Periodisme i xarxes socials

L'article del senyor Burgaya a l'ARA m'ha servit per escriure aquest post sobre les xarxes socials i el periodisme. En més d'una ocasió he parlat de les xarxes socials. Tothom en parla perquè són molt presents a la nostra vida. La majoria hi anem a parar per assabentar-nos de coses que potser ens passarien de llarg, però és cert, i no em canso de dir-ho, que hem de ser molt cauts a l'hora d'agafar-nos seriosament tot el que allí hi trobem. 

Rebutjo d'entrada els escrits anònims. No em generen confiança. Defenso la llibertat d'expressió, sempre que sigui respectuosa, però vull que les persones que ho escriuen donin la cara i signin amb el seu nom. Amagar-se sota l'anonimat convida a insultar i això no és bo per a ningú. Opinar és lícit, i és important saber qui ho diu i per què ho diu.

Certament, les xarxes socials esdevenen fàcilment tòxiques. No tot el que hi ha escrit és fals i enganyós, però necessitem posar-ho en quarantena. Ja sigui perquè els seus autors van amb mala fe, o per ignorància i desconeixement real dels fets que es relaten. Dit això, però, em guardaria prou de pensar i afirmar que tot el que escriuen els periodistes és cert i benintencionat. Com a tot arreu, hi ha interessos amagats, o no tan amagats que fan dir coses per enredar i confondre la gent.

És per això que no estic gaire d'acord amb qui creu que les xarxes socials són el mal de la nostra societat i que els periodistes i mitjans de comunicació són la virtut personificada. En tenim prou exemples. Només ens cal llegir els titulars de la majoria dels diaris espanyols, tots ells en l'òrbita dretana i extrema, quan parlen de Catalunya i els catalans. Nosaltres en som testimonis directes i també honestos quan pensem que no tot ho fem o ho hem fet bé. 

La desconfiança en el periodisme també ha ajudat a acostar la gent a les xarxes socials i el desengany que ens ha ocasionat segons quin article periodístic, també ha fet que no trobéssim tan greu el que es diu per les xarxes. 

La conclusió final és que tot el que llegim necessita ser contrastat abans de creure'ns-ho cegament. No sempre tenim la possibilitat de comparar les notícies per poder valorar-ne la veracitat, però en tot cas hem de vigilar què ens diuen i, sobretot, no difondre-ho sense estar segurs que allò que hem llegit és realment cert. No podem contribuir a la desinformació.

Parlant de Seguretat

Ahir a la tarda va tenir lloc una xerrada sobre Seguretat, al local que ha habilitat la CUP al carrer Bonaire d'Arenys de Mar. El tema m'interessava i em va saber greu no haver portat paper i llapis per anar prenent apunts i no deixar-ho tot a la sort de la meva memòria. Em va tranquil·litzar el fet de veure que hi havia un periodista de Ràdio Arenys que cobria l'acte. El recurs seria anar a la crònica i recordar els trets importants de tot el que va dir el ponent, actual regidor responsable de Seguretat a l'Ajuntament de Sant Pol.  He tingut una desil·lusió quan he entrat al web de l'emissora degana de Catalunya. El periodista es va quedar amb l'anècdota.

De la xerrada voldria destacar la idea exposada, contràriament al que s'acostuma a dir, que l'esquerra està capacitada per posar ordre i assumir la responsabilitat de la regidoria de Seguretat. També en la gota malaia de la dreta i l'extrema dreta sobre la inseguretat ciutadana, receptant com a única solució l'ampliació del nombre de policies i més càmeres al carrer.

L'experiència de Sant Pol caldria estudiar-la bé, i estic segur que en podríem treure molts elements a tenir en compte per a la nostra vila. D'entrada, si una cosa va quedar clara, el govern municipal de Sant Pol tenia com a prioritat endreçar la regidoria, i al mateix temps disposava d'un pla per portar-ho a terme. Acostuma a passar que els nous regidors i regidores assumeixin la responsabilitat d'una cartera sense idees ni projectes. És per això que els vilatans acostumen a mal fiar-se dels seus governants, perquè parlen molt, però fan poc, i les coses s'encallen.

Ens va parlar del Pla director de Seguretat, d'un Consell Sectorial de Seguretat i d'una nova manera d'entendre la tasca dels policies, més propers a la gent, no només passejant pels carrers del poble, sinó interlocutant amb la gent, demostrant que estan al mateix bàndol. I la prevenció, que això mereixeria tot un article sencer.

Per acabar, i sense voluntat de ser molt exhaustiu amb tot el que es va dir, em va agradar la idea que podem aplicar amb molts altres temes, també en la participació, que no només és una regidoria l'encarregada de resoldre unes situacions concretes, sinó que totes les regidories han d'estar per la labor, i en el cas de la Seguretat, hi ha més gent que hi pot fer molt per evitar segons quines actuacions policials que no agraden, no només a la gent, sinó als propis professionals que les han d'executar. 

No ens podem quedar en l'anècdota, a no ser que aquest sigui l'objectiu del periodisme actual.

El periodisme arreu del món

Ahir llegíem la notícia de la mort a trets de dues periodistes a Mèxic. Avui ha estat una periodista la que ha estat assassinada a Israel. Podríem fer una llarga llista de països on la vida dels periodistes està en perill. No es tracta només de la llibertat d'expressió, llibertat de premsa, sinó de posar en risc la vida per exercir la teva professió.

No és cap novetat, però això no treu que quan succeeixen casos com aquests et preguntis què està passant, i com es pot tolerar aquesta injustícia i crueltat. No pot ser que sigui tan fàcil fer desaparèixer qui et fa nosa, pel que diu i explica. No es tracta d'accidents fortuïts en l'exercici del periodisme, sinó d'actes de violència i criminalitat per acabar amb les seves vides.

Davant de situacions que es repeteixen en molts llocs, penses que exercir de periodista en una societat com la nostra, l'espanyola, no comporta el risc ni la valentia que cal reconèixer a tots aquells professionals que es juguen la vida cada dia. Al nostre país tenim bons periodistes, però també molts de dolents. La credibilitat s'ha posat en dubte moltes vegades i això ho paguen els bons, els que són honestos i, sense deixar de pensar subjectivament, relaten el que veuen i passa.

El periodisme ha esdevingut un poder de la categoria dels que tradicionalment hem observat. Els mitjans de comunicació poden arribar a condicionar el pensament i la voluntat de la gent, i per això és tan perillós caure en el parany d'utilitzar el periodisme per interessos polítics i econòmics. Tots som conscients de la fragilitat en què vivim, i de la dificultat de poder rebre la informació real i no un producte interessat que desconfigura allò que de veritat està passant, ja sigui lluny de casa o fins i tot al costat.

Probablement aquesta lluita per interpretar la realitat a conveniència és el que fa que en casos extrems, però malauradament massa freqüents, la vida del periodista corri perill. Quan no agrada que se sàpiga una cosa, hi ha qui s'encarrega de matar el missatger.

És per això que, a més de treballar per uns poders legislatiu, executiu i judicial honestos i democràtics, cal no deixar de fer-ho per un poder, la comunicació, que s'ha col·locat al nivell també de l'economia, per intentar dirigir la societat segons els interessos ocults d'una minoria molt potent. 

El Departament d'Interior intenta vetar una periodista

Una notícia preocupant d'avui és l'intent de vetar una periodista especialitzada en temes policials i judicials, de TV3, a una trobada amb periodistes convocada per la Conselleria d'Interior de la Generalitat de Catalunya, per explicar els recents canvis a la cúpula de la policia catalana.

Se'm fa molt difícil entendre com es pot ser tan ingenu per provar de vetar una periodista, quan això serà públic en pocs moments. En quin paper queda la Conselleria després dels fets? Malauradament estem massa acostumats a fets molt més radicals, però al mateix temps dissimulats i opacs, com per no adonar-nos que aquest cas és massa evident i transparent com perquè tots ens posem les mans al cap i ho denunciem.

He llegit el comunicat signat pel Consell Professional d'Informatius i d'Esports, de TV3, i haig d'entendre que hi ha base per afirmar que el que diuen és cert, però em falta saber els motius pels quals no volien la presència de la periodista, la senyora Fàtima Llambrich, a l'esmentada trobada. De què tenien por?

El primer que penses és que la consciència dels responsables de la Conselleria d'Interior no és clara ni neta, i que hi ha alguna cosa que potser se'ns escapa i que pot aparèixer properament, i que expliqui els moviments que hi ha hagut dins dels Mossos d'Esquadra, que potser no són tan justificats com manifesta el conseller Elena.

És una llàstima que el prestigi del periodisme, sobretot a Espanya, estigui tan avall, perquè la seva funció és clau per garantir una transparència i fidelitat democràtica de les institucions públiques. Diuen que la por guarda la vinya, i aquesta seria la tasca del periodisme: vetllar perquè no ens passin per alt segons quins moviments de la política del nostre país.

Està prevista la compareixença del conseller d'Interior en sessió parlamentària per donar explicacions de tots els canvis a la cúpula de la policia catalana, i també haurà d'explicar què hi ha de cert en aquest intent de vetar una periodista professional, i quins han pogut ser els motius per prendre aquesta decisió. Ho seguirem de prop, perquè només així podrem estar segurs que no se'ns enganya.

Quin futur té el periodisme?

El suplement dominical d'avui al diari ARA està dedicat al periodisme, i m'ha resultat molt interessant la seva lectura. Realment el periodisme és tot un món i no podem dir que no ens condicioni la vida. Podem prescindir de molts oficis i dels seus productes, però si vols estar al dia i viure en societat, necessites estar informat.

Estic d'acord en la necessitat de la credibilitat de les noticies que informa el periodista. S'ha de buscar la veracitat, i per tant és important contrastar les notícies abans de fer-les públiques. Només una pràctica com aquesta et donarà credibilitat i et permetrà professionalitzar-te com a periodista.

A l'entrevista d'Esther Vera a l'exdirector de "The Guardian", Alan Rusbridger, aquest afirma que "les societats sense informació fidedigna s'enfonsen". El reportatge esmenta episodis de la nostra història on el periodisme ha tingut un paper important, en alguns casos, malauradament, per la tergiversació de la realitat per interessos de classe o simplement personals.

Recomano la lectura del suplement d'aquest diumenge de finals de novembre.

Descobrint un programa d'Antena 3

El company d'habitació ha engegat la televisió, ha seleccionat el canal d'Antena 3, i s'ha posat a xerrar amb uns amics que l'han vingut a visitar. Jo estava amb la M. Àngels, i hauríem preferit que l'hagués apagat, però tampoc es tractava de demanar-li. El volum no era gaire alt i et permetia fer-la petar, encara que t'arribaven inputs. I quins inputs!

Comentàvem amb la M. Àngels, aquesta tarda, que hi ha molt mal periodisme i uns programes televisius penosos. Segurament que a molts no els descobreixo res, però a casa no sintonitzem mai aquests canals privats, en vaig tenir prou mirant el programa Alguna pregunta més?, ara, ni això!

D'acord que han parlat molt de Catalunya i, evidentment, malament. També han criticat molt el PSOE i concretament Pedro Sánchez, però deixant de banda aquesta qüestió, que podríem parlar-ne una bona estona, també han parlat d'uns xinesos que els han bloquejat els comptes bancaris, o d'unes mares de lloguer a Kiev, o d'un institut de Lliçà de Munt que manipulava els seus alumnes de primària (?)...

Allò del codi deontològic ja no deu funcionar, ni tampoc el contrastar les notícies. El que importa ara, en aquests canals, és cridar l'atenció, crear polèmica perquè sembla que això és el que ens agrada. Potser per això miro tan poc la televisió.

Jo creia que un periodista que s'envolta de tertulians, no actua com un tertulià més, defensant una opinió i atacant els que no pensen el mateix. El paper de la Susanna Griso ha de ser aquest? Creia que era una bona professional. Em sonava que té molta corda, però ja veig que és una més de la colla d'oportunistes amb poca professionalitat. 

Sortosament, poc després del migdia ja he pogut deixar l'habitació i oblidar-me d'un programa televisiu, que no en sé el nom, però que deixa molt que desitjar dels tertulians, però encara més de la conductora del programa.

La premsa espanyola es felicita per l'èxit de Colon

Quan llegeixes les portades dels diaris espanyols t'adones que la premsa està molt malament i que cada vegada és més difícil rebre les notícies de més enllà del teu poble, amb plena garantia que no estan contaminades. Una cosa són les opinions, que ja sabem que sempre són interessades i només et cal saber qui les dóna. L'altra ben diferent és la notícia pura i dura. Aquesta ha desaparegut de molts diaris i televisions, i es ven prostituïda i mal intencionada.

Les portades de diaris com La Razón o ABC ja no enganyen, són massa evidents, però sí que fan forat entremig de la gent més innocent i també els més radicals. Veure com et planten un "Pinchazo de Sánchez" per haver convocat 45.000 persones de tot Espanya, amb viatges pagats, no sé si es fotre's del públic o viure encegat.

Et pares, però, a pensar sobre el director de La Razón i et costa imaginar quina mena de personatge és. Estem parlant d'un professional del periodisme? Si així fos, què entendríem per periodisme? Pots arribar a imaginar-te que aquest senyor es cregui que aglutinar 45.000 persones contra Sánchez és un gran èxit, o més aviat és el que voldria creure's?

Aquest mateix senyor, quan valora la resposta ciutadana en un onze de setembre, amb més d'un milió de catalans manifestant-se al carrer, any rere any, li treu tota mena d'importància. Això és el que delata que la premsa espanyola està prostituïda, no té reputació i és simplement una màquina propagandista de l'extrema dreta més casposa del nostre planeta.

Trist, molt trist també, quan penses que fa uns anys hi havia un moviment progressista en el món de la cultura espanyola, que en aquests moments està adormida i els pocs que es mouen estan imbuïts d'aquesta casposa realitat de l'extrema dreta nostàlgica del franquisme.

El 4Cordes de Rocafonda a l'ARA

Estem tan acostumats al periodisme sensacionalista, també en diaris que fins fa poc et mereixien tota la confiança, que sembla impossible poder llegir una noticia amable i positiva, i quan això passa ens sorprèn i la celebrem amb tots els nostres.

Celebro que el diari ARA, que no es prodiga tant com d'altres en les notícies territorials, quan ho faci busqui aspectes que ens alegren la vida, perquè ens fan adonar que s'està treballant bé. Que no tot és política, ni corrupció, ni eleccions. Que hi ha treball de formigueta que és important tenir-la present, perquè és la que donarà fruits en un futur proper, si no ho està fent ja en el present.

Si llegiu l'ARA veureu que parla del projecte 4Cordes a Mataró, que ha implicat moltes famílies en els pocs anys d'existència, i que desenvolupa la sensibilitat musical amb persones que en altres circumstàncies no hi haurien pogut anar a parar. Felicitats a l'ARA i felicitats als impulsors i responsables del projecte 4Cordes.

A veure si aquesta notícia fa que s'encomani a altres diaris a buscar elements interessants, que n'hi trobaran, i no es dediquen només a parlar de les desgràcies i problemes, que també n'hi ha. De fet és evident que és el fons de les persones i de les empreses o institucions el que es deixa veure, i quan una persona només escup porqueria és ben clar que no hi ha res més a dins.

Planeta, el dossier setmanal de l'#ARA

Aconseguir un diari català el 23 d'abril de 1976 va ser una gran fita que sempre més haurem de lloar. Durant massa temps el català va ser prohibit, i amb la recuperació de la premsa diària en català, com després amb TV3, vàrem iniciar la normalització que encara no hem aconseguit del tot.

Durant tots aquests anys l'AVUI va ser un fet aïllat, reflex d'una anormalitat cultural i lingüística. No ha estat fins als darrers anys que la premsa en català es va ampliar amb edicions en la nostra llengua dels diaris El Periodico i La Vanguardia, sense menystenir la tasca realitzada per la premsa comarcal, i finalment amb el diari català ARA.

Sense entrar a fons a valorar la qualitat periodística d'un i altre diaris, confesso que l'ARA em provoca una sensació molt diferent de la que vaig viure amb l'AVUI. No sé si és el temps històric, la professionalitat d'uns i altres periodistes, o la direcció de l'empresa, el cas és que comprar l'ARA no és una opció lingüística, sinó una opció periodística.

No busquem l'objectivitat, sinó la serietat i honradesa. Esperar que totes les ideologies pensin el mateix de l'editorial de l'ARA o de La Vanguardia és una absurditat. Cadascú escull la que considera més propera. L'ARA, amb els pocs anys de vida, ha construït un nou model de periodisme, proper, seriós i gens sensacionalista. El diari compta amb uns bons articulistes i s'adapta a la notícia, a l'actualitat i a les necessitats informatives de cada moment. El dossier setmanal Planeta és una mostra de la qualitat periodística del diari i el monogràfic d'avui diumenge sobre el català del segle XXI, un regal per als que estimem la nostra llengua. 

Proliferació de periodistes grocs

Avui en parlava l'Empar Moliner a la seva columna del diari ARA, l'absolució. "No fas periodisme groc per vocació, el fas perquè no en saps més". Tot això ho comentava arran de l'allau de periodistes desplaçats al lloc de l'accident d'avió d'aquest dimarts passat, i dels programes de televisió al voltant de la notícia, intentant entrevistar familiars de les víctimes.

El tema del periodisme groc sempre m'ha interessat, pel simple fet que el detesto i, malauradament, en tenim força al nostre voltant. Sempre m'ho mirava, però, tenint en compte els diaris i classificant-los com a tals, però llegint a la Moliner m'he adonat que cal pensar en els periodistes més que no pas en les empreses i diaris.

I és cert que en la mateixa Vanguardia, un diari que no definiria com a groc, hi trobes periodistes o col·laboradors que fàcilment classifiques com a grocs, i probablement, tal com diu l'Empar Moliner, no és que sigui vocacional, sinó que no en saben més.

En alguna altra ocasió ja he comentat la meva estranyesa en què un diari de prestigi no sigui capaç de fer un filtratge més correcte i eliminar aquells col·laboradors que no es mereixen escriure-hi. Llavors és quan m'entra el dubte de si és un error del diari, que no se n'adona i li 'colen' qualsevol tipus de notícia, o bé és que al diari ja li va bé.

Normalment la notícia més propera és la més susceptible de ser tractada per un periodista groc, i no estranya doncs que en el cas d'un accident que ens toca tan de prop, el perill sigui més alt. En el cas de la premsa escrita estaríem parlant de les seccions locals o comarcals, perquè és on el sensacionalisme deixa més petja i causa més rebombori. Quan això passa, i dóna diners, el perill és no moure's de l'estil i acabar prostituint la premsa diària. Una bona part de culpa és nostra per no denunciar-ho i fins i tot per caure-hi de quatre potes. Caldria ser més reivindicatius i rebutjar el mal periodisme.

No és premsa groga, sinó fals periodisme

No descobreixo la sopa d'all, però sí que em paro a reflexionar-hi una mica. Em preocupa la manca d'honestedat en la premsa del país. Però no és només això, sinó que, a més, no se n'amaguen. La història de la premsa és molt complexa, amb etapes més o menys confuses, però sempre amb el dubte latent. L'actualitat és molt penosa i confio que sigui una etapa efímera.

Pretendre l'objectivitat dels periodistes és una utopia, o fins i tot una estupidesa. El periodista és una persona amb sentiments, gustos i preferències. Intentar canviar-ho no serviria de res. Els canals de notícies estan subjectes a interessos de tot tipus, no voler-ho acceptar és negar-te a l'evidència, però això no fa impossible rebre bona informació.

Dels professionals del periodisme cal esperar-ne sinceritat, coherència i, com deia al començament, honestedat. No ens poden enganyar de manera conscient, deformant la realitat en benefici de no sé quins interessos. Podem discutir el to, les valoracions afegides que disfressen la realitat, però en cap cas és concebible la mentida, l'engany.

Tots som conscients de com ens presenten les notícies La Vanguardia, l'ARA, el Punt Avui, El Periodico... en farem més o menys cas, i sabrem llegir entre línies, però mai pensarem que ens estant mentint a consciència. Pensarem que exageren o que ens amaguen alguns detalls, però no ens passarà pel cap que puguin, de manera premeditada, desinformar-nos.

Malauradament Espanya té unes editorials periodístiques que deformen la realitat: El Mundo, La Razón, ABC... Menteixen descaradament i aconsegueixen confondre els més innocents. Trobo a faltar mesures per combatre el fals periodisme. Potser perquè ja va bé a qui podria combatre-ho?

Deixem en evidència la premsa groga i els mals periodistes

La notícia tràgica d'avui és la mort de 259 persones en un avió abatut quan transitava per sobre d'Ucraïna. Es discutirà i s'investigarà qui ha disparat el míssil i si aquest anava dirigit a l'avió abatut o bé a l'avió que passava per allà amb Putin a bord, però el que és transcendent i lamentable són les 259 morts.

El conflicte d'Ucraïna i el de l'Orient mig ocupen les primeres pàgines dels diaris. Són vius i per això estan de moda, però arribarà un dia que passaran a un segon pla fins que ens n'oblidarem, fins que la seva activitat es rellanci i torni a ser notícia.

Vivim sense massa consciència de la influència dels mitjans de comunicació. Estem en les seves mans i per això som molt vulnerables. Estem en les mans dels mitjans de comunicació i d'alguns periodistes que utilitzen la professió en benefici propi, sense ser prou conscients del mal que poden provocar a l'estabilitat i convivència. Això passa a casa i és deplorable.

El paràgraf anterior no és gratuït. La informació que ens arriba dels dos conflictes abans esmentats, i de tots aquells que ens han comentat i que ara no ens comenten, malgrat continuïn, ve de periodistes i mitjans de comunicació. Els interessos amagats són els que destaquen, però també l'espectacularitat, el drama i fer sang.

Parlem molt dels polítics i són al punt de mira de tots els mals. Molts s'ho han buscat i hi han arrossegat la resta, però no podem oblidar-nos dels periodistes, des dels més petits, a nivell local, fins als que dirigeixen grans empreses periodístiques. La història ens n'ha donat proves suficients, però sovint ho oblidem i els permetem que continuïn intoxicant només perquè el seu nom surti al diari i cobrar-ne la minuta. El comportament d'alguns és de purs mercenaris. Lluitem per dignificar el periodisme, eliminant la púrria i deixant els bons professionals.

Una xarxa social pot esdevenir un Spam

El dia d'avui, un parèntesi en l'activitat professional, marcat per vol transatlàntic i taula rodona sobre la comunicació. Un parèntesi relatiu, perquè les mateixes eines de què ens servim també ens lliguen més del que voldríem.

Aquesta tarda a la biblioteca Antoni Comas de Mataró, i en el marc del #JunyAssociatiu, ha tingut lloc un debat sobre la comunicació, pensant en el món associatiu, a càrrec de Sílvia Coppulo, Carles Prats i Saül Gordillo, és a dir, ràdio, televisió i diari digital.

Menys concurrència de la que hauríem volgut, però aportacions interessants dels tres periodistes que ha moderat la Lluïsa Aranaz.

Els mitjans de comunicació compartint espai i temps amb les noves eines i xarxes socials.

Alguna discrepància, més en la forma que en el contingut, per coincidir en la necessitat de posar-se al dia. En Saül deia que amb el twitter sorgeix una nova agència de notícies, unipersonal. També que ara el periodista es pot veure qüestionat més fàcilment i en públic. La Sílvia ha insistit que els mitjans clàssics són complementaris amb els actuals. Avui, comentava en Carles, no s'entendria veure un periodista d'una redacció de ràdio o televisió, treballar sense està connectat a Internet i rebre apunts d'arreu. I tots han coincidit en dir que cal pensar bé què escrivim, per no arribar a cansar els que ens segueixen. He pensat que precisament em vaig donar de baixa d'una xarxa social local, perquè estava cansat de rebre correus que no m'interessaven gens, i fins i tot em molestaven. Era una manera de rebre Spam dela manera més gratuïta i sense fer res per evitar-ho. Des de llavors estic molt més tranquil.

Aquesta setmana encara queden dos actes més del #JunyAssociatiu, i el dia 6 de juliol, jornada de treball amb les associacions de la ciutat. A un mes de les Santes!

Només és notícia allò que interessa

La manipulació de la informació té molts graus i moltes maneres. En aquesta societat mediàtica en què a l'instant et pots assabentar del que passa a l'altra punta del món, vivim informats només d'allò que es vol informar i només és notícia allò de què s'informa. El que està passant avui al centre del continent africà amb prou feines és notícia, però les persones estan morint com abans, quan ho deien els diaris.

Aquesta situació és molt perillosa perquè ens hem cregut allò del dret a la informació, sense caure en què ho sabrem si es vol que se sàpiga, i ens quedarem tan amples llegint només allò que publiquen els diaris.

Aquesta confusió és la que ens porta a beneir el que hauria de ser criticable. Escollim uns canals informatius massa a la lleugera i som poc crítics i exigents. Amb aquesta actitud tenim les de perdre ja que fàcilment ens condicionen fins i tot la nostra manera de pensar. Critiquem allò que ens diuen que s'ha de criticar i acceptem per bo allò que els nostres informants aplaudeixen.

Tot això, portat a l'extrem, explicaria el per què de l'odi que es genera a Espanya vers els catalans, després de veure el documental de Telemadrid, per posar només un exemple. Estic igualment d'acord amb Sergi Pàmies, en el seu article de La Vanguardia d'aquest dissabte, i no em sembla que documentals com l'Hola Europa!, siguin la millor manera d'ajudar-nos en el litigi que tenim per assolir la plena sobirania. Com en totes les coses, cal tenir en compte totes les opinions, sobretot si són argumentades, encara que no ens agradin. Estic convençut que és més efectiu veure un reportatge on hi ha discrepàncies, que no pas un altre on tothom està d'acord en una mateixa línia argumental.

La societat avança però cada vegada som més mesells, ens ho creiem tot, o passem de tot, sense argumentar-ho, ni fer les nostres reflexions. Actuant d'aquesta manera probablement tindrem molta informació, però tan sols de tot allò que ens vulguin explicar. El nostre univers serà molt reduït i el nostre discurs molt pobre.

Els periodistes mediocres fan el seu agost

En èpoques com l'actual és fàcil trobar notícies sensacionalistes i amb un gran poder d'atracció i seguiment. Com que tot va malament necessitem que els diaris i les televisions ens parlin de catàstrofes, incendis, robatoris, morts i violacions. El nostre cos té necessitat de corroborar que els problemes que diem que hi ha, realment hi són i es poden descriure.

Si normalment hi ha periodistes que no contrasten les informacions que reben, en situacions com les d'ara encara ho fan menys. La qüestió és omplir pàgines, al marge dels efectes que poden produir. Es tracta de donar notícies i cobrar el sou.

Ja sé que ara és molt fàcil carregar el mort al periodista. No podem oblidar que d'alguna manera també són víctimes de col·lectius i partits polítics que els interessa donar la sensació que tot va malament, sobretot i especialment quan no es tenen responsabilitats de govern. Aquests partits són els que utilitzen els periodistes mediocres perquè escampin les notícies sensacionalistes. Parlem doncs d'uns periodistes aprofitats i víctimes al mateix temps.

No tots els diaris cauen a la trampa, si més no en casos extrems. Fets que jo hagi pogut contrastar, n'he trobat a La Vanguardia, però no al diari ARA. És greu que en un diari seriós com La Vanguardia  s'hi puguin colar aprenents de periodistes, o reporters sensacionalistes sense escrúpols. Caldria que el diari fes una reflexió i intentés trobar-hi solucions, a no ser que hi estigui d'acord, si aquestes notícies els comporten més ingressos. Desitjo que l'ARA es mantingui en l'actual línia. Ningú demana que els periodistes siguin objectius, però sí honestos.

La hipocresia de Duran i Lleida

Duran voldria que a UDC, el partit que lidera des de temps immemorials, pogués celebrar primàries per nomenar el candidat a la presidència de la Generalitat. Està molt bé. Ell té el partit prou lligat com perquè sempre el votin, i ni ofereix cap possibilitat interna a la discrepància. Els seus amics i adoradors són els que estan a dalt, els crítics han de sortir del partit, encara que estiguin més en sintonia amb els seus orígens.

El més lògic fóra que Unió Democràtica de Catalunya es presentés sola, amb possibilitats de nomenar el seu cap de llista, president. Seria llavors quan coneixeríem el pes i representativitat que té a Catalunya. De moment i des de fa molts anys, ha anat a remolc de Convergència.

Duran i Lleida és el menys indicat per parlar de primàries, però ja se sap que els periodistes fan moltes preguntes i els polítics es veuen obligats a respondre-les, de la millor manera, encara que siguin hipòcrites.

Cares noves al govern del dret a decidir

Avui és dia de fotografies i currículums.Tothom pendent dels nous consellers i els grups de l'oposició amb la metralleta a punt per criticar-ho. Això abans que puguin demostrar res. Ja se sap, són els clixés de la política. Sembla que si no es critica cada dia no es fa oposició. Hi haurà suficients motius per posar en dubte decisions del nou govern, sobretot si fan el que els toca: prendre decisions.

Cal suposar que la pluja de noms de segona fila no serà la mateixa d'ara fa dos anys, i que es conservaran moltes de les persones que varen assumir responsabilitats en les diferents conselleries, si més no on no hi ha canvi de titular. És a dir que es podran posar a fer feina sense massa entrebancs.

Reconec que m'he perdut tots els actes institucionals, també el discurs del rei que, sembla ser, és una gran ofensa, si més no que el nostre president no s'aturés a escoltar-lo. M'imagino que els súbdits de peu tenim més disculpes.

Llegia a la premsa algun articulista contrari a la proclamació de la independència catalana que parlava de canvi d'actituds del govern espanyol. Com si s'adonessin que estaven fent el ridícul. També que Rajoy està disposat a dialogar el que faci falta. El que no sé si això vol dir que es pot arribar a qualsevol tipus d'acord o bé només és possible si els de sempre ens rendim i deixem d'aspirar als nostres drets. El diàleg està molt bé, però el que no pot ser és que sempre ens porti al mateix lloc, que no hi hagi possibilitat que es canviïn els papers. Llavors no estem parlant de diàleg, sinó de monòleg, i amb això no anem enlloc.

La inutilitat es castiga amb la dimissió, senyor ministre

No és la primera vegada que en aquest blog parlo del ministre català, el senyor Jorge Fernández Díaz, i és cert que no el deixo gaire ben parat. En definitiva és un ministre inútil, és a dir, no útil. Des del primer dia es va veure que el càrrec li anava gros, però en aquest país no es concedeixen els càrrecs pels mèrits i qualitats del personatge, sinó per l'amistat i fidelitat. Tu sempre m'has donat suport, doncs encara que siguis un totxo, aquí tens el càrrec.

El diari El País ha tret la notícia sobre certs moviments de la policia espanyola per redactar i fer córrer rumors falsos amb proves falses contra polítics sobiranistes catalans, amb la finalitat de crear mal rotllo i que la gent desconfiï d'ells. Una manera barroera de frenar la voluntat sobiranista de Catalunya encapçalada per aquests polítics que cal fer caure com sigui.

No sé què hi ha de cert i m'agradaria pensar que es tracta d'un fals rumor. El problema és que El País no és un diari de la categoria de El Mundo o La Razón, per anomenar-ne dos dels que més empastifen la professió periodística. Durant la campanya electoral passada vam tenir l'oportunitat de veure com corrompen el periodisme uns mal anomenats periodistes. És per això que ja m'ho puc creure tot.

Si la informació que dóna El País és certa, el ministre n'hauria d'estar assabentat i no permetre que els fets continuïn produint-se, però tot fa pensar que no en sap res, per la qual cosa hauria de dimitir, o que ja li va bé, que seria un altre motiu per dimitir. Ja se sap que al nostre país les dimissions costen més que un part, i així el ministre de l'Interior continuarà en el càrrec sense resoldre res, com és típic en ell. Potser ara que el seu germà petit deixa la Diputació de Barcelona, li podria donar algun tipus de suport o assessorament, més que tot perquè pugui deixar de fer el ridícul.

Els fets són sagrats, les opinions són lliures

Avui llegia l'escrit de Joaquín Luna, a La Vanguardia, en memòria de Xavier Batalla, el corresponsal d'aquest diari i que va morir ahir, i m'ha cridat l'atenció quan parlava de la serietat, rigor i ponderació dels escrits de difunt corresponsal, a qui li atribuïa la màxima de la premsa anglosaxona "els fets són sagrats, les opinions són lliures".

Hi he pensat un moment i ho he trobat molt encertat. He recordat el que ja he comentat en alguna altra ocasió, que vaig sentir dir a Vicenç Partal que no es pot exigir objectivitat al periodista, però sí honestedat. I això és important. 

Si alguna cosa resulta odiosa és l'engany, la mentida. I al nostre país hi ha periodistes i diaris que menteixen conscientment per interessos de grup. Tot és opinable, però no es pot faltar a la veritat. M'imagino que el codi deontològic ho deu contemplar. El problema és que no sempre es compleix, i és una llàstima.

Darrerament ho hem patit, amb la notícia que va treure el diari El Mundo, acusant Mas i Pujol, amb proves falses. I ho patim amb les mentides del diari La Razón. Perquè no estem parlant d'opinions, que hi podem discrepar, sinó de mentides dissenyades per erosionar i provocar una fractura social.

És cert que ens cal canviar la manera de fer política, també en el món dels sindicats, però no podem deixar de banda la premsa, un poder important que sovint provoca desinformació. És per això que quan diàriament llegeixo La Vanguardia i l'ARA, tinc present en tot moment quin diari estic llegint, la seva ideologia, el perfil dels seus columnistes, i llavors comparo. Si arribo a les mateixes conclusions, constato que el seu tractament és correcte. Es tracta de destriar el gra de la palla, és a dir, la notícia de l'opinió.

I permeteu-me una darrera consideració. Si fóssim capaços de dir sempre la veritat, la nostra opinió seria més ben considerada. Quan dubtes de que l'altre t'estigui dient la veritat, li rebutges, d'entrada, la seva opinió. Llavors el debat perd interès i la desconfiança augmenta.

Les hores extres de la policia un tema pendent a Arenys

Per què es fan hores extres? no hi ha suficient plantilla? es demana massa a la policia? és un sobresou preuat?...

Podríem plantejar més preguntes i probablement totes serien certes. Si no es disposa de suficient personal per poder cobrir els serveis mínims, hi ha un problema. Si ens organitzem malament, podem necessitar més policies que en condicions normals. Les hores extres són un sobresou que pot arribar a superar l'import de la nòmina.

Arenys de Mar no és un cas atípic, però això no treu que no existeixi un problema pendent de resoldre, i aniria bé que es resolgués el més aviat possible. Tampoc és un problema d'ara, sinó que es ve arrossegant des de fa anys, i quan s'hauria pogut arreglar va arribar el famós decret del govern de l'Estat que no va permetre apujar els sous, amb una racionalització del paquet d'hores extres.

El problema d'aquests dies, però, ha estat més de comunicació i transparència que no estrictament de quantitat d'hores o d'impagament. Portem molts anys de democràcia, però no hem estat capaços de millorar la transparència. Els governs administren diner públic i la ciutadania té dret a conèixer l'ús o abús dels recursos.

Tampoc la premsa hi ajuda gaire. Sovint, amb les ganes de donar a conèixer allò que no expliquen els polítics, s'obliden de contrastar la informació i cauen en l'error de desinformar i perden credibilitat. A Arenys ha passat, encara que desconec els detalls d'aquesta vegada.

És important que ens esforcem per conèixer la veritat de les coses i els polítics ens hi haurien d'ajudar. És, com deia abans, una assignatura pendent que no tinc clar que arribem a resoldre a mig termini. Necessitaríem un canvi generacional, que fos capaç de deixar enrere els vicis que hem acumulat després de quaranta anys de dictadura. 

El problema de les hores extres de la policia d'Arenys no té una fàcil solució, però caldria dissenyar un model que, a part de transparent, evités un sac exagerat d'hores, tendint a cobrir-les amb la pròpia estructura i calendari laboral.