Bufa el vent

Aquest Diumenge de Rams l’hem aprofitat per fer una passejada tranquil·la, badant i contemplant com el vent, que es presentava a batzegades, anava canviant la llum i el paisatge. Un vent que darrerament ens preocupa més del compte i ja no sabem si som nosaltres que vivim obsessionats, o bé és cert que el canvi climàtic és una realitat que es manifesta amb múltiples facetes.

Hem notat també el canvi horari, amb una posta de sol molt més tardana, tenint en compte l’horari oficial, ja que ell ha continuat el seu camí, sense preocupar-se de si els europeus ens posem d’acord a decidir a quina hora volem viure.

Una mica ridícul sí que ho és, però avui no teníem ganes de polèmica, sinó de gaudir d’aquesta primavera que ens ha arribat amb els pantans plens i tot una mica més verd. Us heu fixat en els rierols, els darrers anys eixuts i, en canvi, enguany ben eixerits?

Els carrers que hem trepitjat avui estaven nets i endreçats, i això sempre és d’agrair, ja sigui als residents i visitants que ho respecten, o els serveis que estan a punt de deixar-los com una patena. Com és que hi ha qui no ho sap valorar i no té cap consideració a l’hora d’embrutar-los?

Hem acabat la jornada com el mateix dia, asserenats i calmats, sense rauxes ni esveraments. Demà és dilluns, però no és un dilluns qualsevol. Hi ha força gent que té vacances i no caldrà anar a la feina a fitxar. Potser s’aprofitarà per fer una nova passejada, esperant que no sigui tan ventilada!

Una escapada al Baix Empordà

Hem fet cap a Begur. Hi hem tornat després d'una primera vegada que ens va agradar el ben cuidat que el tenien. És molt agradable poder-te passejar tranquil·lament per una població neta i endreçada. M'hi he fixat bé, perquè recordava uns carrers sense cablejats elèctrics ni telefònics. He vist que no és a tots els carrers, probablement ho van soterrant a mesura que els urbanitzen. 

Si hagués de definir Begur diria que és una població agradable, sense grans pretensions, però amb unes edificacions interessants, molt ben restaurades i mantingudes. I d'alguna manera és això el que esperes. No pretens trobar-ho tot perfecte, ni que totes les cases siguin un museu, però si aconsegueixen que les edificacions estiguin endreçades, els carrers nets i lliures d'obstacles, els cotxes aparcats al voltant de la població, convertint el centre per als vianants, i tenen la sort de comptar amb edificis històrics, el resultat és un deu.

La seva visita em provoca una enveja sana. Quan m'agradaria que la meva vila hi tingués una certa retirada. Què ho fa que quan em passejo per Arenys ho trobo tan brut i desendreçat. Ni els carrers són nets i polits, ni les façanes llueixen especialment, i això que tenim racons prou bonics, que amb pocs esforços els podríem embellir. 

És molt fàcil carregar les culpes als altres, i no ens adonem que tot comença per un mateix. Netejar la teva façana, escombrar el tram del carrer, treure la brossa que toca i quan toca, i no tirar ni papers ni burilles a terra. Tot això és tan fàcil de fer i no tots en som capaços!

Retirar el cablejat de les façanes ja no és tan senzill. Sempre he pensat que en el moment d'urbanitzar un carrer, i a Arenys n'hem fet uns quants, és quan s'ha de soterrar les línies telefòniques i de corrent elèctric. Però no es fa. Són rars els exemples de soterrament a la nostra vila. Els podem comptar amb els dits d'una mà, i sempre en trams de carrer, potser davant d'edificacions municipals. Ens falta sensibilitat? Per què no ens hi atrevim?

Us convido a passejar pels nostres carrers observant tots els detalls que en sigueu capaços. Valoreu-ho, i després traieu-ne alguna conclusió. No us deprimiu. Hi ha camp per córrer i l'esperança és l'últim que s'ha de perdre.

Natura

Aturem-nos per un moment a pensar en la diversitat d’espais naturals que hem visitat i trepitjat al llarg de la nostra vida. Una visita al desert, al damunt d’un camell o per sobre les dunes en buggy; una passejada per la selva; la grimpada a les Agudes des de Sant Marçal; unes passes per una glacera; navegant pels fiords noruecs, o pel Nil; una caminada pel camí dels enamorats, a Cantonigròs; un ascens a un 3.000, o més amunt encara. Segur que tots tenim experiències en què hem gaudit de la natura. És important recordar-les.

Els nostres municipis han posat en perill molts espais naturals, eliminant-ne una bona colla per la febre constructora, sense aconseguir, en canvi, un habitatge digne i assequible per a tothom. Una contradicció poc justificable. Necessitem poder gaudir de la natura i cada vegada l’hem d’anar a buscar més lluny.

Aquest vespre de dimecres em venen a la memòria molts records viscuts en mig d’espais naturals, alguns dels quals ja no hi podem tornar, sigui perquè han desaparegut o potser perquè es troben massa lluny. És bo recordar-ho i valorar la importància de la seva conservació.

Encara som a temps d’evitar més destrucció, i permetre que els nostres fills o nets en puguin gaudir. I hem d’aprofitar totes les ocasions possibles per endinsar-nos en aquests espais que ens alegren la vida, perquè són una mostra de la puresa, la bellesa i l’encant d’una obra que no hem fet els homes, però que hi podem fer molt per conservar-la. Ara us convido a recordar tot el que heu viscut. Segur que us ho passareu bé!

Tot passejant pel Cavaió

Avui, en una conversa improvisada, tot passejant i contemplant el mar, hem acabat parlant del desencís de la gent amb l'actitud dels nostres polítics. El que se'm deia era que els veritables reptes que preocupen a la majoria no s'acaben afrontant. Parlàvem molt especialment d'habitatge i immigració, que ocupen un lloc destacat en el llistat de problemes a resoldre. Se'n parla molt, però no es fa res.

    En aquest blog he parlat sovint del tema de l'habitatge, i de com es perden pistonades a l'hora de treballar per eixamplar el mercat de pisos protegits, perquè siguin assequibles per a una gran majoria de la població. Som a la cua d'Europa en percentatge d'habitatge protegit i, tal com comentava l'altre dia, es redacten lleis que en lloc d'afavorir l'estoc d'habitatge i fer-lo més assequible el que s'acaba produint és una reducció dels pisos disponibles. Tot un desastre!

    I també la immigració és un tema que no s'acaba de resoldre. Una llei d'estrangeria que d'alguna manera provoca que molts immigrants estiguin fora de joc i que per sobreviure acabin delinquint. Llavors surten aquells que posen en el mateix sac la delinqüència i la immigració, i ens enutgem, però els veritables culpables són aquells que, podent legislar bé, permeten una injustícia flagrant i una situació desesperada per a moltes famílies.

    Llegia avui mateix la justificació d'algunes persones que han acabat votant Aliança Catalana, sobretot en llocs com la Garrotxa, que han estat sempre feus de la Convergència autonomista i dels de Junts independentistes. No són excuses de mal pagador i, encara que em desagrada, puc entendre el desànim i les queixes contra uns partits polítics que varen apretar molt el cinturó, però a l'hora de la veritat ens varen demostrar que ens havien venut fum. I encara, el pitjor de tot és que durant aquests darrers anys l'economia del nostre país s'ha estancat i més aviat ha fet passes enrere. El català està més agredit que mai, i la vida més complicada que abans.

    La passejada ha estat agradable. El sol cada vegada apretava més i la gana ens ha portat cap a casa, deixant un regust indesitjable. Em pregunto una vegada més què hem de fer per aconseguir que els nostres polítics, els que han decidit representar-nos per tirar endavant el país, s'adonin de les dificultats reals i lluitin per fer-hi front. No volem promeses que no es compliran. Aquestes les deixem per aquells partits polítics populistes, que de moment van augmentant seguidors, sinó que els demanem fets i resultats. Si algú es vanta de progressista, que ho demostri o calli per sempre!

 

Bellesa a mig camí

Tornàvem de la creu de Canet, també anomenada Pedracastell, quan de sobte m'he sentit interpel·lat. Automàticament li he demanat a la meva filla d'aturar-nos i observar-lo. M'ha fet l'efecte d'una bellesa especial que m'és difícil definir. Sempre ha estat allà i probablement pocs s'hi hauran aturat a contemplar-lo. Per què m'ha cridat l'atenció, fins al punt de tallar la conversa i el ritme de la passejada? A ningú més li haurà passat?

    He decidit fotografiar-lo i referir-m'hi en el post d'avui, però no com a una simple anècdota, sinó remarcant la importància de l'observació. Quantes coses no ignorem perquè caminem sense fixar-nos en res? I dic coses, però encara és més greu si ens referim a persones! Quantes n'hi ha que passen pel nostre costat i les ignorem absolutament. No tornaré a parlar, avui, de la bondat de les salutacions, sinó de la importància de tenir en compte els altres, però també els objectes, vius o morts amb que ens creuem cada dia.

    I aquí rau la importància de la sensibilitat. Estic segur que si desenvolupéssim una mica més aquest sentit, les coses ens anirien molt millor a tots plegats. Quan convius amb altres persones, és molt important pensar en els altres i intentar que al teu entorn hi ha hagi, pau, harmonia, bon rotllo! I és bo fixar-te en la natura, que no és allà per fer bonic només, encara que en un moment donat et desperti el sentiment i la sensació de la bellesa.

    Si l'observeu en detall hi notareu el pas dels anys. Les dificultats que ha tingut per créixer i sobreviure. La sequera segur que l'ha fet patir, i la seva proximitat al camí tampoc no l'haurà deslliurat d'alguna patacada, però ell ha tirat endavant i ha aconseguit cridar l'atenció. És bell, oi? No us ho sembla?

    Algú dirà que és un arbre més de la boscúria del nostre país. I és cert, com també ho és que nosaltres sóm una unitat enmig d'un col·lectiu que lluita per fer-se sentir, no sempre amb encert, però sí amb moltes ganes de defensar els nostres drets, sovint maltractats.

    Estimar un arbre, que et sorprèn a mig camí; gaudir de la natura i respectar-la, són una manera d'arrelar-te al país que t'ha vist néixer o t'ha acollit, i que t'ha de permetre créixer amb llibertat. Si no valorem les petites coses, no cal que planifiquem grans projectes, perquè aquests tindran una mancança que els farà trontollar. El respecte a la simplicitat i al més petit detall que configura el conjunt que volem construir, no el podem ignorar.

Passejada pel Montseny

Aquest diumenge ens hem acostat al Montseny per fer-hi una passejada. Tot i l'amenaça que les temperatures serien baixes, a l'espera d'una remuntada insòlita a mitjans de setmana, s'ha de dir que gairebé hem patit calor. El sol ha estat present tota la jornada i ens ha permès gaudir de la natura força castigada per la sequera, tot i que la remor d'aigua ens hi ha acompanyat una bona estona.

Amb la pressió amb que vivim durant la setmana és bo fer un parèntesi i intentar alimentar-nos de pau i tranquil·litat. Viure tan a prop del Montseny et permet fer-hi una escapada i seguir camins més o menys fresats, per adonar-te que encara alguna cosa segueix viva, i que hem de fer el possible per conservar-lo, ja que a la plana i arran de mar ho tenim molt més complicat.

S'ha de dir que el tram per on hem caminat era per a mi totalment desconegut. Acostumem a pujar als cims, per gaudir del paisatge i l'alçada, però t'oblides d'obagues i raconades encisadores que també tenen el seu protagonisme. Als voltants del poble del Montseny hem fet una volta de poc més de dues hores, amb poc desnivell, i apte per a tots els públics. Al final del matí hem arribat per entaular-nos i fer-la petar. Una colla d'amics, alguns dels quals es troben cada mes per descobrir nous paratges i entre tots anar exercitant les nostres cames i pulmons, amb qui es agradable retrobar-t'hi de tant en tant.

Em consta que avui mateix alguns convilatans han arribat més amunt, amb gebrada inclosa i temperatures més pròpies de l'hivern. Nosaltres ens hem pogut anar traient capes de roba a mesura que el dia avançava. No sé si és qüestió del canvi climàtic, però el cert és que dels meus records d'adolescència, el mes de gener et tapaves el nas, i els dits de les mans per no agafar penellons. No és el cas d'avui.

Hem pujat al Montalt

Aquest primer diumenge de setembre, com té per costum la gent de la CUP dels dos Arenys, hem pujat fins al cim del Montalt, on hem desplegat l’estelada. Una quarantena de persones de les dues poblacions ens hem calçat les sabates de caminar per fer la sortida i rendir homenatge al nostre símbol de país. Ens hi acompanyaven regidors dels dos municipis.

Persones de totes les edats, amb més o menys experiència a la muntanya ens hem unit per passar una matinal d’esport, festa i veïnatge. I ho hem fet d’una de les maneres que ho sabem fer. Aprofitant la sortida per conèixer-nos i fer-la petar, amb persones que potser només ens saludem pel carrer, o que en desconeixíem la seva existència.

Hem pogut observar la cura que es té de la muntanya, i hem procurat deixar-la tant o millor de la que l’hem trobat. En arribar a la nostra vila hem tingut el disgust de trobar-nos el capdamunt del Rial de sa Clavella, on hi havia hagut els mòduls de l’escola bressol que es traslladaria al Rial del Bareu, plena de gots i llaunes de begudes. Una vegada més l’incivisme i mala educació, i el nul respecte a la gent i a l’espai públic, quedava en evidència.

A les xarxes socials s’opina molt sobre el sistema de recollida de la brossa i la neteja dels nostres carrers i places, però per més invents que trobem si no solucionem aquesta xacra de mal comportament urbà, no aconseguirem un Arenys net i polit. No discutim tant com hem de muntar el servei de recollida de la brossa i treballem més per fer caure la cara de vergonya a totes aquelles persones que no se saben comportar!

Ens queda el bon record de la passejada i els nostres deures per contribuir a mantenir un Arenys net i endreçat. I ho hem de fer tots, la gent de la CUP els primers! Ja tenim el primer objectiu del curs a la llista d’obligacions.

La celebració d'avui es complementa amb el cap de setmana vinent, amb la festa de l'Onze de setembre, amb la incògnita de com el rebrem, després de sis anys de contradiccions, desencís i impaciència. Nosaltres, des del poble, hem de treballar perquè la il·lusió no desaparegui, però els nostres polítics tenen l'obligació d'alimentar aquesta flama, amb respostes clares i encertades. No poden continuar marejant la perdiu!

A les envistes del Matagalls

Hem tingut les Agudes ben a prop, i el Matagalls. Ens hi hem apropat, i hem pogut observar la seva majestuositat. Sempre he pensat que era una sort tenir el Montseny tan a prop, i poder gaudir-ne gairebé sense moure'ns de casa. 

Tot i les amenaces dels homes del temps hem fet cap a Espinelves per passejar-nos pels boscos que l'envolten. Sabíem que a la tarda el temps canviaria, i era qüestió d'aprofitar el matí, amb el sol traient el cap entre les nuvolades que més tard han cobert tot el cel.

Es tractava d'endinsar-nos pel bosc sense pretendre fer grans caminades ni enlairar-nos gaire. Era una passejada entre les fulles per no rovellar-nos i aprofitar l'avinentesa per conversar amb els vells amics, alguns dels quals feia molt temps que no vèiem ni hi xerràvem.

No es pot dir que haguem pogut observar grans vistes panoràmiques, ni tampoc hem augmentat el nostre nivell de vitamina D, però sí que hem gaudit de l'ombra d'uns arbres que sense rebregar-se pujaven directes al cel, amb l'esperança de poder distingir allò que nosaltres percebíem entre el seu fullatge.

I un dinar per acabar de posar-nos al dia de tots aquests anys sense contacte directe. Per recordar les nostres antigues caminades, i adonar-nos que malgrat el pas dels anys, encara ens podem atrevir a calçar-nos les nostres sabates de muntanya i amb ajuda o no de bastons, travessar les entranyes de la muntanya que tan estimem.

M'han recordat una sortida de Cantonigròs a Tavertet, de potser fa trenta anys, i m'han vingut ganes de repetir-la. De petits, amb la mare i la meva germana, era una ruta que no descuidàvem cap estiu. L'arribada a Tavertet era de somni. Un poble silenciós, on amb prou feines hi trobaves a ningú, fins a darrera hora de la tarda, quan els homes tornaven a casa, i li demanàvem a l'Àngel si ens podia portar fins al Pla de Can Codina, amb la seva DKW.

La pluja ha accelerat la nostra partida i no ens ha permès fer una passejada generosa per la població, però sí que hem pogut observar la bella església romànica, que presideix tota la contrada, i que és visible des de l'eix transversal que ha esdevingut la via més freqüentada per accedir a la bonica població d'Espinelves.

Una tarda a la capital

Feia temps que no em passejava per Barcelona. De fet, no és santa de la meva devoció, però s'ha de reconèixer que és una gran ciutat, i t'obre moltes portes, encara que, si em deixen escollir, em decanto per pobles i ciutats més petites, amb menys aglomeració de gent, i en tot cas deixant-te caure a la capital de tant en tant.

Hi havia molta gent. És cert que estem a vigílies de cap d'any, i la majoria de la gent acostuma a comprar més del normal. També són més els que estan de vacances, i sobretot molts estrangers. A mida que t'anaves creuant amb la gent t'adonaves que parlaven diferent. Senties a parlar l'anglès, el francès, l'italià, i d'altres llengües que no he sabut identificar. N'hi ha algunes que les anomeno de l'est, i penso que són russos, ucraïnesos...

Hem mirat aparadors, però també portalades interessants, edificis que es mantenen imponents, i hem fet cap a l'església de Santa Maria del Mar. Preciosa!

Darrerament he llegit força sobre la ciutat i les crítiques que li fan a l'alcaldessa Colau, per no tenir-la endreçada ni neta. Us haig de dir que el recorregut que he fet m'ha cridat l'atenció per trobar-lo més net del que m'esperava. Una vegada més entro a comparar-ho amb la nostra vila, i penso que tornem a perdre. Probablement hi ha barris de Barcelona més bruts i desmanegats, i el centre, per on m'he bellugat, el cuiden més. Sigui el que sigui, els forasters que es passejaven per Barcelona, segur que no marxaran amb una mala impressió.

Sí que és cert que he vist moltes cases amb els baixos molt abandonats. Moltes persianes avall, i força rètols anunciant que es llogaven o venien. Això suposo que no li podem imputar a l'alcaldessa, encara que estic segur que entre tots hauríem de ser capaços de disminuir les persianes abaixades. No sé si els preus són excessius, si hi ha massa gent a l'atur i ens falten emprenedors valents. Si els edificis tenen la planta baixa il·luminada, amb botigues plenes de gent, fan tot un altre aspecte.

Desconec com està el tema dels punts de venda del mig de la Rambla. M'ha semblat molt desmanegada, i aquí sí que hi posaria un semàfor vermell. No hi he vist aquells personatges que es maquillen amb tot tipus d'indumentàries, sovint molt ben aconseguides, però en canvi hi havia tot tipus de parades, sense cap estil ni ordre ni concert. Aquesta seria la nota negativa de la meva passejada per Barcelona.

M'he cansat. Han estat quatre hores sense gairebé descans, només quan contemplava l'interior de Santa Maria del Mar. Sens dubte és una riquesa que fem bé de conservar i promocionar. No hem tirat la casa per la finestra, perquè aquesta no era la intenció. Hem badat i ens hem distret contemplant el paisatge urbà, per tornar amb la nostra pubilla, després de la seva jornada laboral.

Resseguint la línia de la costa

Una tarda més hem fet la passejada, amb marxa accelerada, entre Arenys de Mar i Canet de Mar, aprofitant el bon temps i la claror del dia, que aquests dies corre a apagar-se. Sovint realitzem activitats sense arribar a valorar la sort que tenim de poder-les fer. Ho tenim tan fàcil que no se'ns acut a pensar que hi ha persones que pagarien per fer allò que a nosaltres ens surt gratuïtament. Passejar al costat del mar una tarda de diumenge sense haver de pensar en agafar el cotxe per tornar a casa no ho pot fer tothom, i és de bona persona ser agraït.

Després dels comentaris de l'altre dia sobre el canvi d'hora i el fus horari on ens emmarquem, n'he parlat i hi he pensat una mica i crec que no és fàcil acontentar tothom. Segons vaig poder llegir una de les idees que es defensaven era mantenir sempre el mateix horari, el corresponent a l'hivern, i adoptar l'hora del fus horari que ens correspon i no l'actual, que és el de països, com Alemanya, situats més a l'est.

Aquesta proposta, que sembla ser que seria la més idònia, fa que els mesos d'hivern les tardes siguin molt curtes, i que la majoria de les activitats que realitzem siguin dins la foscor, amb la necessitat d'utilitzar el llum artificial. No voldria repetir-me en la discussió, sinó fer notar que una caminada com la d'avui, es fa difícil un altre dia de la setmana, quan la gent treballa.

Contemplar com el sol se'n va a la posta mentre tu camines tranquil·lament, gaudint del paisatge, no té preu, i si li treus la llum del sol, no és el mateix. Avui hi pensava mentre caminàvem. Entenc, doncs, que a l'hora de prendre una decisió, no només cal tenir present els avantatges d'estalvi d'energia, sinó l'ús que fem de les hores diürnes en el nostre lleure. 

La natura és sàvia, i per això hauríem de pensar com ens podem adaptar millor a ella. Sembla força evident que un canvi d'hàbits seria la solució, però això no és fàcil. Com aconsegueixes que ens llevem abans i acabem la nostra feina professional també més aviat? No és el mateix una societat que a les sis de la tarda tanqui les botigues, que no pas que ho faci a quarts de deu de la nit. Si canviéssim la manera d'organitzar-nos, no només obtindríem més hores de sol, sinó que les podríem gaudir i ens ajudaria a afrontar les penúries d'una altra manera. Tot això, però, avui sona força utòpic.

El barri jueu de Venècia

Com acostuma a ser una tradició en les nostres sortides a ciutats europees, avui hem visitat el barri jueu de la ciutat, en un “free tour” a mans d’un andalús afincat, si més no temporalment, a Venècia. La casualitat ha fet que fos el mateix guia que ahir ens va ensenyar una altra part de la ciutat i la seva història. També s’ha donat el cas que la majoria dels participants érem catalans.

Les visites del dia s’han complementat amb les més clàssiques i patrimonials, com és la basílica de San Marco, el Palau Ducal, el teatre de l’òpera La Fenice, i algun museu d’entre mig. 

L’encant, però de la ciutat és perdre’t pels carrers i pons, anant amunt i avall, amb la tranquil·litat de no trobar-te cap cotxe, i enguany, atesa la pandèmia, amb molta menys gent. Això sí, ensenyant el codi de vacunat de la Covid i prenent-te la temperatura i la mascareta a la cara.

La història t’ensenya l’evolució de l’home, la seva manera d’afrontar-se a les dificultats de la vida, i les limitacions humanes per fer front a la natura i els seus efectes. Visitar una ciutat no és només veure què hi passa ara, sinó també com s’ha arribat aquí i quin futur s’espera.

Visitar el barri jueu de Venècia és plantar-te en un racó totalment diferent del centre neuràlgic del turisme, però a tan sols vint minuts a peu.

Ara ja només ens queda el sopar i la passejada nocturna per preparar la jornada de demà.

Escapada a l'Empordà

Avui ens hem escapat, després d'un any de gairebé no sortir de casa, i ho hem fet a prop de la capital del Baix Empordà, el municipi d'Ullastret. Hem dedicat el matí a visitar la ciutat ibèrica i el seu museu. El temps ens ha acompanyat, tot i que pel camí hem trobat pluja, que feia perillar la nostra matinal. Finalment, però el dia ha estat assolellat i hem pogut caminar tranquil·lament pel recorregut de la vila.

Ens ha agradat i hem passat un bon dia per sortir de la rutina diària que ens porta a moure'ns només per anar a la feina i a comprar. Us haig de confessar, però, que ahir tot preparant la sortida em venien ganes de quedar-me a casa. He arribat a assimilar tant el confinament, que se'm feia estrany pensant que passaria el dia fora de la llar.

Un repàs a la història de la nostra terra que ens ensenya l'evolució humana i d'alguna manera ens fa veure que som fruit dels nostres avantpassats. Les restes trobades entre les runes de la ciutat ibèrica ens demostren que tot i estar pensant en dos mil cinc-cents anys enrere, hi ha peces que tampoc han variat tant, elements que els eren útils i que ens continuen servint.

Hem dinat a la població d'Ullastret i hem fet una passejada pel centre de la vila, ben cuidada i amb molta pau. T'adones que la tranquil·litat és un bé preuat i que val tot l'or del món. Probablement aquests dies de Setmana Santa hi haurà aglomeracions a molts llocs del país, però pel que fa avui a Ullastret, la nostra invasió era pacífica i mesurada, i penso que haurà comportat més beneficis que inconvenients, als residents habituals d'aquesta bonica població de l'Empordà.

Vot de vila a Sant Roc

Avui s'inicien els actes de la festa de Sant Roc a la vila d'Arenys de Mar. Són uns actes que destaquen per la gran participació de vilatans, però no com a observadors, sinó com a col·laboradors i actors en diferents facetes. És aquesta gran participació que la fa gran i que ja no puguem batejar-la com la festa petita, després de Sant Zenon, perquè no en té res de petita!

Aquesta nit hi haurà la passejada nocturna dels gegants, amb un recorregut sorpresa per carrers i places de la vila. Són molts els joves que formen part de la colla gegantera, i moltes les persones que en un moment o altre de la seva vida n'han format part. És l'orgull i il·lusió de formar part d'un veïnatge que enriqueix la vida en societat.

Demà tindrà lloc la representació de la pesta a diferents contrades d'Arenys, amb gairebé quatre-cents participants en les diferents muntatges que es podran veure. Es tracta d'una festa amb deu anys d'història que ha anat agafant protagonisme, un protagonisme que només ostentaven els macips.

Serà divendres, el dia de Sant Roc, que més de cent cinquanta macips i macipes recorreran els carrers de la vila ruixant els vilatans per alliberar-los de la pesta. Es tracte d'un vot de vila a Sant Roc, que ens va deslliurar de la pesta. A la tarda macips i geganters es retrobaran per fer una petita desfilada pel centre de la vila.

I tots aquests no seran pas els únics actes que es podran seguir en honor del sant. Que passeu una bona festa!

Budapest captiva

Recordant l'anterior visita a la ciutat he recuperat la confiança amb ella i hem gaudit d'una jornada molt profitosa i interessant. Tots exteriors. Avui al capvespre ens hem mullat i ho hem agraït. La temperatura ha baixat força i la passejada de la tarda-nit ha estat més plàcida.

Torno a la reflexió del primer dia d'arribar a Viena, i repeteixo que no es poden fer comparacions entre les ciutats, i quant a netedat, avui ho hem trobat molt més net que no pas ahir.

Hem visitat la part més interessant i moguda de Pest, i hem pujat al castell, palau i bastió dels pescadors, a Buda. La panoràmica és molt bonica i la passejada per alguns carrers de Buda agradable. Avui hem trobat la Budapest que esperàvem.

En fer-se fosc hem passejat i fotografiat els edificis il·luminats d'ambdues parts del Danubi i hem anat a sopar dins l'ambient del divendres nit, al barri jueu de la ciutat. El nivell de vida és baix, però els preus turístics els mantenen alts. Això ho comproves contrastant diferents zones de la ciutat.

Demà volem caminar i aprofitar les darreres hores de les nostres vacances. En cap moment, però, no hem deixat de pensar en els nostres presos polítics, i que el dia onze de setembre serà una nova ocasió per rebutjar la injustícia que plana sobre el nostre país.

Arenys de Mar viu la festa

Arenys es troba en plenes festes de Sant Roc, amb uns actes que ja han esdevingut tradicionals, com són la passejada nocturna dels gegants i les representacions de la pesta a diferents carrers i places de la vila, i que culminen amb la remullada dels macips el dia de Sant Roc en commemoració del vot de vila, que és el pal de paller de la festa.

Ahir a la nit feia goig de veure la quantitat d'arenyencs i arenyenques acompanyant els gegants de la vila en el circuit dissenyat per la colla gegantera, que sempre és una incògnita fins a darrera hora. Enguany vaig tenir la sort de poder-los veure des del balcó de casa, una posició còmode, però no per això distant de la celebració.

És d'agrair la generositat dels organitzadors d'aquests actes que porten la seva feina de preparació, i una mostra serà aquesta nit amb les diferents representacions de la pesta, i també a totes les persones que formen part del seguici. Haig de confessar-vos que quan els meus fills eren petits i seguíem els gegants en la passejada nocturna, per carrers estrets amb poca visibilitat, els portava a coll i no era fàcil. 

Tots hem viscut experiències com les que ens acompanyen aquests dies, i avui, amb els problemes polítics amb què ens trobem, és d'agrair poder tenir aquests espais de gaudi i relacions humanes, que ens fa més forts per afrontar els entrebancs del dia a dia. 

Una aproximació a Josep Pla

Aquest dissabte del mig del pont ens hem deixat caure a Llafranc, i ha estat per casualitat, doncs aquesta no era la nostra intenció. El motiu del viatge era visitar la Fundació Josep Pla, de Palafrugell i després anar a dinar. A Llafranc ens hi hem trobat després d’engegar a rodar el GPS del cotxe que no ens deixava marxar de Palafrugell.

Haig de dir que no recordo haver estat a Llafranc en temporada d’estiu. La darrera vegada que recordo haver-hi anat, també es trobava pràcticament buit, amb la majoria de persianes avall. Un silenci que avui era més remarcat que mai, pel dia grisós, mig ventós i força fred.

No cal el brogit de la gent perquè un poble d’un racó de l’Empordà t’agradi, però és cert que en aquesta època sents certa melancolia. Et sembla que no et trobes en el seu estat natural i fàcilment t’entristeix. Les roques i el mar t’agraden veure-les silents, però no les cases, els restaurants o les gelateries. Malgrat tot, la passejada mig abrigats i un bon dinar a pocs metres de la sorra, ens ha deixat com nous.

He pensat amb en Josep Pla, la seva experiència de vida, prou moguda i viatjada. He pensat que havia de treure’m de sobre molts prejudicis i intentar llegir-lo per entendre’l millor. Crec que la meva generació, en general, no va estimar Pla. En l’època de més rebombori i identificació en la societat va coincidir amb la sortida del franquisme, i Pla no ens semblava la millor escapatòria.

Sovint som massa simplistes a l’hora de valorar les persones i les seves accions. Ens deixem portar massa per estereotips. La vida és molt més que tot això. Avui m’he proposat entendre Pla. A veure si me’n sortiré!

Passejada pel fiord dels somnis

El pla d'avui consistia en fer un trajecte per l'àrea dels fiords, en bus, tren i vaixell. Es tractava de continuar gaudint dels paisatges de la Noruega del sud-oest. Les aigües dels fiords, concretament del fiord dels somnis, i més cascades d'aigua que fa que et preguntis com hi pot haver-hi tanta aigua més amunt dels salts. 

Si ahir vàrem tenir un dia plujós fins ben bé les 6h de la tarda, avui ens hem despertat amb sol i uns núvols que poc a poc han anat guanyant terreny. La pluja no ens ha oblidat i s'ha presentat al moment d'agafar el vaixell per fer el recorregut del fiord dels somnis.

Avui, doncs, hem tingut millor temps i ens ha permès gaudir de colors més vius, un regal per als bons fotògrafs, que no és el cas. Haig de dir que les recomanacions per agafar el tren de muntanya eren un xic exagerades. Ha estat bonic, però sense que fos res de l'altre món. Feia joc amb el que estem veient cada dia i en gaudim.

Estem allotjats un parell de dies al Sognefjord Hotel, a la mateixa ribera del fiord, un hotel familiar, amb molta història i farcit de mobiliari antic i ornaments. Els àpats, tots ells en format bufet lliure, són exquisits i ens reconforten per tot el dia.

Demà, si el temps ens ho permet, trepitjarem un dels glaciars més grans del continent. Ja us en faré cinc cèntims.

Pujada al Púlpit

Ens hem llevat ben aviat, encara que no tant com ahir, per anar a esmorzar i preparar-nos per a un dia que ens han pronosticat que seria dur. Avui el programa era passejar-nos pel fiord de la llum i pujar fins al Púlpit, 604 metres de desnivell sobre el mar.

Si ahir la pluja va fer acta de presència bona part del dia, avui estava previst que només plouria de 4h a 6h de la tarda, i pràcticament ho han clavat. Aquests noruecs són molt aplicats, i el sol ens ha acompanyat pràcticament tot el dia.
La passejada pel fiord de la llum ens ha despertat poc a poc, contemplant les aigües tranquil·les, tot escoltant el Peer Gynt de Grieg, observant les cascades que arribaven fins al mar tranquil del fiord, amb alguns animals a les vores per alegrar els turistes. La segona part es presentava més complicada, encara que desconfiàvem un xic de les alertes que en algun cas varen fer efecte.
El desnivell era d'uns tres-cents metres, i uns quatre quilòmetres de camí. Aparentment era assequible i s'ha aconseguit, encara que amb més dificultats de les previstes. En l'últim quilòmetre, a la tornada, ha arribat la pluja, però ens ha deixat poc abans d'agafar el ferri que ens ha travessat des de Tau fins a Stavanger. Dutxats i descansats ha arribat l'hora de sortir a sopar. On anirem avui?

Pineda va patir el temporal

Diuen que el foc té aturador, però l'aigua no, i és ben cert. No fa massa dies que la nostra costa va rebre de valent el temporal de vent i pluja, causant una colla de desperfectes. Avui hem estat a Pineda i hem fet la passejada usual de quan anem a aquesta població. Hem pogut observar els estralls de la mala mar que va fer entrar la sorra ben endins i va destruir part del carril bici, i en algun lloc també el clavegueram,

M'he imaginat l'Ajuntament de Pineda preocupat per aconseguir recuperar la normalitat abans de l'arribada del turisme d'estiu, font de molts ingressos per a la població. S'ha de dir que el passeig feia goig i et venien ganes de passejar-hi. Avui l'aspecte era totalment diferent i sabia greu el perjudici ocasionat.

Malgrat tot hem gaudit d'una bona passejada, a marxa ràpida perquè volem que ens serveixi d'esport per abaixar pes i sucre, i ens hem trobat amb persones, xafarderes com nosaltres, que contemplaven l'estat del litoral i la molta feina que hi ha pendent de fer.

Moltes vegades no som conscients de la feina que porta estar al capdavant d'una institució com l'ajuntament, i ens fixem massa en el que no es fa o es fa malament, i no tant en la feina petita i poc visible de cada dia. Hi hem de pensar, però no podem deixar d'exigir la màxima atenció i dedicació dels nostres representants polítics, que han optat per formar part de l'administració pública que no pot fer altra cosa que servir la comunitat.

Una Synera familiar

Diumenge familiar i de passejada per la vila, intentant ensenyar allò que pot interessar d'Arenys a una persona que feia més de quaranta anys que no hi posava els peus. Tot i que la nostra vila, com la majoria de pobles de la costa, ha patit una destrucció important del territori, amb una construcció caòtica que fa força mal als ulls, és possible trobar-hi algun racó que la vista hi descansa i et resulta plaent.

Patrimoni arquitectònic i patrimoni natural. L'aiguabarreig no sempre immaculat, però intentant buscar-hi la part positiva. El camí de la Pietat, amb una bona panoràmica del litoral arenyenc, i el petit parc de Can Quintana, suposo que poc concorregut, però agradable de caminar-hi, sobretot un migdia amb el sol presidint el cel.

Una tarda ventosa i mig ennuvolada que no ha permès remullar-nos més amunt dels turmells. Això a qui portava el banyador dissimulat i la tovallola a la bossa. Els poc amants al bany d'aigua salada ens hem aixoplugat en un dels xiringuitos de la platja.

Diumenge de relax en espera d'una setmana que es prepara força moguda i amb un ritme estressant que no és el que més convé a la meva salut un xic trontollant.