Què ens hem de creure?

Mai com ara havíem pogut seguir amb tanta precisió i en temps real una guerra més enllà de les nostres fronteres. Al llarg de la història hem observat reportatges bèl·lics que ens han permès veure la crueltat d'una guerra, i encara més quan les víctimes són civils i no pas membres dels exèrcits. Avui tenim les imatges del que està passant en aquell mateix moment. Podem presenciar com es bombardegen instal·lacions i també habitatges. Ho veiem a Gaza i també a Ucraïna.

I la darrera de les guerres és la que estan mantenint Israel i l'Iran, amb atacs constants, amb els efectes que tenen, però això passa en uns moments en què la intel·ligència artificial (IA) pot crear il·lusions. És capaç de manipular sons i imatges fins al punt de no saber si tot allò que t'ensenyen és verídic o fruit de la tecnologia.

Tots recordarem les especulacions sobre l'arribada de l'home a la lluna, l'any 1969. Ha plogut força des de llavors. Encara hi ha qui sosté que les imatges que vàrem poder veure per televisió estaven preses en un decorat. Hi ha qui no s'ha cregut mai que els astronautes arribessin a trepitjar el nostre satèl·lit. Si això passava fa més de cinquanta anys, què no es pot inventar avui dia?

Llegia, avui, un reportatge on es diu que moltes de les imatges que aquests dies ens presenten de la guerra entre Israel i l'Iran són falses, ja sigui perquè corresponen a altres conflictes i països, o bé són simplement inventades. I per què passa això? Hi ha una intencionalitat concreta, més enllà de distreure el personal?

Com explica l'article en qüestió, unes imatges de l'abatiment d'uns avions israelians per part de les forces iranianes, i la captura d'una de les seves pilots, que sembla que són falses, ajuden a elevar la moral d'un país, l'Iran, i posar en dubte la superioritat israeliana, que algú dona per descomptat.

La conclusió, una vegada més, et porta a estar alerta i no creure't tot el que veus. Es tracta de qüestionar-ho i intentar contrastar les imatges i dades, que no és fàcil, i no deixar-te portar pel primer impuls. Sigui com sigui, però, la guerra no té cap justificació i sempre hi surten perdent els més vulnerables, la ciutadania que veu estroncada la pau i tranquil·litat a la seva vida.

Només existeix allò que veiem

Sempre s'ha dit que només existeix allò que es diu o es mostra, o si més no aquesta és la impressió que tenim. Estem molt acostumats a llegir les notícies. Abans ho fèiem a través dels diaris i la ràdio, més tard la televisió. Avui tenim les xarxes socials que ens bombardegen amb informacions, que no sempre són verídiques i que, per tant, hem d'aprendre a contrastar i no creure'ns-ho tot de seguida.

Tant amb un sistema o un altre, l'efecte sempre és el mateix. Si cada dia ens expliquen que hi ha guerra a Ucraïna, tindrem molt clar que allà hi ha guerra. En el moment que deixin d'informar d'Ucraïna podrem pensar que s'ha acabat la guerra i això, no és necessàriament cert. I si no que els hi preguntin als sudanesos o els congolesos.

Per altra banda, hi ha notícies que ens arriben de tant en tant, i que a diferència del que comentava abans, en aquest interval de silenci no ha passat res. Per tant, ens diuen el mateix que ja sabíem. No hi ha cap novetat. Llavors et preguntes a què treu cap que te'n tornin a parlar? És que no hi ha res més interessant i viu a comentar?

Us poso l'exemple del tren orbital que segur que n'heu sentit a parlar moltes vegades. És aquell tren que hauria d'unir diferents ciutats catalanes sense necessitat d'anar a parar a Barcelona. Sortir de la centralitat que tant ens queixem d'Espanya. Doncs ara en tornen a parlar. Hi ha alguna novetat al respecte? No! Tot està igual, però a algú li ha interessat treure-ho del calaix i recordar-nos que fa molts anys se n'havia parlat i s'havia arribat a dir que seria un projecte a iniciar en un període de temps no massa llarg. I aquí estem.

M'agradaria pensar que un dia es posarà la primera pedra perquè sigui una realitat, però temo que no tindrem aquesta sort. Potser els nostres nets... ves a saber!

És cert que la construcció de l'eix transversal, per carretera, va ser tota una revolució. També es va criticar, sobretot per una part d'ecologisme mal entès. Esclar que parlar de tren és parlar de transport públic, i en aquest aspecte el nostre país està molt endarrerit. No cal esmentar el corredor del Mediterrani, oi?

Teorema del mico a TV3

Avui és la darrera emissió de la sèrie de falsos documentals Teorema del mico que TV3 ha emès aquest mes de juliol i que de ben segur ha sorprès a molta gent. Em consta que algú s’ha disgustat perquè més d’un s’ha cregut que el documental era seriós i que allò que ens explicaven era verídic. Al final ens creurem que som bona gent i ens ho empassem tot, per estrany que pugui semblar.

S’ha de dir que he fet una excepció al que ve sent habitual a casa i he mirat els programes. Reconec que m’he desapuntat de la colla de seguidors de programes televisius, i en concret de TV3, que era pràcticament l’únic canal que seguia. I l’he seguit sobretot perquè era el debut del meu nebot en la direcció d’una sèrie televisiva. 

Admiro l’enginy i la capacitat de reclutar persones conegudes en el mitjà televisiu i l’actuació d’altres que han esdevingut uns intèrprets amb un paper que en alguns moments donava la sensació que era real. No he caigut en la trampa perquè estava avisat d’entrada, però he seguit la trama per veure com es desenvolupava en cadascun dels capítols. Havia vist el primer capítol, centrat en la meva ciutat natal, perquè la cosa no és tan senzilla com bufar i fer ampolles. Feia molt de temps que els responsables del projecte hi anaven al darrere, i al final ho varen aconseguir.

Reconec que no he seguit de prop la crítica, i per tant no sé quina és l’opinió general. La televisió ens ha acostumat a veure documentals que ens han servit per descobrir coses que probablement no hauríem arribat a conèixer mai. En aquest cas ens estaven enredant subtilment, amb un conjunt d’entrevistes i opinions que ens volien fer creure una realitat que no és. Aquí és on algú no hi haurà estat d’acord. Hem estat crítics amb la manipulació dels mitjans de comunicació, però no ens podem confondre. Aquí l’engany era temporal i força innocent. Al final es desvetllava el secret i la, diguem-ne, innocentada. Tant de bo que les notícies i falses entrevistes que ens acostumen a presentar els mitjans de comunicació fossin d’aquest estil i que al final ens desvetllessin que tot plegat havia estat una ensarronada, però la realitat no és aquesta.

M’agradaria que la crítica a la sèrie fos favorable i que animés els seus creadors a continuar treballant en nous projectes. L’efecte trencador de la sèrie és interessant i probablement estem mancats d’aquests trencaments a la nostra vida. Jo prometo seguir-los, encara que hagi de fer una excepció en el meu actual hàbit de tenir la televisió en standby la majoria d’hores del dia.