Els hem deixat sols?

Avui Josep Ramoneda es pregunta a l'ARA si els aliats occidentals no haurien d'haver intervingut militarment per defensar Ucraïna de la invasió russa. És una pregunta molt complicada, que no té de cap manera una resposta fàcil. Estem parlant d'una potència nuclear, la russa, que posaria en perill la seguretat del món. Probablement això és el que ha frenat l'OTAN, i que ha permès Putin anar avançant en aquesta escalada autoritària i expansiva, que arriba al punt d'atacar un veí.

Ahir estava acabant de llegir Gegants de gel, de Joan Benesiu, i concretament el capítol titulat Polònia. M'entraven esgarrifances pensant en la invasió de Polònia l'1 de setembre de 1939, i de les peripècies dels polonesos, morts per alemanys i russos. No podia entendre que la història fos tan cruel, i que en aquests moments es repetissin fets luctuosos com el segle passat. No n'aprendrem mai!

Els dubtes sobre el paper que els països aliats occidentals han de representar davant l'atac rus no ens poden deixar indiferents. Necessitem expressar la nostra ràbia per la guerra declarada aquesta setmana, i el fet que una persona sigui capaç de provocar tanta maldat, amb tantes víctimes innocents.

No em serveix cap tipus d'excusa sobre com hem actuat tots aquests anys, perquè res no pot justificar una guerra. Res pot justificar la invasió d'un país foraster, i encara menys utilitzant la mentida per justificar-se davant del seu poble, totalment manipulat i reprimit.

No pot ser que només tinguem el dret de manifestar-nos contra la guerra. No és possible que no hi hagi la manera de frenar l'odi i la venjança d'un president malalt i maleït. És ben cert que la decisió d'entrar en guerra per defensar Ucraïna no és una decisió que es pugui prendre a la lleugera, però si es busquen alternatives, cal que aquestes siguin molt dràstiques i que realment sancionin el dirigent rus. Malauradament a costa de molts ciutadans russos que no en tenen cap culpa, però que tenen la desgràcia de viure en un país en mans d'un malvat rancorós, amb massa poder a les seves mans.

Encara hi ha qui es pren la independència massa a la lleugera

El que està passant a Crimea, salvant les distàncies, ens hauria de fer reflexionar, sobretot a qui és molt lleuger a l'hora de sentenciar i defensar visceralment posicions d'un signe o un altre. La vida no és tan simple com alguns creuen, ni tot es pot decidir d'un dia per l'altre amb una simple manifestació. Cal caminar amb intel·ligència, però també amb decisió, sense ignorar punts de vista diferents als nostres.

Per què ho dic això? doncs perquè fa un dies que molts independentistes es col·locaven a favor d'Ucraïna, com a país feble davant la poderosa Rússia. Els ucraïnesos eren els bons i el govern rus el malvat i pervers que sembrava la discòrdia a la regió autònoma de Crimea.

Ara, potser algú ja no ho veu de la mateixa manera, o si més no caldria pensar en les persones de Crimea que prefereixen annexionar-se a Rússia abans que continuar com a regió autònoma d'Ucraïna. A qui hem de creure? Al govern rus? al govern ucraïnès? al parlament de Crimea? als habitants de Crimea? oi que no és tan clar?

Desconec la realitat d'ambdós països i per tant sóc incapaç d'opinar sobre què és més convenient, però defenso el dret a decidir i per això haig de creure que la població de Crimea, com la població de Catalunya, té dret a decidir quin vol que sigui el seu futur. No és això la democràcia?

L'enuig que ens pugui provocar el president Putin no pot ser motiu per privar als habitants de Crimea a votar lliurement què vol ser. Potser ens fa més gràcia que siguin ucraïnesos, però si ells no volen, no és més just que puguin expressar-ho a les urnes?

A casa tenim molta feina, tant en la discussió sobre el dret a decidir, com en les retallades de tot tipus, no només econòmiques sinó també socials i de drets humans, alguns d'ells assolits després de molts anys de lluita i que ara uns ministres conservadors radicals ens estan negant. Mirem què passa al món, aprenguem de la història, però treballem a casa i comprometem-nos. No des del sofà, sinó a peu de carrer, a les tertúlies, en el temps de lleure i al treball. Siguem coherents amb el que exigim als polítics i no ens deixem vèncer fàcilment. 

Vivim uns temps molt complicats, no només per la possibilitat de decidir el futur amb o sense Espanya, sinó també per decidir quin model de país volem, socialment i polític. El futur l'hem de construir entre tots. No jutgem a la lleugera. Toquem de peus a terra i siguem seriosos.