Avui, les mares de Déu trobades

El 8 de setembre nosaltres encara vivíem a Cantonigròs, perquè el curs escolar no començava fins a l'octubre. D'això ja fa una pila d'anys. I aquest dia anàvem a felicitar la Núria Puigdevall, perquè avui és el sant de les mares de Déu trobades. Núria, Meritxell, Queralt, Vinyet, Gleva, Tura, Bellmunt... i me'n deixo una colla.

La Núria és la patrona de la muntanya que porta el seu nom, a sobre de Ribes de Freser, junt amb sant Gil, que se celebra el dia 1 de setembre. Meritxell, la trobem a Andorra, i a la plana de Vic també hi trobem el santuari de Bellmunt, o el de la Gleva. I cada comarca té les seves, les Vinyet, les Queralt, les Tura.

Ja sé que tot això dels sants és més cosa de la gent de la meva generació que no pas la d'ara. Avui celebren molt més l'aniversari del naixement que no pas el sant, i també cada vegada hi ha més famílies i posen el nom dels seus fills que no té res a veure amb un sant o una santa. La tradició s'ha de conèixer, però no imposar, i contra gustos no hi ha res escrit.

I avui ha estat el primer dia de l'escola per a molts estudiants, que demà es quedaran a casa. Concretament, els que viuen al Garraf, al Vallès Occidental, al Baix Llobregat i a l'Alt i Baix Penedès, perquè la Generalitat ha decidit suspendre-hi les classes pel risc de pluges importants en aquella zona.

Hem passat un estiu gairebé sense ni una gota d'aigua, amb alguna rara excepció, i ara ens caurà tota a sobre. Confiem que ens respecti i no faci mal. Cal tenir les taules netes, les canals desembussades i els embornals dels carrers també. Confio que al final de la Riera la sorra no ho tapi tot, perquè aquests de l'ACA viuen molt lluny de casa nostra i no saben el perill que això comporta.

Des d'aquí la meva felicitació a totes les persones que porten el nom d'una de les verges trobades i que tinguin el costum de celebrar-ho. Ens hem d'agafar de la part positiva, que les desgràcies ja arriben soles.

L'església a vessar!

Avui, diada de Sant Roc, hem acompanyat els macips i macipes a renovar el vot de vila a l'església de Santa Maria d'Arenys de Mar. L'església estava plena a vessar. Els macips, macipes i macipets gairebé l'omplien del tot, i els familiars i amics ho acabaven de rematar.

En moments com aquest et venen moltes coses al cap. Només tenia ulls per contemplar la jovenalla. Tots ben abillats, amb el blanc de les camises, pantalons i faldilles i el vermell de les faixes. Intentava endevinar que tenien en el cap, mentre el capellà llegia l'evangeli o els convidava a resar el parenostre. Per una gran majoria la seva estada a l'església era una novetat, o com a molt el ritual de cada any. 

La nostra cultura està molt arrelada a la tradició i aquesta ens ve directament o indirectament de les celebracions religioses. Voler-ho deslligar és un error, però insistir en això també. Som el que som, perquè tenim un passat i aspirem a un futur millor. No hem de renegar de res, ni avergonyir-nos d'allò que som, d'allò que creiem.

Les cares dels adolescents i d'altres ja una mica ganàpies eren alegres. Estaven contents de trobar-se allà i esperaven poder sortir de l'església i escampar-se pels carrers i places de la vila, tot esquitxant els vianants, trucant a les portes i gaudir de la festa, tot cridant Sant Rooooc!

Les festes ens uneixen i això és el que experimentem cada estiu, amb els actes de Sant Zenon i Sant Roc. I si ahir parlava que junts érem invencibles, o si més no així ho proclamaven els Catarres, avui podem afirmar que recordant el vot de vila i remullant els arenyencs i visitants, és una bona manera també de fer país, de fer societat, de fer amics, i de trobar les coses positives de la vida, que n'hi ha, encara que estiguem voltats de problemes i situacions desagradables.

A la tarda ens espera l'ofici solemne i la tradicional Dansa d'Arenys.

Naps i cols, i poesia

Arriba la nit de naps i cols i el jovent es prepara per celebrar la tradició d'Arenys, a la nit màgica dels reis d'Orient. Mentre els Reis Mags reparteixen regals a les famílies, els joves es dediquen a penjar naps als balcons de les noies, i aquestes cols als nois, acompanyats de poemes picants. Bé, això és el que marca la tradició, i que s'acompanya amb la penjada de pancartes per la vila, amb to satíric, normalment contra el govern de torn.

L'endemà al matí sempre hi ha sorpreses, però també algun disgust, ja que no sempre tothom es comporta de manera civilitzada i hi ha algú que confon les sàtires amb el vandalisme. De fet, no és gaire més diferent del que passa a la vida diària a les nostres poblacions, on hi ha qui sap conviure respectant els altres i qui no ha après com comportar-se en societat.

M'agradaria que aquesta tradició, que no cal perdre, anés acompanyada de l'enginy i la creativitat. És bo que ens esforcem a ser positius i creatius. A veure qui és més enginyós, a l'hora d'escriure els poemes, redactar les pancartes i ornamentar els carrers i places, sense haver de malmetre res ni ofendre a ningú. Es tracta de tenir bon gust, sense necessitat de molestar, més enllà d'aquelles bromes que potser a algú li pot costar  d'acceptar, però que quan tens un càrrec públic saps que un dia o altre cauran. 

Des de fa vint-i-cinc anys, els joves es troben per sopar plegats abans de començar la gresca, perquè és la millor manera de mantenir de manera conjunta la tradició, marcant les regles i gaudint-ne. Sobretot, gaudint-ne. 

Avui potser passaran una mica de fred i caldrà que vagin ben abrigats. Sabrem com s'ho han fet per proveir-se dels naps i les cols, sense que els nostres pagesos en rebin les conseqüències. Arrancar naps amb temperatures properes als zero graus no és el més confortable. 

Que passeu una bona nit de Reis, i que aquests us portin molts regals. I si cau algun nap o col, que el poema sigui ben original!

El Castaween

Ara en diuen Castaween i ho trobem tan normal. Fa uns anys que la nostra tradicional castanyada va començar a rebre la pressió forana del Halloween. Cada vegada hi havia menys castanyeres i més carbasses amb espelmes. Era la moda importada que resultava més atractiva als més joves, aquells que no portaven a sobre la motxilla de la tradició. La televisió i les pel·lícules en tenien bona part de la culpa.

Sempre hi ha hagut, però, persones que s'han manifestat en contra d'aquesta invasió i reivindicat la nostra festa, amb un poder de convicció, potser sí, més aviat escàs. La força del Halloween era poderosa. Amb els anys sembla que algú ha trobat la manera de compartir la nostra tradició amb la festa americana i s'ha inventat aquest mix entre castanyada i Halloween, la Castaween.

Personalment, em decanto per la castanyada nostrada, perquè a part d'agradar-me les castanyes, els moniatos i els panellets, el món del Halloween se'm fa estrany, encara que ho respecti. Tothom té dret de gaudir de la festa que més li plagui, sempre que respecti els altres.

I aquí potser podríem aturar-nos i puntualitzar que la primera cosa que hem de tenir en compte és el comportament respectuós i cívic dels participants en la festa. Acostuma a passar que moguts per l'empenta i la disbauxa ens passem de la ratlla i no sabem comprendre que no tothom s'hi sent a gust. Aquestes festes que incorporen bromes cauen en el perill de sobrepassar els límits i provoquen conflictes on no n'hi hauria d'haver.

I els comerços s'hi han apuntat. Totalment lícit, encara que en algun cas es caigui en el ridícul. Les festes han de servir per unir-nos i no pas per enfrontar-nos. La convivència entre diferents maneres de pensar i d'actuar no ha de ser un inconvenient. Hem de créixer en la diversitat i recordar que contra gustos no hi ha res escrit.

Arenys de flors

O de plàstics i cartons? 

Davant l'anunci de la nova convocatòria de l'Arenys de flors em pregunto si una vegada més omplirem la vila de plàstics i cartons, o bé arribarem a observar flors autèntiques? 

Entenc les dificultats d'adornar la vila amb flor natural i que s'opti al més fàcil i segur menys ecològic com són els plàstics i la paperassa. És una llàstima com s'ha transformat una tradició, i penso que no passa només a casa nostra sinó que a altres ciutats on celebren aquesta festa, també han caigut en l'error.

Aplaudeixo qualsevol iniciativa que intenti endreçar i fer lluir les nostres façanes, carrers i places. Crec que es tracta d'una bona cosa, sobretot quan estem farts que durant l'any els nostres carrers estiguin plens de bosses, brossa, cagarades i pixades. I això no és culpa de si es neteja més o menys, sinó de com ho embrutem.

Sap greu, però, que un cap de setmana en què les flors i plantes podrien ser protagonistes ho estiguem convertint en un aparador d'imatges de flors, la majoria en paper o plàstic. No creieu que caldria replantejar la festa? 

Estic convençut que, encara que fos al preu de veure reduïda la participació dels vilatans, si ens cenyíssim a la flor natural i les plantes, l'efecte resultant seria molt més interessant i no contribuiríem a malmetre més el nostre planeta. 

Ja m'imagino la façana de la nostra biblioteca farcida de paperassa en forma de flors, com si tingués la verola. Cal bon gust, però sobretot, fer honor al títol de la festa i emplenar la vila de flors de veritat.

Veïns

Saps qui tens de veïns? Sé que aquesta pregunta se l'han de fer més aviat les persones que viuen en grans ciutats. Quan vius en poblacions petites, que tothom es coneix, o això es diu, no et pares a pensar la resposta, perquè se suposa que la saps perfectament.

Els temps han canviat, i ara hi ha més mobilitat, encara que tinguem tants problemes d'habitatge. Això fa que els veïns de tota la vida ja no sigui una realitat. Si a tot això la teva manera de fer és prescindir força de qui hi ha al teu costat, et pots trobar que, malgrat viure en una vila petita, desconeguis qui és el teu veí. Potser l'hi has vist la cara, i fins i tot us heu dit adeu, però heu intercanviat més de quatre paraules?

Hi ha veïns que només hi parles quan un dels dos necessita alguna cosa. Si tot va sobre rodes, ni te'n recordes. Una mica trist, oi? Els veïns només serveixen perquè et donin una mica de sal, quan la botiga està tancada?

A Arenys, i a moltes altres ciutats, hi ha la tradició de celebrar, a l'estiu, els sopars del carrer. Una manera de trobar-se totes les persones que conviuen en aquell carrer, amb els amics i parents que conviden. La idea és bona, però caldria que el contacte entre veïns no es limités a aquesta trobada, sinó que durant l'any, s'aprofités l'avinentesa per fer-la petar, potser fins i tot ajudar-los o que t'ajudin per resoldre no sé quins problemes, i fer pinya davant de qualsevol circumstància que et pugui afectar.

És important, doncs, engrescar els veïns a organitzar actes conjunts, però també els contactes diaris, que poden no tenir cap transcendència, però que segur t'ajuden a omplir una mica més de sentit la teva vida. La família és important, i s'ha de cuidar, però el veïnatge també ho és. Ells són al teu costat, per a bé i per a mal, i tant ells com tu us esforceu dia rere dia per tirar endavant la família, la casa i també la vila. Encara que només sigui per passar bé una estoneta, cuidem els veïns!

Nit de bretolades

On són els naps i les cols? Només ser veure bretolades, insults, bromes de mal gust i destrosses de mobiliari urbà. On és la creativitat i la imaginació que s'espera d'una tradició que estem deixant perdre? Qui està content de tota la gresca de la nit de Reis?

Hi ha qui es queixa que no se'l deixa participar, que es limita la llibertat d'expressió, que no se'l té en compte, però fa mal ús de la llibertat de moviments, de gresca i oci. Es pot gaudir destrossant la cosa pública, insultant sense cap sentit els altres?

M'entristeix veure com hi ha persones, siguin joves o no tan joves, que no han entès res de la vida. No tenen ni un mínim sentit de la decència, i el respecte als altres. No tot s'hi val en aquest món. Es pot ser molt crític, antisistema, i lluitar per canviar les coses, però el que no es pot fer és faltar el respecte a les persones i els seus béns. Ni fer malbé el patrimoni urbà, que és de tots i el paguem amb els nostres diners.

On és la tradició de penjar naps i cols amb poesies eròtiques o picants? On és la gràcia d'expressar allò que penses sense necessitat de ferir a ningú? Què es pretén amb aquest vandalisme desenfrenat i poca-solta? 

No sé, ni vull saber qui ha estat, ni quines intencions tenien quan varen decidir sortir al carrer a fer-ho malbé tot, i penjar escrits denigrants i absurds, sense cap mena de gràcia, però les entitats referides, tant si han estat les causants com no, queden molt malparades. És aquest l'esperit de la gent del Casal Norai?, i del CAU? Vull pensar que no, i que ha estat gent aliena que ha fet mal ús del seu nom, de la seva entitat i de la bona tasca que fan i poden continuar fent a la nostra vila.

No pretenc que reflexionin sobre tot el que han fet, perquè tampoc no em llegiran, ni tenen per què fer-ho. És la meva manera d'expressar la meva repulsa a l'incivisme i a l'error de confondre les coses, les tradicions i la gresca. Ens ho podem passar molt bé, sense necessitat de fer mal a ningú, ni destrossar tot allò que trobem pel davant. Si la nit de naps i cols s'ha de convertir en això, val més oblidar-nos de la tradició i posar seny. 

Ja arriben els Reis!

Aquesta nit màgica on la quitxalla somia amb els regals que esperen rebre de ses majestats, a Arenys s'hi afegeix la tradicional penjada de naps i cols. És una nit d'il·lusió i de disbauxa, que no passa desapercebuda. En el primer cas parlem d'innocència i família, pel que fa als naps i cols, es demana creativitat i imaginació, però també serenitat i control, per no fer destrosses, ja que en alguna ocasió algú s'ha passat de volta.

Recordo els reis, a Vic, quan era un xic, però també quan hi portava els meus fills. Crec que ells també en guarden un bon record. Cada població s'estima la cavalcada i la considera única. És lògic i bo. A Vic, l'esforç de l'organització crec que mereix una bona nota. És espectacular la quantitat de participants i la il·lusió que hi posen per engrescar els més menuts i fer-los passar unes hores agradables, amb molts nervis i ganes d'anar aviat a dormir.

I em venen al cap comentaris que he llegit aquests dies, que no són nous d'ara, de persones que consideren que la festa és un engany a les criatures i que caldria aturar-ho. Penso que tothom té dret a defensar i opinar sobre les coses i participar o deixar de participar-hi segons creguin convenient. La festa de Reis és un engany? 

És cert que fem creure als més petits l'existència d'uns personatges que arriben cada any per portar-nos regals. A partir d'aquí podem acceptar que els estem enredant i que arribarà un dia que ho descobriran, perquè algú els ho explicarà, i potser tindran un desengany. Hauríem de deixar de celebrar-ho i dir la veritat? Regalar nosaltres directament les joguines sense pensar en majestats arribades de l'Orient? 

Aquesta festa m'agrada, tot i que ja fa molts anys que no la visc en plenitud. Si no hi ha quitxalla per casa, es fa més estrany. Intento no posar-me transcendent i de la mateixa manera que estimo la festa de Sant Jordi, com el dia de la rosa i el llibre, quan ho podríem comprar cada dia de l'any, també m'agrada pensar en la il·lusió que es transmet a la canalla, i als més grans, sobretot tenint en compte que la nostra vida està plena de traves, desenganys i problemes. 

Que tingueu una bona nit de Reis, i de naps i cols!

Cultures

Avui pensava que una de les riqueses del món és la diversitat cultural que trobem si ens desplacem d’una punta a l’altra, però la mateixa facilitat per moure’t d’un lloc a l’altre et permet concentrar aquesta diversitat en un territori, en un país o nació. Sempre s’ha dit que Catalunya era una terra d’acollida i en certa manera és cert que hi trobem persones procedents de diferents parts del planeta.

Aquestes concentracions, a part d’enriquir-nos també comporten alguns problemes. No sempre som capaços d’acceptar la diversitat i fem difícil el necessari encaix. A vegades penso que els humans som tan rucs que aquelles coses que són positives, que ens poden ajudar, les acabem convertint en obstacles, en motiu de conflictes.

Parlem sovint del fet migratori que estaria molt relacionat amb el que estic dient, però avui em centro en la riquesa del pòsit cultural i de tradicions de les persones vingudes d’arreu del món. Podem parlar de multiculturalitat, però jo prefereixo la interculturalitat. Una cosa multuosa acaba essent simplement la confluència, a vegades no gaire positiva i ordenada, de moltes coses. La interculturalitat parla de la interrelació entre les cultures i aquí, al meu entendre, és on radica la riquesa.

Tot i que la globalització ha tendit a uniformar-nos, encara podem ser capaços de salvar aquells trets històrics i culturals que ens ha definit, que hem mamat i que podem aportar a la civilització, sobretot en el seu component social, avui que l’individualisme predomina. Saber valorar les diferències és la base de la convivència, i no acceptar-les és la font de la violència.

Bona revetlla!

El setmanari El 9 Nou penjava a les xarxes unes fotografies de la Foradada que li havien fet arribat uns seus lectors. Imatges del salt d'aigua que tant ens agradava veure durant els nostres estius a Cantonigròs, i que darrerament hem trobat a faltar per la manca d'aigua. No hi ha res més depriment que observar la Foradada sense l'aigua saltant a la bassa que ens hi havíem banyat amb il·lusió i un cert misteri. 

    Ahir, quan vàrem anar a Tavertet, també vam poder veure algun rierol, d'aquells que a ple estiu baixen eixuts, amb un bon cabal d'aigua, i també, travessant el pont nou de Roda de Ter, es podia apreciar el bon nivell d'aigua fruit, tot això, de les darreres pluges. Mentre va durar la sequera teníem la por de no poder recuperar aquestes imatges i el que és pitjor, no saber com resoldre la manca d'aigua.

    Ara estem més esperançats, però no podem abaixar la guàrdia. La pluja és un bé escàs a casa nostra i el fet que ens hagi plogut aquest darrer mes, no ens garanteix aigua suficient per als mesos vinents. Caldrà, doncs, mantenir les normes més bàsiques d'estalvi d'aigua i pensar que continua essent un bé escàs, però vital al mateix temps.

    Avui, revetlla de Sant Joan, una colla d'arenyencs, com també d'altres contrades, han pujat al cim del Canigó a recollir la flama que ha d'encendre els nostres focs, i amb ells celebrar una de les festes més tradicionals i representatives de la nostra cultura. És bo que aquesta tradició es mantingui i que les noves generacions s'hi apuntin. Hem perdut massa coses, i la nostra identitat s'ha qüestionat en excés. Avui escoltem improperis contra la nostra nació, la nostra cultura i la nostra llengua, que no ens mereixem, i ens caldran molts esforços per protegir-nos de qui no ens vol bé.

    Us desitjo, doncs, una bona revetlla, i que mentre ho estigueu celebrant tingueu molt present que tot allò que nosaltres no fem per protegir la cultura i la llengua no ho farà ningú per nosaltres. Sense obsessionar-se, però ferms, gaudim de la festa al mateix temps que la reivindiquem. Bona revetlla!

La tradició no és excusa ni justificació

Un any més la nit de reis ha estat protagonista a tots els pobles i ciutats del país, aportant il·lusió a moltes famílies que celebra la nit màgica, pensant en els seus petits. Un final de les festes nadalenques que té la seva part de crítica ja que no a tothom li sembla bé. De tant en tant et trobes amb persones que rebutgen l'engany als petits, i defensen dir la veritat i no fer somiar als petits amb uns reis que són tot un muntatge. És cert que a mida que et fas gran vas descobrint que no tot és tal com sembla. Arriba un dia que els pares no són els més intel·ligents del món, i que el rei, cap de l'Estat, és una imposició gens democràtica, encara que hi hagi qui ho defensi de totes passades.

    Als meus fills els vaig enredar amb els reis mags, i mai me n'he penedit. Cadascú, però és lliure de pensar i obrar com millor li sembli, i en tot cas se'n pot parlar, remarcant els pros i contres de prendre una decisió o una altra. Hi ha, però, un fet que provoca malestar en algunes poblacions que hauria de resoldre's definitivament. Em refereixo a la caracterització del rei Baltasar, home de pell negre i que encara hi ha qui ho resol pintant la cara a persones blanques.

    Fa uns quants anys era poc habitual conviure a les nostres viles amb persones de pell negra, i això feia que a l'hora de caracteritzar els tres reis de l'Orient, s'optés per pintar la cara del rei Baltasar i tots els seus patges. Ja fa uns anys que les nostres poblacions hi conviuen persones procedents del centre d'Àfrica, la majoria de les quals s'han arrelat perfectament i participen de les activitats que es programen, també en les festes nadalenques. Això ha permès incorporar aquestes persones en la cavalcada de reis, i que es deixés de pintar les cares. Però no pas a tot arreu. Hi ha encara ciutats del nostre país que es resisteixen a fer el pas, i acostumen a defensar-se per la tradició. Una excusa de mal pagador fàcil de rebatre.

    Sigui una cavalcada organitzada per una entitat privada, normalment subvencionada amb diner públic, o directament per l'ajuntament de la vila, cal posar fir a aquesta pràctica, per alguns titllada de racista, i per altres de mal gust i menyspreu vers una població que té els mateixos drets i deures, i que cal tenir en compte.

    Seria bo que aquest 2024 hagués estat el darrer any en què una població del nostre país passegés pels seus carrers un rei Baltasar i la seva cort, amb la cara pintada. Per respecte als nostres conciutadans, sisplau canviem aquesta pràctica que avui no té cap mena de sentit ni justificació.

Trobada de puntaires al bell mig de la Riera

Aquest matí ha tingut lloc la tradicional trobada de puntaires a Arenys de Mar. Sota un sol de justícia les puntaires ens han mostrat el seu art. M'hi he arribat d'hora, quan encara hi havia alguns buits, probablement corresponents a entitats que estaven venint, i tampoc érem moltes les persones que les anàvem observant. Tot i així, la calor apretava i només unes poques puntaires s'havien procurat ombrel·les per deslliurar-se del sol, en un dia que ens havien amenaçat amb pluja, però que no ha arribat fins a primera hora de la tarda, amb quatre gotes mal comptades.

He pogut escoltar alguna opinió queixant-se que fins ara cap govern municipal ha previst res per evitar que qualsevol acte que té lloc a la Riera tingui una manera de resguardar-se del sol. S'ha de dir que les puntaires que tenen el costum de participar en les diferents trobades que tenen lloc a tot el país, estan molt acostumades a aquesta situació. No és massa habitual que els pobles tinguin reservats uns espais que les protegeixin del sol, i potser per això n'hi ha que ja tenen preparada l'ombrel·la, i es refien de l'aigua que acostumen a proporcionar-lis els organitzadors de les trobades.

Arenys té la Riera com a punt neuràlgic de moltes activitats, i moltes més que s'hi podrien celebrar, però no està prou preparada per aguantar l’embat del sol. El tema no és nou i, de manera recurrent, es parla de la instal·lació d'estructures que permetin protegir del sol les persones que s'hi concentren. 

Recordo que hi havia una proposta per celebrar una consulta ciutadana sobre com urbanitzar la part coberta de la Riera, que ha quedat en un punt mort, i també enguany, en el procés de pressupostos participatius, va aparèixer una proposta, que no va obtenir els vots ciutadans suficients per poder tirar endavant. Crec que valdria la pena recuperar la idea i treballar-hi seriosament.

El cobriment de la Riera no només tenia la funció de canalitzar l'aigua fins a la seva desembocadura, sinó que tenia l'afegitó de recuperar uns metres quadrats útils, que en aquests moments podríem dir que només serveixen per als vehicles, ja sigui per circular-hi o per estacionar-hi. 

Caldria que en el proper mandat, l'equip que obtingui l'encàrrec de governar la vila, assumís el repte de buscar la millor solució per optimitzar l'espai, i d'aquesta manera ajudar a que actes com la trobada d'avui comptin amb unes condicions d'acollida més agradables per als nostres visitants i per aquelles persones que ens agrada apropar-nos-hi i gaudir de la festa, la tradició i l’art.

Nit de reis, nit de naps i cols

Un any més i estem a les portes de la nit de reis, la nit de les il·lusions dels més petits, i també dels seus pares, que només esperen veure les cares dels seus fills quan es trobin davant dels obsequis i comencin a obrir els paquets.

A Arenys la nit també és una nit especial per als nostres adolescents. La tradició ha fet que el jovent pengi naps i cols als balcons de la vila, i els més inspirats hi acompanyin algun vers, picant o amorós. Una tradició que tothom la viu a la seva manera, però que hi ha encara qui treballa perquè no es perdi i sigui plaent.

També és una nit de reivindicacions diverses, amb un pes polític, però sobretot, els darrers anys, amb molta força de les nostres joves que encara són víctimes del masclisme predominant a la nostra societat.

La mainada sortirà a rebre els reis mags, amb la il·lusió d'aconseguir alguns dels seus somnis, i que per això han escrit la carta. La generositat d'uns quants farà possible que famílies amb problemes econòmics també puguin veure somriure els seus fills. Aquest voluntarisme és important i trenca una llança a favor d'un món massa egoista i poc altruista.

No tothom veu bé una cosa ni l'altra. Cada vegada hi ha més gent que qüestiona la idoneïtat d'enredar els nostres infants amb el somni dels reis mags. Tampoc hi ha qui consideri la festa dels naps i cols una bona tradició, hi veu incivisme i grolleria. Hi ha d'haver gent per a tot, però el més important és veure en totes les nostres accions i tradicions, la bona voluntat, les ganes de fer feliç els altres, i si això es fa amb tocs reivindicatius, tampoc no fa cap mal. A vegades ens cal rebre alguna sotragada per adonar-nos que potser no ho estem fent prou bé.

Desitjo que fets reprovables que han passat en nits com aquesta, ara ja fa uns quants anys, no es tornin a repetir, i confio en els joves d'avui, que tenen ganes de mantenir aquesta tradició i gaudir de la festa. Hi ha prou circumstàncies adverses com per no desitjar passar-ho bé tots plegats, encara que sigui a base d'il·lusions innocents. Que tinguem tots una bona nit i que el nostre despertar sigui amable i feliç!

Concert i Poema de Nadal a Arenys de Mar

Aquest cap de setmana a Arenys han conviscut molts actes de celebració del Nadal, coincidint amb la tradicional Marató de TV3 que, d'alguna manera, ens interpel·la a tots, i de la qual n'estem orgullosos com a país solidari, tot i la fama que els catalans tenim d'avars i estalviadors.

Una celebració del Nadal que alguns sembla que se n'avergonyeixin una mica, titllant-ho de festa religiosa i per tant sectària i antiquada. A vegades, doncs, volem ignorar quina és la nostra cultura, d'on procedim, i què portem a les nostres arrels i entranyes. Ens agradi o no, venim d'una tradició cristiana que ens ha fet tal com som. Això no treu que tinguem les nostres creences i que la realitat actual sigui molt diferent de la dels nostres pares.

Polítics, com la mateixa alcaldessa de Barcelona, que hauria d'entendre que representa a la totalitat dels seus ciutadans, i que a vegades dona la impressió que no té cap recança en ferir els sentiments i creences d'una part d'ells. O bé d'altres, com sembla ser que ha passat al Parlament de Catalunya, amb la presidenta en funcions d'ERC, on el pessebre feia nosa.

A Arenys hem tingut la sort de poder escoltar i gaudir del concert nadalenc dels cors Aixa i Adzé, i l'escenificació del Poema de Nadal, de Josep M. de Sagarra, a càrrec del grup de lectura en veu alta, de l'Ateneu arenyenc, i això ho hem compartit amb la fira nadalenca per aquelles persones que els agrada badar i comprar a les parades, i en el fons fer notar que no són uns dies normals de l'any, sinó que tenen alguna significació especial per a tots, encara que aquesta no sigui la mateixa per a tothom.

És bo que trobem la manera de celebrar les festes, i és bo si som capaços de trobar-hi un sentit positiu i que ajudi a crear un clima de pau i justícia, sobretot en uns moments de disbauxa i de problemes econòmics i socials per a moltes persones.

Avui les institucions estan molt desprestigiades, tant si ens fixem en institucions polítiques com en la mateixa església, i per això probablement tenim més necessitat que mai de treballar personalment per fer canviar aquesta inèrcia de manca de valors, recordar com som i d'on venim, i procurar millorar la nostra convivència, respectant els altres, pensin com pensin, en bé de tots. Que tinguem tots unes bones festes!

El maltracte als animals com a diversió

Aprofito que per les xarxes socials es parla de la tradició en alguns pobles del sud de Catalunya, de celebrar les festes torturant bous pel carrer. He llegit molts comentaris en contra de la festa i jo m’hi afegeixo. Crec que és una bestiesa que avui dia encara s’estiguin celebrant festes com aquestes, i això passi en un país que es vanagloria d’haver suprimit les curses de braus. 

És una contradicció rebutjar les curses de braus i mantenir les festes amb bous, encara que aquests no acabin morts. No soc una persona que defensi a ulls clucs les tesis animalistes. Algunes vegades fins i tot he criticat segons quin discurs, que he considerat fora de to i fins i tot fanàtic. Dit això, però, defenso tot allò que vagi a favor de les bèsties, i em considero totalment contrari a qualsevol activitat que posi en risc la vida dels animals, o que els molesti i els provoqui dolor.

Crec que ja vaig dir-ho en alguna ocasió, i continuo pensant que el nostre Parlament, que va ser tan valent prohibint les curses de braus a Catalunya, hauria de fer el mateix amb aquestes activitats tradicionals en alguns pobles catalans, que juguen amb els bous. És covardia i una actitud contradictòria prohibir una cosa i permetre l’altra. Això dona la raó als que varen considerar que la votació era fruit de la voluntat d’anar en contra d’una tradició molt espanyola, oblidant que també ho era de casa nostra. Sembla com si llavors es busqués més una victòria política que no pas la defensa dels drets dels animals.

Em costa molt defensar posicions radicals sobre la vida dels animals, pensant en la finalitat de l’alimentació de les persones, però tinc molt clar que mai defensaré el maltracte i la mort dels animals com a espectacle i diversió d’unes persones sense sentiments.

Onada de calor

Que bé que s'està a dins de casa! Amb la calor que avui fa, la millor sort és poder estar fresc a casa. El fet de viure en una casa antiga, amb parets gruixudes et reserva de la calor de l'exterior sense necessitat de connectar cap tipus de climatitzador. No hi ha dubte que en situacions com l'actual és tenir molta sort.

Tot i així avui també hem pogut gaudir d'un dels privilegis de viure a la costa, i ens hem refrescat a la platja, amb l'aigua molt neta i tranquil·litat a primera hora, abans de l'arribada dels forasters. Ha estat la meva tercera banyada de l'any, tot un rècord després d'alguns anys sense haver-m'hi banyat.

Desitgem, però que les temperatures vagin de baixa i aniria molt bé que també arribés alguna remullada. El terreny està massa sec i a part del risc d'incendis, hi ha la necessitat dels pagesos per conrear el terreny. La sort d'aquests dies d'altes temperatures és que tinguem els focs controlats i no hi hagi algun beneit que se li acudeixi de provocar-ne cap. Hem pogut veure els desastres de Grècia i Turquia, i darrerament també a Algèria.

I tot això en vigílies de la festa de Sant Roc, que a la nostra vila d'Arenys té preparades una gran quantitat d'actes que tindran lloc aquest cap de setmana, fins al dilluns amb la sortida dels macips per ruixar els vianants. Una festa que enguany ha rebut el reconeixement de festa patrimonial d'interès nacional, que fa honor a la tasca que any rere any molts vilatans han sabut mantenir i coordinar. És la tradició i l'estima per la terra que ens ha vist néixer que aconseguirem un país més ric, i una societat més respectuosa. Conreant els valors de convivència és la manera de viure amb més alegria i fer més fàcil la lluita de tirar endavant el dia a dia, en una societat que a vegades ens compliquem més del necessari.

A veure si els homes del temps l'encerten i de veritat la calor va de baixa. Diuen que el canvi climàtic és aquí, i que situacions com les actuals s'aniran repetint en el futur, encara amb més insistència i quotidianitat.

La Festa de Sant Roc

És noticia la proclamació de la Festa de Sant Roc d'Arenys de Mar com a Festa Patrimonial d'Interès Nacional. No cal dir que els arenyencs n'estem molt orgullosos, també els que no hem nascut a la vila, però fa molts anys que hi vàrem arribar. Sempre he dit que la festa de Sant Roc, que no és la Festa Major, ha arrelat molt i és més participativa que la pròpia Festa Major. 

La tradició ha fet que els macips es passegin per la vila ruixant els vilatans, en record del vot de vila per l'alliberament de la pesta. Ara que la Generalitat ha decidit considerar-la com un bé patrimonial d'interès nacional, segur que els participants n'estaran més orgullosos. No farà que la gent s'ho passi més bé o hi tingui més interès en participar-hi, però sí que ajuda a valorar les festes tradicionals i a mantenir-les en el calendari festiu malgrat totes les dificultats.

S'ha de felicitar el Patronat de Sant Roc, a tots els seus membres actuals i els que en algun moment hi han format part, per l'esforç i dedicació en l'organització de la festa, que va tenir uns anys de crisi quan se li va qüestionar el paper religiós que també té. Uns anys en què joves molt crítics amb la doctrina de l'Església varen voler fer un gir i negar-li el sentit inicial de la tradició.

Sortosament el tràngol es va superar, ja sigui perquè els joves van passant o bé perquè algú amb encert va fer-los veure la realitat i el saber entendre tots els posicionaments. Avui torna a ser una festa estimada, amb una gran quantitat de joves que hi participen i que la fan gran. 

Felicitats a tots els que han fet possible aquest reconeixement i que tinguem macips i almorratxes per molts més anys!

Deu anys del 15-M

Deu anys del 15-M i sembla com si no hagués passat res. En aquells moments hi vàrem donar molta importància, doncs ho vèiem com una lògica reacció del jovent davant la situació del país. Aquella revolució era un toc d'atenció a la societat perquè reconsiderés la seva evolució. També als partits polítics PP i PSOE que s'alternaven en el poder sense que al nostre país es produïssin canvis significatius.

Han passat deu anys i tens la impressió que som allà on érem, que cal tornar a fer una parada i un toc d'atenció perquè no anem bé. Deu anys després i Madrid es manifesta més de dretes que mai, amb una força important de l'extrema dreta, aquella que no es qüestiona res, sinó que viu de l'herència, de la rutina que sempre els afavoreix.

De què va servir veritablement el 15-M? Per a què? No es tracta de menystenir els moviments reivindicatius, els que fan obrir els ulls a la majoria silenciosa, però sí que és important adonar-se que la revolució, si no és permanent, no porta enlloc. Ens podríem preguntar si seríem gaire diferents sense els fets del 15-M. Potser així podríem valorar millor aquells dies.

Com a societat no sé si hem canviat, però políticament jo diria que no. Els partits polítics continuen retroalimentant-se, cada vegada més lluny de la societat, amb més interessos de partit que no pas pensaments per millorar la societat. Cada vegada més reticents a canviar res. Uns, la dreta, perquè no li interessa, els altres, l'esquerra, perquè no volen perdre la posició, volen mantenir el poder i aquest ve de l'estabilitat, de defensar a uns quants.

No soc gens optimista pensant en el 15-M d'ara fa deu anys, ni en la possibilitat que a curt o fins i tot mitjà termini hi torni a haver una altra sacsejada que ens faci veure que no anem bé. Anem fent bullir l'olla evitant problemes greus, i acostumats a la tradició, a jugar sobre segur i mirar cap a un altre costat quan se'ns presenten els problemes.

Un agraïment als nostres llibreters

Sempre he pensat que a Arenys de Mar teníem la sort de comptar amb una llibreria com El Set-Ciències. A vegades no t'adones de la importància de les coses perquè les tens sense cap mena d'esforç per part teva, però si et paressis a mirar i pensar en un moment què passaria si això o allò no existís, t'adonaries de la importància de que hi sigui.

Hi ha poblacions molt més grans que la nostra vila que no gaudeixen d'una llibreria amb un bon estoc de llibres i amb un servei de lliurement ràpid com passa a Arenys, i avui m'hi feia pensar l'article de Javier Pérez Andújar, al diari ARA, parlant de llibres i del fet que a la seva població de Sant Adrià, amb uns 37.000 habitants, no tenien cap llibreria.

A Vic, la meva ciutat natal, també va ser molt important la llibreria La Tralla, com a Granollers ho és La Gralla, per posar uns exemples. Hi ha ciutats que la tradició cultural és rica i els llibres ocupen una posició important. També hi destaquen les seves biblioteques, on la Diputació hi ha fet una gran tasca.

Arenys està en procés d'ampliar la seva biblioteca en un nou emplaçament més gran, per facilitar tota la tasca que s'hi està duent, de porta a la Cultura per a moltes persones, sobretot els més joves. Tots els esforços per millorar les condicions de fer arribar la cultura a les persones són benvinguts i cal agrair als governs municipals, amb la Diputació de Barcelona al capdavant, tots els recursos i inversions que hi dediquen.

Ahir va ser una diada de Sant Jordi atípica, després d'un parèntesi d'un any degut a l'epidèmia. Vàrem tornar a veure cues, però no pas per vacunar-se, sinó per adquirir un llibre, un fet que sorprèn a estranys i a nosaltres mateixos que som poc consumidors de lectura. Un any més Sant Jordi ha omplert de llibres i roses els nostres carrers, encara que amb certes restriccions, que desitgem no haguem de patir durant gaire més temps.

Un pas endavant per a la dona saudita

Una notícia que no ho hauria de ser, és el fet que a l'Aràbia Saudita les dones ja poden tramitar el passaport sense necessitat que els hi autoritzi cap home, i poden divorciar-se, casar-se... Som al segle XXI i se'ns fa estrany que aquesta situació no hagi estat vigent fins ara. Ho sabíem perquè les notícies de qualsevol racó del món ens arriben en segons, però se'ns feia difícil d'entendre. Probablement culpàvem els homes de la situació, quan es tractava d'una norma que venia de l'autoritat i tradició.

Si mirem la nostra història observarem que no fa tants anys que a països com Espanya la dona necessitava l'autorització del marit per fer moltes de les accions que l'home feia amb tota naturalitat. És per això que ens hem d'alegrar que Aràbia Saudita adopti aquesta llei alliberadora per a la dona, i desitjar-los que vagin avançant en la línia de la igualtat. Nosaltres encara no hem arribat al punt ideal i lògic. Tenim unes lleis que hi ha partits constitucionalistes que voldrien abolir, com és el cas de Vox, i que fan amics al PP i C's. És per això que encara hem d'estar alertes perquè ningú no ens marqui un gol, amb nocturnitat i traïdoria.