Patriotisme i corrupció

No sé si us hi heu fixat, però darrerament es parla molt de patriotisme. Avui mateix, el president de la Generalitat comentava que hi ha persones que es consideren molt patriota, però busquen la manera d'eludir pagar els impostos. Ahir, en una reunió que hi participava, també va sorgir el tema i es va ser molt crític amb aquelles persones que treballen en negre, o paguen sense factura. Després ens queixem que no s'inverteix en carreteres, transport públic, sanitat... D'algun lloc han de sortir les virolles.

Certament, l'exemple que ens donen els dirigents corruptes no és bo i fa que el ciutadà de carrer procuri estalviar-se l'IVA, per exemple. Si aquells s'embutxaquen diners, per què no puc mirar d'estalviar-me uns calerons?

I qui digui que mai no ha pagat un servei o un producte sense factura, segur que menteix. També és cert que no tothom actua de la mateixa manera, i que hi ha persones que ho fan de manera habitual. També perquè els venedors ho permeten.

Hi ha qui treballa en negre perquè no té el permís de residència. Aquí, i ja ho he comentat alguna altra vegada, l'Administració hi té una part de responsabilitat. Si hi ha persones que han arribat al nostre país i no poden obtenir el permís de treball ni residència, com s'ho han de fer per viure? No els ho posem fàcil.

Vivim en un entorn de la societat on la picaresca de l'estraperlo està molt arrelat. Hi ha països on és mal vist estafar a l'Estat i fins i tot no s'acaba d'entendre que algú ho pugui arribar a fer. Aquí és una altra història.

En el fons arribaríem a parlar de confiança, que és el que ens manca. Si realment confiéssim que l'Estat fa un bon ús dels nostres diners, que li arriben a través d'impostos, segurament no tindríem tanta tendència a eludir-los, però amb aquesta excusa anem actuant de manera fraudulenta. Segurament no estem parlant de grans fortunes, però tot suma. 

També hauríem de veure què entenem per patriota. Segurament no ens posaríem d'acord, i probablement quan algú en parla gaire, no cal gratar massa per adonar-te que és purament un postureig.

Una mirada de reüll als Jocs Olímpics

Tot i que m'ho miro de lluny, ja que no soc aficionat a l'esport, tinc la impressió que els jocs olímpics de París estan voltats de polèmica. Segurament això és el que la premsa comenta, per fer una mica de safareig, i probablement no és representatiu del que està passant realment. Llegeixo notícies crítiques amb l'organització, càstigs a atletes, pel seu mal comportament, el Sena més brut del compte, actes xenòfobs, i molt patriotisme.

M'imagino que el context històric ajuda a radicalitzar el patriotisme malentès. Perquè una cosa és defensar un país, els seus representants, el seu treball i esforç per assolir les medalles, sempre amb esperit esportiu i net, i una altra les picabaralles i enfrontaments en defensa d'uns colors, menyspreant els altres, insultant-los i considerant-los enemics en lloc d'adversaris.

Vull pensar que tots els països estan més o menys en la mateixa situació, però els espanyols, que els tinc més a prop, tenen una gran necessitat de poder demostrar als altres que són els millors. És un orgull malaltís, perquè prioritza els resultats al treball de tota una vida, a les condicions en què es mouen els nostres atletes, a la formació i dignitat d'aquests.

Potser no ho estic mirant bé i em deixo portar per prejudicis, però la meva impressió és aquesta, i al final no sé si riure o plorar. Podríem pensar el mateix dels esportistes catalans. La nostra premsa, la pròpia, té molt interès a recalcar si els competidors, i encara més els guanyadors, són catalans o no ho són. Es pot entendre, però es porta a uns extrems que no són saludables.

No hi he perdut ni cinc minuts mirant cap competició, però trobo molt bé que una gran majoria hi dediqui hores. Res en contra de l'esport, i tot el que facin per potenciar-lo ho trobaré ben fet. Només faltaria que a tothom ens agradessin les mateixes coses i en la mateixa intensitat. Sí, però, que m'agradaria que es contemplessin els jocs sense tanta passió, valorant les actuacions dels esportistes al marge de la seva nacionalitat. I en tot cas que ens serveixi per analitzar què ens fa falta perquè al nostre país els atletes ho tinguin més fàcil per preparar-se i assolir millors marques. L'esport és sinònim de salut, però la passió desenfrenada pot comportar problemes greus.

Fama, educació i intel·ligència

Aquests dies, arran de la victòria de l'equip espanyol a l'Eurocopa s'han sentit comentaris patriòtics que a mi m'avergonyeixen. Quan ets fora del país costa molt de fer entendre que a tu no et va res això de la selecció espanyola, i encara menys tots els comentaris fanàtics i fora de lloc que has d'escoltar. En situacions com aquestes es reafirma el meu sentiment catalanista.

He llegit molt poca cosa de tot el que s'ha dit, i per tant no puc fer una anàlisi exhaustiva de la situació, però sí que m'han arribat proclames nacionalistes, en defensa de Gibraltar espanyol, i sembla que un tal Carvajal es va passar molt amb les seves declaracions. Només vaig poder llegir uns comentaris d'admiració com a jugador, desconec el seu nivell, però decebedors com a persona.

Perquè algunes persones es creuen que en ser famós ja pots dir el que vols, i fins i tot hi ha qui creu que els declarants tenen molta raó. Desconeixen que la fama, l'educació i la intel·ligència no sempre van de bracet, i en el món del futbol, és ben clara aquesta divergència, la qual cosa no vol dir que tots els futbolistes siguin uns ignorants.

Sap greu que segons quines imatges i paraules quedin registrades i serveixin per identificar-nos. És llavors quan has de fer l'esforç de separar les coses, i intentar fer entendre que a tot arreu hi ha de tot, i molt.

No ens creguem que nosaltres som millors, però és evident que en qüestió de patriotisme tenim moltes diferències. I aquí rau la importància de no deixar-se portar ni per tòpics ni per generalitzacions, que no són mai bones. Tampoc els catalans ens hem de creure que anem junts i que ens trobem en una bassa d'oli. Més d'una vegada ens pugen els colors a la cara.

La conclusió és que cadascú de nosaltres tenim prou feina per demostrar allò que som i sentim. No cal anar de prepotents, però sí que ens haurem d'avergonyir sovint de segons quins comentaris. Ni la selecció, ni els seus jugadors em representen. Ja s'ho faran. 

Maquillant els problemes

Llegeixo les notícies que ens arriben de França sobre les noves mesures a aplicar als instituts per aconseguir més patriotisme. Cantar la marsellesa a l'escola, imposar l'uniforme i ensenyar els valors i significat de la República com a mesures perquè els musulmans no desllueixin la identitat francesa, no poden ser la solució a tots els problemes d'integració dels nouvinguts al nostre país veí. Més aviat semblen unes mesures per contrarestar la pujança de l'extrema dreta i evitar que acabi sent la que s'instal·li a l'Elisi. 

    Darrerament ens fem un tip de veure com partits polítics de centre i dreta europeus lluiten per vèncer l'extrema dreta que els està passant pel davant. Ara que s'acosten les eleccions europees, i que tots els pronòstics apunten a una pujada important de l'extrema dreta, tot són maniobres per reduir les diferències en el discurs i aproximar-se als seus postulats. D'aquesta manera l'extrema dreta aconsegueix que els seus principis guanyin terreny, encara que no obtinguin la victòria electoral.

    A Espanya tenim l'exemple clar amb el PP i Vox. La dreta espanyola s'ha arrenglerat a l'extrem per intentar obtenir el màxim de vots. La dependència del PP respecte a Vox és clara en unes quantes autonomies, i de poc no han aconseguit sumar la majoria suficient a nivell d'Espanya per radicalitzar en els seus postulats xenòfobs, retrògrads i prepotents, però no ho deixaran d'intentar.

    I la immigració és el centre de la polèmica, tant a nivell europeu com espanyol i català. La incapacitat per regular-la de manera civilitzada, fa que el discurs sigui totalment racista i immoral. Ja no és només patrimoni de l'extrema dreta, sinó que els partits de centre i dreta estan caient en el mateix parany. En lloc de legislar correctament, evitant les desigualtats i la manca de drets, es dediquen a carregar-li tots els mals, assimilant caos i violència amb immigració.

    França arrossega el problema des de fa molts anys, i el govern del president Macron no ha aconseguit apaivagar les trifulgues i ara intenta resoldre-ho maquillant el problema i no enfrontant-se a la realitat amb solucions efectives. La diversitat és riquesa sempre i quan no provoqui desigualtats, sempre esbiaixades cap a un mateix costat. Si a això no s'hi posa remei, no hi haurà mesures descafeïnades que ho puguin parar, i els problemes greus de convivència continuaran presents al nostre món.

On són els envalentits patriotes defensors de Plácido Domingo?

Mentre arreu del món es prenien mesures contra el tenor espanyol Plácido Domingo, Espanya sortia a la defensa del seu ídol. Típicament espanyol és sentir-se ofès quan el món posa en dubte l'honorabilitat d'un dels seus ciutadans, sobretot quan tenen renom mundial i fan enorgullir el patriotisme més accentuat.

Plácido Domingo va negar els fets del que l'acusaven diferents dives d'arreu, i mentre es cancel·laven gires al món, a Espanya se li rendia culte i gairebé homenatjava. Han passat uns mesos i probablement la pressió ha pogut més que la resistència del tenor, i finalment ha acceptat les acusacions i n'ha demanat perdó.

Què passa ara amb els envalentits patriotes que varen sortir a la defensa del divo espanyol? On són aquells insults contra tothom que s'havia manifestat en contra del tenor? Per què no demanen disculpes i no s'afegeixen a la crítica per les males arts emprades pel tenor?

Hi havia massa evidències per no suposar que el comportament del tenor no havia estat el que calia esperar d'una persona honrada i respectuosa amb la gent. La reacció de molts va ser una simple equivocació del patriotisme mal entès. No s'estaven carregant el prototipus espanyol exemplar, sinó una persona que no havia obrat com calia i havia abusat d'unes persones que, en alguns casos, es trobaven a la corda fluixa, volien entrar al món de la lírica, però no al preu que els imposava el tenor.

No li vull cap mal, sinó simplement que pagui pel què ha fet i serveixi d'exemple per a moltes persones que podrien caure en el parany d'actuar de la mateixa manera.

Rajoy espera el nou líder del PSOE per defensar-se dels sobiranistes

Una de les acusacions que es fa des de Catalunya al PSOE és la seva incapacitat per desmarcar-se del PP en qüestió territorial. Per una banda és lògic que el PSOE defensi com el PP la unitat espanyola, però a alguns ens agradaria que els arguments fossin diferents. 

El PSOE ho ha intentat diverses vegades, però hi ha una llosa que pesa molt i aquesta és el suport dels ciutadans espanyols a l'hora de debatre les singularitats dels diferents territoris de l'Estat, digueu-ne autonomies, regions o nacions, per treure-li contingut polític. Davant de l'exaltació d'un fals patriotisme, el partit socialista ha caigut en la trampa i ha desaparegut en l'ombra del PP.

Avui llegia que Mariano Rajoy confiava que el futur líder del PSOE es posaria al seu costat defensant la unitat d'Espanya. Jo crec que Rajoy el que espera és que el nou líder es mulli i combati amb totes les seves forces les aspiracions sobiranistes catalanes. Si m'hagués d'escoltar, o llegir, li diria que no patís, que guanyi qui guanyi el PSOE continuarà al seu costat, amb lluites internes i passos endavant i enrere. El sentiment federal no deixa de ser una il·lusió, un miratge que no va més enllà de les campanyes electorals.

També he llegit les declaracions d'Iceta a l'entrevista que li fa Basas a l'ARA, i cal dir que el nivell és molt més alt que el seu predecessor. Una altra cosa és pensar que el PSC amb ell de líder presencial, ja que fins ara ho ha estat des del darrere de les cortines, pugui canviar en res respecte a l'etapa anterior. Balmon i gent com ell continuen al davant i encara que Iceta li reconegui un error, quan va dir que al PSC no hi cabia tothom, la idea persisteix i si hi volen gent és perquè pensin com ells.

Comencen les vacances i la tardor caurà amb una data assenyalada, el 9-N, que per a molts és una fita, per a d'altres un objectiu i per a molts més una incertesa. Els que pronostiquen el futur estan callats, perquè les seves cartes estan mudes. Ningú s'atreveix a posar la mà al foc per avançar què passarà. Ni el mateix president Mas sap com acabarà tot plegat. És una corda gruixuda que els dos equips estiren cap a casa, que no es trenca ni avança a cap dels dos costats. Si no s'enfanga el terreny no hi haurà relliscades i guanyarà qui tingui més força, espero de la raó, però si plou massa, ningú es trobarà prou segur i el resultat serà una sorpresa.