Perdre la confiança, perdre la credibilitat

Avui s'ha produït la compareixença de la consellera d'Educació davant de parlamentaris per explicar els errors que invaliden els resultats de Catalunya a les proves PISA. Una compareixença que no ha resultat fàcil per a la consellera i, probablement, les conseqüències de l'error ho expliquen.

No entraré a valorar-ho, perquè entenc que ja hi ha qui ho està estudiant i prou diputats i partits polítics que hi són al darrere. Ja ens ho explicaran quan tinguin les dades de per què ha passat, però en tot cas em quedo en la necessitat de no perdre mai la confiança de la gent ni la credibilitat. No les podem perdre nosaltres, dins del nostre àmbit de treball, lleure i família, però és molt greu quan això passa als nostres dirigents.

Assumir responsabilitats de govern no és una decisió fàcil ni agraïda, però cal ser-ne conscients i vetllar perquè la gestió diària no provoqui aquesta desconfiança i desafecció de la ciutadania. La transparència és una bona eina per alimentar aquesta confiança i no sempre s'utilitza. Se'n parla molt, però no sempre resulta fàcil obtenir la informació suficient i a temps, per fiscalitzar i mantenir la confiança vers els polítics escollits democràticament per a la nostra representativitat.

Insisteixo que no entro a analitzar què ha passat, i confio que ho acabarem sabem i, si hi ha culpables, que aquests dimiteixin, no com a càstig, sinó com a exemple que la responsabilitat té una base real i efectiva. 

Sap greu que el final d'un curs escolar tan polèmic acabi amb aquesta notícia, callada durant mesos. Això no genera confiança ni credibilitat i, per tant, provoca rebuig i malestar que no és fàcil de revertir. Cal, doncs, que s'aclareixi tot molt bé, per poder continuar confiant en les nostres institucions.

No prendràs el nom de Déu en va

Aquesta temptació d'atribuir a Déu dèries humanes, d'instrumentalitzar la divinitat, la podríem considerar aquests dies arran de la visita del papa Lleó XIV a Espanya i Catalunya. Tothom hi vol veure més del compte i aprofitar la seva visita, les seves paraules i gestos, per tirar l'aigua al seu molí.

Els catalans estem obsessionats amb la llengua, encara que tenim prou arguments per justificar-ho. Els que no ens estimen i voldrien eliminar la cultura, la llengua i la història, ho tenen molt clar a l'hora de denunciar la politització que se'n fa del viatge, però potser no s'adonen que ells també fan mans i mànigues per aprofitar qualsevol frase o moviment per justificar-se.

Qui vulgui llevar transcendència a la visita no ho té fàcil, sobretot si vol ser coherent i honest. Un pot estar molt d'acord o en contra de les creences religioses i cal ser respectuós amb els que opinen diferent de tu, però no es pot negar al papa la representativitat ni la força de les seves paraules. El que pugui dir jo no tindrà mai la repercussió del que pugui dir el papa, encara que no t'agradi o no hi estiguis a favor. Al seu darrere hi ha una multitud de persones que el consideren i el segueixen.

Hem de respectar aquelles persones que creuen que un estat laic no pot sufragar les despeses que s'originen amb la rebuda del papa. Els diners públics no sempre estan ben emprats i, sobretot, no sempre es fan servir per allò en què creus i consideres prioritari. Ho podem discutir, però sense fanatismes i posant les coses al seu lloc. 

Certament, els problemes polítics, socials, econòmics i culturals els hem de resoldre nosaltres. Podem demanar ajuda, però no utilitzem sentiments i creences per justificar-ho. Però en tot!, no només en allò que critiquem dels altres. Qui estigui net de culpa que llenci la primera pedra. Aquí també ho podem aplicar. No pot ser que només veiem els defectes dels altres. Siguem honrats i abans de criticar, autoanalitzem-nos i autocensurem-nos. Potser així anirem tots més bé.

La representativitat dels sindicats

Arran de les jornades de vagues del professorat; la negociació dels seus representants sindicals amb el Departament d'Ensenyament; els acords establerts amb uns i altres, i la votació final de professors i mestres, sorgeix el tema de la representativitat dels sindicats i els deures i drets dels sindicalistes.

Sense voler entrar en el fons de la qüestió i només quedant-me en les formes i els resultats obtinguts, m'entra el dubte sobre la representativitat dels sindicats. Ho podem comparar amb els partits polítics, que són la base del sistema democràtic occidental. Hi ha militants, simpatitzants i votants. En el cas dels sindicats passa el mateix. Hi ha afiliats, crec que una minoria, simpatitzants i, en el cas que tractem, professors i mestres que han votat.

Quan un partit polític fracassa en les seves decisions, perquè no rep el suport dels votants, passen a l'oposició i alguns es retiren de la política. En el cas dels sindicats no succeeix el mateix. Ara hem tingut un exemple en què els anomenats sindicats majoritaris, perquè en el seu dia varen guanyar les eleccions sindicals, han posat a votació el preacord amb el Departament d'Ensenyament i han perdut. Què passarà ara? És cert que els partits polítics en el govern no acostumen a convocar referèndums per copsar l'opinió de la gent i, en canvi, els sindicats sí que han sigut valents, i han perdut.

Vist el que ha passat, la lògica em diria que els líders sindicals haurien de fer un pas al costat i que fossin uns altres els que lideressin la representativitat dels professors. Potser caldria fer eleccions sindicals per veure quin sindicat i quines persones prenen el relleu. Res d'això passarà. S'hauran de reinventar i desconec com continuarà. Les persones que varen pactar l'acord no han aconseguit que el professorat el ratifiqués i això s'hauria de reflectir d'alguna manera. Aquí ho deixo perquè algú m'ho expliqui.

Concentrats contra el terrorisme i el genocidi

Avui he participat en una concentració davant de l'Ajuntament a favor de la pau i en contra del genocidi perpetrat a Gaza durant els dos darrers anys. Hi he anat sense saber qui la convocava, però en tot cas convençut que no podem deixar de denunciar el genocidi contra els palestins i exigir judici contra Netanyahu i qui li hagi fet costat.

L'acte ha estat diferent d'altres que s'han convocat abans, amb la interpretació de cançons i recital de poemes, en defensa de la pau. Segons ens han informat, a la mateixa hora a moltes altres ciutats i pobles de l'estat espanyol se celebraven concentracions idèntiques. Una de les poques coses que podem fer per denunciar tot el que ha estat passant, i que els nostres governs no han sabut o volgut liderar.

Tothom és lliure d'assistir als actes que es convoquen segons la seva consciència i disponibilitat, però hi he trobat a faltar representants polítics del nostre consistori, encara que només fos per donar testimoni del rebuig als fets de Gaza. Quan s'ostenten càrrecs polítics un ha de saber que les actuacions no s'analitzen a títol personal, sinó que hi ha el component de la representativitat que pesa. Algú tindrà els motius per no haver-hi assistit, però convindria fer-s'ho mirar. Que hi haguessin partits polítics sense cap representació no té massa explicacions.

Vull destacar que a la pancarta on s'anunciava la concentració es deixava molt clar que no s'acceptava ni el terrorisme ni el genocidi. Ho dic perquè no serveixi d'excusa que només es combat un bàndol, per no assistir a l'acte.

Dialogar amb l'extrema dreta

He vist que les declaracions de l'expresident Artur Mas sobre la conveniència de dialogar amb Aliança Catalana no han agradat a la direcció de Junts. L'excusa ha estat que és la mateixa direcció qui ha de definir les estratègies. Entenc que si ho dic jo no té la mateixa incidència que si ho diu un expresident i votant de Junts. 

Negar el diàleg no porta a enlloc. Jo sempre defensaré el diàleg, encara que sigui amb gent no hi tingui res a veure o que fins i tot em molesti i repugni molts dels seus principis i arguments. El nostre sistema democràtic, que es basa en la representativitat a través dels partits polítics, ens diu que la ciutadania escull aquells polítics que vol que la representi i si hi surten elegits representants de l'extrema dreta és perquè hi ha votants d'aquesta ideologia que ho han volgut. Podem pensar que van errats, que els enganyen, que simplement actuen pel desengany dels partits polítics de sempre, però al final han dipositat un vot i han decidit que siguin aquells que els representin.

A Catalunya, en aquests moments, hi ha dues formacions polítiques d'extrema dreta, la catalanista i l'espanyolista. Els uneix la seva dèria a culpar la immigració i la diversitat de tots els mals, però no ens enganyem. Hi ha altres formacions que ho dissimulen, però no els costaria gaire signar allà on fos per fer desaparèixer els que són diferents.

Si no ho vaig entendre malament, Artur Mas diu que s'ha de dialogar amb Aliança Catalana, que no anar-hi de la mà. Si amb un contrari t'hi trobes i discuteixes de tot, amb arguments, és més fàcil que puguis fer-li entendre allò que creus que no fa ni pensa bé. Si no en fa cas, tampoc hi has perdut res, però l'has forçat a trobar arguments per defensar els seus principis. Què hi ha de dolent?

En política, com en totes les coses, res és fàcil, ni tampoc és blanc o negre, sinó que està ple de matisos. Diuen que parlant s'entén la gent. Potser no arribarem a cap acord, però si més no haurem pogut demostrar per què pensem d'aquella manera i opinem que estan equivocats. El cordó sanitari no ha resultat mai positiu. Mireu els exemples que hi ha hagut i el resultat final d'aquesta pràctica. És molt millor deixar en evidència als altres que no pas tapar-los la boca.

Els eurodiputats s'avorreixen

M'ha cridat l'atenció la notícia que els diputats del Parlament Europeu s'avorreixen. I ja no diguem el públic que intenti seguir els debats. L'ARA titula la notícia com el pla per deixar de ser avorrit, però no he sabut veure on era el pla, més enllà dels possibles motius que el fan avorrit. La fotografia que acompanyava la notícia, i que reprodueixo en aquest post, fa pensar una mica. La parlamentària que està fent mitja, potser té la capacitat de fer dues coses a l'hora, i per això no improvisa la situació, sinó que ja ve preparada des de casa.

Crec que el principal problema de molts parlaments és que abans de començar la sessió ja se sap com aniran les votacions. El fet que els diputats no tinguin llibertat de vot i que tots hagin d'estar d'acord amb el que els marca el partit en què es varen presentar a les eleccions, fa que els debats siguin força inútils. Una manera de perdre el temps, perquè ningú espera convèncer als seus adversaris i, per tant, potser sí que la diputada fa bé d'emportar-se la mitja i així aprofita més el temps.

Estic segur que si els diputats poguessin votar allò que realment pensen de cada matèria que es posa a votació, sense haver de donar comptes al partit, tot resultaria més interessant. La disciplina de vot té un sentit, però fa perdre qualsevol interès als debats dels parlaments. De fet, hauríem de començar des del principi i canviar el sistema electoral, de manera que els votants poguéssim escollir els nostres representants al marge del partit per on es presenten.

El sistema de llistes obertes fa que l'electe es degui a les persones que l'han votat, i pugui expressar allò que pensa en cada sessió. És als seus votants a qui ha de donar comptes de la seva gestió i decisions, i potser això ajudaria a guanyar interès a tot la tasca parlamentària. Si la parlamentària que hagués votat es posés a fer mitja en plena sessió, segur que no la tornaria a votar.

El Parlament Europeu s'ha de replantejar el seu funcionament, començant pel sistema electoral i continuar amb les repercussions de tot el que s'hi aprova. Tenim un problema de representativitat i efectivitat de les resolucions discutides i aprovades. D'alguna manera no ens ho acabem de creure, i quan restringeixen la capacitat de prendre decisions dels diferents països membres de la UE, ens queixem i parlem d'ingerències. És per això que algú n'ha marxat i algun altre ho està pensant. El Pla passaria, doncs, perquè els estats membres s'ho creguin i que els debats del Parlament siguin més vius, operatius i resolutius. 

L'espontaneïtat que ens traeix

Avui tenia intenció de parlar de la pluja que tant anhelem i que sembla que arribarà, encara que potser no amb la quantitat que caldria, i amb el perill que acabi fent mal. Aquest estiu vaig passejar-me pel nord del continent i, malgrat que es veia més sec que altres vegades, la riquesa de l'aigua era present i només tenies al cap la manca d'aigua de casa nostra. Ahir vaig fer una escapada a la vall de Núria i també vaig veure que no a tot arreu tenim els mateixos problemes de sequera. De ben segur que hi plou menys que abans, però l'aigua hi és present, i segur que aquests dies hi caurà una bona pluja.

Deia al començament que volia parlar de la pluja, i de fet ho estic fent, però no vull oblidar-me del cas més mediàtic d'aquests dies, com és el comportament del president de la Federació Espanyola de Futbol, però també de tots els seus aliats, amics i coneguts, i de moltes persones i entitats que no han estat a l'alçada que calia esperar i desitjar.

No parlaré tant del senyor Rubiales, que ja ho vaig fer i crec que va quedar prou clar, sinó d'aquelles persones que han reaccionat a favor d'ell, o bé aquelles que han mig callat i només ara, quan sembla que el futur del senyor Rubiales és lluny de la Federació, comencen a dir alguna cosa per desmarcar-se'n i quedar bé. Però ja és tard.

L'espontaneïtat és a vegades perillosa, però té la virtut de ser sincera. Davant d'uns fets deplorables, només aquelles persones que es varen escandalitzar i reclamar responsabilitats poden quedar lliures de culpa. La resta, no per acció, però sí per omissió, són culpables d'una xacra massa estesa a casa nostra. El masclisme i la grolleria són dues taques que embruten a molta gent i a la nostra societat en general. 

És cert que són molts anys d'haver mamat una cultura masclista i haver-nos deixat portar per la grolleria i vulgaritat, però ja vindria essent hora de canviar el xip i comportar-nos com a persones civilitzades. És difícil amagar els sentiments davant de moments d'emoció, i acostumem a ensenyar el pitjor de nosaltres sense excusa. Són aquests moments els que descobreixen la veritat de les persones. És molt fàcil preparar una exposició, una manifestació, unes declaracions, però no ho és tant d'actuar correctament quan al fons hi ha un mala educació i poc sentit de l'honor i el respecte cap a les altres persones.

Hi ha persones del món de l'esport que caldria que fessin una reflexió davant del fet que comentem, però sobretot davant la seva reacció espontània que, com he dit al començament, no està a l'alçada de la representativitat que exerceixen. Potser també ells haurien de fer un pas al costat i deixar que d'altres, amb més educació i respecte, es posin a dirigir les institucions esportives del nostre país.

Partits polítics, persones i promeses

Avui s'han publicat al Butlletí Oficial de la Província (BOPB) les candidatures per a les eleccions municipals del mes de maig que, si no hi ha modificacions, seran oficials el proper dilluns. Arenys de Mar redueix el nombre de candidatures respecte a ara fa quatre anys, de 8 a 6, però tot i així es presenta un partit polític més dels que han tingut representació al Consistori de la vila en aquest mandat que s'acaba. 

De mica en mica, doncs, el calendari electoral va avançant amb la mirada fixada al 28 de maig, dia que els arenyencs decidiran el nom dels 17 regidors i regidores que durant quatre anys estaran treballant, ja sigui dins del govern o a l'oposició, per millorar tot allò que ha quedat pendent malgrat les promeses electorals de la campanya passada.

Els partits polítics que han tingut responsabilitat de govern justifiquen tot el que no han fet, i els de l'oposició els hi retreuen. Això s'ha vist sempre i que a ningú sorprengui que això continuarà passant. En tot cas, en el que hauríem de millorar és a l'hora de prometre més del que realment sabem que podrem fer, i centrar-nos més en allò que potser no crida tant l'atenció, però sí que és viable i bo per a tothom.

Avui, doncs, és el dia de xafardejar qui va i amb qui, i potser per acabar de decidir el nostre vot. Per algunes persones les sigles del partit polític que hi ha al darrere pesen molt, altres, en canvi, prefereixen mirar el nom de les persones al marge del partit amb qui es presenten.

Ara no és el moment de parlar del sistema electoral ni pretendre canviar res. Hi ha molt temps per reflexionar-hi i opinar, però algunes persones n'hem parlat en infinitats d'ocasions, jo mateix en aquest blog. Sense necessitat d'eliminar el paper que juguen els partits polítics, sí que ens hauríem de plantejar altres sistemes on els electors poguessin escollir les persones que volen que els representin. Una manera són les llistes obertes.

De totes maneres, si Catalunya no ha estat capaç d'aprovar una llei electoral pròpia, quan en té competència, encara seria més estrany que Espanya modifiqués la llei electoral municipal. És per això que ens ho hem d'agafar com una conversa de cafè, sabent que difícilment arribarà un dia en què es tingui més en compte les persones que els partits polítics. Entretant, doncs, mirem el conjunt de cadascuna de les llistes, recordem què han fet aquells que ja porten un temps a l'Ajuntament, o n'han tingut experiència, i després escollim la nostra preferència. No ens fixem gaire en les promeses, perquè el vent se les emporta.

Una Constitució inamovible, i encara sort!

Quan hem criticat les dificultats perquè els polítics espanyols s'avinguessin a modificar la Constitució espanyola, pensàvem en aquelles coses que caldria adaptar a la realitat actual, per evitar la seva obsolescència, però poques vegades hem tingut en compte la possibilitat que els canvis poguessin anar a pitjor.

Continuo pensant que no té sentit defensar la Constitució com a intocable, però també crec que d'alguna manera, als catalans, ens protegeix. Tinc el convenciment que si s'obrís el meló nosaltres hi sortiríem perdent. Hi ha massa evidències per afirmar que l'escàs reconeixement que la Constitució té a la diversitat dels pobles de l'Estat, ara s'eliminarien. Ho hem vist en el discurs de Tamames en l'intent inútil de moció de censura al govern de Madrid, però també en els discursos del PP i Ciudadanos, i l'actitud de molts líders socialistes. El president espanyol no parla més perquè necessita els vots per mantenir-se en el govern, però deixa molt clar què pensa i com ens té en compte. 

La Constitució espanyola continuarà sent un obstacle per al nostre alliberament nacional. També el tenim entre nosaltres, ja que la independència té un sostre que no hi ha manera de superar, però queda clar que si aconseguíssim modificar la Constitució no hi guanyaríem res, ans el contrari.

Davant d'aquesta evidència els partits polítics catalans s'haurien de plantejar el seu futur, els seus objectius i prioritats, sobretot si els considerem com a representants de la voluntat d'aquest país, i que ens han de resoldre els problemes d'encaix, i superar el menysteniment que patim des del primer dia. I això no només fa referència als partits polítics independentistes, sinó tots els partits que tenen representació a les institucions catalanes.

No és tan estrany pensar que un PP o un PSC puguin defensar els drets i interessos dels catalans en el conjunt de l'Estat. No s'hauria de veure com exclusiu dels partits independentistes o nacionalistes, sinó de tots els partits que votem perquè millori la nostra situació econòmica, social, cultural... 

No entendré mai la subjugació del PSC al PSOE, o la del PP català al PP estatal, quan es tracta de defensar-nos. No té sentit que no vetllin per la defensa de la nostra economia, la nostra cultura, la nostra llengua, els nostres drets civils i judicials. Tot ho col·loquen sota la disjuntiva independentisme versus submissió al nacionalisme espanyol, i per això aquestes picabaralles absurdes entre els partits polítics catalans, i entre uns i altres la casa sense escombrar. No anem bé, i en tenim per estona!

Escoltar i servir a la gent

Estem massa acostumats a les grans promeses, els grans projectes i les paraules amables que acaben sent buides de contingut i amb resultats nuls. Són precisament els compromisos incomplerts els que provoquen el desengany i la desafecció de les persones cap als polítics. Governar no és fàcil, sobretot quan els recursos són escassos i hi ha poca capacitat de resposta davant de problemes imprevistos, però les coses parlant-les s'entenen i s'acaben acceptant. El que no té perdó és l'engany, la inacció sense explicacions i l'afany de poder oblidant el més important de tot, com és l'esperit de servei a la ciutadania.

Assumir el repte de dirigir una comunitat és lloable i cal entendre que hi ha bona fe i veritable interès en facilitar la vida als altres. És per això que és tan important estar al costat de la gent, donar resposta a les dificultats que es presenten i explicar bé perquè es fan les coses o perquè se'n deixen de fer d'altres.

Posar traves a la informació o deixar de respondre les preguntes que la població formula als seus governants no pot ajudar de cap manera a acostar uns i altres i evitar l'enfrontament inútil o la manca de col·laboració, sabent que uns i altres són imprescindibles perquè la vila o el país funcioni.

És per tot això que les petites coses, els petits detalles, les atencions, l'empatia i el saber escoltar la gent, és tan important i necessari. Un ajuntament ha d'estar obert als seus ciutadans en tot moment, i disposat a escoltar la seva veu, tant si són elogis com crítiques, però sobretot, per resoldre els dubtes.

Acostuma a fallar aquesta proximitat tan necessària entre uns i altres, i la ciutadania arriba a desconfiar dels seus governants, més per desconeixement que pel que puguin arribar a fer o deixar de fer per a la població. D'aquí que hi hagi intents d'incloure models de participació, on es demana la col·laboració ciutadana i la seva implicació a l'hora de decidir i aportar idees i opinions. Però aquesta participació ha de ser real i volguda, i en tot cas general i gens acotada.

El nostre model de funcionament polític és representatiu, i això ve regulat per unes eleccions periòdiques en què la població escull els seus representants. Aquest model no treu que els elegits busquin la manera d'escoltar l'opinió dels ciutadans en moments concrets de la gestió pública. És per això que existeixen els consells de participació, que amb unes funcions determinades, permeten el diàleg més proper i efectiu per part de tots els seus participants. Hi ha poblacions on els consells són molt participatius i els polítics se'ls creuen. N'hi ha d'altres que són pràcticament obsolets i l'equip de govern no els té en compte ni té cap interès per dinamitzar-los. 

De cara a les properes eleccions municipals és important que ens fixem amb qui només fa grans promeses, i només busca el vot del dia de les eleccions, d'aquells que realment plantegen una participació i col·laboració ciutadana continuada durant els quatre anys de mandat. Si només tenim en compte les grans promeses, quan al final del trajecte es constati que moltes d'elles han quedat en un calaix, no tindrem capacitat de resposta, i haurem perdut quatre anys de vida participativa de tota la comunitat.

Monarquia o República?

Arran de la mort de la reina Elisabet II avui parlàvem de monarquia i república, i de què ens feia més pes. Quan estudies les monarquies les consideres fruit d'un altre temps, com si estiguessin fora de lloc. Ara això no es porta, són eines de temps històrics... però si ho vas mirant t'adones que no són pocs els estats europeus on encara regeixen, amb més o menys implicació i repercussió.

Probablement nosaltres, a part dels nostres borbons, sempre hem centrat les monarquies en la britànica, en gran part per la longevitat. Setanta anys són molts, sobretot en l'actualitat que tot va tan de pressa i tot canvia d'un dia per l'altre.

És per això que moltes vegades hem comparat les dues monarquies i d'alguna manera hem estat més crítics amb la nostra, possiblement perquè és la que ens afecta més directament, i sobretot darrerament, amb tot el que s'ha anat coneixent del rei emèrit, i dels primers passos del nou rei, amb el discurs del 3 d'octubre de 2017 que molts retenim a la memòria.

La pregunta que ens fèiem, i que de ben segur ens hem plantejat més d'una vegada en moltes tertúlies és la nostra preferència: monarquia o república. És evident que hi ha gustos per a tot, i que els monàrquics de tota la vida ho tenen clar, i els republicans enyorats també. Molts coincidim a dir que no ens agrada la monarquia, que és el poble qui ha de decidir qui l'ha de governar. El problema és quan analitzes la situació política del nostre país, i la història recent de la democràcia. No tots els polítics que hem tingut han merescut la nostra confiança, al marge de si ens han agradat més o menys.

Si em permeteu un exemple, us diré que per més que no m'agradi la monarquia, se'm posaria molt malament que em sortís un Aznar qualsevol com a president de la república del meu país. Davant del dilema se'm fa molt difícil mantenir la meva convicció que una república és millor i més democràtica que no pas una monarquia.

El problema, doncs, és la desconfiança vers els nostres governants i la por que la seva conducta no sigui prou democràtica, que la seva elecció es vegi condicionada per factors que ens superen. Algú creu que els nostres governants tenen la capacitat de fer i desfer segons els sembli? Creieu que poden fer tot allò que volen, sense impediments que no són fruit d'un resultat electoral, sinó de la força de poders incontrolables democràticament? 

Aquest article no arriba a cap conclusió, sinó que deixa la porta oberta a opinar. El perill actual és aconseguir el control amb un sistema democràtic i just. Que la representativitat sigui la que governi. En un estat pur, seria clar que la república és la millor opció, però en la situació actual, ens entren molts dubtes. Malgrat tot, jo continuo pensant que l'objectiu és una república, o si ho preferiu, que sigui el poble qui governi, amb el sistema més just i democràtic possible.

La democràcia i els partits polítics

El tema que treu Josep Ramoneda avui al diari ARA m'interessa des de fa molts anys. Probablement perquè no soc persona de partit polític, sempre m'ha preocupat el funcionament d'aquests i m'he preguntat moltes vegades si seria possible construir un sistema democràtic sense la concurrència dels partits polítics. Josep Ramoneda afirma que són l'instrument que articula la democràcia representativa, i per això d'alguna manera el seu futur i la seva consistència condiciona la continuïtat de la democràcia als països occidentals.

Estem vivint uns moments en què els partits polítics s'han vist involucrats amb moltes actuacions de corrupció, la qual cosa ha fet que molts ciutadans hagin perdut la confiança en ells i en els polítics que en formen part. Probablement s'entén perquè els dos grans partits polítics francesos, en aquestes darreres eleccions presidencials, han fracassat estrepitosament.

A casa nostra el gran partit polític de la dreta espanyola fa molt temps que està empantanegada amb una corrupció darrere l'altra, però malgrat això no té el desgast que semblaria que hauria de patir. De ben segur que l'extrema dreta és la que hi surt guanyant, amb un discurs populista i ple de falsedats, però que se sustenta amb el desengany de la ciutadania sobre uns polítics que no donen la talla i que a sobre s'embutxaquen els diners a costa nostra.

La meva desconfiança en el funcionament dels partits polítics que, com molt bé afirma Josep Ramoneda, tenen una estructura molt piramidal, i es basen en la presència d'uns líders capaços d'aglutinar una colla de polítics que els pugui mantenir al poder, ha fet que m'hagi plantejat moltes vegades la necessitat d'un canvi en el sistema polític i un acostament a formes de representativitat més directa, com pot ser el model britànic. Les llistes tancades donen tot el protagonisme als partits polítics i els que manen a dins, sense que la ciutadania pugui valorar les persones que en formen part. És tot un paquet, i amb una obligació de votar sempre de manera unànime per assegurar el futur del partit polític.

M'agradaria participar en un debat a fons sobre l'estructura dels partits polítics, el seu funcionament, la manera com els seus membres escalen posicions, i la seva funcionalitat en el sistema democràtic dels nostres països, de manera que també m'ajudés a entendre quin pot ser el futur més immediat, ara que hi ha tanta desconfiança i l'auge de posicions que no tenen la qualitat democràtica que cal esperar d'uns dirigents representants de la població que els vota.

Aragonès, el paper de la trista figura

Aquests dies podies veure a les xarxes socials molts comentaris sobre la representativitat del nostre president català. Moltes persones afirmaven que no se sentien representades pel president, i alguns precisaven que era el president que menys els havia representat.

Arran d'aquests comentaris he reflexionat sobre què en pensava i quin grau de representativitat li atorgava al president Pere Aragonès. Jo sempre he dit que al marge de quina hagi estat la meva opció, a l'hora d'emetre el meu vot, el president escollit era el meu president. Aquesta manera de pensar no ha estat fàcil, sobretot en moments en què les decisions preses pels meus representants no han estat, segons la meva opinió, les més encertades.

En aquests moments també se'm fa difícil veure el president com a meu. No li nego la seva legitimitat, però sí que discrepo molt de la seva manera de pensar, però sobretot d'actuar. Crec que és incoherent amb les seves paraules, i ahir, per exemple, en clau partidista, va fer un discurs prou fals i ple de tòpics.

Avui és a la reunió de presidents autonòmics i les notícies han remarcat el fet de no aparèixer a la fotografia amb el rei. Tal com algú ja ha manifestat a les xarxes, ho considero una actitud infantil i que es vol perdre molt el temps en les formes i es fa molt poca feina amb el contingut.

Fa molt temps que hem perdut el nord, i els nostres polítics encara no han baixat de l'hort. És una llàstima que tinguem el país aturat i amb uns polítics que no són la millor opció. També crec que no hi ha gaires alternatives, potser perquè la gent vàlida no s'atreveix a sortir. Ens quedem en la mediocritat que és el que predomina a casa nostra. 

El president català farà el titella a La Palma i no en traurà cap benefici que ens pugui fer sentir orgullosos. Continuarem pensant que tenim uns polítics que no ens mereixem, que estan més pendents de la fotografia que no pas de trobar solucions reals als nostres problemes. 

Converses entre partits de centre-dreta

Amb la desfeta de Convergència i Unió, i posteriorment la desaparició de Convergència Democràtica, hi va haver tota una sèrie de gent que va quedar desemparada i políticament marginal, amb cap de les formacions polítiques que es varen crear que els fes el pes. D'aquesta manera vàrem llegir que es creaven un seguit de partits catalanistes de centre-dreta, poc independentistes, però totalment lluny del PP, que es preparaven per fer un camí a part. Les dificultats per engrescar prou gent per presentar-se a les eleccions va fer que o bé es quedessin al marge, o bé el seu intent fos un absolut fracàs.

Aquesta setmana, que molts polítics són de vacances, hem pogut llegir que hi ha seriosos intents de reunir aquests dispersats per tal de constituir un partit polític capaç de presentar-se a les eleccions amb un mínim de garanties de sortir. Parlo de Lliures, el PNC i la Lliga Democràtica, que estan en converses per veure si arriben a bon port. Tampoc descarten la presència del PDECat, que com tots sabem va fracassar a les darreres eleccions al Parlament de Catalunya.

L'objectiu, segons he pogut llegir, és arribar a finals d'any amb un acord per constituir aquest nou partit polític que hauria de cobrir el tram de centre-dreta catalanista. La deriva independentista de Junts per Catalunya ha fet que els votants de la dreta catalana es quedessin sense opcions clares de ser presents al Parlament català, i també a molts dels municipis del país.

A l'espera dels resultats de les negociacions entre els governs català i espanyol, és bo que el tram orfe recuperi els tutors que l'han de permetre ocupar uns seients a la política catalana. Entenc que no és normal que aquest segment de l'electorat català no tingui representativitat, ni és bo per al país. La radicalització s'ha vist que al final no és bona i que l'enfrontament entre els dos representants de la catalanitat independentista, sigui perjudicial per al futur del nostre país.

Crec que cal donar tot el suport a aquestes forces polítiques perquè arribin a una entesa i puguin presentar-se a les eleccions i donar una resposta a molts catalans que han quedat sense referents a la política actual. Tot això al marge de la nostra ideologia i simpatia cap a aquestes o altres forces polítiques. La diversitat sempre ha estat positiva, molt per sobre de la polarització actual a què hem arribat.

Polítics que no ens representen

Una vegada més l'amenaça de Toni Cantó de tornar als escenaris s'ha vist frustrada i continuarà en la política, això sí, canviant novament de bàndol. Els polítics tenen tot el dret a canviar de partit polític sempre que els vingui de gust, i això és una pràctica arrelada en la persona de Toni Cantó. Amb pocs anys ja ha canviat dues vegades, tot i que prèviament ha informat que tenia la intenció de tornar-se a dedicar a l'espectacle, però...

Una cosa és el dret a canviar de partit i l'altra la incoherència. No pot ser que ara exalti les bondats del PP, quan fa quatre dies que abanderava la lluita contra la seva corrupció. En què quedem? El PP és el millor partit polític o és un partit corrupte?

Això és el que desespera a molts ciutadans, perquè no hi veus coherència, sinó un interès personal per tenir una cadira i un sou fàcil. Jo no seré dels que diguin que els polítics cobren massa diners, sinó en tot cas que hi ha moltes persones que no es mereixen la cadira que ocupen, perquè no fan el que s'espera d'ells.

I sobre la representativitat... Una cosa és no voler instituir unes eleccions amb llistes obertes, perquè la ciutadania esculli els seus representants, i una altra és anar confeccionant llistes amb gent que desconeix el terreny i les persones a qui diuen representar. El PP, en això hi està especialitzat, i ja va passar també a Catalunya, col·locant persones de fora de la comunitat.

Poc respecte als populars catalans

El PP català ja fa moltes eleccions que juga un paper testimonial, molt residual, sense capacitat per decidir ni influir en la política catalana. És lògic que el president nacional del seu partit consideri que no s'està parlant del mateix quan es refereixen a Catalunya o a la resta d'Espanya. 

Qui hagi tingut la paciència d'anar-me llegint al llarg de tots aquests anys sabrà que sempre he dit que el PP català mai ha defensat Catalunya, com sí ha fet el PP basc, enfrontant-se quan ha calgut amb la direcció estatal. A Catalunya el PP català s'ha comportat com una sucursal en mans del poder central, atacant les pròpies institucions. 

Això ha estat d'aquesta manera i potser és per això que el tracte de Madrid ha set molt poc respectuós vers els populars catalans. Les llistes s'han confeccionat des de Madrid, prioritzant interessos centrals als interessos legítims que poguessin tenir els militants catalans. Una bona mostra són les darreres eleccions, amb la incorporació de dues independents després del líder, que han acabat sent les úniques persones que han obtingut seient al Parlament. O també en les eleccions generals, que va passar el mateix amb la senyora Cayetana i companyia, com si fossin realment representants de la societat catalana.

Aquesta manera d'actuar té un preu i jo diria que és la causa perquè molts possibles votants del PP a Catalunya o bé s'han quedat a casa o han escollit altres opcions. No s'han sentit representats per les persones col·locades a les llistes.

Ara faria com l'escriptor i empresari Xavier Roig, que insisteix tant amb el sistema electoral, i tornaria a parlar de les llistes obertes, o la representativitat directe dels diputats, escollits expressament per l'electorat. Poder responsabilitzar amb noms i cognoms els diputats que ens han de representar al Parlament.

Els populars catalans no han estat ben tractats pel seu partit, però tampoc han fet res, al llarg dels anys, per sobresortir i demostrar públicament que eren representants d'uns societat concreta de Catalunya, amb uns interessos propis a defensar. És el peix que es mossega la cua, i probablement la causa de la seva nul·la representació al Parlament català.

Discursos populistes i falses promeses

Vivim un temps en què els conceptes es barregen i quedem confosos. Hem perdut el significat de les paraules i no seguim els mateixos patrons inicials i arriba un moment que ja no sabem què entenem per allò que sempre havíem entès.

Abans tots sabíem què estàvem dient quan definíem una persona de nazi, de terrorista o de populista. Avui aquests mots s’utilitzen a la lleugera, simplement com a insult, al marge de si la persona es mereix aquests qualificatius o uns altres.

En campanya electoral sentim parlar de discursos populistes i criticar-se els uns als altres, per una actitud que m’agradaria que algú m’expliqués qui n'està net de culpa.

Tothom demana el vot amb una simplicitat que fa vergonya. Allò que prometen sona molt bé, però és evident que no és assumible, però el que interessa és atraure votants. Avui sentia el candidat socialista prometent que es rebaixaria el sou, un fet que vol engrescar la gent que creu que els polítics cobren massa. Precisament jo penso que cobren poc, i que potser per això els que aspiren a ser polítics són tan mediocres.

Finalment arribes a la conclusió que t’estan prenent el pèl i que només volen el vot per perpetuar-se en el poder, passant olímpicament de tu quan els necessites.

Xavier Roig escrivia avui, una vegada més, sobre la representativitat dels polítics d’acord amb el sistema electoral, i comparava el nostre, de llistes tancades, amb altres, com el britànic, que les persones elegeixen el diputat. No sé si al nostre país funcionaria, però com a mínim trauria força, com diu Roig, a la dependència que tenen amb l’estructura dels partits polítics, en benefici dels electors.

Sap greu, però que discursos com els de Vox puguin atraure tants votants i no sé si justificar-ho per la immaduresa de la ciutadania o el desencís pels polítics que hem tingut fins ara.

Cayetana Álvarez de Toledo cessada

Hem conegut que el líder del PP, Pablo Casado, ha cessat Cayetana Álvarez Toledo com a portaveu del PP al Congrés de Diputats. Ells sabran els problemes que tenien i si la mesura benficia el partit o, com diu la cessada, el perjudica. A mi, personalment, quan menys la senti millor. 

Considero la diputada una mala educada, que es pensa que pot anar insultant tothom, alegrament, i espera que els altres li riguem les gracietes. No, no la suporto i quan l'escoltava a la televisió o ràdio, em posava de mal humor. 

Cayetana va ser imposada als militants catalans del PP, perquè figurés de número u de Barcelona a les darreres eleccions generals. No he entès mai aquest joc i penso que és una desconsideració vers les persones del partit en el territori. Només s'explica per l'interès del partit central de comptar amb els seus, i per això els reparteixen per la geografia espanyola, per després tenir-los tots a Madrid.

Per sentit comú, els diputats territorials haurien de representar el territori. Està molt bé que defensin el partit, i ho facin com un conglomerat irrompible, però no estaria de més que també tinguessin en compte l'àmbit geogràfic per on han estat escollits. És allò de creure's o no la representativitat dels electors.

Jo no votaria mai una llista electoral d'un partit que hi col·loca una persona forània, que no em representa. En el cas de Cayetana Álvarez de Toledo, a més, no sé a qui podia representar, perquè la seva actitud no em sembla apropiada. No es pot anar a la vida d'aquesta manera. Probablement això mateix ha estat el que al final ha cansat als dirigents del PP, i ara molt probablement desitjarien que deixés l'acta de diputada.

M'imagino que no correm el risc que es presenti com a cap de llista a les eleccions del Parlament català. Només ens faltaria haver-la d'aguantar a casa nostra!

L'impresentable de Borrell

Ahir quan parlava dels personatges que ens governen em venien al cap molts noms, de tots colors i partits polítics, però tenia molt present el ministre d'exteriors Josep Borrell. Considero que és el pur exemple de persones que no ens mereixem que tinguin una representativitat i responsabilitats adjuntes als càrrecs que ocupa i ha ocupat al llarg dels anys. El seu currículum és impur, i la seva boca és fastigosament malvada.

La vida ens ensenya que en política no cal ser bo, sinó més aviat un cara dura. Els polítics que són bones persones se'n cansen molt aviat o bé tenen una gran paciència i sentit de la responsabilitat, perquè el seu entorn, començant per dins dels partits polítics, és d'una irresponsabilitat i mediocritat, que en el fons t'adones que el que importa a la gran majoria és el poder i el diner fàcil, però sobretot el poder, que els altres s'hagin d'agenollar davant teu.

Borrell només viu per fer mal, políticament parlant. És rabiós i venjatiu, i un desconsiderat respecte els que pensen diferent, no cal que siguin d'altres partits. La seva piulada amb dades de l'euroordre i que des d'Europa li han fet esborrar, és només una petita mostra de quina persona és, de la seva malícia i de les seves ganes de fer mal. Aquesta venjança és la que han practicat els membres de les diferents institucions espanyoles contra Catalunya, que els va passar la mà per la cara. Venjança policial, judicial i de l'executiu. Europa no ho veu prou clarament, però ho comença endevinar. El fet és que té prou problemes com per analitzar els dels seus països membres.

La presència de Borrell en les institucions europees no les afavoreix com es mereixerien, o potser és per la participació de personatges com Borrell que Europa ha perdut valors, moral i solidaritat vers les persones que ho passen malament.

El PP basc defensa la foralitat

Ho ha dit molt clar el polític del PP d'Euskadi, el senyor Alfonso Alonso, arran de les insinuacions de C's de plantejar un "Navarra Suma" al País Basc. El president del PP basc ha explicat que en poden parlar sempre i quan respectin la foralitat i el concert econòmic, que no està en els pensaments del senyor Rivera, que en més d'una ocasió ha defensat eliminar-ho.

La notícia em serveix per justificar la idea que he comentat diverses vegades en el meu bloc, que el PP basc no es comporta com el PP català. Els primers sempre han defensat el País Basc davant de possibles atacs, fins i tot dels mateixos col·legues de Madrid. Això no ha passat mai a Catalunya. El PP català no ens ha defensat mai, sinó tot el contrari, sempre ha posat entrebancs i ha col·laborat amb els partits espanyols per restar competències. 

Aquesta realitat es paga amb la representativitat d'avui al Parlament català, però és important que tothom en sigui conscient, perquè a vegades només ens fixem en la ideologia, i les persones que es consideren conservadores haurien de poder tenir un partit polític català de dretes que defensés, però, els interessos de Catalunya. El PP no ho ha aconseguit i es fa difícil que amb l'actual to, i la senyora De Toledo com a representant a Madrid, canviï gaire en un futur immediat.