Rodoreda, un bosc

Aquest matí hem fet una escapada a la capital, en tren fins a la plaça Catalunya, sense incidències i amb puntualitat. Cal remarcar-ho, perquè no és cosa habitual i quan funciona, s'ha de dir. Hem anat al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona on hi ha l'exposició "Rodoreda, un bosc", dedicada a l'obra de Mercè Rodoreda, que es podrà visitar fins al 25 de maig.

 És una gran exposició, amb infinitat de referències a l'obra de l'escriptora catalana més important del segle XX. No és una exposició fàcil de seguir i, al meu entendre, per gaudir-ne plenament cal conèixer bé la seva obra i, a poder ser, haver rellegit darrerament les seves novel·les.

Els lectors de Rodoreda si no hi han anat, no s'ho poden perdre i m'agradaria que em diguessin què pensen de l'orientació de la comissària de l'exposició, la Neus Penalba. Estic convençut que si es plantegés un debat sobre la manera com s'ha preparat l'exposició, hi hauria opinions per a tots els gustos. Personalment, que no soc un gran coneixedor de Rodoreda, ni de bon tros, m'ha sorprès el to de l'exposició. Seria interessant recollir aquí opinions dels visitants.

Sigui com sigui, penso que no es pot perdre l'oportunitat de visitar l'exposició i recordar fets i textos de l'escriptora. També intentar situar-se en l'època i entendre què significa viure trenta anys a l'exili. Contextualitzar és sempre un bon exercici per entendre la gent i la seva obra.

No cal dir que els catalans podem sentir-nos orgullosos de Mercè Rodoreda i tot el que va escriure, que s'ha traduït a moltíssimes llengües, que permet que persones d'arreu del món coneguin detalls i circumstàncies molt nostrades i que a través de la seva obra traspassen fronteres.

Si no hi heu anat, feu-hi una escapada, i m'ho comenteu. 

Atenció amb el foc!

Em preocupa llegir notícies d'incendis dels nostres boscos, després d'un estiu càlid, però tranquil. Resulta curiós veure com després d'un estiu calorós, com acostumen a ser els nostres estius des de fa uns anys, sense que s'hagin produït greus incendis, ara, que la calor sembla que ha marxat, tinguem notícia d'incendis que, encara que no siguin molt grans, comporten problemes i risc.

L'incendi de l'Alt Empordà, amb força vent i humitat molt baixa, m'imagino que té els elements necessaris perquè una petita distracció pugui causar-lo. Si realment es tracta de badades humanes, és quan hem de donar un toc d'atenció i demanar que les persones no juguin amb foc, sobretot quan es troben prop d'un bosc. 

Durant els mesos de juliol i agost hem passat de puntetes, gairebé sense respirar i mirant de reüll, per no haver de trobar-nos amb la notícia d'un greu incendi en una part o altra del país. Tots recordem els grans incendis que vam patir fa uns quants estius, i sembla que darrerament estem de sort. Aquesta angúnia de l'estiu, i que ara havíem ja pràcticament oblidat, ens ha sorprès quan menys ens ho pensàvem.

Desitjo que tot quedi amb un ensurt i que no tingui greus conseqüències. Perquè, al marge dels problemes que poden ocasionar a famílies afectades, és un perjudici per al conjunt del país. Quan estimes la terra, et dol que un descuit, per no parlar dels focs intencionats, pugui desgraciar una part del país. El mal apareix en un instant, mentre que el bé s'ha de conrear sempre, amb esforç i sacrificis.

Continuant amb la desconnexió

Desconnectat i gaudint del paisatge i la natura sempre que podem. Malauradament no tothom ho pot fer i per això ens hem de sentir uns privilegiats. Ahir parlava d’estimar la natura i indirectament hauríem de parlar d’estimar el país.

El Procés ho ha embolicat una mica tot, fins al punt que hi ha massa gent que confon defensar la llengua, la història, i el mateix país, amb ser un independentista, un radical. Potser no ho hem sabut explicar bé, o nosaltres mateixos hem provocat la confusió, però valdria la pena fer veure que no estem parlant del mateix.

Fa uns anys teníem molt clar que els orígens calia defensar-los, perquè formaven part de nosaltres. Era l’essència i la identitat com a persona. Això no entrava en contradicció amb el respecte a l’entorn, encara que et fos estrany o que no t’interpel·lés directament. Avui, però hi ha gent que no ho té tan clar, fins al punt de creure que una cosa contradiu l’altra.

A vegades penso que la manca de civisme, la poca cura per respectar l’entorn immediat, són la resposta a la negativa a sentir-ho teu, a estimar-ho. No sé si vaig errat, però en tot cas trobo a faltar més respecte per tot el que ens envolta, i a les altres persones, pensin com pensin.

M’imagino que si hem tingut la sort que de petits ens hagin ensenyat a estimar les plantes, els animals, les altres persones, llavors tot ens resulta més fàcil, i quan tens l’ocasió de sortir al bosc, a la muntanya, la teva actitud és de respecte i estimació, perquè t’ho sents com a molt teu.

Begur és notícia

Acostuma a passar que la gent es queixa per coses que consideren abusives i després resulta que són totalment legals, simplement que hi ha desconeixement i el primer que es pensa és que t'estan estafant i no respectant els teus drets. És important, doncs, conèixer quins són els drets i quina la normativa que regula les relacions humanes abans de presentar reclamacions, o simplement criticar actuacions. Una altra cosa és opinar sobre normatives i discrepar-ne. 

Aquest estiu he observat que Begur ha estat protagonista per diferents incidents. Recordo que aquest any, fora de temporada, vaig visitar la població de Begur, i em va agradar. No vaig anar a la platja, sinó que només em vaig bellugar per la part interior del municipi.

Fa unes setmanes que va sortir a la premsa la urbanització que ha destrossat un bosc del municipi. Realment la notícia cridava l'atenció perquè la destrossa del bosc és més que evident, i no acabes d'entendre com ha estat possible. M'imagino que tothom ha seguit els passos que els interessava, i que els promotors es varen assegurar de poder aconseguir el seu objectiu, al marge de l'estètica, que era el que menys els importava.

Desconec com ha acabat tot plegat, perquè l'Ajuntament declarava que la construcció era totalment legal, ja que es tractava d'una zona urbanitzable, i el projecte complia tota la normativa. Suposo que en tindrem més notícies.

Pocs dies després la tenista Paula Badosa feia unes declaracions que provocava moltes queixes a les xarxes socials. La noia parlava de les llengües que coneixia, i en un moment d'ofuscació va dir que si bé parlava el català, aquest no es podia considerar una llengua. Posteriorment ha demanat perdó, i no sé si es tracta d'un posicionament personal sobre el català o una incultura manifesta de la tenista. En tot cas li hauríem de perdonar i animar-la a que en alguna altra ocasió sigui una mica més llesta.

I avui llegia que molts banyistes s'han queixat de la cala Aiguablava de Begur perquè consideren que s'ha privatitzat, i fa impossible poder-hi anar sense haver de pagar per serveis de para-sol i gandula. L'Ajuntament ha justificat la concessió, que s'adequa a la llei, i al mateix temps serveix per controlar l'aforament i beneficiar els usuaris de la platja. 

Estem molt acostumats que tot és de tothom i que podem fer allò que volem a qualsevol racó del país. Ens queixem si ens fan pagar per aparcar, per banyar-nos i utilitzar un tros de platja... Organitzar la vida pública no és fàcil, i d'alguna manera hem de confiar-ho a les nostres autoritats, ja siguin municipals, autonòmiques o estatals, per tal de garantir un ús de tots els serveis sense discriminació. Tal com funciona tot, pensar que les coses s'organitzen soles sense cap tipus d'ordre ni concert és un error. Convé que algú marqui la pauta, però és important que es doni a conèixer i que, en tot cas, tinguem l'oportunitat de discrepar i opinar al respecte. Conviure no és fàcil!

Evitar la reprogramació d’intervencions quirúrgiques

Comencem un cap de setmana amb molts avisos d'alarma per la situació del coronavirus. Els dos darrers caps de setmana s'ha omplert els boscos de Catalunya buscant bolets o qualsevol excusa per sortir de casa a prendre l'aire. Es vol evitar que això es repeteixi i es demana seny a la gent, que es quedi a casa, que no es mobilitzi i que es prenguin totes les mesures perquè els contagis no vagin en augment com fins ara.

El govern està dubtant si demana l'estat d'alarma per poder aplicar-se el toc de queda, i algun conseller veuria bé canviar el tancament dels bars i restaurants per aquest toc de queda, tal com comentava ahir en aquest mateix blog.

Hem tornat al teletreball per reduir la mobilitat, i comencem a témer que es tracti realment d'una segona onada, amb el record molt fresc de tot el que va passar a la primavera. L'aparença és que tot està molt més controlat, però en canvi els serveis mèdics ens parlen d'una tendència perillosa a col·lapsar els hospitals, la qual cosa afecta les intervencions quirúrgiques programades.

Perquè aquesta és una altra. L'acumulació d'ingressats pel coronavirus fa que s'arribin a desprogramar intervencions no urgents, però que són necessàries i que comporten greus problemes als malalts afectats. Si mai hem experimentat una reprogramació de les nostres intervencions, sabrem el que això suposa i com ens desagrada. És lògic que es prioritzi el més urgent i necessari, i per això és tan important seguir les recomanacions per aconseguir reduir l'afectació d'aquest virus, que ens ha trastocat el 2020.

Necessitem esbargir-nos

L'aglomeració de cotxes de Barcelona s'ha traslladat al Montseny i a diferents contrades del nostre país. La ciutadania necessita sortir de la gran ciutat i veure paisatge, respirar l'aire pur de les muntanyes, però es troba que tothom pensa el mateix, i es queda respirant els gasos dels mateixos cotxes, ara al mig del bosc.

Aquests dies s'ha constatat que els catalans, sobretot els que viuen a l'àrea metropolitana de Barcelona, han decidit fer una sortida a la muntanya, per canviar d'aires, però s'han trobat que no només ho han pensat ells, sinó també tots els altres, i allò que havia de ser un dia de pau i tranquil·litat s'ha convertit en una rua de cotxes buscant una raconada per aparcar i sortir a estirar les cames. 

El coronavirus en té la culpa, ja que en altres circumstàncies l'aeroport hauria acumulat molts viatgers per aprofitar aquests tres dies lluny de casa nostra. Paris, Londres o Roma serien ciutats a visitar si les restriccions no ho impedissin. L'alternativa és visitar el país, i es deixa en evidència que som molts a fer el mateix pensament.

Els que tenim la sort de viure en zones més tranquil·les i sense tanta concentració de gent, ens podem permetre el luxe de mantenir el cotxe al garatge i com a molt sortir a fer una passejada per la vila. Alguns ens acontentem a quedar-nos a casa, gaudint del silenci i la claror d'un dia assolellat. Davant la sortida massiva de cotxes de la capital, tot això que ens estalviem.

Avui estem, però pendents de si la setmana vinent haurem de canviar el xip, i tornar a fer teletreball. Sembla ser que augmenten els casos d'infectats, i que ens voldran reduir els desplaçaments. Confiem que la sortida al camp, no hagi comportat una escampada del virus pels pobles i ciutats del nostre país.

Incivisme també a la natura

Potser ens farem pesats de tant comentar-ho, però és la trista realitat. Cada dia s'observa més incivisme arreu del país. No és estrany que hi hagi propietaris rurals que posin tants entrebancs per poder accedir a paratges bonics de la naturalesa. Si tots els que ens agrada caminar pels boscos i prats, busquem rutes noves, fonts i raconades per passar el dia, fóssim curosos a l'hora de comportar-nos, potser no trobaríem tants camins barrats o fonts descuidades.

Aquests dies he pogut observar l'incivisme d'alguns que deixen petjada d'on han estat, amb la brossa sense recollir. És tan difícil ser net i respectuós amb el medi ambient? Oi que ens agrada trobar les coses ben polides, com si ho descobríssim nosaltres? Per què som tan despreocupats i bruts a l'hora de marxar a casa?

Ho podem veure al bosc, però també a la platja. Aquesta manca d'educació cada vegada és més generalitzada, i això s'aprèn a casa. Hem renunciat a educar els nostres fills, o potser som nosaltres mateixos qui els hem donat mal exemple. 

A nivell urbà ho veiem cada dia als nostres carrers i places. Sobretot quant a deixar la brossa quan no toca i al lloc que no toca, però també llençant la resta del tabac, no recollint els excrements dels nostres grossos, i no fent ús de les papereres. A la natura, on sembla que et convida a ser respectuós, tampoc som capaços de comportar-nos. 

Si tu ets un d'aquests que no reculls la brossa que generes i empastifes el bosc, la platja o la vila, fes el favor de callar i de no queixar-te de res. No tens dret a posar en dubte cap comportament humà, perquè tu ets el primer que no actues com caldria. Si tots ens esforcéssim una mica més a ser respectuosos amb el nostre entorn, segur que en gaudiríem més.

Aquesta calor que ens reclou a casa

Cap de setmana calorós, tancats a casa mig a les fosques per evitar que entri la calor a dins. Sort en tenim que les cases antigues, amb parets tan gruixudes es mantenen fresques. El secret és no deixar entrar aquest aire calent que es respira a fora.

I tots pendents del treball de bombers i voluntaris per extingir el gran incendi de l'estiu. Tothom t'ho ven com a una cosa natural, que en veurem més perquè l'extensió de bosc a Catalunya ha augmentat extraordinàriament i conté molta matèria combustible. Estem preocupats per les persones que ho han perdut tot, per les dificultats que tindran per sobreposar-se, malgrat hi hagi hagut solidaritat.

I Rivera té altres maldecaps. Em crec qui diu que no ens pensem que l'estan enterrant, però sí que és veritat que passa per uns dies difícils, amb qüestionament intern. Es veia a venir, ja que no podia ser que tots els militants estiguin tan confosos que no veiessin la trajectòria de la direcció del seu partit. Una trajectòria més enfocada a disputar-se amb Vox l'àmbit d'extrema dreta, probablement per la incapacitat de liderar la dreta espanyola. El PP es manté fort malgrat els escarafalls de Casado i el trencament dels acords amb Vox per fer-se amb les alcaldies i presidències de parlaments autonòmics.

A casa esperant que els meteoròlegs tinguin raó i la calor vagi a menys per poder sortir a passejar per la Riera.

Entretinguts amb la possible nevada, aparquem el Procés

Parlar del Procés avui seria repetir més del mateix. Ho deia en Serrat, marejant la perdiu es maregen ells mateixos. M'agradaria que tot plegat estigués resolt, però no entraré a parlar del mateix. Tenim la sort que avui ens hem entretingut amb la possibilitat de nevades al costat del mar i, com passa a la meva vila, ens hem quedat amb les ganes.

Ahir havent dinat, a Tavertet, parlàvem amb un pagès de fora vila que manifestava ser contrari a la neu. El dilluns el va deixar incomunicat a casa i va haver de tornar al llit. Ens parlava de quan treballava al bosc i la neu el podia deixar uns dies sense poder-hi entrar i, per tant, sense sou. 

Als urbanites de vora mar ens fa gràcia veure nevar i desitjaríem que això passés cada hivern, perquè no em patim les conseqüències. Veure nevar és tota una festa, i fins i tot acceptem quedar atrapats a la carretera perquè ho vivim com una experiència divertida. Quan la neu t'afecta el dia a dia i et pot deixar sense feina o amb problemes de comunicació, ja no és el mateix. No és estrany, doncs, que la visió de les nevades, a cotes baixes, no es rebin de la mateixa manera per part de tothom.

Avui, doncs, llegint les peripècies d'alguns dels afectats per les nevades ens ha entretingut i hem deixat de pensar per una estona en el ditxós procés, si em permeteu que així el qualifiqui. També podríem passar l'estona mirant el bufó del regne com actua de president de Tabàrnia, sinó fos que ho fa amb la mala llet que el caracteritza des de que va haver de marxar derrotat de Catalunya. La seva obsessió contra Jordi Pujol el va fer embogir i l'odi el va estendre a tots els catalans.

Les altes temperatures no causen els incendis

La majoria d'incendis són provocats per imprudències humanes, algunes de les quals cal batejar amb el nom d'actes incívics. Llençar una cigarreta encesa des del cotxe, faci fred o faci calor és un acte que no es pot justificar de cap manera i que cal denunciar sempre i a tot arreu.

Aquests darrers dies estem veient com a casa nostra s'han provocat incendis i alguna de les conclusions ha estat que s'havia llençat una cigarreta encesa des de la finestra d'un cotxe. Com podem catalogar aquest acte? Que ningú hi busqui cap tipus d'excusa, ni distracció ni inconsciència. Si som capaços d'anar pel món hem de saber comportar-nos i no posar en perill ni la vida ni les propietats dels altres.

És trist que des de les institucions públiques es gastin tants diners organitzant campanyes de civisme que no caldria recordar si tots plegats fóssim una mica més persones. No és qüestió de sensibilitat, sinó de sentit comú.

Fa molta ràbia veure cremar un bosc, i encara més quan saps que ha estat degut per una negligència tan estúpida com la de llençar una cigarreta per la finestra. Haurem de vendre cotxes amb les finestres bloquejades perquè els seus ocupants no llencin res?

Les mateixes persones que exigeixen els polítics coherència, reducció de despeses i menys corrupció, són després les que es comporten de manera incívica i provoquen incendis al bosc. És molt fàcil veure els defectes dels altres, però més complicat adonar-se que un mateix no té un comportament adequat.

Les altes temperatures no causen les incendis, sinó que en tot cas hi ajuden.