Si us plau, fem bé les coses!

En més d'una ocasió he demanat des del meu blog que els nostres legisladors s'hi pensin dues vegades abans de tirar endavant una llei per evitar que quedi en no res. No n'hi ha prou amb tenir la majoria necessària per aprovar lleis, sinó que alhora cal fer-les bé. Cadascú defensa els seus principis i contra això no hi ha res a dir, però el que no pot ser és que es facin malament i de pressa, amb les conseqüències que això comporta.

Avui en parlo arran de l'informe emès pel Consell de Garanties Estatutàries amb relació a la llei que es volia aprovar de manera urgent, amb el sistema de lectura única, no fos cas que se'ns covés l'arròs. En aquest cas, tot i la suma suficient de PSC, ERC i Comuns, no es va arribar a votar, perquè Junts i PP varen demanar de portar-ho al Consell de Garanties Estatutàries, i els seus membres han anat també molt de pressa a informar. I han informat de manera negativa i per unanimitat.

Les decisions de l'esmentat consell no són vinculants, però quan són tan concretes i entenedores no se'n pot prescindir i espero que els partits que volien aprovar la llei se n'adonin i, com a mínim, modifiquin tot allò que els diuen que vulnera el dret a la propietat privada, a l'herència i a la llibertat d'empresa, i que a més envaeix competències que són exclusives de l'Estat. 

Entenc que els partits que ens governen i els seus aliats, estiguin preocupats per la manca d'habitatges i l'especulació que se'n fa. Estem d'acord que no es pot jugar ni especular amb un bé tan necessari i que, encara que sigui pura expressió escrita, queda referit a la Constitució. Una altra cosa és obsessionar-se i no estudiar a fons la manera de resoldre-ho sense haver d'atacar a ningú, i encara menys a aquelles persones que no en tenen cap culpa.

El problema de l'habitatge hi és i cal resoldre-ho. No és fàcil i la solució màgica no existeix. Cal treballar, i això contempla l'aprovació de lleis que ho regulin, però s'ha de fer bé. Atacant el fons de la qüestió, i una bona manera és construir habitatges socials i de lloguer assequible, cosa que fins ara s'ha fet molt poc, i no permetent que els habitatges de protecció oficial acabin al mercat lliure de l'habitatge. Hi ha molt a fer, però s'ha de fer bé!

On són els habitatges protegits?

L'escrit sobre l'habitatge protegit de Jaime Palomera i Jordi González Guzman, al diari ARA, em serveix per escriure el meu post d'avui. Al llarg de l'any ens fem un tip de llegir i escoltar notícies que ens parlen de les dificultats de trobar pisos assequibles, de que el turisme treu el barcelonins de casa i de la ciutat, que els joves no es poden emancipar perquè no poden accedir ni a la compra ni al lloguer d'un habitatge, o que es veuen obligats a compartir-los amb altres amics o desconeguts. I tot això beneït per la Constitució que contempla el dret a l'habitatge.

    No reproduiré l'escrit perquè val la pena llegir-lo, més que tot perquè la contextualització és, al meu entendre, molt clarificadora del per què hi ha tan pocs habitatges protegits al nostre país. I la resposta la trobem en els nostres polítics, els de dretes i els d'esquerres. Dels primers ho podríem entendre, però dels segons... On és l'esperit de l'esquerra progressista que vetlla per la classe més desafavorida?

    A la nostra vila també hi ha una manca d'habitatges protegits. Estem esperant la construcció de cinquanta pisos nous, que pel temps que fa que se'n parla ja haurien d'estar acabats i ocupats. Però a la nostra vila hi ha molts pisos buits que es podrien utilitzar per fer front a l'escassetat de pisos per poder llogar, i a uns preus que no siguin desorbitats. 

    Hi va haver un temps que es varen construir molts pisos que coneixíem com de protecció oficial. Han passat els anys i cada vegada en queden menys, perquè tenien data de caducitat. L'administració pública, sigui la Generalitat, l'Estat o els ajuntaments, no ha fet prou, per no dir res, per incrementar el nombre de pisos protegits, i ara tot són lamentacions.

    En qüestió de pisos hi ha molt a dir, i no sempre s'atribueixen responsabilitats als veritables responsables d'aquesta manca d'habitatge protegit. L'Administració s'hi gira d'esquena i els grans tenidors tenen totes les armes per esquivar qualsevol intent de regular la construcció d'un percentatge d'aquests habitatges. Al final es culpa als petits propietaris i provoca que molts d'ells es desprenguin dels pisos i els posin en venda, sense resoldre la manca de pisos de lloguer assequible.

    L'article és interessant perquè explica què ha passat amb la reserva del 30% per habitatge protegit en les noves construccions i les rehabilitacions integrals. Seria hora que els nostres legisladors es posessin les piles, i l'administració a qui correspongui controlés que es té en compte la normativa, sancionant els que no la compleixin. En sabem molt de elaborar normatives i molt poc de fer-les complir.

La llei i el sentit comú no van de la mà

No n'he parlat gaire en aquest blog, la qual cosa no significa que no sigui important, com és el cas de les okupacions d'habitatges, per persones desnonades, moltes vegades amb el suport de la PAH, o d'altres persones que caldria analitzar a fons per no col·locar-les totes en el mateix sac.

Aquests dies s'ha parlat molt del cas de la població de La Llagosta on un grup de joves de 18 a 22 anys ha ocupat uns pisos, propietat del BBVA, quan estaven a punt d'anar-hi a viure unes famílies que havien adquirit els habitatges. L'enrenou ha estat important perquè es tracta d'una operació amb moltes persones implicades, i per la sang freda i 'professionalitat' dels okupes, que tenen molt clara la legislació vigent i la manera de quedar-ne protegits, en contra del sentit comú.

Dic sentit comú perquè a ningú se li acudiria defensar els okupes davant dels nous propietaris, al marge de la llei, però resulta que aquesta llei que tant ens demanen que hem de respectar i obeir, dóna la raó a les persones que entren furtivament als pisos que no els són propis.

L'anècdota del cas és que els mateixos okupes han demanat ajuda als mossos d'esquadra perquè els defensessin de les agressions dels propietaris afectats, i que s'ha trobat sense pis i tindran molts problemes per recuperar-los.

Deia abans, sentit comú, perquè una persona vinguda de fora no endevinaria mai a qui la llei dóna la raó. Esclar que si els corruptes condemnats a sis anys de presó els deixen en llibertat sense fiança, que no han de fer amb els okupes que simplement s'han apropiat d'un pis que no era seu. Aquesta és la llei que els nostres polítics, els legisladors, mantenen incomprensiblement.