Límit d'edat per a la conducció

Avui, segurament perquè em toca de prop, m'he fixat en un article que parla de prohibir la conducció a les persones a partir d'una certa edat, i el primer que m'ha vingut al cap és que un país com el nostre, que s'elaboren lleis sense pensar-hi gaire, és molt fàcil que s'aprovi una llei que ens digui que ja no podem conduir. Que som massa grans, sense tenir en compte les nostres capacitats i possibilitats. Les generalitzacions no han estat mai bones. És una manera de simplificar les coses que a la llarga es veu que no és correcte. Sovint quan ja és massa tard. 

Puc entendre que s'analitzin dades estadístiques a l'hora de tenir en compte què passa i què es pot fer per millorar-ho. El que no entenc és que es vulguin posar límits d'edat de manera generalitzada sense tenir en compte les persones. Oi que cada vegada que s'ha de renovar el carnet cal passar unes proves mèdiques i de reflexos? Probablement, aquestes proves estan mal dissenyades i fan poc cas. No seria millor reformar el sistema de la renovació del carnet per tal que només ho superin aquells que realment estan en condicions de conduir?

Estic convençut que si es canviessin les proves i s'analitzés bé aquells elements i capacitats que poden provocar accidents, hi hauria persones d'edat avançada que no les superaria, però també n'hi hauria que sense cap problema obtindria bons resultats. I no creieu que no hi podria haver joves que tampoc no ho superarien? Per què l'edat no ho és tot.

Accepto que a mesura que et fas gran els teus reflexos i les teves capacitats van minvant, i que per això s'ha de tenir en compte, sigui fent revisions més sovint o canviant la mena de proves a superar, però fixar-ho tot a l'edat i aplicat a tothom, crec que és un error.

Ho aniré seguint, perquè, tal com deia al començament, a mi em pot afectar, i accepto que em facin fer les proves que considerin més adients i que potser arribarà un dia que no les superaré, però, si us plau, que no ho decideixin simplement per l'edat.

Marta Pascal, secretària general del PNC

L'assemblea del nou partit polític, el Partit Nacionalista de Catalunya (PNC), ha nomenat avui la vigatana Marta Pascal com a secretària general de la formació. Marta Pascal havia estripat el carnet, ja no sé si del PDECat, de JxCat o de quina derivació de Convergència, per la seva discrepància amb Carles Puigdemont. Algú acusa Pascal d'inventar-se aquest nou partit per continuar vivint de la política. El cas és que des d'ara tenim un nou partit polític que es presentarà a les eleccions per obtenir l'espai que va deixar orfe CIU, i que no ha acabat d'abastar del tot ningú.

El PNC es declara independentista, si més no la seva secretària general, però no pretén aconseguir-ho de manera unilateral, sinó fruit de la negociació amb el govern de l'Estat espanyol. Aquesta seria la gran diferència respecte al PDECat i JxCat.

Sorgeix aquest nou partit en mig de la negociació entre PDECat i la Crida per acabar decidint si es crea un nou partit amb el concurs de tots els militants, o bé es crea una coalició per presentar-se a les properes eleccions. 

Fins ara PDECat, la Crida i JxCat, creats després de la desaparició de CDC, ja separada d'UDC, s'han entretingut discutint-se quina era la fòrmula successòria de CDC. No ha quedat clar que l'espai polític que deixava orfe CDC l'hagués ocupat alguna de les tres formacions, o el conjunt d'elles, i potser per això va sorgir la idea de la creació del PNC.

Si PDECat i Crida no arriben a cap acord, ens podem trobar que aquest espai de l'antiga CDC sigui lluitat per tres formacions diferents, amb el conseqüent desgast i pèrdua de pes. Això seria favorable a ERC que podria optar a ser la primera força política de Catalunya, un somni que fa anys empaita, però que no ha aconseguit, des de la reinstauració de la democràcia al nostre país.

Partit Nacionalista de Catalunya

Fins ara tots els hereus i desnonats de Convergència Democràtica de Catalunya anaven creant partits polítics sense estripar els carnets. Era una acumulació de carnets que feia que les mateixes persones participessin en els diferents partits, sense acabar d'entendre què diferenciava uns dels altres, ni a les eleccions a qui realment representaven. La ciutadania anava a votar-los sense saber ben bé quin era el seu programa ni la gent que en formava part, més enllà dels que figuraven a les llistes.

El nou episodi post CDC ha estat la creació d'un nou partit, el Partit Nacionalista de Catalunya, amb la referència del PNB molt present. Un partit polític que deixa ben clar que no creu en la unilateralitat, la qual cosa és el mateix que dir que no pensa en la independència. No és estrany doncs que l'exconseller Ramon Espadaler, amb tota la seva colla, es pugui presentar de la mà en les properes eleccions.

En aquesta ocasió, una de les dirigents que ha manifestat de manera més clara el seu pas al nou partit, la Marta Pascal, ha informat que ha trencat el carnet del PDECat, cosa que marca una diferència a tot el que havia passat fins ara. Pascal ja no formarà part ni de CDC, ni del PDECat, ni de la Crida, sinó únicament i exclusiva del PNC. Caldrà veure, però si tots els membres d'aquest nou partit polític trencaran els lligams amb els partits anteriors, o bé si els estatuts permetran que continuïn sent militants d'altres partits com ha passat fins ara. Seria bo que definitivament deixessin clares les coses i ens expliquin les diferències respecte als partits que han abandonat.

Més catalans de dretes a la reserva

Qui havia estat militant del CDS d'Aldolfo Suárez i posteriorment membre de CDC, amb càrrecs, el senyor Antoni Fernández Teixidó, ha decidit trencar el seu darrer carnet, després del posicionament del nou Partit Demòcrata Català.

Sempre he pensat que Teixidó, malgrat els seus inicis polítics amb la Lliga Comunista, ha actuat de manera molt coherent i els canvis de partits polítics han tingut una explicació, que ara tampoc hi falta. Per la manera de ser del polític, amb la sortida del CDS no podia entrar en un partit de dreta extrema i tant centralista com el PP, i és per això que, malgrat algunes diferències, va decidir entrar a formar part de la militància de CDC, la dreta catalana, amb una voluntat nacionalista, això sí, però que tampoc li feia gaire nosa. Amb els esdeveniments dels últims anys, en què CDC s'ha posicionat més a favor de la independència, la seva continuïtat al partit perillava, i ha estat ara, amb la refundació de CDC, i el naixement del PDC, amb objectius clarament independentistes, que Teixidó no ha tingut cap més opció que sortir-ne.

I ara què? La dreta catalana està en standby i molt fraccionada. Tenim a la UDC i Demòcrates de Catalunya que no acaben de trobar la manera de llançar-se a la pista amb una garantia mínima de ser representatius, i a unes famílies orfes que no saben on aixoplugar-se. Són catalans de dretes que difícilment es poden trobar bé dins del PP català, bàsicament per la seva actitud centralista i gens a favor de la singularitat del nostre país, i molt més complicat encara seria pensar en l'opció de C's, que no saben ben bé què són, a excepció del seu anticatalanisme.

En els propers mesos, si no ens castiguen amb noves eleccions, haurem de seguir a prop com es configura la nova dreta catalana. Qui agafa el lideratge i com es fusionen les diferents opcions, si en són capaces. Ni PP ni C's podran exercir aquest paper, sinó que caldrà la concurrència de polítics que ara estan mig amagats, i que estan disposats a defensar la singularitat catalana des de posicions de dretes. Fernández Teixidó pot ser un d'ells?

Muriel Casals i Esperanza Aguirre són notícia

Dues dones són notícia avui a la premsa. Es tracta de l'expresidenta d'Òmnium Cultural, Muriel Casals, i de la ja expresidenta del PP madrileny, Esperanza Aguirre. Muriel ens ha deixat després de l'accident que va patir a finals de gener, i que no ha pogut superar les ferides. El cas d'Esperanza Aguirre és diferent i té a veure, o no, amb la corrupció del PP.

Muriel es va pronunciar clarament a favor del procés constituent i la independència de Catalunya, essent presidenta d'Òmnium Cultural, una entitat amb socis favorables a la independència, però també d'altres que no pensaven el mateix. No sé què ha passat amb aquests darrers, però em consta que alguns han estripat el carnet de soci, contraris al posicionament de la seva presidenta.

Sempre he entès la posició de l'ANC, però no tant la d'Òmnium. Em passa una mica com en el cas del Barça. Aquest club també té socis que no estan a favor de la independència, i això ha de fer pensar els seus responsables de junta.

Ens hagi agradat més o menys, hem de ser capaços de reflexionar sobre el paper de les entitats i els límits dels seus pronunciaments. Com és obvi Òmnium Cultural no tindria raó de ser si no es posicionés clarament a favor del país, del dret a decidir, però de la independència també? Aquí jo hi tinc els meus dubtes.

Tot això, però, no voldria que servís per qüestionar el paper de Muriel Casals, ara que ens ha deixat víctima d'un desgraciat accident. Muriel va lluitar per tot allò que creia sincerament, i és un exemple per a moltes persones, que a vegades ens limitem a jutjar des de l'altra banda de la plaça. L'exemple de Muriel Casals ens ha de servir per treballar intensament per trobar una sortida positiva per a Catalunya. S'ho mereix, i a ella li hem de dedicar.

D'Esperanza Aguirre no sabria dir-ne gaires coses positives, tot i que segur que en té. Sempre l'he considerat una persona que actuava per interès personal, i que el servei a la població era una excusa per estar a dalt i viure de la política. I amb això no vull dir que Aguirre hagi actuat de manera corrupta, simplement sospito que ha viscut de la política sense importar-li gaire el servei als altres. Segur que la seva dimissió amaga uns objectius que no trigarem a conèixer.