El pecat de les xarxes socials

El principal problema de les xarxes socials és que tots hi podem accedir i sentenciar tot allò que volem, i ens passa pel cap, sense tenir-ne prou coneixement. És allò de veure qui la diu més grossa. Està molt bé que ens puguem expressar i opinar, però hauríem de ser més cauts a l'hora d'escriure i, si més no, advertir als lectors potencials que tot allò són opinions personals, sense cap garantia que sigui cert. No cal dir que quan s'escriu sota l'anonimat, la confiança amb el contingut s'ha de posar més en dubte, i saber-hi veure la intencionalitat. 

L'espontaneïtat i aquell no esperar cinc minuts abans de prémer la tecla, fa que llegeixis segons quins comentaris que et fan posar les mans al cap. No es tracta d'estar-hi d'acord o en desacord, simplement d'observar afirmacions que no s'aguanten per enlloc, i que demostren ignorància de l'autor, si més no d'aquells temes que s'estan comentant.

Aquesta setmana, i en clau local, l'aparcament en espiga a la Riera d'Arenys ha tingut un gran protagonisme i moltes intervencions a la xarxa. És clar que les primeres persones a escriure-hi tenen tots els desavantatges del món. Després de moltes intervencions es fa més fàcil opinar i adonar-te de coses que potser tu tampoc tenies tan clares. 

M'ha cridat l'atenció l'acumulació de multes que s'han iniciat per aparcar malament. Sempre he dit que fins que no et toquen la butxaca no hi pares atenció, però també he comentat que és bo començar per fer una mica de pedagogia i pensar que probablement hi ha persones que desconeixen les normes, la qual cosa no els eximeix de complir-les, però sí que és cert que és aconsellable donar un marge de temps perquè tothom s'acostumi als canvis. També és cert que a la nostra població la majoria de les multes queden en un calaix, però això és un altre tema, no menys important, i ho podríem tractar a part.

Ja fa uns quants mesos que es va aprovar la nova ordenança de mobilitat, amb la incorporació dels patinets elèctrics. Encara avui dia hi ha molts usuaris que no respecten la norma i desconec si són sancionats. En tot cas hi ha un tema de seguretat, tant per l'usuari com pel vianant que caldria tenir-ho present i no descuidar-ho.

Com a conclusió, diria que està molt bé llegir tot el que es comenta a les xarxes. Alguna cosa n'aprens, però seria recomanable que les intervencions no fossin anònimes i una mica més ben meditades. Parlant la gent s'entén, però també cal mirar què diem i com ho diem.

L'espontaneïtat que ens traeix

Avui tenia intenció de parlar de la pluja que tant anhelem i que sembla que arribarà, encara que potser no amb la quantitat que caldria, i amb el perill que acabi fent mal. Aquest estiu vaig passejar-me pel nord del continent i, malgrat que es veia més sec que altres vegades, la riquesa de l'aigua era present i només tenies al cap la manca d'aigua de casa nostra. Ahir vaig fer una escapada a la vall de Núria i també vaig veure que no a tot arreu tenim els mateixos problemes de sequera. De ben segur que hi plou menys que abans, però l'aigua hi és present, i segur que aquests dies hi caurà una bona pluja.

Deia al començament que volia parlar de la pluja, i de fet ho estic fent, però no vull oblidar-me del cas més mediàtic d'aquests dies, com és el comportament del president de la Federació Espanyola de Futbol, però també de tots els seus aliats, amics i coneguts, i de moltes persones i entitats que no han estat a l'alçada que calia esperar i desitjar.

No parlaré tant del senyor Rubiales, que ja ho vaig fer i crec que va quedar prou clar, sinó d'aquelles persones que han reaccionat a favor d'ell, o bé aquelles que han mig callat i només ara, quan sembla que el futur del senyor Rubiales és lluny de la Federació, comencen a dir alguna cosa per desmarcar-se'n i quedar bé. Però ja és tard.

L'espontaneïtat és a vegades perillosa, però té la virtut de ser sincera. Davant d'uns fets deplorables, només aquelles persones que es varen escandalitzar i reclamar responsabilitats poden quedar lliures de culpa. La resta, no per acció, però sí per omissió, són culpables d'una xacra massa estesa a casa nostra. El masclisme i la grolleria són dues taques que embruten a molta gent i a la nostra societat en general. 

És cert que són molts anys d'haver mamat una cultura masclista i haver-nos deixat portar per la grolleria i vulgaritat, però ja vindria essent hora de canviar el xip i comportar-nos com a persones civilitzades. És difícil amagar els sentiments davant de moments d'emoció, i acostumem a ensenyar el pitjor de nosaltres sense excusa. Són aquests moments els que descobreixen la veritat de les persones. És molt fàcil preparar una exposició, una manifestació, unes declaracions, però no ho és tant d'actuar correctament quan al fons hi ha un mala educació i poc sentit de l'honor i el respecte cap a les altres persones.

Hi ha persones del món de l'esport que caldria que fessin una reflexió davant del fet que comentem, però sobretot davant la seva reacció espontània que, com he dit al començament, no està a l'alçada de la representativitat que exerceixen. Potser també ells haurien de fer un pas al costat i deixar que d'altres, amb més educació i respecte, es posin a dirigir les institucions esportives del nostre país.

L'autocensura és viva

A l'entrevista a Carles Sans, al diari ARA, es fa palès un canvi en la manera que té l'audiència d'acceptar la sàtira, que obliga als protagonistes a autocensurar-se per no complicar-se la vida. Avui ens trobem que qualsevol comentari passa per la censura de polítics, jutges i societat civil, i fa més difícil que els artistes es puguin manifestar.

Si analitzem què passava fa uns anys estarem d'acord amb l'opinió d'en Carles Sans. Hi ha discursos que avui no s'acceptarien i en canvi, quan es varen produir, feien gràcia i els aplaudíem. La pregunta que em faig és si ens trobem en una situació millor o pitjor que abans.

L'autocensura no és bona perquè limita l'originalitat i l'espontaneïtat, però és cert que no es pot dir qualsevol cosa i cal pensar-ho una mica, sobretot si el que vas a dir pot ferir un col·lectiu determinat. Què passava abans? Ho acceptàvem tot? Permetíem riure'ns de tothom i tot?

La grolleria és inacceptable, per decència i bon gust, però enriure's del mort i de qui el vetlla no hauria de comportar cap sanció, ni haver de passar per davant de cap jutge, encara que es mofin d'un rei o un president de govern. En aquests moments, però, tenim rapers a la presó o a l'exili. Un senyal que al nostre país no acaba de funcionar.