Opinar sense insultar

Hi ha una pregunta que em faig sovint i és de si els articulistes dels diaris digitals llegeixen els comentaris que escriuen els lectors. M'ho pregunto perquè la majoria dels comentaris no són exactament opinions o crítiques, sinó més aviat insults. Ja he comentat en altres ocasions que caldria un moderador que censurés els insults gratuïts, la majoria dels quals s'amaguen sota l'anonimat. És interessant llegir què pensa la gent, però haver de llegir tants insults seguits t'afarta i et lleva les ganes de continuar llegint.

En algun cas ja tinc la resposta, perquè l'articulista acostuma a respondre opinions de lectors, com és el cas de Miquel Puig, a l'ARA, però això no és el més habitual. Probablement no tenen gaires ganes d'aguantar segons què, insults sense sentit, a vegades perquè no accepten opinions diferents, però sovint perquè hi ha persones que només saben insultar, segurament perquè no tenen arguments a defensar.

I així anem en aquest país on molta gent es pensa que tenen raó en tot i no són capaços d'escoltar i acceptar que potser els altres els poden ensenyar alguna cosa, encara que no els acabi d'agradar. Tot escrivint això penso que no és tan difícil d'entendre, però...

M'ho pregunto sovint, perquè personalment he passat per aquesta experiència, i perquè des de fa més de vint anys escrit diàriament i ho publico i m'arrisco força. Em consola pensar que no acostumo a pontificar i sempre parteixo de la base, i ho dic, que allò que escric són opinions personals que poden ser errònies. A algú, però, això no li pot semblar suficient.

Entenc que no es pot ser molt crític amb tot el que et trobes a les xarxes socials si no tens en compte què es diuen entre ells polítics de diferents partits. Ells, que haurien de donar exemple, perquè tenen responsabilitats i representen a ciutadans que els han donat el vot, són els primers de caure en la baixesa que representa el món de l'insult. 

Tot i el to negatiu d'aquest escrit, em mantinc en l'ànim de continuar buscant opinions on sigui, intentant aparcar tot allò que és tan desagradable i aprofitar el que m'enriqueix.

És cosa d'un home?

Quan veiem i analitzem tot el que està passant a Ucraïna o Gaza et preguntes si canviaria amb la desaparició de Putin o Netanyahu. Si aquests dos dirigents no hi fossin, es fonguessin, què passaria amb la guerra entre Rússia i Ucraïna, o amb el genocidi que practica Israel a Gaza? Pot ser que tot depengui d'un sol home? Que la xarxa que els envolta i els protegeix, amb la seva desaparició fes aigües?

Si realment tot depèn del poder que exerceix un sol home, potser entens les ganes de molts que la seva vida tingui els dies comptats. Dubtes si tot l'engranatge que els sustenta seria capaç de trobar un nou líder, un successor que seguís els mateixos passos. El dubte persisteix i només es pot esbrinar amb fets, que ara no és el cas.

Podríem posar altres exemples. El president Trump fa i desfà sense que ningú li pari els peus. Es va presentar a les eleccions amb el partit republicà, però els seus militants no hi pinten res. Sense Trump, què farien els republicans, encara que controlessin la Cambra de Representants i el Senat? Si sense els personatges de torn tot canviés, com entendríem la democràcia parlamentària? No es tracta d'un sistema autoritari en mans d'una persona que acumula tot el poder?

I quina és la responsabilitat dels votants? Amb el seu vot han permès que els líders esmentats ostentin el poder dels seus estats. No hi ha un component de responsabilitat que els hi podríem tirar en cara?

La famosa frase que cada país té els mandataris que es mereix potser no és ben correcta, però sí que és cert que tenim els dirigents que hem escollit, directament o de manera indirecta. Ara no ens equivoquem i li donem la culpa a la política de pactes. Després d'unes eleccions governa qui ha obtingut més confiança dels electors, o qui ha estat capaç de sumar més suports entre els elegits. 

És una llàstima que visquem un temps en què uns personatges execrables fan anar el món per allà on volen, amb persones innocents que hi deixen la vida, mentre ells s'ho miren des del despatx, molt tranquils. No és just, i tenim l'obligació de denunciar-ho.

La participació i la xocolata del lloro

Qui es creu la participació? Tothom en parla, però ningú la vol. Per quedar bé, algú s’inventa la xocolata del lloro, però per a coses importants tenen molt clar que el nostre sistema és de democràcia representativa. La participació ho maquilla i fa patxoca!

Després de llegir la notícia de l’alcalde que mossega un mosso, he vist que a Moià l’alcalde té problemes amb un grup de persones que li demana una consulta, li demana poder opinar, i té por de perdre-la. Molt democràtic! Ja ha avisat que si l’acaba convocant, aquesta no serà vinculant, i ells, el govern, decidiran quin cas en fan. Democràcia representativa!

El tema és conceptual. Hi ha qui creu que una vegada guanyades les eleccions pot fer el que vulgui, sense escoltar a ningú. Oi que l’han votat? Doncs ara a callar i ja en parlarem d’aquí a quatre anys. I si no fixeu-vos en Trump. És un bon exemple d’aquesta interpretació de la democràcia.

És per això que donar la veu a la ciutadania perquè opini es fa tan poc. Què en saben ells per poder opinar? Llavors el que es fa és donar les engrunes i enganyar el personal fent-los creure que els tenen en compte. És cert que hi ha temes complexos que no tots tenim opinió, però per això hi ha la comunicació, la informació i la pedagogia.

Un procés participatiu no es pot limitar a demanar el vot a favor o en contra. Cal una explicació prèvia que permeti conèixer els pros i contres d’una presa de decisió. Cal que la gent pugui opinar amb coneixement de causa, i això requereix temps i esforç amb el perill que el resultat sigui desfavorable per a qui convoca la consulta. I és aquí on el govern de torn treu la pinzellada participativa i es queda per a ell el gros del pastís.

La confiança és bàsica

Sovint parlem de desconfiança, sobretot quan tractem de política, dels nostres governants, que ens representen a les institucions fruit d'un resultat electoral. Llavors parlem de desafecció probablement degut a aquesta manca de confiança. Acostumem a rebre moltes promeses, en campanya electoral, però també a l'inici de les legislatures o mandats, i a vegades costa veure els resultats. No sempre és per desídia, ja que governar no és fàcil, però acostuma a passar que un s'engresca i intenta convèncer els altres prometen coses que d'entrada ja saben que no s'aconseguiran.

Però la confiança no només l'hem de buscar i aconseguir en la política. La confiança l'hem de provocar a tot arreu on ens movem. Una família no pot reeixir si no hi ha confiança mútua entre tots els seus membres. Cal ser transparents, no enganyar i demostrar que allò que es predica es compleix, o si més no, s'intenta. 

I també a la feina, entre caps i subordinats, però també entre col·legues. I en el lleure, al club esportiu, o la societat cultural on ens movem. Malfiar de l'altre no porta enlloc. Necessitem confiar entre nosaltres per aconseguir allò que pretenem, encara que només es tracti de passar bé l'estona.

Quan es perd la confiança haurem de replantejar com continuem. No podem fer com si no passés res. Hem de mirar què ha fallat i com ho podem resoldre. Hem d'esforçar-nos a recuperar aquest valor tan preuat, imprescindible per continuar junts. Però si arribem a la conclusió que allò no té remei, que per més que vulguem rectificar no aconseguirem mai més confiar en l'altre, s'han de prendre decisions. 

En política hi ha la dimissió, en el cas dels dirigents, donar-se de baixa, els militants, o canviar el vot, els simpatitzants. Al lleure, ens pot resultar més complicat, però segur que trobarem alternatives. I a la família, aquí tenim un problema. A la nostra societat la família actua d'eix vertebrador de la nostra existència, si no per a tothom, sí per a la gran majoria. Desconfiar dels nostres pot ser traumàtic, i trencar amb ells, molt dolorós. Potser aquí haurem d'arremangar-nos i trobar la manera de recuperar la confiança. Sense ella, no podrem ser feliços, i sense la felicitat no serem capaços d'encomanar-la als nostres.

Dialogar amb l'extrema dreta

He vist que les declaracions de l'expresident Artur Mas sobre la conveniència de dialogar amb Aliança Catalana no han agradat a la direcció de Junts. L'excusa ha estat que és la mateixa direcció qui ha de definir les estratègies. Entenc que si ho dic jo no té la mateixa incidència que si ho diu un expresident i votant de Junts. 

Negar el diàleg no porta a enlloc. Jo sempre defensaré el diàleg, encara que sigui amb gent no hi tingui res a veure o que fins i tot em molesti i repugni molts dels seus principis i arguments. El nostre sistema democràtic, que es basa en la representativitat a través dels partits polítics, ens diu que la ciutadania escull aquells polítics que vol que la representi i si hi surten elegits representants de l'extrema dreta és perquè hi ha votants d'aquesta ideologia que ho han volgut. Podem pensar que van errats, que els enganyen, que simplement actuen pel desengany dels partits polítics de sempre, però al final han dipositat un vot i han decidit que siguin aquells que els representin.

A Catalunya, en aquests moments, hi ha dues formacions polítiques d'extrema dreta, la catalanista i l'espanyolista. Els uneix la seva dèria a culpar la immigració i la diversitat de tots els mals, però no ens enganyem. Hi ha altres formacions que ho dissimulen, però no els costaria gaire signar allà on fos per fer desaparèixer els que són diferents.

Si no ho vaig entendre malament, Artur Mas diu que s'ha de dialogar amb Aliança Catalana, que no anar-hi de la mà. Si amb un contrari t'hi trobes i discuteixes de tot, amb arguments, és més fàcil que puguis fer-li entendre allò que creus que no fa ni pensa bé. Si no en fa cas, tampoc hi has perdut res, però l'has forçat a trobar arguments per defensar els seus principis. Què hi ha de dolent?

En política, com en totes les coses, res és fàcil, ni tampoc és blanc o negre, sinó que està ple de matisos. Diuen que parlant s'entén la gent. Potser no arribarem a cap acord, però si més no haurem pogut demostrar per què pensem d'aquella manera i opinem que estan equivocats. El cordó sanitari no ha resultat mai positiu. Mireu els exemples que hi ha hagut i el resultat final d'aquesta pràctica. És molt millor deixar en evidència als altres que no pas tapar-los la boca.

Tots a l'una, sense trampes

La votació del decret òmnibus, ahir al Congrés de Diputats, em serveix per demanar als partits polítics, tant al govern com a l'oposició, més honestedat i menys ànsies de protagonisme. Em pot agradar més o menys la decisió de Junts, PP i Vox, de votar-hi en contra (jo soc pensionista), però ho puc entendre. De la mateixa manera que un govern juga brut quan posa en un mateix decret temes ben diferents, amb elements sensibles, per aconseguir el vot a favor de l'oposició, aquests també juguen amb el fet de saber que els seus vots són necessaris, per votar-hi en contra. Si no es pensa en la gent, s'estan equivocant.

Hi ha prou arguments per defensar els uns o els altres, i podríem estendre'ns-hi molt fins a fer-nos mal. Em limitaré a dir que no entenc l'oposició destructiva, la que sempre diu que no, sense arguments vàlids, anteposant els seus interessos de partit a les necessitats i voluntat de la ciutadania. Tampoc entenc l'abús de poder de qui governa, si no té la capacitat d'escoltar i no valdre's d'una possible majoria absoluta aconseguida un dia, per fer passar per l'adreçador a tothom, durant quatre anys.

Un bon exercici de la política es demostra amb la capacitat de negociar, amb la intenció final de millorar la situació de la ciutadania, sobretot la més vulnerable, la que requereix més suport de l'administració pública, que ha de vetllar per minorar els desequilibris i esmenar les injustícies que es produeixen sovint.

I per això el meu compromís a treballar per trobar la millor solució a tots els problemes que sorgeixen a la nostra societat, des del meu coneixement, responsabilitats i capacitat d'actuació, sense pretendre posar-me medalles, i només pensant en el bé comú. Malauradament, hi ha polítics que prefereixen fer llenya de l'arbre caigut, si això els beneficia personalment o com a partit. I per això observes actituds que no pretenen sumar, sinó restar. I això ho podem veure a escala mundial, nacional i local. 

Seria bo que tots plegats fóssim conscients del paper que juguen els nostres polítics, des del seu lloc de responsabilitat, govern o oposició, i ho tinguéssim en compte a l'hora de donar-los el nostre vot, quan se'ns permet opinar. Si a la meva vila hi ha un problema a resoldre, o una millora a aplicar, tots ens hem d'arremangar.

Foc d'encenalls

Si analitzem l'evolució dels partits polítics amb una mica de perspectiva ens adonem que la seva vida és una mica un foc d'encenalls on en un moment donat sembla que s'hagin de menjar el món, però després el dia a dia els va col·locant al seu lloc, tot cremant en somort amb el perill d'extingir-se.

Per què passa? Com totes les coses és molt fàcil crear i inventar projectes, però no ho és tant mantenir-los en el temps. Sempre s'ha vist que acostumem a actuar a batzegades, amb un poder de cridar l'atenció més o menys exitosa, però al final són quatre els que aguanten les estructures i aquestes no sempre aconsegueixen sobreviure.

Al nostre país hi ha uns partits polítics que han tingut una vida esplendorosa molt efímera. Varen sorgir amb una pancarta a les mans, amb unes reivindicacions lloables per tal de denunciar uns problemes greus, que afectaven molta gent, i molts s'hi varen apuntar. Passa el temps i els problemes no es resolen i els seus impulsors es cansen o s'enganxen a la dinàmica dels partits més immobilistes. Es barallen entre ells, i la solució als problemes queda en un segon pla. Després ve el desengany de molts dels seguidors, que intenten fer creu i ratlla.

Comuns, Podemos i Sumar serien alguns exemples de l'esquerra en l'àmbit estatal i autonòmic, que han tingut dies gloriosos, però s'han apagat, ja sigui per les crisis internes, per les dificultats a enfrontar-se al sistema establert, o pel cansament dels seus dirigents. A la dreta també tenim prou exemples. A Catalunya, després de la desfeta de la coalició de Convergència i Unió varen aparèixer Valents, Lliures, Demòcrates, Units per avançar, PDeCAT, Junts, i segur que me'n deixo. Si no han desaparegut s'han unit amb altres formacions, com seria el cas d'Units per avançar, o s'aguanten amb patiment, com és Junts.

El factor professionalitat pot ser important a l'hora d'aconseguir la supervivència dels partits polítics, però encara ho és més la seva vinculació amb la ciutadania, i aconseguir la seva confiança i l'esperança que estiguin treballant per qui els ha donat el vot. El trencament amb la societat real, l'engany o la incapacitat de tirar endavant totes les seves promeses fa que al final la majoria d'aquests moviments polítics fracassin i els seus dirigents s'hagin de retirar o anar a buscar aixopluc en un altre lloc i esperar a tenir més sort.

Només el treball constant, la coherència, l'honestedat i el sacrifici aconsegueixen mantenir els partits polítics a primera línia. Quan tot això falla no podem esperar miracles. La gent és sàvia i gira full ràpidament.

Si no fas, no et queixis!

Els nomenaments que està anunciant el futur president dels EUA, abans d'accedir al càrrec, deixen entreveure clarament quin és el futur del país i del món. Que siguin les grans fortunes les que acabin dirigint el país més influent del món no augura res de bo a una societat amb moltes mancances, també els drets més elementals.

Fins ara dèiem que els polítics havien esdevingut uns titelles del món financer, que és qui hi ha al darrere de qualsevol moviment polític i social. Ara ja no cal dissimular més i són els grans financers els que es vesteixen de polítics per dirigir el país i el món en general, d'acord amb els seus interessos. Què hem fet malament?

No sé si encara hi ha gent que es pregunta per què Trump va guanyar les eleccions i, encara més, per què persones vulnerables i amb pocs recursos li varen proporcionar el vot. Podem parlar d'inconsciència, o d'haver estat enredats per un discurs populista, però en el fons el gran engany ha estat de part dels actuals governants, que no han estat a l'altura de les circumstàncies. Que han fet creure que estaven al costat de les classes més senzilles i treballadores, però en el fons les han oblidat i no han fet prou perquè se sentissin protegides i estimades.

Que avui arreu del món occidental estiguem observant l'auge de l'extrema dreta només es pot entendre per la nul·litat de les polítiques dels partits tradicionals, d'esquerra i dreta moderada. La seva incapacitat per defensar els interessos de la població ha fet que el discurs fàcil i enganyós de l'extrema dreta, que no els resoldrà el problema, hagi pres volada fins al punt de guanyar les eleccions i prendre el poder dels estats.

Si no es legisla bé i no es prenen mesures efectives per resoldre els problemes més bàsics de la població, com pot ser l'habitatge, avui que hi ha hagut la manifestació a Barcelona, és lògic que tot s'agreugi i que la gent exploti. I és fàcil que sorgeixin veus provocadores, fent veure que estan a favor del poble, només per deixar en qüestió els actuals governants, aprofitant la seva inoperància. 

O els partits polítics i els seus dirigents es posen a treballar seriosament per resoldre la situació actual, o la tendència a caure en l'engany i el discurs fals serà més evident. De moment han aconseguit enfrontar la societat, sense que això faciliti les coses ni aconsegueixi els resultats esperats. 

Le Pen, un bon exemple

Avui s'ha iniciat el judici a Marine Le Pen per malversació de diners procedents de l'Eurocambra. Potser això pot ajudar a fer obrir els ulls a una bona colla de gent que, desencisats pel funcionament dels partits polítics tradicionals, ha optat darrerament per votar l'extrema dreta, com si fossin els possibles salvadors del seu futur.

S'ha anat dient que el desencís i la manca de resposta als problemes de la ciutadania, per part dels partits polítics de sempre, ha fet que el vot es decantés cap a uns partits d'extrema dreta, que utilitzen el populisme per enlluernar la població i fer-los creure que ells sí que estan per la feina, i ells són els que els poden solucionar tots els problemes. El missatge de l'extrema dreta es reforça amb els casos de corrupció que s'han donat en els partits polítics. Un fet que posa en estat d'alerta la població, perquè està farta de sentir-se enganyada. Resulta, però, que l'extrema dreta no està lliure de pecat, i ara es podrà comprovar.

Espanya també va enviar, en les darreres eleccions europees, uns representants polítics que, utilitzant les xarxes socials per enredar la gent, varen aconseguir prou vots per sortir escollits i convertir-se en eurodiputats. Crec que ja tenen problemes. Què us penseu!

És una llàstima que per fer desistir la gent de votar l'extrema dreta, s'hagi d'arribar a aquestes situacions. Seria molt millor que quedessin en evidència per no solucionar res d'allò que prometen, sense haver d'anar a judici per unes actuacions fraudulentes. 

A veure, doncs, si aquest judici serveix per a alguna cosa i posa cadascú al seu lloc. Res justifica res. Ni els polítics de sempre seran més ben considerats. Caldria que els corruptes s'apartessin de la política i aconseguíssim uns representants honestos, treballadors i eficaços en la seva feina. Això a Brussel·les i a totes les institucions. Si no és així, no ens estranyem que la participació electoral vagi a la baixa.

La premsa es decanta per Harris?

He llegit alguns titulars sobre el debat electoral dels EUA, entre l'expresident Trump i la vicepresidenta Harris, tots ells molt favorables a la candidata demòcrata, com si ja hagués guanyat la cursa. No he seguit el debat i, per tant, m'haig de refiar dels comentaris dels periodistes, però permeteu-me un toc pessimista, partint de la base que no vull tornar a veure Trump com a president electe. Jo no em fio ni de la meva ombra. Com puc refiar-me dels electors nord-americans?

La derrota de Trump va costar suor i llàgrimes. La seva tossuderia i poder va fer que no estigués clar fins a darrera hora que el guanyador, Biden, pogués presidir el país. Ara, que les coses estan més equilibrades, podeu creure que Harris ho té bé per aconseguir la presidència?

Em puc creure que Trump hagi estat dient bajanades i estupideses, però també tinc clar que això no és motiu per pensar que té la derrota assegurada. Coses pitjors hem sentit. Trump, que presumptament és culpable d'alguns delictes, aconsegueix presentar-se a les eleccions perquè li han endarrerit el judici que tenia més proper. El seu partit polític ha dit Amén, i ha estat incapaç de trobar una alternativa que deixés sense sospita la seva honorabilitat. És evident que hi ha moltes persones interessades en la victòria de Trump, algunes innocents, però moltes d'altres còmplices del que pugui passar si assoleix la presidència.

Harris ha estat rescatada després que l'evidència deixés fora de la cursa electoral a l'actual president. Una vicepresidenta que durant quatre anys ha semblat que estava desapareguda, però que és responsable de totes les decisions preses pel seu president. I ara, quan no hi havia cap més solució, se li demana que faci el pas i que s'enfronti a Trump.

No li conec l'historial, però si fem servir allò d'agafar-nos al menys dolent, tenim clar que la seva opció és la preferent. Crec que per al món sencer, és bo que Trump no prengui el poder novament, i la premsa sembla que també ho desitja, i per això aquests comentaris tan afalagadors a favor de Harris. No siguem innocents i no ens ho creguem tot. Nosaltres no podem fer-hi gairebé res, però sí que podem animar els votants nord-americans a utilitzar el seny a l'hora d'emetre el seu vot. És per a un seu bé, però també per al nostre.

Biden es retira

Després d'uns dies de vacances i pràcticament aïllat del món, de mica en mica vaig connectant amb la realitat, però està costant. Ahir us parlava d'un nyap, al meu entendre molt greu, com són els cartells dels germans Maragall, i avui he vist la notícia de la renúncia del president Biden a tornar-se a presentar. Potser massa tard, oi?

Dels germans Maragall només vull afegir que l'actuació d'Ernest Maragall tampoc va ser la millor. Si no ho he llegit malament, després de presentar la denúncia, quan va saber que hi havia gent del seu partit implicada, la va retirar. No és això el que calia esperar, oi?

Quant als candidats a les eleccions presidencials dels EUA, crec que està molt clar que si Trump ho tenia fàcil, l'atemptat fallit contra la seva persona encara el va ajudar. Ara, amb la renúncia del seu opositor, i actual president, es vol arreglar el que probablement ja no té remei.

Estava cantat que Biden no era oposició prou sòlida de l'expresident Trump. Ja sabem que l'honorabilitat dels polítics no té gaire importància a l'hora de decidir el vot. Tota la porqueria que arrossega Trump no li és cap impediment per aconseguir novament la presidència, i les conseqüències seran molt pitjors que la primera vegada. No cal dir que voldria equivocar-me i que, malgrat totes les previsions, Trump no assolís la victòria, però això seria una història massa bonica que, al món real, no passa.

De la mateixa manera que m'agradaria un president nord-americà digne, també el voldria per casa nostra. El que té millors números és Salvador Illa, però no crec que sigui la millor persona per dirigir el nostre país. De totes maneres, hi ha el que hi ha, i no podem esperar miracles.

A l'espera de conèixer qui entomarà el repte d'enfrontar-se a Trump, amb un mínim de possibilitats de plantejar-li batalla, intentaré anar-me posant al dia i recuperar totes aquelles notícies i informacions que m'he perdut.

Temporal polític després de les pluges

Sembla que la ratxa de pluges ha passat i ens vindran dies de més sol. Fa uns mesos potser no ens hauria agradat, però ara, havent vist que s'ha recuperat una mica el nivell dels nostres pantans, i amb vista als mesos d'estiu, sembla que ja no ens sentim tan preocupats i que ja no ens cal la pluja. De totes maneres no abaixem la guàrdia perquè encara falta molta aigua per assegurar un abastiment correcte.

    Si les notícies són millors, quant a la meteorologia i concretament al règim de pluges, no podem dir el mateix de la política i el món judicial, després de les eleccions al Parlament Europeu i la publicació al BOE de la llei d'amnistia. El nou partit polític d'extrema dreta, de l'influencer Alvise, no sé si comportarà molts maldecaps a la institució, però ben segur que ocuparà sovint pàgines dels nostres diaris. Dels jutges i la seva lluita contra l'aplicació de la llei d'amnistia no cal ni parlar-ne.

    Un dia, en una tertúlia improvisada, analitzant què passava amb els vots rebuts per formacions polítiques que posen en dubte el seu nivell democràtic, algú qüestionava la capacitat dels electors a l'hora d'emetre el seu vot. Una afirmació molt perillosa, que es podia entendre el sentit, però també interpretar-se molt malament. Posar en dubte el dret al vot universal, i que cada persona és un vot, és posar en dubte la democràcia i els seus principis més sagrats. Va costar molts anys i lluites aconseguir que tothom pogués votar, com per ara posar-hi impediments. Una altra cosa seria qüestionar la llibertat de presentar-se a les eleccions, sense oferir un mínim de garanties que el comportament futur respectarà les regles democràtiques del sistema polític. Estem massa alliçonats que cops autoritaris s'han produït de la mà de la plataforma democràtica. Usar la democràcia per aconseguir el poder i llavors destruir-la, o si més no, degradar-la.

    Personatges com Alvise, a qui desconeixia, no són gens saludables per a la democràcia, sobretot quan aquesta s'aguanta per un fil. Si avui dia resulta tan difícil desxifrar la informació que ens arriba per poder distingir allò que és cert d'allò que és fals, només falta donar poder a personatges que fan de la mentida i l'engany el seu pa de cada dia. No sé què més haurà de passar perquè ens adonem que no ho estem fent bé, i rectifiquem abans no sigui massa tard.

Una llei electoral del segle XXI

Sabeu allò de la cançó de l'enfadós? Doncs parlar de llei electoral catalana va per aquí. Quants anys fa que vàrem entrar en el procés de democràcia? Quan fa que vàrem poder començar a votar després dels quaranta anys de dictadura franquista? Doncs encara no hem estat capaços d'aprovar una llei electoral pròpia. Som l'única comunitat autònoma que n'ho en té. No ens fa vergonya?

    N'he parlat moltes vegades, però avui hi insisteixo arran de les informacions i queixes que han sorgit sobre el vot des de l'estranger. Sembla ser que s'han descartat molts vots, i s'han destruït abans que acabés el termini previst per a les impugnacions. Tot i que no hi entenc gaire, crec que no és gaire ortodox, i algú n'hauria d'assumir les responsabilitats.

    Al marge, però, de qui pot sortir-ne beneficiat o perjudicat d'una mala decisió, potser estaria bé que els nostres polítics es posessin d'acord per redactar una llei electoral, adequada a la nostra realitat i al segle que vivim. Són moltes les coses que s'haurien de tenir en compte, al marge de la representativitat territorial, que és on hi ha la mare dels ous, i entre aquestes coses hi hauria com posar al dia el vot dels catalans que viuen a l'estranger i, com a mínim, resoldre-ho pel que fa a les eleccions que en tindríem competència.

    La incapacitat per confeccionar una llei electoral catalana és una mostra més de la inoperància dels nostres polítics, i dels interessos que predominen per sobre de tot. Està vist i comprovat que els interessa més els beneficis del partit polític que no pas el benestar de la ciutadania. I això provoca el desencís, la desconfiança, l'apatia i l'abstenció. 

    Ara és Junts qui es queixa de com ha anat el vot exterior, perquè li interessa esgarrapar uns vots i acostar-se al PSC, però s'haurien d'adonar que la feina l'havien d'haver fet abans. O és que el vot dels catalans que viuen a l'estranger ha funcionat bé fins ara? No tenen constància dels problemes eterns per poder votar des del seu lloc de residència? Doncs que s'espavilin a redactar una llei electoral, que ho treballin bé, i potser d'aquesta manera a la propera les coses aniran millor.

    I no ens descuidem d'una cosa tant o més important que aquesta. Saben quants catalans que viuen al país des de fa molts anys, alguns dels quals hi han nascut, no poden votar els seus representants? No és greu això? No hi ha ganes de resoldre-ho per sempre? Parlem de democràcia i participació, però tenim moltes mancances, algunes de les quals són clarament injustes. Sisplau, treballem bé i amb justícia!

Grollers fent de polítics

Trobem a faltar entre els polítics uns bons oradors. També a persones amb arguments, convincents, honestes i educades. Més aviat el que tenim són xarlatans, que sabem que ens enganyen, que no ens convencen i a sobre n'hi ha de grollers i maleducats. Això podria ser una mica la causa del desencís i el cansament de la majoria de la població a l'hora d'implicar-se políticament, encara que només sigui per exercir el dret a vot.

    Suposo que tots heu llegit o, encara pitjor, escoltat les paraules d'un militant del PSC i al mateix temps sindicalista. No sé què us ha semblat. Voldria pensar que, al marge de la vostra ideologia i simpatia cap a un partit polític, les seves paraules us han ofès i avergonyit. Si no és així vol dir que alguna cosa us està passant i que convindria reflexionar-hi.

    Si als nostres adversaris polítics els podem insultar i ridiculitzar per sentir-nos més forts, vol dir que no hem entès res i, el que encara és pitjor, no sabem viure en societat d'una manera democràtica, respectant els altres, encara que no ens agradi com pensin. Si aquesta persona pot anar a una llista electoral, també vol dir que els recursos són escassos i que en política tot s'hi val, també la ignorància, la mediocritat i l'arrogància.

    Aplaudir segons quins discursos ens deixa en evidència. Som culpables, com l'orador, de contribuir a una grolleria innecessària i inútil. A haver d'aguantar unes paraules d'un maleducat que la història ignorarà, per sort d'ell, perquè si algú se'n recorda, serà per la vergonya provocada i el seu mal gust.

    No cal simpatitzar amb la víctima de la grolleria. Se'n pot estar molt decantat i trobar-li molts defectes, sense necessitat d'acceptar el maleducat. Ja sé que hi estic donant moltes voltes, però el seu discurs, que només n'he retingut una frase, em provoca fàstic i enuig, i espero que la seva consciència, si és que en té, li provoqui malestar.

    Quin panorama tan trist! No només hi ha promeses que no s'acaben complint, i enganys per aconseguir el vot dels pobres innocents, sinó que a més hem de veure com la ignorància va prenent terreny entre els aprenents de polític. Amb aquesta gent no anirem gaire lluny!

Maltractats per l'Administració

 Parlem de bretxa digital i de com podem facilitar els tràmits administratius d'obligat compliment, però parlem poc de la manera que ens tracta l'administració. Un cas pèssim és l'Oficina de Recaptació de la Diputació de Barcelona (ORGT) que no hi anem perquè ens agradi, sinó que ens veiem obligats a anar-hi i no ens ho posen fàcil.

    Protesto enèrgicament per la manera d'organitzar-ho en perjudici dels vilatans. El meu cas es refereix a Arenys de Mar, però tinc entès que no es tracta només d'aquí, sinó que seria un problema general, que els nostres polítics, siguin els locals o els supramunicipals, no cuiden. Ens demanen el vot, però després... espavila't.

    Per què haig de demanar cita prèvia per fer un pagament que podria fer telemàticament? Per què puc pagar telemàticament l'impost de construcció i instal·lacions, l'impost conegut per ICIO, i no puc fer el mateix amb la taxa del permís d'obres? És una absurditat i et sents impotent davant d'aquest maltracte innecessari i molest.

    Els vilatans ens hem d'acostumar a denunciar aquesta mala manera d'obrar. Sabem que els treballadors de l'organisme, els que donen la cara, no hi tenen cap culpa, i són els que reben els crits. Ells compleixen les ordres, encara que aquestes siguin perjudicials per a la gent, sense cap argument per defensar la manera de gestionar-ho. No és amb ells amb qui ens hem de queixar.

    I el problema, com passa també davant de les multinacionals que donen serveis que no em podem prescindir, és que no podem negar-nos a fer els tràmits, perquè ho necessitem per tirar endavant els nostres projectes. És per això que hem de denunciar i reclamar una millora de l'atenció ciutadana de l'administració que gestionen uns polítics que ens demanen el vot perquè després ens facin la vida impossible.

    Per tant, no és un problema de bretxa digital, sinó un problema de no pensar en la ciutadania i fer la vida més fàcil. La pandèmia va comportar molts problemes, alguns dels quals encara no s'han resolt. L'administració s'ha valgut de la pandèmia per abusar de les cites prèvies i fer la vida més difícil als ciutadans. 

On és el relleu?

Després d’una legislatura fracassada, hereva d’un desengany important, ens hauria agradat una desfilada massiva dels seus protagonistes i un relleu al capdavant dels partits polítics cridats a reconduir un país que es troba encallat i sense gaires esperances. Malauradament això no passarà i ens trobarem amb les mateixes cares i els mateixos cagadubtes. Què faran diferent que ens puguin convèncer per anar-los a votar?

    El govern en minoria d’ERC ha demostrat abastament la seva incapacitat per governar amb cara i ulls. El fracàs que l’ha portat a convocar les eleccions abans d’hora és un petit exemple de tot el que passat durant el seu mandat. Pensar que a partir de maig ho faran millor és una bestiesa. No hi ha res millor que els actuals dirigents?

    Ens han enganyat. Han estat més pendents de marcar cintura que no de resoldre els veritables problemes del país. Han negociat de la pitjor manera possible amb el govern de Madrid tot i tenir-ho de cara per obtenir-ne algun rèdit, i s’han molestat quan el seu antic soci i principal rival de l’òrbita independentista els hi ha passat la mà per la cara.

    Junts, per la seva banda, explora el recurs de la nostàlgia perquè tampoc té res millor a oferir. Una proposta que ens pot portar a hipotecar el país quatre anys més. Un continuar vivint dels records, d’allò que no vàrem saber fer prou bé, fins i tot quan tenien al seu costat una gran part de la població, molt engrescada i que després ha patit un gran desengany.

    I un PSC amb un cap de llista que no té un currículum que l’avali per ser n bon governant, més enllà de ser una garantia per al PSOE de submissió total als seus criteris i voluntats.

    A Catalunya no li espera un gran futur amb tots aquesta candidats, els tres més ben posicionats per liderar el nou govern. La resta de partits polítics s’hauran de repartir les engrunes amb l’únic interès d’aconseguir ser decisius en el pacte postelectoral. Uns partits que portaran la motxilla de tot el que han fet o deixat de fer durant aquesta legislatura tan desafortunada.

    I nosaltres ens tocarà decidir a qui li donem el vot, sense tenir res clar, ni qui ens mereixi un mínim de confiança. Ens esperen dos mesos de soroll electoral, més pèrdua de temps i cap esperança que amb el nou govern que s’acabi constituint millorin les circumstàncies. És per tot això que demanem un relleu que ens desperti la il·lusió, encara que no ens puguin assegurar l’èxit, però que com a mínim visquem d’esperances. Avui ho veiem tot en blanc i negre.

Dispersió del vot

En un any haurem anat a votar quatre vegades. Més ja no es pot demanar! El problema és que, passades les eleccions, els resultats no convencen a ningú, o el que és pitjor: la dispersió del vot provoca uns governs febles, sense la majoria necessària per liderar un projecte de govern capaç de treure'ns del clot que hi vàrem anar a parar fa uns quants anys.

    Incertesa a Europa pel que pugui passar amb l'auge previst de l'extrema dreta. Incertesa a Espanya, per com poden afectar els resultats electorals catalans a l'equilibri de les forces que donen suport als socialistes de Pedro Sánchez. Incertesa a Catalunya amb què pot acabar passant després d'aquests anys de picabaralles constants entre els partits independentistes.

    L'avançament de les eleccions catalanes pot tenir conseqüències en algunes opcions que s'estaven preparant, pensant en el mes de febrer de 2025. La llista única de l'ANC; Alhora, de la Clara Ponsatí; la reorganització de la CUP; la possible candidatura d'Aliança Catalana, de la Sílvia Orriols; els diferents corrents interns de Junts, que no acaben de posar-se d'acord; la crisi permanent de Ciutadans, desapareguts d'Espanya... Són moltes incògnites que s'afegeixen als efectes que pugui patir ERC després d'aquests anys de govern, amb tanta debilitat i pocs resultats, i la tendència a créixer dels socialistes catalans, que es poden aprofitar d'aquesta debilitat, o la resposta ciutadana al posicionament dels Comuns, que ha estat la gota que ha fet vessar el got, i ens ha portat a les eleccions avançades.

    Moltes candidatures per a pocs votants, comptant que la creixent desafecció de ben segur que farà augmentar l'abstenció. El PP buscant créixer gràcies al seu posicionament sobre la llei de l'amnistia, la probable desaparició de Ciutadans, i les ganes de recuperar ex-votants del seu adversari polític Vox, amb qui pacta ajuntaments i comunitats autònomes per necessitat.

    Tenim, doncs, una disputa a la dreta espanyolista entre PP, Ciutadans i Vox; una altra en el vessant independentista entre Junts, ERC i la CUP, a qui s'hi poden afegir Alhora, ANC i Aliança Catalana; uns residuals Comuns, que no aixequen el cap des de fa anys, i un PSC que viu molt tranquil sense que ningú li faci ombra. Davant d'aquest panorama, veiem molt clar qui jugarà a cop segur, i qui tindrà feina i treballs per fer-se un lloc amb prou força per ser resolutiu després del 12 de maig. Ho anirem seguint.

L'ús interessat del terrorisme i l'independentisme

Una moció de censura ha portat Bildu a l'alcaldia de Pamplona. Una vegada més s'ha utilitzat el terrorisme d'ETA per protestar contra la pèrdua, en aquest cas, d'un govern municipal, i l'independentisme fa unes setmanes quan el PP es va quedar sense entrar a la Moncloa. El discurs de l'extrema dreta i la dreta espanyoles coincideix en utilitzar ETA i Independentisme per atacar el seu adversari polític, el PSOE, a qui no perdona que utilitzi el pacte per fer-los fora del poder.

    Està vist i comprovat que la lectura que es fa del sistema democràtic només es positiva quan et va a favor. Sempre que la força guanyadora d'unes eleccions es queda a l'oposició, s'aprofita per criticar tot dient que la ciutadania ha votat el guanyador i aquest hauria de ser qui governés. Però el nostre sistema no funciona d'aquesta manera. Els pactes postelectorals són totalment legítims, i és clar que la suma dels seus votants és superior al del partit guanyador, quan aquest no és capaç de trobar complicitat d'altres partits polítics.

    I al PP li està passant que només pot comptar amb el concurs de VOX, i amb ells no hi vol pactar cap altra força política. No entenc com no se n'adonen i no intenten canviar de tàctica. El radicalisme dels dirigents populars els fa perdedors, fins al dia que aconsegueixin la majoria absoluta, una fita que es creien tenir a les mans aquest 2023, però no va ser així.

    La utilització del terrorisme d'ETA a l'actualitat és de mentalitat retrògrada i només es pot entendre amb la intencionalitat de fer por a la gent i atreure'ls perquè et votin a tu, com a garant de la pau i la llibertat. I això a vegades funciona, malauradament massa vegades. El discurs dels populistes que s'aprofiten dels errors i també corrupció dels governants de sempre, és un engany que pot portar a molts desastres. 

    La història ens ha ensenyat que no es pot confiar en aquests xarlatans que et prometen la felicitat i la justícia de manera gratuïta. Després quan arriben al poder actuen de manera despòtica i en contra de les classes populars, molts dels quals han caigut a la trampa i els han donat el vot. 

    El llibre que estic llegint aquests dies, "L'art d'esdevenir humà", de Rob Riemen, no em deixa tranquil. Hi ha tot un pensament i la narració d'uns fets ocorreguts el segle passat, que no estan tan lluny del que veiem en aquests moments. Serem tan estúpids i miserables per caure en els mateixos paranys i perdre la poca llibertat de què gaudim? Argentina ens queda lluny, però Europa no pot adormir-se. Les traces estan fixades i no van tan desencaminades.

Els eurodiputats s'avorreixen

M'ha cridat l'atenció la notícia que els diputats del Parlament Europeu s'avorreixen. I ja no diguem el públic que intenti seguir els debats. L'ARA titula la notícia com el pla per deixar de ser avorrit, però no he sabut veure on era el pla, més enllà dels possibles motius que el fan avorrit. La fotografia que acompanyava la notícia, i que reprodueixo en aquest post, fa pensar una mica. La parlamentària que està fent mitja, potser té la capacitat de fer dues coses a l'hora, i per això no improvisa la situació, sinó que ja ve preparada des de casa.

Crec que el principal problema de molts parlaments és que abans de començar la sessió ja se sap com aniran les votacions. El fet que els diputats no tinguin llibertat de vot i que tots hagin d'estar d'acord amb el que els marca el partit en què es varen presentar a les eleccions, fa que els debats siguin força inútils. Una manera de perdre el temps, perquè ningú espera convèncer als seus adversaris i, per tant, potser sí que la diputada fa bé d'emportar-se la mitja i així aprofita més el temps.

Estic segur que si els diputats poguessin votar allò que realment pensen de cada matèria que es posa a votació, sense haver de donar comptes al partit, tot resultaria més interessant. La disciplina de vot té un sentit, però fa perdre qualsevol interès als debats dels parlaments. De fet, hauríem de començar des del principi i canviar el sistema electoral, de manera que els votants poguéssim escollir els nostres representants al marge del partit per on es presenten.

El sistema de llistes obertes fa que l'electe es degui a les persones que l'han votat, i pugui expressar allò que pensa en cada sessió. És als seus votants a qui ha de donar comptes de la seva gestió i decisions, i potser això ajudaria a guanyar interès a tot la tasca parlamentària. Si la parlamentària que hagués votat es posés a fer mitja en plena sessió, segur que no la tornaria a votar.

El Parlament Europeu s'ha de replantejar el seu funcionament, començant pel sistema electoral i continuar amb les repercussions de tot el que s'hi aprova. Tenim un problema de representativitat i efectivitat de les resolucions discutides i aprovades. D'alguna manera no ens ho acabem de creure, i quan restringeixen la capacitat de prendre decisions dels diferents països membres de la UE, ens queixem i parlem d'ingerències. És per això que algú n'ha marxat i algun altre ho està pensant. El Pla passaria, doncs, perquè els estats membres s'ho creguin i que els debats del Parlament siguin més vius, operatius i resolutius. 

Una opció entre dotze!

Avui m'he interessat per conèixer quines opcions tenim els votants de la circumscripció de Barcelona a l'hora de donar el nostre vot. Era pura curiositat perquè tinc molt clar quin ha de ser el meu vot, però sempre és interessant saber què hi ha més enllà dels partits polítics que surten a la tele. Als vuit partits més anomenats i que han format part dels debats electorals que s'han programat, he vist que n'hi havia quatre més, és a dir un total de 12, i que inicialment hi havia 17 candidatures presentades, però cinc d'elles no varen superar els requeriments per ser proclamades.

Els quatre partits que no en parlen les televisions són: Frente Obrero, PACMA, PCTC i Recortes Cero. La majoria d'ells, per no dir tots, són candidats habituals en les generals, i es queden sempre amb les ganes, perquè no aconsegueixen el mínim de vots per entrar a repartir-se els escons. Són uns partits polítics que tenen el seu programa i els seus dirigents i seguidors, però que no engresquen a prou gent, i el resultat és el mateix que amb els vots en blanc, i una mica semblant als vots nuls. Ho dic per allò d'aquells que defensen l'opció de protesta. No són només ells que no estan d'acord amb el sistema, però alguns creiem que és més útil votar a partits polítics, i sobretot que tinguin opció d'entrar, sense arribar a l'extrem de defensar el vot útil a un sol partit polític. A aquests se'ls veu el llautó d'una hora lluny.

Sigui com sigui, sempre hi haurà aquella persona que defensarà el testimoniatge, i aquest és més important, al meu entendre, que quedar-se a casa o votar en blanc o nul. Quedar-se a casa es pot confondre amb una actitud de mandra i desinterès per tot allò que és públic. Arribar a distingir els que s'abstenen per convicció, que segur que n'hi ha, dels que prefereixen passar el dia a la platja resulta complicat.

Però en aquesta ocasió hi ha l'elecció dels senadors, i aquí es complica una mica més. I sap greu, perquè d'alguna manera és un símil de llistes obertes, on poses la creueta a qui més bé et cau, encara que la majoria de candidats són desconeguts, i no tindràs mai l'oportunitat d'exigir-li compromís, ni ell o ella passar comptes amb tu.

El meu gran dilema, aquesta vegada, és trobar tres candidats al Senat que m'entusiasmin, i m'animi a votar-los. El dret a votar, que històricament no sempre ha estat possible, no deixa de ser també un deure de bon ciutadà, que es compromet amb el funcionament del país, encara que faci mandra, o no tinguis gens clar que les persones a qui pots votar, et representin i et mereixin un mínim de confiança.