Què ha canviat?

Avui fa deu anys que la majoria dels catalans vàrem anar a les urnes per declarar que volíem ser independents. Què ha passat fins ara i com ha canviat la situació? Aquesta pregunta ens la fem molta gent i segur que hi ha persones bragades en aquest tipus d'anàlisis que ens poden orientar i donar la seva opinió. Seria bo, però, que tots féssim aquest exercici, amb més o menys traça, però que segur que ens ha de servir per entendre tot el que està passant, valorar què hem fet malament, i intentar veure quin pot ser el futur més immediat.

La primera cosa que ha canviat, perquè en definitiva ha desaparegut, és la il·lusió. L'any 2014, amb més o menys consciència de país, una gran part de la població estava il·lusionada pensant que podien expressar la seva opinió i voluntat de futur de Catalunya. Aquesta il·lusió, després de tot el que s'ha anat succeint, ja no hi és. Més aviat hi ha un sentiment de fracàs i desil·lusió que s'ha impregnat a tots nosaltres que ens ha deixat una mica fora de joc. 

És cert que teníem tothom en contra. Els poders polítics, els judicials i els militars. Ningú ens ho posaria fàcil, però d'una manera innocent vàrem gosar manifestar allò que volíem, allò en què creiem, amb l'ajut dels polítics de torn. Després aquests no han sabut continuar la tasca, o no han pogut, i tot se n'ha anat en orris. 

En aquests moments estem enfeinats per aconseguir recuperar allò que ja teníem, però difícilment aconseguirem fer-nos entendre més enllà de les nostres fronteres mentals. Mai no ens han entès, ni ho han pretès. Els convé tenir-nos a dins i que aportem tot allò que ells en treuen profit.

Però nosaltres no hem de pensar tant en què diuen i pretenen ells, sinó què volem exactament i fins on volem arribar. La por de perdre el que tenim ens frena, i tot queda en intencions i somnis, que probablement no seran mai una realitat.

Ens falten bons polítics, que tinguin les idees clares i uns objectius definits i transparents. No els podem deixar sols, però no ens poden tornar a decebre. En deu anys han passat moltes coses i necessitem pair-ho i tornar a construir l'estratègia per aconseguir els nostres objectius.

El futur de la Unió Europea, més que dubtós

En plena campanya electoral per decidir els futurs diputats del Parlament europeu, la lectura de l'article de Ferran Requejo al diari ARA, Unió Europea: o integració o irrellevància, convida a la reflexió. No ens diu gaire res de nou, però sintetitza molt bé la gran problemàtica actual, i no és gaire optimista de cara el futur d'Europa, tenint en compte el que s'està fent, sumant-li la previsió que l'extrema dreta augmenti de manera desorbitada la seva representació parlamentària.

    La Unió Europea, com molt bé diu l'articulista, ha anat perdent pistonada. Ja no té l'aura que tant admiràvem quan somiàvem en entrar-hi. Probablement també és víctima de la mediocritat dels polítics actuals, però no podem oblidar-nos dels efectes de la globalització i que cada vegada més els poders econòmics mundials sobrepassen els polítics.

    Dubta de la conveniència de l’ampliació d’estats membres, sobretot per la clàusula que obliga a aprovar-ho tot per unanimitat, un fet que bloqueja moltes decisions, no sempre en benefici de la ciutadania.

    Catalunya, al meu entendre, no ha rebut el tracte que li correspondria, motivat pel fet que és una institució formada per estats, i aquests es protegeixen entre ells. No és menys cert, però, que la proximitat territorial ha estat clau per evitar una involució democràtica. Si el nostre país es trobés al continent sud-americà no ens ho estaríem passant tan bé.

    Requejo parla d’integració o irrellevància. Crec que en aquests moments estem més a prop de la irrellevància que no pas de prendre decisions valentes, traient competències als estats membres per omplir de contingut el govern europeu. A l’extrema dreta no li interessa i hi ha estats membres i d’altres a punt d’entrar que tampoc volen cedir res. El que volen és treure’n el màxim benefici amb el mínim cost, sense perdre competències locals. D’aquesta manera serà molt difícil aconseguir una Unió Europea forta, que pugui parlar de tu a tu amb les grans potències mundials. Ens falta autoestima, però també capacitat de lideratge en tots els àmbits. No és la millor època per al continent europeu!

Dos de set encara a la presó

Avui ha sortit de la presó preventiva el cinquè dels set CDR detinguts el mes de setembre acusats de terroristes. Des d'un principi molts ens vàrem imaginar que era un excés de zel, una altra injustícia contra independentistes catalans, però sempre has de posar distància i no deixar-te portar pel cor ni l'excés de passió. Després de tots aquests mesos ja en són cinc els que han sortit amb fiança d'uns cinc mil euros. Hem d'esperar que tinguin la mateixa sort els dos restants.

La situació judicial al nostre país s'ha vist alterada pel gran protagonisme que se li ha donat. El poder polític li ha cedit el pas i hem pogut observar molts excessos en la pràctica judicial, amb resolucions sospitoses de ser catalogades de parcials i venjatives. Una situació com aquesta no és bona per a ningú, i sempre hi ha el que hi surt perdent.

Des del dia que vàrem conèixer la detenció dels set presumptes terroristes no n'he parlat en aquest blog, fins avui. Encara tinc el costum de pensar que quan es va a detenir a una persona a casa seva, és perquè hi ha indicis que poden fer pensar que s'hi està cometent algun delicte. Sí que estranya quan això passa aparentment per tapar alguna notícia que no interessa a l'Estat, però et costa d'imaginar que sigui una invenció dels serveis d'intel·ligència.

Encara no podem dir res al respecte, però pel fet de deixar-los en llibertat fa pensar que molt terroristes no devien ser, potser imprudents... Desitjo que s'aclareixi definitivament, perquè no és bo per a ningú està pres preventivament sense prou arguments per fer-ho efectiu. A veure si els dos restants podran passar el cap d'any amb la família.

La imatge d'Espanya

S'ha acusat els independentistes de crear una mala imatge de l'Estat espanyol a la resta del món, com si es tractés d'una invenció amb ganes de fer mal, però tots sabem que això no és cert. En tot cas podríem dir que arran del procés independentista s'ha donat a conèixer una mica més la realitat de l'Estat espanyol. S'ha descobert què hi passa i com actuen els poders polític i judicial. 

La mala imatge que s'ha creat a fora ha estat obra del propi Estat. Només cal veure què ha passat en els dos darrers dies amb el Consell General del Poder Judicial i el Tribunal Suprem. Digueu-me sinó quina imatge s'ha donat amb el pacte entre PSOE i PP per nomenar els vocals del Consell i fins i tot decidir qui havia de ser-ne el president.

La renúncia de Marchena al càrrec que li havien ofert, sense necessitat de ser votat, ha provocat un trencament entre PSOE i PP. De totes maneres aquests dos partits, acostumats a repartir-se el pastís, ja pactaran altres coses i després tornaran a trencar el pacte. És la manera que tenen de protegir-se entre ells i mantenir-se a dalt, anar fent bullir l'olla.

Amb l'exemple que donen els nostres polítics, no és estrany que qui ens mira des de fora pugui pensar que Espanya és un país de pandereta. La imatge que dóna és realment la realitat que patim tots plegats, uns més que d'altres i, sobretot, la vergonya aliena de ser considerats súbdits d'aquest regne caspós.

Un any d'injustícia, ràbia i indignació

Puc entendre la desesperació d'Stefan Zweig observant la indiferència i tranquil·litat de molts escriptors i intel·lectuals europeus en els preparatius del que acabaria essent el naixement de la pitjor tragèdia del segle XX, que va portar a la segona guerra mundial. Espanya, seguint l'experiència dels darrers mesos d'Europa, observa sense immutar-se el ressorgir de l'extrema dreta, amb unes consignes i discursos indignes i perillosos per al manteniment de la pau i els drets humans.

No és només la reacció d'impresentables líders polítics davant la situació injusta dels nostres presos polítics, avui es compleix un any de captiveri, sinó també les amenaces als catalans, que volen retenir, no pas per simpatia, sinó per sotmetre'ns.

Es fa molt difícil estimar i desitjar la unitat d'Espanya quan veus la consideració que ens tenen i l'odi que sembren entre els espanyols humils que tot s'ho empassen, perquè tots els canals de comunicació fan pinya amb els partits polítics corruptes i prevaricadors.

Un any de presó preventiva per a dues persones acusades injustament d'uns delictes inexistents, que no acabaran de sentenciar-se, però que el mal ja està fet. No hi pot haver sentència de culpabilitat d'uns delictes que no han existit, com clarament demostren les imatges observades, i que només se sustenten en el revengisme d'un Estat autoritari, prevaricador i calumniador.

No només avui, però la data ho fa destacar, recordem els nostres presoners innocents que paguen per la maldat dels poders polític i judicial espanyols. On és l'esquerra espanyola de veritat? On són les persones que caldria suposar que reivindicarien la justícia al país? Què se n'ha fet de l'Espanya civilitzada i crítica davant la injustícia? El panorama no és gens esperançador, i el terreny massa propici per a l'arrelament de moviments ultradretans, populistes i gens democràtics.

Justícia en hores baixes

L'obertura de l'any judicial marcat pel procés contra Catalunya, segons diuen els diaris, jo hi afegeixo marcat per la vergonya d'un poder judicial venut al poder polític amb l'únic pretext de la defensa de la unitat d'Espanya, per sobre de qualsevol dret i moral. Aquesta vergonya que hem desemmascarat els catalans que hem protestat des del primer dia, i que ha rebut el suport dels tribunals europeus que han intervingut. És per això que quan veig la fotografia de l'acte d'inauguració, amb el rei al mig somrient, em produeix un fort rebuig i desitjo que al final es faci justícia de veritat.

Estic d'acord amb el president del Tribunal Suprem quant a la meva desafecció del poder judicial, però no culpo els mateixos poders polítics que ell té presents, sinó el mateix poder judicial i els partits polítics a qui s'ha venut des de sempre. Culpo el conjunt de magistrats que continuen la ideologia franquista en defensa del poder establert i en contra de la ciutadania, i en el cas de Catalunya, en contra dels drets universals dels catalans.

És una vergonya que haurem de patir encara molts més anys, però tinc la certesa que al final hi haurà justícia, no pas plantejada pels actuals jutges i magistrats, sinó pels jutges i magistrats que hem pogut veure que respecten els drets des de diferents estats europeus.

El judici que preveuen per aquesta tardor i començaments de desembre serà una farsa i entenc que el president Torra avanci que no hi creu, perquè som moltes les persones que no hi creiem, perquè la base en què se sustenta està podrida i amb la sentència preparada, passi el que passi. 

En democràcia s'acaten les sentències

Totalment d'acord. En un model de democràcia on aquesta es segueixi escrupolosament és evident que les sentències s'han d'acatar, perquè s'entén que els poders polític i judicial són independents i no existeix polítics ni jutges corruptes o que prevariquin. El problema rau quan aquesta puresa no existeix i es té constància de polítics corruptes i jutges que prevariquen i fan favors als amics.

Seria llarg de relatar els diferents exemples que demostren que a Espanya la democràcia està corrompuda i que hi ha jutges amb molt poder que han prevaricat i han enganyat la societat. Només fixem-nos en les darreres notícies sobre l'acta del Tribunal Suprem on entre altres acords s'aprovava la designació del jutge Llarena com a magistrat del Tribunal. Segons vaig poder llegir, es va fer trampa per afavorir el nomenament d'un jutge molt amic del president del Suprem i del Consell General del Poder Judicial.

Què vull dir amb tot això? Doncs quan desconfies dels actors (polítics i jutges) és lògic que siguis reticent a acceptar totes les sentències. No n'hi ha un pam de net! És una llàstima arribar a aquesta situació, i preferiria poder afirmar que confio en les sentències encara que no m'agradin, però no és això. La meva fe amb els jutges d'aquest país ha desaparegut. Ja no hi confio i per tant tinc la tendència a no acceptar les seves sentències, perquè hi veig mala fe.

Passarà molt temps abans no tornem a confiar en la Justícia

Encara que les aigües tornessin a mare, caldran molts mesos o potser anys perquè el ciutadans d'aquest país arribem a confiar en la Justícia. Els jutges i el poder polític li han fet molt mal. Han passat massa coses com perquè ens arribem a creure que la Justícia és igual per a tothom, i que ha deixat d'estar intoxicada. La mateixa petició del ministre Borrell feta al govern belga perquè intercedeixi a favor del jutge Llarena és una clara demostració que no han entès res i que continuen manipulant la justícia des del poder executiu.

Em direu si estic encertat o no, però jo considero que sentenciar en funció de l'ús que en faci la persona sentenciada no és una bona praxis de la Justícia. La sentència l'entenc una vegada analitzats tots els fets i trobada o no la seva responsabilitat. No hi té res a veure el benefici que en pugui treure l'acusat. Aquest és el joc que no s'entén i que emmascara encara més la Justícia i tots els seus protagonistes.

La impressió que tenim molts és que els jutges implicats en el procés català, estan buscant desesperadament motius per acusar els nostres polítics i càrrecs públics, per carregar-los el nombre més alt d'anys de presó que sigui possible. Si no surt bé per un cantó se'n busca un altre, o sinó s'inventa. Això jo en dic revenja i prevaricació en l'exercici de la justícia.

És per tot això que retorno al començament, i asseguro que haurà de passar molt de temps perquè els catalans tornem a confiar en la Justícia.

No serem a Barcelona, però exigim la llibertat dels presos polítics

Avui els de casa no serem a Barcelona a la manifestació convocada, però no per això deixem d'exigir la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats. Que ho tingui clar aquesta mala persona que ha demostrat ser Inés Arrimadas, i no cregui que només les persones que avui es concentraran als carrers de Barcelona són les que demanen justícia. Som molts més, que avui, per diferents motius, no ens trobarem a la capital per evidenciar la injustícia que sobreviu a Espanya.

Arrimadas i els seus fan tot el possible per ridiculitzar la situació que estem patint a Catalunya, banalitzant amb ironies i insults, passatges de la història d'Europa que ni nosaltres desitjaríem per a ells. Arrimades i els seus pensen que amb la seva actitud aconseguiran canviar el país, però estan completament equivocats. Tot i comptar amb els favors de la justícia espanyola, en hores baixes, i del poder polític espanyol que encara està pitjor, arribarà el dia en què es farà justícia, i Arrimades i els seus seran un forat negre de la història, indesitjat per a tota la població que ens succeirà.

Desitjo que siguin moltes les persones que avui acudeixin a Barcelona a defensar i exigir els drets dels polítics presos, a gaudir de la llibertat que mai els havia d'haver estat arravatada. Desitjo igualment que polítics com Iceta i el PSC sencer, s'adonin dels errors comesos i no ens vulguin donar lliçons, sinó que defensin també la llibertat dels nostres polítics, i s'uneixin en el camí a una política més justa a Catalunya i a Espanya, aprofitant l'oportunitat que molts han donat al PSOE per fer fora l'impresentable i corrupte M. Rajoy.

El groc no és independència, sinó llibertat!

A veure si ho entenem tots. Els llaços de color groc i tots els altres elements, de color groc, utilitzats aquests dies, no són una reivindicació de la independència, sinó l'exigència que es faci justícia i es tregui de les presons uns polítics que encara no han estat jutjats, i que estan en presó preventiva simplement com a venjança de l'Estat (poders polític i judicial) pel referèndum del dia 1 d'octubre, que és la vergonya d'Espanya arreu.

Podem entendre que s'està demanant que deixin d'estar empresonades unes persones que no han estat jutjades? Sobretot tenint en compte que a Espanya hi ha persones condemnades a presó i que en no ser sentència ferma, es troben lliures pel país o fins i tot a Suïssa.

Qui no vulgui entendre que es tracta d'una injustícia que tard o d'hora es reconeixerà arreu, fins i tot a Espanya, és que pensa com aquells polítics i jutges que s'han venjat dels nostres polítics independentistes. D'aquí es pot endevinar per què hi ha tants catalans que volen independitzar-se d'Espanya, mani el PP, el PSOE o C's. 

Hem fet fora uns polítics que no qualifico, però no estem contents dels que vénen ara. Ens agradaria pensar que seran millors, però com a mínim no són els que hem hagut d'aguantar durant els darrers set anys.

El groc no és independència, sinó llibertat. També llibertat d'expressió, que avui es troba assetjada per l'Estat espanyol.

La vida és massa important per quedar en mans de dues persones

Si dues persones poden decidir el teu futur, aquestes persones i les seves resolucions han de poder ser qüestionades i, si fa el cas, inhabilitades. L'administració de la Justícia no pot penjar d'un fil, de la subjectivitat d'una persona, per més instruïda i experimentada que pugui ser. La vida d'un ciutadà o ciutadana és massa important per quedar en mans d'una o dues persones, de la mateixa manera que la vida de tot una poble, de tota una nació no pot quedar en mans de dotze jutges.

Puc acceptar l'existència dels jutges i de la seva feina, però ha de ser més fàcil posar en dubte els seus veredictes i no idealitzar-los. Quan una sentència ens és favorable diem que hem d'acceptar la decisió del jutge, però quan no ho és, llavors ho qüestionem. Entenc que en una i altra situació hem de poder contrastar la sentència i promoure la seva revisió, es tracti d'un cas polític, de violència sexista o de corrupció.

És per això que no idealitzo el Tribunal Constitucional, com tampoc el jutge Llarena o els jutges que han acordat que a Pamplona no hi va haver violació. Si posem en dubte la infal·libilitat del Sant Pare, per què tan fàcilment ho respectem i acceptem dels jutges? Hem de ser coherents i acceptar que els jutges poden equivocar-se i que per això la recusació ha de ser fàcil i freqüent.

Però tot això amb el supòsit d'unes actuacions i decisions honestes i professionals, i gens interessades. El problema al nostre país, a Espanya, és que l'actuació dels jutges, darrerament és molt poc honesta i desinteressada, sinó que executa la feina bruta del poder polític, i això no es pot permetre i s'ha de denunciar públicament. L'administració de la justícia en aquests moments a Espanya no mereix cap tipus de confiança i Europa n'ha de ser conscient.

Passejant-se pels fòrums sense moral ni dignitat

Si Borrell tingués un mínim de dignitat el què hauria de fer és quedar-se a casa i no anar de mítings pretenent donar lliçons de tot allò que ell mai no ha practicat. Una persona que no ha estat més condemnat perquè la Justícia espanyola es manipula des del poder polític i econòmic, no pot anar pel món donant lliçons de res. Borrell ha aconseguit allò que volia i és viure de la política de la millor manera possible, sense conèixer què vol dir servir al poble que l'ha votat, sinó servint-se'n.

És indignant veure'l i encara més sentir-lo a parlar com si hagués de convèncer a ningú. A les persones se'ns ha de tractar honradament i moralment. No se'ns pot enganyar ni pretendre prendre el pèl. Si el PSC es recupera gràcies a persones com el senyor Borrell, estem arreglats! No podem permetre que gent corrupte, interessada i vividors, continuïn vivint de la política i fent anar les coses cap allà on volen, trepitjant a qui sigui, enganyant i rient-se de nosaltres.

Com té la barra de dir que ens han de desinfectar perquè estem malalts? Qui s'ha cregut que és ell? Potser que s'autoexamini i s'adoni de la persona que és abans de dir res dels altres! Potser llavors veuria què ha fet de profit més enllà de viure a l'esquena dels altres!

Personatges com Borrell són la pitjor plaga que pot envair un país, i d'ells sí que hauríem de deslliurar-nos-nos! No li desitjo cap mal, tan sols que per un moment li passi tota la seva vida pel cap i tingui la claredat per adonar-se de què ha fet de bo en aquesta vida. Per poca dignitat que tingui es tancarà a casa de pressa.

Què passa amb Aung San Suu Kyi?

Les persones de carrer, quan atorguen els premis Nobel, acostumem a desconèixer els agraciats i correm a mirar el seu historial i els mèrits que els han portat a rebre aquesta nominació. Si un premi es diferencia de la majoria és el Premi Nobel de la Pau, no només perquè es lliura a Noruega, a diferència de la resta, sinó perquè els guardonats acostumen a ser més coneguts.

El fet que siguin més propers, perquè n'hem sentit a parlar abans, no vol dir que els considerem encertats, i en tenim prou mostres, una de les darreres l'ex-president dels EUA, el senyor Barack Obama, que el va rebre abans que tingués temps de fer res que ho justifiqués.

Un perfil molt corrent és de les persones que han patit presó i tortures defensant minories ètniques o religioses, i a tots ens ha semblat prou bé. Avui tenim el cas de la premi Nobel Aung San Suu Kyi, que coneixíem com havia estat tractada en els seus molts anys de captiveri i reclusió, però que darrerament llegim unes notícies que no li fan justícia. Si tot allò que passa a Birmània és cert, i si també ho és que ella ho permet, no podríem estar massa d'acord que se li mantingués el premi, i la posaríem al mateix cantó d'altres personatges que considero que no va ser un encert concedir-los-li.

Com que les notícies arriben com arriben, i al darrere hi ha molts interessos periodístics, polítics i culturals, siguem magnànims i donem-li temps perquè s'expliqui. Entretant, però, hi ha una minoria musulmana rohingya al seu país que està vivint un drama injust sense que ella, amb molt de poder polític, no sembli interessar-se'n com hauria. 

Trist, patètic i fastigosament reprovable sistema democràtic el nostre!

Vivim en un país on els culpables es fan les víctimes i traslladen la culpa als denunciants; un país on no s'atrapa mai els responsables de la corrupció que ho enfanga tot, o si més no se'n surten alegrement; un país on el pes de la Justícia no és el mateix per a tothom, i sempre en paguen els plats trencats els mateixos; un país on el poder polític es conxorxa amb el judicial per perpetuar-s'hi, a esquenes dels que els han escollit; un pais on no es prenen decisions per al bé comú, sinó que es decideix a conveniència dels dirigents polítics i els seus amics.

Ahir comentava que no em varen agradar les paraules del diputat Rufián a la sessió de control del Congrés de Diputats. No crec que aquest hagi de ser l'estil a seguir per obtenir la confessió dels acusats per utilitzar malament la seva responsabilitat política. Al mateix temps, però em fa fàstic la manera que tenen alguns polítics i càrrecs públics de treure's de sobre la responsabilitat d'unes actuacions il·legals, també moralment. Em dol que ningú assumeixi els errors i dimiteixi per honestedat.

Hi ha massa cinisme impregnat en la política del nostre país, i molt poca sinceritat i decència, i mentre això sigui així, no aconseguiran que la ciutadania es prengui seriosament l'exercici de la política ni respecti els que han decidit exercir com a polítics.

Ignoro que pot acabant passant amb l'ex-ministre i l'exdirector Antifrau que ahir varen passar pel Congrés de Diputats, però l'experiència em fa pensar que tot plegat acabarà en no-res, i sortiran nous casos que taparan aquest i així anirem passant els dies, els anys i les legislatures. Patètic, trist i fastigosament reprovable sistema democràtic el nostre!

Un diumenge pendents d'Àustria i Itàlia

Dels dos reptes europeus d'aquest diumenge sembla ser que del primer que se'n tenen notícies podem respirar. He llegit que amb el 58% de l'escrutini, el candidat verd austríac hauria guanyat al candidat xenòfob, que fins i tot ja l'hauria felicitat per la victòria.

Tot això ho sabem perquè ens ho diuen uns periodistes que ens han deixat clar que un era el bo i l'altre el dolent. Ens havien espantat dient-nos que si guanyava el xenòfob ens trobaríem en el primer pas de la conversió d'Europa en un conjunt d'estats governats per l'extrema dreta.

Àustria votava el seu president i l'opció era entre un extrem i l'altre. Què vol dir això?

La segona incògnita, que encara no s'ha desvetllat, és el resultat del referèndum italià. ¿Donaran suport al primer ministre italià a la modificació de la Constitució, o bé l'obligaran a dimitir, complint la seva promesa? En aquest cas, l'italià, les informacions han arribat una mica més confoses, defensant el suport al primer ministre, per evitar un daltabaix que ens afectaria a tots. Ara podreu entendre el content que està Brussel·les amb la victòria de Rajoy!

Sembla ser que la modificació proposada de la Constitució italiana enforteix el govern estatal, tot afeblint les províncies, d'alguna manera reduint la capacitat decisòria de la ciutadania, si més no allunyant-la de la presa de decisions. Veurem com acaba.

L'altre dia en una conferència-debat sobre la participació, organitzada per la FMC, ja vaig comentar que per a molts polítics locals i també tècnics municipals - el tema anava d'ajuntaments - la participació és la causa de l'alentiment de la presa de decisions i per tant una mala praxis. En el cas d'Itàlia es veuria com una feblesa del poder polític central.

El desprestigi dels organismes internacionals

Si fins ara hem estat parlant abastament de la crisi econòmica seria interessant que eixampléssim el seu abast i ens fixéssim en altres elements que també es troben en crisi. El més fàcil és parlar de valors. Amb això donem resposta a tot i ens quedem tan tranquils.

Digueu-ne el nom que vulgueu, però quan veus què ha passat, per exemple, amb el senyor Jorge Fernández Díaz, perds totes les ganes de confiar en ningú. No sé si hem de parlar de valors o directament de frau i prevaricació del poder polític.

Els nostres polítics i el comportament d'una bona part d'ells han aconseguit que la corrupció sigui un fet natural i no pas extraordinari. Ens hem acostumat a conviure-hi i ja no ens provoca cap reacció, ja no ens ve de nou!

Vivim una època on no només les Nacions Unides han perdut credibilitat, sinó que hi ha un conjunt d'organismes internacionals que tampoc inspiren cap confiança. Un d'ells és el Tribunal Penal Internacional, que els presumptes delinqüents no hi confien, perquè els emprenyen massa, i s'esborren. De fet és una mica el que volem fer els catalans amb el Tribunal Constitucional. La diferència és que Putin pot sortir de la Cort de l'Haia i nosaltres haurem de plantar-nos, i no serà fàcil.

De totes maneres no mirem únicament Rússia, perquè l'acord no l'ha ratificat mai ni els EUA, Israel, Índia o la Xina. Rússia ara en surt, com ho han fet abans alguns països africans que han manifestat que el Tribunal només jutja presidents negres.

De fet, si mirem la feina que ha fet el Tribunal Penal Internacional fins ara, és força depriment i no sé si té massa sentit continuar-lo mantenint. Em ve a la memòria el cas del Sàhara i el paper que han jugat les Nacions Unides... Tot plegat una llàstima! i no vull parlar de la Comunitat Europea perquè llavors ja ens posaríem a plorar.