Hi ha ganes de resoldre les coses?

La primera pregunta que ens hem de fer és si hi ha ganes de resoldre les coses o prioritzem l'ego, i l'ambició personal o de grup. Dirigir un país no és fàcil. Encara que tinguis molta capacitat de lideratge i suport no tens tots els elements a la mà per aconseguir fer-ho del tot bé. Cal esforç, voluntat, dedicació i recursos. Aquests acostumen a ser escassos i cal prioritzar. Què és el més urgent? Què és el que arribarà a més gent? Què podem fer per aconseguir els objectius que ens hem proposat?

I per què ho dic tot això? Doncs resulta que a vegades sents segons quins comentaris que et sorprenen. Que un dirigent proposi anar tots d'acord per resoldre els greus problemes que ens afecten no hauria de ser un acudit espontani, sinó la norma. Resoldre les dificultats de trobar un habitatge digne per a moltes persones, no és un tema senzill a resoldre en una sola legislatura. Aconseguir posar ordre en el Departament d'Ensenyament, tampoc és cosa de quatre anys. I per això és tan important el consens de totes les forces polítiques.

No es tracta de saber si tens majoria absoluta o un pacte de govern per a quatre anys. Quan es tracta de temes de llarg recorregut, cal el màxim consens, perquè la vida dona moltes voltes i les dificultats per resoldre segons quins temes necessiten el treball conjunt de tothom, des de totes les perspectives, ideològiques i pragmàtiques. Perquè no tenim tots els coneixements ni tampoc tota la raó. 

El sistema polític que regeix el món occidental es basa en els partits polítics, els quals s'esforcen per agradar i obtenir el màxim nombre de vots per poder governar. És totalment lícit, però no podem oblidar que els grans temes de país, de poble, de barri, els hem de resoldre entre tots. Pensem el que pensem, perquè el món és divers i tots ens hi hem de sentir representats.

A veure si som capaços d'asseure'ns a una cadira, parlar i, sobretot, escoltar. Després les majories obraran, però que sigui sempre després d'un extens debat, sincer, sense protagonismes estèrils i amb ganes de millorar la vida de com més gent millor.

Ser realment transparents

L'esforç per millorar l'administració pública dins d'un model de democràcia representativa ha comptat amb dos elements que han centralitzat els objectius a assolir. Per una banda, la participació de la ciutadania en els afers públics i per l'altra la transparència. Ambdós constitueixen, al meu entendre, la base de la confiança necessària entre l'administració i els administrats. Saber que pots dir-hi la teva, a través dels marcs establerts, i conèixer què es cou a dins, gràcies a les finestres que avui tenim obertes amb l'ajut de les noves tecnologies, que ja no són un tan noves, i Internet.

Ahir parlava del nou ROM, aprovat definitivament en sessió plenària i que incorpora les audiències prèvies al Ple, que és una manera més d'acostar la ciutadania a la tasca que realitzen els nostres representants polítics. Els webs municipals i de totes les administracions públiques també ens obren a descobrir la feina de l'administració. Les millores en les facilitats per accedir-hi són bàsiques perquè la tal transparència sigui real.

Encara que la majoria de la població actual hagi nascut dins de l'època digital, encara hi ha moltes persones que en viuen al marge i necessiten que algú els ajudi per bellugar-se en aquest món i fer les tramitacions necessàries que cada vegada en són més. L'administració pública té l'obligació de facilitar les eines d'accés a les dades públiques i això es pot fer de moltes maneres, sigui de qui sigui la competència.

Les oficines d'atenció ciutadana (OAC) han estat claus a l'hora de fer fàcil tota mena de tramitacions i, ajuntaments com el d'Arenys de Mar, fa molts anys que actua com a finestreta única per a tràmits adreçats a altres administracions. Però com que no podem fer recaure tota la responsabilitat i tasca a aquestes oficines, cal crear els espais idonis perquè la ciutadania, que no se'n surt, hi pugui acudir i ser atès. Tots i totes tenim el dret d'accedir a les dades públiques i si no tenim la capacitat de fer-ho per nosaltres mateixos, ens hi han d'ajudar.

Podrem parlar realment de participació i transparència quan tots els obstacles que encara queden desapareguin i ningú pugui dir que no hi ha tingut accés.

Una gran interpretació musical

El cap de setmana és cada vegada més complicat confeccionar la teva agenda per assistir als actes que es programen a la vila. Per una banda, és bo que hi hagi tanta activitat i que puguis escollir, per l'altra, el fet d'haver de renunciar a assistir en alguns dels actes programats et xafa una mica la guitarra, i et queda aquell regust de no haver-ho encertat.

Aquest divendres em va passar amb els actes de la tarda. A la mateixa hora coincidien més d'un que, aparentment, podien ser del meu interès. Al final vaig haver de decidir per a un d'ells, i em vaig equivocar. M'ha quedat al cap la idea que potser no vaig estar prou amatent a l'hora d'escollir.

No puc dir el mateix de dissabte. Ahir l'Escola de Música organitzava un concert amb la interpretació del Quintet Die Forelle. Cinc joves, molt joves, estudiants del Conservatori Professional de Música de Badalona que ens varen oferir el treball de dos anys. Ens ho explicava, al final de l'acte, la seva professora. Es tractava d'un fet únic que no acostuma a repetir-se. Una excel·lent interpretació, fruit d'un excel·lent treball de temps, esforç i il·lusió.

Hi anava refiat que m'ho passaria bé. Hi anava, també, mig enganyat per la publicitat que en feia prèviament la pàgina web de Ràdio Arenys. No és la primera vegada que m'enreden, involuntàriament, però que haurien de mirar de corregir-ho. Vaig gaudir del concert i el públic assistent va escoltar fidelment tota la interpretació, respectant els silencis entre els moviments de la peça, cosa que no sempre succeeix.

Em va impressionar no només el resultat sonor, sinó també la tècnica interpretativa i el sentiment dels músics, que no és usual amb persones tan joves. Els auguro molts d'èxits, sobretot si continuen treballant amb l'interès i esforç que demostren haver-hi dispensat. Felicitats!

La cultura de l'esforç

Arran de les proves de la Selectivitat que han tingut lloc aquests dies ha sorgit el tema de la cultura de l'esforç. Se'ns diu, des de fa temps, que cada vegada costa més que els alumnes i les persones en general entenguin que les coses no surten soles, que cal esforçar-se per aconseguir els objectius i que lluny de defallir, s'ha de lluitar per obtenir allò que t'has proposat.

Les generalitzacions no són mai bones, però podria molt ben ser que la manera actual de formar les persones hagi deixat de banda aquest pensament i que amb les ganes de facilitar la vida a la gent, cada vegada sigui més estrany veure com un se sacrifica i lluita per aconseguir sortir-se'n. Volem evitar el fracàs i la desil·lusió. No volem que els alumnes visquin amargats i els ho posem fàcil, però això no necessàriament els ajuda a la vida.

El dia a dia et presenta moltes dificultats que has de combatre. Si no estàs preparat per afrontar les adversitats, de primer moment pots quedar superat i encallat. Només la pràctica constant i l'esforç per aconseguir superar totes les proves et permetrà tirar endavant. No serà fàcil, i això ho has d'entendre. Ningú no et regalarà res, però amb el treball podràs vèncer i deixar enrere els entrebancs.

Els exàmens que t'obren o tanquen les portes al futur no són gaire aconsellables. Probablement, encara no hem trobat la manera de valorar la capacitat de les persones per afrontar els reptes de la vida. Penso en dificultats intel·lectuals, però no només. La formació ha de ser global i ha de tenir en compte la memòria i la teòrica, però també saber-ho aplicar en casos pràctics perquè, al capdavall, la vida està plena de situacions pràctiques que has de torejar. Si allò que has après no et serveix per resoldre els dubtes, hauràs perdut el temps.

Educar no és fàcil, però fer la vida massa fàcil als alumnes o els fills, tampoc els ajuda gaire davant de reptes, com poden ser unes proves d'accés a la Universitat.

25 anys de la Banda de l'EMA

Ahir el vespre vàrem poder gaudir d'un simpàtic acte musical a càrrec de dues bandes de música, la Banda de l'Escola de Música d'Arenys de Mar, els amfitrions, i la Banda Comunitària de l'Escola de Música de les Arts de Santa Perpètua de Mogoda, els convidats. Celebràvem els vint-i-cinc anys de la nostra banda i els que d'alguna manera hem estat partícips del treball de la nostra escola de música ens en sentim molt orgullosos.

Sovint comento que no és gens difícil iniciar projectes. El que realment costa és mantenir-se en el temps, anar agafant experiència i aconseguir resultats satisfactoris com el que ahir es va poder viure al Centre Cultural Calisay. 

I el més important de tot és el treball que hi ha al darrere. Les coses, i en aquest cas les notes, no surten soles, sinó que requereixen un treball constant, dedicant-hi moltes hores, que encara que es faci de gust, l'esforç dels seus components no els hi treu ningú.

La satisfacció del públic assistent, la majoria familiars dels intèrprets, es va fer palesa amb els aplaudiments engrescats després de cada peça, i l'agraïment als seus directors que fa molts anys que estan al capdavant de les dues formacions, dirigint, formant i engrescant els nostres músics.

La Blanca Soler, directora i ànima de l'Escola de Música arenyenca, va fer la presentació de l'acte, recordant els grans trets de la seva trajectòria. Des d'aquí el meu agraïment a totes les persones que fan possible la Banda, i que en puguem gaudir durant molts anys. Moments com els d'ahir divendres són els que ens ajuden a aguantar tot el que està passant al nostre voltant. Visca la música, visca la Cultura!

Comença una nova etapa

Després d'una setmana de vacances que han servit per aturar el ritme frenètic dels darrers dies, comença una nova etapa de la meva vida, amb il·lusió i moltes ganes de ser útil per a totes aquelles persones que puguin necessitar els meus serveis. No es tracta de fer impossibles, sinó simplement tenir l'encert d'assessorar correctament els vilatans davant de possibles dubtes en la resolució dels seus conflictes amb l'Administració local. 

La figura del defensor de la ciutadania no és prou coneguda i hi ha un cert desconeixement de què pot fer, quines són les seves competències i quan hi podem acudir. Cal, doncs, no només fer més difusió de la seva existència, sinó també una mica de pedagogia per donar a conèixer quines són les seves funcions.

Arenys de Mar, compta amb la defensoria de la ciutadania des de fa gairebé vint anys, amb les persones de Manel Pou i la Teresa Verdura, que no han defallit, de manera altruista, per ajudar a totes les persones que s'hi han adreçat, sense límits en la seva voluntat de servir els arenyencs. El llistó que han deixat és el molt alt i, per tant, el repte és gran, però il·lusionant. Amb el seu ajut i el de la gent que forma part del Fòrum de Síndics Locals de Catalunya, confio a poder estar a l'altura.

Intentaré mantenir aquest blog que fa més de vint anys escric diàriament, deixant clar que és un espai de reflexions personals sobre què passa al nostre entorn i més enllà, desvinculat de la meva tasca com a defensor de la ciutadania. Penso que és bo que aprofitem l'espai d'Internet per exposar opinions serioses, potser no sempre encertades, però sempre de bona fe i amb ganes de posar un gra de sorra en l'esforç per fer més agradable la nostra convivència, massa sovint violentada.

Nascut a Granada

Aquests dies de Setmana Santa he seguit les notícies molt d’esquitllada. Tot i això, vaig veure que el TSJC continua posant bastons a les rodes a la llei de Política Lingüística, quant a l’ensenyament en llengua pròpia. És una mica la cançó de l’enfadós i, tal com ja he comentat alguna altra vegada, morirem lluitant per la nostra llengua. I no podem defallir.

Tinc la sort, també perquè m’hi he esforçat, de mantenir el català quan el meu interlocutor parla en castellà. No m’és gens difícil seguir la conversa en la meva llengua, parli com parli l’altre, amb el benentès que em comprèn i podem seguir la conversa. 

Avui m’he trobat amb una persona que feia algun esforç per contestar-me en català. Jo, si veig que pateixen gaire, els dic que em parlin en castellà sense cap problema, però en més d’una ocasió em responen que ja els va bé fer l’esforç. L’interlocutor d’avui m’ha dit que li costava un xic parlar-lo, fent èmfasi que havia nascut a Granada.

Si no ho lluitem nosaltres, ningú no ho farà per nosaltres. Això ho recalco als meus fills. Parlar en català arreu no és mala educació. És defensar la nostra llengua, que hem mamat i que ens fa expressar amb naturalitat els nostres sentiments, idees i opinions. Ens ha tocat viure-ho d’aquesta manera i ho hem d’acceptar sense claudicar.

Aprovat el nou text del ROM

El Ple municipal d'aquesta tarda ha aprovat inicialment el nou text del Reglament Orgànic Municipal (ROM). Un document que substituirà l'actual que data de l'any 1999, és a dir, del segle passat. El ROM, per aquelles persones que no estan bregades en assumptes municipals, és el document que regula l'organització i el funcionament intern de cada ajuntament, però també les fórmules de participació ciutadana. 

Una vegada aprovat el document, s'obre un període per poder-hi presentar al·legacions i suggeriments. Una altra manera de participar activament en el funcionament de les nostres institucions. Aquesta és la manera que m'agrada de fer les coses. Ser crític, suggerint alternatives. Crítica constructiva amb arguments i no només derrotisme i fins i tot insults.

Durant un any i mig, representants dels grups municipals que conformen el Consistori arenyenc, hem estat treballant un nou document que s'adeqüés a la realitat actual i millorés diferents aspectes, entre ells la participació dels vilatans, per fer-ho més àgil i dinàmic.

Haig de dir que ha estat un plaer treballar amb tots els membres de la Comissió, pel seu interès, treball i dedicació, i les ganes de consensuar un text. La pràctica del consens hauria de ser la primera regla o lliçó a aprendre per a totes aquelles persones que volen dedicar-se a la cosa pública. Tots tenim les nostres idees i és bo contrastar-les i intentar arribar a acords. Avui hi som i demà no. Projectes o documents, com és el cas, que han de tenir una llarga durada, és bo que tothom hi digui la seva, i no pas imposar la llei del més fort.

El treball en equip sempre és gratificant. Em costa molt d'entendre aquells personatges de la vida pública que imposen la seva llei sense tenir en compte els altres. Però això seria tema per a un altre debat.

Quaranta-cinc anys després

Han passat quaranta-cinc anys i ho recordem com si fos ahir. Va ser l’ensurt de pensar que potser fèiem marxa enrere en el procés de transformar el país en una democràcia. Sortir de quaranta anys de dictadura. Aquesta por de recular en drets i llibertats encara la tenim.

L’auge de l’extrema dreta amb el suport inconscient de molts, alguns dels quals no han tastat la repressió d’un dictador, ens fa témer que puguem arribar a perdre fites aconseguides amb molt d’esforç, amb víctimes que s’han quedat pel camí.

El president del govern espanyol ha anunciat que demà el Consell de ministres desclassificarà papers de l’intent de cop d’estat. Veurem què ens deixen llegir i fins on arribarà la nostra sorpresa. Tot i que considero necessari facilitar tota la informació, no crec que ens serveixi de gaire res.

El pitjor que ens pot passar és que es converteixi en una narració de fets, més ben documentats que no pas ara, però sense desvetllar qui estava realment al darrere. Ja ens ho imaginem i podem entendre que els protagonistes de l’intent de desestabilitzar el país eren uns simples figurants. Es varen servir d’ells, però no ho varen aconseguir.

No podem ignorar que si bé el cop d’estat no va reeixir, sí que es va produir una frenada del procés de recuperació de la normalitat política i això ha estat la xacra que ha condicionat la situació present, i que no es depuressin responsabilitats. És per això que avui podem afirmar que en el món judicial no es va transitar cap a la democràcia i que les seves institucions són hereves del franquisme, ancorades a l’extrema dreta i actuant amb total parcialitat. 

Han passat quaranta-cinc anys, però mantenim la por al cos i dubtem de tot i tothom. No ens hem fet grans democràticament i tenim l’amenaça a la cantonada.

Apa Anem-hi, molt bona feina!

Fa pocs dies parlava en un post sobre la necessitat de ser positius i avui he volgut posar-ho en pràctica. He estat mirant els diaris digitals si hi trobava una notícia positiva que fos interessant comentar i no ho he tingut fàcil. Mentiria si digués que no n'hi havia cap, però també haig de tenir en compte que hi ha temes que desconec absolutament i es fa molt difícil comentar-los i opinar. Ja soc prou atrevit en escriure públicament en el blog, per a fer-ho de temes totalment desconeguts per a mi.

És evident que he hagut de descartar qualsevol referència als EUA. Tampoc m'he aturat a analitzar què està passant avui a Rodalies i al transport públic en general. Res a comentar de la pesta africana detectada en senglars a Collserola, o dels efectes de la borrasca 'Marta' a Andalusia.

Finalment, m'he quedat amb una notícia en clau local que parla dels podis que ha aconseguit l'entitat Apa Anem-hi a la lliga de cros i del cros escolar. Ahir, dissabte, es varen lliurar els premis i reconeixement als millors corredors a qui vull felicitar des d'aquí, no només per haver guanyat, sinó també per totes les hores, sacrificis i esforç de tot l'any. Les coses no surten soles i és bo reconèixer-ho. 

Cal felicitar tota la tasca esportiva i social de la Penya Apa Anem-hi. I remarco social, perquè té una incidència a la societat arenyenca que tant de bé li fa. Ens queixem molt i surten tots els disbarats, les queixes i crítiques, però costa més de llegir fets positius i engrescadors de la nostra vila. Seria bo que, sense deixar de ser crítics, constructius i amb arguments, a cada comentari l'acompanyéssim d'una referència bona del que s'està fent. Ens adonaríem que se'n fan moltes i passen massa desapercebudes.

Si som capaços de fer-li un gir, segur que viurem millor, sense tants exabruptes, males cares i insults. Són quatre dies i hem de viure'ls amb més tranquil·litat i seny.

Avantprojecte de llei de l'ocupació pública

El diari ARA publicava la notícia que el Consell Executiu aprovarà aquest dimarts l'avantprojecte de llei de l'ocupació pública. Una iniciativa del govern català per posar al dia les condicions d'accés a la funció pública i també el sistema de promoció interna, i que forma part del projecte de reforma de l'administració.

No he tingut l'ocasió de llegir el text de la proposta i, per tant, no en puc fer una valoració més enllà dels comentaris de l'article que avancen algunes de les modificacions que s'inclouen. Caldrà, doncs, esperar a tenir l'oportunitat d'estudiar el seu contingut per donar la meva opinió que, per altra banda, tampoc tindrà cap mena de transcendència.

Quant a l'accés a la funció pública, l'article comenta que es tindrà en compte que avui la memorització té menys importància i que s'ha de prioritzar les habilitats per actuar davant de les situacions en què es trobaran, pel lloc que opten a treballar. El següent aspecte que incorpora el nou model és l'avaluació dels funcionaris per facilitar la seva promoció en funció de la seva actuació i expertesa. Una avaluació que realitzarà el seu superior jeràrquic.

Quant a les modificacions que es puguin fer al sistema d'oposicions, substituint la memorització de lleis i reglaments, que tens a l'abast amb un clic, per proves que demostrin la capacitat del candidat de dur a terme les tasques per a les quals opta, em sembla bé. Sempre he trobat innecessari i absurd premiar la memòria, i més encara en aquests moments que ho tens tan fàcil per accedir a la informació.

En relació amb la promoció interna tinc els meus dubtes, i caldrà analitzar com es porta a terme. És cert que no tots els treballadors de l'administració pública actuen amb la mateixa diligència, interès i esforç, ni tenen la mateixa capacitat, i és per això que cal trobar la manera de premiar aquells que fan bé la feina i cada dia s'esforcen per millorar i formar-se, d'aquells que una vegada obtinguda la plaça es posen a jaure. Que l'avaluació la faci el seu superior jeràrquic, que té certa lògica, és un perill per allò dels amiguismes i ja no diem quan entremig hi juguen temes ideològics i de militància política. 

Insisteixo que cal analitzar el contingut del projecte de llei i que els seus impulsors tinguin clar quins són els perills de no ser prou explícits i previsors a l'hora de determinar qui i com s'avalua el treball dels altres.

Un futur amb valors

L'entrevista del diari ARA a la Maria Anglada, jugadora d'hoquei sobre patins del CP Voltregà, m'ha recordat uns anys que em desplaçava des de Vic a Sant Hipòlit de Voltregà, en bicicleta, per assistir als partits d'hoquei. El Vic jugava en categories inferiors, com passa ara, però el Voltregà passava pels millors moments de la seva història, amb grans figures d'aquest esport.

Certament, el cas del CP Voltregà és ben curiós. No és habitual que poblacions petites tinguin equips potents, fins i tot en esports tan nostrats com és l'hoquei sobre patins. L'explicació la trobaves en l'interès del seu mecenes i protector. El Club Patí Voltregà va néixer l'1 de novembre de 1955 per obra de Victoriano Oliveras de la Riva. La seva família tenia una fàbrica de filatura a la Gleva.

El senyor Oliveras era un amant de l'esport i es va obsessionar a crear un equip d'hoquei sobre patins a la població on es va vincular, Sant Hipòlit de Voltregà. Els anys setanta del segle passat varen ser els reeixits, aconseguint molts títols. L'època que jo em vaig afeccionar a l'hoquei i que m'hi desplaçava amb la bicicleta, una eina que també vaig estimar durant molts anys.

En aquells moments els equips en gairebé tots els esports eren masculins. Desconec si les noies, en aquella època a què em refereixo, ja practicaven aquest esport. Anys més tard el Vic va pujar de categoria i, sense assolir els èxits del CP Voltregà, també va donar moltes satisfaccions als seus aficionats. La seva pista era al costat del riu Mèder, al parc Balmes.

A l'entrevista, la Maria Anglada comenta l'excepcionalitat del seu municipi on es diu que la canalla aprèn abans a patinar que a caminar, o que patina amb bolquers. Una entrevista que deixa entreveure un seguit de valors que avui trobem a faltar. La responsabilitat, l'esforç, l'honestedat... Deixa de practicar l'esport com a professional perquè no pot rendir al cent per cent, prioritzant els seus estudis de medecina.

És bo aturar-se en detalls com aquesta entrevista per adonar-nos que no està tot perdut. Que les males arts es fan notar molt, però que encara hi ha joves amb molts valors. Tenim futur!

Un servei necessari a la nostra vila

Arran de la notícia que apareix avui al web de Ràdio Arenys m'ha semblat interessat comentar la importància de disposar, a la nostra vila, dels serveis del centre de desenvolupament infantil i atenció precoç (CDIAP). Acostumem a ser molt crítics i reivindicatius, demanant més serveis pròxims, però, en canvi, no apreciem bé allò que tenim, i és bo aturar-nos-hi i parlar-ne.

Les famílies que tenen necessitat d'aquest servei tenen la sort de no haver de desplaçar-se fora de la vila per dur-hi els seus fills. Si ja és un esforç tenir cura d'un fill amb aquestes necessitats, i a més li afegeixes la necessitat de sortir a fora, la cosa es complica. És per això que, en primer lloc, s'ha d'agrair que a casa nostra tinguem la sort de gaudir d'aquesta atenció.

Per altra banda, i per les referències que en tinc, no només hem de parlar de disposar d'aquest servei a prop nostre, sinó que l'atenció que reben els nostres infants és excel·lent. Les professionals que en tenen cura són expertes i molt empàtiques, tant amb les criatures com amb els seus familiars.

Encara que a la notícia de Ràdio Arenys no s'esmenta, des de fa un temps els responsables del servei demanen millores en l'equipament cedit per l'Ajuntament. Tenen la promesa d'una nova ubicació, ja que sabem que aquestes instal·lacions han d'anar a fora, i entretant els han resolt alguns temes que eren urgents.

En un principi la nova ubicació estava pensada al Casal Sant Vicenç, que l'Ajuntament tenia previst adquirir. De moment tot s'ha encallat, i la situació en què ens trobem del pla econòmic financer, fa pensar que pot anar per llarg si, finalment, es manté la voluntat d'adquirir aquesta instal·lació. Com en moltes altres coses, la manca de planificació del govern municipal ens deixa sempre en el dubte. Tot depèn de les circumstàncies que es van presentant, vivint de la sorpresa constant. 

Desitgem que aquest impàs en el possible trasllat del servei no sigui en detriment de la seva continuïtat a la nostra vila, i esperem poder-ne gaudir molts anys.

El treball diari i constant

Aquests dies que ens arriben notícies de Singapur, amb uns resultats brillants de nedadores catalanes, conviden a reflexionar sobre la feina de formiga que no sempre es veu, i que només te n'assabentes quan sorgeix l'èxit. Llavors tot esclata, i en tenim notícia, i ens n'alegrem, però no podem deixar de pensar en totes aquelles persones que no aconsegueixen ser les primeres, però no per això se'ls ha de restar mèrits.

Parlant d'esport, ens adonem que no totes les disciplines tenen el mateix ressò. Quan hi ha molts diners al darrere, les notícies són a primera pàgina dels diaris, encara que només sigui per comentar el menú del dinar de la concentració. És evident que un esport que mogui milers d'aficionats, sempre resultarà més atractiu als espònsors, i de retruc els diaris se'n faran més ressò, però hauríem de tenir l'encert de dedicar temps a aquells esportistes que treballen sense parar per aconseguir èxits que no tenen la mateixa repercussió entre la gent.

Em direu que m'embolico, però sempre he pensat que la gent que té una afició, que pot arribar a ser professió, i que treballa en silenci per millorar el seu rendiment i resultats, són persones que sumen. Que no provoquen aldarulls. Que no critiquen per criticar, ni es fan veure per ridiculeses. Si saps alguna cosa d'ells és per la feina constant, el seu esforç diari per assolir una meta.

A Arenys tenim la Marta Mitjans que va de rècord en rècord, i sense conèixer-la personalment, t'hi sents vinculat i orgullós de ser convilatà. I això és pels èxits aconseguits? Segur que sense ells no en tindríem notícies, però és d'admirar la seva preparació, la seva dedicació, sense la qual no aconseguiria pujar al pòdium. 

A totes aquestes persones que treballen amb constància i perseverança, tant si aconsegueixen l'èxit, com simplement la satisfacció personal de superació, cal felicitar-les i desitjar-los la felicitat en allò que els omple i que dediquen tantes hores del dia.

El Senat Municipal

Avui llegia al web municipal la notícia de la mort de qui fou regidor d'Arenys de Mar, el senyor Francesc Pi. Un regidor del Partit Popular arenyenc que va assumir responsabilitats en esports, amb el pacte amb el Partit Socialista, presidit per Ignasi Moreno. A la notícia es comenta que va formar part del Senat Municipal, que vàrem constituir l'any 2008, format per exalcaldes i exregidors, i que havia de servir per debatre temes d'interès per a la vila. Un organisme que figura al Reglament Orgànic Municipal, però que va tenir una vida efímera.

No cal dir que em sumo al conjunt de mostres de condol que arriben de totes bandes. Mai agrairem prou les persones que han decidit dedicar el seu temps lliure a treballar per a la millora del funcionament dels serveis públics locals. Una tasca que tothom hauria d'assumir en algun moment de la seva vida.

La intenció de crear el Senat Municipal d'Arenys de Mar fou l'aprofitament de l'experiència i coneixement de les persones que havien tingut responsabilitats de govern o havien format part del Consistori, moguts per l'estima i interès per millorar la vila, i que havia de servir per afrontar els grans reptes. El dia a dia acostuma a assumir-se des del govern de torn, amb el suport i seguiment dels grups municipals de l'oposició, però hi ha temes que són de mitjà i llarg termini que és bo analitzar. Forma part de l'exercici de la planificació, que sovint es menysté o s'ignora. 

He pensat que, si des del govern municipal actual, es fa aquest recordatori d'aquest organisme, potser fora bo anar un xic més enllà i recuperar-lo. Hi ha un seguit de temes que Arenys hauria d'abordar, per no limitar-se a anar tapant forats i resolent allò que es presenta, sinó avançar-se als esdeveniments i marcar les línies de futur de la nostra vila. 

Estic convençut que si anéssim unes passes endavant, evitaríem alguns dels problemes que ens apareixen, de manera improvisada, bàsicament per manca de planificació. Segur que moltes de les persones que hem assumit algun tipus de responsabilitat municipal, ens hi apuntaríem. Només cal posar-ho en marxa.

Mals aires

Aquests dies he tingut l'ocasió de parlar amb persones que no ens veiem gaire sovint, però que sempre que en tenim l'oportunitat, ens esplaiem amb grans converses, que ens ajuden a ser més conscients de tot el que passa al nostre voltant, i una mica més enllà, i que ens afecta en positiu i negatiu.

Haig de dir que l'aire que es respira no és el desitjable. Hi ha un pessimisme latent que s'encomana fàcilment, i que has de fer esforços per no acabar deprimint-te. Si a tot això hi afegeixes aquells dies plujosos, que varen anar molt bé per omplir pantans, però ens varen estafar moltes hores de sol, els ànims encara estaven més baixos.

Des de la tornada a la presidència dels EUA del senyor Trump, i l'auge de l'extrema dreta a Europa, políticament no estem en la millor situació possible, i tampoc econòmicament. Les decisions que està prenent el president de la primera potència mundial no només afecten els seus, sinó que ens afecten a tots. Probablement, si no ens haguéssim adormit, no seríem tan dependents, però la influència no la treu ningú.

En l'àmbit local, s'està maquillant la situació. Es va endreçant, però no s'acaben de resoldre els principals problemes amb què ens trobem. Penso en el rial del Bareu, les Clarisses o l'estat del clavegueram, i no acabo de veure com ens en sortirem. Cal molta inversió, però també encert en les decisions que es prenen. No és fàcil.

De totes maneres en moments així, ens convé ser positius, i trobar allò que funciona, parlar-ne i engrescar-nos una mica. No es tracta d'amagar el cap sota l'ala i no afrontar la realitat, però convé posar-hi bona cara i, sobretot, anar una mica de bracet per tenir més força, recollir més idees, i resoldre totes les traves que, vulgues o no, sempre ens trobarem pel davant.

Hi ha coses que no podem resoldre, però amb tot allò que estigui a les nostres mans, cal lluitar-hi i dedicar-hi temps i esforç. Ens adonarem que sí que tenim coses que depenen de nosaltres i som nosaltres que les podrem solucionar.

Si ho volem, podem!

Si una cosa he trobat a faltar amb l'arribada de la democràcia al nostre país és la predisposició per lluitar per les coses. Ha semblat com si ja ho haguéssim aconseguit tot, que no necessitéssim esforçar-nos per millorar res i acceptar estoicament tot el que ens ha vingut a sobre. Tot plegat molt diferent de l'època del dictador que sabies que havies d'enfrontar-te a una situació injusta per aconseguir la llibertat d'expressió, poder parlar la teva llengua, recuperar la teva història, la teva cultura i els teus drets.

Aquesta actitud d'acceptar tot allò que et donen ens ha portat a una precarietat en molts camps, fins al punt de creure que el món que deixarem serà pitjor del que havíem assolit amb la mort del dictador, amb l'entrada a la Unió Europea, amb el reconeixement de la Generalitat de Catalunya, i la llibertat de poder parlar el català.

Teníem clar que quan una cosa la volíem i lluitàvem per ella, l'acabàvem aconseguint. Ara sembla que això no és possible. Que no tenim prou força, encara que ens poséssim tots d'acord i treballéssim plegats. Cal, doncs, convèncer-nos que tenim prou força per aconseguir allò que desitgem, amb esforç i sacrificis. Les coses no et venen soles. 

Penso en la davallada en l'ús del català. Hem de deixar de lamentar-nos i posar en pràctica una cosa tan senzilla com no renunciar a parlar-hi en tots els àmbits, exigint que se'ns lliuri tota la documentació en la nostra llengua i no claudicar a la primera sotragada. 

També podem dirigir la nostra demanda als productes que ens mereixen confiança, sigui perquè en coneixem l'origen, sabem com es produeix, com es respecten els drets dels treballadors, quins són els principis dels seus propietaris, i a qui volen afavorir. Això ens pot suposar renúncies, però al capdavall segur que ho agrairem. Si tot ens posem d'acord, podem fer fracassar aquells que només busquen el seu propi interès i benefici, i que maltracten els altres. Només ens cal estar alerta i anar plegats. La força de la societat, quan s'ho proposa és invencible.

Vicky Molins, un exemple de vida

Més enllà de les paraules hi ha els fets. Ens cansem sovint d'escoltar missatges i arengues sobre les bones obres, i trobem a faltar exemplaritat, i quan ens trobem davant d'una persona que no s'atura a donar lliçons, sinó que s'arremanga i es posa a treballar per ajudar els altres, ens il·lumina, i obrim els ulls i reconeixem la seva feina.

Hi ha persones que deixen en evidència a dirigents polítics que s'omplen la boca d'esperit de servei i dedicació als altres, però també de responsables eclesiàstics que tenen una gran formació teològica, però no han entès el veritable missatge de Déu. La història n'ha recollit una bona colla i en la majoria dels casos han hagut de lluitar contra la institució que defensava les seves creences, però que ha preferit anar de bracet del poder i deixar de banda els més humils, per salvar la seva pell, les seves riqueses o les de la seva institució.

No he tingut la sort de conèixer la Vicky més enllà de tot el que he pogut veure i llegir a través dels mitjans de comunicació. D'ella en podran parlar molt bé les persones beneficiades per la seva abnegació, el seu esforç diari per ajudar qui queda al marge d'una societat cada vegada més individualista, que només busca fer-se rica, sense mirar qui té al costat.

L'exemple de la Vicky Molins ens fa veure que la bondat existeix, encara que passi força desapercebuda. Que la institució de l'Església ha aconseguit que alguns dels seus fidels hagin entès quins són els objectius a qui s'ha de dirigir la mirada. 

Per un moment he imaginat un cara a cara entre Trump, que està de moda, i la Vicky. Ambdós parlen de Déu, però no es refereixen al mateix. El Déu de la Vicky és aquell que t'ho fa deixar tot per ajudar a l'altre. No em feu dir quin és el Déu de Trump. 

Avui hem conegut la mort de la Vicky, i moltes persones l'estaran plorant. Tant de bo que el seu exemple de vida el sapiguem seguir i que trobem altres persones que recullin el seu testimoni i mantinguin l'esperança d'aquelles persones que la societat ha menystingut.  

L'Ateneu arenyenc celebra la seva assemblea

Avui hem celebrat l'assemblea anual de l'Ateneu arenyenc, amb la presentació de l'execució pressupostària de l'any passat, i la memòria d'activitats, i l'aprovació del nou pressupost i la proposta dels actes més significatius. El president, en Lluís Montmany, ho ha aprofitat per acomiadar-se del càrrec atès que enguany hi ha eleccions i ha decidit no presentar-s'hi.

S'ha de dir que els objectius que es va fixar aquesta junta han estat complerts, tant pel que fa a eixugar els deutes, com incrementar el nombre de socis i les activitats que es duen a terme durant l'any. Probablement hi ha coses que es podien haver fet millor, i aquest és el gran repte i la virtut de comprometre't davant la societat, però ben segur que el balanç ha estat totalment positiu, i els ho hem d'agrair. La resposta dels socis i sòcies assistents a l'assemblea ha estat rotunda.

Arenys pot enorgullir-se de moltes coses i una d'elles és l'existència d'un conjunt d'entitats molt actives que donen vida a la vila, ens permeten entretenir-nos mentre ens formen, aprenem i gaudim del temps lliure. L'esforç d'uns quants per tirar endavant un projecte col·lectiu, sense ànim de lucre, només amb la voluntat de servir i fer més agradable i útil la vida dels altres, és un fet que cal agrair profundament. 

Són moltes les hores que els membres de la junta d'una entitat dediquen a programar els actes que emplenen la seva agenda. Nosaltres, sovint, ens limitem a assistir als actes, i aplaudir-los. Si a més hi contribuïm aportant noves propostes, l'entitat hi surt guanyant. És aquí on rau la importància de la participació activa que, si es complementa amb una junta amb les idees clares i moltes ganes de treballar, asseguren l'èxit de l'entitat. En aquest cas del nostre Ateneu.

Lluís Montmany, com aquell qui res, ha deixat anar un dels reptes a assolir la nova junta: rejovenir l'entitat. Millorar resultats no és fàcil i requereix l'esforç de tothom. Aconseguir eixamplar l'àmbit d'edats dels socis i sòcies de l'entitat és prou ambiciós i ha de permetre la incorporació d'un ventall més ampli d'activitats i opinions, i això és bo. Ara és l'hora que nous arenyencs i arenyenques decideixin fer el pas de posar-se al davant de l'entitat, per continuar avançant en l'obra que es va iniciar ara fa cent quaranta anys. 

Fer-se gran

La nostra societat està preparada per afrontar l'augment de l'esperança de vida? Ens ho hem preguntat alguna vegada? S'ho han preguntat els nostres dirigents, que en definitiva són els que han de treballar per fer-hi front?

Si us hi fixeu, de manera més freqüent es parla dels infants, de la millora de les escoles bressol, la seva gratuïtat, dels serveis que ofereixen a les famílies, de les subvencions escolars, de la mateixa sanitat infantil, i no hi ha dubte que si analitzem històricament com ha evolucionat tot plegat ens adonem de les millores obtingudes, i això és bo. Els infants, després adolescents, són el futur del nostre país i del món global i cal treballar per facilitar-los el camí. Malgrat això, no tot són flors i violes i segur que hem detectat molts problemes perquè el seu creixement sigui senzill i adequat, però podem dir el mateix quan parlem de la gent gran?

Que augmenti l'esperança de vida és un fet positiu i ens en sentim orgullosos. La millora de l'alimentació, la qualitat de vida, els avanços mèdics, són alguns dels factors que han aconseguit que cada vegada visquem més anys. El desgast físic i mental de les persones, però, no perdona i la resposta davant de malalties o dificultats de tota mena, no sempre és l'adequada. Cal mentalització, però també recursos i adaptació a la nova realitat. Els serveis geriàtrics són cada vegada més necessaris, i no estic segur que puguem sentir-nos gaire orgullosos del seu funcionament. 

Si quan ens referim als infants tenim la sensació d'estar parlant de serveis, quan ens referim a la gent gran tens la impressió que l'element que destaca és el negoci. Ens trobem amb una xarxa de residències privades, on moltes famílies no poden accedir, econòmicament, i unes condicions laborals molt precàries per a una feina que requereix esforç físic, però també psicològic.

Pretendre tractar el tema de la vellesa en un post seria un disbarat, però hauria de servir per reflexionar-hi i provocar la necessitat d'analitzar a fons la realitat actual, per poder aconseguir una resposta a les necessitades actuals, que serveixi per a tothom, per a totes les butxaques i situacions familiars.