Al centre de la polèmica

Hi ha persones que sembla que visquin només per fer soroll i crear problemes on no n'hi hauria d'haver. La senyora Laura Borràs encadena una polèmica darrere l'altra, i fa l'efecte que sense elles no sabria viure. La darrera seria la seva intenció de presidir la Fundació de Junts, tot i que sembla que els informes són desfavorables en trobar-se en una situació d'inhabilitació per falsedat documental. Desconec si realment el Codi Civil Català ho impedeix, però segons els informes emesos sembla que és així. Borràs, però no hi està d'acord i es basa en el fet que no hi ha sentència ferma al respecte.

Borràs tampoc no ha acceptat mai que hagués trossejat contractes públics i fer-los passar per menors, o si més no deu pensar que no és l'única que ho ha fet, i això és cert. Segur que tots els ulls es varen fixar en ella per qui era i qui representava, però això no la disculpa de no complir la llei. 

No entraré, doncs, a valorar si té raó o no en té. Ja hi ha qui ho podrà o ho haurà de decidir, simplement em fixo en la seva gran capacitat d'esdevenir el centre de la polèmica i crear enfrontaments entre els qui la defensen i els que la critiquen. Sempre he defensat les persones que són capaces de fer la feina sense sortir a la primera pàgina dels diaris per excés de protagonisme. De la mateixa manera que seria bo pensar que desconeixem el nom dels jutges, perquè la seva missió no és protagonitzar els judicis, sinó sentenciar objectivament impartint justícia, també seria desitjable que els polítics només es valoressin per la seva obra, pel servei a la comunitat i no pas per la polèmica que generen, i ja no diguem, per casos de corrupció.

Em ve al cap l'exemple d'un àrbitre de futbol. La idea seria que s'acabés un partit sense que la gent recordés qui l'ha arbitrat. Això, però, els seguidors de l'esport em diran que no acostuma a passar i que, malauradament, els àrbitres són massa protagonistes. 

Aprofito l'avinentesa per desitjar-vos una bona entrada d'any i, si és possible, que gaudiu d'un 2025 millor que no pas el que estem deixant. No ens ho posen fàcil, però ho hem d'intentar, i si nosaltres hi posem de la nostra part, segur que serà més senzill. Bon any! 

Una mala utilització de la llengua

Aquests dies he llegit a les xarxes socials, però també en algun article periodístic, com avui mateix al diari ARA, comentaris sobre una intervenció de Jordi Évole a TV3, i en concret es parla de l'expressió "espanyolitzar TV3". D'entrada haig de dir que no em sorprèn que persones que viuen a Catalunya siguin tan crítics amb la llengua pròpia i la utilitzin per polemitzar entre nosaltres, com si la llengua fos l'esca de tots els mals, i no l'eina de comunicació dels humans. Cadascú la seva.

    Atacar les persones i les institucions per l'ús que es fa de la llengua és una pràctica massa habitual. En el cas concret que comento desconec totalment com va anar l'entrevista i per tant no puc opinar al respecte. Parlar sobre allò que els altres diuen sempre és un risc, però sí que veig que entre tots estem fent un discurs que no ens afavoreix.

    Hi ha uns fets que, amb el cor a la mà, amb coneixement de causa i ganes de resoldre dubtes i solucionar problemes, tenen una evidència que no s'hauria de qüestionar. Que el català continua essent una llengua a protegir és una realitat que només qui voldria que desaparegués ho pot discutir. La manera de fer-ho sí que pot diferir i es pot pensar que no ho estem fent bé, però que necessita la protecció és un fet. 

    Com totes les coses, no és prohibint que resolem els problemes, sinó més aviat empatitzant amb la gent, buscant solucions que no perjudiquin, però sense oblidar l'objectiu, i aquest ha de ser que les persones que tenim el català com a llengua pròpia no tinguem traves per relacionar-nos, ni accedir a serveis havent de canviar de llengua. Hem de ser respectuosos amb els que no tenen el català com a llengua pròpia, però també se'ns ha de respectar, i això no passava en temps del dictador, però tampoc passa ara arreu i en tot moment. Només cal veure com funcionen administracions públiques de casa nostra com els jutjats, per no parlar de casernes de policia nacional, que això ja és impossible.

    Només hi ha una televisió que tingui com a llengua pròpia el català, i el seu àmbit de propagació és Catalunya. La resta són de parla castellana. Pretendre que TV3 ignori que la llengua pròpia de Catalunya és el català no té cap sentit. Això no vol dir que no es pugui parlar en castellà i altres llengües. De fet és el que passa, i cada vegada amb més freqüència. Pensar que parlant en català excloem els catalans de parla castellana és un error. És utilitzar la llengua per crear fronts oposats, fent que la llengua sigui motiu de disputes i conflictes. Això ho volen alguns, però ni ens convé ni el fons ho volem els que tenim el català com a llengua pròpia. 

    Potser això no era el que deia o volia dir Jordi Évole, però en tot cas sí que hi ha persones que ho pensen i ho defensen, cosa que agradava molt a partits polítics com Ciudadanos, que només varen aparèixer per crear polèmica i intentar fer desaparèixer la nostra llengua, i amb ella la cultura i les tradicions.

Els càrrecs de confiança pendents dels pactes

Una altra de les qüestions que crea polèmica i si més no desconfiança dels vilatans respecte als polítics i la seva tasca és tot el que envolta els càrrecs de confiança i beneficiats de la política. Dic una altra qüestió perquè ahir parlàvem dels pactes postelectorals i les majories que desbancaven als guanyadors d’unes eleccions i que no sempre s’entén.

Si seguim amb l’exemple d’ahir, amb el suport dels Comuns i el PP a l’alcaldia de Collboni, ens trobem amb tot un seguit de càrrecs municipals que podran continuar treballant a l’Ajuntament de Barcelona i que no hauria estat el mateix si qui hagués aconseguit l’alcaldia hagués estat el senyor Trias.

D’entrada no soc crític amb els càrrecs de confiança sempre i quan es tracti de professionals experts en la matèria que se'ls encomana. Fins a cert punt té lògica que el polític que assumeix una responsabilitat vulgui assessorar-se amb les persones amb qui confia. Una altra cosa diferent és quan l’operació té com a objectiu col·locar uns amics i coneguts a l’administració pública sense que la seva competència ni coneixements destaquin per al lloc a ocupar. I això, dissortadament passa massa sovint.

Com podeu veure, no cal caure en la gravetat de la corrupció descarada per provocar dubtes sobre l’ús correcte de les competències i poder adquirit a través d’unes eleccions que poden ser totalment legals i transparents.

Tot el que es pugui fer per ensenyar bé les cartes i argumentar les decisions que es prenen afavorirà la gestió pública, acostarà els administrats als seus representants elegits, i millorarà el nivell de confiança que es necessita per al bon funcionament de l'administració pública.

Em preocupa el mal ús que es fa de la política, els interessos que es posen per davant de l'esperit de servei i altruisme necessari per fer una bona tasca. Podríem parlar sobre la professionalització de la política i discutir si s'ha de potenciar o més aviat enfocar-ho com una etapa o parèntesi en la vida i professionalitat d'unes persones, però el més important és que, ja siguin professionals de la política o persones que en un període de la seva vida exerceixen de polítics, actuïn honestament, amb coherència i voluntat de servir. Quan hi ha interessos personals sorgeix el perill de no estar fent el que convé a la població, al país. I això és el que fa trontollar tot el sistema i crea aquest distanciament entre la ciutadania i els polítics. 

La polèmica de l'humor i la sàtira

Arran de la polèmica orquestrada pel gag del programa de TV3, Està passant, que d'entrada ja dic que no he vist, he pensat que valia la pena que tots plegats reflexionéssim sobre la nostra actitud davant dels acudits, les bromes i els comentaris que cada dia podem trobar en algun lloc o altre. Sobretot ara que és tan fàcil escriure a través de les xarxes socials.

Considero que és molt fina la línia que separa l'humor de l'insult i per això és tan fàcil que hi hagi persones que en un moment determinat es puguin sentir ofeses per comentaris o esquetxos que es publiquen en obert. Penso que tots plegats hauríem de tenir més sentir de l'humor i no agafar-nos la vida tan a la valenta. També és cert que hi ha uns temes que són més sensibles i que provoquen amb més facilitat el rebutj de la gent. Un cas molt clar és la religió.

Insisteixo que no he vist el gag i per tant no puc opinar de l'exemple en concret, però sí que he llegit els diferents comentaris, entre ells els que ha fet el director del programa, Toni Soler, a qui se li exigia demanar disculpes. Soler diu, si no vaig errat, que contra els catalans s'ha escrit molt i ningú dels que ara s'exclamen contra el gag ha fet res per queixar-se i demanar disculpes. Jo afegiria que se'ns ha arribat a insultar i no només per part de la gent del carrer, sinó dels propis dirigents polítics i institucions espanyoles. Això no treu que puguem dir i fer el que vulguem, però sí que ens demostra que a l'hora de formalitzar una queixa hem de procurar ser coherents i no només protestar quan ens sentim agredits o insultats, sinó quan considerem que no s'actua correctament, encara que no siguem nosaltres els agredits.

Des de sempre els programes d'humor han estat en un moment o altre motiu de queixa, per allò de la frontera entre l'humor i l'insult, que comentava al principi, i per això entenc que no és gens fàcil ser humorista. Sí que és cert que n'hi ha que no seran mai polèmics, però normalment es converteixen en avorrits o provoquen rialles, per xavacans o grollers.

Algú pensarà que l'actitud del rei Felip VI en el seu discurs del 3 d'octubre de 2017 va estar encertat, però jo continuaré dient que va ser una ofensa contra tot un poble que viu sotmès a la repressió, a vegades subtil, d'un poder dominant que no ens reconeix ni els nostres drets ni la llibertat de poder decidir. Jo no hauria escrit un gag més o menys graciós sobre temes religiosos, però jo no soc humorista ni provocador.

Les xarxes socials bullen

Ara li ha tocat el rebre a Lluís Llach. Segons m'ha semblat entendre, si vaig errat en demano disculpes, tot va començar amb una piulada del cantant català on reproduïa una fotografia d'una parella musulmana, ell amb banyador i ella totalment tapada. Desconec si hi havia algun comentari que mereixés la reprovació de la gent. En tot cas el que he entès és que s'ha aprofitat una imatge que posa en dubte el dret de les dones musulmanes a vestir com volen, per criticar en Llach, tenint en compte que ERC té musulmans a les seves llistes.

En el fons jo hi he vist una baralla política entre simpatitzants de JuntsXCat i d'ERC, que s'ha de sumar a tot el que està apareixent a les xarxes socials. No només hi ha apunyalades entre els polítics d'un i l'altre partit, sinó que els simpatitzants i militants d'ambdós partits polítics no deixen passar cap oportunitat per criticar-se entre ells.

De tot plegat s'ha de concloure que l'estiu no està sent gens tranquil i que els assidus a les xarxes socials no fan vacances, sinó que estan més actius que mai. El més trist de tot plegat és que no ens estem fent cap favor, sinó tot el contrari. Estem provocant cada vegada més uns enfrontaments que no ens ajudaran gens a resoldre els nostres problemes. No ens calen enemics, perquè entre nosaltres ja cobrim tot els llocs vacants.

L'exemple que ens donen els nostres polítics no és gens exemplificant, però nosaltres no quedem pas curts. Estem sempre a punt de veure la palla a l'ull de l'altre, sense adonar-nos de la biga que hi portem nosaltres. 

Arran de la polèmica ha sorgit el tema dels banys a la piscina i la platja amb la roba posada. Hi ha qui ha parlat de la higiene i de la necessitat que tothom, sigui de la confessió religiosa que sigui, es comporti de la mateixa manera. El tema és complexe i no es pot discutir a base de tuits. La diversitat ofereix moltes oportunitats, si ho sabem aprofitar, però també provoca conflictes. Conviure no és fàcil, sobretot quan som tan diferents. Aquí hi resideix la clau del saber viure amb pau junt amb persones ben diferents a nosaltres. 

És lògic que segons quines situacions provoquin polèmica i discussions, i amb les facilitats que ofereixen les xarxes socials per fer una crítica, a vegades desenfrenada i en l'anonimat, no es fa estrany situacions com la que comento. La llàstima és que al darrere hi hagi uns interessos polítics que no fan més que embrutar les relacions humanes que estan tan deteriorades avui dia al nostre país.

Tracte de favor als funcionaris del Parlament català

La proposta de la mesa del Parlament ampliada sobre el treball i sou dels treballadors del Parlament que arribin a l'edat de 60 anys està provocant molta polèmica a les xarxes socials, molta més de la que al meu entendre hauria de provocar entre els polítics del nostre país. Des que es va destapar els privilegis dels funcionaris del Parlament de Catalunya amb les llicències per edat, han estat moltes les gestions que s'han fet per intentar apaivagar la polèmica originada, sobretot pel que fa al tracte de favor cap a aquests funcionaris, sobretot tenint en compte la situació general del país quant a treball i atur.

He intentat entendre la nova proposta després de tot el que es va dir i dels atacs al que es considerava un tracte de favor injust per a la resta de funcionaris, i de treballadors en general. No acabo d'entendre els motius que porten als polítics catalans defensar aquest tracte a persones que han treballat més de 15 anys al Parlament de Catalunya i que tenen més de 60 anys. 

Les persones que hem tingut la sort de poder-nos jubilar, després d'una vida laboral intensa, però agraïda, sovint ens mirem qui no en pot gaudir, amb una certa sensació desagradable, com si se'ns hagués fet un favor que no ens mereixíem. Ara, però, després de veure quina és la solució que es vol portar a aprovar al Parlament català per a aquests funcionaris, se'ns queda la cara de babau i no entens perquè a ells sí i a nosaltres no.

Hi hauria molts exemples a contrastar la seva situació laboral que ens faria pensar que la mesura que es vol prendre per aquests funcionaris del Parlament no és justa comparativament parlant. Si una persona normal i corrent, amb feina, ha de treballar mínimament fins als 65 anys, en funció dels anys de cotització, si no vol veure reduïda la pensió, com es pot explicar que els funcionaris del Parlament català se'ls doni una excedència a partir dels 60 anys, cobrant el 100% de la pensió que els correspondria, com a mínim cinc anys després?

Ens queixem molt de la justícia que no sempre es tracta tothom de la mateixa manera, però quan rasquem a fons ens adonem que en molts aspectes està passant el mateix. No tothom rep els mateixos tractes, però és que a més s'aprova davant dels nassos de tothom. Puc entendre, encara que no comparteixo, que molta gent demani que els polítics es redueixin el sou, perquè es consideri que fan un mal ús del diner públic, del diner que és de tots. Aprovar tractes de favor com aquest no és la millor manera de governar i acontentar la gent. Es crea molta divisió d'opinions i, sobretot, un desencís per la manera d'obrar dels polítics que representa que ens han d'afavorir a tots de la mateixa manera, al marge de la nostra situació personal. No em sembla bé!

Gonzàlez-Cambray no acaba de trobar la manera

No és bo que es boicotegi un acte públic i no es deixi parlar la gent. Una cosa és criticar una actuació i l'altra no permetre que tingui lloc un acte, per més que l'orador no sigui del teu gust. El que va passar ahir a la Universitat de Barcelona, on representants sindicals del professorat varen impedir que se celebrés un acte on hi havia de parlar el conseller d'Educació, no pot agradar ningú, encara que tingui alguna explicació.

Puc entendre que el conseller estigui molest i es defensi contra els representants sindicals, però al mateix temps seria bo que reflexionés per entendre per què passa això. Què ha fet que les circumstàncies l'hagin portat a aquesta situació. La reacció dels sindicalistes no és casual, sinó que té una història que caldria valorar.

Al conseller se li ha demanat la dimissió per uns fets que, al meu entendre, tenen més pes en la forma que en el contingut. La manera com el conseller va anunciar els canvis per al nou curs no va ser la millor manera de gestionar una conselleria, i això li han fet pagar els sindicats i, pel que es veu, hi continuen insistint. No es pot anar per la vida amb xuleria i menysteniment dels altres. S'ha de cuidar les formes i tenir en compte tothom, la qual cosa no vol dir deixar de marcar el camí amb el risc de no acontentar tothom.

De les mesures anunciades s'ha fet marxa enrere o matisat moltes d'elles, i malgrat tot els representants sindicals continuen contra el conseller. No va agradar la manera que va utilitzar ni les paraules que va dir contra el professorat, però sobretot contra els representants sindicals. Ho ha repetit més d'una vegada: els sindicats no representen el professorat. Els directors dels centres també s'han manifestat, i no ho acostumaven a fer. Alguna cosa no funciona, i el conseller no acaba de trobar la manera de resoldre-ho. Plantant cara i menystenint els altres no és la millor manera de solucionar els problemes.

És per això que, tot i no estar d'acord amb el que va passar ahir a la Universitat de Barcelona, puc entendre per què passa, i penso que o bé canvia d'actitud o la polèmica s'eternitzarà. Els representants sindicals potser no representen totalment el professorat, però és el canal que està previst per dialogar, en aquest cas amb la conselleria d'Educació. No crec que sigui la millor manera d'actuar, continuar insistint que els sindicats no representen el professorat. Seria bo que hi reflexionés una mica més, i canviés d'actitud. Tothom vol el bé per als nostres alumnes, i els professors són la clau per al seu futur. Els hem de cuidar i entendre, i això s'ha de fer amb humilitat i esperit de servei i no a cop de sentències i menyspreu.

Les poques habilitats del conseller

En tot l'enrenou que s'ha creat al voltant de l'ensenyament a Catalunya, hi ha un element important a tenir en compte, i que al meu entendre és bastant la causa de tota la polèmica, al marge de tot el que s'arrossega de fa temps i que sempre arriba un moment en què tot esclata.

L'element a què em refereixo és l'actitud del Departament d'Ensenyament, amb el conseller Gonzàlez-Cambray al capdavant, més típica d'una posició autoritària que no pas democràtica. Ja vaig dir el seu dia que si una cosa trobava criticable del conseller quan anunciava l'avançament del curs escolar, era la manera de justificar perquè no ho havia parlat amb els sindicats, representants del professorat. Dir que no ho parles perquè saps que no ho acceptaran, és una manera molt poc democràtica de definir-te políticament.

ERC té un problema amb els seus polítics, que tenen moltes dificultats de dialogar, encara que siguin els primers que parlin de diàleg, sobretot a l'hora d'exigir-ho al govern espanyol. Quan les coses van bé, tot rutlla, però quan hi ha dificultats, és quan has de demostrar la teva capacitat de liderar un projecte i arribar a la gent, no a través de la imposició de les decisions, sinó de parlar-ne i intentar negociar-ho.

En política passa que quan hi ha alguna cosa que no agrada els partits polítics troben la manera de despistar i intentar que la gent no s'hi posi. Crec que les declaracions desafortunades del diputat Rufián varen ser una manera de fer perdre l'atenció al problema que tenim aquests dies amb l'ensenyament, davant d'una posició poc dialogant del Departament.

Sense entrar, doncs, en el contingut de les queixes i la justificació de la vaga convocada pels sindicats dels mestres i professors, només amb el to i la manera de fer ja és suficient com per criticar el conseller i els seus assessors i col·laboradors. Quan el govern té tants problemes per avançar, amb tantes dificultats d'entesa entre els partits independentistes, el que sobra són actituds autoritàries i provocadores. El futur del país està en mans de l'educació dels nostres fills, i és prou seriós com per trobar la manera de consensuar com s'ha de fer per evitar el fracàs escolar. 

S'ha demanat la dimissió del conseller, però tots sabem que aquest verb no funciona al nostre país. Quan algú s'aferra a una cadira és molt difícil que se'l faci caure, encara que hi hagi motius suficients com per demostrar que la seva manera d'obrar no és la més idònia per solucionar els molts problemes que tenim, i que no es poden resoldre d'un dia per l'altre. Tal com deia fa pocs dies, l'eufòria d'ERC cada vegada trontolla més, i no ha de passar gaires anys perquè es demostri una vegada més que és un partit poc consistent, que va massa a remolc dels aires que corren a cada moment.

No podem abaixar tant el llistó

Darrerament ha creat polèmica les decisions que hi ha hagut sobre els suspensos, ja sigui en l'ensenyament o en unes proves d'accés a la Policia Nacional. Pel que sembla, la manera d'evitar que la gent suspengui és eliminant el concepte, o l'examen, i d'aquesta manera tothom feliç i enganyat.

La vida és prou dura com per ensenyar els joves, i als no tan joves, que cal esforç en tot per anar superant les proves que se't van presentant. Si la tàctica és facilitar-ho tot, sense exigir cap tipus d'esforç, el futur de la nostra societat serà un desastre.

No penso que la nostra generació ni les anteriors estiguessin tan traumatitzades per la por a rebre un suspens durant els estudis. Després vàrem poder comprovar que no sempre resultava fàcil trobar una bona feina, un fet que ara potser és fins i tot més complicat. 

Aquesta manera d'educar els nois i noies, evitant el que es considera un trauma si els presentes un suspens, no crec que sigui la millor manera d'encarrilar-los per a la vida. El cas de la Policia Nacional, amb un sindicat que defensava la mesura, per no considerar que fer faltes d'ortografia tenia cap incidència en la vida professional de la policia, es podria aplicar a l'ensenyament obligatori. Llavors veuríem què exigiríem als nostres alumnes, ja que està clar que no tot el que s'ensenya té una incidència directa sobre la feina que acabaran fent, si és que tenen la sort de trobar-ne.

Aquesta manera de pensar, tan limitada, no porta enlloc més que a la mediocritat que predomina al nostre entorn. Llavors ens queixem que no avancem, però si anem abaixant el llistó del nostre coneixement, el que es pugui esperar de nosaltres és molt poc. 

Definitivament, no em sembla bé amagar la realitat del no assoliment dels coneixements mínims que s'ha d'exigir a una persona, sigui jove o gran, sinó que en tot cas s'ha de canviar la manera d'ensenyar i motivar la gent perquè tingui interès en aprendre. Tots tenim molt clar que quan una cosa interessa, la persona aconsegueix els coneixements necessaris per utilitzar-la. No siguem tan condescendents a l'hora de valorar la progressió en l'estudi, si volem realment un món millor.

Rivera, despatxat

La sortida de Rivera del despatx d'advocats on va entrar després de deixar la política activa ha provocat tota una sèrie de comentaris al voltant dels motius. Per una banda s'ha dit que ha estat despatxat per l'empresa pel seu baix rendiment, molt per sota del que caldria esperar. Rivera es defensa i diu que és ell qui ha abandonat l'empresa. De totes maneres no queda clar, perquè per una altra banda es diu que Rivera exigirà indemnització. Si hagués marxat per pròpia voluntat, no hi tindria dret.

Suposo que arribarem a saber els motius reals d'aquesta sortida de l'empresa, però el fet que Rivera hagi estat una persona pública, amb molt de pes dins la política estatal, primer a Catalunya, fa que hagi generat molta expectació, i al mateix temps molta crítica cap a la seva persona.

És vist que els polítics, facin el que facin, tenen molts detractors. També és cert que depèn de cada persona per generar més o menys crítica, i el cas del senyor Rivera és molt clar. Des del primer dia va néixer amb polèmica. Recordem que el seu partit va néixer per atacar el català i no han parat, ajudats pel mal vici de judicialitzar la política.

Els comentaris a la xarxa, doncs, critiquen el senyor Rivera i el titllen de gandul. Com si es pensés que només amb el seu currículum n'hi havia prou per portar clientela a l'empresa. Si la versió de l'empresa és correcta, caldrà veure en què acaba tot plegat i si el futur del senyor Rivera no torna a ser la vida pública, tot i que d'entrada ho ha negat.

Tres baixes a l'actualitat catalana

Avui s'anuncien tres baixes, per diferents motius. Es tracta de l'arquitecte Ricard Bofill, que ha mort als 82 anys; la delegada del govern espanyol a Catalunya, Teresa Cunillera, i el president d'Òmnium Cultural, en Jordi Cuixart.

Com he dit, avui hem sabut de la mort d'un dels arquitectes catalans més famosos d'aquesta generació, que no ha estat exempt de polèmica, tan professionalment com particular. Recordo l'edifici del Teatre Nacional, que no va convèncer a tothom, sinó que va generar força polèmica, i també l'edifici Walden 7, molt comentat entre la població.

Teresa Cunillera va substituir com a delegada del govern a Catalunya, al senyor Enric Millo, del Partit Popular, i que va ser figura discutida i criticada durant tot el seu mandat, amb un repunt important l'any 2017, amb el referèndum de l'1 d'octubre, i el paper que va jugar el seu partit, llavors governant a Espanya.

La delegada que avui ha anunciat la seva renúncia al càrrec, s'ha comportat d'una manera molt grisa, sense massa ressò i actuant de manera fidel al govern socialista de Pedro Sánchez, evitant un enfrontament clar i directe amb el govern català, potser per contrarestar el paper que va jugar el seu predecessor en el càrrec.

Jordi Cuixart deixa la presidència d'una de les entitats més importants del nostre país, i que ha jugat un paper destacat en tot el procés independentista, pagant personalment amb presó, tot el seu bagatge i empenta dins de l'entitat i a la societat catalana en general. Cuixart proposa com a successor el filòsof Xavier Antich, que entenc li donarà un altre color a l'entitat, malgrat formar part de la seva junta.

La mort de Ricardo Bofill, i la voluntat de fer relleu en la presidència d'Òmnium, són dues raons per la baixa dels seus protagonistes. En el cas de la delegada del govern, no se'ns ha dit quina ha estat la seva raó, però de ben segur que ho sabrem aviat. La discreció que sempre ha tingut Teresa Cunillera, també la manté, de moment, a l'hora d'anunciar la seva renúncia.

Al PSC, qui l'ha vist i qui el veu!

Ja ho he comentat més d'una vegada en aquest blog: el PSC d'ara no és el mateix de l'època de Maragall o Montilla. El seu tarannà va començar a canviar amb Iceta i s'ha radicalitzat amb Salvador Illa, en el sentit de no donar suport a la singularitat catalana, i ser esclau del PSOE.

Ara ho estem veient amb tota la polèmica lingüística, en què el PSC s'ha alineat amb la dreta, fins i tot ara que és tan radicalment d'extrema dreta. Un PSC que va impulsar la immersió lingüística i que ara s'hi posa d'esquena.

Quan vaig veure que el PSC impulsava Salvador Illa per liderar el partit, ja vaig saber com evolucionaria. El seu currículum no tenia res a veure amb el que havia estat el PSC anys enrere. El lideratge d'Iceta no seria un tràngol temporal, sinó que iniciaria una nova ruta, gens propícia per a Catalunya.

És una llàstima que el PSC no tingui memòria i es decanti per sumar-se a les mentides de la dreta més extrema de tots els temps. El que hem sentit aquests dies al Congrés de Diputats i al Parlament de Catalunya sobre el català ha estat infame, només producte de l'odi vers Catalunya i el català. Quan s'ha necessitat el PSC per donar la cara i defensar el que sempre havia defensat, s'han fet enrere i s'han col·locat al costat de la dreta espanyolista.

Em faria vergonya anar de la mà de personatges com el senyor Carrizosa, que ha comparat els fets de Canet amb Ermua, en temps del terrorisme d'ETA. És ben cert que Ciutadans només pot existir si hi ha un clima bèl·lic, i això és el que estan creant per evitar desaparèixer. Fàstic em provoquen les declaracions de polítics de Ciutadans i PP, i veiem com el PSC no dona la cara per defensar-nos. 

Què passa amb Marlaska?

Setmanes enrere, quan va tenir lloc la darrera remodelació del govern espanyol, molts es varen estranyar que Marlaska continués en el càrrec. Què passa amb aquest senyor? Algú li té por? Exerceix algun poder que permet el president espanyol moure's lliurement?

El passat del senyor Marlaska el situa a l'òrbita del PP i per tant com un infiltrat dins del PSOE, amb un càrrec prou significatiu. Ara, amb el retorn forçat de menors al Marroc, ha tornat a sorgir la polèmica. No sé si amb raó o sense, el cas és que tot el que envolta al senyor Marlaska està ple de secretisme i falta de transparència. Precisament és això el que s'exigeix al ministre, que sigui transparent.

En què es basa el ministre per retornar a la força els menors de Ceuta? No estan protegits per la llei vigent de defensa dels menors immigrants? Com és que contra l'opinió d'entitats i els dubtes de la Fiscalia i del propi de defensor del poble, el ministre enviï al Marroc els menors que varen entrar a començaments d'estiu a Ceuta?

No ens agrada la manera d'actuar del senyor Marlaska. És una manera autoritària i gens transparent que provoca desconfiança i ens recorda uns altres temps. No ens encaixa la figura i manera de fer del ministre dins del govern que el mateix president ha declarat el més progressista de la història d'Espanya. Voldríem un canvi de personatge i no sabem què el manté en el càrrec.

No és la primera vegada que el ministre Marlaska destaca per la seva manera de pensar i obrar, i provoca disfuncions i diversitat de criteris entre els dos partits que comparteixen el govern de l'Estat. La resta de ministres socialistes ho veuen bé? Ens poden explicar bé els criteris a l'hora de prendre decisions com les actuals del senyor Marlaska?

Amb actituds com les del ministre Marlaska, no és estrany que el poder judicial es mantingui amb els ulls oberts per si li toca actuar. La gestió dels menors immigrants no acompanyats no és clara i necessita molta transparència per entendre-la i, sobretot, poder jutjar si és justa o no. És per això que personatges com Marlaska no ajuden a tranquil·litzar la situació i aquesta desconfiança que generen no és bona per a la salut democràtica de la nostra societat.

Democràcia adulterada

Avui llegint la premsa no he detectat cap notícia especial que pogués referir-m'hi en el meu post diari, més enllà de la campanya electoral i els diferents debats que tenen lloc i que jo no segueixo. Un d'ells ahir a la televisió espanyola a Catalunya, que tenia com al·licient la llengua que utilitzarien els diferents ponents. Una vegada més la llengua serveix de polèmica i no de vehicle d'entesa.

Paral·lelament a la campanya electoral hi ha l'ordre d'ingrés a presó del raper Pablo Hasél, que tot i que se'n parla, no se'n parla prou i queda ofuscat per les notícies de les eleccions del 14f. Realment és vergonyós que en plena democràcia s'actuï com en una dictadura on la llibertat d'expressió no existeix i es castiga amb presó.

Llegia la paradoxa que explicava el mateix Lluís Llach, que no va anar a la presó en temps de Franco i sí que hi haurà d'anar Pablo Hasél en democràcia. Esclar que això mateix demostra quin és el nivell de democràcia i què en podem esperar.

Perquè no se'l pot acusar de mentider, perquè allò que diu no s'ho inventa, és de domini públic. Si el rei emèrit no és jutjat no és perquè no hi hagi motius, sinó perquè l'empara la Constitució quan el fa inviolable. Se'l vol empresonar per dir allò que molts sabem perquè n'hi ha constància. I entretant hi ha una colla de partits polítics que es barallen i discuteixen per governar un entorn gens democràtic. Quina paradoxa!

Vivim en un sistema polític on poden votar uns governants que es veuen frenats per un poder d'Estat que no és democràtic, amb un Poder judicial corrupte, que utilitzin el seu poder per impartir injustícia, per salvar els de sempre i no deixar que les regles del joc democràtic facin el seu curs. Ho tenim molt complicat i el futur és molt fosc.

El govern espanyol rectifica

El canvi d'opinió del govern espanyol forçat per la derrota de la seva proposta enganyosa d'administrar els romanents dels ajuntaments, posa un llamí a la boca a l'ajuntament de la nostra vila. Des de fa anys que el nostre ajuntament té romanents positius i això beneficiaria a l'hora d'invertir en projectes sostenibles, tal com s'exigeix.

Hores d'ara l'equip de govern ja calcula, amb totes les precaucions degudes, en què es podrà gastar el seu romanent, repassant aquelles inversions pendents, aquelles que es posen a segona fila, després de les urgents i imprescindibles.

L'ajuntament d'Arenys de Mar té un nivell d'endeutament molt baix i acostuma a obtenir romanents positius. Aquests provenen dels propis ingressos i no tant de les aportacions de les administracions supramunicipals. És just que es puguin gastar en allò que fa temps que s'arrossega, i no tenia sentit la intenció del govern espanyol, després del pacte de la Federació Espanyola de Municipis, amb majoria del PSOE, de voler administrar aquests romanents dels ajuntaments.

La proposta que feia el govern servia per mantenir el sostre de despesa que ens va afectar en dues ocasions els darrers anys, i no deixar sense efecte la llei que va imposar el PP del ministre Montoro.

Esperem encert per part de l'equip de govern local a l'hora de decidir en què destinarà aquests diners del romanent, i no se'n faci un mal ús, amb inversions que no sempre són necessàries o prioritàries. Entretant tenim la polèmica per la idoneïtat o no de tirar endavant en la construcció de la nova biblioteca municipal.

El dret a vot, en perill

Aquests dies ha sorgit la polèmica a les comunitats gallegues i basques que tenen convocades les eleccions al seu Parlament aquest diumenge dia 12 de juliol, arran dels rebrots del coronavirus. Hi ha qui defensa que es pot impedir votar qui estigui contagiat, perquè podria contagiar altres persones, però també hi ha qui diu que s'ha de fer qualsevol cosa per permetre exercir el dret a vot, que defensa la nostra estimada Constitució.

Entenc que hi ha declaracions fetes molt a la lleugera. No és tan fàcil dir que tu no pots votar perquè estàs contagiat. Aquesta era una possibilitat que havien de preveure quan varen decidir convocar les eleccions, el mateix que podria passar a Catalunya si s'acaben convocant a la tardor. Si som tan primmirats, val la pena ser més previsors i trobar la manera perquè tothom pugui votar.

Avui la premsa se'n feia ressò i aportava diferents declaracions de consellers gallecs i també del govern basc. Hi ha alcaldes, amb població confinada, que demanen ajornar les votacions al seu municipi, però sembla ser que els respectius governs no ho veuen bé. També hi ha les opinions de tot tipus de la part judicial. Què passaria si a alguna persona se li negués el dret a vot, i ho recorregués al Tribunal Constitucional? Es podrien declarar nul·les les eleccions i, per tant, els resultats?

Queden dos dies i convindria que quedés clar quines són les possibilitats i, sobretot, les repercussions que poden tenir unes o altres decisions. El govern de Madrid se'n renta les mans i es posa a xiular. Són els governs de Galícia i el País Basc, i les seves Juntes Electorals les que hauran de decidir què fan. Sigui el que sigui, segur que comportarà polèmica, ja sigui per no haver deixat votar a algun elector, o bé per posar en risc la salut de la resta de ciutadans. El plat està servit!

Arrimadas, la gran mentidera

Ha anat bé que Arrimadas hagi anat a Madrid, d'aquesta manera la coneixeran pel que fa i no pel que deia quan era a Catalunya. Veuran que les seves passejades són pura provocació per fer-se la víctima i dir que no hi ha respecte i insultar de feixistes els altres.

Perquè Espanya desconeix moltes coses de Catalunya. No vull dir que nosaltres ho fem tot bé, perquè trobaríem mil raons que demostrarien que ens equivoquem, però tampoc és allò que expliquen els mitjans de comunicació espanyols o bé partits polítics com C's i PP. 

Els catalans hem errat la nostra feina de fer pedagogia. Ja sé que no ho tenim fàcil perquè més aviat ho tenim tot en contra. Les famoses notícies falses, sobre Catalunya no són noves d'ara, sinó que ve de molts anys. Hem culpat sovint els espanyols de mirar-nos malament, però hem oblidat que sovint les notícies que els hi arriben són adulterades, errònies o simplement voluntàriament falses.

Amb l'anada d'Arrimadas a Madrid els espanyols del centre s'adonaran de quina mena de persona és. Jo sempre he cregut que era mala persona i cada vegada n'estic més convençut. Crec que la posició de C's ha fet que des de sempre els seus líders siguin això: males persones. La seva raó d'existir és crear polèmica, insultant els altres i fent-se la víctima, però han errat amb la tàctica i no els ha sortit bé. Han vist que sorgia Vox que eren pitjors que ells, amb l'avantatge que Vox no s'amaga de res. És més transparent i la gent sap a què atendre's, cosa que no passa amb C's, que han enganyat a molta gent, i ara comencen a sortir-ne. Estic segur que la trajectòria de C's no serà gaire més llarga. PP i PSOE recuperaren els enganyats.

Descobrint un programa d'Antena 3

El company d'habitació ha engegat la televisió, ha seleccionat el canal d'Antena 3, i s'ha posat a xerrar amb uns amics que l'han vingut a visitar. Jo estava amb la M. Àngels, i hauríem preferit que l'hagués apagat, però tampoc es tractava de demanar-li. El volum no era gaire alt i et permetia fer-la petar, encara que t'arribaven inputs. I quins inputs!

Comentàvem amb la M. Àngels, aquesta tarda, que hi ha molt mal periodisme i uns programes televisius penosos. Segurament que a molts no els descobreixo res, però a casa no sintonitzem mai aquests canals privats, en vaig tenir prou mirant el programa Alguna pregunta més?, ara, ni això!

D'acord que han parlat molt de Catalunya i, evidentment, malament. També han criticat molt el PSOE i concretament Pedro Sánchez, però deixant de banda aquesta qüestió, que podríem parlar-ne una bona estona, també han parlat d'uns xinesos que els han bloquejat els comptes bancaris, o d'unes mares de lloguer a Kiev, o d'un institut de Lliçà de Munt que manipulava els seus alumnes de primària (?)...

Allò del codi deontològic ja no deu funcionar, ni tampoc el contrastar les notícies. El que importa ara, en aquests canals, és cridar l'atenció, crear polèmica perquè sembla que això és el que ens agrada. Potser per això miro tan poc la televisió.

Jo creia que un periodista que s'envolta de tertulians, no actua com un tertulià més, defensant una opinió i atacant els que no pensen el mateix. El paper de la Susanna Griso ha de ser aquest? Creia que era una bona professional. Em sonava que té molta corda, però ja veig que és una més de la colla d'oportunistes amb poca professionalitat. 

Sortosament, poc després del migdia ja he pogut deixar l'habitació i oblidar-me d'un programa televisiu, que no en sé el nom, però que deixa molt que desitjar dels tertulians, però encara més de la conductora del programa.

Avergonyit tot llegint la premsa

No sé si us passa, però llegint els titulars dels diaris passo vergonya i considero que entre tots estem desprestigiant el món on vivim. Ja no és només a casa nostra amb la polèmica dels llaços grocs, sinó que és extensiu a tot el món. El problema és que al darrere de l'anècdota hi ha situacions injustes que passen a segon pla, ja sigui els presos polítics o els immigrants a Europa.

"Trump acusa Google i Twitter de castigar-lo amagant les notícies que li són favorables". Estem parlant del president del primer país del món!

"Vox es querella per rebel·lió contra el jutge belga que estudia la demanda contra Llarena". Això ho diu un grup ultradretà i extraparlamentari, però que té més ressò que molts partits del Congrés de Diputats.

Hisenda autoritza la contractació d'un advocat belga per defensar Llarena i l'Estat". Llavors parlen d'independència del poder judicial. Ho entén algú?

"Casado considera absurd que Sánchez es preocupi d'un mort de fa 43 anys". Es refereix al dictador Franco!

"El govern birmà rebutja les acusacions de l'ONU d'haver protagonitzat un genocidi contra els rohingyes". I totes les imatges que hem pogut veure què demostren? S'ha de ser molt cec per no veure-hi genocidi, i això que nosaltres ho veiem lluny i molt de passada!

"Rivera i Arrimadas retiren llaços grocs a Alella". És una manera de mantenir-se a primera pàgina dels diaris en la seva rivalitat amb el PP per no perdre el lideratge de la dreta més extrema, encara que sigui fent el ridícul.

"Esperem que el govern faci efectiva la república en nou mesos". Això ho diu la Carles Riera (CUP).

Aquests només són alguns titulars dels diaris que jo considero més "normals", en el sentit que transmeten allò que passa, i que es llegeixen a casa nostra. Evidentment no he llegit ni ABC, ni La Razón, ni El Mundo, que tenen molts lectors a Espanya, però que en el seu cas no hi ha titular sense polèmica, la majoria mentint i tergiversant la realitat. Perquè una cosa és barrejar opinió amb notícia i una altra de molt pitjor és mentir i enganyar el lector.

El govern municipal omet l'oposició

Diuen que és culpa de Ports de la Generalitat que no es convidés els grups municipals de l'oposició, tot i que són majoria, a l'acte d'inauguració de la base nàutica aquest cap de setmana. No sé si era la Generalitat qui havia de convidar tots els grups municipals, però sí que penso que l'alcaldessa i el seu cap de protocol varen cometre un error, perquè l'Ajuntament, com a representant de la vila d'Arenys de Mar, són tots els regidors i regidores del Ple, i no només els 8 de govern.

Hi ha una lliçó que molts polítics locals no han après mai i que se'n diu lleialtat institucional. I hi ha una expressió molt recomanable i que defineix qui la segueix i qui no, que és el saber fer. Aquest govern municipal ha demostrat en més d'una ocasió no estar a l'alçada del que podem exigir als nostres dirigents públics i això ho patim tots.

No sé què hauria passat si l'alcalde hagués estat l'Estanis Fors, però això no justificaria res. Els vilatans ens mereixem uns polítics que puguin anar amb la cara ben alta i no sentir-se avergonyits dia rere dia. M'imagino que durant la cerimònia la seva consciència no estava tranquil·la, o si més no vull pensar així.

Diuen que la CUP ha entès les explicacions i donen per tancada la polèmica. És cert que no cal allargar més del compte les situacions desagradables, però preferiria entendre que la CUP no ho ha entès ni ho podrà entendre mai, a no ser que tot el que li vingui de l'actual govern ja li sembli bé abans de no donar l'alcaldia a Junts per Arenys. Els vilatans tenim dos anys per anar prenent apunts que ens ajudin a emetre el nostre vot.