluciones sense contradiccions aparents, però haig d'entendre que sempre al voltant d'uns principis democràtics que afavoreixen la llibertat de les persones per expressar les seves idees i portar-les en pràctica, amb el respecte que es mereixen totes les opcions. Qui acaba en opcions predemocràtiques i repressores, té un problema greu, però al mateix temps el provoca a la resta de la societat. Vivim uns temps difícils, i cal estar atents a no justificar posicions intransigents per defensar-nos de realitats que no agraden i que voldríem que fossin diferents.

L'odi i el menyspreu haurien de ser vetats en la política

El pitjor que pot passar en política és que l'odi, la ràbia, el menyspreu, i tot un seguit d'actituds del mateix estil estiguin presents en el dia a dia, tant dins de les institucions com a fora. No podem anar bé si els nostres polítics actuen empesos per uns instints grollers, primaris i sense escrúpols, perquè llavors és impossible posar-se d'acord en res. Ja no es tracta d'aconseguir dialogar, perquè el panorama no ho permet de cap manera.

El nivell que es desprèn en les intervencions dels nostres polítics al Congrés de diputats, Senat o parlaments autonòmics és molt baix i deplorable. L'altre dia parlava de la necessitat que els polítics donin exemple, i em referia sobretot en qüestió d'honradesa i transparència. També en la manera de parlar i d'opinar sobre els altres és important. Es pot ser molt crític sense arribar a l'insult i al menyspreu. Sense pretendre denigrar el contrari.

Ahir vàrem poder veure una sortida de to, infantiloide, però plena de ràbia, per part d'un eurodiputat del Partit Popular quan intentava boicotejar una entrevista d'un periodista de TV3. Els fets desqualifiquen l'autor, i el deixen al lloc que es mereix. De totes maneres no fan cap favor al conjunt del país, perquè donen una imatge molt poc edificant de persones que han estat escollides per representar-nos a les institucions públiques, en aquest cas a Europa.

Si una persona no és capaç de comportar-se amb educació i respecte no mereix ocupar un lloc de representativitat pública. Hi ha uns mínims que s'haurien de garantir i fins i tot exigir. La nostra societat hauria de ser capaç d'arraconar aquelles persones que no se saben comportar decentment i no saben acceptar la diversitat ni la discrepància. Pot ser per un sentit de culpabilitat mal acceptada, o per una incapacitat per argumentar amb elements suficients una posició que resulta difícil. Sigui el que sigui, han i hem de ser capaços de posar per davant de tot el respecte als altres, la seva feina, la seva opinió i la seva actuació, encara que no ens agradi o que puguem arribar a pensar que és anòmala i discordant.

M'agradaria pensar que la ciutadania castiga, negant-los el vot, aquells partits polítics i els seus representants, que no estan a l'alçada, que no saben defensar la seva opinió i ideologia sense haver de caure tan baix. Fan el ridícul, quan no aconsegueixen el seu propòsit, però ja han embrutat la imatge de tots plegats.

Manifestants en suport d'Ayuso

Avui la premsa digital es fa ressò de la manifestació davant de la seu del PP, a Madrid, en suport d'Ayuso i demanant la dimissió de Casado. Com ja hem vingut dient aquests dies, el PP està passant per un moment difícil, no tant pel descobriment d'altres delictes de corrupció, la qual cosa ha esdevingut una norma, sinó per la lluita interna per aconseguir el poder dins del partit polític.

És evident que els madrilenys es manifestin favorables a la seva presidenta, després dels èxits polítics obtinguts, al marge de les possibles corrupcions, i sobretot tenint en compte la incapacitat de l'actual president del PP, el senyor Casado, de conduir amb èxit el seu partit. Ho hem dit moltes vegades i resulta molt evident, que la seva mediocritat el pot portar a la derrota. Espanya no es mereix un president de la categoria de Casado.

Dit això, però, observem amb preocupació l'estimació de vot del senyor Abascal, que és qui es pot sortir beneficiat de la lluita interna del PP. És precisament l'auge del seu partit en les darreres eleccions, el que el fa créixer, amb la mirada fixada en les eleccions de l'any vinent. Fa temps que es pronostica una victòria de la dreta, ancorada a l'extrema dreta, però ara fins i tot hi ha qui pensa que el lideratge no el pot portar el PP, sinó Vox. 

No sé com ho analitza des del PSOE l'actual president del govern espanyol. Ahir ja deia que seria un error fregar-se les mans, perquè la desestabilització del PP ens afecta a tots, en tractar-se d'un partit amb ampli suport electoral a Espanya. La dependència que el PP té en aquests moments de Vox, està anant en augment, i això posa en perill la feble democràcia espanyola. Crec que no podem despreocupar-nos de la situació, quan una força d'extrema dreta pot marcar la trajectòria del nostre país en els propers anys.

Casado ho tindrà difícil, sempre i quan Ayuso s'adoni de la força que té, el suport de la ciutadania, i les possibilitats de desbancar l'actual president del partit. Ayuso no té escrúpols de dependre de Vox a l'hora de fixar la seva política, força ancorada a l'extrem dret. La política espanyola viu uns moments força decisius per conèixer quin pot ser el futur dels propers anys. Catalunya en pot sortir escaldada. No ens ho agafem ni em broma ni com si fos una cosa que no té res a veure amb nosaltres. Els fets de Madrid i el PP tenen massa incidència sobre el futur del nostre país.

Comentaris sense pensar, o massa premeditats

Llegeixo titulars a la premsa, de comentaris de diferents polítics i periodistes, i no sé si posar-me a riure o bé a plorar. Cada vegada estem pitjor tots plegats. Ja no sabem com posar-nos-hi, ni què dir, per fer-la més grossa. N'hi ha de tots colors, alguna d'elles de greu.

Aznar, per exemple, està molest perquè un "català socialista", referint-se al ministre Illa, gosa dir que vol tancar Madrid. Ja no sé si catalogar-ho de ridícul i absurd, o bé de provocador sense escrúpols.

I sobre Torra i la seva inhabilitació podem llegir de tot. El senyor Carrizosa parla com si entengués de lleis i dona suport a la inhabilitació, com si no li importés personalment i com a partit polític. Quan les coses et van a favor, tot està ben fet, però en cas contrari, llavors tot són queixes.

La llàstima de tot plegat és que trigarem massa temps a saber si s'ha obrat correctament o no. La Justícia del nostre país té massa paranys per alentir el procés judicial, i en certa manera banalitzar-lo. És per això que no hi confiem, si més no jo personalment. 

Ahir al programa de TV3 d'en Xavier Grasset es varen fer afirmacions molt contundents, que a simple vista semblaria que tot s'ha fet molt malament, i que en la desobediència del president Torra no hi ha legalment cap mena de delicte. Però ja sabem que l'obsessió per ofegar qualsevol veu que vingui d'un independentista està per sobre de qualsevol altre objectiu, i així anem... 

Desconfinament per províncies

He estat tota la tarda concentrat en diferents qüestions i m'he perdut els acords del consell de ministres. Ara, abans de començar a escriure el post del dia, he intentat mirar a les xarxes quins comentaris sortien i només he vist que queixes per la manera com el govern espanyol vol fer el desconfinament per fases. Si no ho entès malament, la unitat presa per decidir com es desconfina és la província.

La veritat és que m'ho hauré de llegir bé, perquè sense veure-ho no ho puc comentar, i encara menys criticar. De totes maneres em sorprèn que s'agafi la província, perquè hi ha prou diversitat en una província com per prendre decisions diferents. 

M'imagino Tavertet, on no hi ha hagut cap cas de coronavirus, i al seu costat Igualada o la mateixa Barcelona. Totes tres poblacions són de la província de Barcelona, però la situació no té res a veure una de l'altra, ni per configuració, nombre d'habitants, ni pels efectes del coronavirus.

La qüestió és continuar manant des de Madrid, quan el que caldria seria fer-ho des de més a prop. Els socialistes catalans no ho criticaran, no pas perquè no ho pensin, sinó perquè qui ho decideix és el seu partit i el ministre que ho regula, no hi pintaria res, si no fos perquè el PSOE governa. En el cas que això ho decidís un govern del PP, l'actitud del PSC seria diferent. I de què se'n diu d'això? Sentit comú? NO! Objectivitat? NO! Això és partidisme, sense escrúpols. Un mal de tots els partits polítics. 

Ara em poso a llegir la notícia, a veure si l'entenc millor i els haig de donar la raó. Molt em temo, però... Gat escaldat...

Diu el PSC que el govern espanyol és clar i precís

Els missatges del PSC d'aquests dies a les xarxes socials em provoquen vergonya aliena, fins al punt de posicionar-me a favor del nostre govern, la qual cosa em ve de nou. Crec que uns i altres tenen moltes coses a desitjar i, per tant, seria bo que uns no fessin valoracions dels altres perquè no se'ls vegi el llautó.

La defensa aferrissada del PSC a tot el que diu i fa el govern de Madrid no és sinó una mostra de partidisme sense escrúpols. He arribat a llegir en contra del govern català de la poca claredat dels seus missatges, com si els ministres del govern espanyol, amb Salvador Illa com a exemple, donessin les notícies de manera clara, coherent i amb la suficient antelació com per poder complir les seves ordres.

Hem sabut que la decisió de no continuar amb el confinament total no ha vingut per consell del comitè científic, com escrivia ahir, sinó per decisió política, m'imagino que per pressions que no volen detallar. El pitjor de tot és que ja busquen excuses per si els números no surten. Per una banda culparan de l'increment dels contagis a les empreses que no faran bé la feina, i a més al fet de realitzar més tests. La culpa no serà mai del govern espanyol. Això ho practiquen tots els governs, siguin del color que siguin.

La veritat és que em provoquen fàstic perquè confiança ja fa molt temps que l'han perduda i respecte, només com a persones, no com a polítics. El partidisme és un mal que ens acompanyarà sempre, i el PSC n'és un bon exemple. Només cal repassar l'hemeroteca.

Un Tribunal Constitucional que prevarica

Potser el verb no és l'apropiat, però que algú m'expliqui què està fent el Tribunal Constitucional quan aparca les demandes que arriben dels presos polítics per evitar que una sentència negativa arribi al Tribunal d'Estrasburg?

No hi ha més injustícia que un tribunal de justícia jugui amb el seu poder per mantenir indefensa una part de la població. No és tracta de si dotze jutges estan d'acord o en contra d'uns fets, sinó de bloquejar el procediment legal per arribar a Europa. Si això no és prevaricar que algú em digui com se l'anomena.

Avui Turull i Sànchez han comunicat que iniciaven una vaga de fam. La decisió és molt greu i no m'agrada que s'hagi arribat fins a aquest punt. Preferiria altres alternatives que la de posar en perill la seva salut i la seva vida. Dubto de la repercussió que això tindrà sobre les persones que tenen a les seves mans deixar-los lliures. Fins ara ens han demostrat que no tenen escrúpols i que actuen simplement amb esperit de venjança i no de justícia. No els va agradar el que els catalans vàrem aconseguir fer el dia 1 d'octubre de 2017, i ara ho fan pagar, sense cap criteri objectiu. Només volen el càstig abans del judici.

Tot el meu suport als meus polítics empresonats i a l'exili, tant si acceptem que varen obrar bé com no. Per davant de tot hem d'exigir justícia, i el que està passant a Espanya és una mala praxis de l'aplicació de la justícia, sempre a favor dels mateixos i en contra dels adversaris.

Hi ha uns quants personatges de la vida política i judicial espanyola que tenen tota la responsabilitat de la situació en què ens trobem. Espero i desitjo que tot plegat se'ls vingui a sobre, no pas de manera venjativa, sinó aplicant de veritat la justícia que en aquests moments no s'exerceix a Espanya.

C's obsessionats en trencar Catalunya

Avui C's és força present a les pàgines dels diaris, tant per les ganes que tenen que els sobiranistes provoquin alguna actuació en contra del rei, el proper divendres, i no paren d'anunciar-ho amb gran interès, com per la proposta que l'exprimer ministre francès, Manuel Valls, encapçali la seva llista a les municipals per Barcelona.

No és només el comportament de mal educats als seients del Parlament català, sinó també la seva obsessió per trencar la societat catalana, que es fan antipàtics i t'obliguen a moderar el llenguatge per no passar-te. Realment el paper el juguen molt bé i ha estat un cert per part dels fundadors del partit de posar-hi aquests impresentables que en una situació normalitzada passarien inadvertits en la més profunda ignorància.

C's desitja que els independentistes fracturin la societat, però saben que sense la seva complicitat serà difícil. És per això que es comporten com ho fan, que contracten gent sense escrúpols per enfrontar-se als ciutadans de viles i ciutats, que organitzen la retirada de llaços grocs, pancartes i estelades, i fins i tot la senyera, que és cert que no s'hi senten representats.

Confio amb la intel·ligència de la gent i que en les eleccions que es vagin succeint deixin els representants de C's al lloc que es mereixen. El seu èxit és un perill, no només per a Catalunya, sinó per a tot l'Estat, per a tots els demòcrates que el radicalisme de l'extrema dreta ens preocupa.

Aquests vells polítics que no saben callar

Escoltar les declaracions de Felipe González et remou l'estómac, et vénen ganes de vomitar. Com es poden dir aquestes bestieses en boca de qui va ser president del govern espanyol. Com es pot tenir la barra de banalitzar el nazisme per interessos que se m'escapen. Felipe González es creu posseïdor de la veritat. Jo només li demanaria humilitat i sentit comú. Que reflexioni una mica sobre la seva vida i on ha arribat, abans de gosar criticar ningú. 

Tots cometem errors, a vegades voluntàriament, però sovint de manera involuntària. Jo puc entendre que Felipe González estigui en contra de tot el que va passar el dia 1 d'octubre, i fins i tot li reconec la seva crítica a la mala gestió del cas per part del govern de Madrid, i sobretot del seu president M. Rajoy. No calia, però caure tan baix i barrejar-hi Hitler i Franco. Malauradament vivim situacions que ens recorden el passat franquista, però no precisament perquè vàrem sortir a votar, sinó per la conxorxa de jutges, polítics i policia a criminalitzar l'acció i, sobretot, mentir descaradament sense escrúpols.

Els que vàrem viure els anys de lluita democràtica amb Felipe González al cap davant, i molts d'altres, fossin de la nostra devoció o no, però a qui reconeixíem el seu valor, la seva força i la seva resolució per situar Espanya en el món democràtic, ara sentim nostàlgia i al mateix temps decepció. Pensem que l'actitud de Felipe González no és la que calia esperar del jove polític socialista. Tothom actua com vol, però com a mínim que calli i es dediqui a la vida contemplativa, sense embrutar amb més enganys i paranoies la societat que entre tots volem construir.

Encara no t'han denunciat?

Aquests dies he recordat anècdotes que la meva mare m'explicava del temps de la guerra civil. Va esclatar quan ma mare tenia 18 anys i no ho va tenir fàcil. Em comentava com funcionava el tema de les denúncies. Persones sense escrúpols que denunciaven els seus veïns per obtenir alguna cosa a canvi, fins i tot menjar. 

En aquests moments de tensió a Catalunya i amb el poder judicial pendent de què fem i deixem de fer els catalans, les entitats i partits polítics unionistes han vist l'ocasió per denunciar qualsevol persona a qui se li pugui penjar l'etiqueta d'independentista, encara que sigui a base de calúmnies i invencions. Ara creuen que és el moment de ser escoltats per aquests jutges i fiscals que només tenen la dèria d'humiliar els catalans que posen en qüestió la nostra submissió a l'Estat espanyol.

Cada dia llegeixes notícies de noves persones, institucions i els responsable, investigats i citats a declarar per qualsevol cosa que pugui semblar que va en contra dels interessos de la indissolubilitat d'Espanya.

És per això que la pregunta que plantejo en el títol d'aquest escrit no resulta tan sorprenent. No sabem si trobaran qualsevol excusa per acusar-nos i portar-nos davant del jutge a donar compte de les nostres actuacions. Tots hi estem exposats, professors que adoctrinen, pares que porten els nadons a tallar carreteres... i el que més greu em sap és que alguns dels denunciants són militants i càrrecs polítics del PP, quan s'està demostrant que és el partit polític més corrupte de la democràcia occidental.

Cop d'efecte fastigós per dissimular les pròpies misèries

Em pregunto si el trencament de relacions diplomàtiques amb l'estat de Qatar és una decisió ben argumentada o un cop d'efecte de l'Aràbia Saudita per demostrar als EUA que volen continuar essent amics. Fins ara sempre se'ns ha presentat el regne saudí com el gran protector dels jihadistes i ara amb les acusacions a Qatar semblen voler rentar-se la cara i donar una imatge molt diferent.

M'imagino que els experts en la regió asiàtica ens explicaran detalls de tot plegat i ho podrem entendre millor, però no deixa de sorprendre'm la decisió presa pels diferents estats que s'han sumat a la iniciativa saudí.

Mai he confiat en els EUA per aconseguir la pau al món, però en aquests moments, amb Trump a la presidència, encara és menys creïble. Hem criticat els polítics, i ho continuem fent encara, per la seva manera d'obrar, per exemples que ens han demostrat que buscaven massa els seus propis interessos, però en el cas de Trump no el podem posar en el mateix sac. Es tracta d'un personatge sense escrúpols i molt ignorant que no farà res de bo de cara els altres.

Estem carregats de prejudicis, però els fets hi ajuden. Ni Qatar ni l'Aràbia Saudita són estats que ens mereixin confiança per la seva manera de tractar els seus súbdits. Fa molta ràbia pensar que no som capaços de tallar les relacions amb els estats potents, per interès. Espanya fa quatre dies que va anar a vendre armament a un país on la dona està maltractada i també els immigrants que hi treballen. No és qüestió de religió, sinó d'autoritarisme i menyspreu. 

Si fóssim coherents i valents, no voldríem saber res d'aquests estats que no respecten els drets més elementals de les persones, però no ens ha de venir de nou. Tots recordem quina va ser la reacció de la majoria d'estats del món respecte la dictadura franquista al nostre país. Ni valors ni moral ni res més que interessos econòmics i hipocresia diplomàtica. Tot plegat un fàstic.

No hi ha cap persona il·legal

Avui ens hem manifestat a Barcelona per reclamar justícia i una solució per a les persones que anomenem refugiats, però que fins ara només es tracta de persones retingudes a les fronteres d'Europa, malvivint i patint la insensibilitat dels nostres governs, la inacció sense escrúpols que ens avergonyeix.

No sé quants érem, perquè el nombre sempre oscil·la en funció de qui ho calcula, però us haig de dir que érem molts i teníem molt clar que el nostre govern, l'espanyol, és un irresponsable i no es mereix cap tipus de consideració ni respecte. No és l'únic govern d'un Estat europeu que negui l'entrada de les persones que han fugit de la guerra, però això no és excusa i tenim l'obligació de criticar-lo i exigir-li el compliment de la promesa feta d'asil als refugiats.

No només demanàvem l'acollida d'aquestes persones, sinó també s'han sentit crits en contra de la llei d'estrangeria que maltracta moltes persones que fa anys varen arribar al nostre país i no gaudeixen del respecte i drets més elementals. 

S'ha cridat contra un Estat que parla de persones il·legals i que nega el dret al treball, a l'habitatge, a la salut, posant tota mena de traves per dificultar la vida de cada dia dels immigrants. Tots hem caminat a pas lent donant suport a totes les reivindicacions dels menys afavorits, dels menyspreats per uns governants que incompleixen sistemàticament els seus compromisos.

El que Catalunya encalla ho desencallarà el País Basc

Amb la situació encallada en què es troba la política espanyola els resultats de les eleccions al País Basc poden tenir una important repercussió i acabar desencallant-ho a favor del PP. Els sondejos que ens presenten dels resultats del proper diumenge situen el PNB com a força guanyadora, però sense aconseguir la majoria absoluta per governar. El pacte de govern pot condicionar el pacte a nivell espanyol si el PP basc dóna suport al PNB perquè pugui governar.

Com hem vist sempre, el PNB va a la seva i no té gaires perjudicis a l'hora de fer pactes. Són molt crítics amb el PP, però no tenen cap escrúpol per pactar-hi si així conserven el govern basc. Atesa la posició de la nova convergència, el PDC, és clar que ni PSOE ni PP hi compten per cap tipus de pacte ni acord, i això dóna tot el protagonisme al PNB.

La col·laboració PNB-C's-PP ens pot proporcionar quatre anys més de Rajoy, quatre anys més de corrupcions i opacitat, amb postures totalment dràstiques en contra de la situació i anhels catalans. Amb un Pedro Sánchez pressionat tant o més pels seus, el futur govern espanyol té un color blau intens, de dreta rància avalada per C's.

Si el pronòstic es compleix, podrem dir que Catalunya va aturar la designació de Rajoy com a president del govern, i el País Basc li donarà l'empenta perquè ho acabi sent.