Ha mort mossèn Pepe

Avui hem conegut la notícia de la mort de qui fou durant més de trenta anys vicari de la parròquia de Santa Maria d'Arenys de Mar, amb en Martí Amagat de rector. A diferència de mossèn Martí, quan el bisbat els va jubilar, es va poder quedar a la vila ajudant els successius rectors que han vingut després.

En Pepe tenia un caràcter dur, però un gran cor. Tenia molt clara la seva vocació sacerdotal i estar al servei dels parroquians. Era d'una generació de capellans compromesos i oberts, molt diferent de les generacions posteriors, amb honroses excepcions.

Quan una persona ens deixa ens dol, però ens venen a la memòria moltes converses mantingudes i moments compartits. Recordo els dinars de Sant Joan, tant en companyia de mossèn Martí com després sol, uns dinars amb molt debat i aportacions interessants, tant de la vida a Arenys com en general del país.

He admirat la defensa dels seus principis, a vegades enfrontats amb una jerarquia molt dogmàtica i poc accessible, però al mateix el seu gran respecte i obediència als seus superiors, posant les persones i el seu acolliment per damunt de tot.

Hi ha en el meu record alguna situació polèmica que va haver d'afrontar, i que ho va fer amb caràcter i dignitat. No sempre tractar amb persones és fàcil, i menys quan actues de representant d'una institució que tu també hi mantens alguna discrepància. Valoro l'actitud de mossèn Pepe i la seva trajectòria al llarg dels seus anys a la vila.

Li agraeixo des del meu blog el treball realitzat a Arenys de Mar, i li desitjo un repòs etern merescut, i que el seu testimoniatge ens serveixi per ser millors cada vegada més.

Com hem d’evitar viure cohibits?

Davant la situació del coronavirus al nostre país et preguntes què és millor, si amagar informació per no fer tan dramàtica l'existència o bé explicar-ho tot molt bé, ben transparent, perquè la gent en prengui consciència i actuï amb moderació i evitant al màxim les trobades amb estranys, amb persones fora del cercle més habitual i familiar.

Aquests dies rebem informacions sobre la situació a Madrid que conviden a reflexionar si som prou meticulosos a l'hora de valorar les nostres relacions, però al mateix temps hi ha qui et comenta que la situació a la capital és molt pitjor de la que et presenten. A qui hem de creure?

El curs escolar ha començat presencialment, però cada dia hi ha més alumnes confinats. Anirà això en augment, o ens estem movent en les xifres previstes pels tècnics de salut competents? El mes de març passat, quan a tots ens va sorprendre, es va afrontar l'epidèmia de manera dràstica, confinant-nos a les cases, amb la repercussió social i econòmica que això va tenir, però que potser gràcies a l'obediència ens vàrem alliberar de situacions encara pitjors. Ara no es vol arribar a l'extrem de la primera onada, però correm el risc de perpetuar l'epidèmia fins que la vacuna no sigui una realitat, segura i universal.

Estic d'acord en què no es pot dramatitzar i que, amb les mesures adequades, cal normalitzar la vida tant com es pugui, però també entenc que se li ha de donar la importància necessària perquè ningú no s'ho prengui a la lleugera i es pensi que no cal ser tan alarmistes. Trobar l'equilibri és difícil, però ens hi ha d'ajudar el seny i el sentit cívic. Hi ha actituds que no convenen i que es poden evitar. Normalitzem la nostra vida i relacions, sense oblidar que hi ha una amenaça que no té treva.

M Rajoy demostrant quin personatge és

Les imatges de M. Rajoy fent exercicis a la via pública desafiant el confinament total demostren la categoria d'aquest personatge. No és l'únic que s'haurà saltat el confinament, però es tracta d'una persona que va dirigir el país i que com a mínim hauria de donar exemple als que no tenen la seva formació, ni recursos ni poder com ell.

També un altre expresident del govern espanyol va fer cas omís del confinament i se'n va anar a la segona residència, amb la seva dona, que va ser alcaldessa de Madrid. Aznar i Botella també haurien de donar exemple d'obediència, però en aquest cas, Aznar ja no és la primera vegada que se salta les normes.

Tot plegat demostra en quin país vivim i amb quines persones compartim la vida en societat. No és estrany que la imatge d'Espanya sigui tan fosca als ulls dels països occidentals. No ens ha de venir de nou que no es fiïn de nosaltres i ens tinguin per gent amb qui no es pot confiar.

Tot aquell orgull que ens predica la ultradreta i els militars, de sentir-nos espanyols, no és sinó una manera de dissimular i ignorar cridant més fort, el baix concepte que ens tenen els nostres veïns europeus. No cauré en la trampa de dir que nosaltres els catalans som millors. Jo només puc respondre de mi mateix i esforçar-me per donar exemple, encara que la meva influència és ben escassa, però mai m'he sentit orgullós de ser espanyol, perquè això vol dir acceptar moltes actituds que em provoquen fàstic i vergonya aliena.

De què tenen por el Suprem i la Fiscal?

Podríem considerar-la una pregunta retòrica. És molt evident que hi ha sentiment de culpabilitat entre els magistrats que hauran de jutjar els polítics independentistes, però no poden fer marxa enrere, i l'únic camí és arribar fins al final, amb la confiança que el temps una cura tot. Juguen realment amb el temps.

Veurem què acaba passant i sí deixen que els observadors internacionals puguin entrar a seguir en directe, des de la sala, el judici als polítics catalans. El comportament de jutges i fiscals es basa en no afluixar, encara que es col·loquin fora de la llei, perquè d'aquesta manera no deixen que aquesta sigui ben aplicada. Si tens la paella pel mànec, no permetis que es posi en dubte cap de les teves accions i decisions. Evita que l'adversari, la víctima en aquest cas, pugui arrambar-se a cap branca que li pugui donar esperances.

És un morir amb orgull, encara que no sigui ni ètic ni moral. Això explica totes les excuses presentades des del primer dia fins avui. Qüestionen la jurisprudència del TDHE, però temen una possible sentència contrària. Es refien certament del temps.

No parlem d'independència, ni de sobiranisme, ni d'obediència. Aparquem-ho per un moment, i fixem-nos simplement en coherència, honorabilitat, sinceritat. Aquests valors trontollen davant el posicionament dels tribunals judicials espanyols, perquè només pensen en la defensa de la unitat d'Espanya, com si això estigués per sobre de tot, i aquí hi ha el greu i gran error de la conxorxa dels poders espanyols.