L'últim, que tanqui la porta!

La immigració dona per a molts debats, amb coneixement, però sobretot amb molt desconeixement. Bàsicament perquè jutgem per allò que veiem, sense conèixer a fons la realitat. Tampoc és el mateix parlar de la immigració que ens trobem a casa, o del que està passant a la frontera entre Mèxic i els EUA. Allò no ho veiem, sinó que ens ho expliquen, i si qui en parla és un candidat a la presidència, pots anar ben servit.

Avui llegia un article de l'ARA, que m'ha semblat interessant. Es veu ben bé allò que sempre s'ha dit: els darrers a arribar són els primers a demanar que es tanquin les portes. Si entra més gent, a qui perjudicaran serà als que encara s'estan situant i, com és normal arreu, la solidaritat acostuma a escassejar.

Arran de les eleccions dels EUA, que tindran lloc ben aviat, l'enfrontament entre els dos candidats amb possibilitats de presidir el país té com un dels punts centrals la immigració, probablement perquè saben que la gent és molt sensible. I a l'article que esmento queda clara una cosa: les promeses incompletes acaben fent mal. I encara hi afegiria que la motxilla de qui governa acostuma a ser una llosa davant d'unes eleccions. És molt fàcil fer promeses electorals, i molt complicat justificar per què durant el mandat no s'han complert.

Els llatins establerts als EUA no volen més entrades. És per això que simpatitzen amb Trump. No recorden el camí que ells, o els seus pares, varen recórrer ni les penalitats sofertes. O, si ho fan, creuen que és hora de tancar portes perquè ja són suficients. 

A casa nostra podríem fer molts paral·lelismes, però cal pensar que tot plegat és molt delicat. S'ha de saber interpretar bé. Catalunya ha tingut moviments migratoris al llarg de la història, amb períodes de molta intensitat. Cada moviment nou ha estat observat amb preocupació pels residents, fossin autòctons o arribats anteriorment. Normalment, aquests darrers són els que han estat més crítics o bel·ligerants, i no els podem culpar sense entendre els motius. Qui ho té tot assegurat, desconfia menys dels altres. Qui ha de lluitar dia rere dia per arribar a finals de mes, tot ho veu més inestable, i l'arribada massiva d'immigrants l'inquieta. 

Com en tot, s'ha de fer molta pedagogia i ser molt transparents. A casa hi ha feina per a molta gent, però l'acollida s'ha de fer correctament i les lleis que la regulin han d'estar ben escrites. Jugar amb la immigració acostuma a ser habitual en les campanyes electorals, i els EUA no en són cap excepció.

Terratrèmol al Marroc

Avui ens hem despertat amb la trista notícia del terratrèmol al Marroc. Quan passen fets com aquest se t'encongeix el cor i tens una sensació d'impotència que et fa adonar que la nostra vida penja d'un fil. Avui hi som, però demà, d'aquí a una estona...

Ahir també llegíem la mort en accident d'una jove mataronina, membre del grup dels castellers Capgrossos. Són notícies que no voldries llegir mai, i quan ho tens a prop, encara que no afecti a familiars o amics, la impressió és més gran. És llavors quan t'adones que som poc sensibles amb el dolor dels altres quan aquests són lluny. 

Les xifres de morts a la zona afectada pel terratrèmol va creixent, suposo que a mesura que es va podent accedir als llocs on han patit els pitjors estralls. A casa ens han vingut a la memòria imatges de quan hi vàrem estar, en un viatge, organitzat per l'amic Pep Quintana, que no oblidarem mai. Quan has trepitjat el país afectat també la impressió és més gran. He corregut a escriure a un amic de Facebook, d'aquests que un dia vares agregar i que probablement no tornaràs a veure mai més, però essent marroquí, he volgut saber si havia quedat afectat pel terratrèmol.

És bo que els governs dels països veïns donin el màxim suport al Marroc, i l'ajudin en tot allò que necessitin per poder salvar vides humanes que potser encara ara es troben semienterrades sota la runa de les seves cases. 

És una llàstima que la solidaritat entre les nacions només es manifesti davant de catàstrofes. Encara bo! Si realment ens comportéssim com a persones civilitzades hauríem d'estar sempre a punt de donar el nostre suport a la resta del món, davant de les seves dificultats diàries, sense que hi hagi cap desgràcia que els afecti directament. Ja és prou desgràcia veure morir moltes persones per manca d'aliments o medicaments.

Ara ens hem de concentrar en el Marroc, però tant de bo que ens servís per canviar de xip i a partir d'ara intentar estar més a prop d'aquelles persones que no ho tenen tan fàcil com nosaltres. I d'aquestes persones en podem trobar al Marroc, però també molt més a prop de nosaltres. Potser fins i tot al mateix carrer de la nostra vila. Sapigueu que l'acte solidari és el més agraït que us pugueu imaginar. No pas pel que et pot donar i dir l'altre, sinó per la satisfacció d'haver-te comportat com un ésser humà, amb els sentiments i el sentit comú per bandera.

El toro i els palets

Avui observava unes persones descarregant i carregant un camió, amb un toro, crec que l’anomenen així, enganxant els palets per baixar i pujar el material, una tasca molt senzilla i freqüent, però que m’ha cridat l’atenció pel poc cas que em fem de les coses quan les tenim normalitzades. 

Si parem atenció en tot el que fem al cap del dia, nosaltres o les persones que tenim a prop, ens adonarem que hi ha moltes accions, que no hi donem importància, que en algun moment una persona ho va enginyar i a partir de llavors tothom ho va adaptar. 

Em preguntava com devien carregar i descarregar abans els paquets més feixucs? Quanta estona trigarien de més aquests treballadors si no disposessin de la màquina? En són conscients de la seva importància o tenen massa assumit la manera d’operar?

Podrà semblar una tonteria, però a vegades penso que seria bo fixar-nos en tot el que fem i com ho fem, per valorar els invents i la capacitat d’adaptació que tenim. Valorar les petites coses, sense extralimitar-nos, també és una manera de valorar la feina de la gent i ser més sensibles i positius en un món amb moltes mancances i dubtes. Ja veieu que d’un petit fet se’n pot desprendre una interessant reflexió.

El major Trapero espera sentència

Segons he pogut llegir a l'ARA, la sentència al judici al major Trapero, entre altres, es podria conèixer abans d'acabar el mes de juliol. També diu la notícia, que el resultat estaria entre la desobediència i l'absolució. Es pot arribar a interpretar que seria més propera a l'absolució, però ho frena el fet de no poder-los condemnar, com si amb l'absolució quedés en entredit tot el procés judicial.

No cal dir que m'agradaria que els acusats fossin absolts, perquè jo només hi sé veure diferència de criteris a l'hora de conduir els mossos d'esquadra, i no pas desobediència. Ha quedat demostrat que el coordinador espanyol tenia molt interès en condemnar aquells que no podia governar, i penso que els jutges han de ser prou sensibles a la realitat.

El dubte que tinc és si en aquesta ocasió els jutges no es deixaran portar per l'animadversió que els caracteritza cap a tot allò que és i representa Catalunya. En cap cas poden justificar que l'actitud del major Trapero fos cap conxorxa amb els polítics catalans de torn, sinó més aviat hi va posar fre, i així ho ha declarat des del primer dia.

Seria un bon inici de vacances comprovar que el major Trapero no és condemnat per una cosa que no va fer, com seria desobeir mandats judicials. No agradarà com va dirigir la policia catalana, i haurien preferit veure els mossos bufetejar la gent concentrada, però aquesta no va ser la voluntat dels caps i això, que va deixar en evidència la resta de policia, nacional i guàrdia civil, va enutjar l'aparell de l'Estat i n'han rebut les conseqüències tots els condemnats i persones a l'exili.

En defensa del porta a porta en la recollida de la brossa

Una vegada més em veig en l'obligació de parlar de la selecció de la brossa i el correcte reciclatge perquè sembla ser que hi ha persones que no ho respecten ni ho volen respectar. 

No fa gaires dies va circular un vídeo sobre la recollida de la brossa a Arenys, intentava donar lliçons de no ser què, però quedar-se en l'anècdota és propi de persones poc sensibles i que viuen al marge de la vida real, aquella que ens obliga a reciclar si volem un món més saludable.

Si els carrers estan plens de bosses que no toquen no és culpa de l'Ajuntament de torn, sinó d'aquelles persones que les hi deixen sabent que no ho poden fer. Tinc uns veïns d'aquests que treuen la brossa que els fa nosa qualsevol dia de la setmana. No he pogut desxifrar qui són, però voldria dir-los que si volen conviure en un poble endreçat cal comportar-se cívicament i seguir la norma escrita de la recollida setmanal de la brossa.

No em serveixen les excuses de mal pagador. Tots sabem que el dia a dia no és fàcil, que tot allò que estem obligats a fer no sempre s'aconsegueix fàcilment, a la feina, a l'escola, a casa amb la família... però malgrat tot hi posem interès i esforç i ens en sortim. Doncs, amb la selecció de la brossa també ho hem de fer. 

Si som responsables, llavors ja demanarem a l'Ajuntament que faci els canvis que ens puguin semblar idonis, però el primer que hem de fer és complir amb les normes ciutadanes, perquè és la manera de respectar els nostres veïns.

Celebro que l'Ajuntament decideixi destinar una persona a examinar qui incompleix la norma i el sancioni. És una llàstima arribar a aquest extrem, però és vist que la nostra societat només rutlla quan hi ha l'amenaça de la multa. Si no canviem, s'haurà d'actuar així.

És important no donar motius de provocació a qui no ens vol cap bé

Curiosament demanem puntualitat als puntuals, sensibilitzem els sensibles, motivem els motivats i convoquem els mateixos de sempre. Vull dir que hi ha una sèrie d'accions que plantegem a les persones a qui no caldria plantejar, perquè ja les compleixen.

Molt em temo que la vaga de fam commou i preocupa a qui no li cal, perquè ja ho viu intensament i amb preocupació, i no serveix per sensibilitzar els insensibles que no han tingut cap mania en empresonar injustament els nostres polítics, sense estar jutjats.

Em sap greu que la decisió i efectes d'una vaga de fam passi tan desapercebuda per una gran majoria de persones, i per altres fins i tot sigui motiu d'escarni. Sap greu perquè és un esforç i un risc per a la salut dels quatre polítics empresonats, i no té l'efecte que voldríem que tingués, en part per les relliscades del nostre president, que ocupa massa primeres pàgines dels diaris.

Aznar diu que tota la culpa és dels independentistes. També l'entrada amb força de Vox. De passada culpa Rajoy, que no va saber estar a l'altura, i exigeix a Pedro Sánchez que apliqui l'article 155, però aquesta vegada ben fet. No sé com s'atreveix a exigir. Només es pot entendre si, com ell creu, considerem que el món gira al seu voltant i que té la raó en tot.

Hem d'estar molt vigilants en què diu i fa Pedro Sánchez, pressionat per totes bandes, però cal que per la nostra part no donem tants motius per provocar-los. Em preocupa el 21-D, si sabrem estar a l'alçada que es mereix el país, i especialment els nostres polítics empresonats i a l'exili.

Compartint habitació amb en Jose

He llegit l'entrevista al Pare Hilari Raguer, i n'he gaudit com passa sempre que escoltes o llegeixes les paraules d'un home savi i bo. Estic totalment convençut que el món giraria de manera diferent si hi haguessin més persones com el Pare Hilari, però encara més si fóssim tots plegats més sensibles i aprenguéssim del seu testimoni.

Vivim en una societat tan buida de contingut que em preocupa tornar-me asocial. A vegades em vénen ganes de recloure'm i quedar-me només amb qui i amb què m'alimenta intel·lectualment parlant. Això no és bo, perquè l'home és social i hem de viure en aquesta socialització.

Durant sis dies he compartit habitació amb una persona totalment diferent a mi, en cultura, estudis, tarannà, experiència viscuda... però ens hem avingut tan! Tot el secret ha estat en l'educació en el tracte. No cal tenir molts estudis per ser una persona educada. A vegades quants més estudis es tenen menys educació es practica en el tracte amb altres persones. En tota persona pots arribar-hi a trobar moltes qualitats, encara que pensis diferent i en moguin altres interessos. L'únic obstacle pot ser el tancament per l'altra part a manternir una relació de cordialitat. 

Pensava què hauria passat si aquests sis dies hagués compartit habitació amb Albert Rivera o Pablo Casado. Jo hauria intentat fer el mateix que he estat fent amb en Jose, però ells? Els veig tan poc sensibles i obsessius i interessats, que se'm fa molt difícil que per un moment es puguin comportar com persones civilitzades. Segur que si tots hi poséssim una mica del nostre esforç la vida en societat aniria millor, i no em caldria recloure'm a casa.

Indignació davant la injustícia i la barbàrie

Com ja hem comentat moltes vegades, els continuats atemptats terroristes, sobretot a Síria i Iraq, fa que ens convertim en persones menys sensibles. Esdevé una rutina i fa més difícil posar-nos a la seva pell, experimentar el seu dolor i neguits per aquesta inestabilitat i inseguretat que no té fi.

És molt difícil parlar-ne sense indignar-te i queda clar que els ciutadans de peu són els grans damnificats per aquest injust repartiment del capital. No cal anar gaire lluny per adonar-te'n, però és cert que geogràficament podem determinar qui té més números per patir l'abús del poder.

A Espanya continuem indignant-nos per la immoralitat de molts polítics que no assumeixen mai les responsabilitats i, malgrat totes les conseqüències, continuen exercint càrrecs públics i cobrant alts salaris. Aquest és el problema de viure en un Estat on no es castiga la corrupció, sinó el dret d'expressió. ¿On són les accions denunciadores de la corrupció i els corruptes que tan predicaven des de C's? Han trigat molt poc temps per demostrar que tot era falç i que són com els seus amics del PP a qui varen donar el suport per governar igual que ho ha fet sempre. I el PSOE no està lliure de culpa. Amb aquest panorama, de qui ens hem de refiar?

Recordeu: 905 11 50 50

Sens dubte avui a la nostra nació és el dia de la solidaritat, de pensar en els altres, en aquells que no han estat tan afortunats com tu i que han sofert alguna lesió cerebral, però també per ajudar a investigar perquè la resposta mèdica millori el futur dels que la patiran, qui sap si nosaltres mateixos.

No voldria imaginar-me que només dediquem un dia a l'any per pensar en els altres i en el futur de la nostra medicina, però sí que és important que, un dia com avui, tinguem la sensibilitat d'emocionar-nos i pensar en els altres, en tots i no només en nosaltres.

Cal agrair l'esforç de molts perquè siguem tots una mica més sensibles, perquè no passem per la vida sense pensar en els altres ni reflexionar sobre la sort que hem tingut de viure amb la qualitat de vida que tenim. Potser podríem viure millor, però de ben segur que n'hi ha molts que viuen molt pitjor que nosaltres.

Us deixo perquè encara no he telefonat a la marató. Recordeu: 905 11 50 50

Reaccions indesitjables a un assassinat

L'assassinat de la presidenta de la Diputació de Lleó ha originat una colla de reaccions que són indignes de persones humanes, sobretot si aquestes exerceixen un càrrec públic. No hi ha res que pugui justificar segons quins comentaris i trobaria bé que el ministre d'Interior arribés fins on calgui per fer fora de les xarxes socials a persones indesitjables que, en lloc de parlar, vomiten.

La mort de la senyora Isabel Carrasco no pot passar desapercebuda, com no hi pot passar cap de les morts que es produeixen cada dia per causes injustes. Hauríem de ser suficientment sensibles per rebutjar aquesta mort com qualsevol altra, i no dedicar-hi només un dia, un minut de silenci, sinó lluitar perquè la nostra societat respecti la vida, fins i tot la de les persones que pensen diferent de nosaltres, o ens puguin haver perjudicat un moment de la vida. 

Hem de ser crítics amb les persones corruptes, però respectuosos amb la seva vida. Hem de treballar per fer-los fora del seu càrrec, però no de la vida. Si en alguna cosa ens hem de diferenciar dels règims dictatorials i totalitaris, és en el respecte a la diversitat, a la crítica, a l'oposició, a l'adversari, sense defallir en la defensa dels nostres principis, però mai aniquilant qui no pensa com nosaltres, qui ens fa nosa.

Per la manera de reaccionar pots conèixer com és l'altra persona i saber si te'n pots refiar, o és millor quedar-ne al marge. Jo em relaciono amb qui sap viure en una societat democràtica, lluitant contra les idees en que no es creu, però respectant l'altre per sobre de tot. La manca de respecte cap a tu només ho podràs combatre amb l'exemple del teu respecte, que no vol dir submissió.