La formació permanent de la policia

Farà un parell de mesos, crec recordar, que vàrem saber que en les oposicions a policia nacional hi havia hagut moltes persones suspeses en la prova d'ortografia. Se'n va parlar perquè la xifra de suspesos era elevada. Ara he llegit a VilaWeb que els aspirants suspesos s'han organitzat per presentar un recurs al Tribunal Superior de Justícia de Madrid, perquè no accepten la correcció de la prova. 

Arran de la notícia volia comentar la meva preocupació per com se seleccionen les persones que han de formar part del cos de policia, sigui la nacional, l'autonòmica o la local, atesa la responsabilitat d'exercir una professió com aquesta, amb dret a armes, i jo hi afegiria també com s'actualitza la seva formació i seguiment professional.

Tinc molt clar que és un error pensar que un professional no necessita actualitzar els seus coneixements i aprendre cada dia més de l'ofici, de la mateixa manera que en càrrecs públics és necessari trobar la manera de renovar-se. Oi que ens cal renovar el carnet de conduir, i demostrar que continuem aptes per conduir un cotxe?, igualment penso que els policies també necessitarien passar uns tests per assegurar que continuen en condicions per exercir el seu càrrec i responsabilitat.

Em preocupa que un servidor públic, sobretot si utilitza armament, pugui estancar-se i no avançar en coneixements, però també en respecte a les persones i mentalitat de servidor públic. Probablement el percentatge de policies corruptes o 'perillosos', que s'han pogut detectar per actuacions inapropiades és molt baix, i per tant no cal alarmar a ningú, però és prou significatiu trobar un sol cas, pensant en les conseqüències que això pot tenir.

Un examen ortogràfic per aconseguir un lloc de treball a la policia pot semblar irrellevant i fins i tot innecessari. El problema de sempre és on poses el llistó, i pensant en la policia, també el fet evident i provat que sempre hi ha conflictes per exigir un tracte diferenciat als altres servidors públics, sense tenir present que no sempre el nivell exigit és equiparable.

No es tracta de qüestionar la capacitat dels aspirants a policia, ni desmerèixer la capacitat de qui ha aconseguit la plaça, però sí que entenc que caldria trobar la manera perquè els nostres servidors públics, amb qui hem de dipositar tota la nostra confiança, es puguin reciclar al llarg de la vida, sobretot tenint en compte el respecte a la diversitat i als drets humans de tothom, sigui quina sigui la seva raça, procedència, sexe i religió.

Cessats els directors de TV3 i Catalunya Ràdio

Des d'aquesta setmana ni Catalunya Ràdio ni TV3 tenen directors, i els que exerceixen com a tals ho fan en funcions fins que es proveeixi la plaça respectiva, a través d'un concurs que podria resoldre's a la tardor. A molts ha estranyat no tant el relleu, perquè ambdós directors feia temps que dirigien el mitjà de comunicació, sinó pel fet que no s'hagi esperat a conèixer qui els ha de substituir.

Els dos càrrecs públics són i han estat molt polèmics perquè s'ha polititzat, o millor dit, s'ha emmarcat en la lluita entre partits polítics per col·locar-hi els seus. La impressió que fa des de fora és que s'han repartit el pastís, i per això sembla que no es tracti tant de professionals com de representants polítics. Això resulta negatiu i provoca molta crítica interessada.

Ara la solució passa per un concurs públic on cal esperar que es valori la capacitat i mèrits dels aspirants i no s'utilitzi una vegada més per repartir càrrecs a conveniència. El país necessita bons professionals, però també independència respecte als partits polítics, de manera que puguin actuar per criteris professionals i no per simpatia de color polític.

No cal insistir en la importància dels dos mitjans de comunicació per al nostre país, en la seva defensa i difusió de la llengua i la cultura catalanes. Els necessitem com el pa que mengem, i no cal oblidar que, en el cas de TV3, ha estat cabdal per recuperar la llengua tan mal tractada pel franquisme.

Desitjo, doncs, que el futur dels dos mitjans de comunicació continuï en la línia de promoció de la nostra llengua i cultura, conscients de la realitat del país, però insistint en la idea que el català té les de perdre i per tant necessita una protecció especial. Negar aquesta evidència només es pot entendre com un atac a la llengua pròpia del país, per part d'aquells que voldrien convertir-nos en monolingües.

Caldrà vetllar pel tracte que facin de la llengua i cultura, però sense oblidar que avui hi ha altres maneres de comunicar que, sobretot els joves, utilitzen amb molta més freqüència. No es pot treballar la ràdio i la televisió del segle XX, sinó que cal adaptar-ho a la realitat actual, a la demanda real i les necessitats del país d'avui.

Canvi de cromos entre Bosch i Maragall

S'han canviat els papers. La interpretació que podem fer els que no coneixem el fons de la situació és que Bosch no servia per fer créixer ERC al consistori barceloní, se'l canvia per Maragall, perquè té un cognom que encara hi ressona, i per no deixar amb el cul enlaire a Bosch, el nomenen conseller substitut del seu substitut.

Tot queda a casa i tots contents. No sé si Maragall és la millor opció per assolir l'alcaldia de Barcelona, ni tampoc si Bosch sabrà dirigir una de les conselleries més afectades pel 155 i la seva continuació a càrrec del ministre Borrell. Hem d'esperar que així sigui, però la meva pregunta és: no hi ha més persones per dirigir la conselleria d'Exteriors?

Sovint veiem que en política es paguen bé els favors. És per això que a dins dels partits polítics hi ha tantes baralles per arribar a dalt, on es veu com els aspirants a trepar com més amunt millor, es dediquen a afalagar els seus líders per obtenir-ne favors.

La classe política viu d'aquesta interrelació de favors i el que menys interessa és la capacitat i experiència dels càrrecs que se'ls assigna, sinó la fidelitat a la voluntat de qui està al poder. No preval la voluntat de servei a la ciutadania, sinó aconseguir quant més poder millor per fer i desfer al seu aire.

Potser l'intercanvi de cromos entre Bosch i Maragall no té més importància del que jo sembla que li dono, però mirat des de fora a mi no m'ha agradat.

PSC - PSOE, una llarga amistat plena d'espines

Sembla que els efectes CUP han arribat al PSC: Iceta i Parlon empaten a 3.717 avals. Mira que ja és casualitat, eh! Els dos aspirants a la secretaria general del PSC coincideixen en la defensa de Pedro Sánchez i en votar NO a la presidència de Rajoy. Els andalusos, però, ja han avisat que aquí ningú trenca la disciplina de vot. On s'és vist!

La dependència del PSC respecte el PSOE no ha estat mai una bassa d'oli, al marge de qui liderés el partit català. Fins i tot ara, que els més catalanistes tenen un paper molt insignificant dins del PSC, les relacions amb el PSOE no són bones, i és que Catalunya és diferent, ni millor ni pitjor, simplement diferent.

La situació social, política i cultural no es veu de la mateixa manera des de Catalunya que des d'una altra part d'Espanya, i quan un té la sensació que li estan trepitjant l'ull de poll des de fa massa temps, no és estrany que li vinguin ganes de marxar ben lluny.

La llàstima de tot plegat és que passarà com sempre, després de molt bordar, tothom tornarà a jóc com si res no hagués passat. Això ho tenim molt els catalans. Pot semblar que hem de trencar les cartes, però a l'hora de la veritat ens sap greu. Això és el que li passa al PSC des del primer dia, però el sacrifici inicial, que mai li haurem agraït prou, s'ha tornat en una rutina que, en aquests moments, no porta enlloc.

Per altra banda, la notícia que gairebé ha passat desapercebuda ha estat la del trencament amistós de la FAES i el PP. Caldrà veure quina és l'estratègia, que de moment no sé endevinar. Què pretén Aznar amb aquesta operació? Segur que algun opinador mediàtic aviat ens ho farà veure.

Núria Parlón esdevé el far del PSC

Si l'altre dia afirmava que el PP ha estat el gran perdedor a Catalunya, i també a Espanya, avui em vull referir al PSC. Després de moltes eleccions a la baixa, en aquesta ocasió s'han pogut veure elements que permeten pensar que ens podem trobar en un punt d'inflexió.

El comportament del PSC no ha estat igual a tot arreu, sinó que hi ha diferències considerables. En molts municipis ha continuat caient, i si es compara amb les municipals de 2011 és prou evident. Però això no ha passat arreu, sinó que en alguns municipis han recuperat l'alcaldia i fins i tot s'ha aconseguit la majoria absoluta, com és el cas de Santa Coloma de Gramenet.

M'imagino que ha quedat clar que el moviment 'Podemos' o 'Guanyem' ha irromput amb força en moltes localitats, per reivindicar la situació precària de bona part de la població. Els partits polítics PSC i ICV, varen deixar de fer veritables polítiques d'esquerres ja fa molt temps i això és el que ha reclamat el nou moviment emergent. ICV només s'ha salvat on ha aprofitat l'ocasió per arrepenjar-se en aquest moviment. Allà on s'ha presentat sol, ha perdut regidors i fins i tot ha desaparegut de l'ajuntament.

El PSC s'ha mantingut, perdent pocs efectius, o fins i tot ha crescut on tradicionalment ha desenvolupat una tasca més propera a la població. L'exemple de Santa Coloma de Gramenet ens ha de fer pensar que hi ha molta feina a fer i que els polítics s'han de costar més a la població.

Núria Parlón és en aquests moments la perla del PSC i probablement qui té més clar el futur del partit. Si molts alcaldables del PP, erròniament varen agafar Albiol de referent, no passaria el mateix si els alcaldes o aspirants del PSC estudien a fons la tasca de Núria Parlón a Santa Coloma i intenten posar-ho en pràctica.

És evident que el territori català és molt divers i es fa difícil fer comparacions, i fins i tot seria un error segons quines pretenguéssim fer. Cadascú sap molt bé la situació del seu municipi, l'entorn on es troba, els problemes que arrossega i les solucions que ha d'aplicar. També tots tenen clar el pes que el moviment sobiranista té al seu municipi, però el que no es pot oblidar és que un PSC ha de fer polítiques d'esquerra i no haver d'esperar que surti un moviment per posar-les en pràctica.

El PSC té l'oportunitat de no quedar-se content amb els resultats municipals, i demostrar que a nivell català encara no ha dit la darrera paraula.