Ignorar l'adversari no és la millor opció

M'he llegit l'entrevista de l'ARA al president Artur Mas i em centraré en un punt que considero important i que hi estic totalment d'acord. Em refereixo a com s'ha d'actuar davant de partits polítics com Aliança Catalana o Vox. Ho he dit altres vegades, perquè la meva opinió al respecte no ha canviat: els cordons sanitaris són un error. Si ens limiten a fer veure que no existeixen, quan hi ha una part de la població que els ha votat, els estem victimitzant, i això a la llarga es paga.

M'ha agradat que puntualitzi que no es tracta de pactar-hi sinó de contrastar les seves teories o discursos. Ho dic perquè hi ha molta gent que quan afirmes que el cordó sanitari és una mala solució, et critiquen que hi vulguis pactar, confonent les coses. 

Reconec que no és fàcil contrarestar el discurs populista i simplista de l'extrema dreta. Un discurs que enlluerna i que, per això, aconsegueix engrescar molta gent, però que tard o d'hora s'adona de l'error. Normalment, massa tard, quan el mal ja està fet.

Ahir divendres vaig assistir a la presentació del llibre «Si Lenin aixequés el cap», a càrrec de l'autor, l'Albert Botran. En un moment de la seva exposició va treure el tema de les dificultats de liderar un govern i ho posava com un mèrit de Lenin. Un revolucionari que va haver d'assumir la responsabilitat de governar un estat i això comporta moltes dificultats. L'extrema dreta, sobretot si no ha tingut l'ocasió de governar, ho simplifica tot i ven que ells ho farien millor que tothom. Una mica a l'estil de Donald Trump, que també seria el millor papa.

Seria bo que en analitzar i sentenciar, sobretot sentenciar, políticament la gestió del govern de torn, fóssim honestos i no parléssim per parlar, i encara menys per enredar la gent a qui li demanem el vot. L'honestedat s'hauria de pressuposar entre els polítics, i arreu, però malauradament el desengany és massa freqüent. 

No podem menystenir a ningú i, si hi ha una força política que desvarieja, hem de ser capaços de deixar-la en evidència. No és fàcil, però és la millor opció que podem prendre.

Lliçó apresa

He repescat l'article d'opinió de Borja de Riquer, "Aprendre del passat" i em reafirmo en la idea que és bo reflexionar sobre l'actualitat, recordant fets del passat que ja coneixíem, però que sovint oblidem i no els donem la importància que tenen. Seria bo que els nostres líders polítics hi pensessin una mica i nosaltres, que a vegades pressionem més del compte i fem naufragar, també ho tinguéssim present.

En aquest article ens recorda fets transcendents que han condicionat el futur del nostre país, amb errors que segurament només som capaços de valorar un cop han passat, però que ens aniria bé memoritzar-los per no tornar a ensopegar amb la mateixa pedra.

Vist en perspectiva tot sembla molt més ràpid, però quan t'hi trobes al mig t'adones que les relliscades provoquen una paràlisi de llarga durada. Ara som molt conscients que el fracàs del Procés l'arrossegarem durant molts anys i, molt probablement, la nostra generació ja no tindrà cap possibilitat de tornar a ser al començament d'un nou intent de recuperar el dret a l'autodeterminació.

Seria bo, doncs, que els polítics independentistes que estan preparant els congressos de la tardor, hi meditessin un xic, sense oblidar-se de quina és la situació actual, tant a Catalunya com a Espanya, amb un equilibri de forces molt feble, amb la qual cosa ho poden engegar tot a rodar molt fàcilment.

Les negociacions polítiques, quan qui governa no compta amb la majoria absoluta, són importants i s'han de planificar bé. La necessitat de pactar facilita el diàleg i obliga a qui té el poder a cedir en fets que mai hauria desitjat, però també toca cedir a l'altra part. Pensar que la suma ho permet tot és un error, i ens pot portar a camins sense sortida com hem viscut en el passat.

ERC ha cedit, més per necessitat que per convicció, i això ha reforçat l'adversari, Junts, que es considera immaculat. Que ningú s'oblidi que estirar més del compte la corda, aquesta es pot trencar, però tampoc s'ha de deixar d'estirar. Pensar que tot cau pel seu propi pes seria un altre error. És per això que necessitem pensar, reflexionar, debatre, exigir i decidir, sempre tocant de peus terra, però sense abaixar les mans.

Ja hem votat, i ara què?

Coneguts els resultats de les eleccions d'aquest diumenge som allà on temíem que arribaríem, amb molts dubtes, moltes preguntes i especulacions, i molta incertesa. Ho sabíem perquè no veiem a cap candidat la capacitat d'obtenir la majoria necessària per formar govern, i al mateix temps moltes rancúnies i animadversió entre aquells que haurien d'asseure's a pactar. Què passarà?

    Abans d'especular amb els possibles pactes és important analitzar els resultats que, tot i previstos, no ens poden deixar indiferents i, si és possible, aprofitar-ho per aprendre dels errors, que en són molts i molt repartits.

    Hem de destacar el fracàs d'ERC, que estic segur no els ha sorprès, per previsible, potser més exagerat del que s'imaginaven i que hauran d'analitzar a fons per intentar sortir del clot, si volen participar del futur del nostre país. Han governat sols sense gaire oposició en els moments claus, fins al final, però no han sabut utilitzar aquesta experiència de govern, sinó més aviat n'han estat víctimes. ERC té, en general, un problema de formes que caldrà que hi posin remei si no volen continuar amb aquests alts i baixos que caracteritzen la seva història electoral.

    Però no només ERC ha fracassat. També ha estat un fracàs el resultat obtingut per la CUP, que ha perdut més de la meitat dels escons i passa a ser insignificant al nostre Parlament, sense ni tan sols aconseguir formar grup parlamentari. Els Comuns han salvat els mobles, però continuen sent residuals, i la dreta es fa forta, amb dos grups d'extrema dreta i un PP reforçat. Només la desaparició de Ciudadanos ens deixa una mica tranquils. Ells han estat els principals culpables del deteriorament de la pràctica parlamentària al nostre país. Ells desapareixen, però el mal ja està fet.

    I el gran guanyador ha estat el PSC que, per primera vegada, guanya en vots i escons. Una victòria que no assegura la seva presidència i això ens pot portar a un bloqueig que ens obligui a celebrar unes noves eleccions abans d'acabar l'any. El PSC aconsegueix, amb el desastre d'ERC i la CUP, que els partits independentistes perdin la majoria al Parlament. Només Puigdemont i els seus mantenen el pols, sense gaires possibilitats d'èxit. Les matemàtiques hi juguen.

    Serà bo que cada partit polític valori els resultats i tingui molt present que els ciutadans no s'han equivocat amb el seu vot. L'error l'han comès els partits polítics que han quedat en evidència. La bondat de les eleccions és que els electors col·loquen als polítics al lloc que es mereixen. Estem farts de falses promeses. Volem realitats. Necessitem un govern fort, eficient i transparent. 

Els Comuns n'aprenen de Junts

En plena negociació dels pressupostos de la Generalitat per aquest 2024, i després de l'acord a què han arribat el PSC i ERC, els Comuns es fan forts exigint a ERC que es desmarqui del projecte del Hard Rock, si volen els seus vots, que necessiten per a la seva aprovació al Parlament de Catalunya. 

    La veritat és que no acabo d'entendre gaire el posicionament d'enguany quan el tema s'arrossega des de l'any passat i, si no vaig errat, en aquella ocasió els hi varen donar suport, oi? Llavors ara sembla que només es pot entendre per les ganes de fer-se notar i seguir els passos de Junts amb la negociació amb el PSOE, quan van votar favorablement la presidència del govern espanyol, i ara estan treballant amb la llei d'amnistia. I amb això no vull dir que jo estigui a favor del projecte Hard Rock, tot el contrari! 

    L'avantatge de no tenir majoria absoluta és la necessitat que els partits polítics tenen d'haver d'asseure's a la taula, negociar i pactar. Evitar que tot estigui dat i beneït. Ja sé que molts no hi estaran d'acord, sobretot si la majoria absoluta l'ostenta el partit amb qui simpatitzen, però estic convençut que el diàleg i el pacte és el millor camí per avançar. Això no treu, però, que a vegades s'entri en un bucle i no hi hagi manera de sortir-ne. Sempre hi ha, però, la possibilitat d'avançar les eleccions i buscar un equilibri de forces diferent, que trenqui l'estancament.

    Si ens posem a fer previsions diré que Junts acabarà pactant amb el PSOE el redactat de la llei d'amnistia, i totes les lleis que es presentin durant la legislatura, i que els Comuns donaran suport als pressupostos d'enguany, després d'haver ensenyat les dents, més que tot perquè quedi constància que els necessiten.

    De tot el que vagi passant n'aprendrem alguna cosa, i el millor que podem aconseguir és que els nostres polítics, siguin del color que siguin, millorin la seva capacitat de diàleg, prioritzin aquells temes que són realment importants i no ens decebin amb segons quines actituds i maneres.

    I... pensant-ho bé. Algú em pot dir quin interès hi tenen els socialistes catalans en el projecte Hard Rock? Jo puc entendre una mica el tema de l'aeroport del Prat de Llobregat. Una mica menys el Quart Cinturó, però el Hard Rock...? Veurem en què acaba tot plegat, i si el Hard Rock tornarà a sortir a l'hora de negociar els pressupostos de 2025.

A bona hora!

Recordo que en alguna ocasió havia comentat que em sorprenia, però al mateix temps em molestava, veure com ex-magistrats opinaven molt diferent dels magistrats que es trobaven exercint els seus càrrecs, però també diferent de com pensaven i opinaven ells mentre estaven en actiu. Em preguntava, per què quan ja no tenen incidència el seu discurs és tan diferent? En relació al Procés i totes les actuacions dels jutges i tribunals espanyols, la seva opinió era més favorable als independentistes, no tant perquè estiguessin d'acord amb la independència de Catalunya, sinó perquè no entenien els arguments dels jutges que hi estaven en contra, i podien empresonar-los durant un llarg període.

    Ara, veient les declaracions de l'expresident del govern espanyol, el senyor Zapatero, també penso en aquella expressió de "quan fou mort el combregaren". Ara defensa els catalans, els nostres drets i la necessitat de millorar l'encaix de Catalunya a Espanya. Què va fer quan presidia el govern espanyol?

    Entenc que els polítics, per més que disposin de majoria absoluta o pactada, no tenen tot el poder, sinó que reben pressió de les forces realment dominants, sobretot el poder econòmic. Tot i així, sí que podrien fer més del que fan. També he comentat més d'una vegada que el progressisme de l'esquerra a Espanya té molt que desitjar. Acostuma a ser més una qüestió verbal que no pas efectiva. L'esquerra sempre ha quedat aturada davant l'oportunitat de canviar la inèrcia dominant de la dreta, hereva del franquisme. També Zapatero va quedar curt, i ara els seus elogis no ens acaben de fer gràcia, en part perquè no deixa de ser una manera de defensar el seu partit polític que, amb Pedro Sánchez i la seva necessitat de pactar amb els independentistes, està caminant per sobre de la maroma, amb tota la dreta expectant per veure quan s'estimba.

    La conclusió a la que arribes és que ningú et farà la feina. Si no t'ho treballes, et quedaràs amb el cul enlaire. I això ho haurien de saber els nostres polítics independentistes i no perdre tant el temps amb picabaralles fruit d'una lluita per ser el primer, oblidant el que realment interessa. 

Una llei electoral catalana que no arriba

Llegia avui una notícia que podria semblar que és una innocentada, si no fos que ja ha passat el dia 28. Em refereixo a l'intent de confeccionar una llei electoral catalana, un fet que no s'ha aconseguit durant els quaranta anys llargs de transició.

El problema és per l'interès partidista dels diputats que han d'aprovar la llei, un mínim de 90. Això vol dir que amb la composició actual, caldria que els tres partits majoritaris es posessin d'acord. Però la dificultat està en mirar què m'afavoreix més i perjudica a l'altre, i d'aquesta manera es fa gairebé impossible posar-se d'acord.

Recordo que fa anys es va mobilitzar la ciutadania a través d'una iniciativa legislativa popular, però que va quedar encallada al Parlament, i ja no se n'ha sabut res més. És tot plegat una llàstima perquè ens trobem amb una llei antiquada que caldria renovar, però que som incapaços d'aconseguir el consens. Ningú no vol afluixar, i així no anem enlloc.

Aquest egoisme dels partits polítics catalans fa que tot s'encalli i que s'avanci molt a poc a poc, si és que avancem en res. No és només la llei electoral, sinó que en tots els temes sempre hi ha entrebancs que no ens deixen ser optimistes. És precisament això que fa que la ciutadania es desentengui de la realitat política i tingui tan poca confiança en els polítics. Si no som capaços de canviar aquesta dinàmica, ens trobarem que no només no avançarem, sinó que caminarem enrere, amb perjudici per a tothom. 

El darrer dia de l'any serveix per desitjar el millor per al nou any que demà comença. En el cas de la política catalana, són moltes les coses que haurien de canviar aquest 2022, perquè poguéssim estar orgullosos dels nostres dirigents. Molt em temo que això no passarà i que l'any vinent seguirà la mateixa tònica que aquest. Sigui com sigui, però, us desitjo una bona entrada any i que sigueu molt feliços.

El discurs racista de Cantó

Les declaracions de la dreta espanyola a les vigílies del dotze d'octubre, fan pensar. És molt trist sentir declaracions com les del senyor Cantó, parlant del descobriment d'Amèrica i defensant l'actitud dels espanyols lluitant contra els indígenes. Això ho podies llegir fa quaranta anys, en l'entorn d'un govern autoritari i repressor, però avui se't fa estrany, i indignant. El pitjor de tot és pensar que aquests senyors arribarà un dia que governaran a Espanya, i que seran ben rebuts per una majoria que els permetrà assolir el poder amb les conseqüències que comportarà. 

Podíem pensar que amb la democràcia i en el contacte amb la resta de països de la Unió Europea, aquesta manera de pensar canviaria i en tot cas seria minoritària. La realitat, però és totalment diferent, i sembla com si cada vegada agafa més empenta. Un pensament barroer i racista, amb un cert aire de nostàlgia d'un passat que molts voldríem oblidar.

Se'm fa difícil entendre com pot ser que aquest discurs guanyi seguidors fins al punt d'aconseguir ser majoritari. La reacció de la gent és imprevisible, i a vegades sembla que no es faci una reflexió prou profunda del missatge que un dirigent o un partit polític pot arribar a donar.

Crec que ha quedat clar que la impossibilitat d'aconseguir una majoria absoluta ha permès avançar en democràcia, i que hem retrocedit quan el govern espanyol ha obtingut aquesta majoria absoluta. És per això que la necessitat de pactar el govern és una benedicció per als demòcrates, sigui quina sigui la seva ideologia. El perill del futur pròxim és la crescuda de Vox i que sumi amb el PP la majoria desitjada. Això seria un retrocés perillós, del qual trigaríem a recuperar-nos-en.

Un debat avorrit amb espòiler

Escric el post en paral·lel al primer debat per a la investidura del diputat Pere Aragonès com a president de la Generalitat de Catalunya, un debat que ja ens han avançat que acabarà en fracàs, atesa l'abstenció que pensa exercir el partit polític JxCat. Un debat que no he seguit, per qüestió laboral, però que tampoc em despertava gaire emoció. Sabíem el final.

Com ja he dit aquests darrers dies, som moltes les persones que no entenem el posicionament de JxCat, com si es volgués fer l'important i fer-se pregar. Tampoc entenem la seva insistència amb el Consell per la República, que en cap cas ha de posar-se per davant d'una institució com el Parlament, on hi ha asseguts tots els representants del poble català.

El fracàs anunciat s'hauria de penalitzar amb una expulsió de tots els seus diputats i diputades i col·locar-ne de nous. Si en el mes i mig que portem des de les eleccions no han estat capaços de posar-se d'acord, és millor que en vinguin uns altres nous i que ho intentin. Em perdonaran si els dic que només les ganes de protagonisme fan inviable un acord per formar govern.

Crec que és bo que ens anem acostumant als governs de coalició, però potser caldria modificar la llei electoral i marcar com a alternativa a una falta d'acord en la proclamació del president, el líder de la candidatura més votada, en aquest cas el PSC, com ja passa en les eleccions municipals. Probablement d'aquesta manera seríem més àgils a l'hora de decidir qui surt elegit president, i no perdríem tant el temps amb debats que resulten avorrits i repetitius.

Si tot acaba com ens han anunciat, caldrà esperar el segon debat, el de diumenge o dimarts, en què en dos dies hauran d'acordar i pactar tot allò que no han estat capaços de fer en un mes i mig.

C's i com fer-se estimar

El principal problema de C's és trobar el lloc més adient per no desaparèixer. Les trifulgues entre l'actual direcció i els que enyoren Rivera són precisament per decidir a quina posició estaran millor perquè en les properes eleccions no tinguin un altre disgust. En el cas de Catalunya continuen sent la força més important del Parlament, però són conscients que això se'ls hi acabarà, però es tracta de no fer una davallada com en el Congrés de Diputats.

La seva posició al costat del PP i Vox no els ha estat molt favorable, i és per això que Arrimadas ha intentat acostar-se al PSOE i d'aquesta manera marcar diferències respecte qui els podria acabar engolint. Aquesta aproximació, però no és fàcil i té com a adversari incòmode ERC, amb qui el PSOE, o una part del partit vol pactar. Això també comporta problemes dins del PSOE, però en aquest cas Podemos hi juga el seu paper.

Haurem d'anar mirant què passa amb C's, i el més probable és que continuïn oscil·lant entre un bàndol i l'altre, sense acabar de definir-se, perquè no tenen clar d'on en trauran més rèdit. S'haurà de veure si les bases es posicionen i condicionen l'estratègia de la direcció. Sense unes eleccions, és complicat aventurar-se a dir què és millor, però el dubte constant tampoc no és bo.

De moment la batalla més evident i actual és la que mantenen amb ERC, que els fa ombra i que procuraran combatre amb totes les forces. Es volen fer agradables al PSOE, però no poden trepitjar línies vermelles. El fet que el PSOE hagi permès que el català continuï sent la llengua vehicular en la nova llei d'Educació, és una plantofada important, ja que no podem oblidar que la raó de ser de C's des de l'inici, era precisament combatre la llengua catalana, per arraconar-la. 

Què demana ERC a canvi de l'abstenció?

Tot i perdre dos escons, ERC es veu valenta per tenir un paper a jugar a l'hora de pactar el nou govern espanyol. El PSOE ha escollit un govern progressista que necessita la complicitat d'uns quants partits més. Si hagués optat per la gran coalició ja tindríem president i també govern, però no. Ha volgut escoltar la militància i deixar de banda els partits espanyols que donen suport a Vox a canvi de governar a Andalusia i a Madrid.

ERC, doncs, té clar que pot jugar un paper important i es vol fer valdre. En sabrà? Ho sabrà fer bé? No voldria dubtar de la seva capacitat per afrontar aquest repte, però aquests dos darrers anys han fet que en sortíssim una mica decebuts. No només d'ERC, sinó també de JxCat. 

Sempre he pensat que per a Catalunya és millor un govern socialista que no pas de la dreta espanyola. La qual cosa no vol pas dir que un govern socialista sigui per a nosaltres la bicoca. Si més no la seva incapacitat de formar una majoria absoluta estable ens pot ajudar a aprofitar escletxes per fer-nos sentir. Malgrat tot, el paper d'ERC tampoc ha estat clar, i a les xarxes socials han rebut moltes crítiques, fins al punt de ser insultats com a botiflers. Governar no és fàcil i sortir de l'atzucac encara menys.

ERC ofereix l'abstenció perquè, en segona votació, Sánchez pugui ser nomenat president i configuri un govern amb el pacte amb Podemos. Una abstenció que ha de venir acompanyada d'altres. Tot i així, què demana ERC a canvi? Què ha de prometre Pedro Sánchez perquè els 13 diputats d'ERC s'abstinguin? Si Sánchez només es vol moure en el marc d'aquesta Constitució, i no hi ha voluntat, ni possibilitats de modificar-la, què espera ERC obtenir? Un referèndum és evident que no! Una millora de l'autonomia? Del finançament?

Hi ha el perill de tornar on érem, i això ja acostuma a ser massa habitual. ERC se les promet molt fresques, però no li serà fàcil justificar als seus votants el resultat que pugui obtenir del pacte amb Pedro Sánchez. Temps al temps!

Per què ha fracassat C's?

Després d'uns resultats electorals tots som capaços de dir-hi la nostra com si fóssim uns experts de la política electoral, però ens agrada, sobretot quan es compleixen aquelles previsions que en principi sorprenien, però que a la llarga anaves veient que tenien molta part de raó. Deixeu-me, doncs, dir-hi la meva per quedar també satisfet.

Sempre he escrit sobre la idea coneguda per tothom que C's va néixer purament per anar contra Catalunya, contra la Catalunya que treballava la seva autonomia, protegint una llengua pròpia, una cultura, una història i una manera de ser diferent de la resta d'Espanya. C's no entrava en política per oferir res positiu, sinó només per atacar l'status quo.

Al llarg del temps hem pogut observar que el partit taronja era un partit oportunista, que canviava de criteris contínuament, que només buscava anar-se engrandint fent creure la gent que eren uns liberals, demòcrates i el futur de l'Espanya democràtica. Tot això han estat falòrnies, només ha conservat un objectiu que és anar contra Catalunya, creant polèmica arreu, des del Parlament català fins als carrers de les ciutats i pobles que visitaven.

Amb tot aquest currículum no es podia esperar un altre final. Fins i tot els fundadors, els impulsors del partit polític han anat dimitint i sortint per la deriva de Rivera i els seus fidels seguidors, fins al punt de pactar, a Andalusia i Madrid, amb el PP i Vox. Malgrat això es feien dir liberals.

El poble, que és savi, ha castigat el seu partit i l'ha destrossat, desapareixent pràcticament del mapa. No és ell qui deixa la política, sinó és aquesta qui l'ha abandonat. L'ha deixat a l'estacada i només podia dimitir. El futur del partit és ara una incògnita, que haurà de decidir si segueix amb la mateixa política, que l'ha fet arribar fins aquí, o bé canvia de rumb i esdevé de veritat un partit moderat de centre que planti cara al feixisme de Vox, encara que això li suposi perdre una colla de càrrecs al llarg de la península.

Pedro Sánchez s'ha aixecat amb mal peu

A casa diríem que Pedro Sánchez ha trepitjat merda, d'altres parlarien de la disposició dels astres. El cas és que des de que va decidir convocar les eleccions en lloc de pactar amb Podemos, sembla que les coses se li han posat en contra, i ell encara ho embolica més fort.

De moment els sondejos electorals li atorguen els mateixos escons o potser fins i tot algun menys. El seu posicionament sobre el Procés, Catalunya i el president a l'exili, Carles Puigdemont, es troba més en la línia de M. Rajoy que no pas del que caldria esperar d'un partit autoanomenat progressista.

Avui, només faltaven les declaracions sobre la dependència de la fiscalia, per acabar-ho d'espatllar. La seva obsessió per empresonar Puigdemont, avui s'ha trobat amb la primera resposta del Regne Unit, que consideren l'euroordre contra Ponsatí de desproporcionada. En aquests moments el respecte i consideració de jutges i fiscals espanyols està per terra, i la separació de poders cada vegada més qüestionada, no només des de dins, sinó també dels estats europeus.

Segons diu l'advocat de Ponsatí, el document de l'euroordre és "caòtic i arrogant". L'arrogància és un tret característic espanyol i el fet que sigui caòtic caldria preguntar-li al jutge Llarena, que ja en porta tres.

Si no fos que els perjudicats som nosaltres, els contribuents, tot això faria riure, però és més seriós del que sembla. Tenim un país aturat i les perspectives de després de les eleccions no auguren res gaire millor. Demà mirarem els sondejos de El Periódico d'Andorra per si la relliscada i clatellada a Pedro Sánchez provoquen conseqüències.

Tenir en compte la CUP

ERC té coll avall que en aquestes eleccions els seus resultats seran encara millors que les anteriors, on varen obtenir un molt bon resultat. Creuen des d'ERC que són el partit capaç de liderar l'independentisme tal com ells el tenen previst, i probablement tinguin raó. Tot i així no podem oblidar que en aquesta ocasió s'hi presenta la CUP i és previsible que no només s'alimenti de l'abstenció, sinó que prengui vots als altres dos partits sobiranistes, en particular ERC.

Puc entendre que ERC no pateixi pel paper que puguin fer la gent de Junts per Catalunya. Aquests fa molt temps que la veuen ballar i molts dels possibles votants no tenen clar qui són uns i altres. ERC, però ha de tenir en compte la CUP que entra amb força i amb moltes ganes d'obtenir escons al Congrés de Diputats. El paper que ha jugat ERC en l'enfrontament amb Junts per Catalunya, i la seva participació en un govern passiu i encallat, pot afavorir el traspàs de vots a la CUP, que defensa una postura molt contundent davant la repressió que no només rebem de la dreta, sinó que també ens arriba del PSOE, el principal candidat a governar.

Les estadístiques del CIS han estat molt més favorables als rumors que apuntaven un descens en el nombre d'escons. Aquesta setmana rebíem unes xifres que animaven el PSOE a seguir lluitant per millorar encara més els resultats. Cal recordar, però que les eleccions s'han convocat per la incapacitat de pactar els dos partits d'esquerres, i les expectatives no són gaire més diferents, i caldrà veure si en aquesta ocasió el pacte es pot dur a terme.

Per als independentistes el repte està en sumar el màxim d'escons per continuar demostrant que la majoria del poble català està pel referèndum d'autodeterminació, i el dret a decidir.

Per què votar Errejón a Catalunya?

Aquesta és la pregunta que em faig i no acabo de veure-hi la resposta. Errejón diu que és per desbloquejar l'esquerra, un bloqueig per la manca d'acord entre PSOE i Podemos, els seus rivals per a les eleccions del 10 de novembre. I a Catalunya?

El seu interès és mobilitzar l'abstenció d'antigues eleccions i treure gent del PSC i Comuns per engrescar-los en el seu projecte. Un projecte que d'entrada sembla dedicat a Madrid, però que pretén no excloure-hi la resta de l'Estat. 

No acabo de veure que a Catalunya hi hagi necessitat d'un nou partit d'esquerres, i més aviat opino que serà negatiu per al global. El fraccionament mai és bo, i difícilment servirà per sumar. Es tracta d'una picabaralla entre Iglesias i Errejón?

De fet Errejón vol pactar amb el PSOE per donar-li el suport perquè pugui governar. Em pregunto si no hauria estat més encertat de presentar-se dins les sigles del PSOE i no haver d'esperar els resultats per sumar vots.

Al final et creus que la política és actualment una cosa d'egos i d'ànsies de poder, de personalismes que no ens porten enlloc. Veurem com acaba tot plegat i a qui afavorirà el fet de presentar-se a les eleccions del 10 de novembre. 

Estanis Fors llança la tovallola

Si hem de fer cas a la notícia que he llegit al web de Ràdio Arenys, qui va guanyar les eleccions municipals, Estanis Fors, ha decidit pactar amb ERC i donar-li l'alcaldia. Es tracta d'una mostra de generositat inesperada, fruit de les dificultats per trobar altres forces polítiques que li facin suport.

Com dèiem aquests dies, els resultats a Arenys de Mar no afavorien Junts per Arenys, tot i ser la força més votada. El fet de necessitar el concurs d'un mínim de dos partits petits per aconseguir l'alcaldia, li dificultava la jugada. Aparentment ni Arenys en comú ni la CUP estaven per la labor i més aviat es decantaven per afavorir l'actual alcaldessa en funcions.

Si es confirma la notícia, ERC aconseguiria l'alcaldia i només caldria esperar la configuració del govern, amb presència o no d'altres partits polítics. Per un govern estable, com demana Estanis Fors, caldria ampliar el nombre de regidors i regidores del govern, per poder centrar-se més en les regidories assignades i millorar-ne la gestió. Caldrà veure si uns i altres estaran disposats a formar part d'un mateix govern, o bé si es tracta només de donar l'alcaldia i mantenir-se a l'oposició.

Permeteu-me que us digui que per a la vila seria bo que, siguin quins siguin els partits que pactin el nou govern municipal, en formessin part, però normalment els acords comporten negociacions i cessions per ambdues parts, i és bo que aquestes es concretin a començaments del mandat, per evitar mals entesos i picabaralles durant els quatre anys.

De ben segur que molts votants d'ambdues formacions no acabaran d'entendre la decisió de Junts per Arenys, ja que és una opció que molts no hi havíem ni pensat, però que és possible. En els propers dies veurem si el pacte es confirma o bé encara hi ha molts detalls per anar polint.

A Arenys de Mar ERC té per triar

L'alcaldessa en funcions, Annabel Moreno, va manifestar les seves preferències per pactar amb la CUP i Arenys de comú. Tal com comentava ahir en el meu blog, les possibilitats que Estanis Fors recuperi l'alcaldia són escasses, sempre i quan l'oposició, liderada per ERC, arribi a un acord. Arenys en comú, hereus d'ICV, i el PSC ja han estat governant durant els darrers tres anys, amb ERC, per la qual cosa un pacte entre ells tres no vindria de nou a ningú. En tot cas hi ha el tema de la imatge.

En aquest darrer mandat, alguns ajuntaments varen trencar el seu pacte amb el PSC, acusant-los d'haver donat suport a l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, però a Arenys de Mar no va passar res. Per què? La resposta amable i per quedar bé seria que es prioritzava la tasca de govern local i que la seva relació amb els membres del PSC era bona. La resposta maliciosa ens diria que trencant amb el PSC perdien la majoria que mantenia Annabel Moreno a l'alcaldia.

Ara no hi ha excusa, ja que ERC necessita tres vots i aquests els pot rebre del PSC, CUP i Arenys en comú, podent prescindir d'un d'ells. Del PSC? De la CUP? De qui li posi més fàcil?

No es tracta de posar pals a la roda, però si la CUP accepta formar part del govern, o simplement donar els seus vots perquè l'alcaldessa mantingui l'alcaldia, ho ha de fer a canvi de defensar alguns dels seus principis, de les seves prioritats, ja sigui de millora de l'organització interna de l'Ajuntament, de conservació i protecció del territori, de practicar una participació efectiva en la gestió de l'administració local... 

Els electors hem de tenir clar el funcionament dels pactes post electorals, pel sistema que tenim implantat al nostre país. No s'hi val a reclamar allò que no es pot reclamar, però no podem acceptar cabrioles estranyes, pactes poc transperents, o renúncies a principis que poden haver decantat el vot. La CUP ha manifestat que estava preparada per entrar al govern, però no ho pot fer a qualsevol preu si no vol enterrar el seu futur. Només amb una actitud coherent, valenta i transparent, el futur de la CUP pot arribar a fructificar a la nostra població. La CUP ha perdut el vot decisiu, i per això ha de gestionar-ho bé.

Les declaracions de l'alcaldessa a Ràdio Arenys

L'entrevista que es reflecteix avui a la pàgina web de Ràdio Arenys està dedicada a l'actual alcaldessa i candidata a la reelecció per ERC. Destaca el titular que li han posat: "ERC vol traslladar gran part de l'Ajuntament al Xifré". Aquesta era ja una idea de qui havia estat alcalde d'ERC, Joaquim Ponsarnau, actual cap de protocol de l'Ajuntament d'Arenys de Mar, si ve llavors no es parlava tant de part de l'Ajuntament, sinó de la totalitat. Era quan s'estava treballant, per encàrrec a la Diputació de Barcelona, una pla d'equipaments, que no es va arribar a aprovar per manca d'acord entre els tres partits en el govern.

Sense entrar a valorar la idoneïtat de la seva proposta, resulta estrany que es parli de com distribuir els serveis municipals sense disposar d'un pla d'equipaments consensuat, sobretot quan no es disposa de majoria absoluta. Considero que la prioritat hauria de ser elaborar un pla d'equipaments, amb la voluntat de consensuar la seva aplicació, cedint en allò que calgui cedir i sortir de la idea que o tot o res.

Si el procés de creixement en la implementació de serveis de l'Oficina d'Atenció a la Ciutadania (OAC) hagués continuat, en aquests dos darrers mandats, ara seria factible mantenir a prop dels vilatans aquesta oficina i deixar que la resta de serveis s'instal·lessin en un edifici, no tan a mà, però sí amb bones condicions de treball. De manera exagerada jo sempre deia que l'Ajuntament necessitava tenir les oficines de l'OAC i un balcó, a la Riera, i la resta de serveis a la zona industrial.

Destaca la notícia de la voluntat de pactar amb la CUP i Arenys en Comú. Segons la meva manera de veure-ho aquest pacte podria funcionar si hi hagués un equilibri entre les tres forces, evitant que els altres dos partits es converteixin en unes crosses d'una ERC poc participativa, dialogant i empàtica amb la gent.

La confecció de les llistes des de dalt i la democràcia representativa

En els meus post d'aquests dos darrers dies he parlat de dos exemples de dirigents del PP català que han quedat arraconats per la direcció estatal a l'hora d'elaborar les llistes electorals. M'he referit a l'actual portaveu del Congrés, Dolors Montserrat, i a l'exdelegat del govern a Catalunya, el senyor Millo. Tot i així hi ha un element que no he tractat i que m'hi vaig a referir.

La decisió de la direcció del PP estatal és un menyspreu als militants i dirigents del PP català. La decisió ve de dalt a baix i no és el millor signe de democràcia. El problema, però, no acaba aquí. Hi ha més persones afectades i em refereixo als electors catalans que hauran de votar per a qui ha decidit Madrid.

Xavier Roig ha escrit mil vegades sobre sistemes electorals i s'ha mostrat favorable al britànic. D'alguna manera i per resumir-ho molt, es tracta de trobar la relació més directa possible entre l'elector i l'elegit, per aconseguir una cosa de molt sentit comú, com és la responsabilitat directa del diputat escollit davant dels seus electors. Jo hi estic totalment a favor.

Reconec que aquest sistema pot deixar amb el cul a l'aire als partits polítics. Aquell conglomerat a l'hora de votar qualsevol decisió és molt fàcil quan hi ha una dependència directa al partit, que no pas quan la dependència és amb qui t'ha votat. És molt millor aquest darrer cas i reflecteix millor el que anomenem sempre democràcia representativa.

Espanya sempre ha funcionat de la mateixa manera, però en aquesta ocasió s'ha radicalitzat molt més la dependència dels partits, no només al PP, sinó també al PSOE, al PDECat-JxC-Crida... a l'hora de confeccionar les llistes. No es tracta d'una discussió menor, però personalment tinc molt clar que el sistema electoral espanyol, i per tant també el català, té menys qualitat democràtica que no pas el britànic.

Al Regne Unit, amb un sistema electoral com l'espanyol, a hores d'ara el Brexit ja s'hauria aprovat. Algú podrà dir que hauria estat millor, però jo penso que el fet que t'obligui a dialogar i a pactar cada detall és molt més valuós i a la llarga efectiu i democràtic.

No és qüestió d'independència, sinó de dignitat i democràcia

Cada dia es fa més evident que, passi el que passi el dia 1 d'octubre, la situació política del nostre país no serà la mateixa. Qui cregui que prohibint la celebració del referèndum haurà solucionat el "problema" està molt equivocat. Es voti o no es voti, s'arribi a un escrutini favorable o no, el camí emprès pel Parlament català i el govern del país no té aturador, i aconseguirem una nova realitat.

Qui també es cregui que creant una comissió i debatent la possibilitat de millorar l'encaix de Catalunya amb la resta d'Espanya n'hi ha prou per aconseguir-ho, també s'equivoca. Si s'arriba a pactar alguna cosa amb Madrid no haurà estat per l'actitud del PSC i alguns comuns o d'ICV, sinó pel cop de força del govern i la majoria del Parlament.

Per què ho dic? Doncs perquè sempre hi ha aquell qui et ve i et diu: Ja ho deia jo! aprofitant-se de la feina que han fet els altres. Amb el govern de Rajoy no hi ha debat que hi valgui, i només ensenyant les dents es pot arribar a aconseguir alguna cosa. El model federal? I per què no! però no hi arribarem només asseguts en una taula, i la demostració és palpable des de fa molts anys.

Ara, però estem lluitant per la llibertat d'expressió, i això va molt més enllà de la independència sí o no. Em sap greu que no hi hagi més queixes socialistes per la manera d'obrar del PP. Callant i beneint l'actuació de Rajoy, es posen al costat dels autoritaris i repressors, i la seva actitud dista molt de la democràcia.

Els bascos sí que en saben!

L'expressió més escoltada avui era que els "bascos sí que en saben, i mira nosaltres els catalans...". No és la primera vegada que el PNB pacta amb el govern estatal i en surt ben gloriós, mentre que els pactes que els partits catalans arriben a fer, en sortim ben galdosos.

Què passa? També havíem escoltat sentències com que a Madrid li feia més por el catalanisme que no pas ETA, i això no s'acabava d'entendre, però té una explicació, si més no això és el que jo penso. 

Al marge de la nostra manera de ser, que no ens fiem de ningú, ni de nosaltres mateixos, els catalans som més i contribuïm més a l'Estat. El que puguem fer i deixar de fer nosaltres no té la mateixa importància ni efectes que l'actitud dels bascos. Al final el que interessa al PP és aprovar els pressupostos, encara que sigui donant xavalla als bascos.

Hem de canviar d'estratègia? No crec que aconseguim mai girar la truita. Nosaltres som com som, i els governs espanyols, siguin del PP o del PSOE, mai permetran que retoquem res que els pugui perjudicar. És per això que molts catalans volen la independència, i d'altres voldrien trobar la manera de justificar la lleialtat amb Espanya, però l'experiència ho fa difícil.